dimecres, 30 de desembre del 2009

Islas Canarias, islas Canarias...

Fa cosa d'un parell de mesos, amb el Mohawk vam decidir passar, per primera vegada, el Nadal fora de casa. Poc amants com som del fred, vam dir de cumplir per fi amb una mena de compromís que teníem pendent de fa cosa de 8 anyets: anar a visitar les Canàries. Després de donar-hi moltes voltes i consultar-ho amb la gent que ja hi ha estat abans, finalment ens vam decidir per l'illa de Lanzarote.

Així doncs, el dia 24, dijous, vigília de Nadal, ens vam presentar a l'aeroport de Barcelona a les 10h, a embarcar la maleta i esperar la sortida del nostre vol, previst per les 12:20. Era la nostra primera ocasió per conèixer la nova terminal T1, que encara no havíem vist. I ja ho crec que la vam poder conèixer, perquè amb la història del mal temps que feia tant a Barcelona com a Lanzarote i, segons ens van dir després, una vaga encoberta dels controladors aeris de l'illa, que es queixen perquè els volen reduir el sou, l'avió no va enlairar-se fins a les 16h, tres hores més tard del previst. Comptant que ja havíem anat a l'aeroport dues hores abans de l'hora de sortida prevista, vam tenir cinc hores per contemplar la meravellosa nova terminal!

Per sort, malgrat el mal temps i el vent en contra, que ens feia anar més lents de l'habitual (paraules textuals del comandant de l'avió), el trajecte va anar molt bé i passades tres horetes més (dues, amb el canvi horari) aterràvem per fi al nostre destí: Arrecife. Allà ens esperava un autobús (devia portar tres hores esperant-nos?) que ens va portar fins la que seria "casa nostra" durant els cinc dies següents, a l'Aparthotel Oasis Timanfaya Golf (agafa-t'hi per memoritzar-ne el nom!) de Costa Teguise, un conjunt d'apartaments amb una piscina al centre sempre plena d'anglesos al seu voltant, amb horaris anglesos i menjar anglès on, malgrat tot, no s'hi estava malament. També s'ha de dir que a l'arribar allà, estàvem tan cansats i avorrits del viatge, que només vam tenir temps d'apreciar el fantàstic llit de l'apartament i poca cosa més.

Navegant per Internet, buscant referències sobre l'hotel on passaríem cinc dies (bé, nits, perquè durant el dia poc que hi érem) de la nostra vida, havíem trobat alguns fòrums on deien que la zona estava "infestada" d'escarabats i que hi havia una plaga de gats que entraven a les habitacions i no hi havia manera de fer-los fora. Home, haberlos, haylos, però d'aquí a parlar de plaga...d'escarabats en vam veure, exactament, un, i de gats, doncs un parell, però es veien molt ben cuidats, així que no ens va semblar que fos un problema.

El dia 25, Nadal, com que no estàvem segurs de si els llocs que volíem visitar estarien oberts o no (tot i que finalment sembla que allà tothom treballava el dia de Nadal) ens el vam prendre de relaxament total. Al matí vam fer la visita al poble de Costa Teguise, vam voltar per la platja sota el vent i quan ja ens vam notar prou airejats, vam tornar a l'hotel.

A la tarda, vam fer pràcticament el mateix que els anglesos, que es passaven el dia sencer o bé a la piscina (i això que estava tot el dia ennuvolat!) o bé al bar del costat de la piscina; nosaltres, però, vam optar pel sofà de l'apartament. Que bé va anar un dia sencer de fer no-res! A la nit, se suposa que a l'hora de sopar hi havia una gala de Nadal, però avui encara l'estem esperant. L'única diferència que vam trobar entre el sopar de cada dia i el sopar de Nadal (a part del preu...) és que els anglesos (alguns) anaven vestits amb sabates en lloc de xancletes, i alguns fins i tot ben mudats, però poca cosa més.

