Snif, snif

Doncs sí, se m'ha acabat la bona vida. Ara que el Mohawk ha tornat a enfilar-se per les parets, se m'han acabat les excursionetes per explicar. I precisament ara, que m'acaben de regalar un fantàstic llibre de rutes pels racons més interessants de Catalunya! Oohh.

Què hi posaré a partir d'ara al meu blog? Hauré d'esperar a que passi alguna cosa interessant a l'institut, tot i que per ara, el més apassionant que faré serà rebre a tres o quatre mares que volen comentar les notes dels seus fillets...I que duri, perquè no tinc ganes de tenir problemes amb els meus noiets, que només amb preparar les classes ja hi tinc prou feina!!

El fantàstic món del teatre

Avui una assídua lectora del meu blog m'ha esbroncat perquè fa temps que no parlo dels meus noiets, i té tota la raó. El motiu no és per desgana, sinó perquè últimament no tinc res interessant per explicar d'ells. Vull dir que (afortunadament!) fa temps que no passa res excepcional a l'institut digne de ser explicat al blog.

Però bé, com que fa tant que no en dic res, parlaré una mica del que hem estat fent els últims dies de classe abans de Setmana Santa.

L'última setmana abans de vacances l'hem dedicada al crèdit de síntesi. Per qui no sàpiga què és això del crèdit de síntesi, el convido a llegir aquest post; per qui ja sàpiga de què va, doncs no cal que se'l llegeixi...o sí, per recordar vells temps...

Cada institut tria el moment que vol dedicar a aquest crèdit: alguns ho deixen per final de curs, altres el fan a mig segon trimestre, altres (com hem fet nosaltres) el fan just abans de Setmana Santa i, fins i tot, fa uns dies m'explicaven que alguns centres el van fent durant tot el curs, dedicant-li una o dues hores cada setmana.

Com ja vaig comentar l'any passat, cada vegada està més de moda enviar els nens a passar dos o tres dies fora, fet que en certa manera substitueix les clàssiques colònies, que cada vegada es fan menys, principalment a causa de la gran responsabilitat que se li dóna al professor encarregat d'organitzar-les.

Els noiets que tinc aquest curs, els de 3r d'ESO, l'any passat van fer un crèdit d'aquest tipus: van anar a passar tres dies a la Garrotxa i van visitar els llocs habituals: el volcà Croscat, la Fageda d'en Jordà, etc. Aquest curs, però, han fet el crèdit a l'institut, un crèdit que, pel que sé, ja fa dos o tres anys que fan a 3r i sembla que funciona força bé. El tema escollit és el del món del teatre.

En només cinc dies, els noiets aprenen, de manera molt superficial, no només a fer d'actors en una representació teatral, sinó tot allò que implica la seva producció: pressupostos, decorats, attrezzo, maquillatge, vestuari, il·luminació i so, cartell publicitari, etc. Òbviament, amb només cinc dies no es pot fer gran cosa, però per tenir-ne una primera impressió és suficient.

El crèdit està organitzat específicament per a representar una obra que s'ha treballat prèviament a classe de llengua catalana: El retaule del flautista, de Jordi Teixidor. L'obra, aparentment molt simple, és una àcida crítica a les classes dirigent, malgrat que els noiets no acaben d'entendre-ho i es queden superficialment amb l'anècdota: tracta d'un poble, Pimburg, totalment infestat de rates, l'ajuntament del qual no hi posa remei perquè considera que no és cosa seva, sinó que es tracta d'un problema de la gent del poble i que és aquesta mateixa gent del poble la qui s'ha d'espavilar per trobar-ne la solució. Els habitants de la vila es planten davant de l'ajuntament i decideixen no moure's fins que el burgmestre (l'alcalde) faci alguna cosa. El burgmestre i els seus regidors, però, no es decideixen a actuar fins que la invasió afecta directament els seus interessos, és a dir, fins que comencen a haver-hi rates en els seus negocis: la fàbrica de formatges, la de teles, l'hostal del poble, etc.

