Magnòlia del Roquer (Arbúcies)

Magnòlia del Roquer

Espècie: magnolia grandiflora

Declarat Arbre Monumental: l'any 1992
Propietari: família Garolera
Terme municipal: Arbúcies (Jardí Dendrològic del Roquer)
Coordenades UTM ED50 (m): X459767  Y 4629834
Alçaria total: 16 m 

Volt de canó: 3,98 m
Capçada mitjana: 10,8 m
Edat estimada: plantada el 1873

El Jardí Dendrològic del Roquer és un jardí privat al qual tan sols s'hi pot accedir en visita guiada. Situat al nucli urbà d'Arbúcies, als peus de les Agudes (que nosaltres no vam poder veure perquè estava ben ennuvolat), organitza una jornada de "portes obertes" cada any, quan al poble se celebra la Fira de la Tardor. 

Des que vam començar la nostra particular "cacera" d'Arbres Monumentals, cada any, per un motiu o altre, hem hagut d'anar postposant la visita al Roquer. Aquest any, ja a l'estiu vam marcar a la nostra agenda, amb color vermell ben vistós, el dia 6 de novembre, per tal que aquesta vegada no se'ns escapés l'oportunitat de conèixer la magnòlia més gran d'Europa, junt amb una altra bona colla d'arbres, coníferes majoritàriament (pins, avets, cedres, sequoies, xiprers), plantats el mateix any 1873, que bé podrien ser qualificats també com a Monumentals. 

Us deixo aquí sota algunes imatges dels preciosos exemplars que hi vam poder admirar. No surten gaire clares, però contra els núvols no hi podíem fer gran cosa, així que es veuen com es veuen. Com a mínim el dia es va aguantar i no ens va ploure, perquè llavors no hauríem pogut fer ni tan sols les fotos que vam fer. Potser caldrà marcar-ho de nou a l'agenda de l'any vinent...

Just entrar al jardí, el primer gran arbre que trobem és aquest cedre, una de les joies de la corona, ja que fa unes pinyes d'un color lilós no gens habituals.

Cedre

Malgrat que queda una mica dissimulat, enmig de tant arbre, també hi trobem al jardí uns quants grèvols. Aquest de sota és el més gran dels que vam veure.

Grèvol

Davant de la façana posterior de la casa del Roquer s'hi troba aquest espectacular xiprer que no entenc per què no té també la declaració de Monumental. Crec que és el xiprer més gran que he vist mai! Ho posaré en majúscules, perquè quedi més clar: ESPECTACULAR. Com que anàvem en visita guiada, no m'hi vaig poder entretenir gaire, perquè si no me l'hauria mirat ben mirat per totes bandes.

Xiprer

Xiprer

Més discrets, trobem també al jardí diversos exemplars de teixos, com el de sota.

Teix

I aquest bonic ciques que, encara que no ho sembli, té la mateixa edat que els arbres més antics.

Ciques

Al centre del jardí hi ha una colla de coníferes d'alçada destacable, cedres i alguna sequoia que, malgrat que a la web diu que superen els 30 metres d'alçada, la nostra guia ens va dir que n'hi ha un parell (dels que en podeu veure unes quantes fotos més avall) que es calcula que sobrepassen els 40 metres (novament, no entenc per què no són Monumentals). Des d'ara mateix, em declaro fan absoluta de les coníferes, sobretot cedres i sequoies...quina preciositat!

Cedre

Sequoia

Peu de la sequoia

Sequoia i cedre

Cedre

Hi havia també una bona colla d'avets de diferents tipus, així com pins i algun ginkgo (tot i que força més joves que la resta). No en poso cap imatge perquè no vaig aconseguir que en surtís cap de prou digne per posar-la aquí. Potser sí que haurem de repetir visita l'any vinent, a veure si enganxem un dia més assolellat i tot plegat té un altre aspecte.

I, òbviament, la seva joia més preuada, la magnòlia. Com que la visita la vam fer al novembre, no la vam poder veure florida, però sí amb fruits. Està afectada per un fong que fa que el tronc no presenti el seu millor aspecte, ja que es veu força buit per dins. Malgrat tot, les fulles es veien plenes de vitalitat i estava tota ben plena de fruits, així que, almenys aparentment, encara li queda corda per estona.

