Desmotivada, jo?

Aquest matí, parlant amb una companya, tutora d'un altre 3r com jo, m'explicava que havia tingut una entrevista amb la mare d'un dels seus alumnes i que encara no acabava d'entendre com havia anat.

El cas és que la dona, que devia portar un mal dia, l'ha acusada a ella i, ja de passada a tota la resta de professorat del seu fill, de treballar amb desgana, de no estar motivats, de no fer bé la feina, de no ocupar-nos prou del seu fill, de no voler dedicar-li una hora extra del nostre temps per resoldre els seus dubtes, de treure'ns la feina de sobre fent que una noieta de batxillerat li hagués de fer classes particulars, de no voler reunir-nos amb ella a l'hora que a ella li convé...

Buf, davant de comentaris així cada dia sóc més partidària de ser el que se'n diria políticament incorrecte i dir-li a la senyora a la cara que sí, que té tota la raó del món, i què?

A veure, fem un repàs:

- Per començar, ja fa un anyet que ens van abaixar el sou, cosa que en el meu cas ha suposat deixar de cobrar uns 150€ cada mes; tenint en compte que han augmentat un 2% l'IVA de tots els productes, que el gasoil supera ja l'1,3€/l, la hipoteca que d'aquí no res tornarà a pujar i altres despeses que han anat creixent, aquesta baixada del sou s'ha notat força.

- A l'institut ens han reduït també el pressupost pel curs vinent (un 10%, sumat al 5% que ja van reduir el curs passat), cosa que suposa disposar d'uns 35.000€ menys per pagar allò més bàsic, com són les fotocòpies (gairebé tenim prohibit acostar-nos a la fotocopiadora i no dic ja a la de color) i la calefacció (de fet, aquest curs, ja l'han encès només els dies que ha fet realment fred i només durant unes horetes, perquè els diners no arribaven per a més). Em sembla que fins i tot s'estan plantejant treure la màquina d'aigua embotellada que tenim a la sala de professors...apa, tots a veure de l'aigua de l'aixeta del lavabo! Això si no ens tallen l'aigua un dia d'aquests, clar...

- El curs passat, la Generalitat va tenir la santa barra de dir-nos que ens donava 20.000 € menys de pressupost, però que si ens acollíem a fer un PAC (Pla d'Autonomia de Centre), el PAC aniria acompanyat d'una subvenció de 18.000€. És a dir, que ens treia els diners per una banda i ens els donava per una altra, però a canvi de comprometre'ns amb una sèrie d'objectius que caldria justificar. A la pràctica això ha suposat, bàsicament, seguir fent el mateix que fèiem fins ara, però amb la feina afegida d'haver d'anar omplint informes per justificar que realment l'hem feta. Més burocràcia inútil, vaja. I per si no n'hi hagués prou, resulta que dels 18.000€ que ens van prometre, de moment n'han arribat 10.000 i la resta...doncs ja veurem.

- Per si no n'hi hagués prou amb tot això, aquest curs a 1r d'ESO ens ha vingut un nano que està malament del cap. I no és broma: s'ha barallat amb diversos companys, ha trencat el vidre d'una porta i el pany d'una altra, li ha tirat una cadira a sobre a una companya, de poc es carrega una Playstation que va portar una noia de 4t per a una activitat per l'últim dia abans de Nadal, ha insultat a diversos professors i no diguem ja als seus companys de classe, la professora de ciències es nega a deixar-lo entrar al laboratori perquè ja s'ha carregat diverses peces, surt de l'aula quan li dóna la gana i se'n va a voltar pels passadissos de 3r, entra a les altres aules com si res i pobre de tu que li rondinis...

Informada la senyora inspectora, la seva resposta va ser que no s'hi pot fer res i que el noiet ens el menjaríem amb patatetes fins a final de curs. Bé, no, la seva resposta va ser que si se'l canviava de centre (perquè òbviament el nen no té els 16 anys i per llei ha d'estar escolaritzat vulguis o no), seria el que en diem un intercanvi de cromos i que en el seu lloc ens en vindria un altre que podria ser encara pitjor.

Total, posats a fer, ens quedem amb el que ja coneixem. Però ell no pot estar en una aula, perquè és realment un perill, no tan sols pels professors, sinó sobretot pels seus companys de classe, ja que aprofita qualsevol oportunitat per fer-se l'ofès i encarar-se amb el primer que troba, sense necessitat que ningú li hagi dit res. Solució: expulsar-lo uns quants dies del centre (ara dos dies, ara una setmana, ara quinze dies...) i així anirem fent fins que s'acabi el curs. Antipedagògic? Antipedagògic és pretendre tenir un psicòpata així dins d'una aula amb trenta nanos més i esperar que es podrà fer una classe amb normalitat...

- I podria afegir-hi algunes meravelles més, però em sembla que per ara ja n'hi ha prou.

Sí, senyora, sí, estic desmotivada, desganada, emprenyada, indignada, i tantes altres paraules més que podria afegir. I el més curiós de tot és que ni un sol d'aquests sentiments té a veure amb com em fan sentir els meus alumnes...No és una mica trist, això?

Perdoneu, però algú ho havia de dir

Fa dies que al correu de la feina ens arriben contínuament missatges dels diferents sindicats de professors amb un contingut comú: el manifest que han signat conjuntament els diversos sindicats donant suport a la negativa d'alguns centres, sobretot de primària, a fer sortides extraescolars i colònies durant tot aquest curs.

El motiu d'aquesta negativa és bàsicament que n'estem fins al "monyo" (per dir-ho suaument) de l'actitud del Departament d'Educació, que ens retalla el sou, ens treuen professors, ens obliguen a tenir més de trenta nanos a cada aula, ens omplen de feina burocràtica inútil, ens fan treballar més hores de les que ens pertoquen, ens han eliminat per la cara un dia de festa (el 7 de gener), ens han avançat una setmana l'inici de les classes, sense deixar-nos temps per preparar el curs i que, a sobre, pel curs vinent ja es preveu que, per "compensar" aquesta setmana que hem perdut per preparar el curs, ens allargaran el curs una setmana més, fins al 7 de juliol.

Si fins i tot insinuen que treuran els conserges dels instituts; què esperen, que siguem també els professors els qui ens dediquem a obrir i tancar les portes, fer fotocòpies, contestar al telèfon, etc., etc., mentre alhora, preparem les classes, omplim documents burocràtics i corregim absurdes proves de competències bàsiques que no porten enlloc? I les classes, com i quan les farem? O potser això és el que menys importa?

Dissimuladament ens les van fotent per totes bandes, cada vegada més, però s'espavilen prou bé per convèncer els mitjans de comunicació i, de passada, a tota la societat, que els dolents som nosaltres, que cobrem molt i treballem poc i que tenim tantes vacances i que a sobre encara no en tenim prou i sempre ens estem queixant! I després s'estranyen que els mestres i professors estiguin desmotivats...

El tema de les sortides em sembla delicat. Trobo que és una mesura molt raonable, ja que aquestes sortides les fem voluntàriament (encara que alguns es pensen que són obligatòries), acceptant tota la responsabilitat que comporten, sense tenir el suport de ningú i sense cobrar les hores extra que comporten, sobretot quan es tracta de passar nits fora de casa. No senyors, no, les sortides no formen part de la nostra feina, les fem perquè volem i a sobre per amor a l'art, perquè ningú ens ho agraeix, si hi ha problemes ens culpen a nosaltres i a sobre no ens paguen ni un cèntim per fer-les.

Així doncs, com pot ser que la gent se sorprengui que, vist el panorama, ens neguem a fer més sortides? Jo ja fa uns anyets que no organitzo sortides si no veig el tema molt clar; és a dir, si no tinc uns bons alumnes de qui sé que me'n puc refiar. Em nego a treure a passejar els individus conflictius de l'institut, que la liaran segur vagin on vagin, per a sobre haver-me de fer jo responsable de les seves imbecilitats sense tenir el suport de ningú, començant pels seus propis pares, que estan encantats de perdre'ls de vista una estoneta.

El que em sembla injust i em sap molt greu és que siguin els bons estudiants els qui rebin les conseqüències de tot plegat. Ells no tenen cap culpa que tinguem un impresentable com a Conseller, que es dedica a retallar despeses per on pot, sense tenir en compte que això fa baixar enormement la qualitat de l'ensenyament (clar que sempre li queda el recurs de trucar al Cuní i culpar al professorat, que està poc preparat i poc motivat per fer la seva feina i bla, bla, bla...) i que està fent posar de molt mal humor a tot el personal. Potser això de les sortides no és la millor solució, però el curs passat ja va quedar clar que amb les vagues no s'arribaria enlloc, així que s'hauran de buscar altres maneres de poder expressar el nostre malestar.

Veig la gent realment molt desmotivada, però no per l'alumnat que tenim (de fet, trobo que els que tinc aquest any, tret d'algunes excepcions. són força agradables), sinó per les condicions en les que ens fan treballar.

Fins a on haurem d'arribar?

Us heu fixat que aquesta vegada en el meu text no hi ha ironia ni gaire sarcasme? Que jo perdi el bon humor i m'agafi la "mala hòstia" alguna cosa deu voler dir, no us sembla?

Cuanto cabrón...

Fa un parell de dies que hem començat el nou curs i ja estem tots dels nervis, però no pels nens precisament (que no veurem fins dimarts vinent), sinó per tot un seguit de circumstàncies que ja no sabem com qualificar.

El cas és que ja fa temps que el Departament d'Educació està retallant despeses per on pot (tema del qual ja he dit què en penso, així que no ho tornaré a repetir) i nosaltres n'estem patint les conseqüències per tot arreu.

El juny passat, els últims dies de curs, quan se suposava que ja teníem tancada la plantilla per aquest curs i ens havien dit i repetit des de la Delegació d'Ensenyament que no calia que demanéssim més professors per poder fer desdoblaments o esponjar les aules (i no tenir 30 nanos en una aula de 1r d'ESO), perquè no n'enviarien més; quan ja teniem les hores repartides de la millor manera que se'ns va ocórrer per poder sobreviure el present curs, etc., etc. just llavors ens arriba la notícia que sí, que ens enviaven un professor més, i que seria de socials. Total, feina feta per no res, perquè es va haver de retocar tot tenint en compte aquesta nova persona.

Arribem a setembre i trobem noves sorpreses. Resulta que no ha arribat una persona, com ens havien dit, sinó mitja. És a dir, que no farà la seva jornada completa, de 18 hores de classe + 3 reunions + 3 guàrdies, sinó la meitat, 9 hores de classe + 2 reunions + 1 guàrdia.