El dia 26, dissabte, al matí vam agafar el cotxe de lloguer que ens transportaria els pròxims dies i vam iniciar el recorregut turístic per Lanzarote. Per començar, vam escollir la ruta pel nord de l'illa. Vam passar per l'antiga capital, Teguise (actualment és Arrecife), i vam seguir carretera amunt, fins al mirador de Haría, des d'on se suposa, segons les informacions que portàvem d'Internet, que es pot contemplar un "frondoso valle con miles de palmeras". La vall la vam veure i les palmeres més o menys també, però el concepte "frondoso" encara no l'hem acabat d'entendre. Bé, si comparem aquesta vall amb la resta del territori (on la majoria de muntanyes estan ben pelades, perquè la vegetació no té prou força per sobreviure-hi) és cert que hi havia força arbres, però d'aquí a veure-hi "miles de palmeras"... Vaja, no m'he parat a comptar-les, però jo diria que tantes no n'hi ha...

Feta la primera parada, vam seguir endavant, fins al Mirador del Río on, per cert, et cobren 4.5€ per contemplar el paisatge. Entenc que cobrin per cobrir les despeses de manteniment del mirador, però 9€ per dues persones que érem, total per fer quatre fotos al paisatge, ens va semblar abusiu. Buf, no havíem començat gaire bé la visita turística: primer un "frondoso valle" que no tenia res de "frondoso" tot i que sí de "valle" i després haver de pagar per contemplar un paisatge que no estava malament, però tampoc tenia massa d'especial...


Des del primer moment que vam posar els peus a l'illa vam notar que hi ha un nom omnipresent: el de César Manrique (1919-1992), arquitecte, pintor i escultor d'Arrecife, autor de la majoria d'obres arquitectòniques i escultòriques més conegudes i visitades. El Mirador del Río és el primer exemple de la seva obra que vam veure, construcció que, com pràcticament tota la resta, està construïda respectant al màxim el lloc original i mimetitzada amb l'entorn natural.

Següent parada del dia, per sort ja més interessant: la Cueva de los Verdes, un recorregut guiat d'uns 40 minuts de durada per una petita part (d'1 km aproximadament) d'un túnel volcànic subterrani, d'uns sis quilòmetres de llargada format per l'erupció del Volcán de la Corona fa uns 3000-5000 anys, túnel que va des del con volcànic fins al mar i és l'origen, també, de l'altra gran atracció de la zona: els Jameos del Agua.

En el recorregut, adaptat per un altre artista illenc, Jesús Soto, s'hi pot veure, entre altres coses, un riu de lava solidificat i un curiós auditori situat a uns quants metres sota terra.

Els Jameos del Agua, segona construcció de César Manrique que vèiem aquell dia, es troben en la part del túnel més acostat a la costa. Els jameos són parts del túnel volcànic subterrani on s'ha enfonsat el sostre a causa de l'acumulació de gasos dins del túnel. Com a conseqüència d'aquest enfonsament, queda un forat circular més o menys gran pel qual entra la llum del sol i per on, a més, es pot accedir a l'interior del túnel subterrani. En els Jameos del Agua hi ha tres d'aquests jameos, un dels quals es va habilitar com a entrada al recinte.

Passat aquest primer jameo, hi ha un tram de túnel amb un llac natural al seu interior en el qual habiten uns curiosos i minúsculs crancs albins i cecs, endèmics de la zona. Per uns instants, amb el Mohawk vam estar fent suposicions sobre si els crancs que vèiem eren reals o bé eren figuretes de plàstic que algú havia posat allà per atraure l'atenció dels visitants. El dubte va quedar resolt quan, de sobte, un dels minúsculs i immòbils puntets blancs va fer un salt d'una pedreta a l'altra i, seguidament, un veí seu el va imitar. Ens va fer gràcia: era com observar el cel esperant veure passar algun estel fugaç.

El segon jameo, força més gran que el primer, té l'aparença d'un oasis, amb una bonica piscina central pintada de blanc, amb aigua de color blau intens i rodejada de palmeres, cactus i altres tipus de vegetació, que contrasten, tot plegat, amb els colors foscos de les parets del túnel originari. Un lloc preciós, digne de veure. Hi ha, també, dins d'una gruta, un gran auditori subterrani que, quan el vam visitar nosaltres, estaven rehabilitant.

Ara sí que ja ens podíem donar per satisfets. Havia valgut la pena venir fins a Lanzarote per gaudir del bon temps (ennuvolat a estones, però amb una temperatura d'allò més agradable) i d'aquesta peculiar visita al túnel volcànic del Volcán de Corona, tant per la Cueva de los Verdes, com pels Jameos del Agua. Amb tot, ja eren pràcticament les tres de la tarda, així que vam anar fins al poble d'Arrieta i allà vam trobar un restaurant a tocar del mar on vam poder provar, per primera vegada, les famoses papas arrugadas, acompanyades de la salsa del mojo picón.

