Turó de l'Home - Les Agudes

Avui, amb el Mohawk hem decidit per fi anar a fer una excursioneta que tenim pendent des de fa més d'un any: hem anat a pujar el turó de l'Home amb neu. Neu, el que se'n diu neu, no n'hem vist gaire, però com que sembla que, al pas que anem, tampoc n'arribarem a veure aquest any, doncs hem decidit anar a fer l'excursió igualment. De fet, l'única neu que hem vist ha estat aquesta, bàsicament la del Pirineu:

Hem iniciat el nostre itinerari a l'aparcament que hi ha just al costat de la riera de Passavets, al km 22 de la carretera de Santa Fe del Montseny a Sant Marçal, lloc on hem deixat el nostre cotxet. Allà hem pogut contemplar una imatge que últimament comença a resultar insòlita: aigua baixant per la riera!

A partir d'aquí, hem començat el nostre tranquil i a estones monòton ascens en direcció cap al cim del turó de l'Home, seguint les indicacions d'unes biguetes verdes que ens han estat molt útils, ja que a estones el camí es perdia sota la densa estora de fulles de faig que hi havia.

Durant un breu moment ens hem trobat dins d'una avetosa, però ha durat poc i ràpidament hem recuperat la fageda, amb tota la seva fullaraca.

Després d'aproximadament una hora i mitja i uns quatre quilòmetres de pujada suau, hem arribat al nostre primer objectiu: el turó de l'Home, el cim més alt del Montseny.

La vista des d'allà és impressionant, malgrat que avui ens hem hagut de conformar amb observar la boira que hi havia tapant la vall (i mitja Catalunya més!)...

Assolit el primer cim, ens hem dirigit cap al segon: les Agudes. Tot i que aparentment es troben just al costat, ens han calgut els seus tres quarts d'hora per recórrer els dos quilòmetres de carena que els separen. Allà hem recordat de sobte què és la "civilització", després de tot el matí d'absoluta tranquil·litat caminant pràcticament sols enmig del bosc.

Vista de les Agudes des del turó de l'Home:

Vista del turó de l'Home des de les Agudes:

Vista del Matagalls des de la carena que uneix els altres dos cims:

Al cim de les Agudes hem fet un breu kitkat i, assolit el nostre segon i últim objectiu del dia, hem iniciat el descens. La baixada l'hem feta per un corriol que neix al coll de les Agudes a mà esquerra, indicat amb marques vermelles, que ens ha portat fins a la font del Briançó, on hem trobat la pista que hem anat seguint (sempre darrere les marques vermelles, de vegades excessives) fins a arribar a la carretera. En total, uns tres quilòmetres i una horeta aproximada de baixada suau.


El més curiós de la baixada ha estat la gran quantitat de fulles acumulades que hi havia, que m'arribaven a cobrir tota la bota i de vegades més. A estones semblava que baixéssim esquiant, però sobre fulles en lloc de neu.

Un cop a la carretera, l'hem seguida durant aproximadament un quilòmetre fins a completar el cicle i retornar a l'aparcament.

Com que ja eren les 13:30 hores i la gana començava a deixar-se notar, hem agafat el cotxe i hem anat fins a l'ermita de Santa Fe, on hem dinat al costat del llac. Allà hem pogut admirar les impressionants sequoies que hi ha:

I tota una col·lecció de granotes en una petita bassa:

Al costat del llac, mentre dinàvem, hem pogut anar observant com pujava cada vegada més la boira, que ens ha estat acompanyant durant tot el dia a distància.

En resum, un itinerari molt agradable d'uns deu quilòmetres, sense grans pujades ni baixades, encara que a estones resulti un pèl repetitiu. I el més important de tot: un recorregut entre faigs, cosa que vol dir sense processionària!! (tot i que n'hem vist una filera de camí cap al llac...)

Per cert, heu notat que poso contínuament anotacions quilomètriques, cosa que no havia fet mai fins ara? Doncs això és perquè aquesta setmana he decidit autoregalar-me un cutrepodòmetre Decathlon, que he estrenat avui mateix! (:-D)

Un apunt de teoria sobre les sequoies: "La Sequoia sempervirens pot ser considerat un fenomen de la Natura. Conegut simplement com Sequoia, és un arbre que pot arribar a viure més de 2000 anys, una alçada de quasibé 100 metres i el volum equivalent a 3 Boeing 747. A més a més, la seva escorça esponjosa la fa resistent al foc i als insectes, fent-la pràcticament invulnerable (excepte a l'home!). És un arbre molt tiquis-miquis a l'hora de germinar i solament ho fa en unes condicions climàtiques molt determinades. Bàsicament, aquestes condicions solament es donen en algunes regions de Califòrnia. El Sequoia National Park és el bosc de sequoies més representatiu, on es poden veure arbres de dimensions monstruoses!
Tot i així, prop del poble de Santa Fe de Montseny, prop de Can Casades, hi ha tres magnífics exemplars d'aquests arbres que ens permetran fer-nos una idea de com en són de grans els seus cosins californians."

La volta a la Mola

Seguint amb la necessitat de treure a passejar el Mohawk per evitar que s'enfili per les parets de casa mentre se li cura la petita lesió del dit, avui hem anat a repetir una excursioneta per Sant Llorenç que ja vam fer fa un parell d'anys, fiant-me de la promesa del Mohawk que allà no hi trobaríem la meva "estimada" processària del pi. I és cert, de cuc no n'hem vist ni un, però el que són bosses als arbres...

Com que a mi, això d'explicar itineraris no se'm dóna gaire bé, perquè tinc el sentit de l'orientació atrofiat i sóc ben capaç de perdre'm a la muntanya fins i tot anant seguint algú altre, posaré al final de l'entrada el plànol del recurregut que molt amablement ha elaborat el meu partner, i jo em limitaré a explicar com ha anat la sortida.

El nostre objectiu era anar a la Mola, però òbviament no podia ser pel camí senzill que fa tothom, així que hem triat una de les múltiples variants. Últimament, quan penso amb Sant Llorenç i la Mola (i el seu restaurant) ho associo amb molta pluja, tot i que no sé molt bé per què... (22/09/2007)

El nostre recorregut ha començat a les 9:40. Hem deixat el cotxe al costat de la "Mansió Blanca", una caseta formidable (com tantes altres que hi ha per allà) que sempre que la veig em recorda la cuberta del Titànic. Hem avançat carrer amunt fins passar la finca i, allà on acaba l'asfalt, hem començat a pujar cap amunt. Pocs metres més amunt ja hem descobert les primeres bosses als pins...Però val més que deixi estar el tema, que només de pensar-hi em pica tot!

Doncs bé, hem anat seguint camí amunt i després de passar pels Plecs del Llibre hem atravessat el lloc més temut per una servidora: el Mal-pas. Potser pels excursionistes experts allò no és res, però a mi em fa molt iu-iu passar per allà veient el penya-segat tan a prop!

Una estona més tard hem deixat el camí horitzontal i hem començat a pujar en vertical (no, escalant no, enfilant-nos per les pedres!). Hem pujat per la Canal Gentil, lloc per on sembla que no hi passa massa gent, malgrat aquest nom tan amable que té.

Val a dir que durant tot aquest primer tram de l'excursió, hem pogut anar contemplant la Castellassa gairebé des de tots els seus angles.