L'obra és força curteta, consta de deu escenes i es pot llegir fàcilment en una tarda. Us animo a llegir-la. La primera vegada que la vaig llegir era joveneta, no la vaig acabar d'entendre i no em va agradar, però ara que he entès de què parla realment m'ha semblat una obra molt interessant i corrosiva: no se'n salva ningú, ni l'ajuntament, ni l'església, ni les gran cooperatives que pretenen fer negoci a partir de les desgràcies dels altres, ni l'exèrcit. És una obra escrita el 1970, situada a l'edat mitjana, però alhora totalment actual.

Els noiets es van dividir (els vam dividir) en set grups de vuit persones, cada un dels quals faria la representació d'una escena diferent. Com que eren set grups i hi havia deu escenes, les escenes que faltaven no es representaven, sinó que els mateixos alumnes en feien un resum que llegien abans de representar el seu fragment. Cada grup treballa per separat, fins a l'últim dia, en què es fa la representació seriosa i llavors han de col·laborar tots plegats per tal que tot surti com cal.

El penúltim dia es va fer un assaig general realment penós: els decorats no estaven acabats, no tenien encara pensat el maquillatge i pentinat que portarien i la majoria no portava la roba pertinent. A més, molts ni tan sols havien après el text que els tocava recitar, així que tot feia preveure que la representació del dia següent seria desastrosa. Ara bé, sembla que precisament el fet que aquest assaig sortís tan malament els va fer reaccionar i posar-se les piles a l'últim moment, perquè la representació definitiva, la que valia per la nota, va sortir molt bé: es van estar tots callats i atents, ho tenien tot preparat, no va fallar la música i pràcticament ningú es va quedar en blanc. Es pot dir que va ser un èxit.

Aquests crèdits solen ser força avorrits pel professor, ja que es passa el dia mirant com els noiets treballen i ajudant quan ho necessiten (que sol ser força sovint). Són dies que, tot i "no fer res" acaben sent molt cansats, precisament per aquest continu "no fer res", que resulta ser esgotador: els nanos no paren de moure's contínuament, demanen ajuda, volen anar a l'aula d'informàtica a buscar informacions diverses o imprimir vés a saber què, o bé han d'anar a l'aula de dibuix per acabar el cartell, o tenen tanta tanta gana que insisteixen en avançar l'hora del pati per no morir-se de fam, o bé tenen la necessitat imperiosa d'anar a visitar el senyor Roca i, de passada, visitar també els companys que estan fent la mateixa feina que ells en un altre grup i a l'aula del costat...Buf, sincerament, sovint prefereixo fer classe normal que el crèdit de síntesi!

Malgrat aquest esgotament, el que té de bo un crèdit d'aquestes característiques és veure els nanos realment il·lusionats amb la feina que estan fent. Hauríeu d'haver vist un dels noiets que hi havia en el meu grupet, un que és de la meva tutoria i clar candidat a repetir curs, perquè s'ha passat el curs sense estudiar ni fer deures ni res de res. Es veu que el tema de la representació teatral li va fer gràcia i de seguida es va apuntar a muntar l'escenari, dibuixar el decorat i tot això. Però com que els faltaven actors per a fer l'escena corresponent, ell mateix va accedir a fer també un paper i va acabar fent un dels protagonistes. No va parar quiet ni un moment, estava per tot arreu i el dia de la representació li va sortir fantàsticament bé. Li hem posat un 9 de nota del crèdit, tot i que ell encara no ho sap. Llàstima que la resta de notes del butlletí siguin insuficients!!

St. Miquel del Fai

Avui amb el Mohawk hem reclutat un parell d'amics, el Txal·li i el Neto, i ens n'hem anat a prendre l'aire pels voltants de sant Miquel del Fai.

I dic pels voltants perquè al que és el monestir no ens hi hem ni acostat (8€ que val la visita i ni tan sols hi ha gota d'aigua a la cascada!) i ens hem conformat amb observar-lo des de les alçades.

