Roure de Santa Maria del Montnegre (Sant Celoni)

Roure de Santa Maria de Montnegre

Espècie: quercus pubescens

Declarat Arbre Monumental: l'any 1990
Propietari: ?
Terme municipal: Sant Celoni (Santa Maria del Montnegre)
Coordenades UTM ED50 (m): X 466213  Y 4612417
Alçaria total: 23 m
Volt de canó: 4,4 m
Capçada mitjana:  23,3 m
Edat estimada: ?

El preciós roure de Santa Maria de Montnegre es trobava dins del parc del Montnegre-Corredor, punt de trobada obligat de caminants i ciclistes que voltaven pel parc. L'any 2010, un fort temporal de vent i neu va trencar l'arbre, aparentment sa, deixant al descobert l'interior del seu tronc, que estava ben buit pel podriment.

Nosaltres, afortunats sense saber-ho, l'any 2008 li vam fer aquesta bonica fotografia

En aquells moments, la petita ermita de Santa Maria del Montnegre tenia aquest aspecte

Tres anys més tard, el 2011, vam repetir la caminada i a l'arribar al mateix indret ens vam endur dues sorpreses inesperades. La primera va ser trobar-nos amb les restes del que havia estat l'elegant roure;

la segona, trobar l'ermita totalment remodelada gràcies a la tasca feta pels Amics de Santa Maria del Montnegre

L'any passat, novament gràcies al grup d'Amics de Santa Maria del Montnegre, entre altres, es va aconseguir clonar el roure a partir d'algunes cèl·lules que quedaven encara vives de l'arbre. Després d'uns mesos de feina, al novembre del 2012 el nou arbre va ser replantat al costat de la soca que resta del seu "pare". Òbviament, malgrat tenir les mateixes cèl·lules, es tracta d'un arbre nou, una branqueta de tot just uns 30 cm d'alçada, que no sabem fins on arribarà.

Finalment, per acabar amb els arbres Monumentals del Vallès Oriental, només queda esmentar l'Om del Banc de la Paciència, de Sant Feliu de Codines, que rebia aquest nom, diuen, per estar situat al costat del banc d'una parada d'autobús. Afectat per la grafiosi, i malgrat tots els esforços fets per salvar-lo, l'arbre va anar perdent força progressivament, fins que el 1996 ja no va rebrotar. Va ser talat i se'n conserven alguns fragments de la soca, però no es troben en el seu lloc.

Arboç de Sant Esteve del Coll (Llinars del Vallès)

Arboç de Sant Esteve del Coll

Espècie: arbutus unedo

Declarat Arbre Monumental: l'any 1988
Propietari: Església Parroquial de Sant Esteve del Coll
Terme municipal: Llinars del Vallès (església de Sant Esteve del Coll)
Coordenades UTM ED50 (m): X 448130  Y 4607584
Alçaria total: 8,5 m
Volt de canó: 2,4 m
Capçada mitjana: 7,3 m
Edat estimada: ?

L'arboç de Sant Esteve del Coll (anomenat d'aquesta manera perquè es troba molt a prop de l'església parroquial del mateix nom) és un dels pocs arboços monumentals que tenim a Catalunya. L'arboç és una planta arbustiva molt abundant a la zona, però poques vegades es troben arboços d'aquesta mida.

Actualment, l'arboç de Sant Esteve del Coll ha perdut bona part de l'esplendor que devia haver tingut en altres temps; té el tronc principal buit per dins i mig podrit, però una branca que li ha nascut amb força en un lateral fa que, malgrat tot, gaudeixi de gran vitalitat. Quan el vam visitar nosaltres, a finals de gener, estava ple de cireretes, així que queda clar que continua donant molt fruit.

Església de Sant Esteve del Coll

 

Arboç de Sant Esteve del Coll (gener del 2013)

Per trobar l'arboç cal anar, òbviament, fins a l'església de Sant Esteve del Coll, al terme municipal de Llinars del Vallès. Si agafem la carretera de Dosrius cap a Cardedeu (BV-5103), al quilòmetre 6 trobarem una pista a la dreta, que seguirem durant un quilòmetre i quart, aproximadament, fins a trobar l'ermita i, abans, l'arboç.

