diumenge, 24 de febrer del 2008

Turó de l'Home - Les Agudes

Avui, amb el Mohawk hem decidit per fi anar a fer una excursioneta que tenim pendent des de fa més d'un any: hem anat a pujar el turó de l'Home amb neu. Neu, el que se'n diu neu, no n'hem vist gaire, però com que sembla que, al pas que anem, tampoc n'arribarem a veure aquest any, doncs hem decidit anar a fer l'excursió igualment. De fet, l'única neu que hem vist ha estat aquesta, bàsicament la del Pirineu:

Hem iniciat el nostre itinerari a l'aparcament que hi ha just al costat de la riera de Passavets, al km 22 de la carretera de Santa Fe del Montseny a Sant Marçal, lloc on hem deixat el nostre cotxet. Allà hem pogut contemplar una imatge que últimament comença a resultar insòlita: aigua baixant per la riera!

A partir d'aquí, hem començat el nostre tranquil i a estones monòton ascens en direcció cap al cim del turó de l'Home, seguint les indicacions d'unes biguetes verdes que ens han estat molt útils, ja que a estones el camí es perdia sota la densa estora de fulles de faig que hi havia.

Durant un breu moment ens hem trobat dins d'una avetosa, però ha durat poc i ràpidament hem recuperat la fageda, amb tota la seva fullaraca.

Després d'aproximadament una hora i mitja i uns quatre quilòmetres de pujada suau, hem arribat al nostre primer objectiu: el turó de l'Home, el cim més alt del Montseny.

La vista des d'allà és impressionant, malgrat que avui ens hem hagut de conformar amb observar la boira que hi havia tapant la vall (i mitja Catalunya més!)...

Assolit el primer cim, ens hem dirigit cap al segon: les Agudes. Tot i que aparentment es troben just al costat, ens han calgut els seus tres quarts d'hora per recórrer els dos quilòmetres de carena que els separen. Allà hem recordat de sobte què és la "civilització", després de tot el matí d'absoluta tranquil·litat caminant pràcticament sols enmig del bosc.

Vista de les Agudes des del turó de l'Home:

Vista del turó de l'Home des de les Agudes:

Vista del Matagalls des de la carena que uneix els altres dos cims:

Al cim de les Agudes hem fet un breu kitkat i, assolit el nostre segon i últim objectiu del dia, hem iniciat el descens. La baixada l'hem feta per un corriol que neix al coll de les Agudes a mà esquerra, indicat amb marques vermelles, que ens ha portat fins a la font del Briançó, on hem trobat la pista que hem anat seguint (sempre darrere les marques vermelles, de vegades excessives) fins a arribar a la carretera. En total, uns tres quilòmetres i una horeta aproximada de baixada suau.


El més curiós de la baixada ha estat la gran quantitat de fulles acumulades que hi havia, que m'arribaven a cobrir tota la bota i de vegades més. A estones semblava que baixéssim esquiant, però sobre fulles en lloc de neu.

Un cop a la carretera, l'hem seguida durant aproximadament un quilòmetre fins a completar el cicle i retornar a l'aparcament.

Com que ja eren les 13:30 hores i la gana començava a deixar-se notar, hem agafat el cotxe i hem anat fins a l'ermita de Santa Fe, on hem dinat al costat del llac. Allà hem pogut admirar les impressionants sequoies que hi ha:

I tota una col·lecció de granotes en una petita bassa:

Al costat del llac, mentre dinàvem, hem pogut anar observant com pujava cada vegada més la boira, que ens ha estat acompanyant durant tot el dia a distància.

En resum, un itinerari molt agradable d'uns deu quilòmetres, sense grans pujades ni baixades, encara que a estones resulti un pèl repetitiu. I el més important de tot: un recorregut entre faigs, cosa que vol dir sense processionària!! (tot i que n'hem vist una filera de camí cap al llac...)