Magnòlia del Roquer (novembre de 2016)

Magnòlia

Al costat de la magnòlia, en un racó, dissimuladament, creix una altra sequoia, més petitona, però igualment destacable. Amb la seva companyia, vam acabar el nostre recorregut pel Jardí del Roquer. Per fi podíem tatxar la Magnòlia de la nostra llista d'objectius.

Sequoia

Actualment al Roquer s'hi fan celebracions de tot tipus, així que podeu veure el seu espectacular jardí en les precioses fotos que han posat a la seva pàgina web. 

Surolí de cal Músic (Massanes)

Surolí de cal Músic

Espècie: quercus × morisii (creuament de quercus ilex i quercus suber)

Declarat Arbre Monumental: l'any 1995
Propietari:  M. D. Alemany Cambrerol
Terme municipal: Massanes (Bosc de cal Músic)
Coordenades UTM ED50 (m): X 468941  Y 4625558
Alçaria total: 19 m
Volt de canó: 2,48 m un peu; 2,40 l'altre peu
Capçada mitjana: 19,5 m
Edat estimada: ?

El Surolí de cal Músic és un dels pocs arbres que ens quedaven per visitar de la comarca de La Selva. El que ens feia tirar enrere era veure que es trobava enmig del bosc en una zona amb moltes pistes forestals i al no portar GPS, no estàvem segurs de poder-lo localitzar. A més, tampoc havíem trobat gaires explicacions per Internet d'altra gent que l'hagués visitat abans que nosaltres, així que no teníem cap referència clara de com arribar-hi. A més, ja hem comprovat que de vegades la localització que s'indica a la web dels Arbres Monumentals de la Generalitat no sempre és exacta, cosa que també passa en aquest cas, ja que l'arbre no es troba ben bé allà on marca el mapa de la Gencat (dit d'altra manera, que les coordenades que donen no deuen estar bé...).

Finalment aquest matí, davant l'amenaça de pluja, ens hem decidit a anar a alguna banda no massa lluny de casa, així que hem optat per aventurar-nos a intentar localitzar l'arbre. S'ha de dir que amb l'ajuda del sr. Google Maps tot ha estat molt senzill i hem pogut trobar, primer sobre mapa i després sobre el terreny, primer les restes de la masia de cal Músic i, darrere seu, el Surolí.

Ara ve la part complicada, que és com puc explicar jo amb paraules clares i entenedores com arribar-hi. Almenys com hi hem arribat nosaltres, perquè segur que hi ha altres camins possibles, potser millors que el nostre.

Òbviament, el primer que hem de fer és dirigir-nos cap a Massanes, dins el terme del qual es troba el Surolí. Però no hem d'entrar al poble, sinó seguir per la GI-555 fins que a mà esquerra (si venim d'Hostalric) trobarem una carretereta amb indicadors de "Urb. Riuclar". Anirem seguint aquesta carretera una estona, passant pel costat de les masies de can Viader i can Molins i pocs metres després, a mà esquerra, veurem l'inici d'una pista forestal que haurem de seguir a peu, perquè té una cadena que en barra l'accés. Sabreu que esteu en el lloc correcte quan veieu una caseta de fusta que hi ha al costat de la pista. Nosaltres hem deixat el cotxe al lateral de la carretera, just al costat de l'entrada a la pista, però no hi ha massa espai, així que dos cotxes ja us dic ara que no hi caben ni de broma.

A partir d'aquí, com dic, toca caminar, però no hi ha problema, perquè es tracta d'una pista forestal en molt bon estat i sense gaires pujades ni baixades, així que es va fent amb calma. L'únic problema és que al tractar-se d'una pista per on no se circula amb vehicle, en alguns revolts ombrívols hi estan creixent les herbes amb molta rapidesa, així que en algun moment potser es perdrà el camí, però a part d'aquests dos o tres punts, la resta està molt bé.

Anirem trobant bifurcacions, però no n'hem de fer cas. Hi ha un punt en què ens trobarem una bifurcació amb tres pistes; hem de seguir la del mig, la que va en línia més recta, ignorant la que baixa per l'esquerra i la que puja per la dreta. Més endavant, una altra bifurcació ens pot fer dubtar; hem d'agafar el camí de la dreta, deixant de banda el que baixa per l'esquerra (tot i que suposem que aquest altre ens portaria cap al mateix lloc, passant per cal Músic, però no ho hem comprovat, així que no us ho puc assegurar). 