Alzines de Santa Maria del Vallès (Lliçà de Vall)

Alzines de Santa Maria del Vallès

Espècie: quercus ilex subsp. ilex

Declarat Arbre Monumental: 2000
Propietari: Fundació Privada Obra Tutelar Agrària
Terme municipal: Lliçà de Vall
Coordenades UTM ED50 (m): X 437709  Y 4605255
Alçaria total: 17, 5 m (I), 17,5 m (II)
Volt de canó: 3,99 m (I), 3,6 m (II)
Capçada mitjana: 24,5 m (I), 24,5 m (II)
Edat estimada: ?

Sens dubte, aquestes dues alzines bessones han gaudit de millors èpoques. Ara mateix es troben situades al costat d'un rec, enmig de l'herba, en un espai brut i abandonat que en altre moment devia haver estat esplendorós. És incomprensible com aquest indret està tan mal cuidat, començant pel fet que gairebé vam haver de saltar una tanca per accedir-hi i després passar per sobre les herbes que han tapat totalment el caminet per poder-hi arribar. Una llàstima de lloc, el més mal cuidat que hem trobat fins ara en la nostra recerca d'Arbres Monumentals per tot Catalunya.

De les dues alzines, una va ser tocada per un llamp l'any 1962 i això va fer que, amb el temps, acabés perdent dues de les seves tres besses, a causa també de l'atac dels insectes xilòfags i les putrefaccions que tenia. Actualment segueix viva, malgrat que el seu aspecte és deplorable. La seva bessona, en canvi, gaudeix d'un molt més bon aspecte i vitalitat.

Alzina de Santa Maria del Vallès (gener de 2013)

Per trobar les alzines s'ha d'anar a l'entrada (o sortida, segons es miri) de Lliçà de Vall, a tocar del terme municipal amb Lliçà d'Amunt, prop de les masies de l'Orlau i Les Torres i a uns 350 metres de la capella de Santa Maria del Vallès (d'on reben el seu nom).

Actualització de 2018: De l'Alzina II, com era de preveure ja només en queden les restes.

Boix de l'Església (Montseny)

Boix de l'Església

Espècie: buxus sempervirens

Declarat Arbre Monumental: l'any 1990
Propietari: Parròquia de Montseny
Terme municipal: Montseny (església de Sant Julià de Montseny)
Coordenades UTM ED50 (m): X 449787  Y 4623435
Alçaria total: 8 m
Volt de canó: 1,03 m
Capçada mitjana: 7 m
Edat estimada: centenari

Molt a prop d'on es troben els castanyers de la Traüna, al centre mateix del poble del Montseny, s'hi troba l'´únic boix declarat monumental. Malgrat que el boix és un arbust, aquest exemplar té forma d'arbre, amb un tronc central i dues besses. El boix està dins del pati de l'església del poble i nosaltres el vam trobar tancat, però no va ser inconvenient per poder-lo fotografiar des de fora estant.

 

Castanyers de la Traüna (Fogars de Monclús)

Castanyers de la Traüna

Espècie: castanea sativa

DeclaratsArbres Monumentals: l'any 1991
Propietari: ?
Terme municipal: Fogars de Montclús (la Traüna)
Coordenades UTM ED50 (m): X 450492  Y 4625036
Alçaria total: 21 m (I), 18,5 m (II), 17,5 m (III)
Volt de canó: 6,35 m (I), 5,82 m (II), 7,7 m (III)
Capçada mitjana: 19,3 m (I), 24,1 m (II), 20, 6 m (III)
Edat estimada: ?

Els Castanyers de la Traüna són un conjunt de quatre castanyers situats en el camí d'entrada a la casa de colònies de la Traüna. Aquests arbres estan afectats pel xancre del castanyer i, malgrat les actuacions que s'hi han fet, actualment no es pot dir que tinguin l'aspecte espectacular que devien haver tingut en altres temps.