El nostre recorregut, d'uns 10-11 km, ha començat, com és obvi, a l'aparcament, just abans de travessar el pont romànic que porta a les instal·lacions del monestir. Com que ara han posat la caseta d'informació (de cobrar, vull dir) a l'entrada del pont, nosaltres hàbilment l'hem esquivat i hem anat a travessar el riu Rossinyol, afluent del Tenes, per un gual que hi ha uns metres més enllà. Bé, això del gual és un dir, perquè com he comentat abans, no hi havia ni gota d'aigua al riu.
A l'altra vora del riu hem agafat un sender amb una bona pujada i marques del GR-5. El nostre recorregut ha consistit bàsicament en recórrer aquest GR. Quan el sender deixa de pujar i passa a ser planer, es comença a divisar, metres més avall, el monestir, les cascades i tota la vall del Tenes.

Hem anat seguint aquest caminet enmig d'arbustos i herbes de tota mena (i algun petit pi replantat després d'un incendi que ens ha permès veure (que no contemplar) bosses de processària a pocs centímetres del nostre nas!!).
El camí va recorrent la vall del Tenes fins al final, des d'on es pot observar una àmplia panoràmica del Vallès, amb Riells en primer pla.

Ara el nostre camí canvia d'orientació i continua cap a l'est. Hem seguit avançant i ben aviat hem vist les restes de la masia de l'Ullar. En aquest moment hem deixat el GR, que se'n va cap als cingles de Bertí (que podeu veure en el post anterior) i hem agafat un corriol indicat amb unes marques grogues poc vistoses que ens ha portat directament al mas, construït el segle XVII i actualment deshabitat.

Hem seguit el corriol amb marques grogues que s'enfila pel costat esquerra del mas. Quan el camí començava a planejar, hem trobat una bifurcació a l'esquerra que ens ha portat fins a una ampla pista, que hem anat recorrent, sempre seguint les marques grogues. En aquests moments hem decidit augmentar lleugerament la velocitat del nostre pas, ja que els núvols que hi havia damunt les nostres testes no semblaven gaire amigables. Finalment, però, tot ha quedat en una impressió i no ens ha arribat a ploure, malgrat que sí que hem notat bufar el vent.
Hem deixat la pista per agafar un camí a mà esquerra que ens ha portat fins al mas de l'Onyó.

Hem seguit el camí que passa per l'esquerra del mas per anar a un mirador, el Gatosar, on, novament, hem pogut contemplar tota la vall i el nostre proper objectiu: Roca Gironella, on el Mohawk volia anar a contemplar les vies d'escalada que hi estan muntant.

El camí que porta al Gatosar ens portaria de retorn a St Miquel, però nosaltres hem donat mitja volta, hem retornat al mas d'Onyó i hem continuat avançant pel camí que ens havia dut fins allà.
Després d'una bona estona de passejada, finalment hem arribat a Roca Gironella.

Continuant pel mateix camí, s'arriba a una pista asfaltada que ens ha conduït directament al pàrquing del monestir on havíem deixat els cotxes. Abans, però, hem fet una visita a les vies d'escalada que hi ha a la cova i, ja que allà no hi arribava l'airet que ens havia estat tocant els nassos feia estona, hem decidit quedar-nos-hi a dinar.
Roca Gironella deu la seva curiosa i impressionant fesomia a l'acció conjunta de l'aigua i l'aire. És, igual que en el cas de la cascada del monestir, un saltant del riu Rossinyol, preciós de veure després d'una bona pluja, però que perd bona part del seu atractiu quan està sec.

El Mohawk, però, és un dels afortunats que han pogut escalar sota la roca mentre veien baixar l'aigua pel seu costat. Tornarem a veure-hi aigua baixant algun dia?

Els cingles de Bertí

Avui, aprofitant els últims dies que tinc el Mohawk per a mi soleta, hem anat a fer un itinerari circular que en principi prometia força: Figaró-cingles de Bertí-Figaró.

Per saber l'itinerari, us redirecciono cap a la web de Madteam, d'on l'hem tret nosaltres, ja que amb tants encreuaments i bifurcacions, segur que ho explica millor de com ho explicaria jo; o bé, si us convenç més, també podeu mirar aquesta: El Sot del Bac.

