dijous, 21 d’abril del 2011

Setmana Santa lúdico-històrico-cultural

Aquesta Setmana Santa, com que la situació econòmica aconsella tenir prudència, amb el Mohawk hem decidit quedar-nos a caseta en lloc d'anar a passar uns dies a fora. Ara bé, això no vol dir que ens hàgim quedat clausurats a casa. I ara! De fet, hem passat més temps fora que dins. I hi ha hagut temps per a tot.

Dilluns vam anar a fer un tomb multiaventura per sant Llorenç del Munt. Vam deixar el cotxe a la masia de La Vall, situada passat el coll d'Estenalles, venint de Terrassa, agafant un camí que surt a la dreta just passat el km 19 de la carretera. Des de la casa vam iniciar una ruta circular que ens va portar a veure l'Ocell de Pedra, el Queixal Corcat, el Cau dels Emboscats i el Cavall Bernat de la Vall. Unes tres hores de recorregut a ritme tranquil que puja a la Carena dels Emprius i ens permet tenir una bonica vista del Montcau en primer terme i la nostra estimada Montse traient el nas al seu darrere.

El primer que ens va cridar l'atenció, just arribar a dalt de la carena i entrar a dins del bosc, van ser aquests "bolets" que anaven fent com una escaleta per enfilar-se dalt de l'arbre.

Vam anar seguint la carena passant pel costat d'unes roques que anomenen l'Ocell de Pedra, malgrat que no vam acabar de veure-li la forma d'ocell per enlloc...Val a dir que en cap moment de tot el recorregut vam dubtar de per on anava el camí, ja que malgrat no haver-hi fites, el sender estava molt marcat i permetia seguir-lo sense pràcticament cap dificultat.

Ja havíem trobat l'Ocell de Pedra; el següent objectiu era el Queixal Corcat, que podeu veure a la part esquerra de la imatge anterior. Vist a distància ja s'endevina el per què s'anomena "queixal"; per veure-hi el "corcat" cal ser-hi més a prop. El cas és que el Queixal té una bona càries al mig, una xemeneia a través de la qual es pot accedir fàcilment al seu cim. Per facilitar l'ascens, s'hi han afegit un parell de grapes que van d'allò més bé, sobretot per a una inexperta pujant xemeneies com sóc jo. La imatge de sota, on es veu la sortida de la xemeneia, és feta des de dalt de les pedres.

Feta la gràcia de pujar i baixar la càries del Queixal Corcat, tercer objectiu: el Cau dels Emboscats, una bauma a la qual s'arriba a través d'un petit avenc que servia d'amagatall després de la Guerra Civil. Aquí sí que cal estar atent al camí per no saltar-se el caminet que surt a mà esquerra i que baixa amb una mica de pendent. Per baixar per l'avenc hi trobem l'inestimable ajuda d'una escala feta amb branques gruixudes que va d'allò més bé. Malgrat no suposar dificultat, aniria bé tenir a mà un frontal, ja que sobretot a la part inferior de l'escala pràcticament no hi arriba la claror del sol.

Tercer objectiu del dia assolit: Visca! Ja de nou al camí principal, vam arribar fins a les Finestrelles, lloc on s'acaba la carena i, per tant, on s'inicia el camí de retorn. Calia baixar fins al Collet del Llor i seguir el trajecte en sentit contrari i per l'altra banda del torrent.

Allà vam fer un cop d'ull enrere, per observar el tram que havíem fet fins llavors i que ara calia desfer per tornar fins al cotxe. En aquesta banda vam passar per sota del Cavall Bernat de la Vall, paret a la qual algú que jo sé ja està estudiant com enfilar-s'hi i a qui podria enganyar perquè el vagi a assegurar...algun voluntari?

Aquest camí passa pel costat de la Font de la Guineu, que és una petita bassa amb aigua cristal·lina més que una font.

El recorregut ens va portar fins a la carretera de Mura i pocs metres més endavant cal estar atent a una fita que marca el caminet per baixar cap al torrent i retrobar la pista forestal on havíem deixat el cotxe.