I, durant una estoneta, hem estat acompanyats per un parell d'habitants d'aquells paratges...

Per fi ha arribat el moment més esperat pel Mohawk: les zones d'escalada: la Soleia, la Sibèria...

Però hem seguit caminant i una estona més tard ens hem posat a fer literalment "el mono" pujant per la seva canal; és a dir, que en lloc de fer com la gent normal, que va per caminets, nosaltres hem passat per la Canal dels Micos, que és força més divertit.

Del final de la Canal dels Micos fins a la Mola hi ha tan sols una pujadeta. Quan hem arribat a dalt ens hem retrobat amb la civilització, ja que el lloc estava ple de gent esperant per dinar al restaurant o simplement contemplant la fantàstica vista que hi ha.


Darrere el restaurant ens hem menjat el nostre dinar enllaunat i una estona més tard hem iniciat el camí de retorn. De baixada hem atravessat un altre mal pas, el Mal-pas de can Pobla, però aquesta vegada no ha estat tan difícil, perquè a la paret hi ha un cable d'acer al qual m'he pogut agafar amb totes les meves forces.

Hem anat fent camí avall, hem passat pel costat de can Pobla i hem reiniciat el camí de la Mola, aquesta vegada per l'itinerari més habitual (altra vegada, per què el tinc associat a molta pluja?). Hem agafat la Canal dels Monjos i hem continuat el camí que ens ha portat de retorn a la Mansió Blanca i al nostre cotxe.

La mà dissecada-II

Vaig a intentar resumir de què va el conte de "La mà dissecada". A veure si me'n surto millor que els meus alumnes...

És un noi, en Pierre, que un bon dia es presenta a casa d'uns amics amb una mà dissecada que ha comprat a un bruixot. Resulta que aquesta mà pertanyia a un home que havia matat la seva dona i al capellà que els havia casat. Un dels amics d'en Pierre li aconsella que es desfaci d'allò tan horrosós perquè, tal com li diu ell, "Qui ha matat, matarà".

Òbviament el noi no li fa cas, s'emporta la mà a casa seva i decideix posar-la penjada al timbre de la porta, per així espantar els creditors que el vagin a veure. A mitjanit, sent que truquen a la porta, però quan pregunta qui hi ha, ningú no respon, així que ell suposa que algú li ha fet una broma i se'n torna a dormir.

Al propietari del pis on viu no li fa cap gràcia que tingui la mà allà, així que li ordena que la tregui de seguida. En Pierre l'agafa i la posa a la seva habitació. L'endemà al matí, el seu servent el troba estirat al llit, en estat de shock i amb cinc dits marcats al coll. La mà ha desaparegut.

Al Pierre el porten al manicomi i allà, en lloc de millorar, empitjora amb els dies. Comença a cridar demanant ajuda i dient que un espectre el persegueix i que l'està escanyant. Poc després cau mort a terra.

Quan el van a enterrar, al mateix lloc on caven la seva tomba hi troben un taüt, dins del qual hi ha el cos d'un home al qual li falta una mà, i la mà dissecada al seu costat. Al pobre Pierre l'enterren una mica més enllà.

Matinal al bosc encantat d'Òrrius-II

Aquest matí, amb el Mohawk hem decidit acabar el recorregut pel bosc d'Òrrius-la Roca; és a dir, que hem anat a trobar els últims elements que ens faltaven per veure de la ruta prehistòrica.

Aquesta vegada, com que ja no buscàvem les figures de l'elefant ni els moais, hem decidit fer la ruta ben feta i l'hem començada a l'ermita de Sant Bartomeu de Cabanyes. Prèviament, de camí cap allà, hem passat pel costat de la Creu de can Boquet i del dolmen de la Roca d'en Toni (que podeu veure més avall).

A Sant Bartomeu hem deixat el cotxe (en un raconet, perquè tractant-se d'un diumenge estava tot ple d'altres vehicles...sort que el meu carromato és petitet!) i hem agafat la pista que comença allà mateix (no, la que porta a les zones d'escalada no, l'altra que hi ha a sota), barrada amb un cable d'acer al que podríem anomenar "valla".


Hem anat seguint les marques del PR C-36 fins que hem trobat un indicador a mà esquerra que ens feia saber que per trobar el dolmen i el molí que buscàvem havíem de desviar-nos cap a l'esquerra.

Hem anat seguint el camí, acompanyats de tant en tant per un grup de ciclistes que feien el mateix recorregut. Després d'una estoneta de baixada, per fi hem localitzat el nostre primer objectiu: el dolmen de la Cabana de Moro (per què es deu dir així?). A la imatge de sota hi podeu veure la Cabana de Moro a dalt i la Roca d'en Toni a sota (novament, per què es deu dir així?)

Contents ja per haver trobat el nostre primer objectiu, hem seguit caminant cap avall a la recerca del molí de roca que ens faltava per completar el nostre recorregut. En un moment donat ens ha aparegut un curiós senyal que indicava, encara que no ho sembli, el Plat de Molí que buscàvem. Ara bé, comptant que es tractava d'un tros de fusta posat entre les branques d'un arbust, no asseguro que es mantingui en el mateix lloc gaire temps...

Però bé, almenys avui ha complert perfectament la seva missió, ja que uns metres més avall, poc després de passar pel costat d'un gran arbre caigut a terra fa temps, hem descobert allò que cercàvem: el Plat de Molí.

Segons sembla, els íbers feien servir aquesta pedra per moldre el blat, posant una altra pedra rodona allà on es veu la marca circular, pedra que feien rodar i anava aixafant el blat.

Ara sí que ja ens podíem donar per satisfets: finalment hem pogut veure (i fotografiar, també, és clar!) les diverses roques de la ruta prehistòrica!!

Com que ja era una mica tard, hem donat per finalitzada la nostra excursioneta (tot i que no descarto fer-la un altre dia d'aquests tota sencera) i hem desfet el camí que havíem fet per retornar cap al cotxe. De retorn anàvem veient els núvols que creixien i eren cada vegada més amenaçadors. Afortunadament per nosaltres, s'ha esperat a que arribéssim al cotxe abans de posar-se a ploure (els de la rua del carnaval que havien de fer al poble aquesta tarda no podran dir el mateix...).

Durant tot el trajecte hem estat acompanyats per un soroll que provenia d'un altre lloc de culte, tot i que força més modern que les roques íberes: el circuït de Montmeló. Malgrat que la boirina no ens ha permès veure'l gaire bé (com podeu apreciar en la fotografia), sí que hem estat sentint tot el matí el motor dels cotxes de la fórmula 1. Perquè, per si algú encara no se n'ha enterat, aquest cap de setmana l'Alonso, el Hamilton i companyia han estat fent proves en aquest circuït.


I com no podia ser menys, quan tornavem per la pista de Céllecs, i veient que tot just espurnejava, el Mohawk ha volgut trobar una roca més, tot i que aquesta no té res a veure amb els íbers, sinó més aviat amb els "micos" que volten per can Boquet: la roca de la Granota. I per tercera vegada avui em pregunto per què es deu dir així? Ho enteneu vosaltres?


