Teix de la Cova (Margalef)

Declarat Arbre Monumental: l'any 1992
Propietari:
Terme municipal: Margalef
Coordenades UTM ED50 (m): X 316535  Y 4572495
Alçaria total: 14 m
Volt de canó: 5,15 m
Capçada mitjana: 15,8 m
Edat estimada: 1200 anys

Malgrat que es pot arribar fins al teix d'una manera més senzilla, des de l'ermita de sant Salvador de Margalef, nosaltres vam decidir aprofitar el dia i fer una excursioneta més llarga, seguint l'"Itinerari 3" dels Parcs de Catalunya, que s'inicia a la dreta de la presa del pantà de Margalef i fa una ruta circular pujant pel barranc de la Taverna fins al cim de la Cogulla i retornant per la Rovellosa. En total, cinc hores al nostre ritme, amb parada per dinar al cim.

El recorregut té un desnivell de 700 metres, que es fan en pujada suau, però constant, fins al cim de la Cogulla. Malgrat que no hi ha gaires indicadors, la veritat és que l'itinerari no té pèrdua, ja que el sender està ben fressat, així que tan sols cal anar seguint el camí amb calma, ascendint metres poc a poc pel barranc de la Taverna. 

A l'arribar al final del barranc, trobarem un indicador que ens demostra, sens dubte, que anem per bon camí: "Racó del Teix". 

Només cal seguir avançant en la direcció que marca el cartell i en pocs minuts trobarem la balma al costat de la qual viu, exuberant, el mil·lenari teix. 

 

Teix de la Cova (desembre de 2015)

A prop del teix, ben enganxada a la roca de la balma, podrem observar també aquesta curiosa heura que, tot s'ha de dir, fa cert iuiu.

Contemplat l'espectacular teix, retornarem al sender i continuarem ascendint uns minuts més fins al cim de la Cogulla, que podem identificar fàcilment pel seu vèrtex geodèsic. Nosaltres vam aprofitar el bon dia que ens feia (sobretot si ho comparàvem amb l'extens mar de boira que podíem observar des de dalt estant a tot el nostre voltant, cobrint tota la plana de Lleida i més enllà) per fer una parada tècnica i dinar.

A partir d'aquí el sender segueix ben traçat, però es perd en alguns moments, així que començarem a trobar còdols amuntegats que ens aniran acompanyant i guiant per la cresta de la Rovellosa i després camí avall fins a retornar a la presa de l'embassament.

Pels qui preferiu les noves tecnologies, us passo l'enllaç a un wikiloc que ens va ser molt útil, encara que només fos per confirmar que anàvem per bon camí.

Roure de cal Peroi (Pinós)

Declarat Arbre Monumental: 1991
Propietari:
Terme municipal: Pinós
Coordenades UTM ED50 (m): X 378904  Y 4634525
Alçària total: 14 m
Volt de canó: 4,9 m 
Capçada mitjana: 15,9 m
Edat estimada:

El roure de cal Peroi, un dels roures amb més volta de canó de Catalunya, presenta actualment molt poca vitalitat. Té totes les grans branques ben mortes, malgrat que encara hi ha rebrots que resisteixen el pas del temps i s'entossudeixen en mantenir viu el que devia ser, en el seu moment, un arbre excepcional.                                                                                 

El Roure es troba dins de la finca de cal Peroi, molt a prop de la masia. Per arribar-hi ens hem de dirigir a Ardèvol i d'allà anar en  direcció cap a Su. Trobarem a mà dreta l'entrada a la finca de cal Peroi amb un cartell indicador a la banda esquerra de la carretera. Com a anècdota, si ho busqueu pel Google Maps, veureu que a cal Peroi hi situa l'"Hostal de Pinós".

No oblidem que es tracta d'una finca particular, vigilada per una colla de gossos guardians, motiu pel qual vam entrar, vam fer la foto a l'arbre i vam marxar corrent, no fos cas que algun d'aquells simpàtics animalons que van començar a bordar tot just veure'ns decidís venir a "saludar-nos" de més a prop.

