Aquest cap de setmana llarg de Tot Sants, amb el Mohawk, seguint la nostra tradició d'intentar anar contracorrent, ara que tothom ja deu estar traient la pols als esquis, nosaltres vam decidir anar a passar quatre dies a prop de la costa. El destí, una zona a la que teníem moltes ganes des de fa temps, però no acabàvem de trobar el moment d'anar-hi: el Delta de l'Ebre. Volíem conèixer millor la zona, menjar un bon arròs i, sobretot, visitar el Parc Natural dels Ports, i més concretament el seu cim més alt, el Mont Caro.
ixí doncs, malgrat les males previsions meteorològiques anunciades pel cap de setmana, dimecres a la tarda, tot sortint de la feina, vam agafar el cotxe, amb les maletes ja a punt, i vam dirigir-nos, sota la ventada, cap a Sant Carles de la Ràpita, el que seria el nostre camp-base durant els pròxims quatre dies. Ens vam allotjar en un dels hotels més antics de la zona, el Carlos III i, malgrat la seva aparença i la seva senzillesa, s'ha de dir que hi vam estar d'allò més bé, sobretot tenint aquesta visió just despertar-nos:
Dijous, malgrat que el dia es va llevar força ventós, com que feia un bon solet, vam decidir agafar abric i anar a fer el que teníem previst fer: pujar al Caro. Així, a part de visitar una zona que ens era força desconeguda, jo podria tatxar un altre dels cims comarcals, afegint un altre cim a la meva col·lecció personal. I amb aquest en porto deu, cosa que vol dir que encara em queda molta feina per fer!
Vam agafar el cotxe fins a Roquetes, passant pel costat del monument al salvatge
i d'allà fins al refugi del Caro, el Restaurant del Port i, finalment, el coll de la Carrasqueta, on vam deixar el vehicle. Allà mateix vam trobar les marques del GR-7, que vam anar seguint fins a arribar al coll dels Pallers (que s'anomena d'aquesta manera per les dues roques que veieu a la foto de sota, que recorden a antics pallers).
Al coll dels Pallers vam deixar el GR i vam agafar un corriol a l'esquerra senyalitzat amb fites i marques vermelles que ens van acompanyar durant tota la resta del trajecte. Aquest recorregut passa per la carena del massís, atravessant la Moleta Rodona i arribant, després d'una canal força costeruda, al cim del Caro, coronat per dues grans antenes de televisió.
De retorn vam decidir continuar seguint les marques vermelles, que ens
portarien de nou al coll de Pallers. El corriol, a estones desdibuixat,
que anava pujant i baixant, esquivant els diversos barrancs i torrents
que anàvem trobant, se'ns va fer d'allò més llarg, així que vam acabar
trobant a faltar la carena, malgrat el vent que hi bufava.
Divendres el dia es va llevar més tranquil, així que ens vam vestir novament amb la roba "de guerra" i vam anar a fer una altra excursioneta, aquesta força més planera, per visitar la fageda del Retaule, lloc idíl·lic en plena tardor, on s'hi pot trobar el Faig Pare, un curiós faig de més de dos-cents cinquanta anys, i un pi gegant, el Pi Gros, d'uns 700 anys d'edat, 33 metres d'alçada i un tronc de gairebé 5 metres de diàmetre.
Per arribar a la fageda, vam agafar una pista forestal des de Mas de Barberans pel Barranc de la Vall i fins a Cases Velles, on vam deixar el cotxe. Val a dir que la pista, d'uns quinze quilòmetres, es recomana fer-la amb cotxe tot-terreny, malgrat que nosaltres la vam trobar en molt bon estat i no va suposar cap problema pel meu no-tot-terreny.
A mig camí, separat pocs metres de la pista, es pot contemplar la Cova de Vidre, la bauma més gran dels Ports.
Allà mateix, per fi, vam trobar el que no havíem aconseguit veure encara; un fantàstic exemplar de cabra montesa.
Ja ens podíem donar per satisfets: havíem pujat al cim del Caro, havíem vist el Pi Gros i el Faig Pare i havíem trobat una cabra montesa...a part dels múltiples voltors que anaven sobrevolant per damunt dels nostres caps, no sé ben bé per què...Ara ja podia ploure tant com volgués, que nosaltres ja havíem complert.
Dissabte, tal com havien previst, ens vam llevar amb una lleugera pluja, així que vam decidir fer el turista per la zona, anant amb el cotxe amunt i avall.
Vam anar fins a Fredes, el poble més recòndit de tota la comarca,
passant pel costat del monestir de la Tinença de Benifassà, que no vam
poder visitar, perquè només es pot veure els dijous de 13 a 15h.
De tornada, vam parar per contemplar el pantà d'Ulldecona, visió que ens va deixar més que sorpresos, ja que actualment es troba a menys de l'1% de la seva capacitat.
Ja havíem fet prou quilòmetres, així que vam anar a Sant Carles, a visitar el poble, on encara no havíem estat, ja que l'hotel es troba a les afores. Vam estar voltant pel passeig marítim, vam comprar els famosos pastissets de cabell d'àngel i vam dinar un bon arròs negre. Ara sí que ja ho teníem pràcticament tot fet. Ens quedava pendent una excursió a la Foradada, que havíem descartat per la pluja, però així ens quedaria una excusa per tornar a visitar els Ports un altre dia.
Diumenge tocava retornar cap a caseta i a la normalitat. Aquests quatre
dies ens han servit per desconnectar una mica de la rutina i, sobretot,
per col·leccionar un munt de boniques estampes de tardor i d'arbres ben
curiosos (a part dels dos que he comentat abans).