Quan ens trobem en aquest punt, ja farà estona que anirem veient, a la llunyania, les ruïnes del mas de cal Músic, amb Les Agudes traient el nas al seu darrere.

Quan anem avançant per la pista uns metres més i perdem de vista el mas, fàcilment podrem identificar entre els altres arbres el nostre objectiu: el Surolí. Ja ens queda poc per arribar-hi.

Algú hi localitza el surolí?

I aquí?

Encara haurem d'avançar una estoneta més per la pista (creuant entremig de les herbes en algun moment), fins que veurem un parell de pistes que surten a mà esquerra en direcció a cal Músic. Ignorem la primera i agafem la segona. Caminem uns pocs metres i trobem que la pista de cop se'n va a dreta i esquerra. No hi ha dubte, hem d'anar cap a l'esquerra, ja que el Surolí ens espera al costat mateix.

Surolí de cal Músic (agost de 2014)

L'arbre té dos peus bessons que neixen ja pràcticament des de terra. Vist des de lluny sembla que es tracti de dos arbres diferents que hagin crescut molt juntets, però quan li fem la volta veiem que no, que es tracta d'un sol tronc bifurcat en dos.

Pi Gros de l'Espinau, Roure Gros de ca n'Iglesias i Alzina de la Coma (Osor)

A Osor podem trobar-hi tres arbres Monumentals de diferents tipus: un pi, un roure, tots dos dins la propietat de can Iglesias, i una alzina, a la Coma.

Pi Gros de l'Espinau (o de can Iglesias)

Espècie: pinus nigra subsp. salzmannii

Declarat Arbre Monumental: l'any 1990
Propietari: J. Iglesias Massuet
Terme municipal: Osor (Santa Creu d'Horta, Ca l'Espinau, finca ca n'Iglesias)

Coordenades UTM ED50 (m): X 465615  Y 4640498
Alçaria total: 29 m
Volt de canó: 3,16 m
Capçada mitjana: 16,5 m
Edat estimada: 200 anys?

Pi Gros de l'Espinau (agost de 2013)

Roure Gros de ca n'Iglesias

Espècie: quercus petraea

Declarat Arbre Monumental: l'any 1990
Propietari: J. Iglesias Massuet
Terme municipal: Osor (Santa Creu d'Horta, finca ca n'Iglesias)
Coordenades UTM ED50 (m): X 465615  Y 4640498
Alçaria total: 38,5 m
Volt de canó: 4,75 m
Capçada mitjana: 26,5 m
Edat estimada: ?

Roure Gros de can Iglesias (agost de 2013)

Trobar els arbres monumentals de ca n'Iglesias no és tasca fàcil, ja que d'entrada, igual que en el cas del càdec del Boixaus, s'han de fer set quilòmetres de pista forestal en bones condicions, però potser no apta per a tots els vehicles. Tot i que deu tenir diferents accessos, nosaltres vam agafar la pista que surt a uns metres passat el poble d'Osor (venint de Sant Hilari en direcció Anglès), a mà dreta, amb indicadors de "Parròquia de Santa Creu d'Horta". Set quilòmetres de pista i arribem a un trencall que a mà esquerra ens durà a Santa Creu d'Horta i a la dreta a la Taverna del Sobirà.

Agafem la pista cap a l'esquerra i en pocs minuts arribem a Santa Creu d'Horta. Allà deixem el cotxe, passem caminant per davant del mas i l'ermita i just al costat del petit cementiri veurem un cartell indicador del Roure. Només cal anar seguint el caminet fins al rierol, i les diferents marques: no hi ha pèrdua possible, ja que hi ha senyals de GR, de PR i fins i tot marques blanques d'un sender local, la Ruta de les Ermites, que connecta deu ermites diferents de la zona i passa, també, pel costat dels dos arbres monumentals que estem buscant, el Roure i el Pi.

