Què fer?

Fa uns dies una companya de l'institut em va demanar si podia o volia omplir un paper que em donava. Era un escrit, fet clarament per ella mateixa, en el qual deia que jo, com a companya seva d'equip docent que havia estat el curs passat, no havia sentit en cap cas, ni de boca d'alumnes, professors ni pares, que ella tingués cap problema a l'hora de fer classe i que en la meva opinió, el curs passat havia anat amb absoluta normalitat.

El paperet em va agafar mig per sorpresa, tot i que no del tot. Resulta que fa un parell d'anys uns pares van decidir posar-li una demanda perquè ells consideren que no és suficientment bona profe per fer classe als seus fills. Durant tot el curs passat vaig estar sentint comentaris aïllats sobre el tema, comentaris dels alumnes i també d'alguns professors que no la deixaven del tot ben parada, però fins ara no havia sentit a dir que li haguessin posat realment la demanda.

El fet que em demanés d'omplir un paper que diu que no he sentit a parlar malament d'ella em va obrir un debat intern que encara no sé molt bé com acabarà.

La meva primera reacció va ser pensar en la meva pròpia situació i vaig recordar diverses vegades en què he necessitat un cop de mà, que en alguns casos m'han donat, però en altres casos malauradament no.

Vaig recordar, sobretot, un cas que em sembla que no oblidaré mai: era el meu primer any en un institut i tenia els alumnes més xungos de l'institut (òbviament, com sempre passa, a la novata li van donar el grup que no volia ningú més). Tot i que he de dir que en general em portava força bé amb ells, un dia es van entossudir que volien anar a fer classe a l'aula d'informàtica. Jo els vaig dir que no hi podíem anar, que aquell dia no tocava i que probablement ja estaria ocupada.

Tot i això, els noiets van decidir que hi volien anar igualment i que hi anirien. Quan ja estaven a punt de sortir per la porta, va passar el director per fora de l'aula i li vaig dir "Digue'ls-hi tu, que no poden anar a l'aula d'informàtica, que a mi no em volen fer cas" i la seva simpàtica resposa va ser "Digue'ls-hi tu, que per això és la teva feina. Si els hi dic jo, també ho hauria de cobrar jo". Em va deixar al·lucinada, sobretot comptant que ho va dir tan tranquil davant de tots els nanos. D'això se'n diu companyerisme!

Sempre que veig algun professor amb dificultats per controlar una classe (que no vol dir que jo no en tingui, que també en tinc, però afortunadament cada dia menys) recordo aquesta situació. No crec en el corporativisme, però penso que ens hem de donar suport uns als altres, perquè si no ens ajudem entre nosaltres, està clar que ningú ho farà, ni els alumnes ni tampoc els pares, que cada vegada més vénen a atacar el professorat i defensar els seus nens en lloc de fer-ho al revés.

Però d'altra banda, també penso que hi ha molts professors que estan en un institut quan realment no hi volen ser, gent que s'ha cansat de treballar a l'empresa privada i ha decidit tirar pel "camí fàcil" de l'educació. O gent que no suporta els adolescents, però es fa funcionari per tenir una feina fixa que li asseguri un sou cada mes. O bé aquells que s'hi posen pel suposat bon horari que tenen els professors (d'acord que a l'institut només hi estem 24 hores a la setmana, però què passa amb tota la feina que s'ha de fer a casa? O és que es pensen que les classes, les activitats i els exàmens es preparen i corregeixen sols?). Etc.

El problema és que la nostra feina no és tan fàcil com pot semblar vist des de fora (no es tracta d'arribar, explicar quatre coses i ja està, sinó que prèviament has d'aconseguir que els nanos entrin a l'aula, s'asseguin a la cadira, treguin el llibre, la llibreta i el bolígraf, estiguin mínimament calladets...). I clar, n'hi ha molts que ho descobreixen quan ja hi són ficats i llavors ja no saben com sortir-se'n.

No tothom serveix per ser professor i aquí és on surt el meu dimoniet, que em diu que no he d'omplir el paper que em va donar la meva companya. Perquè, tot i que crec que està bé que els professors fem un front comú "contra l'enemic", la veritat és que hi ha molta gent que potser no hauria de ser professor, però es resisteix a reconèixer-ho. No podria ser que el fet que la facin fora de les llistes de substitucions fos la seva millor sortida? Potser és precisament el que li convé, deixar l'ensenyament, que sembla que no és el seu fort, i dedicar-se a alguna altra cosa que li provi més...

Cada any em trobo en un moment o altre en què em vénen ganes d'engegar-ho tot a la merda, sobretot als alumnes adolescents, que de vegades són d'allò més pesats. Però ho reflexiono i sempre arribo a la conclusió que estic fent la feina que m'agrada fer i que no em veig treballant en una altra banda. Ara, hi ha professors que dubto molt que poguessin dir el mateix.

No diré pas que siguem profes per vocació, perquè si no hi hagués un sou cap de nosaltres estaria fent aquesta feina, però hi ha gent que la fa millor i altres que la fan pitjor i pel bé de tots plegats, aquests potser valdria més que es busquessin la vida per una altra banda. no?