Bé, he de fer una correcció: abans he dit que qualsevol dia d'aquests m'animo a repetir l'excursioneta de principi a fi, però avui hem descobert un detall que farà que em veieu poc pel bosc els pròxims dies (o mesos)...

Sí! La processària o processionària!! Avui per sort només n'hem vist una i quan ja acabàvem el matí, però no és la primera que s'ha vist aquest any, cosa que vol dir que d'aquí no res el terra n'estarà ple!! Eeeeecccccssss.

L'origen de la llengua catalana

Ja sé que és un tema que ja he tractat abans (1/03/07), però torno a tenir respostes que crec que val la pena de posar:

Què en pots explicar de l'origen de la llengua catalana i de la seva literatura?

- Es una llengua que prove del llati. Es van donar conta que aixó no era llatí perque parlavan i no s'entenian. Nomes es parlaba el llati a les mises els textos tambe s'escribien en llatí.

- La llengua catalana es provenent del llati.

- El català es una llengua que proseeix del llatí. Va sortir quan es van donar compte que el que estaban parlan era una altre llengua, i aquesta llengua va ser el català.

- Doncs la llengua catalana es una llengua que ve del llatí.
A la epoca de Franco doncs ell no volia saber-ne res del catalá, es més, si algú parlava el catalá al carer i doncs ells s'enteraven, podien arribar-los doncs a ficar a la presó. En aquella epoca, casi el català, doncs desapareix, però quan va morir Franco doncs tot va canviar bastant, en referència a la llengua i la literatura catalana. Tampoc es podien escriure llibres en català, tots havien de ser en castellà.

(Aquesta és la millor, el cas més clar del "No en tinc ni idea, així que m'enrotllaré amb una altra cosa, a veure si cola"...)

- Romans van vindre a la Peninsula i van portar el llatí. Al segle IX van començar a parla la llengua, pero no l'escribien. Fins que va arribar el segle XI i XII que en aquell moment si que van començar a escriure-les.

- La llengua catalana no se sap molt bé d'on prové pero se sap que es una llengua románica procedent del llatí. (???)
A l'any IX tothom parlava el llatí i entre els segles XI-XII ja s'escrivia pero la gent va anar canviant aquesta llengua al pas del temps fins que va arribar a parlar-se el catalá.

- Fa molts anys a Catalunya es parlava el llatí. Van venir els romànics i van imposar la seva llengua. Com lo que parlaven ja no era llatí, van anomenar a aquestes llengües: llengües romàniques.

La mà dissecada

De què va el conte de Guy de Maupassant "La mà dissecada"?

- Doncs es un home que troba una mà dissecada i li ensenya a un senyor que la trata malament diu que no fa res i l'home es mort.

-Es un home que col·lecciona reliquies. I compra una ma dissecada per espantar a la gent que ve a demanar els impostos. I un li comença a dir que si no li fa fastig que pot ser de vritat. Ell so pren en broma, I un dia s'el troban a casa seva mort amb una marca al coll de una mà. I al enterrarlu trobe un home que no te mà.

- Que la mà dissecada dona sort.

(Aquest no s'ha llegit el text ni per casualitat)

- Un home que te una mà dissacada de timbre.

- Representa que un señor obté una má d'un mort que en vida havia sigut un criminal. La ma està maleída i mata al señor que l'havia obtingut, i a l'enterrament, on el volen enterrar, es troben amb un cadàver amb la mà dissecada.

- Un home que compra una mà dissecada que li concebrà 3 desitjos. Però la mà era d'un mag maligne. Llavors va voler matar a aquest home i als seus amics per venjar-se de què l'havien comprat. Un cop morts ofegats, la mà va tornar a la tomba del seu amo (el mag) i descansa en pau.

(La mà de la llàntia o el geni dissecat?)

- Va sobre un noi que es porta una mà dissecada de la India. I la mà dissecada la va colga a la porta de la seva casa i per la nit la mà dona golpets a la porta. I aquesta mà a l'altra dia no i era i va sortir al periodic, que van averi algunes morts, per estrangulament d'una mà.

- Va d'un home que li compra una mà a un venedor ambulant i al comprador li passen una série de coses molt estranyes i es mor.

- Un home va trobar una má dissecada un dia que hiera amb tots els seus amics és va morir.

- Doncs tracta de un noi, que fa un viatge a Normandia i porta una mà disecada, que l'intenta matar, i el fa tornar boig, perquè la mà vol recuperar al seu amo. Louis, el noi acaba morint, i la mà regresa al seu amo.

(El noi es diu Pierre, no sé d'on deu haver sortit aquest Louis...)

- Va de un noi que es compra una mà dissecada. Ell la col·loca a la porta i als seus amics no li fa cap grácia. Despres la col·loca a la porta de la seva habitació pero al pas de dos dies, troben al noi amb cinc dits marcats al coll i amb estat de xoc.
Ningú no sospita res, ni la policia, pero al final la mà es portada a la tomba del seu veritable cadaver i així ja no intenta matar més.

- El conte tracta d'un noi que estan en una festa li porten una mà dissecada. Els seus amics li diuen que la llençi ja que aquesta mà era d'un asesi i si a matat, ho pot tornar a fer. Ell no els i fa cas i se la queda, la penja a la campana de la porta.
Una nit l'ataquen, quan es lleva te la marca de la mà al coll, la seva serventa sel troba mig ofegat. Ell els i diu que a sigut la mà, però els seus amics no el creuen i el desideixen portar al cicoleg.
Al cap d'uns dies ell apareix mort. En la tumba on l'enterren, al seu costat está enterrrat un homa que no te ma.

(M'encanta això del "cicoleg", no ho hauria imaginat mai!)

- Es un noi que va a una festa i ensenyar una mà que ha comprat i diu que es la de un assesí, i li diuen que vagui en conta que pot tornar a matar. La deixa al pom de la porta aixi quan vingui el noi de l'alquiler no voldra picar. Llavors be el de l'alquiler i li diu que la tregui d'allí que fa fàstig i la posa a la tauleta i al dia següent se'l troben amb una marca al coll com si fos d'una mà i no se'l creuen i el porten a un manicomi. El visiten als seus amics i no es creuen el que li diuen i al dia seguent està mort, el van anterrar i al costat està un home sense mà, enterrant al amic i a la mà.

- El conte va d'un home que estava fent festa a casa seva amb uns amics i els hi va ensenyar una mà que havia comprat en un mercat, un amic li va dir que vigilés perque si ja havia matat abans, ara també ho podria fer. L'home la va penjar com pom de la porta de casa seva, perquè quan el senyor de l'alquiler anés i la veies no aniria. Un dia va trucar a la porta i al obrir no hi havia ningú, i al dia següent va apareixer en estat de xoc amb la marca de cinc dits al seu coll. El van portar a un manicomi. Els seus amics el van anar a visitar i l'home els hi deia que una mà el perseguia i el volia matar. No se sap com, però ba passar un temps i l'home va morir i al enterrar-lo al costat estava enterrat un assessi que li faltava una mà, li van tornar la mà i a l'altra home el van enterrar al seu costat.

- Un grup d'amics queden per parlar i un d'ells porta una ma dissecada que la havia robat a un bruixot que era d'un criminal i al final aquesta ma acaba fent-lo tornar boig i acaba morint i l'enterren al costat de la tumba del criminal de qui era la ma. Deien que la ma mataba als veins d'aquest home perquè volia tornar al seu amo i al final ho van aconseguir.

