dissabte, 30 de setembre del 2006

Ara sí que sí, ja han començat oficialment els problemes!

Ostres, si només portem tres setmanes de classe!!
Ja ho dic jo que els nens cada dia estan pitjor. I no vull dir que siguin maleducats, sinó que estan totalment malament del cap. El dijous passat hi va haver la primera baralla del curs. Explico el que en sé, sempre tenint en compte que és la versió de les meves alumnes, que van ser testimonis directes del succés.
El dijous, a l'hora del menjador, estaven els nanos jugant més o menys tranquil·lament quan, no se sap molt bé perquè, un dels nois (de 1r curs, tot i que hauria d'estar fent 3r...) va començar a donar cops de puny a un altre noiet (també de 1r, però candidat segur a repetir curs l'any vinent). Segons les meves noietes, que van a la mateixa classe de l'agressor, li va donar tants cops a l'altre que gairebé el mata. Dic que és la seva versió, perquè el divendres aquesta víctima va venir tranquil·lament a classe i l'únic signe visible que tenia de la baralla era una petita taca vermella en un ull, però res més.
Per si no n'hi havia hagut prou, a la tarda, quan ja estaven tots a l'aula, però encara no havia arribat el professor, el noi que havia començat la baralla (i repeteixo que no sé encara el perquè, tot i que coneguent els dos implicats me'l puc imaginar...) va començar a pegar a un company de la seva aula (la seva primera víctima era del seu curs, però d'un altre grup), el qual va acabar amb un petit trau al cap (el divendres va venir a classe, però es va estar queixant tot el matí de mal de cap) i després, encara no del tot satisfet, va agafar una taula i la va estampar més o menys contra la paret!
No cal dir que aquest noi, el divendres no va aparèixer per l'institut. Encara no sé com acabarà el tema, però el que és segur és que els seus companys de classe, sobretot algunes noies que estaven molt a prop quan va passar tot i el noi que va rebre sense tenir-ne cap culpa, li tenen una mica de por i no tenen cap ganes de tornar-lo a veure prop seu. Trobo que és un cas molt complicat, perquè encara que la baralla no hagués tingut molta importància (insisteixo, només tinc la versió dels alumnes, així que no sé si realment va estar a punt de matar els seus companys o, com sol passar, ho exageren una mica) aquest noi no pot tornar a l'aula com si res, perquè la resta del grup li fara el buit: no voldran parlar amb ell ni seure al seu costat, més que res per por que no torni a reaccionar un altre dia de la mateixa manera. No sé pas com acabarà tot plegat...

dimarts, 26 de setembre del 2006

Ja comencen els problemes...

Portem tot just dues setmanes de classe i ja comencen a aparèixer els primers elements conflictius. Òbviament, alguns els tens clitxats ja des del primer moment en què entren a l'aula (només cal veure com entren (sense bossa), com seuen (de qualsevol manera menys el que es considera seure bé), com contesten (amb el típic ppsshh), etc.), però d'altres necessiten alguns dies per agafar confiança i mostrar-se llavors en tot el seu esplendor.
La veritat és que, almenys de moment, no tinc excessius problemes amb els meus nous alumnes. N'hi ha alguns de vagos, vagos, això sí, però cap que sigui conflictiu en excés. Amb els qui veig que tindré més problemes és el grup de reforç que m'ha tocat fer a primer curs. En aquest grup, de tan sols 13 persones, hi ha els alumnes més problemàtics del curs (i estic parlant de primer curs, que vol dir que tenen entre 11 i 13 anys...). Tots ells hi van perquè tenen serioses dificultats per poder seguir una classe normal.
Alguns simplement són lents en entendre les coses i necessiten que se'ls expliqui tot ben a poc a poc (són NEE, és a dir, nens de Necessitats Educatives Especials...buf, que malament sona! A mi em diuen això i els pego!!).
Altres, però, són un altre món, tot i que també tenen les seves dificultats per entendre res. Són precisament aquests nanos els que em fan més por. El primer dia que vaig fer classe amb ells, hi va haver una revolta a l'aula perquè tots es van posar a cridar (i vull dir literalment cridar) que a veure per què ells estaven allà i que per què no els deixàvem anar amb la resta de la seva classe! El millor de tot va ser la seva justificació de per què volien tornar amb la resta del seu grup: perquè allà s'ho passaven millor! Com si vinguessin a l'institut a divertir-se!!
La segona classe que vaig fer amb ells va anar relativament bé, bàsicament pel fet que era la primera hora del dia i encara estaven una mica adormidets.
En la tercera classe (i última, de moment) hi va haver una nova revolta, però aquesta vegada per motius diferents (qui diu motius diu excuses per no fer classe...). Les dues noies que més havien cridat el primer dia, aquesta vegada es van comportar força bé, però resulta que el lloc de 'folloner' el va ocupar un altre, que curiosament les altres dues classes havia estat molt calladet. Com que devia estar cansat i sense ganes de fer res de feina, en un moment donat (i encara no sé molt bé per què) va començar a dir-me (a cridar-me, més aviat...) que si només afavoria les nenes i que tenia mania als nens. I així durant tota la classe. A cada cosa que jo deia, ell confirmava la seva teoria que deixava a les nenes que fessin el que volguessin, mentre que als nens, com que els tenia mania, no els deixava fer res. Fins i tot en un moment es va posar amb el cap sobre la taula, igual com fan els nens petitets de tres o quatre anys quan s'enfaden perquè no aconsegueixen el que volen, i va estar a punt de reaccionar amb una rebequeria igual com fan aquests nens petits!! Ostres, poc que m'agrada fer classe als nens petits (ja dic jo que si volgués ensenyar a llegir i escriure seria mestra i no professora de secundària), només em faltava que me'n toquessin uns amb la mentalitat d'una criatura de pocs anys!! Jo tinc moooolta paciència, però amb comportaments d'aquest tipus aquesta paciència se m'acaba ràpidament...Que dur que serà aquest curs!!
Demà tinc la quarta classe amb aquests noiets...a veure amb quina em sortiran per escaquejar-se de fer la feina...