Castanyers de la Traüna (gener 2013)

L'any 1996 es van podar les branques afectades pel fong i actualment els arbres consten d'unes grans soques amb múltiples rebrots als laterals. Malgrat el seu pobre aspecte, està clar que els rebrots gaudeixen de bona vitalitat.

Per arribar a la casa de colònies de la Traüna, situada al parc natural del Montseny, s'ha d'anar fins al poble del Montseny i d'allà agafar la carretera BV-5301 en direcció al Brull. Al km 15 agafar la pista forestal, a la dreta, i seguir uns cinc quilòmetres fins a la casa de colònies. Nosaltres vam deixar el cotxe a la corba de la pista, just a l'entrada del camí cap a la casa per no entrar al seu terreny i vam anar a peu en direcció a la masia fins a trobar, 70 metres abans d'arribar-hi, els castanyers al costat esquerre del camí.

Grèvol del Pla de Morou (Fogars de Montclús)

Grèvol del Pla de Morou

Espècie: ilex aquifolium

Declarat Arbre Monumental: l'any 1991
Propietari: ?
Terme municipal: Fogars de Montclús (Santa Fe del Montseny)
Coordenades UTM ED50 (m): X 456307  Y 4624918
Alçaria total: 22 m
Volt de canó: 6 canons, entre 0,47 i 1,15
Capçada mitjana: 9,8 m
Edat estimada:

Tres intents hem necessitat per localitzar el Grèvol del Pla de Morou. Segons les indicacions de la Generalitat, trobar-lo és tan fàcil com: 

"Des de Sant Celoni, crta. BV-5114. Al km 4, seguir en direcció Campins. Al km 21, passat l'embassament de Santa Fe, camí a la dreta. A 180 m, trencall a la dreta. Seguir, i a 350 m Torre d'en Lleonard a la banda dreta. Des d'aquí, agafar el camí de la dreta. A uns 700 m, on hi ha un ginebró mort, girar a la dreta. L'arbre és a uns 190 m SE."

Amb aquestes indicacions tan "clares", ja ens veieu la primera vegada comptant passes amunt i avall, que si 180 cap aquí, que si 350 cap allà...però res. Vam saber localitzar fàcilment Sant Celoni, i fins i tot vam arribar sense massa dificultats a Santa Fe, amb les seves fantàstiques sequoies donant-nos la benvinguda. Ara, a partir d'aquí, ves tu a saber cap a on havíem d'anar. Per sort, l'escola de natura de can Lleonard costa poc de trobar, perquè si no encara estaríem buscant l'inici del recorregut. Quan diu "agafar el camí de la dreta" a partir de can Lleonard, es refereix al sender ben marcat i ben senyalitzat que porta al turó de Morou o bé a l'Empedrat de Morou que trobarem passada la masia. Ara bé, al trobar-nos amb això dels 700 m i el ginebró mort, ara sí que vam veure clar que no trobaríem pas el grèvol que buscàvem. Aquell dia vam estar fent moltes voltes amunt i avall, intentant seguir les poc útils indicacions de la Generalitat i complementant-les amb altres (poquíssimes) dades que havíem aconseguit trobar per Internet, però res, no ens quadrava res per enlloc, així que ho vam deixar córrer per un altre dia, ja que teníem altres objectius per "caçar" aquell mateix dia.

La segona vegada que hi vam anar, un amic ens va deixar un GPS i vam dir-nos "aquesta vegada sí", però va ser un no igualment, perquè mirant les indicacions de la web i un mapa que teníem de la zona, resulta que el grèvol el situaven a llocs diferents i el GPS no ens va ajudar gaire a trobar el lloc correcte. Total, que novament vam anar fent voltes per dins de la fageda, veient molts grèvols escampats aquí i allà, però cap que tingués els 22 m d'alçada del que estàvem buscant. Altra vegada vam marxar del lloc amb les mans buides.