Segons les indicacions del meu cutrepodòmetre Decathlon, hem fet aproximadament 15 km en total des del cotxe fins al cotxe, durant unes cinc hores i mitja, clar que cal comptar-hi l'estoneta de l'esmorzar, de contemplar el paisatge (que pel Mohawk vol dir contemplar les parets i vies d'escalada) i del dinar.

Malgrat que sembla que és un recorregut que fa força gent, a mi no m'ha acabat de convèncer. Primer de tot, perquè el dia s'ha llevat emboirat, cosa que no ens ha permès poder veure el paisatge en tot el seu esplendor (que d'altra banda cal dir que tampoc sembla que en tingui massa...).

El circuit que hem fet comença en una zona industrial situada passat el viaducte ferroviari de Sant Jordi, construït el segle XIX (ara podria fer la brometa típica de "té més de dos-cents anys"...). Hem atravessat el polígon i hem seguit per la pista que comença on acaba l'asfalt. Una estona de passeig per la pista (sempre agafant les bifurcacions per la banda dreta) ens ha portat fins a la masia de ca n'Oliveres, des d'on hem tingut una bona perspectiva dels cingles que anàvem a atravessar.

Hem passat de llarg la masia i hem continuat el nostre ascens (bé, de fet, en aquest moment l'hem començat, perquè fins ara el camí havia estat bàsicament pla). Malgrat que hi ha diverses alternatives, nosaltres hem anat seguint el camí indicat al Madteam, cosa que potser no ha estat la millor elecció...

El problema és que en un moment donat hem agafat una drecera, indicada amb marques vermelles, que és feta pels caçadors i no per excursionistes; és un tram poc transitat, estret i embrossat, cosa que vol dir que està ple de romagueres i teranyines per totes bandes, i sense cap mena d'interès ni atractiu. Aquest ha estat el segon motiu pel qual l'excursioneta no m'ha acabat d'agradar.

Però sens dubte el motiu pel qual m'ha ratllat tant la sortida d'avui ha estat el que ve a continuació. Sortint d'aquest caminet hem arribat al mas de Montmany, on, encara no he descobert com ni perquè, hi ha tota una col·lecció de cotxes abandonats per allà escampats que fan força pena, per no dir fàstic o angúnia.


Fins aquí tot hauria quedat com una curiositat, si no fos perquè quan ja anàvem a deixar enrere la casa, hem passat pel costat d'un burret que estava menjant tot aficionat. Innocent de mi, com que m'agrada col·leccionar imatges dels animalons que vaig trobant per aquests móns, he tret la meva fantàstica càmera i li he fet una foto a la bèstia.


De sobte, ens ha aparegut de la casa un altre "burro" (aquest caminava a dues potes), que s'ha posat a bramar dient coses així com que ja n'hi havia prou de fotos (era la primera que feia!) i que continuéssim el nostre camí, que "¡el mundo está lleno de desempleados!" o alguna cosa per l'estil.

Ja sé que diuen allò de "a palabras necias, oídos sordos", però m'ha molestat tant l'actitud d'aquest individu que m'ha amargat ja la resta del dia.

Uns metres més amunt, hem passat pel costat del santuari de Sant Pau de Montmany, però no m'he atrevit a treure la càmera altra vegada, no fos cas que ens aparegués aquell energumen amb una màscara de hoquei sobre gel i una serra elèctrica, així que no en tinc cap imatge.

Perduda de vista la masia, hem continuat pujant cap als cingles, seguint ara unes marques de color blau. Aquí ha començat l'ascens de debò, ja que amb pocs metres hem pujat un bon tros. El camí anava a estones per dins de bosc i de tant en tant per alguna clariana, deguda a la línia elèctrica d'alta tensió que atravessava la zona. Val a dir que era un camí poc interessant, sobretot per la contínua presència dels cables elèctrics per damunt nostre i perquè no hi havia manera de perdre de vista el maleït mas de Montmany, amb la seva multitud de cotxes ronyosos.

