diumenge, 31 de juliol del 2016

Savina de Borente (Vall de Cardós)

Declarat Arbre Monumental: l'any 2016
Propietari:
Terme municipal: Vall de Cardós (Ribera de Cardós)
Coordenades UTM ED50 (m): X 354019  Y 4712815
Alçària total:  7 m
Volt de canó: 1,47 m
Capçada mitjana:7,3 m
Edat estimada:

Per arribar a la Savina de Borente, des de Llavorsí agafarem la carretera L-504 en direcció Ribera de Cardós. A l'alçada del punt quilomètric 8 veurem una pista a mà esquerra, que seguirem durant una bona estona. 

Aquesta pista, inicilment asfaltada, després de sorra, no està en molt bones condicions, així que no és recomanable per a qualsevol tipus de vehicle. Hi ha moltes corbes amb cert pendent i molts trossos de pissarra per tot arreu, així que pot ser que les rodes rellisquin a l'intentar fer aquestes corbes. Nosaltres vam fer un bon tram de pista, fins que va arribar un moment que vam trobar un raconet on podíem deixar el cotxe sense molestar, així que vam pensar que seria millor deixar-lo allà i continuar fent corbes a peu. Si preferiu apurar al màxim, just al lloc on hem de deixar la pista hi ha un molt bon lloc on poder aparcar.

Quan trobem un petit mur de pedra seca, deixarem la pista i anirem seguint el sender que s'inicia just al seu costat (com podeu veure a la imatge de sota).

 

Farem uns quants metres seguint aquest camí, fins que localitzarem uns escalonets de formigó, restes d'unes obres de canalització fetes per ENDESA. Pujarem les escaletes i al final hi trobarem com un passadís fet també de formigó. El seguirem cap a la dreta i just on s'acaba podrem veure la savina al nostre davant.


Bé, suposem que és aquesta la savina de Borente. Com en molts altres casos d'arbres del Pallars Sobirà, la savina encara no té oficialment la consideració de "Monumental", així que no hi ha enlloc cap placa identificativa que ens confirmi que aquesta és la bona. Ara, si mireu l'última foto, la del tronc d'aquest arbust, ens fa suposar que sí, que aquesta que vam veure és la Savina de Borente. Això i el fet que coincideix on es troba amb el punt marcat al mapa a la web de la Generalitat (cosa que ja hem comprovat en diverses ocasions que no sempre és així...).

Savina de Borente (juliol de 2016)



dissabte, 30 de juliol del 2016

Savina d'Arati i Avet de les Fonts (Alins)

A la zona d'Alins hi trobem tres declaracions (o futures declaracions ) d'Arbre Monumental: la Savina d'Arati, els Avets dels Forns i l'Avet de les Fonts.

Savina d'Arati

Declarat Arbre Monumental: l'any 2016
Propietari:
Terme municipal: Alins
Coordenades UTM ED50 (m): X 362664  Y 4714336
Alçària total: 7 m
Volt de canó: 1,15 m
Capçada mitjana: 8,1 m
Edat estimada:

Anant des d'Alins en direcció Àreu (L-510), on agafarem la pista per anar a trobar l'Avet de les Fonts, passarem pel "costat" de la Savina d'Arati. És tan fàcil de localitzar, com complicat d'arribar-hi, així que nosaltres, aquesta vegada, excepcionalment, vam decidir aprofitar-nos de la capacitat de zoom de la nostra càmera i fotografiar-la des de la carretera estant.
Anant per la L-510, quan veiem el punt quilomètric 11 aparcarem el cotxe on no molesti. Veurem la borda d'Arati i, si aixequem la vista, podrem localitzar, força metres més amunt, la savina que busquem. No hi ha camí per arribar-hi, s'ha de pujar camp a través per on es pugui, per això nosaltres vam pensar que no valia la pena l'esforç i ens vam acontentar amb veure-la des de la distància.