dimecres, 20 de setembre del 2006

O potser m'han vist cara de psicòloga?

Avui he sentit la notícia d’un noi a qui han hagut d’ingressar a l’hospital a causa de la seva addicció als videojocs. Això que d’entrada pot semblar sorprenent, als qui treballem amb gent joveneta habitualment comencem a pensar que això és del tot normal i fins a cert punt lògic: Com no han d’acabar així els nanos si quan arriben a casa a la tarda, quan surten de l’escola, es troben que està buida i que ningú els espera per donar-los el berenar i preguntar-los què tal els ha anat el dia? I tampoc hi ha ningú que els digui que deixin ja de mirar la tele i es posin a fer els deures. O que se’n vagin a dormir quan és l’hora. Molts nens, i no tan nens, es passen les hores de la tarda (i alguns també de la nit) davant d’una pantalla, sigui del televisor o de l’ordinador, sense que ningú es preocupi per ells.
Els adolescents que vénen a l’institut, sembla que cada vegada estiguin més trastornats. Quan més temps passes amb ells t’adones que, de fet, si aquests nois acaben tenint problemes mentals, en el fons no és pas culpa seva, sinó del seu entorn familiar. En la gran majoria dels casos (per no dir tots), els individus més conflictius amb qui ens hem de barallar dia sí i dia també provenen de situacions familiars complicades: pares separats (alguns dels quals amb altres parelles i fills amb la nova parella), alcohòlics, drogoaddictes, empresonats o, fins i tot, morts. Com pot estar bé un nen de 12 o 13 anys que té, posem per cas, la mare que el va abandonar quan era petit perquè va canviar el seu marit per un altre home; el pare que beu més del compte i es despreocupa totalment del seu fill, i uns avis que, per molt bona voluntat que hi posin, són ja massa grans per ocupar-se d’un adolescent? Potser pot semblar que exagero, però us puc assegurar que m’he trobat amb casos així en la realitat.
Després, quan són a l’institut, com que solen ser una molèstia a l’aula, estem desitjant que facin els 16 anys per així poder treure’ns de sobre el problema. Cada vegada més, ens diuen que cada alumne és un món diferent i ens demanen que estiguem pendents de totes i cadascuna de les necessitats de tots i cadascun d’ells. Ens diuen, sobretot, que hem de tenir paciència amb ells. Però com podem estar pendents de les necessitats de cada individu quan tenim en una sola aula més de vint-i-cinc individus diferents, cada un amb les seves pròpies dificultats? Sincerament, ja em costa prou poder fer la meva feina en un ambient així (feina que consisteix, o hauria de consistir, en ensenyar la llengua catalana) com per, a sobre, haver d’estar pendent dels problemes psicològics de cada un dels alumnes. Tot perquè a casa seva estan massa ocupats per preocupar-se per ells. No en tenia prou amb haver de fer de policia, que ara, a més, em demanen que faci de psicòloga. Doncs francament, considero que no estic preparada per fer una cosa així, i la veritat és que tampoc m’interessa gaire estar-ho, perquè si volgués dedicar-me a resoldre els problemes psicològics de la gent estaria fent de psicòloga o educadora social o alguna cosa així, no us sembla?

dilluns, 18 de setembre del 2006

Una mica d'ortografia...

Normes d'accentuació segons Pompeu Fabra i companyia:

a) Les paraules agudes (les que tenen la síl·laba tònica o forta en l'última síl·laba de la paraula) porten un accent quan acaben en una vocal (cosí), en una vocal seguida de s (pastís), en (depèn) o in (Pequín).
b) Les paraules planes (les que tenen la tònica en la segona síl·laba començant pel final de la paraula) porten accent exactament en els casos contraris que les agudes (és a dir, si acaben en vocal, vocal + s, en o in no portaran mai accent).
c) Les paraules esdrúixoles (les que tenen la tònica en l'avantpenúltima síl·laba de la paraula o tercera començant pel final) porten accent sempre.