- És un noi que troba una mà dissecada de un mort. Se la queda per a ell, els seus amics l'abissan de que es d'un asesi que a mata a moltes persones. A ell li dona igual i la posa en la porta de timbre perque la gent no vagi a trucar gent que li deu diners. Truquen a la porta i no hi ha ningu, li van dir que treies la má de la porta perque la gent li donava fastic i no anava a trucar. La va agafar la mà i la va posa a la seva habitació. La policia va anar a casa del noi i estava estirat en el llit amb la marca de la mà en el coll el noi no estaba mort estaba com inconsient o marejat. Van a fer la tumba i sen van encontra el asasi sense la mà que li faltava i el van enterrar al costat del asasi.

- De un home que es troba una disecada, que es d'un mort, que era un asesi. Se la endú a casa, despres se la ensenya a la gent i quan torna a casa se la posa com a pica-porta. A la nit sen va a mirar si encara estaba la mà, pero no estava. Quan s'en va anar a dormir al llit algo l'intenta d'ofegar. Al matí s'el van trobar exaust pero no mort i van veure la marca vermella d'una mà. Un senyor ja va dir que si la ma de un asesi la te algu la voldra recuperar com sigui, i si fa falta tornara a matar. Al final es mor i avans d'enterrarlo a ell enterren la ma del mort am el mort i despres a ell al costat.

- Comença en una casa, que hi havien 5 persones, de sobte apareix un altre que venia d'un viatje i portaba una ma disecada que s'abia trobat. Tenia un aspecte orrible, els seus amics li deian que podia ser perillos.
Despres de tot aixo, sen va anar a se casa, i quan s'abia adormit, ell estaba molt tranquil. Pero al matí seguent, van anar a visitarlos els seus amics i estaba mort.
Es van donar conte de que abia sigut la ma i la van enterrar.

- Doncs que un senyo per fer una broma agafa una mà dissecada d'un assesi se la posa en el maneg de la seva porta per espantar i fer broma i al cap d'un temps la mà s'escapa del pom i el amic del protagonista troba el seu amic al llit estirat i amb una marca al coll. Ningu es creu lu que diu el protagonista i el cap d'un temps torna a pasar pero el matan de debó i l'enterren junt el dueñu de la mà dissecada.

Ja sé que alguns textos són una mica llargs, però crec que val la pena posar-los, perquè són els "millors"
No cal dir que l'ortografia no és meva...

Apa, després de llegir això, a veure qui és capaç d'explicar de què va la història!!

NDSLite!!!

El final d'una història...

Doncs sí, almenys de moment, ja em puc anar acomiadant de la meva esperada Nintendo DS.

Cansats d'esperar que arribés a l'adreça que, segons sembla, continua sent inexistent, avui el meu partner ha decidit fer l'enèssim intent de contactar amb el servei d'atenció al client dels grans magatzems on va encarregar la videoconsola. Després de gairebé deu minuts esperant (ai, la factura del telèfon!!), ha respòs un dels operadors i ens ha informat de la situació: resulta que la companyia de missatgeria, després d'un mes de tenir el paquetet allà mort de fàstic, de totes les opcions possibles que podia haver escollit (trucar a casa per demanar una altra adreça o bé donar-nos indicacions sobre on el podíem anar a buscar nosaltres mateixos, etc.) ha decidit retornar-lo als magatzems!!!! I tan amples, tu!

Fastiguejat ja amb la historieta, el Mohawk ha decidit deixar-ho córrer i demanar que li retornin els diners, perquè això sembla una presa de pèl. Ara es tracta de trobar la consola en alguna altra banda, però és una gesta que ara mateix sembla impossible d'aconseguir, perquè es veu que la Nintendo DS (igual que la Wii) ha estat un dels regals estrella dels Reis d'aquest any i està esgotada per tot arreu.

Dit d'una altra manera, que m'he quedat amb un pam de nas, amb una preciosa funda per NDSLite i una col·lecció de jocs que de moment es quedaran aquí plantats, perquè els falta l'element principal: la consola!! Tinc l'esperança que, encara que sigui tard, d'aquí uns dies n'hi torni a haver a la venta i en poguem aconseguir alguna. A veure si hi ha sort...

:'-(

Matinal al bosc encantat d'Òrrius

Aquest matí, aprofitant fins a l'últim moment les vacances de Nadal, amb el Mohawk hem decidit anar a descobrir el bosc d'Òrrius-La Roca del Vallès on, segons diuen, hi passen coses estranyes.

La veritat és que la iniciativa va sorgir d'un programa del Cuarto Milenio emès pel canal Cuatro (que podeu veure al Youtube). Allà parlen d'unes estranyes figures de pedra que hi ha escampades per tot el territori que semblen demostrar que s'ha tractat d'una zona de cultes des dels antic íbers fins al segle passat. Òbviament, al programa tot hi surt excessivament exagerat, tant que fins i tot ho arriben a associar amb cultures intraterrestres o extraterrestres i coses per l'estil. Ara bé, nosaltres hi hem estat donant algunes voltes i no n'hem vist...o potser sí?

El nostre itinerari ha començat a la carretera que uneix Òrrius amb la Roca del Vallés, just passat el mas d'Argent, pocs metres abans d'arribar al punt quilomètric 2. Allà hem entrat en un "camino particular" a mà esquerra on hem deixat el cotxe.

Hem avançat uns metres en línia recta pel camí i de seguida hem tingut la primera visió del dia: en mig dels arbres ha aparegut una roca de granit amb una sospitosa semblança a un orifany! (que, per qui no ho sàpiga, és un elefant).


Queda clar que això no ho ha fet la naturalesa. La pregunta és: Qui deu ser el qui estava tan avorrit que va tenir la paciència de dedicar-se a esculpir la cara d'un elefant en una pedra no precisament petita? En una altra roca veïna hi ha la inscripció que veieu. Fecit? Llatí? Vol dir que ho van fer els romans? La pedra es veu massa ben conservada per ser tan antiga. De fet, en el programa abans citat diuen que és del segle XIX, malgrat que segueixen sense explicar qui ho va fer ni, el que em sembla més curiós, per què ho va fer.

Després d'haver contemplat l'orifany des de tots els seus angles, hem donat mitja volta i a uns 90º cap a la dreta hem descobert una altra pedra, aquesta força més petita, que a primera vista no semblava tenir res d'especial, però que després ens ha donat un parell de bones sorpreses!

I és que si es mira la pedra per la banda de l'esquerra ens apareix la cara del que sembla un indi americà, mentre que si ens la mirem per la dreta sorprenentment hi veiem ben esculpit una mena de moai com els de l'illa de Pasqua, tot i que de mida força més reduïda.

Igual que en el cas de l'elefant, no se sap qui va esculpir aquestes dues cares ni per què ho va fer, tot i que el més fàcil és pensar que les dues obres tenen el mateix autor. Potser es tractava d'un senyor ric a qui li agradava molt viatjar i anava deixant constància en les pedres de casa seva de les descobertes que havia fet en els seus recorreguts... Clar que si ho preferim, també podem pensar que es tracta d'una civilització intraterrestre, que per via interna viatja per tot el món i va deixant constància en una zona d'allò que es troba en la part oposada del planeta... Si és així, hi deu haver alguna escultura d'un ruc català en alguna zona d'Austràlia?