Roure de cal Peroi (desembre de 2015)

Aprofitant que voltàvem per la zona, no podíem desaprofitar l'ocasió de posar els peus al centre geomètric de Catalunya; així que, vist el roure, vam recular novament fins a Ardèvol i d'allà vam agafar el trencall en direcció al Santuari de Santa Maria de Pinós, malgrat que nosaltres vam ignorar força el santuari i ens vam dirigir directament a la Rosa dels Vents que marca (o això diuen) el punt central de Catalunya.

Allà ens vam trobar amb l'agradable sorpresa que just al costat de la Rosa hi ha dues taules ben llargues amb bancs per fer-hi el pícnic, així que no ens va costar gaire trobar un bon lloc on dinar i donar així per finalitzada aquella jornada de "cacera".

Pi de Viladric, Pi Gros de can Gaspar i Pi de la Vinya (Castellar de la Ribera)

Pi de Viladric

Declarat Arbre Monumental: 1988
Propietari: J. Viladrich Vilanova
Terme municipal: Castellar de la Ribera
Coordenades UTM ED50 (m):  X 371882  Y 4648674
Alçària total: 12,5 m
Volt de canó: 4,38 m 
Capçada mitjana: 19,3 m
Edat estimada:

Un pi espectacular, no tan sols per les seves mides, sinó, sobretot, per les seves retorçades formes, producte de la seva lluita constant contra els elements. Localitzar-lo no pot ser més senzill: des de Solsona hem d'agafar la carretera C-149a en direcció a Sant Climenç i a l'arribar al punt quilomètric 7.9, lloc on hi ha una bàscula (motiu pel qual al pi també se'l coneix com a Pi de la Bàscula), veurem ràpidament el fabulós pi al seu darrere.   

L'any 2008 li va caure una gran branca, que encara es pot veure a terra, fent de suport a la placa identificativa de l'arbre. Al pi se l'hi han fet treballs de manteniment, amb troncs i cordes que l'ajuden a aguantar el pes de les seves sinuoses branques i fan que actualment presenti plena vitalitat. Sens dubte, un exemplar digne de veure.

Pi de Viladric (desembre de 2015)

 

 

Pi Gros de can Gaspar

Declarat Arbre Monumental: 2000
Propietari: M. Gaspà Malé
Terme municipal: Castellar de la Ribera
Coordenades UTM ED50 (m): X 372574  Y 4649880
Alçària total: 30 m
Volt de canó: 2,51 m 
Capçada mitjana: 15 m
Edat estimada:

Les dues pinasses de can Gaspar i de la Vinya, que es troben molt a prop una de l'altra, no són tal senzilles de localitzar, ja que es troben dins del bosc, però es poden trobar ràpidament. Primer de tot, des del Pi de Viladric recularem per la carretera, de retorn cap a Solsona, i a l'alçada del quilòmetre 7 aproximadament trobarem una pista amb els indicadors de can Viladrich, can Gaspà i cal Fusté. 

Anirem avançant per aquesta pista fins a trobar la primera edificació i una pista de sorra que entra a la seva dreta. Deixarem el cotxe i seguirem aquesta pista a peu. Quan trobem un encreuament de dues pistes, just arribat als camps, agafarem el trencall de la dreta i avançarem uns cent metres, fins que veiem, a mà dreta, la pinassa sobresortint enmig de la resta d'arbres del seu voltant. Hi ha un petit sender (el que veieu a mà dreta a la foto de sota) que ens portarà sense problemes fins als seus peus.

Pi Gros de can Gaspar (desembre de 2015)

Pi de la Vinya

Declarat Arbre Monumental: 2005
Propietari: M: Gaspà Malé
Terme municipal: Castellar de la Ribera
Coordenades UTM ED50 (m): X 372240  Y 4649730
Alçària total: 25,5 m
Volt de canó: 2,65 m 
Capçada mitjana: 16,8 m
Edat estimada:

Per arribar a l'altra alta pinassa de la zona hem de retornar a l'encreuament anterior i agafar, aquesta vegada, el trencall de l'esquerra, que va més o menys paral·lel a un torrent força embrossat. Seguirem aquesta pista fins que veurem uns quants metres per sobre nostre la caseta on hem deixat el cotxe. En aquest punt trobarem que a mà dreta neix una altra pista que ens farà recular alguns metres. Arribarem a l'arbre ràpidament, ja que es troba gairebé al mig de la pista, en una corba tancada on es creua aquesta pista amb el torrent.

