A Osor podem trobar-hi tres arbres Monumentals de diferents tipus: un Pi, un Roure, tots dos dins la propietat de can Iglesias, i una Alzina, a la Coma.
Pi Gros de l'Espinau (o de can Iglesias)
Declarat Arbre Monumental: l'any 1990
Propietari: J. Iglesias Massuet
Terme municipal: Osor (L'Espinau)
Coordenades UTM ED50 (m): X 465615 Y 4640498
Alçaria total: 29 m
Volt de canó: 3,16 m
Capçada mitjana: 16,5 m
Edat estimada:
+(9).JPG)
Roure Gros de ca n'Iglesias
Declarat Arbre Monumental: l'any 1990
Propietari: J. Iglesias Massuet
Terme municipal: Osor (Santa Creu d'Horta)
Coordenades UTM ED50 (m): X 465615 Y 4640498
Alçaria total: 38,5 m
Volt de canó: 4,75 m
Capçada mitjana: 26,5 m
Edat estimada:
Trobar els arbres monumentals de can Iglesias no és tasca fàcil, ja que d'entrada, igual que en el cas del càdec del Boixaus, s'han de fer set quilòmetres de pista forestal en bones condicions, però potser no apta per a tots els cotxes. Tot i que deu tenir diferents accessos, nosaltres vam agafar la pista que surt a uns metres passat el poble d'Osor (venint de Sant Hilari en direcció Anglès), a mà dreta, amb indicadors de"Parròquia de Santa Creu d'Horta". Set quilòmetres de pista i arribem a un trencall que a mà esquerra ens durà a Santa Creu d'Horta i a la dreta a la Taverna del Sobirà.
Agafem la pista cap a l'esquerra i en pocs minuts arribem a Santa Creu d'Horta. Allà deixem el cotxe, passem caminant per davant del mas i l'ermita i just al costat del petit cementiri veurem un cartell indicador del Roure. Només cal anar seguint el caminet fins al rierol, i les diferents marques: no hi ha pèrdua possible, ja que hi ha senyals de GR, de PR i fins i tot marques blanques d'un sender local, la Ruta de les Ermites, que connecta deu ermites diferents de la zona i passa, també, pel costat dels dos arbres monumentals que estem buscant, el Roure i el Pi.
Nosaltres no teníem ganes de caminar massa, així que vist el Roure vam retornar a l'ermita, vam agafar el cotxe i vam desfer la pista fins a l'encreuament. Allà vam agafar la pista de la dreta, cap al Sobirà, vam passar de llarg el restaurant i uns dos quilòmetres més enllà (és a dir, uns quatre quilòmetres des de l'encreuament, aproximadament), vam localitzar el Pi que, com podeu veure en la fotografia, sobresurt entre la resta d'arbres del seu voltant. Si arribem al restaurant de l'Espinau, ens haurem passat de llarg.
Vist el pi, només cal desfer el camí fet i retornar al poble d'Osor.
Alzina de la Coma
Declarat Arbre Monumental: l'any 1990
Propietari: M. Massaneda i Rovira
Terme municipal: Osor (La Coma)
Coordenades UTM ED50 (m): X 458526 Y 4642712
Alçaria total: 22 m
Volt de canó: 4,3 m
Capçada mitjana: 25 m
Edat estimada: 400 anys
Arribar a l'alzina de la Coma tampoc és tasca fàcil, tot i que tampoc resulta massa complicada. Fins a la Coma s'hi pot arribar en cotxe a través d'una pista forestal que està en fabulós bon estat, però sospito que és un camí particular, així que val més no ficar-s'hi. Nosaltres vam decidir anar-hi tot caminant xino-xano, així que vam tenir el matí ocupat fent una excursioneta pels voltants de Sant Hilari Sacalm.
La nostra excursió va anar resseguint una ruta força coneguda a la zona: la ruta d'en Serrallonga (GR-178.2), que s'inicia a la població de Sant Hilari, però que nosaltres vam començar passat el balneari de la Font Picant, deixant el cotxe al costat de les escalinates que hi ha a l'altra banda de la carretera. Allà vam trobar un cartell indicador del recorregut, així que no hi havia pèrdua, ja que només es tractava d'anar seguint les marques vermell-i-blanques del GR.
El primer que vam poder contemplar va ser el pou de glaç de la Font Picant, que queda molt a prop d'on vam deixar el cotxe.
Uns metres més endavant, el sender travessa la carretera i continua per l'altra banda del torrent. Primera sorpresa del dia: aigua! Esperàvem trobar algun pas per on travessar el riuet sense mullar-nos, però al no veure enlloc que ens convencés (hi havia alguns rocs, però estaven mig coberts per l'aigua, així que poc que ens servien de passera), ens vam arromangar els pantalons i vam creuar caminant el torrent. Per sort, érem agost i l'aigua no estava massa freda.