Un cop complert el nostre petit passeig esotèric hem continuat avançant pel camí principal i ben aviat hem trobat les marques del PR C-36, que pràcticament ja no hem perdut de vista durant la resta del matí. El nostre objectiu era descobrir el recorregut prehistòric d'Òrrius.

Durant tot el trajecte hem anat seguint les línies groguiblanques, malgrat que contínuament n'anàvem trobant d'altres de color vermell, blau o, sobretot, verd, que encara no sabem exactament què indiquen.

Després d'una estoneta resseguint el camí marcat hem vist gairebé per casualitat (he de dir que el dia d'avui s'ha vist caracteritzat principalment per la casualitat...) una fita de pedretes a mà dreta del camí que ens ha fet sospitar que per allà hi havia d'haver alguna cosa interessant. Hem investigat una mica per l'entorn i hem arribat a la conclusió, mig en broma, que era un bon lloc per celebrar-hi un aquelarre, ja que hi havia una petita esplanada que aniria molt bé per fer-hi una rotllana al voltant d'una foguera.

La nostra sorpresa ha estat descobrir que no anàvem gaire desencaminats, ja que uns metres més enllà, una mica amagada per la vegetació, hi havia una pedra dels sacrificis, amb tota una sèrie d'inscripcions ben curioses, la majoria d'elles creus, tot i que també hi havia algunes lletres, fins i tot lletres gregues. No sabem què devien significar, però dubto molt que siguin íberes...

Explica una llegenda que un bandoler de la contrada, en Perot de la Roca, per cada persona que matava hi feia una creu. No sé, però a mi m'ha semblat més cosa de bruixeria...

Prou satisfets ja amb les nostres descobertes (i afegim-hi que també una miqueta acollonits amb tant misteri), hem decidit seguir endavant, a veure quines noves sorpreses ens deparava el PR.

Uns metres més avall hem trobat un trencant a l'esquerra marcat amb una creu verda que hem decidit seguir uns metres, per saber on ens portava.

I resulta que ens ha portat al lloc que més interessava al Mohawk, la Pedra de les Orenetes, amb restes aquesta vegada sí clarament íberes. Ho demostren les pintures rupestres que per desgràcia pràcticament han desaparegut i els diversos canalets picats a la roca.

Més contents que un gínjol, hem desfet el tros de camí i hem retornat a seguir el recorregut marcat pel PR. En algun indret d'allà hi ha un molí de pedra també prehistòric, però lamentablement hem estat incapaços de trobar-lo. Ara bé, el que sí hem localitzat, tot i que una mica de "xiripa" i seguint les fletxes verdes, ha estat la Roca Foradada. Bé, al principi semblava una roca ben normaleta, fins que li hem donat la volta i ens l'hem mirat pel darrere. Llavors hem entès el perquè de la fletxeta verda i també el perquè del nom de la pedra: resulta que els íbers, que devien ser gent que s'avorria molt i tenia poca feina, es van dedicar a buidar-la completament per dins! Bufa, quina paciència!!

I bé, aquí ha acabat el nostre itinerari. Seguint el camí del PR s'arriba a una urbanització, amb la qual s'acaba el recorregut per la prehistòria per entrar de ple en la història més actual. Nosaltres, però, hem desfet el camí fet, ja que el nostre estimat cotxet ens esperava pacientment a l'inici del trajecte, ben acompanyat per un orifany, un indi i un moai.

D'aquesta excursió n'he descobert moltes coses, tot i que també m'han quedat molts interrogants per respondre, ja que hem trobat alguns elements ben sorprenents:

Pintures rupestres?

Construccions extraterrestres?

Petjades d'éssers intraplanetaris?

I el millor de tot, què deu ser aquesta estranya criatura que m'anava trobant per tot arreu per on anava?

I ja ho diuen, que qui té gana, somia truites, i nosaltres avui anàvem a buscar imatges en les roques, esculpides per l'home, per éssers desconeguts o per la naturalesa! No sé vosaltres, però jo en aquell moment m'he sentit molt observada, encara que només fos una il·lusió òptica...o potser no?
Per si algú s'ha perdut amb les meves explicacions (cosa molt possible), us deixo un croquis casolà del nostre recorregut.

Ja han passat els Reis...o no...

Avui, dia 6 de gener, han passat els Reis Mags d'Orient per casa de tots els nens i nenes. De tots? No!

Bé, sí i no. Resulta que a casa havien d'haver deixat una fantàstica i magnífica Nintendo DS perquè la reina de la llar (és a dir, una servidora) pogués entretenir-se mentre el seu maridet es dediqui a enfilar-se per les parets (literalment), sempre i quan el seu ditet lesionat li permeti.

Però resulta que al final no ha estat així i encara no hem acabat de descobrir per què. M'explicaré:

El dia 9 de desembre, l'individu anomenat Mohawk va encarregar a uns grans magatzems (el nom dels quals no diré, però sí indicaré que té nom que sona a britànic) que li enviessin a casa dels seus pares una d'aquestes videoconsoles de butxaca, després d'haver-la pagat via internet. Fins aquí, tot va bé.

Dies més tard, el 22 de desembre, els senyors coneguts com a "sogres" van rebre una trucada dient que cert servei de missatgeria (el nom del qual tampoc diré, però indicaré que se suposa que es tracta d'un SErvei URgent de missatgeria, cosa que començo a dubtar...) havia intentat entregar la mercaderia sol·licitada, però que resulta que l'adreça que els havien donat "no existeix", així que estaven a l'espera de l'adreça correcta.

És curiós que diguin que l'adreça no existeix, quan jo he estat allà multitud de vegades i tot i que no hi posaria la mà al foc, jo diria que el lloc sí que existeix! Total, que la cosa va quedar així, "a la prestativa" que diria aquell.

Temps més tard, a mesura que s'anava acostant el dia R (dels Reis, és clar), el maridet va fer una nova trucada al servei d'atenció al client dels abans citats grans magatzems. Després de dues trucades infructuoses i d'una tercera de deu minuts d'espera sentint a dir "Lo sentimos, en estos momentos todos nuestros operadores estan ocupados, disculpen las molestias"(sí, molèsties les que tindrem el dia que ens arribi la factura del telèfon!), va poder contactar amb un dels dits "operadors" demanant explicacions de per què el paquet encara no havia arribat quan feia més de dues setmanes que estava demanat (i el que és pitjor, pagat!). L'operador va dir que sí, sí, que ja ho entenia i que de seguida trucaria al servei de missatgeria, per veure què passava.

Dos o tres dies més i el paquet segueix sense arribar. Nova trucada als grans magatzems. Mateixa resposta de la vegada anterior: que ells ja havien fet la comanda i que l'havien entregat al missatger feia dies i que no sabien per què la mercaderia encara no havia arribat. Però que ja els tornarien a avisar i que en dos, tres dies com a màxim (que era ja dia 4 de gener...) tindríem el producte a casa.

Dia 4 de gener, vigília de la vigília de Reis i el paquet continua sense arribar. El senyor sogre, ja un pèl cabrejat, truca altra vegada als magatzems i pràcticament es baralla (per telèfon, és clar) amb el teleoperador de l'altra banda. Resultat: res de res.