Pi de la Vinya (desembre de 2015)

El gran pi presenta una gran marca de dalt a baix del seu tronc, suposo que causada per l'impacte d'algun llamp, ferida que han aprofitat alguns ocellets per fer-ne de les seves. 

Aprofitant la visita, no podíem passar per alt un altre pi destacable, el Pi de les Debaneres, en aquest cas d'interès local, que es troba al mateix costat de la carretera C-149a, aproximadament al punt quilomètric 6. De dimensions més reduïdes, es mereix també la seva visita.

Pi de les Debaneres (desembre de 2015)

Arbres Monumentals del Solsonès

La comarca del Solsonès gaudeix de la presència de set arbres declarats Monumentals, malgrat que els dos de Riner ja són ben morts, víctimes del gran incendi de 1998:

- Pi Gros de Viladric (Castellar de la Ribera)
- Pi Gros de can Gaspar (Castellar de la Ribera)
- Pi de la Vinya (Castellar de la Ribera)
- Pi de Nerola (Odèn)
- Roure de cal Peroi (Pinós)
- Pi de les Tres Branques de Freixinet (Riner) - mort per un incendi el 1998
- Ginebre del Solà de Riner (Riner) - mort per un incendi el 1998

Pi Camat de la Tossa Blanca (Arnes)

Declarat Arbre Monumental: l'any 2016
Propietari: Ajuntament
Terme municipal: Arnes
Coordenades UTM ED50 (m): X 272442  Y 4525760
Alçària total: 23 m
Volt de canó: 3,3 m 
Capçada mitjana: 15,2 m
Edat estimada:

Arribar a trobar el Pi Camat no és tasca fàcil. Es troba a la Tossa Blanca i s'hi pot arribar per dues bandes, des de la banda d'horta de Sant Joan o bé des de la banda de Roquetes. Nosaltres ho havíem intentat des d'Arnes, però aquell dia, potser perquè no ho vam veure clar o perquè se'ns estava fent tard i començava a fosquejar, ho vam deixar per una altra ocasió. 

Aprofitant una visita a Sant Carles de la Ràpita, vam decidir intentar arribar-hi des de la banda del Baix Ebre. Vam anar fins a Roquetes i passat el poble vam agafar la carretera camí del Caro. Anirem avançant una bona estona, passant pel costat del Restaurant Pous de la Neu, el refugi de la UEC i el Restaurant del Port. Poc després de passar aquest últim restaurant, a mà dreta agafarem la pista, en principi asfaltada, cap a la font del Mascar. Trobarem una bifurcació: a l'esquerra, la Font del Mascar; la dreta, la que agafarem, el Camí dels Clots. Veurem alguna marca de GR que ens indicarà que anem per bon camí. Aquesta pista és molt llarga, està en bon estat, però no és apta per a qualsevol cotxe, ja que hi ha moltes pedres que poden ser difícils d'evitar si el vehicle no és prou alt.

Uns quants quilòmetres més enllà, arribarem al pla de Llinars, una zona plana d'antics camps de conreu. Divisarem una caseta blanca sobre una elevació, que ens indicarà la bifurcació a la dreta que haurem d'agafar. Aquest pot ser un bon lloc on deixar el cotxe, ja que més endavant trobarem un cartell indicant la prohibició de pas a qualsevol vehicle no autoritzat. Així doncs, a partir d'ara continuarem a peu.

Seguint la pista de la dreta, ben aviat arribarem a l'esplanada de La Foia, lloc on ens vam trobar una sorpresa que no ens va fer massa gràcia:

Ja havíem llegit en algunes ressenyes que en aquesta zona hi pasturen bous habitualment, però una cosa és trobar-se un grup de bous pacífics pasturant tranquil·lament i l'altra és veure aquest animal amb les seves imponents banyes al costat d'un cartell com el de sobre!

Tenint en compte que el camí ens obligava a creuar el camp, quan vam veure que hi havia una bona colla de bous  i alguns vedells voltant per allà en total llibertat (com ha de ser!), per un moment vam estar a punt de girar cua i tornar-nos-en per on havíem vingut, més quan la manada va començar a córrer tan bon punt va detectar la nostra presència. Però ben aviat ens vam adonar que, de fet, no corrien cap a nosaltres per atacar-nos, sinó que se n'anaven en sentit contrari, com si fugissin.

Així doncs, vam travessar el prat dissimuladament, intentant mantenir-nos tan allunyats dels animals com poguéssim, fins a l'altra banda del camp, on vam localitzar una pista que vam anar seguint una bona estona cap a l'esquerra, passant per darrere del corral de Maraco. 

Com que a partir d'aquí se'm fa difícil d'explicar com arribar fins al Pi Camat, us remeto al blog d'un bon coneixedor de la zona dels Ports, de qui en vam anar seguint les indicacions i, sobretot, el track que ens va anar guiant per senders que tallen camí. La seva excursió fa una mica de volta, perquè s'endinsa enmig del bosc per anar a trobar el Pi de Baio, que no és monumental, però bé es mereix que li fem un cop d'ull.

Mas del Torrero

Pi de Baio (setembre de 2015)

No sé si vull saber què és...

Després de veure el pi, seguirem el track que ens portarà cap a la Tossa Blanca. Anirem fins al cim i ja des de la carena podrem divisar el nostre objectiu.

Carena de la Tossa Blanca

Pi Camat (setembre de 2015)

Ja de tornada cap al cotxe, el cel sobre el Caro tenia aquest aspecte que veieu a sota, així que ja podeu suposar que hi vam arribar lleugerament mullats. Per sort, després d'amenaçar pluja durant tot el matí, finalment van començar a caure les primeres gotes quan pràcticament ja arribàvem al final de la nostra excursió, així que no ens podem pas queixar. Objectiu assolit!

Teix de la Coscollosa (La Sénia)

Declarat Arbre Monumental: l'any 2005
Propietari: Generalitat de Catalunya
Terme municipal: La Sénia
Coordenades UTM ED50 (m): X 265402  Y 4516240
Alçària total: 14,5 m
Volt de canó: 4,38 m 
Capçada mitjana: 16 m
Edat estimada:

Probablement localitzar aquest fabulós teix en una altra època hauria estat gairebé un miracle, ja que es troba al mig d'un petit barranc amb molta vegetació. Actualment, el recorregut dels Estels del Sud passa pel seu costat, així que no tan sols trobem un sender ben fressat per arribar-hi, sinó que a més anem trobant contínuament les marques blaves en forma d'estrella dels Estels que ens acompanyen en el nostre camí.

Malgrat que pertanyi al municipi de la Sénia, per trobar al teix primerament ens hem de dirigir a la població de Fredes, on hi arribarem  a través de la CV-15, passant pel costat del pantà d'Ulldecona i el monestir de Santa Maria de Benifassà.

Un cop a Fredes, agafarem la pista forestal seguint les indicacions que ens portarien cap al Caro. La pista està en un fantàstic bon estat (almenys el dia que hi vam ser nosaltres), malgrat que no és apta per a qualsevol cotxe (de fet, un cartell al seu inici recomana l'ús de vehicle 4x4). Seguirem la pista uns deu quilòmetres, fins que arribarem a un encreuament de quatre camins, lloc on deixarem el cotxe. A partir d'ara seguirem a peu. A pocs metres, trobarem una bifurcació de la pista al costat d'una bassa. Deixarem la pista del Caro i anirem per la de l'esquerra, on de seguida trobarem una cadena que barra el pas a vehicles. 

Farem uns pocs metres d'aquesta pista i de seguida veurem, a l'esquerra, el primer dels estels blaus que ens aniran assenyalant el camí. Primer el sender passa pel mig del bosc, però després arriba a una gran i idíl·lica esplanada, el Prat d'en Rubera, on es troba el "Xalet del Rei".