Aquell dia encara ens van quedar forces per a una cinquena parada en el camí: el Jardín de Cactus, obra també, com no, de César Manrique. Vam sortir d'allà a les 18h, quan ja s'anava fent fosc, així que vam retornar a l'apartament, a fer una mica de sofaning mentre esperàvem l'hora de sopar.

El dia següent, diumenge 27, havíem quedat amb uns companys que, casualment, van triar les mateixes dates i la mateixa destinació que nosaltres per marxar uns dies de vacances. Ells s'estaven a Playa Blanca, al sud de l'illa, així que vam decidir trobar-nos en un lloc neutral, a Teguise, on diumenge hi ha mercadillo. Vam passar el matí fent el turista, observant les diverses paradetes i consumint tota mena de productes, la majoria d'ells per regalar posteriorment a familiars i amics.

Quan ens vam cansar de donar voltes pel mercat, vam decidir anar a dinar, així que vam agafar la carretera i vam anar a parar a la població d'Uga, on vam trobar un concorregut restaurant on vam dinar d'allò més bé. A la tarda, vam agafar de nou la carretera i vam arribar-nos fins a Masdache, a les bodegues de El Grifo, on hi ha el museu del vi. El museu va ser més o menys interessant, però el millor del dia, i potser fins i tot de les vacances, va ser el tast de vins que incloïa la visita. El centre de l'illa de Lanzarote, la Geria, està poblada per vinyes plantades en la característica sorra negra volcànica, de les quals se n'extreu un vi que vam trobar d'allò més bo.

Així vam anar passant la tarda, entre bons vins, en agradable conversa amb agradable companyia. Encara al vespre vam anar fins a Puerto del Carmen, a prendre alguna cosa abans d'acomiadar-nos (fins que ens tornem a retrobar passades les vacances).

Dilluns 28, últim dia abans d'haver de retornar cap a casa, el vam dedicar a visitar els llocs turístics per excel·lència: la zona sud de l'illa, amb el Charco de los Clicos del Golfo, los Hervideros, les Salinas del Janubio i, sobretot, les impressionants Montañas del Fuego del Parc Nacional de Timanfaya. Per primera vegada vam tenir constància de la presència de turistes a l'illa, ja que els dies anterior no havíem trobat massa gent, a part dels molts anglesos que pràcticament no es movien de l'hotel on dormíem.

Va ser curiós veure com a Los Hervideros arribaven mentre érem allà quatre autocars plens de turistes per veure un penya-segat, fer quatre fotos a l'aigua picant contra la roca i seguir ràpidament amb el seu recorregut. Però va ser molt pitjor haver de fer tres quarts d'hora de cua dins del cotxe per poder entrar al parc nacional de Timanfaya. Hi vam entrar ja al migdia i hi havia tanta gent fent cua per pujar als autocars que fan la ruta pel parc, que vam decidir anar a dinar primer, que amb la panxa plena segur que ens prendríem el temps d'espera d'una altra manera. Va ser una molt bona idea, perquè al restaurant no hi havia tanta gent com pensàvem així que ens van atendre força ràpid i, després, tampoc vam trobar gaire gent esperant per l'autocar, així que amb deu minuts hi vam ser a dintre i vam iniciar el recorregut.

Poder contemplar el paisatge ple de cons volcànics, passar al costat de grans cràters i observar tot el terra cobert de lava solidificada va ser impactant. Però el que més em va impressionar va ser descobrir que tot allò no s'havia originat fa 3000-5000 anys, com en el cas del túnel del Volcán de Corona, sinó durant unes erupcions volcàniques que hi va haver entre 1730 i 1736, i posterioment el 1824. És a dir, fa tot just 200 anys!

De fet, malgrat que aquests volcans actualment no estiguin actius no vol dir que no ho puguin tornar a estar en un moment o altre, com es pot veure en el Islote de Hilario, on Manrique (qui si no?) va dissenyar un edifici amb un restaurant-mirador on es cou la carn aprofitant la calor natural que prové de la terra.