Per cert, heu notat que poso contínuament anotacions quilomètriques, cosa que no havia fet mai fins ara? Doncs això és perquè aquesta setmana he decidit autoregalar-me un cutrepodòmetre Decathlon, que he estrenat avui mateix! (:-D)

Un apunt de teoria sobre les sequoies: "La Sequoia sempervirens pot ser considerat un fenomen de la Natura. Conegut simplement com Sequoia, és un arbre que pot arribar a viure més de 2000 anys, una alçada de quasibé 100 metres i el volum equivalent a 3 Boeing 747. A més a més, la seva escorça esponjosa la fa resistent al foc i als insectes, fent-la pràcticament invulnerable (excepte a l'home!). És un arbre molt tiquis-miquis a l'hora de germinar i solament ho fa en unes condicions climàtiques molt determinades. Bàsicament, aquestes condicions solament es donen en algunes regions de Califòrnia. El Sequoia National Park és el bosc de sequoies més representatiu, on es poden veure arbres de dimensions monstruoses!
Tot i així, prop del poble de Santa Fe de Montseny, prop de Can Casades, hi ha tres magnífics exemplars d'aquests arbres que ens permetran fer-nos una idea de com en són de grans els seus cosins californians."

dissabte, 9 de febrer del 2008

La volta a la Mola

Seguint amb la necessitat de treure a passejar el Mohawk per evitar que s'enfili per les parets de casa mentre se li cura la petita lesió del dit, avui hem anat a repetir una excursioneta per Sant Llorenç que ja vam fer fa un parell d'anys, fiant-me de la promesa del Mohawk que allà no hi trobaríem la meva "estimada" processària del pi. I és cert, de cuc no n'hem vist ni un, però el que són bosses als arbres...

Com que a mi, això d'explicar itineraris no se'm dóna gaire bé, perquè tinc el sentit de l'orientació atrofiat i sóc ben capaç de perdre'm a la muntanya fins i tot anant seguint algú altre, posaré al final de l'entrada el plànol del recurregut que molt amablement ha elaborat el meu partner, i jo em limitaré a explicar com ha anat la sortida.

El nostre objectiu era anar a la Mola, però òbviament no podia ser pel camí senzill que fa tothom, així que hem triat una de les múltiples variants. Últimament, quan penso amb Sant Llorenç i la Mola (i el seu restaurant) ho associo amb molta pluja, tot i que no sé molt bé per què... (22/09/2007)

El nostre recorregut ha començat a les 9:40. Hem deixat el cotxe al costat de la "Mansió Blanca", una caseta formidable (com tantes altres que hi ha per allà) que sempre que la veig em recorda la cuberta del Titànic. Hem avançat carrer amunt fins passar la finca i, allà on acaba l'asfalt, hem començat a pujar cap amunt. Pocs metres més amunt ja hem descobert les primeres bosses als pins...Però val més que deixi estar el tema, que només de pensar-hi em pica tot!

Doncs bé, hem anat seguint camí amunt i després de passar pels Plecs del Llibre hem atravessat el lloc més temut per una servidora: el Mal-pas. Potser pels excursionistes experts allò no és res, però a mi em fa molt iu-iu passar per allà veient el penya-segat tan a prop!

Una estona més tard hem deixat el camí horitzontal i hem començat a pujar en vertical (no, escalant no, enfilant-nos per les pedres!). Hem pujat per la Canal Gentil, lloc per on sembla que no hi passa massa gent, malgrat aquest nom tan amable que té.

Val a dir que durant tot aquest primer tram de l'excursió, hem pogut anar contemplant la Castellassa gairebé des de tots els seus angles.

I, durant una estoneta, hem estat acompanyats per un parell d'habitants d'aquells paratges...

Per fi ha arribat el moment més esperat pel Mohawk: les zones d'escalada: la Soleia, la Sibèria...

Però hem seguit caminant i una estona més tard ens hem posat a fer literalment "el mono" pujant per la seva canal; és a dir, que en lloc de fer com la gent normal, que va per caminets, nosaltres hem passat per la Canal dels Micos, que és força més divertit.

Del final de la Canal dels Micos fins a la Mola hi ha tan sols una pujadeta. Quan hem arribat a dalt ens hem retrobat amb la civilització, ja que el lloc estava ple de gent esperant per dinar al restaurant o simplement contemplant la fantàstica vista que hi ha.


Darrere el restaurant ens hem menjat el nostre dinar enllaunat i una estona més tard hem iniciat el camí de retorn. De baixada hem atravessat un altre mal pas, el Mal-pas de can Pobla, però aquesta vegada no ha estat tan difícil, perquè a la paret hi ha un cable d'acer al qual m'he pogut agafar amb totes les meves forces.