El motiu de la presència d'aquesta persona és que hi ha dos professors, un de socials i una de català, que tenen una reducció d'un terç de la seva jornada (és a dir, que, per motius diversos, fan 18 hores en total en lloc de les 24 habituals) i aquestes 6 + 6 hores les havia de cobrir la persona que venia, fent mitja jornada (12 hores) en assignatures de català i socials.

Almenys això és el que va entendre la direcció del centre, així que al juliol, a l'elaborar els horaris del professorat, van fer l'horari d'aquesta persona comptant que seria una mitja jornada que s'encarregaria dels grups de diversitat de primer i segon, de català i socials. Però el millor de tot és que no ha vingut una persona, sinó dues, i que entre elles dues s'han de dividir aquestes 12 hores! És a dir, la Delegació ens ha enviat una noia per cobrir el terç de socials i una altra per cobrir el terç de català. I el pitjor és que s'havien de cobrir 9 hores de català i 3 de socials, així que la noia que ha vingut de socials, farà una assignatura de socials, però l'altra de català!!

Total, que l'horari ja està fet, així que aquestes noies s'han hagut de repartir les hores, amb la qual cosa els ha sortit un horari ridícul: fan només sis hores a la setmana i resulta que han de venir cada dia a l'institut, fins i tot alguna tarda, i més d'un dia per una sola hora de classe. Però ara ja poca cosa s'hi pot fer, perquè les classes comencen dimarts, així que no queda temps per desfer i tornar a fer els horaris de nou. Inversemblant? Doncs us asseguro que és ben real, avui el nostre despatx semblava més aviat la consulta d'un psicòleg que un seminari de llengua.

Ara, per si això no fos prou increïble, hem trobat més novetats que ens han sorprès a mitges, perquè ja ens ho vèiem a venir, però no per això deixa d'indignar. Tenim una companya que per motius de salut, i per no demanar la baixa o la invalidesa, va demanar ja fa un parell d'anys fer poques hores de classe i acabar d'omplir el seu horari fent-se càrrec de la biblioteca del centre. Doncs resulta que aquest curs no li han concedit aquesta reducció horària, així que se suposa que haurà de fer les 18 hores de classe. Ella ja ha dit que és impossible que ho resisteixi, així que lluitarà el que faci falta, però que si no li ho arreglen i li donen la reducció agafarà la baixa per tot el curs.

Això no només la perjudica a ella, sinó a tot l'institut, ja que gràcies a aquesta dedicació, la bilbioteca del centre està oberta i en funcionament diverses hores cada dia, cosa que permet als alumnes de batxillerat anar-hi a estudiar si no tenen professor a l'aula o a tots els noiets d'anar-hi a l'hora del pati i endur-se en préstec els llibres de lectura que els interessi. Si ella agafa la baixa i el seu substitut fa les 18 hores de classe, òbviament ningú es farà càrrec de la biblioteca, així que tindrem una bonica biblioteca totalment inutilitzada. I després insisteixen amb la qualitat en l'ensenyament!!

I tinc encara una tercera queixa, que de fet n'inclou dues: ahir, al TN van dir que aquest any, a 4t d'ESO es faria una prova de competències bàsiques igual que la de 6è d'EGB, per veure si els nens surten de l'institut amb el nivell suposat. La primera queixa és que, com sol ser habitual, aquestes coses sempre les acabem descobrint a través dels mitjans de comunicació, ja que els ho diuen a ells abans que a nosaltres. I la segona queixa és que el curs passat, a 3r d'ESO ja van fer unes proves d'aquest tipus, proves de les quals, a hores d'ara, encara n'estem esperant els resultats.

Així doncs, qui s'hi està omplint les butxaques amb aquesta història? Nosaltres segur que no: ens donen més feina (perquè les hem de passar i corregir nosaltres) que ni hem demanat ni ens interessa (ja tenim els nostres mètodes d'avaluació, no?), total perquè els resultats es perdin vés a saber on i mai més en sapiguem res. El millor és que els qui hauran de fer aquestes noves proves a 4t que s'han tret del barret seran els mateixos alumnes que el curs passat van fer les proves a 3r...La de diners que s'hi devien gastar per no res. Això sí, nosaltres no podem ni fer fotocòpies, que estem en crisi i no hi ha diners...

Vagues sí, vagues no...

Fa unes setmanetes que a l'institut ja ha començat a funcionar la maquinària pel curs vinent. Comencem a triar els llibres que utilitzarem, a decidir quins cursos farà cadascú (això, prèvia confirmació en el cas dels interins com jo, de seguir en el mateix lloc...), a comptar quants alumnes es calcula que passaran de curs i quants es quedaran en el que estan, per veure quants grups hi haurà de cada curs, etc.

Vam demanar als alumnes que portessin signat pels pares un full de confirmació de plaça. És a dir, que de moment encara no saben si passen de curs o no, però sí saben si seguiran al mateix centre o bé se n'aniran a un altre lloc a estudiar. Bàsicament, es tracta de dir que volen conservar la seva plaça al centre, sigui en un curs o en un altre.

Junt amb aquest full, hi havia també un altre full on sol·licitaven el servei de menjador escolar i un altre, encara, on s'explicava què fer per pagar la quota de material i de l'AMPA pel curs vinent (per facilitar la feina a les caixes, es fa via caixer automàtic, a través del lector de codi de barres que tenen).

Òbviament, a l'hora de confirmar plaça tothom s'hi afanya, però quan és moment de pagar, llavors la cosa ja costa més. Hi va haver quatre noiets que em van portar els papers signats, però sense el resguard del pagament. Dos d'ells el van portar la setmana següents; els altres dos encara els espero.

L'anècdota "divertida" del cas va ser un dels dos pares que encara no han pagat aquesta quota, que va aprofitar els fulls oficials de pre-matrículació per dir què pensa de l'institut i quedar-se ben descansat amb nosaltres. Ens va dir, i no precisament amb bones paraules ni subtileses, que som uns aprofitats, que ens hem venut als bancs i als sindicats, que som uns impresentables per fer-li pagar el material pel banc quan ell ni tan sols té llibreta d'estalvis ni targeta i, fins i tot, va criticar la foto del seu fill que sortia a les dades acadèmiques, ja que es tracta d'una fotografia de fa un parell d'anys i que no s'ha actualitzat.

Entenc que el senyor en qüestió no està passant un bon moment: la seva dona el va abandonar a ell i al seu fill fa cosa de dos o tres anys, no té feina i se li ha acabat el cobrament de l'atur, i ell i el nen estan visquent a casa dels avis, perquè no poden pagar un pis per a ells dos sols; per si no fos suficient, el nen no estudia, ho està suspenent tot i va ben encaminat a repetir tercer el curs vinent. D'acord, puc acceptar que no estigui de bon humor i que li vam anar a demanar els 50€ de quota en un mal moment, però no crec que ens hagi de fer pagar a nosaltres les seves frustracions.

El motiu principal que ell donava per justificar la mala premsa que ens va fer eren les contínues vagues que hi ha hagut durant aquest curs. I en aquest punt és on cal fer algunes puntualitzacions.

Per començar, ell deia que som uns aprofitats, perquè anem fent vagues i, segons sembla, cobrant per no treballar. Em sembla que aquest senyor no té gaire clar que quan algú fa vaga, se li descompta el sou corresponent, i ja us asseguro que en aquest aspecte la Generalitat és molt cuidadosa: no es controla excessivament l'assistència del professorat a classe (és cert que n'hi ha alguns, una minoria, que apareixen un dia sí, dos no, i no passa absolutament res), però el dia següent a una vaga ja està demanant a la direcció del centre la llista negra dels professors que s'han "atrevit" a fer vaga per descomptar-ho del seu sou.

La segona cosa que hauria de saber és que aquest curs el professorat ha fet tan sols dues vagues, una d'elles aquesta mateixa setmana, el dia 8 de juny, a la qual es van afegir només tres professors del meu centre (tota la resta era més o menys puntualment al seu lloc de treball quan tocava). La resta de "vagues" que s'han organitzat al llarg del curs han estat cosa dels estudiants, per queixar-se, suposadament, del pla Bolonya, de la nova selectivitat, etc. cosa que a nosaltres ens molesta més que agrada, ja que quan hi ha algun examen programat o similar, o bé el reprogrames per un altre dia o et trobes que, si vénen alguns alumnes a fer-lo, a la resta els has de preparar un altre examen i trobar un altre dia per fer-lo.

Òbviament, quan els noiets de 3r senten anomenar la paraula "vaga" se'ls il·luminen els ulls imaginat-se ja un dia de festa gratuït en el que podran quedar-se a casa, ben escarxofats al sofà. Ja els pots explicar que fer vaga no és fer festa, perquè per una orella els entra i per l'altra els surt. Està clar que ells ni saben el motiu de la vaga ni els interessa gaire saber-lo, però com que tenen el seu dret a fer vaga (cosa que no acabo d'entendre), doncs no ens hi podem pas oposar.

El tercer punt que ha de quedar clar al pare del meu alumne és que, per tal que els alumnes de 3r i 4t d'ESO i batxillerat menors d'edat puguin fer aquesta vaga, prèviament necessiten l'autorització dels seus pares. Això vol dir que si el seu fillet ha faltat tantes vegades a classe aquest curs no ho ha fet perquè nosaltres li haguem donat uns quants dies de festa (dies que, segons sembla, nosaltres aprofitem per cobrar sense treballar), sinó perquè ell ha signat un paperet autoritzant-lo a faltar a classe aquests dies. Sense autorització no hi ha vaga, així que els pares hi tenen l'última paraula. Ara bé, si els pares fan com els seus fills, que signen papers sense ni tan sols llegir de què es tracta, la culpa no és pas nostra, sinó totalment seva: si no vol que el seu fill faci "vaga", que no li signi l'autorització!

El més curiós de tot és que una setmana més tard d''haver-nos deixat anar totes aquestes "floretes", el noiet va ser dels primers d'entregar-me l'autorització per anar a PortAventura...aquesta vegada sí, amb el seu corresponent resguard de pagament...

1 x 1 = 0

Aquest meu estimat blog va néixer amb la intenció de ser una via d'escapada on poder vomitar els meus pensaments, impressions i, també, anècdotes vàries relacionades amb la meva feina, l'ensenyament (o és "educació"? encara no ho he acabat d'aclarir...) i desfogar-me d'alguna manera de l'estrés de l'institut.

Durant aquest curs veig que he fet ben poques aportacions al blog i, a més, poquíssimes relacionades amb el meu objectiu inicial. El motiu no és que no hi hagi hagut anècdotes per comentar, sinó les meves poques ganes de parlar sobre el tema. Avui, però, ara que ja pràcticament estem a les acaballes del present curs, aprofitant un moment de descans entre correcció i correcció, vull fer una petita reflexió sobre el tema de moda d'aquests últims temps, l'anomenat 1 x 1, que pels qui no treballeu en un centre educatiu o no teniu fills en edat escolar, us diré que és la manera com es coneix la brillant idea de la Generalitat, de fer que cada nen tingui al seu davant durant set hores al dia una minúscula pantalla d'ordinador amb el seu corresponent minúscul teclat.