Amb tot això es podria dir que ja havíem vist tota l'illa i, a més, se'ns acabaven els dies de vacances, així que ja havíem complert amb el nostre objectiu. L'endemà, el 29, al migdia ens van recollir a l'hotel per portar-nos a l'aeroport, d'on havia de sortir el nostre vol a les 15:20. Suposem que gràcies novament a la vaga (encoberta?) dels controladors aeris, l'avió va sortir amb uns vint minuts de retard (res comparat amb les tres hores de l'anada...), però com que aquesta vegada portàvem el vent a favor (segons ens va dir el comandant), vam retornar tres horetes més tard (quatre, amb el canvi horari) i després d'un aterratge perfecte, a la immensa T1 de l'aeroport de Barcelona.

dilluns, 7 de desembre del 2009

Una més al sac!

Aquest dissabte, amb el Mohawk volíem tatxar un projecte que feia temps que teníem a la nostra llista d'objectius: baixar fins a la serra de Prades i fer les vies ferrades de la Feixa dels Colom, a Montblanc, i Grau de la Cova, a Mont-ral. Si us fixeu amb la fotografia d'aquí a sota, veureu que el cel no estava precisament amistós, fet pel qual el nostre projecte es va quedar a mitges, ja que vam poder fer la ferrata de Montblanc, però ja no vam ser a temps de fer la de Mont-ral, perquè just arribar al poble i baixar del cotxe ens va començar a ploure, poc, però suficient per treure'ns les ganes de passar fred i mullar-nos i decidir deixar-ho per un altre dia.

Per arribar a la ferrata de la Feixa dels Colom, vam deixar el cotxe a la sortida de Montblanc i vam fer una horeta de pista seguint el GR-171 fins arribar a l'ermita de sant Joan de la Muntanya, que es troba dins de la Ruta del Cister i on, segons diu un cartell, a inicis del segle XV hi va viure fins a la seva mort, el 1430, Elionor d'Aragó, germana de Jaume d'Urgell, un dels candidats a ocupar el tron del regne de Catalunya-Aragó al morir Martí I l'Humà sense successor. Finalment, pel Compromís de Casp, el tron va passar a ser ocupat per Ferran de Trastàmara, que es va convertir en Ferran I d'Aragó el 1412 (com ho domino, eh? es nota que ho vaig explicar precisament la setmana passada als meus noiets de batxillerat...).

Des de l'ermita (que estan rehabilitant des del 1993) es veu clarament el cingle Blanc de sant Joan, per on transcorre la via que anàvem a fer. Òbviament, des de dalt del cingle es pot observar l'ermita des de lluny, a més de tota la Conca de Barberà.

La via, malgrat posar que és de dificultat mitjana, jo la vaig trobar força fàcil, sobretot tenint en compte l'excel·lent equipament que té, en algun moment fins i tot excessiu (suposo que val més curar-se en salut i evitar que algú s'hi pugui fer mal) i comparant-la amb la cutreferrata que vam fer la setmana passada a Canalda...

Segons sembla, la via està pensada perquè es pugui fer en dues direccions, així que hi ha trams que es pugen, però també hi ha trams que es baixen. És una ferrata curiosa, perquè, aprofitant al màxim la poca roca que hi ha, fa una mena de 4: primer puja uns vint metres totalment verticals fins al cim del cingle.

A mitja pujada es creua amb un tram horitzontal pel qual es passarà després, però que ara toca vaignorar. Dalt del cim, s'ha de caminar cap a l'esquerra fins a arribar al final, on hi ha l'equipament amb cadena primer i escalonets després, per iniciar el descens.

I per salvar el desplom, un pal metàl·lic ben falcat a la roca.

Aquí s'inicia un flanqueig per una feixa natural, on vam trobar un tram de via que està en construcció, cosa que vol dir que, un cop acabat, la via serà més llarga i, probablement, més recargolada encara.

Passat aquest tram, vam trobar un flanqueig molt ben equipat amb clavijas en lloc d'escalonets i vam creuar el tram vertical que havíem pujat minuts abans.

Ara, però, no seguiríem amunt (si no, es convertiria en un bucle infinit), sinó que aniríem cap a la dreta, seguint de nou la feixa, fins uns quants metres més enllà, on trobaríem el tram final, també descendent.

Algun dia, quan tinguem falta de plans, anirem a repetir la via, però en sentit contrari, ja que aquesta vegada, fent-la com la vam fer, vam estar més estona baixant que pujant.