Nosaltres aquell dia no teníem ganes de caminar massa, així que, vist el Roure, vam retornar a l'ermita, vam agafar el cotxe i vam desfer la pista fins a l'encreuament. Allà vam agafar la pista de la dreta, cap al Sobirà, vam passar de llarg el restaurant i uns dos quilòmetres més enllà (és a dir, uns quatre quilòmetres des de l'encreuament, aproximadament), vam localitzar el Pi que, com podeu veure en la fotografia, sobresurt entre la resta d'arbres del seu voltant. Si arribem al restaurant de l'Espinau, ens haurem passat de llarg.

Vist el pi, només cal desfer el camí fet i retornar al poble d'Osor.

Alzina de la Coma

Espècie: quercus ilex subsp. ilex

Declarat Arbre Monumental: l'any 1990
Propietari: M. Massaneda i Rovira
Terme municipal: Osor (La Coma)
Coordenades UTM ED50 (m): X 458526  Y 4642712
Alçaria total: 22 m
Volt de canó: 4,3 m
Capçada mitjana: 25 m
Edat estimada: 400 anys

Arribar a l'Alzina de la Coma tampoc és tasca fàcil, tot i que tampoc resulta massa complicada. Fins a la Coma s'hi pot arribar en cotxe a través d'una pista forestal que està en fabulós bon estat, però sospito que és un camí particular, així que val més no ficar-s'hi. Nosaltres vam decidir anar-hi tot caminant xino-xano, així que vam tenir el matí ocupat fent una excursioneta pels voltants de Sant Hilari Sacalm.

La nostra excursió va anar resseguint una ruta força coneguda a la zona: la ruta d'en Serrallonga (GR-178.2), que s'inicia a la població de Sant Hilari,  però que nosaltres vam començar passat el balneari de la Font Picant, deixant el cotxe al costat de les escalinates que hi ha a l'altra banda de la carretera. Allà vam trobar un cartell indicador del recorregut, així que no hi havia pèrdua, ja que només es tractava d'anar seguint les marques vermell-i-blanques del GR.

El primer que vam poder contemplar va ser el pou de glaç de la Font Picant, que queda molt a prop d'on vam deixar el cotxe.

Uns metres més endavant, el sender travessa la carretera i continua per l'altra banda del torrent. Primera sorpresa del dia: aigua! Esperàvem trobar algun pas per on travessar el riuet sense mullar-nos, però al no veure enlloc que ens convencés (hi havia alguns rocs, però estaven mig coberts per l'aigua, així que poc que ens servien de passera), ens vam treure les sabates, ens vam arromangar els pantalons i vam creuar caminant el torrent. Per sort, érem agost i l'aigua no estava massa freda.

Vam seguir avançant i de cop, malgrat trobar-nos resseguint un GR, el camí es va tornar selvàtic i van començar a aparèixer esbarzers i ortigues per totes bandes. Clar que no ens podia sorprendre gaire, ja que ens trobàvem a la comarca de la Selva, que no s'anomena d'aquesta manera perquè sí.

Malgrat que nosaltres vam trobar un molt bon dia, la tarda anterior havia plogut força a la zona, així que el caminet estava ben humit i, sobretot, ple de llimacs, alguns d'aquest color marronós-ataronjat que podeu veure aquí a sota que no havíem vist mai.

Quan per fi vam sortir del camí selvàtic, vam anar a parar a una pista forestal molt ampla i en molt bon estat que anava fent pujada lentament. Continuàvem seguint les marques del GR, així que fins aquí el camí era clar. El nostre objectiu immediat era localitzar l'ermita de Sant Francesc, ja que ens indicaria que érem a prop de trobar el Coll de Querós.

Un cop arribats al coll, vam deixar la pista del GR i vam agafar una pista més estreta que sortia a mà dreta. La vam anar seguint, retrocedint un bon tram del que havíem fet fins al coll, fins a trobar una altra pista. Cap a l'esquerra i a seguir pujant lentament. Poc després trobàvem una corba força tancada, que ens indicava que ja érem a prop del nostre objectiu, l'Alzina de la Coma.

Ara calia estar atents, perquè, malgrat que la web de la Generalitat diu, textualment, "Es troba situada dins de l'espai natural de les Guilleries, a la zona de la Coma, concretament en una clariana envoltada de matollar i esbarzers", i així hi surt en la foto que hi tenen penjada,

no sé exactament com, però actualment l'alzina està completament envoltada, no només d'esbarzers, sinó de molts altres arbres (no sé pas de quan deu ser la foto superior, però actual segur que no) que gairebé en tapen la visió. De fet, aquesta foto de sota és la millor que vaig poder fer, ja que des de tots els angles hi havia arbustos o arbres que ens la tapaven.

