dimecres, 23 de juliol del 2008

La maledicció de la To causa estralls!!

Aquests últims dies, amb el Mohawk, després d'uns anys passejant per diverses valls dels Pirineus (Benasque, Boí, Ordesa, Ansó, Pineta, Sierra de Guara), n'hem anat a descobrir una que desconeixíem (bé, almenys jo): la Vall Fosca, al Pallars Jussà.

Vam marxar el dissabte al matí i vam retornar a caseta el dimecres al migdia. En total, cinc dies de muntanya amb una climatologia d'allò més variada.

El dissabte al matí vam carregar el cotxe fins dalt i ens vam dirigir cap a la que seria casa nostra durant aquests dies: el càmping Vall Fosca, a la Torre de Cabdella, al costadet del riu Flamisell.

Per la tarda teníem dos possibles plans:

a) Pujar des de l'estany de Sallent fins a l'estany Gento, fent el mateix trajecte que el telefèric, però caminant (és a dir, cansant-se força més, tardant força més temps, però força més barat).

b) Anar a fer el turista a la veïna vall de Boí, per tornar a veure les esglésies romàniques que ja vam veure l'any passat i que tant ens van agradar.

Després de muntar la tenda, dinar al càmping i discutir llargament sobre les dues alternatives per la tarda, finalment vam optar per la variant c) Quedar-nos fent el vago al càmping. I així va ser. Únicament ens vam moure per agafar el cotxe i anar fins a Sallent a contemplar com el telefèric baixava a les 18h en punt i després passar pel bar del càmping a prendre un refresc, que sempre va bé.

A la matinada, primera sorpresa (no del tot inesperada): una tempesta típica del Pirineu, amb els seus trons, llamps i sobretot llampecs (s'hi va estar més de tres hores llampegant!), i una mica de pluja.

El segon dia, diumenge, volíem anar a fer una excursioneta pel congost de Collegats, però el fet d'haver de travessar un petit riu amb el cotxe quan el cel amenaçava pluges i un esmorzar que no es va acabar de posar del tot bé ens van fer desistir de l'intent. Finalment, cap a les 12h del migdia (quan els núvols ja havien desaparegut i l'estómac d'una servidora semblava estar una mica més tranquil), la millor hora per posar-se a caminar sota el sol, vam decidir fer l'excursioneta que teníem pendent del dia anterior: l'estany Gento.

Vam anar fins a la central elèctrica de Sallent, vam atravessar la presa, vam deixar el cotxe allà mateix i vam iniciar el nostre recorregut muntanya amunt.

Després d'una hora i mitja de pujada a estones suau i altres estones no tan suau, vam arribar a la via del carrilet, que vam anar seguint fins a l'estany Gento.

Allà vam buscar ràpidament un racó a l'ombra de l'hotel i vam dinar. Amb la panxa contenta i alguns núvols que començaven a treure el nas, vam iniciar el descens de retorn a Sallent. Poc més d'una horeta de baixada i uns 7 km recorreguts segons el meu podòmetre (que encara no estic segura que sigui gaire fiable), vam arribar al cotxe i vam tornar a "caseta". Després d'una bona dutxa per treure's de sobre la suor i, sobretot, l'excés de crema solar que portàvem, vam tornar a visitar el bar del càmping, aquesta vegada per anar fent temps fins que arribéssin els nostres des de llavors nous companys de viatge: l'Ozzy i el Jortx, que òbviament es van instal·lar en l'Ozzymòbil al costat de la nostra petita tenda.

Si el diumenge la maledicció de la To ja havia fet acte de presència, primer amb la tempesta de la nit i després amb el meu malestar del matí, amb l'arribada de les altres dues víctimes de la maledicció la cosa va ser encara molt pitjor: a la nit, quan eren aproximadament les tres de la matinada i estàvem tots més o menys ben adormidets, va començar a llampegar i tronar de nou, com la nit anterior. Però aquesta vegada no en va tenir prou amb això i a més ens va caure una pedregada a sobre que ens va deixar a tots ben sorpresos, a part d'algun nyanyo al front d'algú que va treure el nas fora de la tenda quan no tocava. Afortunadament, tant els cotxes com la tenda van resistir d'allò més bé la intensa tempesta.