Acabada la via, vam iniciar el camí de retorn al poble. Una horeta més de baixada i de nou al costat de les muralles de Montblanc. Vam agafar el cotxe i vam anar fins a Mont-ral, però allà els núvols ja van deixar clar que no ens permetrien complir amb el nostre objectiu, així que ens vam menjar l'entrepà que portàvem per dinar i vam retornar cap a caseta.

dissabte, 5 de desembre del 2009

Uns dies de descans

Fa ben bé una setmaneta, a l'institut respirem una mica més tranquils. El motiu? L'expulsió (temporal, però millor això que res) de dos dels individus més molestos (per dir-ho amb bones paraules) del curs.

Un d'ells està expulsat fins passat Nadal com a conseqüència, entre moltes altres cosetes, d'haver-li dit "puta" a una professora que l'havia trobat voltant pel pati en hores lectives i li havia dit que fes el favor d'anar cap a classe. Els que estan expulsats, perden el dret a assistir a les classes, però mantenen el dret a l'avaluació, cosa que vol dir que no se'ls pot privar de venir a fer els exàmens pertinents. Dijous passat vaig tenir un examen amb els noiets de la seva classe i, oh sorpresa, ell també s'hi va presentar! Òbviament, va deixar l'examen mig en blanc, perquè no té ni punyetera idea de de què va el llibre de lectura de què s'havia d'avaluar.

Va venir, bàsicament, a tocar el que no sona, perquè a casa es deu avorrir i a l'institut s'ho passa millor, parlant amb els companys, rient-se dels professors, etc. Ell mateix va deixar anar, al mig de l'examen i ben fort perquè tothom el sentís, que no sabia per què havia vingut, i jo no vaig poder evitar contestar que tenia tota la raó del món, que jo tampoc no ho entenia. Quan va haver acabat (és a dir, quan em va entregar el seu suposat examen), com que no tenia cap intenció de passar desapercebut (per què havia vingut, si no?), va començar a fer comentaris en veu alta, esperant que els companys deixarien de banda els seus respectius exàmens per seguir-li la corrent i apuntar-se a la gresca. Afortunadament, no li va funcionar (encara queden alumnes descents en aquest món!) i, quan ja en vaig tenir prou li vaig dir que fes el favor d'anar-se'n, que com que ja havia acabat l'examen, no podia ser allà.

Alguns companys van protestar, no perquè el fes fora, sinó perquè consideraven que ell podia marxar abans d'hora, mentre que els altres havien d'esperar a que fos l'hora de sortida. Quan el noiet va haver marxat, deixant anar un ben audible "que os den por el..." als seus companys, vaig dir als seus companys que no és que li fes el favor de deixar-lo marxar, sinó que el feia fora, perquè amb la seva actitud havia perdut el seu dret a ser allà. M'encanta poder-los fer fora així, perquè es passen el curs presumint de que passen dels estudis i bla, bla, bla, però els indigna molt el fet que se'ls prohibeixi assistir a classe. Va quedar clar amb la "floreta" que va enviar als seus companys just abans de marxar: no se'n va anar content de poder sortir abans d'hora, sinó indignat perquè l'havia fet fora d'allà.

L'altre noiet que ha estat expulsat una setmana (de moment de manera cautelar, cosa que vol dir que quan s'hagi fet l'expedient disciplinari probablement serà més temps) la va liar molt, molt, durant una hora a la classe de dibuix. Sembla que la professora que hi havia a l'aula no es va assabentar de res, perquè com que es mou molt per l'aula, mirant com els noiets van fent la feina, no va veure què estava passant darrere seu. Però al dia següent van anar sortint les informacions que van comportar l'expulsió immediata de l'individu durant una setmana. La primera informació que em va arribar a mi va ser que el nano (podria utilitzar molts qualificatius per definir-lo, però me n'estaré) havia agafat un llibre de la taula de la professora i, aprofitant que ella no el veia, va obrir la porta de l'aula i va llençar el llibre al passadís. Acabada la classe, va recollir el llibre que havia llençat i se'l va emportar.