Alzina de la Coma (agost de 2013)

 

Ja havíem complert amb el nostre objectiu del dia, així que ara només faltava iniciar el retorn cap al balneari de la Font Picant, on ens esperava el nostre cotxe.

Pi del Soler, Cirerer del Soler i Suro de can Ferrer (Sant Hilari Sacalm)

A la població de Sant Hilari Sacalm hi ha (hi havia) tres arbres declarats com a Monumentals, dos d'ells a la finca del Soler de Mansolí.

Feia molt temps que teníem pendent anar a la recerca dels arbres monumentals del Soler, tant que fins i tot un d'ells ja ni tan sols existeix. De fet, si feu un cop d'ull pel blog trobareu altres arbres que s'hi troben força a prop i que, si ens ho proposem, poden visitar-se en un mateix dia, encara que nosaltres ho hem anat fent en diverses ocasions.

El que ens havia frenat fins ara va ser un comentari que ens va fer un conegut de Sant Hilari, que ens va fer saber que als propietaris de la finca del Soler no els fa cap gràcia tenir gent voltant per la seva propietat i que, fins i tot, podien arribar a sortir escopeta en mà si trobaven algú on no pertocava. Espero que això tan sols sigui una llegenda urbana, però el que sí és cert és que hi ha senyals més que evidents d'aquesta voluntat.

Per exemple, les imatges de sota, on es veu l'entrada des de la GI-542 a la pista d'accés a la masia, són extretes de l'Street View de Google Maps i hi veiem un parell de diferències significatives respecte el que vam trobar nosaltres. En primer lloc, a l'entrada de l'esplanada que es veu a la dreta, ara mateix hi ha uns rocs que hi impedeixen l'accés. Aquests rocs queden prou endins com per a poder deixar-hi estacionats tres vehicles, però no més. En segon lloc, una cadena impedeix el pas per la pista i un parell de senyals indiquen clarament que no es permet l'entrada ni a vehicles ni a persones no autoritzats, ja que es tracta d'una propietat privada.

Nosaltres ens ho vam estar repensant, ja que no ens agrada gens tenir la sensació de ser furtius entrant en terreny privat on no som benvinguts, però finalment ens vam decidir a entrar-hi. Primer, perquè vam veure unes fites de circuit de BTT que vam anar trobant en diversos punts de la pista; segon, perquè portàvem ressenyes d'excursions que passaven per aquesta zona, fins i tot alguna informació treta de la pàgina web de l'Ajuntament de Sant Hilari; i tercer, perquè la nostra intenció era arribar tan sols fins al Pi del Soler (del Cirerer ja no en queden ni les restes) i tornar, sense fer més voltes per la zona ni acostar-nos per a res a la masia.

Pi del Soler de Mansolí

Espècie: pinus nigra subsp. salzmannii

Declarat Arbre Monumental: l'any 1991
Propietari: ? 
Terme municipal: Sant Hilari Sacalm (el Soler de Mansolí)
Coordenades UTM ED50 (m): X 459975  Y 4641556
Alçaria total: 31 m
Volt de canó: 4,04 m
Capçada mitjana: 24,7 m
Edat estimada: ?

Per arribar al Pi del Soler de Mansolí, des de Sant Hilari Sacalm agafarem la carretera GI-542 en direcció Osor. Passarem pel costat del Balneari de la Font Picant (on temps enrere havíem començat l'itinerari per a trobar l'Alzina de la Coma) i seguirem algun quilòmetre més endavant, fins que veurem, a mà dreta, la pista del Soler i els rocs al costat dels quals deixarem el vehicle.

Seguirem a peu la pista principal una bona estona, fins que en una corba força tancada trobarem una pista secundària que surt a mà esquerra. Seguirem aquesta altra pista fins que trobarem una bifurcació, amb una altra pista que ens conduirà cap a la dreta (prèviament n'haurem ignorat una altra que neix a mà esquerra). A pocs metres d'agafar aquesta tercera pista, veurem el Pi.