Hem anat fent camí avall, hem passat pel costat de can Pobla i hem reiniciat el camí de la Mola, aquesta vegada per l'itinerari més habitual (altra vegada, per què el tinc associat a molta pluja?). Hem agafat la Canal dels Monjos i hem continuat el camí que ens ha portat de retorn a la Mansió Blanca i al nostre cotxe.

dijous, 7 de febrer del 2008

La mà dissecada-II

Vaig a intentar resumir de què va el conte de "La mà dissecada". A veure si me'n surto millor que els meus alumnes...

És un noi, en Pierre, que un bon dia es presenta a casa d'uns amics amb una mà dissecada que ha comprat a un bruixot. Resulta que aquesta mà pertanyia a un home que havia matat la seva dona i al capellà que els havia casat. Un dels amics d'en Pierre li aconsella que es desfaci d'allò tan horrosós perquè, tal com li diu ell, "Qui ha matat, matarà".

Òbviament el noi no li fa cas, s'emporta la mà a casa seva i decideix posar-la penjada al timbre de la porta, per així espantar els creditors que el vagin a veure. A mitjanit, sent que truquen a la porta, però quan pregunta qui hi ha, ningú no respon, així que ell suposa que algú li ha fet una broma i se'n torna a dormir.

Al propietari del pis on viu no li fa cap gràcia que tingui la mà allà, així que li ordena que la tregui de seguida. En Pierre l'agafa i la posa a la seva habitació. L'endemà al matí, el seu servent el troba estirat al llit, en estat de shock i amb cinc dits marcats al coll. La mà ha desaparegut.

Al Pierre el porten al manicomi i allà, en lloc de millorar, empitjora amb els dies. Comença a cridar demanant ajuda i dient que un espectre el persegueix i que l'està escanyant. Poc després cau mort a terra.

Quan el van a enterrar, al mateix lloc on caven la seva tomba hi troben un taüt, dins del qual hi ha el cos d'un home al qual li falta una mà, i la mà dissecada al seu costat. Al pobre Pierre l'enterren una mica més enllà.



diumenge, 3 de febrer del 2008

Matinal al bosc encantat d'Òrrius-II

Aquest matí, amb el Mohawk hem decidit acabar el recorregut pel bosc d'Òrrius-la Roca; és a dir, que hem anat a trobar els últims elements que ens faltaven per veure de la ruta prehistòrica.

Aquesta vegada, com que ja no buscàvem les figures de l'elefant ni els moais, hem decidit fer la ruta ben feta i l'hem començada a l'ermita de Sant Bartomeu de Cabanyes. Prèviament, de camí cap allà, hem passat pel costat de la Creu de can Boquet i del dolmen de la Roca d'en Toni (que podeu veure més avall).

A Sant Bartomeu hem deixat el cotxe (en un raconet, perquè tractant-se d'un diumenge estava tot ple d'altres vehicles...sort que el meu carromato és petitet!) i hem agafat la pista que comença allà mateix (no, la que porta a les zones d'escalada no, l'altra que hi ha a sota), barrada amb un cable d'acer al que podríem anomenar "valla".


Hem anat seguint les marques del PR C-36 fins que hem trobat un indicador a mà esquerra que ens feia saber que per trobar el dolmen i el molí que buscàvem havíem de desviar-nos cap a l'esquerra.


Hem anat seguint el camí, acompanyats de tant en tant per un grup de ciclistes que feien el mateix recorregut. Després d'una estoneta de baixada, per fi hem localitzat el nostre primer objectiu: el dolmen de la Cabana de Moro (per què es deu dir així?). A la imatge de sota hi podeu veure la Cabana de Moro a dalt i la Roca d'en Toni a sota (novament, per què es deu dir així?)


Contents ja per haver trobat el nostre primer objectiu, hem seguit caminant cap avall a la recerca del molí de roca que ens faltava per completar el nostre recorregut. En un moment donat ens ha aparegut un curiós senyal que indicava, encara que no ho sembli, el Plat de Molí que buscàvem. Ara bé, comptant que es tractava d'un tros de fusta posat entre les branques d'un arbust, no asseguro que es mantingui en el mateix lloc gaire temps...


Però bé, almenys avui ha complert perfectament la seva missió, ja que uns metres més avall, poc després de passar pel costat d'un gran arbre caigut a terra fa temps, hem descobert allò que cercàvem: el Plat de Molí.

