Un cap de setmana político-filosòfic

Avui trencaré la tendència de les últimes setmanes i no explicaré cap excursioneta. I no ho faré simplement perquè aquest cap de setmana no n'hem fet cap.

El Mohawk i jo tenim una colla d'amics amb qui cada vegada és més difícil de veure's, primer perquè vivim en pobles (o ciutats) diferents i segon perquè poques vegades coincidim amb el mateix horari laboral, així que hem aprofitat una d'aquelles rares ocasions en què tots teníem el mateix dia lliure per anar a passar el cap de setmana a l'Estartit.

L'excusa inicial era la de repetir un viatge que van fer alguns d'ells fa uns deu anys aproximadament per la mateixa zona. La suposada intenció era anar de càmping, però (afortunadament) en aquesta època tots els càmpings de platja estan tancats, així que al final ens hem decidit per passar un parell de dies en un apartament de l'Estartit.

Vam arribar allà el divendres a la tarda (bé, uns més tard(a) que altres...) i quan ja hi érem tots vam preparar un sopar fet a base de diversitat: patatetes de bossa, fruits secs, truita de patates, cuscús, amanida...Per a tots els gustos!

En la sortida inicial de deu anys enrere, es veu que ells van anar de marxa a Empuriabrava, però aquesta vegada, notant ja el pes de la trentena a sobre (vaja, que no som iaius, però tampoc adolescents), vam decidir, crec que amb molt d'encert, quedar-nos a l'apartament (com va dir algú, tenint sostre i calefacció, quines ganes de sortir!).

Per ocupar les hores mortes del vespre vam portar un parell de jocs de taula, però finalment han tornat cap a caseta tal com havien vingut, ja que ni els vam tocar. Què vam fer, llavors? Doncs parlar. Sí, sí, parlar. No sé molt bé com va començar tot, però el cas és que a les 11:30 aproximadament vam començar a parlar de les eleccions i els candidats als que s'hauria de votar (o més ben dit, els candidats a qui mai dels mais s'hauria de votar) i vam acabar a les 3 de la matinada discutint acaloradament sobre el sentit de la vida.

Dels sis que érem, tres vam considerar que aquell era un bon moment per donar per finalitzada la conversa i anar a dormir i els altres tres es veu que aquell dia encara no estaven prou cansats i van dir de quedar-se allà xerrant una estoneta més. Dues hores més tard (sí, DUES HORES), quan eren les 5:15 de la matinada, em vaig despertar i vaig sentir veus. Em vaig aixecar i me'n vaig trobar un parell encara allà enfrascats arreglant el món. Els vaig preguntar si tenien idea de quina hora era i, òbviament, no n'eren massa conscients, perquè quan els vaig portar el rellotge i els vaig mostrar on marcaven les busques no s'ho acabaven de creure (avui algú encara em deia que no era veritat, que segur que l'havia manipulat jo).

Dissabte vam decidir que alguna cosa s'havia de repetir de la sortida que havia servit d'excusa per fer aquesta, així que vam anar a prendre la fresca al cap de Creus (sí, justament ara que hi bufa la tramuntana, com molt bé vam poder comprovar). Allà vam aparcar al costat del far, vam contemplar el paisatge des del mirador i vam baixar fins a la cova de s'Infern que hi ha uns metres més avall.






Satisfets amb la visita (és a dir, ratllats ja amb el ventet) vam iniciar el retorn cap a casa (que en aquells moments "a casa" volia dir l'apartament de l'Estartit). De camí, però, vam parar en un agradable restaurant prop de Port de la Selva on ens hi vam posar les botes amb el dinar (buf, quins dies de menjar!). Ben satisfets, ara sí, vam retornar a l'Estartit.

A la tarda vam fer una passejada fins a la platja i, de pas, vam comprar un parell de pizzes per sopar. Després, com que el dia anterior ja havíem gastat tots els temes de conversa, ens vam escarxofar al sofà-llit de l'apartament i ens vam posar a mirar les tonteries que passaven per la tele.

Vam sopar i després vam continuar amb la mateixa dinàmica prèvia: la tele. Ara tocava el programa presentat per la Raffaela Carra per triar representant per Eurovisión. Vistos tots els candidats, ens vam quedar amb la sensació de no saber si riure o plorar (de tots aquells "cantants", nosaltres no n'hauríem salvat ni un!) i vam pensar que el millor era anar-se'n a dormir, ja que dos de nosaltres s'havien de llevar i marxar mooolt d'hora, un per anar a treballar (sí, encara que no ho sembli, hi ha gent que ha de treballar els diumenges) i l'altre perquè li ha tocat ser suplent en una mesa electoral.

Els altres quatre ens hem quedat dormint plàcidament fins que a algú (cal que digui qui?) li han agafat les ànsies per "anar al monte". Allà, parlar del "monte" és parlar del massís del Montgrí, així que ell i un altre dels companys han anat a fer una visita llampec al castell (bé, les muralles del castell) del Montgrí, passant també pel Cau del Duc de Torroella, i quan han retornat, les dues noies, que ens havíem quedat a l'apartament (una per vagància i l'altra per un bon refredat), ja ho teníem tot ben endreçadet i enllestit per iniciar la retirada.

Hem anat a dinar a casa i, després de fer la migdiada, i just abans de posar-se a ploure, una servidora ha complert amb el seu deure com a ciutadana i ha anat a votar, cosa que no havia fet des que tenia uns vint-i-dos anyets.

Aquest cap de setmana, que ha passat molt ràpid, no ens ha deixat anècdotes d'aquelles curioses o divertides que es recorden deu anys més tard, però almenys a mi sí que m'ha deixat la sensació d'haver passat una bona estona i mantingut una interessant conversa amb uns bons amics amb qui últimament ens veiem poc. Només per això, ja ha valgut la pena.