Avui toca una miqueta d'història...

L'any 218 aC, un grup de soldats procedents de la regió del Laci (més concretament, de la ciutat de Roma) van arribar a la que més endavant seria la península Ibèrica perseguint uns cartaginesos amb qui estaven en guerra.

Ja a la península, aquests soldats, que a partir d'ara anomenarem 'romans', van veure que la zona d'Empúries i rodalies no estava malament del tot, així que van decidir instal·lar-s'hi.

Els romans van anar conquerint gran part d'Europa i, allà on anaven, hi portaven les seves lleis, la seva cultura i, com no, la seva llengua, el llatí. Aquesta llengua que parlaven els romans es va anar estenent per tot Europa, però com que en cada zona, abans de la seva arribada, ja es parlaven altres llengües, dels pobles que hi vivien, doncs el llatí es va anar barrejant amb cada una d'aquestes llengües i poc a poc es van començar a formar variants de la llengua llatina.

Aquestes variants del llatí van anar evolucionant, fins que va arribar un moment, l'any 813, en què un grup de bisbes,en el conegut Concili de Tours, es van adonar que la gent del poble no entenia les misses que feien en llatí, perquè, de fet, allò que ells parlaven ja no era llatí, sinó una llengua diferent.

En aquest moment es considera que van néixer les llengües romàniques, totes aquelles llengües d'arreu d'Europa derivades a partir del llatí: català, castellà, portuguès, francès, italià, romanx, romanès, etc.

I una mica de literatura...

Durant l'època medieval voltaven per Catalunya una sèrie de poetes cultes que, tot i ser catalans, escrivien les seves poesies en llengua provençal, o llengua d'oc, una llengua que es parlava (i crec que en algun racó encara es parla) al sud de França. Eren coneguts com a trobadors. Aquests trobadors no només escrivien poemes, sinó que també acostumaven a acompanyar les seves composicions amb una melodia i, de vegades, fins i tot amb una dansa.
En aquesta mateixa època hi havia els joglars, uns personatges que es dedicaven a anar amunt i avall fent espectacles i cantant els poemes escrits pels trobadors.
Tot i que trobadors i joglars no són el mateix, sovint se'ls confon, probablement per aquest fet que uns recitaven les composicions que havien escrit els altres.

El trobador segons el DIEC: "Artista que creava composicions literàries i musicals alhora destinades a ser difoses mitjançant el cant dels joglars."

El trobador segons el Diccionari Barcanova de la Llengua: "Poeta medieval, en llengua occitana. Ell mateix componia i cantava les melodies que acompanyaven les poesies."

El joglar: "Persona que anava pels castells i corts dels senyors i per les festes públiques cantant, ballant, sonant instruments o fent jocs d'enginy o d'habilitat." Més o menys com els artistes de carrer actuals.

Els trobadors segons els alumnes (literalment):

- Els trobadors eren les persones que es guanyaven la vida fent malavarismes. Tambe eren poetes que escribien poemes de tots tipus i eren nobles.
(malgrat els meus comentaris, molts nanos confonen trobadors i joglars...)

- Van apareixer al s. XII i aquesta gent era gent que es guanyaven la vida anant per pobles cantant i actuant. [...] Els trobadors eren compositors de poesia i eren nobles.
(nobles anant pels pobles cantant i actuant?)

- Eren uns poetes i actors de l'espectacle. [...] Eren molt importants en aquesta època els trobadors, perquè entretenien a la gent.
(sobretot, el més important del món és tenir la gent entretinguda; sort d'ells, que si no...)

- Eren poetes que feien espectacles per els pobles.
(un altre que els confon amb els joglars...)

- Els trobadors eren els que anaven de poble en poble cantant i fen espectacles. I els que defenien al seu senyor.
(ara resulta que també eren soldats...)

- Els trobadors eren gent que vivia amb nobles que es dedicaven a escriure poemes per als joglars a canvi de un benefici.
(que sospitós sona això del benefici...quina mena de negocis deurien fer?)

-Eren uns poetes que pertanyien a la noblesa que interpretaven amb llengua d'oïl les seves poesies.
(la llengua d'oïl és la francesa, la llengua d'oc, l'occitana. El problema no és que la resposta estigui malament, sinó que ells ho posen sense tenir ni idea de què vol dir...).

