dissabte, 25 d’octubre del 2008

Roco-romeria a Savassona

Aquest dissabte, a falta d'un pla millor, amb el Mohawk hem decidit anar a fer una visita a l'Ozzy, que havia quedat amb uns companys del rocòdrom de Bufalà per anar a gastar crashpad a les roques de Savassona.

Fa tres anys ja hi havíem anat amb el Preky, la Mireia i el Guillem, però d'aquell dia en recordo bàsicament dues coses. La primera és que durant tot el dia vam estar ben acompanyats d'una euga i la seva preciosa cria, que anaven voltant pel mateix descampat que nosaltres.

La segona cosa, que recordo encara amb més detall, és que després d'estar tot el matí veient com creixien els núvols sense fer-ne gaire cas, finalment a l'hora de dinar vam haver de marxar per potes perquè ens van començar a caure pedres, però del cel. Ostres tu, quina pedregada ens va fer!! Per sort, vam tenir el temps just per recollir les coses i arribar al cotxe abans que comencés la tempesta de debò. Vam refugiar-nos allà dins una bona estona mentre dinàvem, vèiem ploure i llampegar sense parar i el nostre conductor s'estirava els cabells veient com les pedres rebotaven sobre la carrosseria del seu apreciat Megane.

Avui, allò que en principi havia de ser una sortida d'un grupet de bloquers, al final s'ha acabat convertint en una mena de romeria, ja que teníem la meitat dels assidus al rocòdrom reunits allà. En total, comptant-nos nosaltres dos més els dos benjamins de la "família" (el Marc, que aviat farà dos anys, i la Daniela, que va néixer fa tot just mig anyet), érem uns quinze. En la imatge de sota els podeu veure pràcticament a tots en plena "acció", tenint en compte que els dos que es veuen al fons no anàven amb nosaltres...

Com que nosaltres no hem anat a enfilar-nos a les pedres, sinó simplement de visita, hem decidit arribar-nos fins a l'ermita de st. Feliu de Savassona (s. X-XI), que queda just a sobre de les roques on estaven els nostres companys.

No ha estat gens difícil trobar-la, ja que el camí està molt ben indicat.

L'ermita està situada en el mateix lloc on molts anys abans hi havia hagut un poblat ibèric, cosa que es veu clarament en les nombroses excavacions en la roca que hi ha al voltant de l'ermita.

En una d'aquestes basses hi hem trobat el primer "amic" del dia: una simpàtica salamadra que estava nedant tranquil·lament fins que ens ha vist o sentit arribar. Llavors s'ha quedat totalment petrificada, tant que semblava de plàstic, i no s'ha mogut fins que ens n'hem allunyat una mica. Uns segons més tard, quan ha vist que encara voltàvem per allà, s'ha camuflat hàbilment sota les plantes aquàtiques, fins que l'hem arribat a perdre de vista.

Malgrat no tenir cap mena d'afició pel bloc, m'agrada molt Savassona, perquè trobo que és un racó molt agradable, sobretot si no hi ha gaire gent voltant per allà. Val la pena anar fins a l'ermita per poder contemplar tot el paisatge que s'hi veu, des del cingle d'El Far fins al Puigmal.

A part de la salamandra, avui també hem vist un parell de cavalls que han fet les delícies de la multitud de nens que voltaven per allà igual que nosaltres. I una bonica papallona que durant uns segons s'ha posat sobre la bossa del Marc.



Ara bé, les dues curiositats del dia han estat trobar que algú ha deixat la "meva foto" en una de les roques...

I el símbol de Savassona, que la nostra experta liquenòloga, la Gatta (sí, fa unes setmanes ens la vam trobar a la Fira del llibre de muntanya, a Rupit, i avui hem anat a coincidir amb ella a Savassona!), ens ha fet saber que no es tracta de cap missatge extraterrestre, sinó d'una colònia de líquens que amb el temps han anat creant aquesta curiosa forma.





dimarts, 21 d’octubre del 2008

A pasturar!

Segon any que em toca ser tutora; segon any, per tant, que em toca anar a la sortida tutorial. Fa un any ja vaig explicar de què va la història, així que no em repetiré i aniré per feina.

El curs passat, amb els de 3r vam anar al Bosc Vertical, a Dosrius-Canyamars. Aquest curs, amb els de 4t, hem tornat molt a prop d'allà, al Coll de Parpers, però no a enfilar-nos pels arbres, sinó a fer una barbacoa.

L'objectiu d'aquesta sortida, que consisteix bàsicament en relacionar-se amb els alumnes que tens a la tutoria en un ambient més distès, fora de les aules, per poder conèixer-los una mica millor, en el meu cas es podria dir que ha servit de poc, ja que com que bàsicament tinc els mateixos alumnes que el curs passat, doncs poc més els havia de conèixer.

Ara bé, l'excursioneta m'ha servit per confirmar que, malgrat que els nanos a l'aula no hi ha manera que estiguin calladets ni dos minuts seguits (almenys a la meva classe), quan es tracta de sortir a fora, la veritat és que es pot confiar força en ells. Ja el curs passat totes les sortides que van fer van anar molt bé, perquè es van comportar de manera gairebé exemplar, però avui s'han superat.

Els hem deixat córrer pel camp sense controlar-los massa, els hem deixat que ells mateixos, en grups, s'organitzessin el dinar i, amb una mica d'ajuda, ells mateixos han fet les brases i han cuit la carn. Es pot dir que el resultat ha estat molt bo. En alguns grups ha sobrat molt menjar, però això passa en les millors famílies, ja que sol ser difícil encertar la quantitat de menjar que es consumirà. Per no quedar-nos curts en passem de llarg.

Una altra cosa que he confirmat avui és que crec que els meus noiets, tot i que ells no en seran conscients fins d'aquí molts anys, són molt afortunats amb els professors que tenen aquest any (la majoria dels quals ja els tenien el curs passat). No vull dir que jo sigui molt bona professora, però sí que em prenc la meva feina molt seriosament, i veig que almenys els dos companys que han vingut avui amb mi també ho fan. A més, els tres ens entenen molt bé i sovint ens anem transmeten informació sobre com van les classes i els alumnes, cosa que crec que als nanos els afavoreix molt.

Total, malgrat que normalment surto de la classe amb ganes d'escanyar-los a tots, perquè no em fan cas, no em justifiquen les faltes d'assistència, no m'entreguen els papers signats pels pares que m'han d'entregar, no fan la feina que han de fer, i quan la fan, la fan mal feta, i etc., etc. avui he de dir que estic orgullosa de com s'han comportat i no tinc ni un sol motiu per queixar-me'n. Llàstima que aquesta il·lusió duri tan poc...

divendres, 17 d’octubre del 2008

Què fer?

Fa uns dies una companya de l'institut em va demanar si podia o volia omplir un paper que em donava. Era un escrit, fet clarament per ella mateixa, en el qual deia que jo, com a companya seva d'equip docent que havia estat el curs passat, no havia sentit en cap cas, ni de boca d'alumnes, professors ni pares, que ella tingués cap problema a l'hora de fer classe i que en la meva opinió, el curs passat havia anat amb absoluta normalitat.

El paperet em va agafar mig per sorpresa, tot i que no del tot. Resulta que fa un parell d'anys uns pares van decidir posar-li una demanda perquè ells consideren que no és suficientment bona profe per fer classe als seus fills. Durant tot el curs passat vaig estar sentint comentaris aïllats sobre el tema, comentaris dels alumnes i també d'alguns professors que no la deixaven del tot ben parada, però fins ara no havia sentit a dir que li haguessin posat realment la demanda.

El fet que em demanés d'omplir un paper que diu que no he sentit a parlar malament d'ella em va obrir un debat intern que encara no sé molt bé com acabarà.

La meva primera reacció va ser pensar en la meva pròpia situació i vaig recordar diverses vegades en què he necessitat un cop de mà, que en alguns casos m'han donat, però en altres casos malauradament no.

Vaig recordar, sobretot, un cas que em sembla que no oblidaré mai: era el meu primer any en un institut i tenia els alumnes més xungos de l'institut (òbviament, com sempre passa, a la novata li van donar el grup que no volia ningú més). Tot i que he de dir que en general em portava força bé amb ells, un dia es van entossudir que volien anar a fer classe a l'aula d'informàtica. Jo els vaig dir que no hi podíem anar, que aquell dia no tocava i que probablement ja estaria ocupada.

Tot i això, els noiets van decidir que hi volien anar igualment i que hi anirien. Quan ja estaven a punt de sortir per la porta, va passar el director per fora de l'aula i li vaig dir "Digue'ls-hi tu, que no poden anar a l'aula d'informàtica, que a mi no em volen fer cas" i la seva simpàtica resposa va ser "Digue'ls-hi tu, que per això és la teva feina. Si els hi dic jo, també ho hauria de cobrar jo". Em va deixar al·lucinada, sobretot comptant que ho va dir tan tranquil davant de tots els nanos. D'això se'n diu companyerisme!

Sempre que veig algun professor amb dificultats per controlar una classe (que no vol dir que jo no en tingui, que també en tinc, però afortunadament cada dia menys) recordo aquesta situació. No crec en el corporativisme, però penso que ens hem de donar suport uns als altres, perquè si no ens ajudem entre nosaltres, està clar que ningú ho farà, ni els alumnes ni tampoc els pares, que cada vegada més vénen a atacar el professorat i defensar els seus nens en lloc de fer-ho al revés.

Però d'altra banda, també penso que hi ha molts professors que estan en un institut quan realment no hi volen ser, gent que s'ha cansat de treballar a l'empresa privada i ha decidit tirar pel "camí fàcil" de l'educació. O gent que no suporta els adolescents, però es fa funcionari per tenir una feina fixa que li asseguri un sou cada mes. O bé aquells que s'hi posen pel suposat bon horari que tenen els professors (d'acord que a l'institut només hi estem 24 hores a la setmana, però què passa amb tota la feina que s'ha de fer a casa? O és que es pensen que les classes, les activitats i els exàmens es preparen i corregeixen sols?). Etc.

El problema és que la nostra feina no és tan fàcil com pot semblar vist des de fora (no es tracta d'arribar, explicar quatre coses i ja està, sinó que prèviament has d'aconseguir que els nanos entrin a l'aula, s'asseguin a la cadira, treguin el llibre, la llibreta i el bolígraf, estiguin mínimament calladets...). I clar, n'hi ha molts que ho descobreixen quan ja hi són ficats i llavors ja no saben com sortir-se'n.

No tothom serveix per ser professor i aquí és on surt el meu dimoniet, que em diu que no he d'omplir el paper que em va donar la meva companya. Perquè, tot i que crec que està bé que els professors fem un front comú "contra l'enemic", la veritat és que hi ha molta gent que potser no hauria de ser professor, però es resisteix a reconèixer-ho. No podria ser que el fet que la facin fora de les llistes de substitucions fos la seva millor sortida? Potser és precisament el que li convé, deixar l'ensenyament, que sembla que no és el seu fort, i dedicar-se a alguna altra cosa que li provi més...

Cada any em trobo en un moment o altre en què em vénen ganes d'engegar-ho tot a la merda, sobretot als alumnes adolescents, que de vegades són d'allò més pesats. Però ho reflexiono i sempre arribo a la conclusió que estic fent la feina que m'agrada fer i que no em veig treballant en una altra banda. Ara, hi ha professors que dubto molt que poguessin dir el mateix.

No diré pas que siguem profes per vocació, perquè si no hi hagués un sou cap de nosaltres estaria fent aquesta feina, però hi ha gent que la fa millor i altres que la fan pitjor i pel bé de tots plegats, aquests potser valdria més que es busquessin la vida per una altra banda. no?



diumenge, 5 d’octubre del 2008

Fira del llibre de muntanya

Aquest cap de setmana, aprofitant l'excusa de la 7a fira del llibre de muntanya, amb el Mohawk vam decidir anar a passar la nit a Rupit, una idea que feia temps que ens ballava pel cap, però que mai havíem portat a la pràctica, més que res per mandra, perquè el poble es troba a poc més d'una hora en cotxe de casa.

Després de fer una ullada al programa de la fira, el Mohawk va marcar amb retolador vermell un parell de conferències, una que feia l'Araceli Segarra sobre la seva trajectòria alpinística, el dissabte a les 19:30, i l'altra una taula rodona sobre la "Relació de les dones amb la muntanya", moderada per l'Antoni Bassas, el diumenge a les 12:00. Així doncs, ens quedava la resta dels dos dies per ocupar mirant llibres, assaborint el bon (excel·lent) menjar de la zona i, ja que hi érem, escalar una miqueta pel Collsacabra.

La via escollida va ser la via Normal de l'Agullola de Rupit, d'uns 60 metres, amb tres llargs i una dificultat d'entre III i IV+. Sí, ja sé que és molt senzilla i, de fet, el Mohawk la va fer amb vamves en lloc de peus de gat, però a mi ja m'està bé.

Així doncs, el dissabte al matí ens vam llevar d'horeta i ens en vam anar cap a Rupit. Vam arribar al poble i sense baixar del cotxe vam poder veure on estava instal·lada la fira (al pàrquing de l'entrada, com era d'esperar). Vam passar de llarg, seguint la carretera cap al monestir de sant Joan de Fàbregues, per anar a trobar l'Agullola que volíem conèixer.

Poc abans d'arribar al monestir, la carretera-pista que estàvem seguint es bifurcava en dues, així que vam deixar el cotxe a la mateixa bifurcació i vam anar caminant pel camí de l'esquerra (el de la dreta ens portaria al monestir), malgrat que les indicacions que ens guiaven deien que deixéssim el cotxe una mica més avall, al pla del Roquer.

Ràpidament vam descobrir amb sorpresa que havíem pres una molt bona decisió, ja que la zona del pla estava totalment ocupada per una gent amb pinta d'urbanitas rancis que deurien d'estar filmant alguna cosa. Vam seguir caminant, malgrat les males mirades que ens van fer aquella gent (ni que el camp fos seu!) i vam localitzar com vam poder el camí cap a llevant que ens havia de portar cap el Pla Xic, amagat darrere d'alguns dels seus múltiples camions i tot terrenys que ho invadien tot.

Vam atravessar el pla de Fàbregues pel camí fins a divisar l'Agullola Xica. Llavors van deixar el camí i vam dirigir-nos cap a l'Agullola a través de les herbes i arbustos, ja que no vam trobar corriol que ens hi portés.

Quan practicament ja érem a tocar de l'Agullola, vam descobrir que no ens havíem equivocat de camí, ja que vam localitzar una pedra on s'indicava el grau de Saltabocs, que havíem de travessar.

El grau de Saltabocs sembla complicat de passar a primera vista, però un cop hi ets t'adones que hi ha una mena d'escaleta artificial picada a la pedra per on es pot anar passant amb relativa facilitat (tot i que cal anar en compte). Val a dir, però, que és molt més senzill travessar-lo en sentit contrari del que anàvem, ja que llavors l'escaleta queda en sentit ascendent.

Passat el grau, el caminet baixa un tros i després va resseguint la cinglera fins al peu de l'Agullola de Rupit, tot i que a estones és més intuïtiu que evident.

La via Normal no es pot dir que sigui cap meravella: la pedra es va desfent i hi ha sorra, arbres i arbustos per tot el seu recorregut (de fet, les reunions es fan en arbres). Però val molt la pena fer-la, primer per la poca dificultat que té i segon per les impressionants vistes que es poden contemplar des del seu cim.

Recordant la nostra classe intensiva de botànica de la setmana passada, vam observar aquesta bonica alzina que estava solitària al costat del camí cap a l'Agullola.

I no cal dir que el Mohawk va quedar encantat amb l'Agullola Xica del Grau, així que ja està planificant a veure a qui podrà enganyar per anar a fer la via que hi ha...


Després de fer la via, vam dinar, vam retornar cap al cotxe i vam anar a l'hostal de Rupit on havíem fer reserva per una nit. He de dir que malgrat tenir dues estrelles, el lloc ens va semblar una delícia. Vam comprovar la comoditat de l'habitació fent una bona migdiada i a la tarda vam sortir a recórrer el poble, que com que no és precisament enorme vam acabar amb mitja hora. Vam fer una volta per la carpa on hi havia els estants d'editorials i llibreries, malgrat que no ens vam inspirar i finalment en vam sortir sense comprar res (ja em diràs, anar a una fira del llibre i no comprar cap llibre!). A les 19:30 ens vam traslladar a la carpa del costat, on s'hi feien les conferències, on l'Araceli Segarra ens va passar una projecció d'impressionants fotografies (aquestes sí que eren impressionants de debò) d'algunes de les seves expedicions: l'Everest, el K2, el Naranjo, etc.