Per molt que hi penso no li acabo de trobar res de bo i en canvi sí molts inconvenients. Per on començo?

Se suposa que aquest projecte d'ordinador x nen era de moment un sistema experimental, que s'estava provant en quatre centres comptats, a l'espera de veure com sortien els resultats abans d'implantar-ho a la resta de centres, siguin de primària (m'horroritza imaginar nens de set o vuit anys passant tot el sant dia mirant la pantalla d'un ordinador...) o secundària. No sé molt bé com, aquest projecte experimental ha passat a ser, de la nit al dia i sense haver-se comprovat encara la seva mínima efectivitat, una obligació per a tots els centres, que s'hauran d'afanyar a adaptar-se, vulguis no vulguis, al nou sistema en dos o tres anys vista. Tot plegat fa molt tuf a negocis poc clars, perquè a què vénen ara de cop les presses per fer que tothom compri el seu miniordinador?

Al meu institut ho vam estar discutint fa uns dies i finalment tot el claustre va estar d'acord amb què tard o d'hora haurien d'acabar claudicant, però que de moment preferien esperar almenys un curs més, a veure què passava, perquè ningú ho veia gens clar. La reacció dels pares al saber la notícia ens va sorprendre, perquè es van indignar amb la nostra decisió i fins i tot ens van acusar de ser uns covards per no atrevir-nos a innovar!

A mi el que m'espanta és veure com la Generalitat ha aconseguit rentar el cervell a la població amb tota aquesta història. De debò la gent pensa que els nanos estaran més motivats, treballaran més i aprendran més si tenen davant dels nassos una pantalla d'ordinador en lloc d'una pissarra, i escriuen en un teclat en lloc de fer servir paper i boli? Senyors meus, els qui no treballen no treballen ni treballaran, ni amb ordinadors ni sense. Quan veieu un mal estudiant molt interessat davant d'una pantalla podeu imaginar que hi estarà fent qualsevol cosa menys estudiar: jugar en xarxa, mirar vídeos del Youtube, xatejar amb els companys, mirar fotos de les últimes borratxeres de la "penya"...

I no ho dic per dir: tinc un grup d'insuportables alumnes de 2n d'ESO, les millors perles del curs reunides en una mateixa classe, una d'aquestes assignatures alternatives a la religió, que a la pràctica solen simplement una pèrdua de temps. Tinc dues hores a la setmana amb ells i com que se'm fan llarguíssimes i inaguantables, a mig curs vaig decidir que una de les dues hores faríem feina a la classe i a l'altra hora aniríem a l'aula d'informàtica i escriurien a l'ordinador allò fet prèviament sobre paper.

L'ambient de la classe va fer un canvi radical des del primer dia que vam anar als ordinadors. Seguint les teories de la Gene, aquest canvi hauria d'estar condicionat pel fet que els noiets estaven més motivats per treballar, perquè ho feien davant d'una pantalla. Doncs ja us asseguro jo que no. L'actitud ha canviat molt, és cert, ara ja no es comporten malament amb mi i no m'hi he de barallar contínuament, ni tan sols em cal cridar-los l'atenció durant tota l'hora (de fet, a l'aula d'informàtica hi sol haver un silenci que fins i tot fa por, que es nota en cap altra aula) però segueixen sense "fotre ni brot". Què fan, doncs? Enviar-se missatges a través dels ordinadors entre ells o bé amb companys que estan "treballant" en altres ordinadors del centre a la mateixa hora, jugar entre ells a jocs en xarxa, mirar tonteries vàries al Yotube o similar i, de tant en tant, fer un cop d'ull a les últimes novetats dels fotologs de tota la seva colla d'amics... Menys la feina que els he demanat, qualsevol cosa.

Un altre aspecte que no veig gens clar és, en una època on s'insisteix tant amb que hi ha crisi econòmica, que s'ha d'estalviar, que ens treuen professors i recursos perquè no hi ha prou diners i que ens han reduït les dotacions econòmiques ja del curs vinent, etc., com se suposa que els instituts han de pagar les enormes despeses que suposaria adaptar el centre a la presència de 300 o 500 ordinadors, tots connectats a la xarxa elèctrica (perquè els ordinadors porten bateria, però tenen una autonomia d'unes 6 hores sent molt optimistes) i també a l'altra xarxa, Internet, quan ara mateix ja tenim dificultats per tenir un bon accés a Internet amb els quatre ordinadors comptats que hi ha? Això sense comptar els armaris especials i les noves mesures de seguretat que s'haurien de posar per protegir tota aquesta maquinària no precisament barata.

En el mateix claustre de fa uns dies, quan discutíem si s'iniciaven les obres per adaptar tot l'institut al nou sistema ja de cara al curs vinent, després de tota la discussió i presa ja decisió de deixar-ho per més endavant, el nostre secretari, encarregat dels afers econòmics del centre, ens va recordar de la necessitat de no malgastar amb llums encesos innecessàriament ni fotocòpies no estrictament imprescindibles perquè no hi ha pressupost ni per això. Però llavors, com pensaven pagar totes aquestes grans despeses?! Amb una subvenció de la Generalitat...però no havíem quedat que estàvem en crisi i no hi havia diners per a res?

Hi ha encara un tercer aspecte que no m'atrau gens del sistema: els anomenats "llibres digitals". Estic d'acord que la tecnologia pot ajudar a fer més dinàmiques les classes, aportant tot un conjunt de possibilitats prou interessants: poder projectar un text extens en una pantalla, sense la necessitat d'anar escrivint a la pissarra i borrant contínuament; ensenyar imatges per exemplificar les explicacions; visualitzar algun documental sobre el tema tractat, etc. Veig bé que les aules estiguin equipades amb pantalla, projector i ordinador, però d'aquí a que cada nen necessiti una pantalla sota el nas hi ha un salt molt gran. I els llibres digitals, ara per ara, em semblen totalment inútils. Vull pensar que les editorials no han tingut prou temps per fer la feina i han presentat els seus "llibres" amb el que han pogut fer, però que amb els anys la cosa millorarà molt i molt, perquè si els "llibres" que he vist fins ara han de ser el futur de l'ensenyament anem ben apanyats.

No he treballat amb llibres digitals, així que no sé què tal funcionen en una aula, però sí n'he vist alguna mostra i m'han semblat més aviat penosos: en alguns casos es limiten a passar a format digital el mateix llibre que ja existeix en paper, amb la qual cosa no entenc la gràcia de canviar el llibre en paper pel mateix llibre en una pantalla; en altres casos s'obliden que allò ha de ser un "llibre" que ha de servir perquè els noiets aprenguin coses noves, no per ser una sala multijocs, que ja estic d'acord amb què l'ensenyament no té per què ser avorrit, però tampoc cal passar-se; i en altres casos, encara, hi he vist un excés d'informació impossible d'assimilar per un noiet de 12-14 anys.

Fa uns dies vaig estar fent una guàrdia amb un grupet de 1r d'ESO. La professora no hi era, però els havia deixat feina per fer, així que van anar fent al seu ritme durant tota l'hora. En aquesta classe estan provant la co-existència, l'ús simultani del llibre en paper i també en format digital, escollint un o altre segons li sembli al professor en cada moment. La classe era de socials i estaven estudiant la prehistòria. Doncs bé, vaig sortir de l'aula sense saber què pensar. Van estar tota l'estona davant dels ordinadors (i en aquest treballant de debò), clicant amunt i avall per anar passant d'un enllaç a l'altre. Tenien una pantalla amb preguntes que havien de respondre, però per fer-ho havien de passar a una altra pantalla on hi havia un text excessivament llarg amb tot el contingut necessari.

Òbviament, no es van molestar en llegir ni una sola línia del text (on vas a parar, amb tanta lletra ni jo m'ho llegiria!) i van començar a contestar les preguntes amb el primer que els va passar pel cap. Quan se'n van cansar, van passar a unes altres activitats del mateix tema, que consistien bàsicament en unir paraules entre dues columnes. Novament, es van dedicar a anar dibuixant línies d'un costat a l'altre sense ni tan sols llegir el que se suposa que estaven relacionant, fins que els apareixia un cartellet que els deia que ho havien "contestat" bé (ostres, sí que en saben, que ho han respost tot bé!). I altres activitats per l'estil. Total, que aquells noiets van sortir de la classe havent respost fantàsticament bé totes les preguntes que se'ls havien plantejat, però sense tenir ni idea de què havien estat responent. Insisteixo, si això ha de ser l'ensenyament del futur, estem ben arreglats!

Podria trobar encara més inconvenients al tema 1 x 1, però em sembla que per ara ja n'hi ha prou...

Per cert, canviant de tema, aquest curs hem descobert que els IES de sempre (els Instituts d'Ensenyament / Educació Secundària) ara s'anomenen INS, però no tinc ni idea del perquè d'aquest canvi ni què se suposa que signifiquen exactament aquestes tres lletres. Un alumne em deia que probablement prové de INSuficient, perquè és la nota més habitual que es veu en la seva classe, però diria que la cosa no va per aquí...Algú m'ho pot explicar?

De cinc en cinc

Fa uns dies a l'institut tenim el tercer una mica revolucionat. Tot va començar a inicis de gener, quan vam tornar de vacances i els noiets em van portar els butlletins de notes del primer trimestre signats pels seus senyors papes o mames. Una de les noietes de la meva tutoria, amb més d'una assignatura suspesa, va començar a fer coses sospitoses: primer em va donar un butlletí que amb un simple cop d'ull es veia que havia estat escanejat; després em va donar signats uns fulls on hi constaven les faltes d'assistència injustificades i els retards que tenia acumulats des de setembre fins a desembre amb una signatura que no s'assemblava en res a la del full del butlletí, malgrat que se suposa que tot ho havia signat la mateixa persona, la seva mare.

Vaig deixar passar uns dies fent com si no hagués vist res, fins que vaig saber que la mare vindria a l'institut per parlar amb la tutora del germà de la noieta. Li vaig comentar a la companya les meves sospites i ella, com qui no vol la cosa, li va insinuar a la mare que hi havia algunes irregularitats en les notes de la seva filleta. La setmana següent vaig trucar a la senyora per tenir una entrevista amb ella, perquè les meves sospites cada vegada semblaven més certeses.