Normes d'accentuació segons els alumnes:

Respostes d’examen reals transcrites no literalment (els originals tenien força més faltes d’ortografia...)

Intempèrie (s’accentua perquè és una paraula esdrúixola: in-tem-pè-ri-e)
- Perquè és una paraula plana i compleix les normes.
- Perquè és la síl·laba tònica i perquè acaba en e.
- La paraula intempèrie porta accent obert perquè si no sonaria intemperie.
- Perquè no porta cap vocal ni davant ni darrere.
- S’accentua perquè és plana i totes les paraules planes que tenen e o i s’accentuen.
- És aguda i quasi totes les agudes porten accent i l’accent de les agudes quan acaben en vocal no porten accent.
- Perquè és vocal i el té obert.
- Perquè l’última lletra de la paraula e és igual que la de l’accent una altra e de la síl·laba anterior.
- Perquè és aguda i la e està entre dues consonants i la síl·laba tònica està a la e.

Germà (s’accentua perquè és una paraula aguda acabada en vocal)
- La paraula germà porta accent perquè si no sonaria germa.
- Perquè potser hi ha una altra paraula que és igual però sense accent.
- Perquè és el germà de la persona que està, per tant si fos germana no porta accent però com està en masculí pos porta accent.
- Perquè és a oberta.

Més (no segueix les normes, s’accentua per distingir-la de mes (gener, febrer...))
- Porta accent perquè sempre després de la M ha de portar accent.
- Per distingir el mes de sumar entre el més de quantitat.
- Porta accent perquè la tònica és forta i acaba en s.
- Perquè és la síl·laba tònica i perquè acaba en s.
- Perquè està enmig de vocals.
- Perquè és esdrúixola.
- Perquè on porta l’accent és una vocal.
- Perquè es refereix a més, de que aquella persona vol més del que té.

Ombrívol (s’accentua perquè és una paraula plana acabada en consonant)
- La paraula ombrívol porta accent per denominar la paraula.
- Perquè si no no sonaria com sona.

Afortunadament (o desgraciadament) no som els únics de patir aquest fenomen. Si no ho creieu, mireu això:


M'han vist cara de policia o què?

Una de les coses que menys m'agrada de la meva feina són les guàrdies. Pels qui no sàpiguen de què parlo els diré que fer guàrdia vol dir que tens una hora en què et menges tots els marrons de l'institut: si falta un profe, l'has d'anar a substituir a la seva classe; si algú es fa mal, l'has d'acompanyar al metge i quedar-te amb ell fins que arribi algú de la família; si algú s'ha deixat alguna cosa a l'aula, també et toca fer de 'amo de las llaves', etc. Hi ha dies en què fa pànic anar a l'institut només de pensar que s'haurà de fer una guàrdia, sobretot durant l'època de les passes de grip! I aquest any en tinc quatre a la setmana!!
Fer guàrdia normalment implica que, si falta un professor, hauràs d'estar aguantant durant una hora els seus alumnes. Poseu-vos en la situació: uns nanos que no coneixes de res (perquè potser et toca anar amb alumnes teus, però el més probable és que no...), que intenten prendre't el pèl tant com poden, que et diuen que no tenen feina per fer (quan tu saps perfectament que el profe els ha deixat feina, més que res perquè ell mateix t'ho ha dit el dia abans...) o, si l'excusa no cola, també intenten fer-te creure que no porten el material (llibre, llibreta, etc.) i que, per tant, no poden fer la feina que els ha deixat per fer el seu profe, que no paren de parlar, que es mouen de lloc...Buf, són hores realment interminables!!
No recordo si quan jo estudiava hi havia la figura del 'profe de guàrdia', però del que sí estic segura és que, si hi era, no es passava l'hora vigilant-nos a l'aula com hem de fer nosaltres ara. Recordo que quan anava a l'institut i ens faltava algun professor, com a molt venia algú que ens deia que tal profe no hi era i que anéssim a la biblioteca a fer feina, i després desapareixia. Nosaltres fèiem camí cap a la biblioteca i, curiosament, sempre teníem certa tendència a desviar-nos del nostre camí i anar a parar al pati no se sap molt bé com.
Ara, però, com que els alumnes que tenim són més petitets (i els que no són tan petitets es comporten com si ho fossin) no els podem deixar sols ni un segon. Això vol dir que no només els hem d'avisar que el seu professor no hi és, sinó que ens hem d'estar allà amb ells vigilant-los durant toooooota la classe, perquè si no de ben segur que passaria alguna desgràcia.
A més, aquí també hi entra el més o menys companyerisme que tenen alguns professors. Alguns, quan els toca fer guàrdia, desapareixen misteriosament i ningú sap on paren; altres van cap a classe tranquil·lament perquè saben que 'ja hi ha el de guàrdia' (que vol dir que saben que arriben tard, però que no se'n preocupen gaire, perquè ja hi ha 'el de guàrdia' que li estarà cuidant els nens), etc. I el millor de tot és quan s'ajunten diversos factors i llavors sí que ja és una hora de bojos: hi ha dos professors de guàrdia (un dels quals desaparegut), falten dos professors i un noiet s'acaba de fer mal i se l'ha de portar al CAP a que el curin...què fas en un cas com aquest? Doncs molt fàcil, tens dues solucions:
a) Fas el que pots, et tornes lelo corrent d'una aula a l'altra vigilant els noiets i buscant algú que estigui desocupat que pugui acompanyar a l'altre noiet al metge.
b) Fas com el teu company desaparegut, t'amagues en una de les aules i esperes que algú de la direcció del centre s'encarregui de la resta, perquè una sola persona no es pot encarregar de tot. Que no som supermans!!