Avui som dia 6 de gener, fa gairebé un mes que es va fer la comanda (que, com dic, ja està pagada) i la videoconsola segueix sense aparèixer. On ha anat a parar? Vés a saber. Segons els del centre comercial, el té la missatgera. Segons aquesta, estan esperant l'adreça correcta (?!). I mentrestant una servidora, sense el seu preciós regal de Reis (s'ha hagut de conformar amb un bonic "val per una videoconsola Nintendo DS"). Ara mateix tinc una bonica funda (regal de la meva família) per guardar-hi una consola que no tinc i tota una col·lecció de jocs (regal també de la família) per jugar amb una consola que, igualment, no tinc.

Afortunadament sóc prou grandeta per no deprimir-me excessivament per aquest fet (com a molt, sentir-me força estafada) i tenir prou paciència per esperar que aparegui un dia o altre. Em pregunto què hauria passat si el destinatari del regal hagués estat un noiet de 10 anys que l'estigués esperant impacientment? Què haurien hagut de fer els seus pares?

I si el paquet segueix sense aparèixer? Què haurem de fer? Reclamar que ens tornin els diners i buscar-la en una altra banda? I si no la trobem enlloc (diuen que està exhaurida), què en faig de la bonica funda i la col·lecció de jocs?

Fi del primer trimestre

Avui als tutors ens ha tocat treballar més que a la resta de companys de l'institut, ja que ha estat dia de repartir notes.

Uns s'ho munten millor que altres i n'hi ha que amb deu minuts reuneixen els alumnes, els donen els paperets i els envien cap a casa.

Però una servidora, que té el problema de ser a vegades massa responsable, ha preferit dedicar ni que fossin dos o tres minuts a cada noiet, així que m'he passat dues hores parlant amb cada un d'ells. La veritat és que el discurs és tota l'estona pràcticament el mateix: "Si no treballes més, no aprovaràs", "La feina s'ha de fer sempre", "T'has de comportar millor a classe", etc., però dit individualment sembla que sigui una altra cosa, perquè quan ho dius en general per a tots, justament els qui s'haurien de sentir més aludits són precisament els qui menys cas en fan, així que hi ha coses que cal dir cara a cara.

La veritat és que del meu grup, pel tema notes no hi ha res d'especial: un parell de noiets amb tot notables i excel·lents, alguns amb tot aprovat just i molts amb dos, tres, quatre o més assignatures suspeses, i òbviament no hi poden faltar els dos o tres que les tenen totes o pràcticament totes suspeses.

El problema que tinc amb el meu grup no és precisament acadèmic (de notes, vull dir), sinó més aviat comportamental. De fet, és una situació que no només passa en el meu grup, sinó que sembla que és com una tradició de l'institut, que es va transmetent de generació a generació, un fet que m'ha sorprès molt, perquè no havia vist mai enlloc.

El cas és que aquests noiets, com a nens i adolescents que són, tenen molt costum de ficar-se els uns amb els altres. Fins aquí no hi ha res d'especial, mentre aquests insults no deixin de ser diguem-ne amistosos. El sorprenent del cas és que tenen la mania d'insultar-se ficant-se amb les mares. Els altres profes, que ja s'ho coneixen, ja em van avisar a principi de curs, que no m'estranyés si sentia dir coses incomprensibles a l'aula, perquè tot el que diuen va amb segones intencions.

Així, per exemple, pot ser que sentis algú dient "Tortilla" i de sobte vegis tots els nanos de la classe aixecar-se de la cadira i tornar-se a asseure, com si fessin una d'aquelles onades que es fan al futbol. I altres coses per l'estil. Sembla que el curs passat ho feien molt sovint, però afortunadament aquest curs només m'hi he trobat en una ocasió i li vaig fotre tal moc a la instigadora que no es tornarà a repetir.

Però el que més em sorprèn i m'indigna alhora és que de tant en tant se senten anomenar noms de dona, no precisament de manera amistosa (podríem dir que bàsicament les acaben tractant a totes de prostitutes), i després descobreixes que la "Pilar", la "Marta" o la "Maria José" no són personatges de la tele ni alumnes del centre, sinó que són els noms reals de les mares dels noiets de la classe, amb la qual cosa s'estan insultant uns als altres insultant les seves mares. És a dir, que és com una versió més elaborada del "Ets un fill de puta", però ara posant noms concrets a les suposades "putes".

Ja podeu suposar la gràcia que em fa sentir aquesta mena de comentaris, així que els meus noiets ja han hagut d'aguantar uns quants crits i quatre sermons spbre el tema. Últimament sembla que la tradició s'ha abandonat una mica, malgrat que veig que en altres cursos, sobretot en els de segon d'ESO, se segueix mantenint molt viva. Espero aconseguir que almenys els meus nanos deixin aquest costum, perquè em sembla d'allò més insultant i ofensiu. De vegades no entenc com la intel·ligència pot estar tan mal repartida en el món...

Costa Brava'07

Des de fa uns anyets el meu partner i jo anem a passar els tres, quatre o cinc dies del pont de desembre a la Costa Brava, aprofitant que, com que fa fred (i cada any, sens falta, també un dia o altre ens plou) i la gent no s'anima a anar a la platja, doncs allà s'hi està d'allò més bé.

Aquest any, aprofitant que m'ha tocat fer l'assignatura de literatura catalana i que precisament en aquests moments estem parlant de Solitud, de Víctor Català, hem aprofitat per fer una mena de vacances literàries anant a la recerca d'imatges per poder ensenyar als meus alumnes.

M'explicaré una mica millor. Víctor Català era el pseudònim que feia servir l'escriptora Caterina Albert (1869-1966) per poder publicar els seus textos sense que se la miressin malament per ser una dona. Ella va néixer i morir a l'Escala, així que la nostra primera visita va ser aquest poble de l'Alt Empordà, on vam poder veure, per fora, la casa on ella va viure tota la seva vida.

De passada, òbviament, també vam donar una volteta per la vila, i vam anar a veure tota la panoràmica del Golf de Roses, amb les ruines d'Empúries i els aiguamolls, i el Cap de Creus al fons de tot.

El dia següent, divendres, vam anar a descobrir una zona que fa un parell d'anys que ens té força intrigats. Es tracta de les dunes que hi ha a la zona del Montgrí. Des del dia que vam veure un indicador a la carretera entre Torroella i l'Estartit on hi diu "Les Dunes" que ens hem estat preguntant a què es deu referir. L'any passat ja vam fer un primer intent de descoberta, però se'ns va posar a ploure de valent i ho vam haver d'ajornar, però aquesta vegada ens va fer molt bon dia, així que ens vam dirigir cap allà.

Doncs resulta que sí, que quan parla de "dunes" es refereix precisament a això, a unes dunes.


El cert és que a primer cop d'ull no semblen res d'especial, ja que tenen l'aparença d'un bosc normal i corrent com tants altres que hi ha per la nostra terra. Però quan comences a caminar per la zona, sobretot per alguns indrets on no hi ha les arrels dels pins que aguanten la terra, llavors sí entens què volen dir amb això de "dunes". I és que aleshores la sorra és tan tova que fa la sensació d'estar caminant per una platja, però enmig de la muntanya!