Quan va venir la mare de la noieta, li vaig donar una còpia de les notes de la seva filla i també dels fulls amb les faltes i retards, i li vaig dir: "no sé què t'haurà ensenyat ella, però les seves notes són aquestes". Quan ho va veure, em va dir: "mira, et diré el que hi ha." I a continuació em va explicar que un dia, accidentalment, va trobar sobre l'escàner de casa seva un butlletí de notes d'una noia amb notes de notables i excel·lents, curiosament les mateixes notes que li havia ensenyat la seva nena, però amb un nom diferent.

Ella, que no es talla un pèl, ràpidament va agafar la nena i li va demanar explicacions. Resulta que ella i quatre o cinc amiguetes més havien decidit que les seves notes no eren prou bones i que perillaven els seus esplèndits regals de reis, així que van decidir que les falsificarien i llestos. Total, sospites totalment confirmades: la noieta m'havia donat un butlletí de notes signat per la seva mare, però que no era l'original. A més, els altres fulls amb el llistat de faltes d'assistència, que ja tenien una signatura diferent, vés a saber qui les devia haver firmat, però la mare ni els havia vist.

Ho vaig comentar a la resta de companys del curs, sobretot als altres dos tutors de 3r i, estirant el fil (és a dir, fent un cop d'ull a la resta de butlletins signats que havien entregat) es va descobrir que, tal com m'havia advertit la mare de la meva alumna, hi havia quatre casos més de falsificació de notes. Així doncs, ara mateix a l'institut hi ha cinc expedients disciplinaris més en procés...

Ja en queden menys...

Ja sé que fa temps que no actualitzo el meu pobre blog, però porto un temps molt ocupada amb la feina de l'institut (al final resultarà que tinc uns alumnes massa treballadors i tot!), així que avui he decidit posar-hi alguna coseta nova, tot i que no tinc massa per explicar.

Ara que estem més o menys a meitat de curs, he decidit fer un recompte dels alumnes que tinc. Dic recompte, perquè durant aquests últims mesos hi ha hagut alguns canvis, així que ja no som precisament els que érem quan vam començar al setembre.

Pel que fa als de primer de batxillerat, com sol passar, ja tenim uns quants desertors (i altres que esperem i desitgem que desertin aviat, però sembla que no s'hi animen...). Dels 34 que tenia en cada un dels dos grups de batxillerat, en un actualment ja en són 31, perquè un dels alumnes ni tan sols va aparèixer a l'iniciar el curs; un altre venia dia sí, dos dies no, fins que finalment va veure que allò no el portava enlloc (òbviament no hauria aprovat ni una assignatura) i es va donar de baixa abans de Nadal, però el que ens va sorprendre va ser la decisió d'una noia que passat vacances no va tornar i després vam saber que també s'havia donat de baixa. En l'altre grup, el dels científics i tecnòlegs, són 33, ja que per ara no hi ha cap deserció, tot i que hi ha una noia que s'ho està replantejant, i una altra va marxar a principis de desembre perque amb els pares se'n van anar a viure a Castelldefels.

Ara, la bona notícia (cosa que he de dir fluixet, perquè és "políticament incorrecte") és que sembla que per fi perdrem de vista un dels dos energúmens que tenim a tercer. Ara, inhabilitar un alumne (és a dir, expulsar-lo definitivament de l'institut) sempre és una decisió difícil de prendre, perquè com que no tenen encara 16 anys, se l'haurà d'escolaritzar en una banda o altra i, és clar, del centre on vagi a parar ens enviaran alguna altra joia semblant o encara millor que ell (en aquests casos es parla d'"intercanvi de cromos", tot i que suposo que dir-ho així també deu ser políticament incorrecte...). O sigui, que pot acabar sent pitjor el remei que la medecina. Bé, ja veurem com va...

A part, durant el curs és habitual que vagin gotejant contínuament nanos vinguts de qualsevol part del món (tot i que majoritàriament marroquís o sudamericans), però aquest any, amb la història de la crisi econòmica, a tercer tan sols ens ha vingut un noiet sudamericà i no crec que en vinguin gaires més. Així, el nombre d'alumnes de tercer es queda igual que al principi de curs.

El que sí ha canviat molt és l'actitud d'uns i altres: els de la meva tutoria, que eren molt moguts i xerraires, ara es porten d'allò més bé (òbviament, amb algunes excepcions, però no són excessivament greus); els del B, que van començar sent la millor classe, ara mateix són els que tenen més mala fama del centre: fa un parell de setmanes, una professora que va estar amb ells de guàrdia perquè els faltava el professor va sortir horroritzada del seu comportament (em va explicar que fins i tot havia hagut de tancar la porta amb clau perquè n'hi havia alguns que gairebé se li van escapar de la classe!). Ara que en aquest grup aviat hi haurà un individu menys, espero que la situació es tranquil·litzi, perquè realment s'han convertit en un grup molt desagradable. I els del C, doncs segueixen com sempre, xerrant més del compte, però es pot aguantar.

Veurem com segueixen les coses a partir d'ara...

Uns dies de descans

Fa ben bé una setmaneta, a l'institut respirem una mica més tranquils. El motiu? L'expulsió (temporal, però millor això que res) de dos dels individus més molestos (per dir-ho amb bones paraules) del curs.

Un d'ells està expulsat fins passat Nadal com a conseqüència, entre moltes altres cosetes, d'haver-li dit "puta" a una professora que l'havia trobat voltant pel pati en hores lectives i li havia dit que fes el favor d'anar cap a classe. Els que estan expulsats, perden el dret a assistir a les classes, però mantenen el dret a l'avaluació, cosa que vol dir que no se'ls pot privar de venir a fer els exàmens pertinents. Dijous passat vaig tenir un examen amb els noiets de la seva classe i, oh sorpresa, ell també s'hi va presentar! Òbviament, va deixar l'examen mig en blanc, perquè no té ni punyetera idea de de què va el llibre de lectura de què s'havia d'avaluar.

Va venir, bàsicament, a tocar el que no sona, perquè a casa es deu avorrir i a l'institut s'ho passa millor, parlant amb els companys, rient-se dels professors, etc. Ell mateix va deixar anar, al mig de l'examen i ben fort perquè tothom el sentís, que no sabia per què havia vingut, i jo no vaig poder evitar contestar que tenia tota la raó del món, que jo tampoc no ho entenia. Quan va haver acabat (és a dir, quan em va entregar el seu suposat examen), com que no tenia cap intenció de passar desapercebut (per què havia vingut, si no?), va començar a fer comentaris en veu alta, esperant que els companys deixarien de banda els seus respectius exàmens per seguir-li la corrent i apuntar-se a la gresca. Afortunadament, no li va funcionar (encara queden alumnes descents en aquest món!) i, quan ja en vaig tenir prou li vaig dir que fes el favor d'anar-se'n, que com que ja havia acabat l'examen, no podia ser allà.

Alguns companys van protestar, no perquè el fes fora, sinó perquè consideraven que ell podia marxar abans d'hora, mentre que els altres havien d'esperar a que fos l'hora de sortida. Quan el noiet va haver marxat, deixant anar un ben audible "que os den por el..." als seus companys, vaig dir als seus companys que no és que li fes el favor de deixar-lo marxar, sinó que el feia fora, perquè amb la seva actitud havia perdut el seu dret a ser allà. M'encanta poder-los fer fora així, perquè es passen el curs presumint de que passen dels estudis i bla, bla, bla, però els indigna molt el fet que se'ls prohibeixi assistir a classe. Va quedar clar amb la "floreta" que va enviar als seus companys just abans de marxar: no se'n va anar content de poder sortir abans d'hora, sinó indignat perquè l'havia fet fora d'allà.

L'altre noiet que ha estat expulsat una setmana (de moment de manera cautelar, cosa que vol dir que quan s'hagi fet l'expedient disciplinari probablement serà més temps) la va liar molt, molt, durant una hora a la classe de dibuix. Sembla que la professora que hi havia a l'aula no es va assabentar de res, perquè com que es mou molt per l'aula, mirant com els noiets van fent la feina, no va veure què estava passant darrere seu. Però al dia següent van anar sortint les informacions que van comportar l'expulsió immediata de l'individu durant una setmana. La primera informació que em va arribar a mi va ser que el nano (podria utilitzar molts qualificatius per definir-lo, però me n'estaré) havia agafat un llibre de la taula de la professora i, aprofitant que ella no el veia, va obrir la porta de l'aula i va llençar el llibre al passadís. Acabada la classe, va recollir el llibre que havia llençat i se'l va emportar.

Pensareu que, tot i que això demostra una total i absoluta falta de respecte cap a la professora, fet pel qual ja es mereix ser castigat, el fet tampoc és tan greu com per expulsar-lo cautelarment durant una setmana i obrir-li directament un expedient disciplinari. Doncs teniu raó, perquè no va ser això el que va comportar l'expulsió, sinó una altra brillant idea que va tenir aquella mateixa hora. Segons sembla, el noiet, novament aprofitant que la professora no el veia, va treure la "flauta" al mig de la classe i va omplir una ampolleta d'aigua amb certes substàncies corporals que habitualment es deixen a cal senyor Roca.

El nano, cubà d'origen, es veu que aquesta setmana vinent ha d'anar a Cuba per no sé quins motius familiar. Ja fa un mes o així que, un dia, a classe vaig comentar alguna cosa que faríem a finals de desembre i ell va fer un salt, es va posar dret i va dir "al desembre me'n vaig a Cuba, haurem de fer una festa!" comentari al qual jo vaig respondre amb un "tens raó, si te'n vas haurem de fer una festa", tot i que em sembla que no va acabar d'entendre'n el significat...

El tutor del noiet em va dir que va parlar seriosament amb la mare i li va recomanar que ja que se l'enduia uns dies a Cuba, que millor que el deixés allà, perquè aquí anava per molt mal camí i acabaria formant part d'alguna banda de futurs delinqüents. De fet, a inicis de curs ja comentaven la possibilitat que el nano, que havia estat a Cuba durant l'estiu, es quedés allà i ja no comencés el curs aquí, però no va ser així i l'hem estat aguantant fins ara. Suposo que malgrat els consells donats, la mare no en farà cas i passat Nadal el tornarem a tenir aquí, dient ben fort que ell no necessita tenir coneixements, perquè en té prou amb els seus amics, els de les gorres...Paraules textuals seves que ja deixen molt clar el seu nivell d'intel·ligència, no us sembla?