dijous, 14 de setembre del 2006

Doncs sembla que ja ha començat el curs...

Portem dos dies de classe i ja he vist les cares a la majoria dels meus nous alumnes (em falta conèixer un grup, però demà els veuré). De moment la cosa pinta força bé, clar que són els primers dies i aquestes coses no es poden saber fins que han passat un parell de setmanes, quan els nanos ja et coneixen i tenen més confiança per ser ells mateixos.
Per ara no tinc anècdotes per explicar, perquè no ha passat gran cosa. El més destacat d'avui ha estat quan de poc mossego una noieta perquè acabava de dir-los que no escrivissin res en el full que els he donat, perquè me l'havien de tornar, i endevineu què ha estat el primer que ha fet ella? Doncs sí, és clar, posar el seu nom i cognom i la data! Buf, de vegades tinc la sensació que parlo, però la meva veu no surt de la meva boca...

dimarts, 12 de setembre del 2006

Dia D

Ja està, ja ha arribat el temut, i esperat per altres, dia D: dotze de setembre. Dic esperat per alguns perquè molts pares estan esperant amb candeletes que arribi aquest dia, per així poder-se treure de sobre aquesta molèstia que tenen a casa durant tot l'estiu i encolomar-nos-la a nosaltres (i després diuen que els nens ja estan cansats de tantes vacances i que tenen ganes de començar a l'escola; que els hi preguntin als noiets si tenen ganes de deixar de jugar i posar-se a fer deures!). I si no ho creieu, mireu el TN i veureu com surten alguns pares (i avis també) dient que ara que els nens van a escola, comencen les vacances per a ells!! Em fa gràcia que després diguin que els profes som uns exagerats i que ens queixem per no res: nosaltres hem de suportar durant nou mesos (de setembre a juny) aquests nens que ells no aguanten ni quatre dies! I no en tenim només un, sinó vint-i-molts a cada grup!!
Ara que dic això, una altra de les màximes amb què va començar la ESO va ser la de fer grups reduïts, classes de vint alumnes com a molt, perquè així es podria treballar molt millor (cosa que és certa). Doncs bé, no sé on va anar a parar aquesta idea, però ha quedat clar que s'ha perdut pel camí, perquè ara mateix a les aules hi ha classes de més de vint-i-cinc nanos, i fins a trenta o més en alguns casos, sobretot al batxillerat. En aquest aspecte sí que hem retornat al vell sistema del BUP, ja que nosaltres vam estudiar en classes de trenta i molts alumnes, fins i tot quaranta. Una de les poques coses bones que tenia la reforma educativa, la de reduir el nombre d'alumnes per classe, s'ha perdut, suposo que per motius econòmics (ja sabeu, la sempre present excusa 'és que no hi ha prou diners...').
Vinga, deixo la teoria i passo a la pràctica. Avui per fi ens hem vist les cares alumnes i professors i hem pogut fer una primera valoració intuitiva de com anirà aquest curs. Com que és el primer dia, almenys jo no he tingut cap problema, més que res perquè avui tots es porten més o menys bé (tot i que sempre hi ha excepcions...). No perquè estiguin molt interessats en allò que els expliques, sinó perquè aprofiten per examinar el professor: si els farà treballar molt, si l'entendran quan parla, si podran aprovar fàcilment, si podran prendre-li el pèl a gust...Suposo que em caldrà esperar a la segona classe (la que de debó serà l'inici del curs, ja que avui ha estat una mena de presentació) per veure com són realment i si podré treballar bé amb ells o no.
La part dolenta és una altra de les novetats de la ESO: l'avaluació inicial. Resulta que algun il·luminat va decidir que per res del món no es podia començar un tema sense abans fer una prova per veure què saben o no saben els alumnes sobre el tema en qüestió. Això òbviament no es fa, perquè no acabaríem mai si haguéssim d'anar fent exàmens al començar i a l'acabar cada tema (compteu, són dotze temes durant el curs, que ja farien vint-i-quatre exàmens, sense comptar els que fem dels llibres de lectura!!), però sí que a inici de curs es fa una prova inicial, per veure mínimament què recorden del que van estudiar el curs anterior. I què vol dir això? Doncs que només començar el curs, quan encara no hem agafat el ritme de treball, ja tenim una pila de feina per corregir! Bé, de fet, abans de corregir, s'ha de preparar aquesta prova, així que ja veieu, comencem el curs ja estressats!! Buf, només de pensar-ho m'he cansat d'escriure...doncs res, fins una altra!