El dilluns es va llevar amb un aspecte horrible: tot emboirat, amenaça de pluja altra vegada i malestar estomacal de nou. Els meus companys van decidir encarar-se a la maledicció i anar a fer igualment allò que tenien pensat fer: la via Los pulmones bien, gracias, sobre l'estany de Mar, al costat de la Colomina. Jo, que no em trobava en condicions ni físiques ni anímiques, vaig decidir donar-los suport moral des de l'Ozzimòbil, que es va quedar al càmping. Sort que m'havia portat un llibre per llegir i la meva fantàstica Nintendo-DS, que si no...Total, que d'aquesta sortida ja us en parlaran ells, perquè jo no hi vaig anar.

Dilluns al vespre: sopar al càmping i partideta a l'Intelect, en la qual el Jortx va arrasar, acompanyada d'un orujo gentilesa de la sogra de l'anteriorment anomenat. A la nit ja esperàvem que ens tornaria a diluviar, però es veu que no, que la To va decidir canviar de tàctica i aquesta vegada va substituir la pluja per un cel ben estrellat (que ja ens hauria agradat el dia de la trobada amb la Gatta!) i, conseqüentment, una baixada extrema de les temperatures. Quin fred vam passar aquella nit, sobretot els dos innocents que dormíem a la tenda!!

Ara bé, dimarts el dia es va aixecar amb un aspecte totalment oposat al dia anterior (s'haurà acabat la maledicció de la To?), així que ràpidament ens vam llevar per poder complir l'objectiu escalatori del dia: la via Cigrons amb xampinyos, també a l'estany de Mar, tot i que en un altre extrem de la Pulmones...Vam anar fins a Sallent, a agafar el telefèric (amb un dia de pujar al Gento a peu ja en vaig tenir prou!)

i després ens vam dirigir caminant cap a la Colomina i l'estany de Mar, una servidora fent el recorregut per primera vegada, els altres repetint-lo per segona vegada en dos dies consecutius. El trajecte va ser agradable, amb una pujada constant, però força suau fins que vam arribar a l'estany de Mar i vam començar la pujada seriosa cap al peu de via.

Val a dir que jo hi vaig anar simplement com a acompanyant, així que mentre els meus companys es divertien enfilant-se per les parets, jo em vaig quedar a peu de via prenent el sol, contemplant l'interessant paisatge que tenia davant els meus ulls i gaudint del fabulós silenci que només es pot 'sentir' en indrets com aquests.

Dimarts al vespre, nova partida a l'Intelect, amb nou guanyador: aquesta vegada va arrasar el Mohawk mentre els altres ens ho miràvem més aviat al·lucinats. Curiosament, a la nit ni plou, ni pedrega ni fa fred extrem...S'haurà acabat realment la maledicció?

Dimecres al matí tocava retornar cap a casa. Primer, però, el Jortx va convèncer el Mohawk per fer una ràpida visita a una nova via que acabava d'equipar no excessivament lluny d'allà, prop de Terradets. L'Ozzy i jo, cansats ja de tanta escalada, com que teníem dos mitjans de transport (és a dir, dos cotxes), vam decidir que els deixaríem anar fent i nosaltres, mentrestant, aniríem recollint les coses tranquil·lament i faríem un bon esmorzar al bar del càmping abans de marxar.

Finalment ens vam retrobar al llac de Terradets, ens vam redistribuir en els cotxes, vam fer una parada tècnica a Artesa de Segre per dinar i després se'n va anar cadascú cap a casa seva.