Ja dalt dels cingles de Bertí, la situació ha canviat una mica. Novament, ha tornat a canviar el color dels indicadors: ara les marques eren verdes. Hem trobat la Taula, una taula de pedra situada en un mirador des d'on es podia observar la vall que acabàvem de deixar (sí, i el mas també...).


En aquells moments, el meu podòmetre marcava 6.95 km des que havíem sortit del cotxe. Ens hem assegut una estoneta a la taula, hem mirat el paisatge que hi havia sota nostre i hem continuat el nostre recorregut. Hem anat seguint la pista, que ens ha portat ràpidament al GR-5. A partir d'ara, hem anat durant una bona estona a la recerca i captura de les marques blanquivermelles del GR. I més endavant, les groguiblanques del PR-C33 que ens duria de retorn al Figaró.

Al Mohawk gairebé li queien les llàgrimes de l'emoció quan ha vist cada vegada més a prop les parets de la Trona, sobretot recordant un dia, en ple agost, en què, després d'escalar alguna via de la zona, els va atrapar una d'aquelles pluges d'estiu que et deixen xop fins al moll de l'os.



Des de dalt de la Trona hem pogut contemplar el paisatge, que havia millorat respecte al que es veia des de la Taula i, a més, des d'allà hem pogut resseguir amb la vista tot l'itinerari que havíem fet (sí, sí, el mas Montmany també es veia...). 9.30 km segons el podòmetre.

A partir d'aquest moment ha començat el descens cap al poble. Ha estat un trajecte força llarg i monòton, tot i que més agradable que el de pujada. Mentre anàvem avançant, els núvols damunt nostre també avançaven lentament. Durant uns segons han caigut algunes gotetes que ens han fet témer una nova jornada sota la pluja, però afortunadament per a nosaltres, no ha passat d'això.

Bona estona més tard, després d'anar resseguint les marques del PR, hem arribat al Sot del Bac. Allà al Mohawk novament se li ha anat la vista cap a les parets de la zona, tot i que en aquesta ocasió jo també me les he quedat mirant, ja que ha estat la part més agradable de tot el recorregut. Després de baixar uns quants metres més pel camí, les hem pogut observar des de baix, al costat de la cascada del Salt del Prat, per on no baixava gaire aigua, però era bonic de veure igualment.

Com que el temps seguia amenaçant pluja, no ens hem entretingut massa i hem continuat la pista que ens ha portat de nou al Figaró. 14.75 km en arribar al cotxe.

Un cap de setmana político-filosòfic

Avui trencaré la tendència de les últimes setmanes i no explicaré cap excursioneta. I no ho faré simplement perquè aquest cap de setmana no n'hem fet cap.

El Mohawk i jo tenim una colla d'amics amb qui cada vegada és més difícil de veure's, primer perquè vivim en pobles (o ciutats) diferents i segon perquè poques vegades coincidim amb el mateix horari laboral, així que hem aprofitat una d'aquelles rares ocasions en què tots teníem el mateix dia lliure per anar a passar el cap de setmana a l'Estartit.

L'excusa inicial era la de repetir un viatge que van fer alguns d'ells fa uns deu anys aproximadament per la mateixa zona. La suposada intenció era anar de càmping, però (afortunadament) en aquesta època tots els càmpings de platja estan tancats, així que al final ens hem decidit per passar un parell de dies en un apartament de l'Estartit.

Vam arribar allà el divendres a la tarda (bé, uns més tard(a) que altres...) i quan ja hi érem tots vam preparar un sopar fet a base de diversitat: patatetes de bossa, fruits secs, truita de patates, cuscús, amanida...Per a tots els gustos!

En la sortida inicial de deu anys enrere, es veu que ells van anar de marxa a Empuriabrava, però aquesta vegada, notant ja el pes de la trentena a sobre (vaja, que no som iaius, però tampoc adolescents), vam decidir, crec que amb molt d'encert, quedar-nos a l'apartament (com va dir algú, tenint sostre i calefacció, quines ganes de sortir!).