D'això en diuen...

ironia...sarcasme...cinisme...hipocresia...? Buf, ja no sé com qualificar-ho. El cas és que estic indignada per un comentari que vaig sentir ahir al TN vespre. Parlaven del nou curs escolar i van dir que aquest curs hi hauria l'augment d'alumnat més gran des de fa no sé quants anys. degut sobretot a l'augment de la natalitat, ja que sembla que el col·lectiu nouvingut ha disminuït lleugerament respecte els últims anys (per la crisi econòmica, diuen). Malgrat aquest augment, el nombre de professors als centres educatius no ha crescut de la mateixa manera, sinó que, contràriament al que dictaria la lògica, ha disminuït (per la crisi econòmica, diuen també).

Tot i que aquesta situació ja em molesta prou, ja que això fa que, si hi ha més alumnes i menys professors, augmenti el nombre d'alumnes per aula (ara volten els 30 nanos per classe de 1r a 4t d'ESO quan haurien de ser 25, i fins a 35-36 a batxillerat), el que més em va indignar va ser sentir el senyor conseller d'educació dient que si als instituts hi havia problemes per aquest fet era degut a la mala gestió dels equips directius!! És a dir, que ens omplen les aules de nanos, ens treuen personal, ens deixen sense recursos i a sobre la culpa és nostra?!

Fa uns dies un company em deia que porta vint anys a l'ensenyament i que mai havia trobat la gent tan desmotivada com ara. Em pregunto per què deu ser...

Parlant ja en termes personals, fa quatre dies que m'han dit què em tocarà fer aquest curs: tindré novament una tutoria, aquesta vegada a 3r d'ESO, faré tota la llengua catalana als tres grups de 3r i també la matèria de llengua catalana als dos grups de 1r de batxillerat, matèria que no sé per què encara l'anomenen "llengua" quan amb la nova programació s'hi fa exclusivament literatura. A part, tinc un crèdit d'aquells variables (és a dir, absurds, inútils, per perdre el temps, etc.) que ara anomenen "optatives" en lloc de "variables" (s'ha de notar d'alguna manera que a la conselleria hi ha gent que "pensa") i, el millor de tot, l'assignatura d'Educació per a la ciutadania amb un dels tres grups de 3r que, a més, no és el de la meva tutoria!

Encara no conec els noiets, però per ara no em puc queixar: faré 3r, que ja el tinc dominat, i 1r de batxillerat, que suposarà un repte que per ara em ve força de gust. Tot pot ser que d'aquí dues setmanes, quan ja hagi conegut tot el personal, canviï totalment d'opinió, però per ara pinta bé.

Ara, el que sí em fa una mica de mandra és la quantitat d'alumnes que tindré, ja que són 28-29 en els grups de 3r i 34 en els de batxillerat (acostumanda aquests dos últims cursos a fer la matèria de modalitat, on tenia 8 alumnes com a molt, serà un canvi enorme!). Això vol dir que aquest curs demanaré poca feina, si no em passaré el dia corregint i òbviament no em fa cap il·lusió; així doncs, mínims exàmens, d'escriure poc, i pocs treballs, no fos cas que tingués alumnes massa eficients i hagués de corregir tooota la seva feina! Alguns em dirien que tampoc cal corregir-ho tot, sinó fer-hi un cop d'ull per sobre i ja està, però una servidora de vegades és massa eficaç i no sap corregir sense corregir, així que millor demano poca feina i problema solucionat.

A veure, quatre càlculs per acabar de deprimir-se:

Nombre d'alumnes curs 2008/09

20 insuportables del variable de 1r +
13 també força insuportables del variable de 3r +
17 de llengua de 3r +
15 del fantàstic variable de 4t (tant de bo sempre fossin així!) +
24 + 23 dels dos grups de llengua de 4t +
7 de la literatura batxillerat =

119 alumnes al llarg del curs


Nombre d'alumnes curs 2009/10

20 del variable de 2n +
28 + 29 + 28 de llengua de 3r +
29 d'educació per a la ciutadania +
34 + 34 de llengua de batxillerat =

202 alumnes al llarg del curs!!

I després encara em demanaran qualitat i que organitzi activitats i que faci programacions individualitzades i "atenció a la diversitat" i bla, bla, bla, i quan la cosa no funcioni, el senyor conseller tornarà a sortir pel TN dient que la culpa de tot la tenen els profes, que estan poc preparats i poc motivats (cosa que no m'estranya!!!), i que la direcció no ha fet bé la seva gestió i...

Es que la quiere tanto...

"Si tu marido te pega
no te debes enfadar
te pega porqué te quiere...
...porqué te quiere pegar."

Fa anys en l'envoltori d'un d'aquells típics caramels durs de Saragossa em va sortir aquesta "poesia" que he posat aquí sobre. Han passat uns vint anys, però encara me'n recordo perfectament, potser perquè em va impressionar el seu significat.

Dilluns passat, a l'institut, ens va aparèixer una noieta de la meva tutoria amb un bon cop de puny al costat de l'ull esquerre i un petit trau al cap. Segons ella, s'ho havia fet en una caiguda, però saltava a la vista que allò era fals. Encara que ella es negués a reconèixer-ho, sembla que tothom tenia molt clar què havia passat: el seu noviet, un noi segons sembla molt gelós i possessiu de primer de batxillerat.

Reconec que la situació a mi em sobrepassa, així que ho vaig deixar en mans de la direcció del centre, que alhora ho va deixar en mans del psicopedagog, que és qui millor sabrà descobrir què va passar realment. Parlant amb un i altra, he anat descobrint detallets de la història, tot i que encara em falten moltes peces per encaixar.

Parlant amb la tutora del noi, ella estava tan o més sorpresa que jo, perquè justament el divendres anterior havia estat parlant amb el noiet (quan encara no havia passat res d'això), perquè l'havia vist molt nerviós i ell li havia dit que el problema era la nena, que el posava molt nerviós, perquè havia començat a anar amb males companyies, que feia campana de l'escola i fumava porros; que ell se'n sentia molt protector i que quan la veia comportar-se d'aquesta manera es posava furiós.

Una bona justificació per a una pallissa, sí senyor: com que no fas el que jo et dic, una bona bufetada i tot solucionat! Puc entendre que el noiet es posi nerviós veient com la seva novieta se'n va pel mal camí, però mai dels mais em convencerà del seu dret a clavar-li una bufetada (que, segons sembla, no era la primera). Estic temptada de dir "ni que fos el seu pare!", però ni que realment ho fos, que no ho és, res justifica una reacció com aquesta.

El pitjor de tot (si això no fos prou dolent), és que el dilluns, totes les noietes de 4t estaven superpreocupades per l'estat de la noia. Quan va arribar dimarts, en canvi, van començar a parlar malament d'ella, que si d'acord que no està bé que la peguin, però que si és que ella el provoca, que si va insultant i rient-se de la gent i això no pot ser, etc, etc. Dimecres gairebé ja justificaven i defensaven que el noi li hagués clavat aquell cop. I això que totes elles van de feministes i solen parlar no precisament bé dels homes! Hipocresia? Cinisme? No ho acabo d'entendre...Insisteixo, per mi, independentment de que realment la noia el provoqui, faci campana, fumi porros, etc., etc., coses que probablement són totalment certes, RES JUSTIFICA QUE LI CLAVI UNA PALLISSA!!

El que em va sorprendre més de tot (per si no ho estava prou, ja), va ser quan la meva companya, la tutora de l'altre grup de 4t, on van pràcticament totes aquestes noietes, em va comentar que una de les nenes havia estat parlant amb ella en privat i li havia dit, referint-se al noi, el que he posat com a títol del post. Això és el que entenen elles per amor? Al·lucinant!

He arribat a la conclusió que alguna cosa està fallant i molt. Com és possible que unes noies del segle XXI, suposadament feministes, que han tingut males experiències amb els homes (tipus pare que les abandona, padrastre amb qui no es porten gens bé, etc.) i que solen malparlar força d'ells, ara estiguin defensant un energumen que anomena "puta" a la seva nòvia davant de totes les seves amigues, que l'obliga a tapar-se perquè ningú la miri i que la pega quan li porta la contrària? De debò d'això en poden dir AMOR? I tan sols tenen 16-17 anys! Què passarà quan en tinguin 30 o 40?!

Hi ha una gran diferència entre AMOR i POSSESSIÓ. Hi ha gent que no és capaç de veure-la, però la diferència és enorme. Pensava que les jovenetes d'ara estaven més avançades i tenien clar que una cosa i altra no són el mateix, però aquesta setmana m'ha quedat sorprenentment clar que no és així, que (suposo que en part influenciades per la merda de sèries que veuen per televisió) segueixen amb la mateixa mentalitat de l'època medieval, en la que un home podia imposar la seva voluntat a la seva dona i aquesta no hi podia dir res ni fer res més que obeir. Que poc hem avançat...

La culpa de tot la tenen els...

Fa dies que a l'institut estem sorpresos, indignats i, sobretot, molt indecisos. El motiu és la nova idea de la Generalitat (brillant, com tantes altres de les que han tingut durant aquest curs) que ens va fer arribar la nostra estimada inspectora.

La novetat afecta els mítics exàmens de suficiència, aquells que es fan a finals de juny, quan un ja té les notes i sap quantes matèries ha suspès i té una enèssima oportunitat per intentar aprovar-les d'una vegada per totes fent un examen de mínims i etc., etc. Aquells dies en què només volten per l'institut aquells que no han fet ni brot durant la resta del curs, que han de venir a fer exàmens mentre la resta dels seus companys poden anar assaborint ja les llargues vacances que tenen per davant.

De fet, a principis de curs ja ens va arribar una avançada d'aquestes novetats. Resulta que aquest curs ja no es faran "exàmens de suficiència", sinó "exàmens extraordinaris", als quals tothom es pot presentar, tant aquells que tenen la matèria suspesa com aquells que estiguin interessats en millorar la seva nota final. Això vol dir que, suposant que tots, tots, s'hi presentessin, algú com jo tindria tan sols una tarda per corregir tots els exàmens i tenir les notes preparades per al dia següent! Afortunadament, seran pocs els qui s'hi presentaran...

Aquí ja hi trobem el primer dilema: com nassos ha de ser aquest examen? Fàcil pels qui no aproven? Difícil pels qui vulguin pujar nota? Dos exàmens amb diferents nivells? O bé un sol examen amb diferents preguntes classificades segons la seva dificultat? Sigui com sigui, un caos, vaja.

Ara, fins aquí, tot i no veure-ho del tot clar, hi estic d'acord: tots tenen dret a millorar la seva nota, tant aquells que volen passar d'un insuficient a un suficient com els qui volen passar d'un notable a un excel·lent.

Però resulta que això no és tot, perquè la senyora inspectora va fer saber al nostre senyor director que aquest any, durant aquesta setmana d'exàmens de suficiència, els noiets que ho tinguin tot aprovat no podran començar encara les seves vacances, sinó que hauran de venir igualment a l'institut, encara que no tinguin cap examen per fer!! Algú em pot explicar QUÈ PUNYETES SE SUPOSA QUE HEM DE FER AMB ELLS?!