Vam seguir avançant i de cop, malgrat trobar-nos resseguint un GR, el camí es va tornar selvàtic i van començar a aparèixer esbarzers i ortigues per totes bandes. Clar que no ens podia sorprendre gaire, ja que ens trobàvem a la comarca de la Selva, que no s'anomena d'aquesta manera perquè sí.
Malgrat que nosaltres vam trobar un molt bon dia, la tarda anterior havia plogut força a la zona, així que el caminet estava ben humit i, sobretot, ple de llimacs, alguns d'aquest color marronós-ataronjat que podeu veure aquí a sota que no havíem vist mai.
Quan per fi vam sortir del camí selvàtic, vam anar a parar a una pista forestal molt ampla i en molt bon estat que anava fent pujada lentament. Continuàvem seguint les marques del GR, així que fins aquí el camí era clar. El nostre objectiu immediat era localitzar l'ermita de Sant Francesc, ja que ens indicaria que érem a prop de trobar el Coll de Querós.
Un cop arribats al coll, vam deixar la pista del GR i vam agafar una pista més estreta que sortia a mà dreta. La vam anar seguint, retrocedint un bon tram del que havíem fet fins al coll, fins a trobar una altra pista. Cap a l'esquerra i a seguir pujant lentament. Poc després trobàvem una corba força tancada, que ens indicava que ja estàvem a prop del nostre objectiu, l'Alzina de la Coma.
Ara calia estar atents, perquè, malgrat que la web de la Generalitat diu, textualment, "Es troba situada dins de l'espai natural de les Guilleries, a la zona de la Coma, concretament en una clariana envoltada de matollar i esbarzers", i així hi surt en la foto que ells tenen penjada,
no sé exactament com, però actualment l'alzina està completament envoltada, no només d'esbarzers, sinó de molts altres arbres (no sé pas de quan deu ser la foto superior, però actual segur que no) que gairebé en tapen la visió. De fet, aquesta foto de sota és la millor que vaig poder fer, ja que des de tots els angles hi havia arbustos o arbres que ens la tapaven.
Pi Gros de l'Espinau (o de can Iglesias)
Declarat Arbre Monumental: l'any 1990
Propietari: J. Iglesias Massuet
Terme municipal: Osor (L'Espinau)
Coordenades UTM ED50 (m): X 465615 Y 4640498
Alçaria total: 29 m
Volt de canó: 3,16 m
Capçada mitjana: 16,5 m
Edat estimada:
+(6).JPG) |
| Pi Gros de l'Espinau (agost de 2013) |
+(9).JPG)
Roure Gros de ca n'Iglesias
Declarat Arbre Monumental: l'any 1990
Propietari: J. Iglesias Massuet
Terme municipal: Osor (Santa Creu d'Horta)
Coordenades UTM ED50 (m): X 465615 Y 4640498
Alçaria total: 38,5 m
Volt de canó: 4,75 m
Capçada mitjana: 26,5 m
Edat estimada:
+(3).JPG) +(4).JPG) |
| Roure Gros de can Iglesias (agost de 2013) |
Trobar els arbres monumentals de can Iglesias no és tasca fàcil, ja que d'entrada, igual que en el cas del càdec del Boixaus, s'han de fer set quilòmetres de pista forestal en bones condicions, però potser no apta per a tots els cotxes. Tot i que deu tenir diferents accessos, nosaltres vam agafar la pista que surt a uns metres passat el poble d'Osor (venint de Sant Hilari en direcció Anglès), a mà dreta, amb indicadors de"Parròquia de Santa Creu d'Horta". Set quilòmetres de pista i arribem a un trencall que a mà esquerra ens durà a Santa Creu d'Horta i a la dreta a la Taverna del Sobirà.
Agafem la pista cap a l'esquerra i en pocs minuts arribem a Santa Creu d'Horta. Allà deixem el cotxe, passem caminant per davant del mas i l'ermita i just al costat del petit cementiri veurem un cartell indicador del Roure. Només cal anar seguint el caminet fins al rierol, i les diferents marques: no hi ha pèrdua possible, ja que hi ha senyals de GR, de PR i fins i tot marques blanques d'un sender local, la Ruta de les Ermites, que connecta deu ermites diferents de la zona i passa, també, pel costat dels dos arbres monumentals que estem buscant, el Roure i el Pi.