Com que encara era d'hora, vam decidir que el dinar podia esperar una mica i anar a visitar el Pujol de la Mata, on uns graons metàl·lics ens ajudarien a pujar fins el cim.

Com que nosaltres som aficionats a les vies ferrades, només sentir parlar de ferrates i camins equipats ja se'ns il·luminen els ulls, així que encara que només fossin quatre graonets, vam decidir d'anar-hi. De fet, no són quatre graons, sinó nou, repartits en dos trams de quatre i cinc. El cert és que sobretot en el segon tram pràcticament no fan falta, perquè ja hi ha graons naturals a la pedra, però per acabar de completar el dia ja anava bé.

Total, va ser un recorregut d'uns 40 minuts d'anada i 40 minuts més de tornada, on vam fer una parada tècnica per menjar-nos l'entrepà i donar per finalitzat el dia.


Dimarts vam canviar totalment d'activitat. De la muntanya vam passar a la ciutat i de caminar per la sorra i entre les pedres vam canviar a passadissos rodejats de quadres que ens observaven. Vam anar al MNAC, el Museu Nacional d'Art de Catalunya, a veure l'exposició temporal que hi ha actualment: "Realisme(s). L'empremta de Courbert". I ja que hi érem, vam aprofitar per fer també una volta per la resta del museu. Bé, no, ens vam limitar a la part moderna, que és la que tenim més desconeguda, ja que la resta ja l'hem visitat en altres ocasions (a part que la part del romànic actualment no és accessible, ja que l'estan remodelant completament). Després del museu, havíem quedat amb uns amics per dinar, així que vam culminar la nostra visita cultural tastant la gastronomia típica italiana. Dit d'altra manera, que ens vam atiborrar amb unes bones pizzes!


Dimecres vam seguir amb les visites culturals, però aquesta vegada més històriques que artístiques. Vam tornar novament a Barcelona, però aquesta vegada per anar al Turó de la Rovira, a visitar l'assentament antiaeri que hi van instal·lar els republicans durant la guerra civil per intentar evitar al màxim l'atac de l'aviació feixista. El lloc en si, a no ser que un estigui molt interessat en la història de la ciutat, no crida massa l'atenció, però val la pena arribar-s'hi per entendre perfectament per què es va triar aquell indret per situar-hi els canons antiaeris: des del cim del turó es pot contemplar una panoràmica de 360º de la ciutat de Barcelona. És a dir, que des d'allà dalt es veu tot, tot, des del camp del Barça, el MNAC, la muntanya de Montjuïc, el parc Güell, la Sagrada família, el Poble Nou, la torre Agbar, les tres xemeneies de Sant Adrià, el Velòdrom d'Horta, l'hospital de la Vall d'Hebron...El lloc no és espectacular, però les vistes, per a aquells a qui agrada el paisatge urbanita val la pena.

divendres, 15 d’abril del 2011

Desmotivada, jo?

Aquest matí, parlant amb una companya, tutora d'un altre 3r com jo, m'explicava que havia tingut una entrevista amb la mare d'un dels seus alumnes i que encara no acabava d'entendre com havia anat.

El cas és que la dona, que devia portar un mal dia, l'ha acusada a ella i, ja de passada a tota la resta de professorat del seu fill, de treballar amb desgana, de no estar motivats, de no fer bé la feina, de no ocupar-nos prou del seu fill, de no voler dedicar-li una hora extra del nostre temps per resoldre els seus dubtes, de treure'ns la feina de sobre fent que una noieta de batxillerat li hagués de fer classes particulars, de no voler reunir-nos amb ella a l'hora que a ella li convé...

Buf, davant de comentaris així cada dia sóc més partidària de ser el que se'n diria políticament incorrecte i dir-li a la senyora a la cara que sí, que té tota la raó del món, i què?