dilluns, 11 de setembre del 2006

Sobre el barranc del Clot de Sajolida...

Vaig a intentar posar algunes fotos del barranc de diumenge, però primer hauré de descobrir com funciona...a veure què tal surt l'invent...



En la primera foto s'hi pot veure una de les gairebé inesquivables badines del barranc; en la segona, un dels ràpels més llargs; en la tercera (o primera de baix), la Selene baixant per un dels múltiples ràpels, i en l'última foto, la imatge d'un barranc amb aigua, per si no quedava clara la diferència...

S'acaba el compte enrere!!

Buf, ja està, ja queden poques hores pel gran moment, quan per fi ens veurem les cares els meus nous alumnes d'aquest curs i jo. Però com que ara mateix no hi vull ni pensar, faré un petit parèntesi i avui parlaré d'un tema totalment oposat: el fantàstic món del barranquisme.

Doncs sí, ahir, per segona vegada a la meva vida vaig anar a baixar un barranc. El primer va ser fa uns quants anys i estava ple d'aigua, així que més que baixar, el que vam fer va ser nedar (amb el neoprè, clar) i anar saltant de tant en tant. Ahir, però, el barranc estava gairebé del tot sec, així que no tenia res a veure amb l'altre.
Les parts més tècniques de l'aventura deixo que les expliqui el meu partenaire, que jo segur que m'equivocaria. Per si de cas, perquè no posi malament els noms, el meu col·lega m'ha passat una xuleta amb algunes dades, però no ho digueu a ningú, eh? ;-)
Doncs bé, ahir al matí, amb el Mohawk i el meu cunyao Ozzy, vam anar a baixar el barranc del Torrent del Clot de Sajolida, a Montserrat. Com que es tracta d'un barranc, tota la setmana vam estar pendents del temps, perquè si plovia òbviament no hi podríem anar. Afortunadament, ens va fer sol, tot i que en arribar a Montserrat vam veure tota la muntanya coberta per la boira; però a mesura que anàvem pujant va anar marxant i al final vam haver de treure la crema solar del fons de la bossa.
Després d'una pujada interminable (o això em va semblar a mi...) vam començar el descens, perquè, com va dir aquell, 'tot el que puja, tard o d'hora baixa'. El barranc consisteix en un seguit de ressalts que, tret de quatre casos comptats, s'han de salvar amb un ràpel. Fins ara jo havia fet alguns ràpels en alguna via ferrada, però us puc assegurar que ara en sóc una experta, perquè ahir vaig fer un curset intensiu de més de tres hores! Tot i que no els vaig poder comptar, segur que en vam fer una vintena llarga. De ràpels en vam trobar per a tots els gustos: llargs (de 13, 15 i 20 metres), curts (de 3 i 6 metres), en rampa, amb desplom, amb arbustos pel mig, relliscosos, etc. Uns eren fàcils i altres més complicats. La principal dificultat que vam trobar, almenys des del meu punt de vista, van ser les petites basses d'aigua estancada i no precisament cristal·lina que hi havia al final d'alguns d'aquests ràpels (ja he dit abans que el barranc estava 'GAIREBÉ del tot sec'). La nostra marxa es va fer lenta a causa sobretot dels nostres esforços perquè la corda no anés a parar a dins d'aquests bassals...i nosaltres encara menys! Total, que al final em sembla que ens en vam sortir força bé, malgrat alguna inevitable remullada de sabates (sobretot d'una servidora, ho confesso) i una bona dutxa de la corda, que va anar a parar just al centre de la badina d'un dels últims ràpels. L'experiència m'ha servit per a dues coses:
1) per aprendre a fer ràpels gairebé amb els ulls tancats
2) per retrobar-me amb alguns dels meus músculs que tenia una mica oblidats (que tinc agulletes, vaja...sort que avui és festa...)

divendres, 8 de setembre del 2006

Comença el compte enrere...