Nosaltres no teníem ganes de caminar massa, així que vist el Roure vam retornar a l'ermita, vam agafar el cotxe i vam desfer la pista fins a l'encreuament. Allà vam agafar la pista de la dreta, cap al Sobirà, vam passar de llarg el restaurant i uns dos quilòmetres més enllà (és a dir, uns quatre quilòmetres des de l'encreuament, aproximadament), vam localitzar el Pi que, com podeu veure en la fotografia, sobresurt entre la resta d'arbres del seu voltant. Si arribem al restaurant de l'Espinau, ens haurem passat de llarg.
Vist el pi, només cal desfer el camí fet i retornar al poble d'Osor.
Alzina de la Coma
Declarat Arbre Monumental: l'any 1990
Propietari: M. Massaneda i Rovira
Terme municipal: Osor (La Coma)
Coordenades UTM ED50 (m): X 458526 Y 4642712
Alçaria total: 22 m
Volt de canó: 4,3 m
Capçada mitjana: 25 m
Edat estimada: 400 anys
Arribar a l'alzina de la Coma tampoc és tasca fàcil, tot i que tampoc resulta massa complicada. Fins a la Coma s'hi pot arribar en cotxe a través d'una pista forestal que està en fabulós bon estat, però sospito que és un camí particular, així que val més no ficar-s'hi. Nosaltres vam decidir anar-hi tot caminant xino-xano, així que vam tenir el matí ocupat fent una excursioneta pels voltants de Sant Hilari Sacalm.
La nostra excursió va anar resseguint una ruta força coneguda a la zona: la ruta d'en Serrallonga (GR-178.2), que s'inicia a la població de Sant Hilari, però que nosaltres vam començar passat el balneari de la Font Picant, deixant el cotxe al costat de les escalinates que hi ha a l'altra banda de la carretera. Allà vam trobar un cartell indicador del recorregut, així que no hi havia pèrdua, ja que només es tractava d'anar seguint les marques vermell-i-blanques del GR.
El primer que vam poder contemplar va ser el pou de glaç de la Font Picant, que queda molt a prop d'on vam deixar el cotxe.
Uns metres més endavant, el sender travessa la carretera i continua per l'altra banda del torrent. Primera sorpresa del dia: aigua! Esperàvem trobar algun pas per on travessar el riuet sense mullar-nos, però al no veure enlloc que ens convencés (hi havia alguns rocs, però estaven mig coberts per l'aigua, així que poc que ens servien de passera), ens vam arromangar els pantalons i vam creuar caminant el torrent. Per sort, érem agost i l'aigua no estava massa freda.
Vam seguir avançant i de cop, malgrat trobar-nos resseguint un GR, el camí es va tornar selvàtic i van començar a aparèixer esbarzers i ortigues per totes bandes. Clar que no ens podia sorprendre gaire, ja que ens trobàvem a la comarca de la Selva, que no s'anomena d'aquesta manera perquè sí.
Malgrat que nosaltres vam trobar un molt bon dia, la tarda anterior havia plogut força a la zona, així que el caminet estava ben humit i, sobretot, ple de llimacs, alguns d'aquest color marronós-ataronjat que podeu veure aquí a sota que no havíem vist mai.
Quan per fi vam sortir del camí selvàtic, vam anar a parar a una pista forestal molt ampla i en molt bon estat que anava fent pujada lentament. Continuàvem seguint les marques del GR, així que fins aquí el camí era clar. El nostre objectiu immediat era localitzar l'ermita de Sant Francesc, ja que ens indicaria que érem a prop de trobar el Coll de Querós.
Un cop arribats al coll, vam deixar la pista del GR i vam agafar una pista més estreta que sortia a mà dreta. La vam anar seguint, retrocedint un bon tram del que havíem fet fins al coll, fins a trobar una altra pista. Cap a l'esquerra i a seguir pujant lentament. Poc després trobàvem una corba força tancada, que ens indicava que ja estàvem a prop del nostre objectiu, l'Alzina de la Coma.
Ara calia estar atents, perquè, malgrat que la web de la Generalitat diu, textualment, "Es troba situada dins de l'espai natural de les Guilleries, a la zona de la Coma, concretament en una clariana envoltada de matollar i esbarzers", i així hi surt en la foto que ells tenen penjada,
no sé exactament com, però actualment l'alzina està completament envoltada, no només d'esbarzers, sinó de molts altres arbres (no sé pas de quan deu ser la foto superior, però actual segur que no) que gairebé en tapen la visió. De fet, aquesta foto de sota és la millor que vaig poder fer, ja que des de tots els angles hi havia arbustos o arbres que ens la tapaven.
 |
| Alzina de la Coma (agost de 2013) |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada