Aquestes parets haurien d'anar a visitar el dentista...

Avui, després de més d'un any d'inactivitat ferratera, he tret la pols al meu fantàstic dissipador Peltz i amb el Mohawk hem anat a repetir, a mitges, la via ferrada de Baumes Corcades, a Centelles. Dic 'a mitges' no perquè no l'hàgim acabada, sinó precisament perquè ja l'havíem fet fa temps, però com que ens quedava un tram nou per conèixer, doncs avui, desafiant les advertències del servei meteorològic, que amenaçava tempestes, ens hem decidit a anar a descobrir-lo.

Com que havíem decidit dinar a caseta, es tractava d'anar-hi més o menys d'hora (a les 9:15 hem començat a pujar, que tampoc calia exagerar) per poder-la fer tranquil·lament durant el matí. I ja ens ha anat bé la idea, perquè hem tingut estones de sol i altres de núvols, però observant el meteocat ja a casa hem vist que hi deu haver caigut un bon ruixat a primeres hores de la tarda!

Ingenus de nosaltres, pensàvem que sent diumenge de juliol tothom seria o bé torrant-se a la platja o de vacances a qualsevol país exòtic, però resulta que no. Tant bon punt hem arribat a la zona d'aparcament, ens hem trobat amb un grup d'unes set o vuit persones que s'estaven equipant clarament per anar a fer la ferrata. I quan hem arribat al peu de la via, resulta que ja hi havia un altre grup de quatre uns quants metres més amunt! I els que han anat venint més tard! Ostres, quanta concurrència!!

Afortunadament per nosaltres, aquell nombrós grup sembla que, a part de fer la via, també anaven a filmar-hi un documental o alguna cosa semblant, així que han tingut el detallet de deixar-nos passar a nosaltres primer.

La ferrada de Baumes Corcades té trams força interessants, amb uns quants desploms més o menys pronunciats, però també té trams força pesadets, en els quals en lloc d'avançar verticalment es fa horitzontalment, és a dir, interminables flanquejos que, a més, de vegades resulten ridículs, perquè mentre tu estàs penjat dels graons o les roques vas veient dos o tres metres més avall el caminet que va seguint la paret.

Deixant de banda el tostón dels flanquejos, la ferrata m'agrada. Sobretot em crida molt l'atenció el llarg pont penjant, que dura tant que fins i tot arriba a fer-se monòton. Trobo curiós que, malgrat que de vegades les alçades m'impressionen, per atravessar aquest tipus de ponts no acostumo a tenir-hi cap problema. Sort, perquè quan estàs a mig camí i comença a tremolar tot i mires cap avall i veus el terra allàààà, lluuuuny i que no pots tornar enrere ni seguir endavant i que no hi ha ningú que et pugui ajudar...


Allà al pont hem encalçat els quatre nois que anaven davant nostre, però òbviament després ens han tornat a agafar avantatge mentre el passàvem nosaltres. Flanqueig més enllà ens ha semblat curiós trobar caquetes de cabra per damunt de les roques per on passàvem (clar que no sé per què ens estranyem, si fa unes setmanes en vam trobar dalt de tot de l'Agulla de l'Ànec, a Montserrat!). Al passar una cantonada hem tornat a veure aquell grup de nois passant pel costat de la culpable de tots aquells "regalets" que havíem anat trobant pel camí. Suposo que la via deu ser molt transitada i aquests animals deuen estar molt acostumats a veure passar gent, perquè quan ells li han passat pel costat ni s'ha immutat i ha seguit menjant com si res! Més o menys el mateix que ha fet quan, uns minuts més tard, nosaltres hem passat també a pocs metres pel seu costat.

Bé, finalment hem acabat el tram conegut de la via ferrada i ens hem aventurat cap al desconegut. Hem trobat un cartell que anunciava dues possibilitats: la variant de la Tosquera, qualificada de 'fàcil' i la variant de l'esperó, 'molt difícil'; és a dir, que no hi havia terme mig, o molt fàcil o molt difícil! Anant amb el Mohawk està clar quina de les dues opcions hem escollit, oi? Doncs sí, la de l'esperó, que pujava al principi pel costat d'una cascada, tot i que avui totalment seca. He de dir que la qualificació de "molt difícil" no m'ha semblat exagerada, perquè hi havia pocs esglaonets, estaven força separats i a estones ni tan sols n'hi havia! Confesso que m'ha costat una mica aquest tram, sobretot perquè ja estava cansada de tot el que havíem fet fins llavors (portàvem hora i mitja de ferrata, ja!) i que el trosset sense esglaons m'ha fet una mica de cangueli, perquè he tingut la sensació d'estar escalant però sense corda. Ara bé, malgrat la dificultat, ha valgut la pena.

Ens quedava encara un bon tros de ferrata per fer, amb més desploms i una escaleta inclosa, però com que ja estava cansada, més psicològicament que física, hem decidit posar punt final a la nostra sortida i deixar aquest últim tram per un altre dia.