Pensareu que, tot i que això demostra una total i absoluta falta de respecte cap a la professora, fet pel qual ja es mereix ser castigat, el fet tampoc és tan greu com per expulsar-lo cautelarment durant una setmana i obrir-li directament un expedient disciplinari. Doncs teniu raó, perquè no va ser això el que va comportar l'expulsió, sinó una altra brillant idea que va tenir aquella mateixa hora. Segons sembla, el noiet, novament aprofitant que la professora no el veia, va treure la "flauta" al mig de la classe i va omplir una ampolleta d'aigua amb certes substàncies corporals que habitualment es deixen a cal senyor Roca.

El nano, cubà d'origen, es veu que aquesta setmana vinent ha d'anar a Cuba per no sé quins motius familiar. Ja fa un mes o així que, un dia, a classe vaig comentar alguna cosa que faríem a finals de desembre i ell va fer un salt, es va posar dret i va dir "al desembre me'n vaig a Cuba, haurem de fer una festa!" comentari al qual jo vaig respondre amb un "tens raó, si te'n vas haurem de fer una festa", tot i que em sembla que no va acabar d'entendre'n el significat...

El tutor del noiet em va dir que va parlar seriosament amb la mare i li va recomanar que ja que se l'enduia uns dies a Cuba, que millor que el deixés allà, perquè aquí anava per molt mal camí i acabaria formant part d'alguna banda de futurs delinqüents. De fet, a inicis de curs ja comentaven la possibilitat que el nano, que havia estat a Cuba durant l'estiu, es quedés allà i ja no comencés el curs aquí, però no va ser així i l'hem estat aguantant fins ara. Suposo que malgrat els consells donats, la mare no en farà cas i passat Nadal el tornarem a tenir aquí, dient ben fort que ell no necessita tenir coneixements, perquè en té prou amb els seus amics, els de les gorres...Paraules textuals seves que ja deixen molt clar el seu nivell d'intel·ligència, no us sembla?

diumenge, 29 de novembre del 2009

Vídeos, ferrades, bona gastronomia...i pluja!

Aquest cap de setmana, prenent com a excusa un cicle de projeccions que el Centre Excursionista de Solsona tenia previst emetre el dissabte 28 a les 22h, amb el Mohawk vam decidir complementar la visita a la capital solsonenca per augmentar la meva col·lecció de vies ferrates amb dues noves incorporacions: la ferrata Puig Arnau, que es troba a prop de Coll de Jou, i la ferrata Regina de Peramola (a Oliana), que tinc pendent de fa força temps.

Quan vam trucar al càmping Solsonès per llogar un bungalow on passar la nit, ens van dir que durant els mesos d'octubre i novembre es feien les V Jornades Gastronòmiques del Solsonès, per promocionar els productes tradicionals de la zona. El restaurant del càmping participa en aquestes Jornades amb el seu menú gastronòmic i, amb això, al càmping fan una oferta de bungalow + menú gastronòmic a un preu força raonable. No cal dir que, malgrat que en principi no era la nostra intenció, quan vam sentir parlar de bon menjar no ens ho vam pensar dues vegades i vam acceptar ràpidament l'oferta. I val a dir que no ens va decebre pas: com ens hi hem posat les botes aquests dos dies que hem estat allà!

Pel que fa a l'aspecte ferratil, ahir, tot just arribar a Solsona, vam fer acte de presència al càmping, vam deixar la bossa i vam marxar ràpidament a localitzar la ferrata Puig Arnau (que a les 14h hores havíem de ser al restaurant per tastar el seu "menú gastronòmic"!). Trobar la urbanització de Puig Arnau-Pubilló no va ser difícil. Ara, trobar les marques del GR-1 que ens havien de guiar fins a l'inici de la ferrata ja no va ser tasca tan senzilla. El cert és que vam anar donant tombs, intentant seguir les indicacions que vam trobar per Internet, ja que als primers metres no hi havia ni rastre de les conegudes marques blanc-i-vermelles.

Ara bé, a partir de trobar la primera marca, llavors el camí ja no tenia pèrdua possible, perquè anàvem veient més senyals a cada deu metres. En un petit tram del recorregut hi havia uns cartells indicadors didàctics, amb el nom dels arbres i arbustos que es podien veure a la zona. Alguns, però, sospitosament ben col·locats...no els senyals, sinó els arbres que assenyalaven, ja que, sobretot en el cas d'un petit avet i d'un minúscul teix, feia tota la sensació d'haver estat plantats allà on eren expressament per poder-hi posar el cartellet al seu davant...