Com que a la zona hi ha diverses bifurcacions que ens poden desorientar, us deixo l'enllaç al wikiloc que vam anar seguint, malgrat que nosaltres el vam fer en sentit contrari i retornant pel mateix lloc per on havíem anat, evitant així passar massa estona dins de la finca privada.

Pi del Soler (agost de 2018)

Cirerer del Soler de Mansolí

Espècie: prunus avium var. silvestris

Declarat Arbre Monumental: l'any 1991
Propietari: ? 
Terme municipal: Sant Hilari Sacalm (el Soler de Mansolí)
Coordenades UTM ED50 (m): X 460334  Y 4641560
Alçaria total: 25 m
Volt de canó: 3,4 m
Capçada mitjana: 14 m
Edat estimada: ?

Aquest cirerer, el més alt de Catalunya, va caure a causa d'una ventada el gener de 2013. Actualment no en queden restes.

El tercer arbre Monumental de la població (tot i que no estic segura si era de Sant Hilari o de Riudarenes, ja que les informacions de la Generalitat són contradictòries) era el Suro de can Ferrer, de 17 metres d'alçada, al que se li calculaven uns 500 anys. Va patir una sèrie d'incendis que el van afectar d'una manera o altra i, finalment, va acabar caient l'any 1994, com a conseqüència del foc i també del seu estat de salut, en aquells moments ja no del tot bo. Actualment no en queden restes.

Freixe de l'Aulet, Suro de can Magre, Suro de l'Hort de Caulés (Vidreres)

Freixe de l'Aulet

Espècie: fraxinus angustifolia

Declarat Arbre Monumental: l'any 2000
Propietari: M. T. Aulet Fàbregas
Terme municipal: Vidreres (can Aulet)
Coordenades UTM ED50 (m): X  485468  Y 4627597
Alçaria total: 21 m
Volt de canó: 5,9 m
Capçada mitjana: 23 m
Edat estimada: ?

Dels tres arbres de Vidreres, el freixe és el més senzill de trobar, ja que és perfectament visible des de la C-35, així que queda ben a prop de la carretera i no cal fer quilòmetres de pista forestal per arribar-hi. Si venim de Barcelona, anant per la C-35, sortim per la sortida 92 (Can Carbonell) i reculem com si anéssim a buscar el restaurant (a la rotonda, agafem la primera sortida a la dreta i a uns 80 metres un trencall a la dreta que ens porta a la pista-carretera paral·lela a la C-35, però en sentit contrari). 

Hem de seguir aquesta pista asfaltada, ignorant trencalls, fins a trobar un cartell de "propietat privada". Allà deixarem el cotxe i farem els últims metres a peu, ja que entrem en terreny privat del mas Aulet. Anirem seguint la pista com si ens dirigíssim al mas i des del pas entre els camps de conreu ja podrem observar el gran freixe. Per arribar als seus peus, seguirem avançant fins al pont sobre el Rec Clar i allà baixarem al lateral del camp de conreu i seguirem caminant pel costat (sense trepitjar els sembrats) fins a trobar l'arbre.

 

 

Freixe de l'Aulet (agost de 2013)

Suro de can Magre

Espècie: quercus suber

Declarat Arbre Monumental: l'any 1991
Propietari: I. Babot Blanch
Terme municipal: Vidreres (can Magre)
Coordenades UTM ED50 (m): X 485909  Y 4626445
Alçaria total: 19 m
Volt de canó: 4,16 m
Capçada mitjana: 20,1 m
Edat estimada: 300 anys

Per arribar al Suro de can Magre, masia actualment en ruïnes, s'ha de fer una bona caminada o bé portar un bon cotxe. Les indicacions de la web de la Generalitat diuen: Sortir de Vidreres pel carrer de la Costa Blava. A la rotonda, 2a sortida. Seguir per la carretera, la C-35 queda a la banda esquerra. Al cap de 1,5 km, just passat el pont de la urbanització de la Goba, desviament a la dreta. A 140 m, camí a la dreta. A uns 85 m trencall a l'esquerra. Seguint tota l'estona per la dreta trobem Cal Magre a uns 2,5 km. L'Arbre es troba a 15 m SE de la casa en ruïnes."