Fa uns dies, fullejant un llibre d'arbres del Montseny, vam trobar unes noves indicacions per arribar fins al grèvol, així que vam decidir provar si allò de "a la tercera va la vençuda" realment es complia. Seguíem sense veure-ho massa clar, però aquesta vegada hi anàvem decidits a no marxar de Santa Fe sense la foto del Grèvol del Pla de Morou. I creiem que el vam trobar, malgrat que no hi havia cap placa identificativa.

Intentaré explicar amb les meves paraules com arribar fins al grèvol, malgrat que no és fàcil, ja que es troba al mig de la fageda i no hi ha massa referències per poder-nos guiar. Primer de tot, òbviament, cal anar fins a Santa Fe i dirigir-nos cap a can Lleonard. Passarem de llarg la masia i, a mà dreta trobarem el sender senyalitzat cap a l'Empedrat de Morou. Anirem seguint aquest sender, passant per una castanyeda, i quan tornem a trobar els faigs, arribarem al pla de Morou. Si (com ens va passar a nosaltres la primera vegada) arribeu fins a la bifurcació del camí que porta d'una banda cap al cim del turó i de l'altra cap a l'Empedrat, us haureu passat força de llarg, malgrat que el grèvol no es troba massa lluny d'aquest punt, a la banda dreta, enmig de la fageda. 

Torno enrera: quan sortim de la castanyeda i recuperem els faigs, veurem a mà dreta (si no l'han treta) una cabana ben visible feta amb branques seques. En aquest punt, a mà esquerra veurem un primer grèvol que, malgrat no ser el que estem buscant, també es mereix que li fem una bona ullada. Quan veiem la cabana, deixarem el camí principal i començarem l'aventura, ja que a partir d'ara ja no hi haurà cap senyalització. 

Anirem endinsant-nos a la fageda, passant pel costat de la cabana i seguint, més o menys recte, en aquella direcció, tendint cap a l'esquerra. Al cap d'una estona, si no ens hem desviat massa, trobarem una pista de desbrossar que a estones és ben visible i altres moments costa una mica més de seguir. Suposo que hi ha altres maneres d'arribar fins a la pista, però us explico el camí que vam fer nosaltres, seguint aproximadament les indicacions del llibre que havíem vist.

Ara només cal agafar aquesta pista cap a l'esquerra i anar-la seguint, sense perdre-la de vista, fins que al cap d'uns quants minuts trobarem a la dreta el gran grèvol que busquem. Malgrat que a la foto de la web de la Generalitat s'hi veu una placa identificativa, nosaltres no la vam trobar pas. El que sí vam veure, que ens va deixar sorpresos i, alhora, ens va donar a entendre que es tractava del nostre objectiu, són quatre estaques verdes que delimitaven un perímetre al voltant del grèvol, i tots els faigs que quedaven dins d'aquest perímetre estaven marcats amb pintura, amb uns números en color taronja alguns i grocs la majoria, que no vam saber molt bé què significaven. Vam suposar, malgrat que es tracta tan sols d'una teoria nostra no comprovada, que en algun moment es va decidir delimitar un espai al voltant del grèvol monumental per eliminar els arbres que li fan ombra i així pogués créixer amb total llibertat i es pogués contemplar millor; si aquesta era la idea, està clar que no es va portar a terme, ja que els arbres senyalats segueixen al seu lloc.

Grèvol del pla de Morou (agost de 2015)

Perquè us feu una idea de la mida del grèvol: el puntet blau de la dreta és el Mohawk

Per retornar al sender del turó de Morou, podem tornar enrere i desfer el camí fet o, com vam fer nosaltres, seguir avançant amunt per la pista, que costa de veure, però no té pèrdua, perquè aquí el bosc és poc espès, fins que arribarem a la pista que porta a l'Empedrat.

D'altra banda, aquesta vegada, a part d'arbres/arbustos monumentals, sense voler-ho, ens vam convertir també en "caçadors de bolets"!