Si encara no havia quedat prou clar que l'institut servia de guarderia, amb aquestes novetats ja no hi ha ningú que en tingui cap dubte, perquè està clar que els fan venir només perquè els pares no es queixin perquè els seu fillets comencin massa d'hora les vacances d'estiu. D'acord, però nosaltres NO SOM UN ESPLAI.

Així doncs, què hem de fer? Fer classes "normals" quan ja fa dies que tenen les seves notes finals? Ja us dic ara que per molt bona voluntat que s'hi posés, això és IMPOSSIBLE. Posar-los pel·lícules tot el sant dia? Fins i tot ells se'n cansarien aviat. Organitzar tallers o similars? Serà que no tenim prou feina amb les avaluacions finals que encara ens haurem de dedicar a buscar maneres de tenir entretinguts els noiets durant tres o quatre dies! A més, qualsevol activitat que es pugui preveure ha de tenir en compte que durant aquests dies alguns sí que estaran fent exàmens, així que no es pot organitzar cap campionat de res, ja que cada hora hi haurà nanos diferents.

Total, que deixaré d'escriure, perquè quan més hi penso més augmenta el meu mal humor. Som un CENTRE EDUCATIU, no una GUARDERIA i si volen que fem les funcions d'un esplai, que ens posin els mitjans necessaris i ens diguin com c... se suposa que ho hem de fer, perquè jo no en tinc ni idea!!

¿Pero, c'ha pasao?

Aquest matí, sobre les 11:30, quan me n'anava cap a la penúltima classe, m'he trobat amb el vestíbul de l'institut ple de policies: mossos, municipals i municipals del poble veí.

Primer he pensat que no és normal que vinguin tants policies a l'hora i he imaginat que potser es tractava d'alguna xerrada de seguretat vial o similar que haurien vingut a fer al centre. Em sonava que avui els de primer tenien una xerrada, però resulta que era sobre l'adolescència, així que no em quadrava que la poli hagués vingut a explicar als nens de primer curs que els sortiran grans a la cara, criaran pèl per totes bandes i, sobretot a les noies, els creixerà el cul i altres parts de la seva anatomia.

Així doncs, alguna cosa greu havia d'haver passat perquè hi hagués tanta presència policial. Recollint informacions per aquí i rumors per allà, al final més o menys he descobert de què es tractava. Resulta que la mare d'un nen (un tal Brian, que ja em direu quin nom d'anar-li a posar) de no sé quin curs, ha rebut un missatge enviat des del mòbil del seu fill dient que tenien segrestat al noiet.

La mare imagino que no haurà conservat gaire la sang freda, perquè abans de trucar a l'institut per comprovar si realment el nen hi era o no, ha anat directament a trucar a la policia per denunciar el suposat segrest. I per la presència de diversos cossos policials, imagino que deu haver telefonat a tots els telèfons que li han caigut a les mans (això o s'han passat entre ells la informació, això ja no ho sé).

Total, que els polis han vingut ràpidament cap a l'institut (pel que he sentit, ha faltat poc perquè fessin una entrada a l'estil Hollywood...), a veure si algú en sabia alguna cosa, i s'han trobat que el noiet era allà, fent classe tan tranquil com si res. Segons sembla, algú li ha pres el mòbil al nen (robat?) i s'ha entretingut fent la gracieta que òbviament no ha fet cap gràcia.

Després he sentit que els polis s'havien endut algú sospitós de ser el causant de tot plegat, malgrat que els nanos anaven dient, ben fluixet, que aquell no hi tenia res a veure perquè ells sabien qui ho havia fet.

Aquí m'he quedat, així que no sé exactament què ha passat després o com acabarà tot plegat. Així doncs, aquí deixo el post, amb la intriga de conèixer-ne el final...

Sol, solet, vine'm a veure, vine'm a veure

La setmana passada, amb els meus noiets de 4t d'ESO vam anar de "viatge de fi de curs" a Mallorca. Sí, ja sé que encara no estem a final de curs (encara que no queda molt per arribar-hi), però per motius d'organització del centre es va creure més convenient anar-hi just abans de Setmana Santa, mentre la resta de cursos d'ESO estaven fent el crèdit de síntesi.

Marxàvem el dissabte 28 al vespre i dissabte al matí ja estava plovent. Va començar i ja no va parar fins pràcticament una setmana més tard (més o menys el dijous, el dia que vam tornar a casa). Total, que els noiets, que tenien tanta il·lusió d'anar a Mallorca per poder banyar-se a la platja o a la piscina de l'hotel, se'n van quedar amb les ganes (fins i tot van trobar buida la piscineta del vaixell!). No acabo d'entendre aquestes ganes de platja en uns noiets que viuen al costat del mar i que tenen tota la costa del Maresme al seu abast, però el cas és que a causa del mal temps ni tan sols van arribar a veure la platja de Mallorca.

Ara bé, malgrat la pluja constant que ens va caure i que només va parar a estones, no ens vam estar quiets ni un moment. Vam tenir temps de visitar les coves d'Artà, de fer ruta turística per Palma (amb guia i tot), de fer alguns esports d'aventura (a excepció del piragüisme, pel mal estat del mar), d'anar en barquet de Sóller a la cala de Sa Calobra, de visitar una fàbrica de vidre, de comprar ensaïmades i, fins i tot, encara va sobrar una estona per fer amistat amb dues escoles més que hi havia en el mateix hotel que nosaltres, una de Toledo i l'altra de Tarragona.

Malgrat haver-se quedat sense poder banyar-se, els noiets s'ho van passar d'allò més bé, sobretot corrent amunt i avall de l'hotel, anant d'una habitació a l'altra a saludar els seus companys, ara a un ara a l'altre, com si no s'haguessin vist mai abans.

En total érem 36 noiets i 3 professors i he de dir que la valoració que en faig és molt positiva. Malgrat dormir poc, perquè havíem d'estar fent guàrdia a les nits per vigilar que ningú s'equivoqués d'habitació i acabés dormint en l'habitació d'algú altre, la veritat és que en general els nanos es van portar d'allò més bé. Mira que tenien prou motius per queixar-se, però pràcticament no van rondinar per res i, a més, encara diuen que s'ho van passar molt bé, així que, deixant de banda la pluja constant que ens va acompanyar tots i cada un dels dies que vam ser allà, sembla que tindran un bon record del viatge.

Una vaga, dues vagues, tres vagues...

Ja hi tornem a ser: dijous 19 de març (sí, sí, sant Josep) tornem a tenir vaga. En principi la vaga havia de ser només de professorat, però ja se sap que els estudiants sempre s'apunten a qualsevol sarau (diuen que sí a la vaga sense ni tan sols saber de què va), així que ara és de professors i estudiants.

La veritat és que aquesta vegada m'ho he pensat dues vegades sobre si en faria o no. Finalment he decidit que no (digueu-me esquirol), perquè crec que és una pèrdua de temps i que amb fer "un dia de festa" no s'aconseguirà res de res, però no serà perquè no tingui motius per fer-ne.

Més que estar o no estar d'acord amb les brillants idees de la nova llei d'educació (hi ha algunes coses que, francament, em fan certa por), el que comença a fer-me pujar la mosca al nas (i el motiu pel qual molta gent s'apuntarà a la vaga aquest dijous vinent) és la manera que tenen, tant el govern central com la nostrada Generalitat, de fer les coses.

Un exemple molt recent: fa una setmana, als meus noiets de la tutoria de 4t els explicàvem com funciona el nou batxillerat posat en marxa aquest mateix curs. Els dèiem que un dels canvis més importants era la possibilitat de passar el primer curs amb fins a quatre matèries suspeses i el curs següent dedicar-se a repetir aquestes matèries suspeses, però alhora podent completar l'horari amb matèries de segon curs (sempre que no fossin una segona part d'una matèria pendent de primer). Doncs bé, sis dies més tard els he hagut de dir que allò que valia la setmana passada, ara ja no val, perquè finalment els mandamases del país han decidit eliminar aquesta possibilitat.

El millor ha estat l'afegit a la notícia: com que era novetat d'aquest curs i encara no hi ha cap alumne d'aquest nou batxillerat que hagi passat a segon curs, el canvi no afecta a ningú. QUE NO AFECTA A NINGÚ?! Què me'n diuen d'aquells estudiants de primer de batxillerat que porten tot el curs confiats que amb quatre matèries suspeses podrien seguir endavant sense haver de repetir tot el curs sencer i que ara, de sobte, descobreixen que això no serà així? I d'aquells instituts modèlics que ja tenen l'horari del curs vinent mig preparat tot pensant en les importants modificacions que comportaria el fet de tenir alumnes fent mig primer i mig segon i que ara veuen que tot aquest esforç ha estat una total i absoluta pèrdua de temps? En tot cas, a qui segur que no afecta el canvi d'última hora és a les mentes pensantes que des d'un despatxet dirigeixen les nostres vides com si fóssim putxinel·lis.

Però no només el govern central resulta crispant, sinó que el nostre no es queda curt. Sobretot, ens molesta força el constum del conseller d'educació d'anar llençant globus-sonda, fent-ho públic als mitjans de comunicació sense haver-ho dit abans als implicats, a veure què tal reacciona la gent i, alhora, desviant l'atenció dels problemes realment importants. Ho dic, per exemple, per la recent brillant idea d'iniciar el curs una setmana abans i traslladar aquesta setmana de vacances al febrer, cosa que ja han dit que, si de cas, ho deixaríem per més endavant (això després d'haver causat tot el rebombori que han causat) o de l'altra brillant idea de demanar voluntaris per treballar més hores de les que els pertoca a canvi d'un sobresou (cosa que encara no he acabat d'entendre què vol dir realment).

Mentre la gent discuteix sobre aquestes propostes, cada una més increïble que l'anterior, no parla del que realment és preocupant: que hi hagi un professor de llengües clàssiques fent classes de socials perquè així s'estalvien enviar un altre professor de socials, que és el que faria falta; que hi hagi grups de primer curs d'ESO amb trenta nanos a l'aula, perquè han reduït grups i, per tant, estalviat professors, etc.

Amb uns mandamases així no m'estranya que les coses funcionin com funcionen. Això sí, quan els resultats acadèmics són negatius, la culpa sempre, sempre la tenen els profes, que no estan prou motivats (per què deu ser?) ni suficientment ben preparats per fer la seva feina, ni fan servir prou les noves tecnologies (ja se sap que un nen aprendrà molt millor a calcular fent servir una calculadora que el seu propi cervell, o sabrà escriure millor si ho fa en un teclat d'ordinador que en un paper) ni...

