dissabte, 31 de maig del 2008

Algunes petites reflexions literàries...

Avui, empapant-me de l'esperit de la Setmana de TV3, dedicada a la lectura, he decidit canviar radicalment de temàtica i parlar sobre alguns llibres que he llegit.

Tot i que potser són llibres poc interessants per la gent que no estigui relacionada amb l'ensenyament (o educació, que segons sembla ara és el mateix i a batxillerat ens hem de dedicar a "educar" als nostres alumnes en lloc d'ensenyar...), hi ha un parell de lectures que vull recomanar, perquè, malgrat que tracten la temàtica de l'educació tant a primària com secundària, els dos ho fan de manera prou amena perquè puguin interessar a qualsevol persona que s'animi a llegir-los.

El primer dels llibres que recomano es diu Generació L. Els fills de la reforma educativa, d'un professor lleidetà de llengua i literatura a secundària, Pere Pena (editorial Proa, 2005). En el llibre, l'autor ens explica l'origen i l'evolució de l'actual sistema educatiu, des que era tan sols la REM (Reforma de l'Ensenyament Secundari) fins a l'actual ESO (Ensenyament Secundari Obligatori) i ens va analitzant les diverses problemàtiques que hi veu, que en són moltes. Diguem que explica més o menys el mateix que deia jo en les primeres entrades d'aquest blog, però de manera més ben dita i força més ben documentada.

El segon llibre que vull recomanar l'he llegit molt recentment, ja que me'l van regalar aquest passat sant Jordi i el vaig estar devorant sota el sol de Cuenca, mentre els meus companys de viatge s'enfilaven per les parets. Es diu ¿Educar? Educamos todos. Fracaso escolar: recetas para curarlo, d'un altre professor, però de la banda de ciències, David Rabadà i Vives (Lectio Ediciones, 2007). Com el seu títol indica clarament, aquest llibre analitza les causes del fracàs escolar des de totes les perspectives possibles, i val a dir que no se'n salva ningú: des de la televisió, la publicitat i la societat en general, les institucions com l'Estat i les seves contínues lleis educatives, els pares i altres familiars que envolten els escolars i també, òbviament, les escoles i els professors, tothom rep d'una manera o altra. Tal com deixa clar des del principi (més ben dit, ja des del títol del llibre), l'autor ens fa veure que tots i cada un de nosaltres, sobretot amb el nostre exemple, som responsables de l'educació de la nostra joventut. M'ha agradat molt aquest llibre, perquè mentre l'anava llegint tenia la sensació d'haver-lo escrit jo mateixa, ja que diu exactament el mateix que hauria dit jo i amb el mateix to irònic.

Deixant de banda els llibres d'assaig i passant a les novel·les, fa també pocs dies vaig acabar de llegir un llibre d'un autor que trobo d'allò més interessant: Noah Gordon. La novel·la porta per títol El celler (The bodega en l'original) i des que va sortir a la venda que havia tingut ganes de llegir-lo, primer per qui n'era el seu autor i segon per la seva ambientació, ja que la història (escita a Massachusetts) transcorre en unes vinyes del Penedès a finals del segle XIX, a l'època de l'assassinat del general Joan Prim. Tot i que la història no té res d'extraordinari, la volia llegir perquè sempre m'ha agradat molt la manera d'escriure del seu autor.

Quan fa uns quinze anys vaig llegir per primera vegada la seva novel·la més coneguda, El metge, ja vaig quedar encantada per la gran quantitat de detallets que hi posa en la seva narració, que aconsegueixen que et facis una idea molt clara de l'escena que t'està escrivint i que visquis amb el protagonista tot allò que li passa com si tu mateix et trobessis dins de la història. El mateix passa en les altres novel·les que segueixen l'anterior, El xaman i La doctora Cole, i El celler no podia ser menys.

Noah Gordon es pren molt seriosament la seva feina i fa una gran tasca de documentació abans de posar-se a escriure qualsevol cosa. Per això, malgrat ser americà, ens parla amb tota exactitud de la història d'Espanya a finals del segle XIX, on la mort del general Prim hi té una presència molt important, de com funcionaven les vinyes i la producció de vi i vinagre en la mateixa època i, fins i tot, de com era una fàbrica tèxtil en aquells moments. Per això, malgrat que, com he dit abans, la història en si no té res d'extraordinari, crec que val la pena llegir el llibre, perquè s'hi pot aprendre molt.

Em va fer molta gràcia quan descrivia la fàbrica tèxtil, perquè mentre l'anava llegint pensava "Aquesta fàbrica que descriu s'assembla molt al Museu de la Ciència i la Tècnica de Terrassa; suposo que en aquella època totes les fàbriques tèxtils devien ser més o menys iguals". La meva sorpresa va ser descobrir, al final del llibre, que en realitat està descrivint precisament aquesta fàbrica de Terrassa, que ell mateix va anar a visitar per documentar-se i poder descriure-la amb tot detall.

I seguint amb el tema dels llibres, el Mohawk, avorrit de tants dies de no poder escalar a causa de la pluja, ha decidit començar a fullejar un llibre que fa molt temps que té pendent: L'Ulisses de James Joyce. És un d'aquells llibres que tothom diu que ha llegit per quedar bé, però que molt poca gent ho deu haver fet realment. Jo puc presumir d'haver-lo llegit, tot i que també he de confessar que en la majoria de pàgines no hi vaig entendre ni un borrall, així que és com si no l'hagués llegit mai. Potser, si aconsegueixo reunir prou valor, el torni a llegir un dia d'aquests, a veure si en trec l'aigua clara...A diferència dels llibres anteriors, l'Ulisses no el recomanaria a ningú, perquè mentre el llegia, a part de no entendre-hi res, em feia la sensació que el seu autor m'estava prenent el pèl i que la seva intenció era precisament aquesta, la de fer un llibre infumable que ningú entengués.

dijous, 22 de maig del 2008

Algunes petites anècdotes...

Ara, que ja ha arribat la primavera i la calor, i que s'acosten cada vegada més les vacances d'estiu, es nota en l'ambient de les classes.

Fa un parell de dies estava amb un grup de 3r fent com podia la meva classe. Quan tan sols quedaven 5 minutets per acabar, un dels noiets escalfacadires de la classe va tenir la brillant idea d'agafar una bossa de patates, que tenia oberta, i tirar-la a una companya. Ella, davant "l'agressió" va fer el que era més lògic, allò que hauríem fet tots: va agafar la bossa que havia anat a parar als seus peus i va escampar tot el seu contingut pel terra!

Els vaig dir que no sortirien de l'aula fins que ho haguessin recollit, però cap dels dos no ho volia fer, un perquè ell, malgrat haver llençat la bossa, no ho havia escampat pel terra, i l'altra perquè l'altre li havia tirat la bossa, així que ho recollís ell. Total, una alumna va anar a buscar l'escombra i el recollidor i la resta del grup van marxar cap a la classe que els tocava a continuació. Mentre, aquells dos noiets es van quedar asseguts al seu lloc, entossudits que cap dels dos no pensava recollir-ho.

Com que després tenia classe amb batxillerat i no tenia ganes de perdre el temps amb aquestes criaturades que em crispen tant, no m'ho vaig pensar dues vegades i vaig anar a buscar algú de direcció. Quan el company i jo vam tornar a l'aula, curiosament el terra estava ben net i polit. El vaig deixar a ell encarregat de la situació i me'n vaig anar amb els de batxillerat. Sabeu allò de "La primavera, la sang altera"? Buf.

Avui n'ha passat una altra de força més curiosa. Tenia una hora lliure després del pati i he anat donant voltes per l'institut fent feina pendent. De sobte he vist a un profe i al conserge barallant-se amb el pany de la porta d'una aula. Uns minuts més tard, he tornat a passar per allà i resulta que s'havien multiplicat: hi havia el profe, el conserge, el director i la cap d'estudis, tots contemplant el pany de la porta. Després m'he assabentat que a dins de l'aula hi havia un grup de 2n d'ESO que no podia sortir. No sé què ha passat exactament, però resulta que el profe, el seu tutor, ha sortit un moment a buscar una cosa i quan ha tornat a l'aula ja no ha pogut obrir la porta! S'hi han estat una bona estona, però finalment han aconseguit alliberar els noiets de l'aula. El que m'ha semblat més curiós és no haver sentit els noiets de dins l'aula fent xivarri, perquè sempre aprofiten la més mínima ocasió per posar-se a cridar com bojos!

Ara bé, a la tarda, un dels graciosos de 2n (a qui ja he tingut el gust de posar alguna falta de disciplina greu...) ha tingut la brillant idea, animat per algun dels seus companys, de tornar a tancar la porta mentre eren tots a dins, així que a les 17h, quan ja marxava cap a caseta, altra vegada he tornat a veure la mateixa escena: el tutor, el dire, el conserge, la cap d'estudis i alguns més, tots allà intentant obrir la porta de nou. Afortunadament, aquesta vegada ha costat menys, suposo que perquè ja han agafat pràctica al matí...o potser perquè del pany ja només en quedava la meitat... A veure si això serveix d'excusa per perdre de vista el graciós de torn durant uns dies!

diumenge, 11 de maig del 2008

La Kuádriga, el Gorriya y el Capota contra Markus...

Davant el perill imminent que aparegui una via nova amb aquest curiós nom (o alguna cosa semblant, ja que hi poden haver múltiples variants), crec que val la pena que expliqui breument d'on surten cada un d'aquests pseudònims.

El primer que he de dir és que tots ells són personatges que per un motiu o altre ens van cridar l'atenció i van ser tema de conversa durant els quatre dies del nostre viatge a Cuenca.

Del "Capota" ja en vaig parlar en l'entrada anterior. El noiet que es va guanyar el sobrenom va tenir la mala idea d'expulsar tot l'esmorzar (acció coneguda popularment com a "potar") just en el moment en què nosaltres acabàvem d'aterrar al càmping de Cuenca. La visió va deixar al·lucinats els meus companys de viatge, motiu pel qual el desafortunat jovenent va ser tema de conversa durant els quatre dies que vam ser allà. El més curiós va ser veure el mateix noiet, uns minuts més tard de la "potada" jugant tranquil·lament amb una videoconsola com si res no hagués passat!

El "Gorriya" és un home amb pinta de sudamericà que ens va "ajudar" a aparcar l'Ozzimòbil prop de les Casas Colgadas quan hi vam anar a fer el turista. La veritat és que l'home va ser molt simpàtic, però sobretot el motiu de la nostra diguem-ne burla és que ell ens va dir que seria allà, vigilant els cotxes, fins a les 22h i quan nosaltres vam recollir l'Ozzimòbil, cap a les 20h, no hi havia ni rastre d'ell! La veritat és que no ens va sorprendre gaire...

Del "Markus" i "La Kuádriga" us diré el que em van comentar els companys, perquè jo no ho vaig viure personalment. Tots dos eren membres del grup de campistes que teníem a prop de la nostra parcel·la, els que sopaven cada dia carn feta a la barbacoa a les 24h aproximadament. El Markus no sabem exactament qui era, però va sobtar molt una frase que van sentir pronunciar a un dels seus companys: un dels nois va veure un dels seus amics anar corrent cap al lavabo i li va dir "¿A dónde vas?" i l'altre noi li va respondre "¡Al servicio, que está Marcus!" Que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions...

Dient això, acabo de recordar una altra cosa del càmping que em va sorprendre molt, perquè és la primera vegada que m'hi trobo. Resulta que als lavabos no hi havia paper higiènic i si en volies fer servir, te l'havies de portar tu mateix! Imagineu l'escena: cada matí, els campistes dirigint-se cap a la caseta de serveis i passejant per tot el càmping la tovalloleta, el sabó, el raspall i... el rotllo de paper de vàter!! No cal dir que era el producte estrella de la botigueta del càmping...

Bé, per últim em falta parlar de "La Kuádriga". Resulta que amb aquest grup de noiets n'hi havia un que anava en cadira de rodes, cosa que no l'impedia ser el més marxós de tot el grup. El sobrenom que li van posar els meus companys no va ser perquè anés en cadira de rodes, sinó perquè hi va haver un moment en què el van veure voltant pel càmping a remolc d'un gos enorme que anava amb ells, a mode de carruatge tirat per cavalls. Jo no ho vaig arribar a veure, perquè en aquells moments havia tret a passejar per tot el càmping el nostre exclusiu rotllo de paper higiènic, però els meus acompanyants es van passar tota la tarda rient de la curiosa escena que havien vist.


diumenge, 4 de maig del 2008

En un lugar de la Mancha de cuyo nombre no quiero acordarme...