- Eren les persones que feien poemes, cançons...en el seu idioma o d'oïl o d'oc.
(aquest segur que no sap què vol dir oïl i oc...)

- Eren unes persones que escrivian poesias i històrias, amb els joglars a canvi de benefici.
(altra vegada el benefici! d'on ho deuen haver tret?)

- Poetes de l'edat mitjana, interpretaven la poesia.
(interpretar la poesia deu voler dir explicar teatralment els versos? O bé es refereix a que en feien una crítica discutint sobre el significat d'aquells versos?)

- Uns homes que escribien poesies per al noble i tambe s'enamoraben de la
dama del noble.
(en la poesia trobadoresca, sovint el poeta dedicava les seves composicions a la dama del senyor, de la qual deia que s'havia enamorat, però era tan sols un recurs literari. Només faltaria que tots els trobadors s'haguessin d'enamorar per força de la dona del seu senyor!)

- Els trobadors eren gent que acostumaven a ser pobres. Es dedicaven a fer espectacles, dances, etc. les quals escribia el seu amo, que era un noble al qual aquest noble cuidava al que li representava lo que ell havia escrit.
(si algú ho entén, que m'ho expliqui...)

- Eren unes persones que a l'edat mitjana eren poetes o compositors que feyan art.
(aquest s'ha inventat una paraula nova: feyan. Encara no ho havia vist mai escrit així!)

- Eren persones que feien cançons, o millor dit poesies i les feien sobre moltes coses, pero sobretot en amor i coses aixi.
(ho explica com qui explica a les amigues què ha fet el cap de setmana...)

- Normalment eren nobles, perque tenian estudis. Escribien poesies d'amor cortès i les recitaven els seus senyors a les seves dones normalment.
(no m'imagino aquells nobles que bàsicament es dedicaven a la guerra recitant poesies a les seves esposes...)

- Eren nobles.
(això sí! o no...de fet, de trobadors n'hi havia de tots els estaments)

- Eren persones que biatjaven fen obres de teatre abulat.
(suposo que vol dir ambulant...).


La majoria de les respostes són tal qual les he posat aquí, ni més ni menys, quan haurien de ser força més llargues (al llibre ocupa dues pàgines). I amb aquestes respostes d'una línia en la qual pràcticament no diuen res es queixen perquè no els he posat la nota màxima...

Una mica d'ortografia...

Normes d'accentuació segons Pompeu Fabra i companyia:

a) Les paraules agudes (les que tenen la síl·laba tònica o forta en l'última síl·laba de la paraula) porten un accent quan acaben en una vocal (cosí), en una vocal seguida de s (pastís), en (depèn) o in (Pequín).
b) Les paraules planes (les que tenen la tònica en la segona síl·laba començant pel final de la paraula) porten accent exactament en els casos contraris que les agudes (és a dir, si acaben en vocal, vocal + s, en o in no portaran mai accent).
c) Les paraules esdrúixoles (les que tenen la tònica en l'avantpenúltima síl·laba de la paraula o tercera començant pel final) porten accent sempre.

Normes d'accentuació segons els alumnes:

Respostes d’examen reals transcrites no literalment (els originals tenien força més faltes d’ortografia...)

Intempèrie (s’accentua perquè és una paraula esdrúixola: in-tem-pè-ri-e)
- Perquè és una paraula plana i compleix les normes.
- Perquè és la síl·laba tònica i perquè acaba en e.
- La paraula intempèrie porta accent obert perquè si no sonaria intemperie.
- Perquè no porta cap vocal ni davant ni darrere.
- S’accentua perquè és plana i totes les paraules planes que tenen e o i s’accentuen.
- És aguda i quasi totes les agudes porten accent i l’accent de les agudes quan acaben en vocal no porten accent.
- Perquè és vocal i el té obert.
- Perquè l’última lletra de la paraula e és igual que la de l’accent una altra e de la síl·laba anterior.
- Perquè és aguda i la e està entre dues consonants i la síl·laba tònica està a la e.

Germà (s’accentua perquè és una paraula aguda acabada en vocal)
- La paraula germà porta accent perquè si no sonaria germa.
- Perquè potser hi ha una altra paraula que és igual però sense accent.
- Perquè és el germà de la persona que està, per tant si fos germana no porta accent però com està en masculí pos porta accent.
- Perquè és a oberta.