A veure, fem un repàs:

- Per començar, ja fa un anyet que ens van abaixar el sou, cosa que en el meu cas ha suposat deixar de cobrar uns 150€ cada mes; tenint en compte que han augmentat un 2% l'IVA de tots els productes, que el gasoil supera ja l'1,3€/l, la hipoteca que d'aquí no res tornarà a pujar i altres despeses que han anat creixent, aquesta baixada del sou s'ha notat força.

- A l'institut ens han reduït també el pressupost pel curs vinent (un 10%, sumat al 5% que ja van reduir el curs passat), cosa que suposa disposar d'uns 35.000€ menys per pagar allò més bàsic, com són les fotocòpies (gairebé tenim prohibit acostar-nos a la fotocopiadora i no dic ja a la de color) i la calefacció (de fet, aquest curs, ja l'han encès només els dies que ha fet realment fred i només durant unes horetes, perquè els diners no arribaven per a més). Em sembla que fins i tot s'estan plantejant treure la màquina d'aigua embotellada que tenim a la sala de professors...apa, tots a veure de l'aigua de l'aixeta del lavabo! Això si no ens tallen l'aigua un dia d'aquests, clar...

- El curs passat, la Generalitat va tenir la santa barra de dir-nos que ens donava 20.000 € menys de pressupost, però que si ens acollíem a fer un PAC (Pla d'Autonomia de Centre), el PAC aniria acompanyat d'una subvenció de 18.000€. És a dir, que ens treia els diners per una banda i ens els donava per una altra, però a canvi de comprometre'ns amb una sèrie d'objectius que caldria justificar. A la pràctica això ha suposat, bàsicament, seguir fent el mateix que fèiem fins ara, però amb la feina afegida d'haver d'anar omplint informes per justificar que realment l'hem feta. Més burocràcia inútil, vaja. I per si no n'hi hagués prou, resulta que dels 18.000€ que ens van prometre, de moment n'han arribat 10.000 i la resta...doncs ja veurem.

- Per si no n'hi hagués prou amb tot això, aquest curs a 1r d'ESO ens ha vingut un nano que està malament del cap. I no és broma: s'ha barallat amb diversos companys, ha trencat el vidre d'una porta i el pany d'una altra, li ha tirat una cadira a sobre a una companya, de poc es carrega una Playstation que va portar una noia de 4t per a una activitat per l'últim dia abans de Nadal, ha insultat a diversos professors i no diguem ja als seus companys de classe, la professora de ciències es nega a deixar-lo entrar al laboratori perquè ja s'ha carregat diverses peces, surt de l'aula quan li dóna la gana i se'n va a voltar pels passadissos de 3r, entra a les altres aules com si res i pobre de tu que li rondinis...

Informada la senyora inspectora, la seva resposta va ser que no s'hi pot fer res i que el noiet ens el menjaríem amb patatetes fins a final de curs. Bé, no, la seva resposta va ser que si se'l canviava de centre (perquè òbviament el nen no té els 16 anys i per llei ha d'estar escolaritzat vulguis o no), seria el que en diem un intercanvi de cromos i que en el seu lloc ens en vindria un altre que podria ser encara pitjor.

Total, posats a fer, ens quedem amb el que ja coneixem. Però ell no pot estar en una aula, perquè és realment un perill, no tan sols pels professors, sinó sobretot pels seus companys de classe, ja que aprofita qualsevol oportunitat per fer-se l'ofès i encarar-se amb el primer que troba, sense necessitat que ningú li hagi dit res. Solució: expulsar-lo uns quants dies del centre (ara dos dies, ara una setmana, ara quinze dies...) i així anirem fent fins que s'acabi el curs. Antipedagògic? Antipedagògic és pretendre tenir un psicòpata així dins d'una aula amb trenta nanos més i esperar que es podrà fer una classe amb normalitat...

- I podria afegir-hi algunes meravelles més, però em sembla que per ara ja n'hi ha prou.

Sí, senyora, sí, estic desmotivada, desganada, emprenyada, indignada, i tantes altres paraules més que podria afegir. I el més curiós de tot és que ni un sol d'aquests sentiments té a veure amb com em fan sentir els meus alumnes...No és una mica trist, això?