A més, aquest recorregut per les dunes ens va deixar algunes imatges curioses, com algunes barraques que hi havia escampades per tot arreu, alguns pous mig amagats entre els arbustos, una taula de formigó (com veieu, ideal per celebrar-hi sacrificis rituals), líquens d'un color groc fluorescent que vés a saber si deuen fer llum en la foscor, un pi que no va acabar d'entendre que havia de créixer cap amunt i no cap avall o un altre pi, força més gran, que fa la impressió d'haver-li quedat tot el tronc colgat per la sorra (malgrat que en la imatge no s'acaba d'apreciar).

El mateix dia a la tarda vam continuar amb la nostra recerca literària i ens vam arribar fins a l'ermita de Sta. Caterina, situada al mig de la serra del Montgrí, indret en què se suposa que es va inspirar la Caterina Albert a l'hora de descriure l'ermita i el paisatge muntanyenc on ambienta la seva famosa novel·la, Solitud.

El dissabte, malgrat que a la tarda ens va ploure una miqueta, al matí va fer molt i molt bon dia, així que vam decidir fer una altra excursioneta, però canviant la muntanya del dia anterior per la costa. Vam fer una senzilla ruta per la Cala Falaguer, el Cap d'Utrera i la Cala Pedrosa, itinerari que ens va permetre contemplar unes vistes com aquestes:


I amb això vam acabar les nostres vacances de quatre dies. El diumenge ens vam llevar tard, vam recollir els trastos i vam retornar cap al nostre piset, prèvia parada a dinar a casa dels sogres. Ara, a planificar les properes vacances!!

Tutories vàries

Una de les coses que em fan més mandra d'aquest curs és haver de ser tutora. Malgrat que no em desagrada del tot el grup que m'ha tocat, això no vol dir que no hi tingui feina. Acadèmicament són força bons, però comportamentalment no ho són tant. No són maleducats en el sentit de faltar al respecte als professors, perquè mai contesten amb males paraules ni res d'això, però són molt i molt xerraires, amb la qual cosa sovint es fa gairebé impossible poder fer normalment una classe, perquè no hi ha manera que s'estiguin calladets.

Fins ara no m'havien portat massa feina, però des que fa unes tres setmanes els vam donar el resultat de la preavaluació, que no paro de rebre visites dels pares (mares, més aviat), que vénen a veure què tal va el seu fill. Per ara les entrevistes han anat força bé, perquè els que han vingut o bé ja saben com són els seus fills i no se sorprenen gaire del resultat, o bé els resultats són prou bons com per no tenir-hi massa problemes.

Ara bé, també he tingut alguns problemillas que, tot i no ser dels més greus, tampoc es poden passar per alt. Tinc un alumne estrella, repetidor òbviament, amb pinta de punky i futur okupa, que en el fons no és mal nano, però a l'aula no se sap aguantar, així que no para de parlar. Fins i tot m'han comentat alguns companys que de tant en tant, a part de parlar fins sota l'aigua, també es posa a cantar al mig de la classe, però jo encara no m'he trobat amb la situació. No sabem molt bé què fer amb aquest noiet, perquè ja dic que no és mala persona, però distorsiona completament la classe, així que una solució o altre hi haurem de trobar. No sé, no sé...

Després en tinc un altre, que no és repetidor, però ho serà el curs vinent, a qui també li agrada molt donar la nota, així que es passa l'estona sense fer res i parlant amb l'individu citat en el paràgraf anterior. Aquest noiet va ser elegit delegat de la classe per la resta de companys, però amb una condició molt clara: si acumulava tres faltes de disciplina deixaria de ser delegat. Doncs bé, ja té les tres faltes, així que, igual que en el futbol, en tan sols dos mesos ja he hagut de cessar el meu delegat de classe. Segons ell, no és just, perquè les faltes que li han posat no són greus (venir a classe sense el material necessari, menjar l'entrepà durant la classe, xerrar més del compte, això per no mencionar els continus retard, que encara no li han comportat cap falta, però ho faran aviat...) i té part de raó, que no ha insultat cap professor ni res d'això, però per poc greus que siguin les faltes, són faltes al capdavall, així que des de fa una setmana tenim delegat nou.

I finalment, dins del grup dels problemàtics tinc una noieta, repetidora també (curiós, no?), que el curs passat es va caracteritzar per les seves contínues absències. Doncs bé, aquest curs va començar molt bé, venia a totes les classes i em sorprenia quan deien que el curs passat era absentista. Però sembla que ja s'ha cansat de fer bé les coses i ja ha començat a faltar.

A finals d'octubre i inicis de novembre va faltar dues setmanes senceres. Quan va tornar em va portar un parell de justificants, però que cobrien tan sols tres d'aquests dies, així que la resta ves a saber on era. Segons ella, té justificants per tots els dies, però els té a casa i ja me'ls portarà demà (d'això en fa ja dues setmanes). Com que ja em començava a olorar que aquests justificants no existien, quan el dimarts vaig veure que no havia vingut a classe, vaig trucar a la seva mare, a veure si em deia que la nena estava malalta o què. La mare em va dir que la noieta havia sortit al matí cap a l'institut, amb la qual cosa li vaig haver de dir que allà no hi havia arribat. I li vaig comentar el tema dels justificants. Em vaig quedar molt sorpresa amb la seva resposta, que encara no he acabat d'entendre; em va dir: "Si la nena té justificants, doncs ja els portarà". Com interpretaríeu vosaltres una resposta així? Si aquests justificants existeixen, els ha d'haver signat ella, així que ve ha de saber si els té o no els té, no? O és que suposa que ha de ser la seva filla la qui ompli la justificació?

En conclusió em va dir que ja parlaria amb ella, a veure què passava, però el cas és que la seva filleta ha tornat a faltar altres dies (dijous al matí hi era i a la tarda ja havia tornat a desaparèixer), o sigui que o bé hi va parlar poc o la noieta li està prenent molt el pèl. No sé què més s'ha de fer en aquests casos, però per ara crec que ja he complert avisant a la seva família. Veurem com anirà la cosa...

¡Como salen de preparados!

Les 8 i pocs minuts del matí. Un institut d'ensenyament secundari. La conserge del centre rep una trucada d'una dona, amb veu de noieta de 13-14 anys, que li diu que és la mare de l'alumna X i que aquesta no anirà a classe perquè no es troba gaire bé. La conserge, que és gat vell, s'olora alguna cosa estranya i pregunta a la 'mare' el seu nom i cognom. L'interlocutora respon, però de manera poc precisa, així que la conserge li diu que s'hi posi la seva mare real i que si realment està malalta, que li digui ella. La interlocutora, al veure's descoberta, penja ràpidament el telèfon.

Les 8 i pocs minuts més tard. De nou, a l'institut d'ensenyament secundari. Nova trucada, altra vegada una veu de noieta de 13-14 anys, però diferent de l'anterior. Diu que és la mare de l'alumna X, que abans ha fet trucar a la nena, però que ara és ella la que truca i que és veritat que la noieta no es troba bé. Penja. La conserge, hàbilment, truca al mòbil de la mare autèntica, però no la localitza.