Més (no segueix les normes, s’accentua per distingir-la de mes (gener, febrer...))
- Porta accent perquè sempre després de la M ha de portar accent.
- Per distingir el mes de sumar entre el més de quantitat.
- Porta accent perquè la tònica és forta i acaba en s.
- Perquè és la síl·laba tònica i perquè acaba en s.
- Perquè està enmig de vocals.
- Perquè és esdrúixola.
- Perquè on porta l’accent és una vocal.
- Perquè es refereix a més, de que aquella persona vol més del que té.

Ombrívol (s’accentua perquè és una paraula plana acabada en consonant)
- La paraula ombrívol porta accent per denominar la paraula.
- Perquè si no no sonaria com sona.

Afortunadament (o desgraciadament) no som els únics de patir aquest fenomen. Si no ho creieu, mireu això:

Una mica més de teoria...

Seguiré, si us sembla (i si no també) explicant en què consisteixen les novetats de l'ESO respecte al sistema educatiu anterior.
Una de les grans innovacions d'aquest nou sistema educatiu va ser la introducció dels anomenats crèdits variables, inexistents fins llavors. És a dir, que les diverses assignatures que havia de fer un alumne passaven a dividir-se en dos grups: els crèdits comuns i els crèdits variables. Això de crèdit és una forma diferent de parlar d'assignatures, però comptant per trimestres en lloc de parlar del curs sencer, és a dir, una manera de marejar més la perdiu.
Total, que a més de les assignatures típiques (català, castellà, anglès, mates, naturals, socials, etc.) els estudiants tindrien també l'oportunitat de triar d'una llista, segons els seus gustos, quina assignatura volien fer. Aquesta mateixa idea es va traslladar a la universitat, on van aparèixer els crèdits de lliure elecció, que són el mateix amb un altre nom i que tenen exactament la mateixa utilitat: cap ni una.
La prova més clara de l'èxit que han tingut aquests variables és que al principi (fa quinze anys, vull dir) se'n feien tres de diferents, mentre que ara s'ha anat reduint a dos o només un, segons el centre. El problema principal dels variables és que els nanos, que ja es prenen poques coses seriosament, els variables encara menys! Els veuen com a 'maries', és a dir, assignatures que s'aproven amb bona nota en les que no cal molestar-s'hi gaire. El curs passat en vaig fer un per, teòricament, ajudar els noiets a millorar la seva manera d'expressar-se sigui oralment o per escrit. I què en vaig treure? Un grup de noiets poc motivats, amb ganes de jugar i no fer res, que un dia em van dir 'ei, que això és un variable! no voldràs que treballem tant!!'
M'avorreixen molt els variables, perquè considero que són una total pèrdua de temps. Anirien bé si realment els noiets poguessin triar què volen fer, però com que al final és el tutor el qui els reparteix entre els diversos variables, doncs sempre acaben fent justament el contrari del que volen fer:
els qui van malament de mates per res vmoldrien fer un variable de reforç de mates, però com que el tutor i el profe de mates decideixen que és el que més li convé, doncs li fan anar. Total, que a principi de curs li diuen que trii variables i després l'acaben posant a qualsevol lloc menys on ha triat, que era, òbviament, educació física o dibuix o informàtica o qualsevol cosa que porti poca feina.
La bona notícia és que aquest curs, per primera vegada en tota la meva vida laboral, m'he lliurat d'haver de fer variables! Visca!!

Una mica de teoria...