Castanyer Gros de la Casa del Bosc (o Castanyer de can Cuch) (Cànoves i Samalús)

Castanyer Gros de la Casa del Bosc

Espècie: castanea sativa

Declarat Arbre Monumental: l'any 1988
Propietari: Miquel Cuch
Terme municipal: Cànoves i Samalús (Baga de can Cuch)
Coordenades UTM ED50 (m): X 445885  Y 4620935
Alçaria total: 15 m
Volt de canó: 13 m
Capçada mitjana: 17,5 m
Edat estimada: uns 500-600 anys

El fantàstic castanyer de can Cuch es considera l'abre més gros de Catalunya, almenys pel que fa a la mida de la seva soca, amb els seus 13 metres de perímetre. Igual que el Plàtan de la Font de la Pineda, aquest castanyer és un autèntic supervivent, que n'ha vist de tots colors en el seu mig mil·leni llarg de vida.

Castanyer de can Cuch (març de 2013)

Algunes de les dades que se'n coneixen són que als anys 1930 un incendi provocat a la seva soca va fer que el castanyer estigués cremant per dins durant tres dies i tres nits seguides. Com a resultat d'aquest incendi, el tronc va queda totalment buit per dins, malgrat que l'arbre va sobreviure.

El 1960 un carboner que treballava a la zona va aprofitar la gran cavitat que havia quedat a l'interior de l'arbre com a conseqüència de l'incendi per instal·lar-hi el seu habitatge, on va residir durant un any i mig. Hi tenia fins i tot una llar de foc, ja que el tronc del castanyer té, casualment, dos forats, un a cada banda, un a mode d'entrada a la "cabana" i l'altre com si es tractés d'una finestra o xemeneia.

Tot això, a part de les ventades, llampegades i nevades que ha suportat al llarg de tots aquests anys. Malgrat que el tronc principal de l'arbre és ben mort, amb les feines de manteniment que hi ha fet la família Cuch el castanyer ha rebrotat amb força i té múltiples branques laterals que any rere any produeixen unes castanyes que, diuen els qui les han tastades, estan d'allò més bones. Nosaltres, que el vam visitar a finals de març, no en vam trobar més que quatre pellofes.

Per arribar al castanyer de can Cuch cal anar fins a Cànoves i d'allà agafar la pista fins al pantà de Vallforners. Quan hi vam anar nosaltres, suposo que per ser diumenge, tot just agafar la pista, vam trobar una noia del Parc Natural del Montseny que ens va dir que havíem de pagar 3€ per aparcar a l'aparcament que hi ha prop de la presa del pantà. L'alternativa era deixar el cotxe al poble i fer també la pista fins el pantà a peu, però vam decidir rascar-nos la butxaca i arribar fins a la presa amb el cotxe (presa que és, per cert, la més ben dissimulada que he vist en la vida).

La noia ens va donar un mapa del Parc i ens va recomanar la ruta fins al castanyer. Nosaltres portàvem les indicacions del doctor Boada, així que les vam anar seguint fins al castanyer, però de retorn vam fer cas del que ens havia dit ella. 

Vam deixar el cotxe a l'aparcament i vam caminar per la pista cap a la presa. Allà vam seguir endavant, resseguint els marges del pantà (i les marques de GR) i, a l'arribar a la seva cua, vam agafar el sender que en surt a mà dreta en direcció a la Casa del Bosc, fins que, després de passar algunes cruïlles, el camí es bifurca en dos, la part de la dreta va a la casa del Bosc i la de l'esquerra ens porta en pocs minuts al castanyer.

De tornada, en lloc de fer-ho pel mateix camí, vam seguir les indicacions de la noia i vam agafar la pista (deixant-ne una a l'esquerra en fort pendent que condueix al cim del Sui) que ens va portar, en un agradable passeig amb interessants vistes sobre el pantà i, al fons, la nostra comarca del Maresme i el mar, a passar per davant de l'hotel de can Cuch i d'allí, en pronunciat descens per camí asfaltat, de nou al pantà i al cotxe.