No només els estudiants s'equivoquen...

Fa uns dies ens va arribar un mail a l'institut que em va deixar tan sorpresa que no vaig saber si riure o plorar. Era de no sé qui de la Generalitat, secció Educació, encarregat de les proves de selectivitat o alguna cosa així.

El correu deia que en un dels llibres que estàvem treballant a literatura, a batxillerat, una antologia poètica de Vicent Andrés Estellés, en l'edició que es va fer el curs passat, la primera, hi havia alguns errors en els poemes, versos canviats de lloc o fragments misteriosament desapareguts. El cas és que ens avisaven que havia sortit una segona edició corregida i que, òbviament, a les proves de selectivitat es tindria en compte aquesta segona edició, que és "la bona".

El millor del cas és que ho diuen ara, quan ja estem a mig curs i se suposa que els nanos, potser, ja hauran comprat els llibres, i quan el curs passat ja el vam estar treballant amb els alumnes que tenia llavors!

Si la cosa no m'hagués sorprès prou, encara em faltava descobrir un detallet que em va passar per alt al primer cop d'ull, però em va al·lucinar quan ho vaig llegir per segona vegada per comprovar que ho havia entès bé. Resulta que ara, fins i tot, han decidit rebatejar l'autor de l'antologia, ja que, segons el mail, el poeta que estudiem es diu Josep Vicent Estellés!!


Bufa! I després ens diuen a nosaltres que fem la feina mal feta!!

Visca la burrrrrocràcia!!

Cada any la mateixa història. A inicis de cada curs, com que no tenim prou feina, en demanen des de les altes esferes que fem una programació de la nostra matèria (bé, de cada una de les asignatures que fem, perquè no en fem només una). Això vol dir que posem per escrit de manera detallada però esquemàtica allò que tenim pensat fer durant el curs sencer. En el fons es tracta simplement de burocràcia (és a dir, una total i absoluta pèrdua de temps), perquè aquestes programacions als profes ens serveixen de ben poc, per no dir absolutament de res.

D'acord, ho explicaré amb una mica més de detall, per aquells que no sou del mundillo. Fer una programació consisteix en especificar, amb més o menys detall:

- quins objectius esperem assolir durant el curs.

- quins continguts donarem, desglossats en conceptes (el que vindria a ser la teoria), procediments (posar en pràctica allò que s'ha vist teòricament) i actituds (quins valors n'han de treure els nens de tot plegat: respectar l'opinió dels companys, tenir afany de superació, respectar el material, etc.) per poder assolir aquests objectius.

- quines activitats farem per tal que els noiets assoleixin els continguts per tal de poder complir amb els objectius proposats de bon principi.

- com s'avaluarà la matèria.

- quin mètode es té previst per recuperar aquells que hagin suspès (no insistiré més en el tema...).

- quins continguts mínims (competències bàsiques, que en diuen) caldrà que tinguin els nens per poder donar per superada la matèria (és a dir, si n'hi haurà prou amb què escriguin el seu nom correctament o els demanarem que, a més, també siguin capaços d'escriure bé la data, clar que això potser ja serà massa...).

Com ja dic, es tracta simplement de burocràcia, perquè ja podeu imaginar que aquestes programacions no es poden fer de qualsevol manera, sinó que s'ha de seguir un patró molt concret i fer servir exactament el mateix vocabulari que ells proposen (ja en teniu una mostra aquí sobre: objectius, competències, conceptes, procediments, etc.), i que pot anar variant d'un curs a l'altre, perquè si no resulta que no ho estàs fent bé i, per tant, ets molt, però que molt mal profe.

A la pràctica, com que els profes ja anem prou estressats per entretenir-nos amb aquestes tonteries que, com dic, a nosaltres de poc ens serveixen (cosa que no vol dir que no tinguem un programa del nostre curs, vull dir que no ens fa falta posar-ho d'aquesta manera), normalment el que s'acostuma a fer és agafar l'índex del llibre de text que es fa servir a classe i copiar-lo en l'apartat de "conceptes", buscar quatre objectius que quedin bé amb aquests continguts i afegir-hi algunes activitats que semblin originals i, sobretot, que incloguin en alguna banda les paraules "noves tecnologies". Això si no anem directament a la guia del professor que porten aquests llibres de text, en la qual ja solen haver-hi programacions fetes; en aquest cas es fa un ràpid "retallar i enganxar" i feina feta.

Ara bé, resulta que no n'hi ha prou amb fer la programació de l'assignatura general, sinó que ara també ens hem de dedicar a fer programacions per totes i cada una de les assignatures, optatives incloses. És a dir, que aquella assignatura que faig jo aquest curs, que he preparat jo mateixa pel meu compte i que a partir del curs vinent ja ningú no tornarà a fer mai més també necessita la seva programació (es veu que si no n'hi ha no es pot fer classe, com si jo no sabés el que estic fent sense necessitat de posar-ho per escrit en un paper!).

Doncs bé, per ara, aquest curs he de fer sis programacions: la de llengua de 3r, la de llengua de 4t, la de literatura de batxillerat, més la de les tres optatives que faré aquest curs (d'aquestes que faig jo però no farà ningú més)! Ui, i espera que no me'n demanin alguna també de la tutoria, perquè al pas que anem aviat hi haurem de fer exàmens i tot!!

Per si tot plegat no fos suficient (compteu l'estona que he de perdre per fer cada programació, buscant continguts, objectius, activitats, etc. i sobretot, buscant altres programacions ja fetes per copiar-ne el vocabulari utilitzat), l'última novetat: aquest any s'han inventat una forma nova per donar-nos encara més feina. Ara resulta que, fins i tot, ens demanen que fem programacions individualitzades per aquells alumnes amb NEE (necessitats educatives específiques)!!

És a dir, que hi ha alguns alumnes que vénen a l'institut amb informes fets per vés a saber qui que diuen que necessiten una atenció individualitzada, sigui pel motiu que sigui, i que han de tenir una programació adaptada a les seves necessitats. Això no és nou, fa molts anys que es parla d'atenció a la diversitat (més parauletes d'aquestes...), però fins ara mai ens havien dit que ho haguéssim de posar per escrit! Per sort, són pocs nanos amb informe, perquè si no, ja em veig fent una programació per cada un dels 25+24+17+12+7+15+19 alumnes que tinc!!!

Això ja em sembla el colmo de la ridiculesa. Si ja trobo absurd fer una programació de les matèries optatives que faig jo i només jo i que probablement no farà ningú més, algú em pot explicar de què c... serveix que posi per escrit en un bonic esquema (que necessitaré com a mínim una hora per fer) què és el que penso fer amb aquests dos nanos que tenen informe? Què creuen que faré amb ells? Doncs el que bonament pugui, com amb tota la resta!! Potser sí que es pensen que els profes tenim la capacitat de dividir-nos en vint-i-cinc parts diferents i fer vint-i-cinc classes diferents alhora per tots i cada un dels diferents alumnes que tenim a la classe!

Maleïda burrocràcia...

La qüestió és aprovar

Dins de les moltes novetats amb les que ens trobem aquest curs (noves programacions, noves assignatures, etc.), un altre aspecte que canvia és el tema de les avaluacions. Bé, canviar, canviar, molt no canvia, simplement es complica encara una mica més.

Sempre he sentit a dir que, quan algú passa al curs següent tenint pendents una o dues matèries del curs anterior, durant aquest curs següent ha de recuperar aquestes matèries pendents del curs anterior. Per no complicar-nos massa la vida, habitualment el que fan tots els departaments és dir: si l'alumne en qüestió aprova com a mínim el primer trimestre del curs següent (o, millor, tot el curs següent), se li aprova automàticament el curs anterior, ja que se suposa que si ha estat capaç d'aprovar, per exemple, el quart curs és perquè com a mínim ha assolit els coneixements del tercer.

Fins aquí no hi ha cap novetat, perquè, com dic, la idea de les recuperacions de matèries pendents de cursos previs sempre hi ha sigut. Ara bé, la brillant idea que han tingut las mentes pensantes aquest any ha estat que per tal d'aprovar matèries suspeses de cursos anteriors no n'hi ha prou amb aprovar el curs present, ni tampoc n'hi ha prou posant un examen de recuperació, sinó que s'ha d'avaluar amb alguna cosa més.

ÉS a dir, com que no tenim prou feina amb el nostre curs present, ara resulta que també ens hem de preocupar de veure qui té la matèria suspesa dels curs passat i posar-los una feina extra ( que com dic no pot ser només un examen), per tal que aprovin la matèria dels curs anterior. Això tenint en compte que el profe que ha de fer tota aquesta feina per començar no sap qui va suspendre el curs anterior, no va tenir els nanos el curs anterior, no sap què van fer o deixar de fer ni què és exactament el que ha de recuperar. Doncs res, ¡buscate la vida!

Per si amb tot aquest rotllo no n'hi hagués prou, a més, resulta que, i això sí que és novetat, a partir d'ara s'hauran de fer recuperacions de cada trimestre suspès. És a dir, que aquells noiets que em suspenguin ara el primer trimestre (que al pas que anem seran uns quants...), durant el segon trimestre els hauré de posar feina extra per recuperar aquest primer trimestre suspès. Si seguim així, no hi ha manera d'avançar amb res, perquè contínuament haurem de tornar sobre el que ja s'ha fet, amb la qual cosa no es pot fer cosa nova.

Per entendre'ns, un exemple: si un noiet suspèn el primer trimestre de 3r d'ESO, al segon trimestre se li farà una recuperació per aprovar-lo. Si segueix suspenent, al tercer trimestre tindrà una nova oportunitat per aprovar-lo. Si tot i això, encara no se'n surt, hi ha una prova extraordinària al juny (que ara ja no és suficiència, sinó prova extraordinària, cosa que vol dir que no només s'hi presentaran els que hauran suspès, sinó que hi podrà anar qualsevol alumne que vulgui pujar nota. Apa, més feina, que no ha estat res!). Si, malgrat tot, no aprova la matèria, doncs no passa res, perquè la podrà aprovar tranquil·lament el curs següent, però no amb un sol examen (si no fa la feina al primer trimestre, doncs ni poses més pel segon i, si tampoc la fa, doncs al tercer i el que faci falta! I potser encara hi haurà proves extraordinàries al juny per aprovar les matèries del curs anterior! Això últim és broma, però al pas que anem...).

Conclusió: no hi poden haver suspesos, s'ha d'aprovar sí o sí. Si un nen suspèn per manta, se li fa una recuperació; si no l'aprova perquè no s'ha molestat ni en obrir el llibre, se li fa una altra recuperació (que òbviament haurà de ser més senzilla, perquè si no ha aprovat abans, no ho farà ara); si continua suspenent, doncs una altra recuperació; i així ad eternum fins que, sigui com sigui, al final acabi sortint de l'institut amb totes les matèries aprovades sense haver agafat un bolígraf en, com a mínim, quatre anys, simplement per haver estat capaç d'escriure bé el seu nom. El que compta aquí són les estadístiques i el nombre de títols que es donen, la resta és irrellevant.