Aprofitant el pont de l'1 de maig (dies 1, 2, 3 i 4), amb el Mohawk, l'Ozzy i el Jortx, i abusant una mica de l'Ozzymòbil, hem anat a fer una descoberta a les zones d'escalada de les terres quixotesques. La nostra primera intenció era anar a la Pedriza, a la capital del reino, Madrid (o Madrí o Madrit o Madriz, segons on es pronunciï), però necessitàvem un lloc on assentar l'Ozzimòbil i, dels dos càmping que volíem visitar, un ja estava del tot ocupat i l'altre, tancat. Així doncs, buscant una alternativa a l'últim moment, finalment ens vam decidir per anar igualment cap al centre de la península, però més a prop del mar, concretament a Cuenca.

Vam sortir de casa el dia 1, dijous, a les 8h del matí i vam fer camí cap a Cuenca, on vam arribar aproximadament a l'hora de dinar (15:30). Unes set hores de viatge, comptant que vam parar a esmorzar en una àrea de servei, on òbviament ens van donar un clatellot amb el preu, però el vam aguantar estoicament. I amb els peatges: AP-7 = 28.4€ per anar de Barcelona a València!! I del gasoil millor no en parlem, que m'agafa la plorera...

A l'arribar al càmping Caravaning, de Cuenca, ens vam emportar el primer ensurt. La noia de recepció ens va dir que ens poséssim allà on volguéssim. Aviat vam descobrir que el càmping estava a rebentar de gent, sobretot de nens corrent per tot arreu, i que les parcel·les no estaven numerades! De fet, en molts casos ni tan sols estaven ben delimitades, sinó que la gent es posava entre els arbres allà on volia (o podia) i com volia (o podia). Això ens va portar la primera complicació, ja que si no teníem parcel·la assignada, com ho faríem perquè no ens la prenguessin? Penseu que dormíem a l'Ozzymòbil, que és una furgoneta, cosa que vol dir que la necessitàvem també per poder-nos desplaçar d'una banda a l'altra. Així doncs, com ho havíem de fer per deixar constància de la nostra presència?

La nostra primera idea va ser deixar al lloc un parell de tamborets de platja que portàvem, però la cosa no va acabar de funcionar, ja que al retornar ens vam trobar amb un cotxe mig aparcat en el nostre tros de tal manera que l'Ozzimòbil no hi podia entrar. Tampoc era qüestió de barallar-se, així que vam prendre una altra parcel·la i al dia següent ho vam fer millor: vam deixar els dos tamborets ben col·locadets a banda i banda de la parcel·la i, just al mig i fent de barrera, una bona bossa d'escombraries. Aquesta vegada sí que va funcionar!!

Ara bé, la imatge impactant del dia va ser quan, tot just arribar i aparcar per primera vegada, mentre l'Ozzy encara feia maniobres per col·locar bé l'Ozzymòbil, els altres tres ens vam girar cap als veïns de la parcel·la de davant i vam veure com un noiet d'uns deu anys expulsava allà mateix tot el que havia menjat per esmorzar. A partir d'aquest moment, el desafortunat jovenet va passar a ser conegut amb el sobrenom de "El Capota" pel meu selecte grup d'acompanyants.

Aquell mateix primer dia, després de dinar i ja agobiats per la vida del càmping, ens vam dirigir ràpidament a conèixer un dels sectors d'escalada de la zona: l'Alfar, a la zona de la Hoz del Júcar, a dos o tres quilòmetres del càmping.

Allà, la primera desil·lusió: el sector, igual que el càmping, estava replè de gent. Fins i tot hi havia moltes vies "ocupades", és a dir, hi havia les cintes i fins i tot les cordes posades, però no hi havia ningú fent-les en aquell moment. Fastiguejats de l'ambient que hi havia, ens vam dirigir cap a un altre sector veí, el Sombrativo. Allà, els meus companys van estar enfilant-se per les parets una estona, tot i haver perdut bona part de la motivació inicial que portaven, principalment per perdre el temps i no haver de tornar tan d'hora al càmping.