Per cert, després de veure les fotos que he anat fent aquests dies m'ha quedat un dubte: Què devien estar buscant aquests nois?

Bolets?
Les últimes clapes de neu?

L'estany de Sallent?

L'estany Gento?

El de la Colomina?

O potser el seu refugi?

L'estany de Mar?

Em sembla que no...

Potser buscaven la granota que havíem trobat diumenge baixant de l'estany Gento?

O els llimacs que compartien amb nosaltres el sòl del càmping?

L'aranya que va decidir compartir habitatge amb nosaltres i va muntar una fantàstica teranyina sota l'impermeable de la nostra tenda?

O la petita llagosta que ens va visitar mentre dinàvem dimarts prop del refugi de la Colomina?

De debò, què devien buscar?

La via del carrilet?
O potser algun dels seus múltiples túnels?

Alguna bonica cascada?

No! Buscaven les fites que ens indiquessin el camí a seguir!!



dimecres, 16 de juliol del 2008

La gran festa de l'aigua...i aquesta vegada sense pluja!

Fa uns dies, per revenjar-me de les vegades que el Mohawk m'ha deixat soleta a casa per anar-se'n a escalar, vaig convèncer la meva tia per sortir un parell de dies, aprofitant que el meu maridet està acabant d'enllestir els últims detalls com a tribunal d'opos.

L'elecció del lloc de destí va ser molt fàcil, simplement ens vam guiar per "el que toca" i el que toca aquest any és visitar la ExpoZaragoza2008. A més, mataríem dos ocells d'un tret, ja que amb l'excusa podríem anar a 'estrenar' l'AVE, que encara no coneixíem.

Així doncs, dilluns al matí ens vam dirigir cap a l'estació de Barcelona-Sants amb un paperet tret d'internet que deia que valia com a bitllet per l'AVE. És la primera vegada que compro un bitllet a través de la xarxa, així que no estava del tot convençuda que el paper imprès a casa em servís per poder pujar al tren, però es veu que sí, que mentre es vegi bé el codi de barres ja n'hi ha prou. Un gran invent, això d'internet!!

Una hora i tres quarts després de sortir de Barcelona arribàvem a l'estació de Zaragoza-Delicias. Ara ja podíem fer una valoració sobre l'AVE. Em va sorprendre la poca comoditat dels seus seients, que em van semblar una mica durillus comptant que un s'hi pot passar gairebé quatre hores assegut allà. No arriben a l'extrem dels trens de rodalies, però podrien ser força més comfortables. A part d'aquest detall, la resta va anar molt bé. Realment l'AVE és molt puntual i arriba a agafar els 300 km/h en alguns trams. A més, a la tornada ens van regalar un llibret del Carlos Ruiz Zafón, Barcelona Gothic, i un caramelet de gominola.

Ja a Saragossa, de seguida vam començar a veure que la ciutat està volcada en aquesta exposició. Una noia d'informació ens va indicar quin autobús podíem agafar per anar fins a l'hotel on teníem reserva feta (via internet, és clar!) i també la gent del bus va ser molt amable indicant-nos exactament en quina parada havíem de baixar per arribar fins a l'hotel. S'ha de reconèixer que pertot on vam anar la gent va ser molt agradable i ens van ajudar sempre que vam necessitar alguna cosa.

Al baixar de l'autobús, el primer que vam veure va ser la Puerta del Carmen, del 1792, un monument amb forma d'arc de triomf romà que obre la Avenida Cèsar Augusto, una de les principals avingudes del centre de la ciutat, al casc històric, on hi teníem el nostre hotelet, prop dels carrers més comercials i de la gran atracció de la ciutat, la Basílica del Pilar.

Una altra cosa que ens va quedar clara des del principi és que la ciutat és, o ha estat, tremendament religiosa. Només en la Avenida César Augusto ja vam trobar dues esglésies i en vam veure una tercera molt a prop, a part de la dita Basílica i la Catedral de la Seo, que es troba al seu costat.