Acabada la projecció, ens en vam anar ràpidament cap a l'hostal, després de provar el fred que s'hi gasta a l'Osona. Ara, no ens queixarem pas, perquè vam sopar com uns reis, així que ens en vam anar a dormir més que contents. Abans, però, fins i tot vam tenir temps de veure, de principi a fi, un partit de futbol (Barça, 6-Atlético de Madrid, 1), cosa que es podria dir que feia anys que no havia vist.

Diumenge teníem previst arribar-nos fins a Cantonigròs i anar a veure la Foradada, però vist que el Salt de Sallent estava pràcticament sec, vam pensar que la Foradada probablement estaria més o menys igual, així que al final vam decidir amortitzar una mica més el que ens costava l'hostal, llevar-nos tardet i fer un mooolt booon esmorzar.

A les 12:00 vam tornar a la carpa de conferències, on es va fer una taula rodona per parlar sobre la relació de la dona amb l'esport i més concretament amb la muntanya. Com que hi havia cinc ponent, la xerrada es va allargar un parell d'hores.

Després d'això, amb el Mohawk vam decidir que ja havíem complert el nostre objectiu del cap de setmana, així que vam iniciar el retorn cap a caseta. Potser no vam fer moltes coses, però la sortida ens va anar d'allò més bé per desconnectar del món quotidià.

I això uns bons estudiants!!

El dimarts de la setmana passada, quan era la meva hora de guàrdia, a les 12:30, anava pel passadís comprovant que no faltés cap professor, que cap alumne s'hagués perdut pel camí i que, en definitiva, tothom fos allà on li tocava ser, quan al passar pel costat de la porta de sortida, em vaig trobar amb tot un grupet de noiets de batxillerat gairebé a punt per marxar cap a casa, quan encara els quedava una hora de classe.

Els vaig preguntar quin profe tenien, perquè a mi no em constava que faltés ningú. Ells em van dir que els tocava anglès, però que la profe estava malalta, així que no tenien classe i com que eren de batxillerat podien marxar. Jo, molt amablement, els vaig fer saber que, efectivament, la profe estava malalta, però que ja li havien enviat un substitut, així que SÍ tenien professor i, per tant, SÍ tenien classe.

Ells van respondre que ja sabien que hi havia substitut, però que no sabien on carai s'havia ficat la persona en qüestió. Mentre la meva companya de guàrdia anava a comprovar on era aquell noi, hi havia alguna cosa que no em quadrava. Vaig preguntar a aquells noiets per què estaven allà a la porta quan se suposa que havien d'estar a l'aula que els tocava, esperant el professor o, si fos el cas, el professor de guàrdia.

Un parell de noietes sembla que llavors es van il·luminar i van decidir anar a mirar a la classe, a veure si, per casualitat, hi havia algú allà esperant-los. Van tornar al cap de ben poc dient que no només el profe substitut era a l'aula, sinó que hi havia alguns dels seus companys també allà i que la classe ja havia començat!

No sé si qualificar-los de "burros" o de massa espavilats...

Però per "espavilats" els meus cinc noiets de batxillerat (sí, tinc CINC noiets a literatura...), que ja em sentiran quan els torni a veure, ja. Què van fer? Doncs això, passar-se d'espavilats: divendres teníem classe a les 13:30 i clar, ja se sap, és divendres, última hora del dia, última hora de la setmana, hi ha gana i s'acosta el cap de setmana...

Total, que van desaparèixer. Vaig anar a a l'aula on teníem classe i ja em va estranyar no trobar-hi ningú, però com que cada dia ens toca anar a una aula diferent, vaig esperar uns minuts, per si s'havien perdut. Era difícil perdre's, perquè a aquella hora els d'ESO ja han plegat, així que en tot l'institut només queden tres o quatre grupets fent classe.

Doncs res, van passar uns quinze minutets i ja va quedar totalment clar que o bé s'havien perdut molt o havien estat abduïts o bé havien decidit fer una campana col·lectiva. Fa poc temps que els conec, però no sé perquè m'inclino a quedar-me amb l'última opció: van fer campana TOTS! Ja m'agradarà veure quina excusa em donaran el pròxim dia de classe...