Al dia següent, divendres, ens vam llevar d'horeta i vam anar ràpidament (bé, no tant ràpidament, que primer vam fer un bon esmorzar a base de torradetes amb melmelada i cafetó calent!) cap a l'Alfar, a veure si hi havia sort i hi arribàvem abans que tothom es despertés i tornés a quedar com el dia anterior. Des de les 10h hi vam estar força tranquil·lets, però a partir de les 11h poc a poc es va anar omplint de gent. Tot i això, vam poder fer algunes vies i, fins i tot, jo em vaig animar a enfilar-me a una via anomenada "Sin problemas" que, per si el nom no fos prou explícit, us diré que tenia un IV grau. Ja sé que pels escaladors això més aviat fa vergonya, però a mi em va agradar molt, perquè era molt facileta, tal com a mi m'agraden. De fet, em va agradar tant que la vaig pujar dues vegades! Home, per una via fàcil que trobava, ho havia d'aprofitar!! De fet, a la zona no abunden les vies de grau baix, sinó que la majoria són de 7è i fins i tot 8è grau!!

Quan ja en vam tenir prou d'escalada, vam dinar i després vam anar a visitar la Ciudad Encantada, on bàsicament vam veure...més pedres! Mentre la resta de turistes (sí, ara fèiem de turistes) s'anaven admirant de les curioses formes que el vent i el pas del temps ha anat donant a les roques, els meus companys no deixaven de lamentar-se veient quines boniques vies es podien haver obert allà. Quanta pedra desaprofitada! Fins i tot, en algun cas ja aventuraven quin grau tindrien!! Homes, sempre pensant en el mateix...


Ara bé, el millor que vam veure allà va ser una bestioleta, que va descobrir l'Ozzy i que em va fer molta il·lusió, ja que rarament aconsegueixo fer fotografies d'aquest tipus:


De retorn cap al càmping, a la carretera vam veure una segona bestiola que ens va deixar bocabadats: una preciosa àguila ens va passar volant just davant nostre, a pocs metres de l'Ozzimòbil, tot i que malauradament no li vaig poder fer cap fotografia. Quina llàstima!!

Vam arribar al càmping, on vam estar el temps just per dutxar-nos i fugir-ne corrent altra vegada, tot i que ara no vam anar a escalar, sinó a fer de nou el turista, aquesta vegada a Cuenca ciutat, a veure les famoses Casas Colgadas (o "Casas flotantes", com vam sentir que algú les anomenava). Vam donar unes quantes voltes per allà i quan ja vam haver complert amb el nostre paper de turistes, vam tornar novament al càmping.

El tercer dia, dissabte, vam decidir anar a descobrir una altra zona d'escalada, la Chopera sur, entre Valeria i Valera de Abajo. Allà vam trobar una zona molt i molt agradable, amb vies per a tots els gustos, un bon peu de via (la chopera que dóna nom a la zona) i molta ombra, ideal pel dia excessivament assolellat que feia. A més, quan hi vam arribar només hi havia dues cordades més, així que s'hi estava d'allò més tranquil.


Allà em vaig animar a fer una altra via, novament amb un nom massa explícit: "Principiantes". No em va agradar tant com la del dia anterior, però no estava malament. Els meus col·legues, en canvi, van poder anar triant i remenant, fins que poc a poc el territori es va anar omplint de gent. En el punt àlgid hi havia reunits allà al costat de la carretera fins a 17 cotxes, la majoria dels quals eren furgonetes de tota marca i model!



Vam dinar allà mateix i després vam tornar al càmping, on vam estar una bona estona fent el mandrós, esperant l'hora de sopar. Com que era l'última nit, vam decidir menjar bé i vam anar al restaurant del càmping. Val a dir que vam menjar molt bé, tot i que ens va costar més aquest sopar que la resta de la nostra estada al càmping!!

Al matí següent, diumenge, se'ns va acabar la bona vida i vam haver d'iniciar el nostre retorn a casa. Tocava tornar a treballar i, mentrestant, anar somiant amb les properes vacances...