Per ocupar les hores mortes del vespre vam portar un parell de jocs de taula, però finalment han tornat cap a caseta tal com havien vingut, ja que ni els vam tocar. Què vam fer, llavors? Doncs parlar. Sí, sí, parlar. No sé molt bé com va començar tot, però el cas és que a les 11:30 aproximadament vam començar a parlar de les eleccions i els candidats als que s'hauria de votar (o més ben dit, els candidats a qui mai dels mais s'hauria de votar) i vam acabar a les 3 de la matinada discutint acaloradament sobre el sentit de la vida.

Dels sis que érem, tres vam considerar que aquell era un bon moment per donar per finalitzada la conversa i anar a dormir i els altres tres es veu que aquell dia encara no estaven prou cansats i van dir de quedar-se allà xerrant una estoneta més. Dues hores més tard (sí, DUES HORES), quan eren les 5:15 de la matinada, em vaig despertar i vaig sentir veus. Em vaig aixecar i me'n vaig trobar un parell encara allà enfrascats arreglant el món. Els vaig preguntar si tenien idea de quina hora era i, òbviament, no n'eren massa conscients, perquè quan els vaig portar el rellotge i els vaig mostrar on marcaven les busques no s'ho acabaven de creure (avui algú encara em deia que no era veritat, que segur que l'havia manipulat jo).

Dissabte vam decidir que alguna cosa s'havia de repetir de la sortida que havia servit d'excusa per fer aquesta, així que vam anar a prendre la fresca al cap de Creus (sí, justament ara que hi bufa la tramuntana, com molt bé vam poder comprovar). Allà vam aparcar al costat del far, vam contemplar el paisatge des del mirador i vam baixar fins a la cova de s'Infern que hi ha uns metres més avall.






Satisfets amb la visita (és a dir, ratllats ja amb el ventet) vam iniciar el retorn cap a casa (que en aquells moments "a casa" volia dir l'apartament de l'Estartit). De camí, però, vam parar en un agradable restaurant prop de Port de la Selva on ens hi vam posar les botes amb el dinar (buf, quins dies de menjar!). Ben satisfets, ara sí, vam retornar a l'Estartit.

A la tarda vam fer una passejada fins a la platja i, de pas, vam comprar un parell de pizzes per sopar. Després, com que el dia anterior ja havíem gastat tots els temes de conversa, ens vam escarxofar al sofà-llit de l'apartament i ens vam posar a mirar les tonteries que passaven per la tele.

Vam sopar i després vam continuar amb la mateixa dinàmica prèvia: la tele. Ara tocava el programa presentat per la Raffaela Carra per triar representant per Eurovisión. Vistos tots els candidats, ens vam quedar amb la sensació de no saber si riure o plorar (de tots aquells "cantants", nosaltres no n'hauríem salvat ni un!) i vam pensar que el millor era anar-se'n a dormir, ja que dos de nosaltres s'havien de llevar i marxar mooolt d'hora, un per anar a treballar (sí, encara que no ho sembli, hi ha gent que ha de treballar els diumenges) i l'altre perquè li ha tocat ser suplent en una mesa electoral.

Els altres quatre ens hem quedat dormint plàcidament fins que a algú (cal que digui qui?) li han agafat les ànsies per "anar al monte". Allà, parlar del "monte" és parlar del massís del Montgrí, així que ell i un altre dels companys han anat a fer una visita llampec al castell (bé, les muralles del castell) del Montgrí, passant també pel Cau del Duc de Torroella, i quan han retornat, les dues noies, que ens havíem quedat a l'apartament (una per vagància i l'altra per un bon refredat), ja ho teníem tot ben endreçadet i enllestit per iniciar la retirada.

Hem anat a dinar a casa i, després de fer la migdiada, i just abans de posar-se a ploure, una servidora ha complert amb el seu deure com a ciutadana i ha anat a votar, cosa que no havia fet des que tenia uns vint-i-dos anyets.