A més, també vam poder contemplar diverses cases senyorials renaixentistes, on actualment hi ha dependències dels diversos departaments del govern d'Aragó, com és el cas del palauet dels comtes de Morata, on actualment hi ha el Tribunal Superior de Justicia de Aragón.

Un cop instal·lades a l'hotel, el més urgent era anar a fer un bon dinar. Vam estar voltant una estona per la zona, però no acabàvem de trobar res que ens fes el pes. Finalment, com que la gana anava fent més acte de presència, vam decidir entrar en un baret que vam veure just passada de nou la Puerta del Carmen. El lloc es diu Mesón del Carmen i va ser un gran descobriment, perquè, malgrat que des de fora semblava un bar més aviat ronyós, a dins vam trobar que també hi havia una part de restaurant i que, a més, s'hi menjava d'allò més bé! Ens va agradar tant que vam repetir dues vegades més, ja que al vespre hi vam tornar i també hi vam sopar el dia següent.

A la tarda, després de fer la migdiada de rigor, vam anar a fer plenament el turista. És a dir, vam anar a visitar el Pilar, a fer fotos per totes bandes, comprar records d'aquells inútils, absurds i ridículs que la gent porta quan va de viatge i, ja que hi érem, també vam anar a conèixer les últimes tendències en moda aragonesa en botigues típicament de la zona com ara Zara, Mango, el Corte Inglés, Misako, etc.

El dimarts era el dia de visita a la Expo. Ens vam llevar d'horeta, tot i que no exageradament, ja que l'exposició no obre fins a les 10h. Primer de tot, tranquil·lament i sense estressar-nos, que teníem tot el dia per endavant, vam anar a esmorzar. Sempre he dit que el millor d'anar a un hotel són aquests esmorzars que hi fas, que no tenen res que no puguis fer tu mateix a casa teva, però que mai fas, per mandra o falta de temps.

Just davant de l'hotel hi parava un autobús que anava directe a la Expo, però òbviament a aquelles hores anava del tot ple, així que vam decidir provar d'anar fins al recinte caminant. Feia molt bon dia, així que va ser un agradable passeig d'una mitja horeta per la vora del riu. A les 10:15 entràvem a la ExpoZaragoza pel Pabellón-Puente.

No descriuré el que hi vam veure, perquè seria massa llarg. Em limitaré a donar alguns detalls i deixar les fotos.

Vam pujar a dalt de tot de la Torre del Agua, que té 22 pisos, però amb rampa en lloc d'escales. Em van agradar especialment les escultures, la de la Torre del Agua, (Splash), la que hi havia davant del Palacio de Congresos (El Alma del río) i la façana del pavelló de l'Aquarium, d'on queien cascades per totes bandes. En canvi, la façana del pavelló d'Espanya em va semblar d'allò més horrorosa (és la de baix a la dreta en la imatge de sobre). Bé, si a algú li agrada, que sàpiga que només és una opinió personal...

Al Pabellón de España no hi vam arribar a entrar perquè hi havia molta cua. I a l'Aquarium encara menys, perquè resulta que hi anava tanta gent que fins i tot s'havia de demanar hora i hi havia gent que al matí havia anat a recollir el tiquet per poder entrar-hi a les 18h!!

Dels espectacles que m'interessaven al final només en vaig poder veure un: el Despertar de la serpiente, una cabalgata pel recinte de l'exposició feta per la gent del Cirque du Soleil.

Volia veure la del Hombre vertiente, però es veu que uns dies abans l'actor que el feia va tenir un accident, així que com que ell no estava en les millors condicions per fer l'espectacle, doncs el van anul·lar. També em feia gràcia veure l'espectacle de la nit, Iceberg, del Calixto Bieito, a les 22:30, però he de reconèixer que quan eren les 18:30 ja començàvem a estar cansades, així que vam decidir deixar-ho córrer i tornar a l'hotel.