Les 8:30 del matí. Tercera trucada al centre. Aquesta vegada des del mòbil a on s'ha trucat uns minuts abans. Parla una dona amb veu de dona, així que sembla que ara sí que es tracta realment de la mare de l'alumna X. La conserge li comenta tota la situació i afegeix que no es preocupi massa, perquè sembla que la nena s'ha quedat a casa, fent campana, junt amb una amiga. La mare respòn que això no és possible, perquè a casa hi és ella i la nena no.

Segons sembla, l'alumna X deu haver sortit de casa seva, però en lloc d'anar cap al centre, s'ha dirigit cap a casa d'una amiga, des d'on han trucat a l'institut. Malgrat l'estratagema ideada, s'han oblidat del petit detall de posar un mocador davant l'auricular del telèfon per distorsionar la veu. Potser la propera vegada ho faran millor...

Algunes definicions...

Explica què volen dir les paraules següents:

Esquerdar

DIEC: Fer una esquerda (en algun cos dur); esquerda - Obertura longitudinal més o menys pregona que es produeix a la terra, en un mur, en un cos dur.
(Nota de l'editora: de vegades, les definicions del diccionari semblen una broma: esquerdar = fer una esquerda. És clar, és obvi!).

Alumnes:
- Quan hi ha en una pedra o un altre tipus de lloc una ratlla irregular a punt de trencar-se.
- Fer línies irregulars a la paret a base de terratrèmols...
- Buscar alguna cosa.
- Que la seva mà millor per escriure és l'esquerra.
- És fer-se el tonto.
- Buscar, o que escriu amb la mà esquerra.
- Quan algun objecte es comença a trencar.
- Aluna cosa que s'ha trencat o punt de trencar-se com una paret te unes linea per trencar-se.

Nosa

DIEC: Cosa que, amb la seva presència, dificulta una acció, intercepta el pas, roba espai per a fer una cosa, priva el bon funcionament o arranjament d’alguna cosa, etc.

Alumnes:
- Que li fa cosa allò el que veu o no li agrada fer aquella cosa.
- La guitza molestar.
- Dóna molta mandra fer alguna cosa.
- Fàstic.

Desplaure

DIEC: No plaure; plaure - Agradar.

Alumnes:
- No confia no caure bé a una persona.
- Que et donin una cosa i siguis desagradable.
- Moure alguna cosa.
- Que no et fa molta gràcia.
- Quan et dóna igual una cosa.

Penedir-se

DIEC: A algú, saber-li greu d’haver fet o deixat de fer alguna cosa.

Alumnes:
- Una persona penedir la cosa que ha fet o no està bé o que no volia fer.
- Arrepentirse d'alguna cosa que ha fet dolenta.
- Jurar una cosa.
- Que no ho volia fer.
- Arrepentirse per alguna cosa que has fet i dir la veritat abans de que passi.

Versemblança

DIEC: Qualitat de versemblant; versemblant - Que té l’aparença de veritat.

Alumnes:
- Que semblen una mica.
- Que dues coses s'assemblen.
- Desigual sense semblança.
- Semblarse a una altra persona o a una altra cosa.

Nota de l'editora: L'ortografia la poso jo, perquè si l'han de posar ells...Ja us asseguro que els originals no estan escrits així...

Civilització? Intel·ligència? A on?

Cada vegada que sento dir que els humans som una espècie "superior" a la resta d'animals, perquè vivim en una civilització i, a més, tenim una intel·ligència que se suposa que els altres animals no tenen, em vénen moltes ganes no sé si de riure o de plorar.

En teoria, som una espècie intel·ligent, però cada vegada ho poso més en dubte. Ja fa temps que penso que la intel·ligència, igual que la riquesa material, està molt mal repartida al món, que hi ha poca gent que en té molta, mentre la gran majoria de la població en té ben poca. No cal ser molt observador per comprovar-ho, només fa falta encendre el televisor una estoneta i veure el personal que corre per allà, que no dista gaire dels que veig transitar pels instituts.

També som, teòricament, una espècie civilitzada, que resol els seus problemes amb el raonament i el diàleg, que és tolerant i que reflexiona sobre quina és la millor opció, i l'accepta encara que no coincideixi amb la seva opinió personal. Sí, això, com dic, en la teoria, perquè en la pràctica, quants països pateixen conflictes armats pel simple fet de ser tan egoistes que no poden acceptar les opinions dels seus veïns? O més ben dit, quants països no tenen aquesta mena de conflictes? Em sembla que si comencem a comptar per aquí acabarem abans...

Quant més temps passo treballant amb adolescents (i ara també amb alguns dels seus pares) més poso en dubte aquestes teories. La intel·ligència es veu en molt pocs casos i, de fet, quan més ignorant és un, molt millor, que ara és el que està de moda! I tan orgullosos de ser-ho!! I d'això de parlar per resoldre els conflictes res de res. Civilització? Nassos! Estic cansada de sentir comentaris del tipus "¡Te voy a partir la cara!", "¿Que tu me vas a hacer qué?, "¡Espera a que salgamos a fuera y vas a ver!" i tota mena de floretes per l'estil. I no ho poso en castellà perquè li tingui mania ni res d'això, sinó perquè sempre que sento aquest tipus de comentaris solen ser en aquesta llengua. Quan els sento fer-se els "machitos" d'aquesta manera, no puc deixar d'imaginar-me un parell de cabretes (vull dir cabrons, però no quedaria gaire bé) donant-se cops amb les banyes per demostrar qui és el més fort. D'això en diuen ser civilitzats? Una espècie superior? Però si ens comportem exactament igual que els animalets!!

Tot això ho dic perquè aquesta tarda, quan he sortit de l'institut, s'estava preparant una baralla. Hi havia un grup de gent (curiosament sempre van amb grup, per què deu ser?) que estava esperant que sortís una noia per pegar-la. No he descobert encara perquè s'estan barallant, però es veu que ja fa uns dies que dura i que ahir al migdia ja es van atonyinar (clar que avui la noia que busca brega deu haver vingut amb reforços...). No sé com haurà acabat el tema, perquè jo he preferit no quedar-me gaire estona per allà, que ja hi havia prou gent (la directiva, quan ha vist el panorama, de seguida ha avisat els municipals, que ja eren allà).

El que m'ha semblat més trist i lamentable no ha estat només aquesta actitud tan poc civilitzada que tenen aquestes noies, sinó veure que la resta de nanos del centre, en lloc d'anar-se'n o bé intentar impedir-ho, han sortit corrent de classe ben il·lusionats i després s'han quedat tots allà fora, esperant a que sortís la noia i poder veure en directe i a primera fila tot l'espectacle. La noia estava a dins, plorant i ben espantada, sense atrevir-se a sortir, tot i que els seus pares estaven esperant-la a fora i hi havia també la policia. Com poden arribar a ser tan cruels i, a sobre, considerar-se tan "superiors" als animals?

Vist això, de debò creieu que som una espècie intel·ligent i civilitzada? Començo a pensar que dec venir d'un altre planeta, perquè per més que hi doni voltes no puc entendre aquesta mena de comportaments...Reconec que de vegades jo també tinc la temptació de fotre-li un parell de faves a algun nano, però fins ara mai se m'ha ocorregut fer-ho de veritat...i espero no arribar a fer-ho mai de la vida!!