Savina d'Arati (juliol de 2016)

Avet de les Fonts o Avet del Pla de la Selva

Declarat Arbre Monumental: l'any 1990
Propietari: Entitat Local d'Àreu
Terme municipal: Alins (Àreu, Pla de la Selva)
Coordenades UTM ED50 (m): X 364740  Y 4720460
Alçària total: 32 m
Volt de canó: 4,15 m
Capçada mitjana: 10,8 m
Edat estimada:

L'Avet de les Fonts, també anomenat Avet del Pla de la Selva, és dels pocs arbres del Pallars Sobirà que oficialment està considerat com a Arbre Monumental. Es troba en un lloc privilegiat, amb moltes possibilitats per a fer-hi excursions diverses, com pot ser l'ascenció a la Pica d'Estats.

Nosaltres, però, hi vam anar en un matí que amenaçava pluja, així que vam decidir fer "el vago" i anar-hi amb el cotxe, pràcticament deixant-lo aparcat als seus peus. De fet, a la foto em veieu amb l'impermeable, ja que ens va començar a ploure mentre contemplàvem l'avet i vam acabar tornant, ja dins del cotxe, sota la tempesta i amb petita pedregada inclosa.

Avet de les Fonts (juliol de 2016)

Per trobar l'Avet de les Fonts hem d'anar fins al Pla de la Selva. Ens dirigirem cap a la població d'Àreu, creuarem el poble, i continuarem per la pista, ara ja sense asfalt, en direcció al refugi de Vallferrera o Pla de Boet, amb la Noguera de Vallferrera acompanyant-nos, en algun moment fins i tot massa a prop.

Quan arribem al pla de la Selva, ja hi serem ben a prop; continuarem avançant una estona més per l'ampla pista fins que veurem a mà esquerra un cartell indicador de l'Avet. Deixarem el cotxe allà mateix i caminarem uns quants metres dins del bosc, fins que veurem l'alt avet.

dijous, 28 de juliol del 2016

Avets de la Coma de Perosa (Alt Àneu)

Declarats Arbres Monumentals: l'any 2016
Propietari:
Terme municipal: Alt Àneu (Isil, Coma de Perosa)
Coordenades UTM ED50 (m): X 3343020  Y 4735660
Alçària total: 33,9 m
Volt de canó: 4,7 m
Capçada mitjana: 13 m
Edat estimada:

Arribar fins als Avets de la Coma de Perosa ens costarà 15 km de pista amb cotxe per uns 10 minuts de caminada. La pista és la mateixa que farem si volem anar a visitar els Pins Orcs del Pletiu d'Aulà, i el lloc d'aparcament també, així que és obvi que podem aprofitar el mateix dia per veure Pins i Avets. 

Si per anar als Pins havíem d'agafar la pista que surt de la banda est de l'aparcament, en el cas dels Avets de la Coma de Perosa hem d'anar just en sentit contrari. Creuarem el pont que passa per sobre la Noguera Pallaresa. Just passat el pont, la pista es bifurca: la banda esquerra s'endinsa al bosc de Cireres; la dreta ens portarà, al cap de pocs minuts, a passar primer pel costat de les Bordes de Perosa i, poc després, fins als Avets que busquem.

Podem anar fins als avets per la pista o bé pel sender que passa per la vall. Nosaltres vam decidir anar per la banda dreta, passant a prop de les bordes, i tornar per la pista, passant llavors pel bosc de Cireres i admirant-nos de la gran densitat que arriba a tenir aquest bosc centenari que mai ha estat explotat per l'home. Com diria aquell, "gallina de piel".


Com que aquest conjunt d'avets encara no té oficialment la declaració de "monumentals", no hi ha cap placa identificativa, així que podem tenir dubtes sobre si els avets que veiem són realment els que estem buscant o no. Dos detalls ens ho confirmaran: primer, es tracta de tres avets que es troben junts a la banda dreta de la pista, just a sobre de les bordes, com si es tractés de guardians vigilant la vall des de dalt d'un mirador. Segon, al costat dels avets hi ha un petit i discret monument de granit de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, i de diversos pobles de la zona, dedicat a Joan Corominas i Vigneaux en honor al centenari del seu naixement, l'any 2005.

Avets de la Coma de Perosa (juliol de 2016)

Malgrat que la fitxa parla de tres avets, només hi figuren les dades del més gros dels tres; no cal pensar-s'ho gaire per saber de quin dels tres es tracta. 