Per cert, com a curiositat, a la Expo em vaig emportar el meu cutrepodòmetreDecathlon per veure, més o menys, quants quilòmetres havíem caminat aquell dia. Resultat final: 15,5 km, dels quals 3 els vam fer en el camí d'anada i tornada de l'hotel al recinte.

El dimecres va ser dia de retorn a casa. Al matí, com que ens vam llevar amb temps de sobres per agafar l'AVE, vam fer l'esmorzar de rigor, vam recollir-ho tot i encara vam tenir temps de tornar a fer una volta per la plaça de les Catedrals. Vam anar a acomiadar-nos de la Pilarica i, novament, com ens havia passat el dilluns a la tarda, ens vam trobar que hi estaven fent missa, així que no li vaig poder fer cap foto a la imatge de la santa.

Després ens vam dirigir cap a l'estació de tren, d'on l'AVE va sortir amb la mateixa puntualitat que ho havia fet de Barcelona. Una hora i tres quarts més tard tornàvem a ser a Barcelona, amb la qual cosa finalitzava la nostra escapadeta de tres dies. Encara vam tenir temps de dinar a casa i tot!

dissabte, 12 de juliol del 2008

Nit d'estels...o no...

Aquest cap de setmana, el Mohawk, l'Ozzy, el K, el Joan i jo mateixa havíem decidit afegir-nos a una interessant proposta que havia llençat la Gatta des del seu blog. Es tractava de fer una sortida escalatòria-astronòmica; és a dir, durant el dia escalar per la zona del Ripollès i a la nit dormir al refugi de Coll de Merolla, a Gombrèn, per anar a observar les estrelles i alguns planetes a través de telescopi, amb la col·laboració de dos astrònoms sense els quals ben poca cosa veuríem.

Des de principis de setmana, el servei meteorològic ha anat informant que aquests dies segurament veuríem poc el sol. La cosa, però, ha anat empitjorant amb els dies, perquè si en principi només hi havia d'haver quatre núvols mal comptats, al final ha resultat que ens està atravessant un d'aquells fronts amb pluges i tempestes que afecten pràcticament tota Catalunya.

Malgrat els mals auguris, aquest matí, veient que no plovia, hem decidit que, tot i que quedava clar que de planetes ben pocs en veuríem, podíem mantenir l'altra part del pla, la de l'escalada, amb estada al refugi inclosa. Així, encara que no veuríem les estrelles, almenys faríem vida social i ens podríem conèixer en persona amb alguns dels bloggers amb qui de moment només ens coneixíem virtualment.

Hem sortit del Maresme amb ànims, perquè vèiem alguns núvols, però no semblaven perillosos. Hem atravessat el Vallès amb la mateixa sensació i hem seguit el nostre camí plens d'esperança. De veure estrelles no, que ja ens havíem fet a la idea que no en veuríem, però almenys de poder escalar una mica (que en el meu cas vol dir poder fer quatre fotos). Tot ha canviat a l'alçada de Campdevànol, quan de sobte ens ha començat a ploure de valent. Hem fet una parada tècnica per reunir-nos amb els companys (anàvem en dos cotxes) i, ja que hi érem, fer un bon esmorzar.

Després de discutir una estona sobre el nostre futur més immediat i posar-nos en contacte amb la Gatta i els seus acompanyants, hem decidit provar sort en un sector d'aquells de paret desplomada sota la qual et pots resguardar en cas de pluja; és a dir, una zona de vies generalment inhumanes. L'indret escollit ha estat la Vena, a pocs metres sota el santuari de Montgrony.

S'ha de dir que ha estat una decisió força encertada, ja que, efectivament, malgrat la pluja, que ha anat fent acte de presència de manera intermitent durant tot el matí, pràcticament no ens hem mullat. Bé, això de matí és un dir, perquè hem arribat al sector a les 12:30 tocades i els nostres encara desconeguts nous amics un parell d'hores més tard...

