divendres, 21 de desembre del 2007

Fi del primer trimestre

Avui als tutors ens ha tocat treballar més que a la resta de companys de l'institut, ja que ha estat dia de repartir notes.

Uns s'ho munten millor que altres i n'hi ha que amb deu minuts reuneixen els alumnes, els donen els paperets i els envien cap a casa.

Però una servidora, que té el problema de ser a vegades massa responsable, ha preferit dedicar ni que fossin dos o tres minuts a cada noiet, així que m'he passat dues hores parlant amb cada un d'ells. La veritat és que el discurs és tota l'estona pràcticament el mateix: "Si no treballes més, no aprovaràs", "La feina s'ha de fer sempre", "T'has de comportar millor a classe", etc., però dit individualment sembla que sigui una altra cosa, perquè quan ho dius en general per a tots, justament els qui s'haurien de sentir més aludits són precisament els qui menys cas en fan, així que hi ha coses que cal dir cara a cara.

La veritat és que del meu grup, pel tema notes no hi ha res d'especial: un parell de noiets amb tot notables i excel·lents, alguns amb tot aprovat just i molts amb dos, tres, quatre o més assignatures suspeses, i òbviament no hi poden faltar els dos o tres que les tenen totes o pràcticament totes suspeses.

El problema que tinc amb el meu grup no és precisament acadèmic (de notes, vull dir), sinó més aviat comportamental. De fet, és una situació que no només passa en el meu grup, sinó que sembla que és com una tradició de l'institut, que es va transmetent de generació a generació, un fet que m'ha sorprès molt, perquè no havia vist mai enlloc.

El cas és que aquests noiets, com a nens i adolescents que són, tenen molt costum de ficar-se els uns amb els altres. Fins aquí no hi ha res d'especial, mentre aquests insults no deixin de ser diguem-ne amistosos. El sorprenent del cas és que tenen la mania d'insultar-se ficant-se amb les mares. Els altres profes, que ja s'ho coneixen, ja em van avisar a principi de curs, que no m'estranyés si sentia dir coses incomprensibles a l'aula, perquè tot el que diuen va amb segones intencions.

Així, per exemple, pot ser que sentis algú dient "Tortilla" i de sobte vegis tots els nanos de la classe aixecar-se de la cadira i tornar-se a asseure, com si fessin una d'aquelles onades que es fan al futbol. I altres coses per l'estil. Sembla que el curs passat ho feien molt sovint, però afortunadament aquest curs només m'hi he trobat en una ocasió i li vaig fotre tal moc a la instigadora que no es tornarà a repetir.

Però el que més em sorprèn i m'indigna alhora és que de tant en tant se senten anomenar noms de dona, no precisament de manera amistosa (podríem dir que bàsicament les acaben tractant a totes de prostitutes), i després descobreixes que la "Pilar", la "Marta" o la "Maria José" no són personatges de la tele ni alumnes del centre, sinó que són els noms reals de les mares dels noiets de la classe, amb la qual cosa s'estan insultant uns als altres insultant les seves mares. És a dir, que és com una versió més elaborada del "Ets un fill de puta", però ara posant noms concrets a les suposades "putes".

Ja podeu suposar la gràcia que em fa sentir aquesta mena de comentaris, així que els meus noiets ja han hagut d'aguantar uns quants crits i quatre sermons spbre el tema. Últimament sembla que la tradició s'ha abandonat una mica, malgrat que veig que en altres cursos, sobretot en els de segon d'ESO, se segueix mantenint molt viva. Espero aconseguir que almenys els meus nanos deixin aquest costum, perquè em sembla d'allò més insultant i ofensiu. De vegades no entenc com la intel·ligència pot estar tan mal repartida en el món...

diumenge, 9 de desembre del 2007

Costa Brava'07

Des de fa uns anyets el meu partner i jo anem a passar els tres, quatre o cinc dies del pont de desembre a la Costa Brava, aprofitant que, com que fa fred (i cada any, sens falta, també un dia o altre ens plou) i la gent no s'anima a anar a la platja, doncs allà s'hi està d'allò més bé.

Aquest any, aprofitant que m'ha tocat fer l'assignatura de literatura catalana i que precisament en aquests moments estem parlant de Solitud, de Víctor Català, hem aprofitat per fer una mena de vacances literàries anant a la recerca d'imatges per poder ensenyar als meus alumnes.

M'explicaré una mica millor. Víctor Català era el pseudònim que feia servir l'escriptora Caterina Albert (1869-1966) per poder publicar els seus textos sense que se la miressin malament per ser una dona. Ella va néixer i morir a l'Escala, així que la nostra primera visita va ser aquest poble de l'Alt Empordà, on vam poder veure, per fora, la casa on ella va viure tota la seva vida.

De passada, òbviament, també vam donar una volteta per la vila, i vam anar a veure tota la panoràmica del Golf de Roses, amb les ruines d'Empúries i els aiguamolls, i el Cap de Creus al fons de tot.

El dia següent, divendres, vam anar a descobrir una zona que fa un parell d'anys que ens té força intrigats. Es tracta de les dunes que hi ha a la zona del Montgrí. Des del dia que vam veure un indicador a la carretera entre Torroella i l'Estartit on hi diu "Les Dunes" que ens hem estat preguntant a què es deu referir. L'any passat ja vam fer un primer intent de descoberta, però se'ns va posar a ploure de valent i ho vam haver d'ajornar, però aquesta vegada ens va fer molt bon dia, així que ens vam dirigir cap allà.

Doncs resulta que sí, que quan parla de "dunes" es refereix precisament a això, a unes dunes.


El cert és que a primer cop d'ull no semblen res d'especial, ja que tenen l'aparença d'un bosc normal i corrent com tants altres que hi ha per la nostra terra. Però quan comences a caminar per la zona, sobretot per alguns indrets on no hi ha les arrels dels pins que aguanten la terra, llavors sí entens què volen dir amb això de "dunes". I és que aleshores la sorra és tan tova que fa la sensació d'estar caminant per una platja, però enmig de la muntanya!


A més, aquest recorregut per les dunes ens va deixar algunes imatges curioses, com algunes barraques que hi havia escampades per tot arreu, alguns pous mig amagats entre els arbustos, una taula de formigó (com veieu, ideal per celebrar-hi sacrificis rituals), líquens d'un color groc fluorescent que vés a saber si deuen fer llum en la foscor, un pi que no va acabar d'entendre que havia de créixer cap amunt i no cap avall o un altre pi, força més gran, que fa la impressió d'haver-li quedat tot el tronc colgat per la sorra (malgrat que en la imatge no s'acaba d'apreciar).

El mateix dia a la tarda vam continuar amb la nostra recerca literària i ens vam arribar fins a l'ermita de Sta. Caterina, situada al mig de la serra del Montgrí, indret en què se suposa que es va inspirar la Caterina Albert a l'hora de descriure l'ermita i el paisatge muntanyenc on ambienta la seva famosa novel·la, Solitud.

El dissabte, malgrat que a la tarda ens va ploure una miqueta, al matí va fer molt i molt bon dia, així que vam decidir fer una altra excursioneta, però canviant la muntanya del dia anterior per la costa. Vam fer una senzilla ruta per la Cala Falaguer, el Cap d'Utrera i la Cala Pedrosa, itinerari que ens va permetre contemplar unes vistes com aquestes:


I amb això vam acabar les nostres vacances de quatre dies. El diumenge ens vam llevar tard, vam recollir els trastos i vam retornar cap al nostre piset, prèvia parada a dinar a casa dels sogres. Ara, a planificar les properes vacances!!