I l'altra nota curiosa va ser el tronc gegant d'una heura, que vist de prop ens va recordar no sé ben bé què...

La primera idea, abans d'haver descobert l'oferta gastronòmica del càmping, era baixar amb ràpel el Salt de la Perdiu, al barranc d'Urdell, que va a parar a pocs metres de l'inici de la via ferrada, però finalment vam descartar la possibilitat i vam limitar-nos a accedir caminant a peu de via i tornar al cotxe pujant verticalment per la paret.

La ferrata de Puig Arnau-Pubilló l'afegiré a la llista de vies ferrades que he fet, però segur que no apareixerà entre les meves predilectes. No sé si els escalonets metàl·lics estaven molt mal posats o bé és que no vam acabar d'entendre la "filosofia" de la via, però no em va agradar gens com estaven distribuïts, ja que en lloc de seguir un recorregut vertical, com solen fer totes les vies ferrades, estaven posats a dreta i esquerra, cosa que no era precisament còmode. A més, entre uns i altres a estones hi havia tanta separació que algú de la meva estatura ho tenia difícil per arribar-hi. És cert que hi havia preses naturals que es podien agafar, però veient com estava de tensat el cable de vida, una no se n'acabava de fiar gaire.

Total, que no ens va acabar de convèncer. I no era tant per la dificultat de la via, sinó per la sensació de poca seguretat que teníem constantment. Bé, ja està feta i no caldrà tornar-hi. Bé, potser algun dia, a baixar el barranc que vam deixar pendent.

Això sí, l'ascens va durar l'estona justa per arribar al restaurant a temps per assaborir el remenat de bolets i botifarra blanca i negra; el timbal de puré i bacallà, acompanyat de bolets i cruixent de moniato, i el pastís de mató amb figues confitades i fruits de tardor. Deliciós.

A la tarda vam anar a fer el turista per Solsona i, per una d'aquelles casualitats tan casuals, el Mohawk es va trobar amb un company de batalles de la facultat, que és del poble, però que rarament volta per allà. Així, vam passar la tarda entretinguts recordant velles anècdotes universitàries i vam retornar al càmping, a veure què ens esperava per sopar. Per sort no va ser tan contundent com el menjar del migdia, ja que consistia en un parell de torrades de pa de pagès acompanyades d'embotit, truita, escalivada o el que volguéssim.

El cicle de projeccions s'iniciava a les 22h, però no vam poder començar a sopar fins a les 21:15h aproximadament. A mig sopar, i veient que, al pas que anàvem, no tindríem temps d'acabar de menjar a temps, vaig dir-li al Mohawk que se n'anés ell solet cap al teatre (on havia quedat amb el Jortx), que una servidora es quedava allà per poder assaborir amb tota la tranquil·litat del món el seu sopar. No hauria dit mai, quan planificàvem el cap de setmana, que acabaria sola al bungalow veient la pel·lícula d'Antena3...bé, no, veient els interessants anuncis publicitaris d'A3, interromputs de tant en tant per fragments de pel·lícula...

Diumenge al matí volíem anar a fer la ferrata d'Oliana, però previnguts pels avisos dels meteoròlegs de TV3, que portaven dies anunciant pluja per diumenge a la tarda, vam decidir preveure un pla B, per si de cas. Així, finalment, quan ens hem llevat i hem vist el cel tot ben ennuvolat com estava, hem decidit deixar la ferrata d'Oliana per un altre dia (ja veig que serà un d'aquells projectes eterns que mai trobem moment de portar a terme) i anar fins al pla de Busa, on hi ha alguns sectors d'escalada que el Mohawk i el Jortx volen explorar un dia d'aquests. Hem pogut anar fins al mirador, des d'on hem tingut l'oportunitat de contemplar la Llosa del Cavall, que desconeixia i m'ha ben impressionat.

Volíem arribar fins al Capolatell, la presó de Busa, però ja al mirador ens ha començat a espurnejar i hem decidit retornar al cotxe i anar marxant, ja que l'últim tram de la pista era molt pedregós i no estàvem segurs que el cotxe pogués passar-hi bé amb els còdols mullats. Hem donat per acabat el nostre cap de setmana ferratil-gastronòmic i hem retornat a caseta, on ens esperava, impacient com sempre, la nostra gateta.