Ja està, s'han acabat les reunions inicials i ja està tot a punt (almenys teòricament). Ara només falta esperar el fatídic dia D (dimarts dia dotze), moment en què tots aquells noms que hem estat veient durant tota la setmana en una llista passaran a tenir una cara i, el que és pitjor, una personalitat! Tampoc cal ser fatalista, perquè s'ha de reconèixer que de vegades hi ha alumnes que són molt macos, però també n'hi ha altres que semblen fills del diable i que et poden fer la vida impossible durant tot el curs (d'aquí l'elevat nombre de baixes per depressió que hi ha en la meva professió). El curs passat vaig ser molt afortunada, perquè em vaig trobar amb uns alumnes molt agradables amb qui era molt fàcil treballar, amb qui m'ho vaig passar molt bé (i em sembla que ells també...) i vaig poder fer molta feina. A veure aquest curs com anirà...
De moment ja n'hi ha uns quants que vénen de primària amb l'etiqueta de 'possibles conflictius', però fins que no els tinguem davant no ho sabrem. La veritat és que fins ara no he tingut seriosos problemes amb cap alumne, perquè segueixo una política que segurament titllarien de totalment antipedagògica: passo olímpicament d'ells. Teòricament hem d'estar a sobre dels alumnes i, si no treballen, doncs obligar-los a fer-ho, principalment a base de càstigs i bronques. Jo crec que si ells no volen ser a classe, jo tampoc vull que hi siguin, així que els deixo estar mentre no em molestin, així segur que no ens barallarem, ells no es ratllaran i jo no hauré de perdre el temps de la classe intentant aconseguir que agafin paper i llapis. Ja sé que això vol dir que no tindran cap oportunitat d'aprovar el curs, però si m'hi enfronto el suspendran igualment i, a sobre, jo sortiré de molt mal humor de la classe, així que prefereixo no fer res.
De fet, sí que recordo un cas que vaig tenir problemes amb un alumne. Era el meu segon any treballant en un institut, així que devia portar la paraula 'novata' escrita a la cara. En aquell moment feia un 4t d'ESO (és a dir, noiets de 14-15 anys que en feien dos com jo). En un dels tres grups que tenia hi havia un energumen que devia tenir problemes d'autoestima, perquè tenia la necessitat de ficar-se amb tothom: se'n reia dels seus companys i, quan se'n cansava, doncs també intentava riure's de mi. Suposo que és precisament gràcies a troglodites com aquest que tants professors acaben malament dels nervis. Per sort, a mi els seus comentaris estupits em relliscaven, així que no va aconseguir el seu objectiu, que probablement era aconseguir que marxés de la classe plorant. Gairebé a final de curs, aquest noiet va celebrar el seu setzè aniversari, moment en què ja no era obligatori que vingués a classe, així que em vaig poder donar el gust de dir-li en tota la cara que no tornaria a entrar mai més a les meves classes. Vist des de la distància (i l'experiència) hi ha unes quantes coses més que m'hauria agradat dir-li, no agradables precisament...

dijous, 7 de setembre del 2006

Una mica més de teoria...

Seguiré, si us sembla (i si no també) explicant en què consisteixen les novetats de l'ESO respecte al sistema educatiu anterior.
Una de les grans innovacions d'aquest nou sistema educatiu va ser la introducció dels anomenats crèdits variables, inexistents fins llavors. És a dir, que les diverses assignatures que havia de fer un alumne passaven a dividir-se en dos grups: els crèdits comuns i els crèdits variables. Això de crèdit és una forma diferent de parlar d'assignatures, però comptant per trimestres en lloc de parlar del curs sencer, és a dir, una manera de marejar més la perdiu.
Total, que a més de les assignatures típiques (català, castellà, anglès, mates, naturals, socials, etc.) els estudiants tindrien també l'oportunitat de triar d'una llista, segons els seus gustos, quina assignatura volien fer. Aquesta mateixa idea es va traslladar a la universitat, on van aparèixer els crèdits de lliure elecció, que són el mateix amb un altre nom i que tenen exactament la mateixa utilitat: cap ni una.
La prova més clara de l'èxit que han tingut aquests variables és que al principi (fa quinze anys, vull dir) se'n feien tres de diferents, mentre que ara s'ha anat reduint a dos o només un, segons el centre. El problema principal dels variables és que els nanos, que ja es prenen poques coses seriosament, els variables encara menys! Els veuen com a 'maries', és a dir, assignatures que s'aproven amb bona nota en les que no cal molestar-s'hi gaire. El curs passat en vaig fer un per, teòricament, ajudar els noiets a millorar la seva manera d'expressar-se sigui oralment o per escrit. I què en vaig treure? Un grup de noiets poc motivats, amb ganes de jugar i no fer res, que un dia em van dir 'ei, que això és un variable! no voldràs que treballem tant!!'
M'avorreixen molt els variables, perquè considero que són una total pèrdua de temps. Anirien bé si realment els noiets poguessin triar què volen fer, però com que al final és el tutor el qui els reparteix entre els diversos variables, doncs sempre acaben fent justament el contrari del que volen fer:
els qui van malament de mates per res vmoldrien fer un variable de reforç de mates, però com que el tutor i el profe de mates decideixen que és el que més li convé, doncs li fan anar. Total, que a principi de curs li diuen que trii variables i després l'acaben posant a qualsevol lloc menys on ha triat, que era, òbviament, educació física o dibuix o informàtica o qualsevol cosa que porti poca feina.
La bona notícia és que aquest curs, per primera vegada en tota la meva vida laboral, m'he lliurat d'haver de fer variables! Visca!!

dimecres, 6 de setembre del 2006

Una mica de teoria...