I després encara s'omplen la boca parlant de qualitat...

I això uns bons estudiants-II

No m'ho puc creure: ho han tornat a fer!! Fa uns dies rondinava perquè els meus cinc noiets de literatura havien estat misteriosament abduïts (veure aquí). Doncs bé, després de la bronca que els va caure, esperava que no se'ls acudiria tornar-ho a fer, però m'equivocava: avui, els ara set alumnes que tinc a literatura han tornat a desaparèixer amb tota la barra del món!! Sí, ara són set, perquè un parell de nanos han decidit canviar de modalitat, del batxillerat social a l'humanístic (suposo que per veure si en l'humanístic poden aprovar més fàcilment i treballant menys).

L'altre vegada que ho van fer després em van venir amb una historieta que no es creien ni ells mateixos. Em van dir que, com que no m'havien vist en tot el matí, ells solets, sense que ningú els digués res, havien deduït que no hi era, així que havien anat a preguntar al conserge i ell els havia dit que tampoc m'havia vist (cosa que no vol dir necessàriament que no hi fos, perquè està clar que hi era!!) i, òbviament, en lloc d'anar a la classe a veure si realment la profe hi era o no hi era, van decidir que no hi era i van marxar tan feliços.

El millor és que la classe anterior la fan a l'aula just al costat de la que ens tocava, i jo no hi vaig arribar precisament tard (de fet, vaig ser d'allò més puntual), cosa que vol dir que l'excusa no s'aguanta, perquè si no em van veure ni jo vaig tenir temps de veure'ls marxar, vol dir que quan va acabar la classe d'anglès que fan just abans van sortir esperitats com perseguits pel dimoni, ràpidament, no fos cas que jo hi fos, els veiés i llavors no tinguessin excusa per fotre el camp.

Ara, avui s'han superat, perquè no han faltat només a la meva classe, sinó també a les dues anteriors! Això vol dir que a l'hora del pati han sortit de l'institut (els de batxillerat poden sortir a esmorzar fora, si volen) i ja no han tornat a entrar. A les 13:35, mentre esperava a l'aula que apareguessin (tot i que no sé per què, ja m'olorava que no ho farien...), ha passat per allà un coleguita que m'ha posat al dia de la situació. Ell és el seu profe de llengua catalana i resulta que, precisament avui, després de l'hora del pati, els noiets tenien un examen amb ell. Això ho explica tot: han marxat per no fer l'examen i ja no han tornat!

No sé en què deuen pensar aquests noiets o què esperen treure'n de la seva gracieta, perquè està clar que el profe no els deixarà fer l'examen un altre dia, així que hi tindran tots un zero ben rodonet. Això, sense tenir en compte les bronques que s'emportaran per la seva malfeta, perquè la primera vegada vaig ser força benèvola amb ells, però aquesta vegada no penso ser-ho tant.

El meu company ja ha decidit que a partir d'ara tots els exàmens que hagin de fer els els posarà els divendres i jo m'estic rumiant de posar-los un examen "sorpresa" per la pròxima classe, que no seria exactament "sorpresa", perquè està clar que jo, avui mateix, els he dit clarament que el pròxim dia faríem l'examen, o no? Suposo que al final no ho faré, perquè ara no em ve de gust posar un altre examen i haver-lo de corregir després, però de moment no descarto la idea...

Un nou dia festiu anomenat VAGA

Ja fa dies (de fet, em sembla que des d'inici de curs) que sento dir que el dia 13 de novembre hi havia convocada una vaga dels sindicats de professors (a la qual, com pràcticament sempre, s'han apuntat també els d'estudiants) per queixar-se de la nova llei d'educació tot just estrenada.

Doncs bé, finalment ha arribat el dia assenyalat i efectivament avui s'ha fet vaga. Havia pensat desfogar-me una mica aquí expressant què en penso dels sindicats i les seves vagues, però remirant entrades anteriors del blog (estava segura que no seria la primera vegada que parlava d'aquest tema) m'he trobat amb això, del 25 d'octubre de 2006:

"Doncs sí, ja portem més d'un meset de curs i ja era hora que hi hagués alguna de les tradicionals vagues. La millor època per fer vaga és el segon trimestre, perquè no hi ha cap dia de festa des de Nadal fins a Setmana Santa, així que un o altre dia de vaga sempre va bé. Però, incomprensiblement sempre s'entesten en fer-les a l'octubre o novembre, encara no he descobert el perquè...
La qüestió és que sempre un sindicat o altre (sigui d'alumnes o professors) ha d'organitzar un dia de fer el vago (ups, vull dir de vaga) per fer-se notar i demostrar així el seu poder de convocatòria. I és clar, els estudiants o treballadors afectats, quan senten la paraula 'vaga' (que tenim ja associada a un dia de festa, no sé molt bé perquè...), de seguida s'hi apunten.
Demà, dijous 26 d'octubre de 2006, el Sindicat d'Estudiants ha organitzat una 'Jornada de lluita estudiantil' (paraules extretes del full que ells mateixos han repartit) per demanar un 'futur digne per a la joventut'. I és clar, quin millor moment per fer-ho que una setmana abans de les eleccions al Parlament, com si així els haguessin de fer més cas els polítics..."

Total, que allò que anava a dir avui resulta que ja ho havia dit fa exactament dos anys! Això confirma que no devia anar massa desencaminada amb el que pensava el 2006...

Què fer?

Fa uns dies una companya de l'institut em va demanar si podia o volia omplir un paper que em donava. Era un escrit, fet clarament per ella mateixa, en el qual deia que jo, com a companya seva d'equip docent que havia estat el curs passat, no havia sentit en cap cas, ni de boca d'alumnes, professors ni pares, que ella tingués cap problema a l'hora de fer classe i que en la meva opinió, el curs passat havia anat amb absoluta normalitat.

El paperet em va agafar mig per sorpresa, tot i que no del tot. Resulta que fa un parell d'anys uns pares van decidir posar-li una demanda perquè ells consideren que no és suficientment bona profe per fer classe als seus fills. Durant tot el curs passat vaig estar sentint comentaris aïllats sobre el tema, comentaris dels alumnes i també d'alguns professors que no la deixaven del tot ben parada, però fins ara no havia sentit a dir que li haguessin posat realment la demanda.

El fet que em demanés d'omplir un paper que diu que no he sentit a parlar malament d'ella em va obrir un debat intern que encara no sé molt bé com acabarà.

La meva primera reacció va ser pensar en la meva pròpia situació i vaig recordar diverses vegades en què he necessitat un cop de mà, que en alguns casos m'han donat, però en altres casos malauradament no.

Vaig recordar, sobretot, un cas que em sembla que no oblidaré mai: era el meu primer any en un institut i tenia els alumnes més xungos de l'institut (òbviament, com sempre passa, a la novata li van donar el grup que no volia ningú més). Tot i que he de dir que en general em portava força bé amb ells, un dia es van entossudir que volien anar a fer classe a l'aula d'informàtica. Jo els vaig dir que no hi podíem anar, que aquell dia no tocava i que probablement ja estaria ocupada.

Tot i això, els noiets van decidir que hi volien anar igualment i que hi anirien. Quan ja estaven a punt de sortir per la porta, va passar el director per fora de l'aula i li vaig dir "Digue'ls-hi tu, que no poden anar a l'aula d'informàtica, que a mi no em volen fer cas" i la seva simpàtica resposa va ser "Digue'ls-hi tu, que per això és la teva feina. Si els hi dic jo, també ho hauria de cobrar jo". Em va deixar al·lucinada, sobretot comptant que ho va dir tan tranquil davant de tots els nanos. D'això se'n diu companyerisme!

Sempre que veig algun professor amb dificultats per controlar una classe (que no vol dir que jo no en tingui, que també en tinc, però afortunadament cada dia menys) recordo aquesta situació. No crec en el corporativisme, però penso que ens hem de donar suport uns als altres, perquè si no ens ajudem entre nosaltres, està clar que ningú ho farà, ni els alumnes ni tampoc els pares, que cada vegada més vénen a atacar el professorat i defensar els seus nens en lloc de fer-ho al revés.

Però d'altra banda, també penso que hi ha molts professors que estan en un institut quan realment no hi volen ser, gent que s'ha cansat de treballar a l'empresa privada i ha decidit tirar pel "camí fàcil" de l'educació. O gent que no suporta els adolescents, però es fa funcionari per tenir una feina fixa que li asseguri un sou cada mes. O bé aquells que s'hi posen pel suposat bon horari que tenen els professors (d'acord que a l'institut només hi estem 24 hores a la setmana, però què passa amb tota la feina que s'ha de fer a casa? O és que es pensen que les classes, les activitats i els exàmens es preparen i corregeixen sols?). Etc.

El problema és que la nostra feina no és tan fàcil com pot semblar vist des de fora (no es tracta d'arribar, explicar quatre coses i ja està, sinó que prèviament has d'aconseguir que els nanos entrin a l'aula, s'asseguin a la cadira, treguin el llibre, la llibreta i el bolígraf, estiguin mínimament calladets...). I clar, n'hi ha molts que ho descobreixen quan ja hi són ficats i llavors ja no saben com sortir-se'n.

No tothom serveix per ser professor i aquí és on surt el meu dimoniet, que em diu que no he d'omplir el paper que em va donar la meva companya. Perquè, tot i que crec que està bé que els professors fem un front comú "contra l'enemic", la veritat és que hi ha molta gent que potser no hauria de ser professor, però es resisteix a reconèixer-ho. No podria ser que el fet que la facin fora de les llistes de substitucions fos la seva millor sortida? Potser és precisament el que li convé, deixar l'ensenyament, que sembla que no és el seu fort, i dedicar-se a alguna altra cosa que li provi més...

Cada any em trobo en un moment o altre en què em vénen ganes d'engegar-ho tot a la merda, sobretot als alumnes adolescents, que de vegades són d'allò més pesats. Però ho reflexiono i sempre arribo a la conclusió que estic fent la feina que m'agrada fer i que no em veig treballant en una altra banda. Ara, hi ha professors que dubto molt que poguessin dir el mateix.

No diré pas que siguem profes per vocació, perquè si no hi hagués un sou cap de nosaltres estaria fent aquesta feina, però hi ha gent que la fa millor i altres que la fan pitjor i pel bé de tots plegats, aquests potser valdria més que es busquessin la vida per una altra banda. no?