Avui m'he deslliurat d'anar a l'institut, perquè de les reunions que es feien, no em tocava anar a cap, així que m'he quedat fent feina a casa. Com que no tinc cap anècdota, em limitaré a explicar en què consisteix això de l'ESO, perquè els que tenim uns quants anyets vam viure un món ben diferent.
Fa més de quinze anys, quan jo tot just començava a ser una adolescent, a casa nostra s'estudiava el BUP (tot i que ara no recordo què significaven aquestes sigles...). Després de vuit anys d'EGB (la primària), als catorze anys es passava a l'institut, on s'estudiava tres cursos de BUP i un últim curs de COU, per a aquells que volguessin seguir estudiant després a la universitat. Aquests cursos a l'institut no eren obligatoris, així que només hi anaven aquells que volien estudiar (o aquells a qui els seus pares havien amenaçat de fer-los treballar si no estudiaven...).
Doncs bé, fa aproximadament uns quinze anys, a algú (que de ben segur aquell matí s'havia donat un bon cop al cap...) se li va ocórrer que aquest sistema educatiu estava obsolet, que no funcionava prou bé i s'havia de canviar.
La primera brillant idea que va tenir va ser la d'allargar l'ensenyament obligatori dels catorze als setze anys, coincidint amb l'edat legal permesa per començar a treballar. Primer problema: això obligava (i obliga i obligarà) a molts nois a seguir a l'escola quan ells el que volien (volen i voldran) per sobre de tot era perdre de vista els llibres i poder fer feines més manuals (eren els futurs mecànics, paletes, lampistes, etc.).
La segona brillant idea va venir quan van decidir que l'ensenyament secundari (a l'institut) no començaria als catorze anys, com s'havia fet fins llavors, sinó dos anys abans, als dotze (al que per la meva generació era el setè d'EGB). Segon problema: noiets de tan sols dotze anys es van trobar de sobte que van passar de ser els grans de l'escola de primària a ser els petits de la secundària, on es trobaven amb nois de setze anys o més si a l'institut també s'hi cursa el batxillerat. La pitjor conseqüència d'aquest fet ha estat que en lloc de madurar els noiets abans d'hora, per trobar-se en contacte amb gent gairebé adulta, s'ha produït l'efecte contrari: els nois més grans han començat a comportar-se com els petits, amb la qual cosa l'institut s'ha convertit en una mena de segona primària.
I van seguir altres brillants idees que ja explicaré en un altre moment.

Total, que la situació en l'ensenyament secundari ha quedat així:

- Fins als 11 anys els noiets van a l'escola de primària (antic 6è d'EGB).
- Als 12-13 i 13-14 anys fan el primer cicle de l'ESO (primer i segon curs, antics 7è i 8è d'EGB).
- Als 14-15 i 15-16 anys fan el segon cicle de l'ESO (tercer i quart curs, antics 1r i 2n de BUP).
- Als 16 anys poden anar a treballar o seguir estudiant batxillerat (antics 3r de BUP i COU) o cicles formatius si ho prefereixen (la mítica formació professional de tota la vida, però amb un altre nom...)

Reunions i més reunions...

Com vaig dir ahir, al final de la meva entrada, aquesta primera setmana de curs, quan encara no tenim els alumnes voltant per l'institut, la dediquem a preparar els continguts que desenvoluparem durant els pròxims mesos. Això vol dir que anem de reunió en reunió: primer toca reunió de departament (que en el meu cas vol dir que m'he de trobar i posar d'acord amb els altres profes que fan català com jo, tot i que a cursos diferents), després ve la reunió d'equip docent (és a dir, la reunió que fem tots les profes que farem classe a un mateix grup: de mates, de castellà, de socials, de dibuix, etc.), això per no parlar de les reunions de tutors que han de fer els que són tutors d'algun grup amb els altres tutors dels altres grups del mateix curs, a part, és clar, de les reunions amb els pares que es fan a principi de curs. I finalment queda la gran reunió, el claustre, la que reuneix a tots els professors (tots en teoria, perquè sempre hi ha algun espavilat que se n'escaqueja...) en la qual ens recorden les normes generals de funcionament del centre, normes que després haurem de transmetre i sobretot intentar fer cumplir als noiets.
Totes aquestes reunions serien molt útils si realment se'n treiés alguna cosa de bo. Malauradament, però, no sol ser així. Sovint, la informació que es dóna en una reunió acaba sent la mateixa que s'ha donat en la reunió feta el dia abans (és a dir, que resulta una pèrdua de temps). Altres vegades apareix algun tema de discussió que acaba degenerant en qualsevol altre tema relacionat amb qualsevol cosa menys amb el tema real del qual en principi s'havia de parlar (resultat: una altra completa pèrdua de temps, ja que al final s'acaba el temps destinat a la reunió i no s'ha tractat el tema principal, o almenys no se n'ha trobat una solució).
Recordo especialment una junta d'avaluació (una altra d'aquestes reunions que fem els profes, però que ara mateix encara no toca) a la qual vaig assistir fa un temps. En l'avaluació ens reunim tot l'equip docent per decidir quines notes posarem finalment a cada un dels alumnes i si hi podem fer alguna cosa per ajudar aquells amb més dificultats a poder superar amb èxit el curs. Doncs bé, en una d'aquestes reunions, la de final de curs de 4t d'ESO, on havíem de decidir si a tal o qual alumne se li ha de concedir el títol de la ESO o no, el tema va acabar degenerant tant que vam acabar oblidant-nos dels alumnes i discutint la llei educativa que hi havia en aquells moments (que amb tants canvis que hi ha hagut en els últims anys, ves a saber ja quina era!) i proposant solucions sobre com millorar-la, com si nosaltres tinguéssim alguna possibilitat d'interferir en la feina que fan des de Madrid. El que deia abans: una total pèrdua de temps. Això sí, la conclusió que en vam treure, malgrat que no vam poder arreglar el món aquell dia, va ser que tots estàvem més o menys d'acord amb què la ESO, respecte al que abans era el BUP, no ens acabava (ni ens acaba) de convèncer i que s'haurien de canviar moltes coses perquè la cosa funcioni bé.