Avui m'he deslliurat d'anar a l'institut, perquè de les reunions que es feien, no em tocava anar a cap, així que m'he quedat fent feina a casa. Com que no tinc cap anècdota, em limitaré a explicar en què consisteix això de l'ESO, perquè els que tenim uns quants anyets vam viure un món ben diferent.
Fa més de quinze anys, quan jo tot just començava a ser una adolescent, a casa nostra s'estudiava el BUP (tot i que ara no recordo què significaven aquestes sigles...). Després de vuit anys d'EGB (la primària), als catorze anys es passava a l'institut, on s'estudiava tres cursos de BUP i un últim curs de COU, per a aquells que volguessin seguir estudiant després a la universitat. Aquests cursos a l'institut no eren obligatoris, així que només hi anaven aquells que volien estudiar (o aquells a qui els seus pares havien amenaçat de fer-los treballar si no estudiaven...).
Doncs bé, fa aproximadament uns quinze anys, a algú (que de ben segur aquell matí s'havia donat un bon cop al cap...) se li va ocórrer que aquest sistema educatiu estava obsolet, que no funcionava prou bé i s'havia de canviar.
La primera brillant idea que va tenir va ser la d'allargar l'ensenyament obligatori dels catorze als setze anys, coincidint amb l'edat legal permesa per començar a treballar. Primer problema: això obligava (i obliga i obligarà) a molts nois a seguir a l'escola quan ells el que volien (volen i voldran) per sobre de tot era perdre de vista els llibres i poder fer feines més manuals (eren els futurs mecànics, paletes, lampistes, etc.).
La segona brillant idea va venir quan van decidir que l'ensenyament secundari (a l'institut) no començaria als catorze anys, com s'havia fet fins llavors, sinó dos anys abans, als dotze (al que per la meva generació era el setè d'EGB). Segon problema: noiets de tan sols dotze anys es van trobar de sobte que van passar de ser els grans de l'escola de primària a ser els petits de la secundària, on es trobaven amb nois de setze anys o més si a l'institut també s'hi cursa el batxillerat. La pitjor conseqüència d'aquest fet ha estat que en lloc de madurar els noiets abans d'hora, per trobar-se en contacte amb gent gairebé adulta, s'ha produït l'efecte contrari: els nois més grans han començat a comportar-se com els petits, amb la qual cosa l'institut s'ha convertit en una mena de segona primària.
I van seguir altres brillants idees que ja explicaré en un altre moment.

Total, que la situació en l'ensenyament secundari ha quedat així:

- Fins als 11 anys els noiets van a l'escola de primària (antic 6è d'EGB).
- Als 12-13 i 13-14 anys fan el primer cicle de l'ESO (primer i segon curs, antics 7è i 8è d'EGB).
- Als 14-15 i 15-16 anys fan el segon cicle de l'ESO (tercer i quart curs, antics 1r i 2n de BUP).
- Als 16 anys poden anar a treballar o seguir estudiant batxillerat (antics 3r de BUP i COU) o cicles formatius si ho prefereixen (la mítica formació professional de tota la vida, però amb un altre nom...)

dimarts, 5 de setembre del 2006

Reunions i més reunions...