Xalet del Rei

Anirem avançant en línia recta, seguint el curs del petit rierol, i poc després trobarem una bassa i l'inici de l'estret del barranc de la Coscollosa. La bassa està plena d'animalons de tot tipus (espiadimonis, peixets, sabaters i granotetes, entre altres) que demostren la qualitat de la seva aigua.

En aquest moment el recorregut passa per la llera del barranc, així que cal anar en compte si hi ha perill de riuades. Nosaltres hi vam ser a mitjans de setembre i el vam trobar pràcticament sec, a excepció d'algunes petites basses amb aigua estancada, però és probable que, si es fa en alguna altra època, s'hagi d'anar preparat per mullar-se lleugerament els peus. 

Estret del barranc de la Coscollosa

Passat aquest tram de congost, el barranc s'eixampla una mica, malgrat que el sender continua passant per la seva llera. Començarem a trobar els primers teixos, cap comparable al que busquem. La densitat de la vegetació en aquest punt i els trams posteriors pel mig del bosc humit i ple de falgueres, en alguns moments ens recordaven molt les excursions canàries pels boscos de laurisilva. 

Mentre el sender continuï tan ben cuidat com el vam trobar nosaltres, el recorregut no té pèrdua ni dificultat. De fet, els aproximadament dos quilòmetres que quedaven fins a localitzar el gran teix em van semblar d'allò més agradables. 

Anàvem avançant, mirant a totes bandes, no fos cas que passéssim pel costat del teix i no el veiéssim. Fins que el vam trobar i vam descobrir que és impossible passar pel seu costat i no veure'l. Es troba al costat esquerre del camí, no cal desviar-se ni un centímetre del sender, així que quan el trobem el veurem sí o sí.  

 

Teix de la Coscollosa (setembre de 2015)

 

 

Nosaltres aquell dia anàvem amb la idea de trobar el teix i prou, així que quan vam haver fet les fotos de rigor, vam girar cua i vam desfer el camí que havíem. A més, el cel amenaçava pluja i comptant que ens trobàvem al bell mig d'un barranc més aviat estret, vam pensar que potser un altre dia ja ens dedicaríem a fer algun tram més d'aquest recorregut.

Encara seguim aquí!

Qui m'hauria dit a mi, aquell ja llunyà 4 de setembre de 2006, quan publicava la meva primera entrada en aquest blog, que nou anys més tard encara seguiria en ple funcionament!! 

La vida dóna moltes voltes i la temàtica de les meves publicacions ha anat variant amb el temps, passant de parlar d'anècdotes de la meva feina (motiu pel qual vaig decidir iniciar aquesta petita aventura) a fer un seguiment de la nostra monumental recerca arbòria que, ara per ara, trobo molt més interessant.

Doncs res, estimat blog meu, felicitats pel teu novè aniversari! I que en vinguin molts més!!

 

Plàtans del Mas de Cavaller (Constantí)

Declarats Arbres Monumentals: l'any 2005
Propietari: J. Anguera Fortuny
Terme municipal: Constantí
Coordenades UTM ED50 (m): X 347746  Y 4561138
Alçària total: ? m
Volt de canó: ? m 
Capçada mitjana: ? m
Edat estimada:

Crec que els extraordinaris plàtans que donen la benvinguda al mas de Cavaller són els més espectaculars que he vist en la meva vida, i això que ja n'he vist una bona colla de Monumentals. No tinc les dades de les seves mides, així que no sé si són realment tan grans com em va semblar o n'hi ha de més grans, però veure'ls em va deixar amb la boca ben oberta.

Plàtans del Mas de Cavaller (agost de 2015)

Per arribar als plàtans agafarem la carretera TP-7225, des del Morell cap a Reus. Al km 6 veurem clarament la copa dels plàtans destacant darrere la masia i per sobre de la resta d'arbres del voltant. Seguirem uns metres més per la carretera, fins que a l'esquerra trobarem l'entrada d'una pista de terra. Anirem avançant per aquesta pista fins que veurem, clarament i sense cap mena de dubte, l'accés al mas de Cavaller, amb els dos imponents arbres guardant-ne l'entrada. 

No oblidem que es tracta d'una finca particular, amb una cadena a l'entrada de l'accés a la masia. Cal demanar permís per accedir-hi, ja que el lloc és privat.