Tot i que des del punt de vista escalatori el dia no ha estat gaire fructífer, des del punt de vista fotogràfic crec que ha estat tot un èxit. Hi havia un parell de vies, un 7a i un 7c+ molt fotogèniques, que m'han permès fer una sèrie de fotos i algun vídeo als meus col·legues que trobo força interessants. Segurament un fotògraf professional em diria que fan pena, però per a una aficionada autodidacta com jo estan molt bé!


Ara, el millor del dia encara estava per arribar. Quan eren aproximadament les 16:00 hem decidit que ja anava sent hora de dinar, així que hem deixat alguna via mig muntada per després i ens hem posat còmodes per assaborir els nostres respectius dinars, alguns més sibarites que altres. Érem força colla: la Selene, el Mohawk, l'Ozzy, el K, el Joan (darrere la càmera), la Gatta, la Sílvia, el Gerard, el Carles i la Isabel.

De mica en mica, sense gairebé ser-ne nosaltres conscients, s'ha anat quedant cada vegada més fosc. De sobte, cap a les 16:45, aquella plugeta agradable que ens havia acompanyat fins llavors s'ha transformat en una bona tempesta, amb els seus llamps i trons, aigua i fins i tot pedra! El més curiós ha estat que nosaltres, que estàvem sota el sostre, ens ho miràvem tan tranquils, com si estiguéssim asseguts còmodament al sofà de casa, ja que el desplom era tan gran que ens protegia totalment de la pluja.

Hem enviat els companys a desmuntar ràpidament la via que tenien preparada per poder marxar a la mínima ocasió. Finalment, quan ha amainat una mica la tempesta i ja ho teníem tot ben recollit, ens hem decidit a sortir del nostre refugi i córrer cap als cotxes, que ens esperaven a l'aparcament del santuari. Ha estat un recorregut curtet, però intens, perquè a mig camí ha decidit tornar a ploure amb ganes, amb la qual cosa, malgrat els impermeables que portàvem la majoria de nosaltres, hem arribat a l'aparcament ben xops.

Vist el panorama i, sobretot, tenint en compte que no portàvem roba de recanvi (o almenys no calçat), la meitat de nosaltres hem decidit deixar córrer el tema del refugi i tornar cap a caseta avui mateix. Ens ha quedat pendent la sessió astronòmica, així que espero que algun dia, quan les circumstàncies siguin més propícies, puguem recuperar la idea i portar-la a terme en totes les condicions.

Per cert, al poble estan de Festa Major. Aquesta tarda havien de fer una guerra de farina seguida d'una ruixada. La guerra no sé si l'hauran feta, però una bona remullada de ben segur que l'han tinguda!


diumenge, 6 de juliol del 2008

Aquestes parets haurien d'anar a visitar el dentista...


Avui, després de més d'un any d'inactivitat ferratera, he tret la pols al meu fantàstic dissipador Peltz i amb el Mohawk hem anat a repetir, a mitges, la via ferrada de Baumes Corcades, a Centelles. Dic 'a mitges' no perquè no l'hàgim acabada, sinó precisament perquè ja l'havíem fet fa temps, però com que ens quedava un tram nou per conèixer, doncs avui, desafiant les advertències del servei meteorològic, que amenaçava tempestes, ens hem decidit a anar a descobrir-lo.

Com que havíem decidit dinar a caseta, es tractava d'anar-hi més o menys d'hora (a les 9:15 hem començat a pujar, que tampoc calia exagerar) per poder-la fer tranquil·lament durant el matí. I ja ens ha anat bé la idea, perquè hem tingut estones de sol i altres de núvols, però observant el meteocat ja a casa hem vist que hi deu haver caigut un bon ruixat a primeres hores de la tarda!