Aquest cap de setmana, que ha passat molt ràpid, no ens ha deixat anècdotes d'aquelles curioses o divertides que es recorden deu anys més tard, però almenys a mi sí que m'ha deixat la sensació d'haver passat una bona estona i mantingut una interessant conversa amb uns bons amics amb qui últimament ens veiem poc. Només per això, ja ha valgut la pena.

¡Ay, la virgen!

Aquest matí de dissabte, continuant amb la dinàmica de les últimes setmanes, amb el Mohawk hem anat d'excursió al monte. Avui el nostre destí ha estat la zona de l'Obac, de Sant Llorenç del Munt.

Com que hem donat moltes voltes i sóc molt negada explicant itineraris, em limitaré a dir on hem estat i, si de cas, ja posaré el croquis gentilesa del Mohawk per qui vulgui repetir-ho.

Aquesta vegada hem deixat el cotxe en l'aparcament de l'Alzina del Salari (que curiosament a aquella hora, les 9:30 del matí, ja estava mig ple!) i hem iniciat la pujada. El recorregut ha començat en la part final de l'aparcament, just on hi ha una cadena que no deixa continuar endavant els cotxes, a no ser que porti el distintiu dels bombers (i tingui la clau del cadenat que hi ha...).

Aquell primer tram, amb pujada més o menys suau, està asfaltat, així que ha estat força còmode. Afortunadament, també ha estat pràcticament l'únic lloc on hem vist processons d'orugues (sí, ja no són bosses, ni cucs aïllats, són processons!!!!), ja que la resta del matí hem anat bàsicament per entre alzinars.


El nostre primer objectiu ha estat l'agulla del Paller de Tot l'Any, que hem pogut anar observant com s'apropava durant una bona estona. Aquest ha estat l'únic moment en què hem pogut observar la nostra estimada Montserrat, ja que ben aviat ha quedat tota coberta per la boira i no se'n veia ni tan sols la silueta.


Un cop allà, hem contemplat com la pedra de l'agulla queia a trossos pràcticament sense ni tocar-la i li hem donat la volta tot rodejar-la. En aquell moment hem tingut la primera visió del dia: se'ns ha aparegut la Verge!!!


A mi no em pregunteu, que jo no en sé res...

Com que havíem acabat molt ràpid amb el nostre primer objectiu, hem passat al pla B, que era pujar al cim del Castellsapera.


Després de descobrir unes quantes vies d'escalada mig amagades (està prohibit escalar en la majoria de zones que hem vist avui) i fer el mico per una divertida canal, encara que una mica relliscosa a causa de la humitat, hem assolit el cim i, des d'allà estant, hem pogut contemplar el preciós paisatge que hi havia als nostres peus.




Allà hem tingut la segona visió del dia, tot i que aquesta vegada la Verge precisament no hi era...


Com he dit abans, a mi no em pregunteu...

I des d'allà també hem pogut observar des de les altures el que seria el nostre tercer i últim objectiu: la Pola.


(Si, ja sé que com a falsificadora de fotografies no m'hi guanyaria la vida, però fa el fet, no?)

Primer hem anat a pujar el cim de la Pola, cosa que ha estat molt més ràpida del que ens esperàvem, i després, fetes les fotos de rigor i observat amb atenció l'interessant paisatge, ens hem dirigit cap a la font de la Pola, lloc on hem trobat un parell de taules de pedra i no cal dir que ens hem quedat a dinar.





Al costat de la font i enganxats a la paret hi ha una sèrie de ganxos que, segons sembla, són de l'època medieval. Deuen ser els primers parabolts que es van fer servir per escalar?

En acabar de dinar i començant a notar l'aire fresquet d'inici de la tarda, hem iniciat el nostre retorn cap al cotxe, on hem donat per finalitzar un altre interessant itinerari per les muntanyes de les nostres contrades.

Us deixo amb el plànol que ha elaborat el Mohawk. I per aquells més fanàtics de les pedres, doncs ja sabeu que haureu de consultar el seu blog per saber quines vies d'escalada hem trobat...