Sempre hi ha una primera vegada...

Després de mesos sentint-me dir que m'he de fer el meu propi blog, avui per fi m'he decidit a provar-ho. Primer de tot he de dir que no sé molt bé com va tot això, així que ja veurem com surt la cosa...
Diuen que escriure un blog és com escriure un diari personal, però que alhora pot llegir tothom, així que he decidit que hi ha coses que em passen que m'agradaria explicar a algú i on millor per fer-ho que aquí mateix?
La segona cosa que he de dir és que, malgrat que aquest sigui el 'blog d'una selenita', això no vol dir que sigui una llunàtica, tot i que de vegades penso que s'ha d'estar una mica boig per fer el que faig. M'explicaré: sóc profe. Sí, sí, una d'aquestes que, segons els qui no es mouen pel nostre món, passen any de vacances i l'altre meitat de l'any se'l passen jugant amb els seus alumnes tan feliços. Doncs bé, des del meu punt de vista, ser profe no és una ganga. És veritat que de vegades m'ho passo molt bé fent la meva feina, però altres vegades, segons quins alumnes et toquin, pot resultar un veritable infern. Diuen que és una de les professions on hi ha més baixes per depressió i jo, abans d'arribar a aquest extrem, he decidit desfogar-me explicant les meves anècdotes dins de l'aula, a veure si puc demostrar que realment no vivim tan bé com molts es pensen.
Doncs començo amb les meves historietes. Sóc profe de secundària i faig classes de llengua catalana a ESO i batxillerat (teòricament, perquè amb el temps que hi porto, només he aconseguit fer classe amb els més petits, ja que els batxillerats estan molt buscats i sempre hi ha qui em passa davant a l'hora de repartir-nos els cursos...). Això vol dir que els meus estimats alumnes són noiets d'entre 12 i 16, que, com molt bé sabran els qui tenen fills d'aquesta edat, és una etapa gens fàcil, ni pels nois ni per nosaltres. I si ja és difícil entendre's amb un noiet o noieta de catorze o quinze anys, imagineu-vos com ha de ser barallar-se amb no només un, sinó amb vint o trenta!
De moment, avui dia 4 de setembre, portem dos dies fent feina (perquè, malgrat el que molts creuen, no fem tres mesos de vacances a l'estiu, sinó amb sort dos, i dic amb sort perquè els que formen la directiva i el personal administratiu del centre amb prou feines en tenen un). Vam començar el dia 1, com cada any, i tenim una setmaneta per anar preparant el curs que estem a punt de començar, ja que el dia 12 (tres dies abans del que era habitual, ja que sempre s'havia començat el 15) començarem a treballar 'de debó', que serà quan ens haurem d'enfrontar per primera vegada amb els alumnes que tindrem durant els pròxims mesos. Per ara ens dediquem a fer reunions poc interessants, així que deixaré la meva explicació aquí i ja seguiré un altre dia.