Segons sembla, els íbers feien servir aquesta pedra per moldre el blat, posant una altra pedra rodona allà on es veu la marca circular, pedra que feien rodar i anava aixafant el blat.

Ara sí que ja ens podíem donar per satisfets: finalment hem pogut veure (i fotografiar, també, és clar!) les diverses roques de la ruta prehistòrica!!

Com que ja era una mica tard, hem donat per finalitzada la nostra excursioneta (tot i que no descarto fer-la un altre dia d'aquests tota sencera) i hem desfet el camí que havíem fet per retornar cap al cotxe. De retorn anàvem veient els núvols que creixien i eren cada vegada més amenaçadors. Afortunadament per nosaltres, s'ha esperat a que arribéssim al cotxe abans de posar-se a ploure (els de la rua del carnaval que havien de fer al poble aquesta tarda no podran dir el mateix...).

Durant tot el trajecte hem estat acompanyats per un soroll que provenia d'un altre lloc de culte, tot i que força més modern que les roques íberes: el circuït de Montmeló. Malgrat que la boirina no ens ha permès veure'l gaire bé (com podeu apreciar en la fotografia), sí que hem estat sentint tot el matí el motor dels cotxes de la fórmula 1. Perquè, per si algú encara no se n'ha enterat, aquest cap de setmana l'Alonso, el Hamilton i companyia han estat fent proves en aquest circuït.


I com no podia ser menys, quan tornavem per la pista de Céllecs, i veient que tot just espurnejava, el Mohawk ha volgut trobar una roca més, tot i que aquesta no té res a veure amb els íbers, sinó més aviat amb els "micos" que volten per can Boquet: la roca de la Granota. I per tercera vegada avui em pregunto per què es deu dir així? Ho enteneu vosaltres?


Bé, he de fer una correcció: abans he dit que qualsevol dia d'aquests m'animo a repetir l'excursioneta de principi a fi, però avui hem descobert un detall que farà que em veieu poc pel bosc els pròxims dies (o mesos)...

Sí! La processària o processionària!! Avui per sort només n'hem vist una i quan ja acabàvem el matí, però no és la primera que s'ha vist aquest any, cosa que vol dir que d'aquí no res el terra n'estarà ple!! Eeeeecccccssss.

divendres, 1 de febrer del 2008

L'origen de la llengua catalana

Ja sé que és un tema que ja he tractat abans (1/03/07), però torno a tenir respostes que crec que val la pena de posar:

Què en pots explicar de l'origen de la llengua catalana i de la seva literatura?

- Es una llengua que prove del llati. Es van donar conta que aixó no era llatí perque parlavan i no s'entenian. Nomes es parlaba el llati a les mises els textos tambe s'escribien en llatí.

- La llengua catalana es provenent del llati.

- El català es una llengua que proseeix del llatí. Va sortir quan es van donar compte que el que estaban parlan era una altre llengua, i aquesta llengua va ser el català.

- Doncs la llengua catalana es una llengua que ve del llatí.
A la epoca de Franco doncs ell no volia saber-ne res del catalá, es més, si algú parlava el catalá al carer i doncs ells s'enteraven, podien arribar-los doncs a ficar a la presó. En aquella epoca, casi el català, doncs desapareix, però quan va morir Franco doncs tot va canviar bastant, en referència a la llengua i la literatura catalana. Tampoc es podien escriure llibres en català, tots havien de ser en castellà.

(Aquesta és la millor, el cas més clar del "No en tinc ni idea, així que m'enrotllaré amb una altra cosa, a veure si cola"...)

- Romans van vindre a la Peninsula i van portar el llatí. Al segle IX van començar a parla la llengua, pero no l'escribien. Fins que va arribar el segle XI i XII que en aquell moment si que van començar a escriure-les.

- La llengua catalana no se sap molt bé d'on prové pero se sap que es una llengua románica procedent del llatí. (???)
A l'any IX tothom parlava el llatí i entre els segles XI-XII ja s'escrivia pero la gent va anar canviant aquesta llengua al pas del temps fins que va arribar a parlar-se el catalá.

- Fa molts anys a Catalunya es parlava el llatí. Van venir els romànics i van imposar la seva llengua. Com lo que parlaven ja no era llatí, van anomenar a aquestes llengües: llengües romàniques.