Com vaig dir ahir, al final de la meva entrada, aquesta primera setmana de curs, quan encara no tenim els alumnes voltant per l'institut, la dediquem a preparar els continguts que desenvoluparem durant els pròxims mesos. Això vol dir que anem de reunió en reunió: primer toca reunió de departament (que en el meu cas vol dir que m'he de trobar i posar d'acord amb els altres profes que fan català com jo, tot i que a cursos diferents), després ve la reunió d'equip docent (és a dir, la reunió que fem tots les profes que farem classe a un mateix grup: de mates, de castellà, de socials, de dibuix, etc.), això per no parlar de les reunions de tutors que han de fer els que són tutors d'algun grup amb els altres tutors dels altres grups del mateix curs, a part, és clar, de les reunions amb els pares que es fan a principi de curs. I finalment queda la gran reunió, el claustre, la que reuneix a tots els professors (tots en teoria, perquè sempre hi ha algun espavilat que se n'escaqueja...) en la qual ens recorden les normes generals de funcionament del centre, normes que després haurem de transmetre i sobretot intentar fer cumplir als noiets.
Totes aquestes reunions serien molt útils si realment se'n treiés alguna cosa de bo. Malauradament, però, no sol ser així. Sovint, la informació que es dóna en una reunió acaba sent la mateixa que s'ha donat en la reunió feta el dia abans (és a dir, que resulta una pèrdua de temps). Altres vegades apareix algun tema de discussió que acaba degenerant en qualsevol altre tema relacionat amb qualsevol cosa menys amb el tema real del qual en principi s'havia de parlar (resultat: una altra completa pèrdua de temps, ja que al final s'acaba el temps destinat a la reunió i no s'ha tractat el tema principal, o almenys no se n'ha trobat una solució).
Recordo especialment una junta d'avaluació (una altra d'aquestes reunions que fem els profes, però que ara mateix encara no toca) a la qual vaig assistir fa un temps. En l'avaluació ens reunim tot l'equip docent per decidir quines notes posarem finalment a cada un dels alumnes i si hi podem fer alguna cosa per ajudar aquells amb més dificultats a poder superar amb èxit el curs. Doncs bé, en una d'aquestes reunions, la de final de curs de 4t d'ESO, on havíem de decidir si a tal o qual alumne se li ha de concedir el títol de la ESO o no, el tema va acabar degenerant tant que vam acabar oblidant-nos dels alumnes i discutint la llei educativa que hi havia en aquells moments (que amb tants canvis que hi ha hagut en els últims anys, ves a saber ja quina era!) i proposant solucions sobre com millorar-la, com si nosaltres tinguéssim alguna possibilitat d'interferir en la feina que fan des de Madrid. El que deia abans: una total pèrdua de temps. Això sí, la conclusió que en vam treure, malgrat que no vam poder arreglar el món aquell dia, va ser que tots estàvem més o menys d'acord amb què la ESO, respecte al que abans era el BUP, no ens acabava (ni ens acaba) de convèncer i que s'haurien de canviar moltes coses perquè la cosa funcioni bé.

dilluns, 4 de setembre del 2006

Sempre hi ha una primera vegada...

Després de mesos sentint-me dir que m'he de fer el meu propi blog, avui per fi m'he decidit a provar-ho. Primer de tot he de dir que no sé molt bé com va tot això, així que ja veurem com surt la cosa...
Diuen que escriure un blog és com escriure un diari personal, però que alhora pot llegir tothom, així que he decidit que hi ha coses que em passen que m'agradaria explicar a algú i on millor per fer-ho que aquí mateix?
La segona cosa que he de dir és que, malgrat que aquest sigui el 'blog d'una selenita', això no vol dir que sigui una llunàtica, tot i que de vegades penso que s'ha d'estar una mica boig per fer el que faig. M'explicaré: sóc profe. Sí, sí, una d'aquestes que, segons els qui no es mouen pel nostre món, passen any de vacances i l'altre meitat de l'any se'l passen jugant amb els seus alumnes tan feliços. Doncs bé, des del meu punt de vista, ser profe no és una ganga. És veritat que de vegades m'ho passo molt bé fent la meva feina, però altres vegades, segons quins alumnes et toquin, pot resultar un veritable infern. Diuen que és una de les professions on hi ha més baixes per depressió i jo, abans d'arribar a aquest extrem, he decidit desfogar-me explicant les meves anècdotes dins de l'aula, a veure si puc demostrar que realment no vivim tan bé com molts es pensen.
Doncs començo amb les meves historietes. Sóc profe de secundària i faig classes de llengua catalana a ESO i batxillerat (teòricament, perquè amb el temps que hi porto, només he aconseguit fer classe amb els més petits, ja que els batxillerats estan molt buscats i sempre hi ha qui em passa davant a l'hora de repartir-nos els cursos...). Això vol dir que els meus estimats alumnes són noiets d'entre 12 i 16, que, com molt bé sabran els qui tenen fills d'aquesta edat, és una etapa gens fàcil, ni pels nois ni per nosaltres. I si ja és difícil entendre's amb un noiet o noieta de catorze o quinze anys, imagineu-vos com ha de ser barallar-se amb no només un, sinó amb vint o trenta!
De moment, avui dia 4 de setembre, portem dos dies fent feina (perquè, malgrat el que molts creuen, no fem tres mesos de vacances a l'estiu, sinó amb sort dos, i dic amb sort perquè els que formen la directiva i el personal administratiu del centre amb prou feines en tenen un). Vam començar el dia 1, com cada any, i tenim una setmaneta per anar preparant el curs que estem a punt de començar, ja que el dia 12 (tres dies abans del que era habitual, ja que sempre s'havia començat el 15) començarem a treballar 'de debó', que serà quan ens haurem d'enfrontar per primera vegada amb els alumnes que tindrem durant els pròxims mesos. Per ara ens dediquem a fer reunions poc interessants, així que deixaré la meva explicació aquí i ja seguiré un altre dia.