Ingenus de nosaltres, pensàvem que sent diumenge de juliol tothom seria o bé torrant-se a la platja o de vacances a qualsevol país exòtic, però resulta que no. Tant bon punt hem arribat a la zona d'aparcament, ens hem trobat amb un grup d'unes set o vuit persones que s'estaven equipant clarament per anar a fer la ferrata. I quan hem arribat al peu de la via, resulta que ja hi havia un altre grup de quatre uns quants metres més amunt! I els que han anat venint més tard! Ostres, quanta concurrència!!

Afortunadament per nosaltres, aquell nombrós grup sembla que, a part de fer la via, també anaven a filmar-hi un documental o alguna cosa semblant, així que han tingut el detallet de deixar-nos passar a nosaltres primer.

La ferrada de Baumes Corcades té trams força interessants, amb uns quants desploms més o menys pronunciats, però també té trams força pesadets, en els quals en lloc d'avançar verticalment es fa horitzontalment, és a dir, interminables flanquejos que, a més, de vegades resulten ridículs, perquè mentre tu estàs penjat dels graons o les roques vas veient dos o tres metres més avall el caminet que va seguint la paret.

Deixant de banda el tostón dels flanquejos, la ferrata m'agrada. Sobretot em crida molt l'atenció el llarg pont penjant, que dura tant que fins i tot arriba a fer-se monòton. Trobo curiós que, malgrat que de vegades les alçades m'impressionen, per atravessar aquest tipus de ponts no acostumo a tenir-hi cap problema. Sort, perquè quan estàs a mig camí i comença a tremolar tot i mires cap avall i veus el terra allàààà, lluuuuny i que no pots tornar enrere ni seguir endavant i que no hi ha ningú que et pugui ajudar...


Allà al pont hem encalçat els quatre nois que anaven davant nostre, però òbviament després ens han tornat a agafar avantatge mentre el passàvem nosaltres. Flanqueig més enllà ens ha semblat curiós trobar caquetes de cabra per damunt de les roques per on passàvem (clar que no sé per què ens estranyem, si fa unes setmanes en vam trobar dalt de tot de l'Agulla de l'Ànec, a Montserrat!). Al passar una cantonada hem tornat a veure aquell grup de nois passant pel costat de la culpable de tots aquells "regalets" que havíem anat trobant pel camí. Suposo que la via deu ser molt transitada i aquests animals deuen estar molt acostumats a veure passar gent, perquè quan ells li han passat pel costat ni s'ha immutat i ha seguit menjant com si res! Més o menys el mateix que ha fet quan, uns minuts més tard, nosaltres hem passat també a pocs metres pel seu costat.

Bé, finalment hem acabat el tram conegut de la via ferrada i ens hem aventurat cap al desconegut. Hem trobat un cartell que anunciava dues possibilitats: la variant de la Tosquera, qualificada de 'fàcil' i la variant de l'esperó, 'molt difícil'; és a dir, que no hi havia terme mig, o molt fàcil o molt difícil! Anant amb el Mohawk està clar quina de les dues opcions hem escollit, oi? Doncs sí, la de l'esperó, que pujava al principi pel costat d'una cascada, tot i que avui totalment seca. He de dir que la qualificació de "molt difícil" no m'ha semblat exagerada, perquè hi havia pocs esglaonets, estaven força separats i a estones ni tan sols n'hi havia! Confesso que m'ha costat una mica aquest tram, sobretot perquè ja estava cansada de tot el que havíem fet fins llavors (portàvem hora i mitja de ferrata, ja!) i que el trosset sense esglaons m'ha fet una mica de cangueli, perquè he tingut la sensació d'estar escalant però sense corda. Ara bé, malgrat la dificultat, ha valgut la pena.

Ens quedava encara un bon tros de ferrata per fer, amb més desploms i una escaleta inclosa, però com que ja estava cansada, més psicològicament que física, hem decidit posar punt final a la nostra sortida i deixar aquest últim tram per un altre dia.