Plàtan de la Font de la Pineda (Bigues i Riells)

Plàtan de la Font de la Pineda

Espècie: platanus x hispanica

Declarat Arbre Monumental: l'any 1990
Propietari: E. Masip Ribas
Terme municipal: Bigues i Riells (Riells del Fai)
Coordenades UTM ED50 (m): X 432740  Y 4617352
Alçaria total: 22 m
Volt de canó: 4,40 m
Capçada mitjana: 25 m
Edat estimada: ?

Aquest plàtan, situat als peus de la Font de la Pineda,  a la riba del riu Tenes, és un autèntic supervivent. 

L'any 1992, un bufarut va fer que una aixada provinent del cobert de la casa del costat anés a clavar-se en una de les seves branques més altes, després de volar uns 50 metres. Aquest mateix bufarut va arrasar altres arbres propers.

L'agost de 1994 hi va haver un incendi als voltants de l'arbre, fet que encara es pot observar en les soques d'alguns plàtans. 

L'octubre del mateix any una revinguda del riu va fer pujar l'aigua fins a cobrir 1,5 metres del seu tronc.

Malgrat aquestes adversitats, el plàtan gaudeix d'una gran vitalitat i sobresurt esplèndid enmig dels seus veïns, també prou grans, però que queden eclipsats davant la seva majestuositat (compareu en la imatge de sota els dos plàtans que s'hi veuen...)

Plàtan de la Font de la Pineda (juny de 2013)

Per arribar-hi, cal anar a Riells del Fai. D'allà hem d'agafar el camí de la Pineda i deixar el cotxe a prop de l'àrea de lleure. A la zona d'aparcament hi ha un senyal indicador de limitació del període d'estacionament, ja que durant l'estiu diu que no està permès, però malgrat això l'indret era ple de cotxes, així que nosaltres també hi vam estacionar els quinze minuts que vam necessitar per arribar fins a l'arbre, admirar-lo per totes bandes i fer-li unes quantes fotos.

Per trobar el plàtan només cal agafar el caminet que surt de la dreta de l'aparcament, que ens porta a la riba del riu, i avançar uns quants metres cap a la dreta fins a trobar la Font de la Pineda i l'arbre al seu davant, que queda just a sota (al costat?) de la masia de la Pineda.

Aquesta nostra és la versió descansada per veure el plàtan. Hi ha altres possibilitats que inclouen caminades més o menys llargues. De fet, si ens ho proposem, podem anar des de Riells fins a Sant Miquel del Fai fent un agradable passeig per la zona (Sant Miquel es troba al fons de la imatge que teniu aquí a sota).

Un altre dels arbres Monumentals del Vallès Oriental era el Roure de can Corró, declarat Monumental l'any 1991. Era un roure de capçada irregular situat a prop de la masia de can Corró, a Caldes de Montbui. Un incendi sembla que intencionat provocat el 1977 el va deixar amb tan sols mig tronc i vint anys després, el 1997, l'arbre va morir definitivament i va ser talat per evitar-ne la caiguda.

Arbres Monumentals del Vallès Oriental

A la comarca del Vallès Oriental s'hi poden veure (contemplar, admirar...) 10 arbres declarats Monumentals:

- Plàtan de la Font de la Pineda (Bigues i Riells)
- Roure de can Corró (Caldes de Montbui) - mort el 1997
- Castanyer Gros de can Cuc (Cànoves i Samalús)
- Grèvol del pla de Morou (Fogars de Montclús)
- Castanyers de la Traüna (Fogars de Montclús)
- Alzines I i II de Santa Maria del Vallès (Lliçà de Vall)
- Arboç de Sant Esteve del Coll (Llinars del Vallès)
- Boix de l'Església (Montseny)
- Roure de Santa Maria del Montnegre (Sant Celoni) - mort el 2010 per temporal de neu i vent
- Om del Banc de la Paciència (Sant Feliu de Codines) - mort per grafiosi el 1996

S'ha de dir que alguns d'aquests "arbres" no són estrictament arbres, sinó arbustos que, degut a les seves especials característiques, han rebut també el qualificatiu d'Arbre Monumental.