Nosaltres vam trobar que la pista era poc apta per al nostre vehicle, així que, posats a caminar, vam decidir provar per una altra banda, passant pel costat dels petits pantans d'en Llobet. Vam deixar el cotxe prop de l'hípica i vam començar a caminar per la pista (més o menys apta per a cotxes, però vam preferir no arriscar) seguint els indicadors de sender cap als dos pantans d'en Llobet i l'ermita de Caulés (on, per cert, es troba el suro que trobareu a continuació, així que és un altre camí possible per anar-hi).

A l'alçada del primer pantà, la pista de Caulés se'n va cap a la dreta, però nosaltres vam seguir la pista ascendent, passant pel costat esquerra del pantà (si mireu el Google maps, veureu que la pista que he marcat jo no hi surt, però és un error seu, la que no existeix és la que ells marquen travessant els camps).

Al segon pantà novament ens vam dirigir cap a l'esquerra, separant-nos de l'aigua. Vam anar seguint aquesta pista forestal un bon tros en ascens lleuger, passant pel costat d'alzines, pins i sureres, fins que a mà esquerra vam trobar un trencall força marcat (n'havíem vist altres, però no tan visibles) i a la dreta un pal indicador, tot i que sense l'indicador, que algú es devia haver endut cap a casa com a record.

Uns metres endins per l'altra pista i vam localitzar ràpidament les ruïnes de cal Magre (per si no n'estiguéssim segurs, algú ha tingut el detall de posar-hi una placa identificativa a la façana de la casa) i al seu davant una bonica alzina que de seguida ens va cridar l'atenció. Càmera a la mà fins que el Mohawk va preguntar: "No buscàvem una surera?" Doncs sí, estàvem buscant un suro monumental i aquella era una alzina molt bonica, però no surera. No era el nostre arbre! Ara, tampoc va ser gaire difícil trobar el suro, ja que de seguida vam veure que treia el nas per sobre la banda esquerra de la masia. Vam seguir avançant uns metres per la pista i tot seguit, darrere el mas, vam localitzar, ara sí, el preciós suro que havíem anat a buscar.

Fetes les fotos de rigor, ja només faltava iniciar el descens, fent una agradable parada tècnica al costat del primer pantà abans de retornar al cotxe.

Pantà d'en Llobet

Ruïnes de can Magre

Suro de can Magre (agost de 2013)

 

Suro de l'Hort de Caulés

Espècie: quercus suber

Declarat Arbre Monumental: l'any 1995
Propietari: J. M. Mundet de Pol
Terme municipal: Vidreres (Caulés)
Coordenades UTM ED50 (m): X 487196  Y 4624725
Alçaria total: 15,5 m
Volt de canó: 4,48 m
Capçada mitjana: 17 m
Edat estimada: 500 anys

Masia i ermita de Caulés

Suro de l'Hort de Caulés (juliol de 2013)

Per arribar a la masia Caulés ho podem fer per diversos llocs, agafant una banda o altra de la pista forestal que hi passa pel costat. Les indicacions de la Generalitat diuen: "Des de Vidreres, ctra. de Vidreres a Tossa de Mar fins al Bosc d'en Puig. Des d'aquí, camí a l'esquerra que passa pel costat del mas de Can Castelló. A 4,4 km, Església de Santa Susanna de Caulés. Des de Caulés i en direcció a Can Mundet, a 50 m camí a la dreta que en 10 minuts ens porta al suro." 

Nosaltres, però, hi vam anar des de l'altra banda, aprofitant que érem a Tossa de Mar, agafant la pista des de la carretera de Tossa de Mar a Llagostera (GI- 681), on trobem, a l'esquerra, un cartell indicador de la casa de colònies Mundet. Per anar a Caulés hem de passar de llarg la casa de colònies i al trobar una cruïlla, agafar la pista de la dreta fins a trobar l'ermita. Deixarem el cotxe a la pista i, uns 50 metres abans d'arribar a l'ermita, a mà esquerra, trobarem una pista que baixa cap al fons de la vall, que seguirem a peu. Al trobar una cruïlla, agafarem el corriol de la dreta, que va descendint, i en uns minuts trobarem el suro al marge dret del camí. Cal estar atents, perquè el corriol està en força bon estat, però els marges no tant i la surera està envoltada d'esbarzers i altres plantes que en tapen la visió i dificulten l'accés per arribar a la soca.