Per cert, si busqueu la zona al Google Maps, no hi localitzareu l'aparcament, cosa que em fa suposar que deu ser força recent. A la imatge de sota, l'aparcament aniria a la part de baix de tot a la dreta, just abans que la pista creui el riu.


Pins Orcs del Pletiu d'Aulà (Alt Àneu)

Declarats Arbres Monumentals: l'any 2016
Propietari:
Terme municipal: Alt Àneu (Isil i Alós d'Isil, Bosc del Pletiu d'Aulà)
Coordenades UTM ED50 (m): X 344032  Y 4735771
Alçària total: 20,5 m (I); 11,5 m (II); 18,5 m (III); 19 m (IV); 22 m (V)
Volt de canó: 3,68 m (I); 3,92 m (II); 4,3 m (III); 4,36 m (IV); 4,3 m (V)
Capçada mitjana: 14,1 m (I); 15,5 m (II); 14,5 m (III); 12,8 m (IV); 19,4 m (V)
Edat estimada:

Arribar fins al pletiu d'Aulà és més complicat pel cotxe que pel tros que s'ha de fer a peu. Per arribar-hi, el primer que hem de fer és anar fins a Alós d'Isil i continuar per la carretera, que aviat es convertirà en la pista cap a Montgarri, acompanyats sempre, en tot moment, per la Noguera Pallaresa. Part d'aquesta pista té accés restringit entre l'1 de novembre i l'1 de juny, així que si es vol fer amb vehicle, ha de ser durant l'estiu o inicis de tardor. 

Són uns quinze quilòmetres de pista que es pot anar fent amb tranquil·litat, amb alguns trams una mica més complicats, però passables. Quan veiem les bordes d'Isil, sabrem que ja hi som a prop. Una mica més i ens trobarem amb una passera per travessar el riu, una bifurcació de la pista i, just al costat del pont, una zona habilitada com a aparcament, on òbviament deixarem el cotxe.

Aquest serà el nostre "camp base", ja que des d'aquest punt podrem anar a visitar els Pins Orcs per una banda, els Avets de la Coma de Perosa per altra, i l'Avet i el Pi Roi del Bosc de Cireres per altra. Si tenim temps de veure-ho tot, haurem ben aprofitat el dia.

Però ara ens centrarem en els Pins Orcs i deixarem els altres arbres per a altres entrades. Deixem el cotxe a l'aparcament i agafem la pista que surt a la banda est (per entendre'ns, deixarem el cotxe, anirem fins al pont a contemplar el riu i farem mitja volta per anar a agafar la pista que hi ha just a l'altra costat de l'aparcament. Ben aviat trobarem cartells indicadors del GR que porten cap al Port d'Aulà. Comptant que nosaltres volem anar al Pletiu d'Aulà, anem per bon camí.

Deixarem la pista i anirem pel sender que marca el GR. Algunes marques no són massa visibles i en algun moment el camí es desdibuixa, així que hem d'anar una mica alerta. Per sort, els trams per on passarem no són gaire espessos, així que podrem anar fent camí malgrat no veure els senyals, encara que sigui una mica camp a través en algun moment.
 


Al cap d'una estona ens tornarem a trobar altra vegada amb la pista (que hem deixat per estalviar-nos fer massa volta) i la seguirem uns metres, fins que trobarem un altre cartell indicador que ens dirigirà cap a un descampat. 

Com a curiositat (per dir-ho d'alguna manera), si continuem uns metres més per la pista, veurem uns arbres totalment coberts pel que sembla una mena de teranyina. No només n'hi ha a les branques, sinó que tot el tronc sencer està entapissat amb aquest tel blanquinós. He estat investigant per Internet i no hi he sapigut trobar una resposta, així que no tinc ni idea de què devia ser. Ara, al passar-hi pel costat, me'n vaig allunyar tant com vaig poder, per si de cas...


Bé, tornem al descampat on ens han dirigit les indicacions del GR. Des d'aquest punt ja podrem veure el nostre objectiu: els Pins Orcs (a la foto de sota, són els pins que es veuen a la part superior esquerra), malgrat que vistos des d'aquí no semblen res de l'altre món. 

Des d'aquest punt podrem veure també la cabana del Pletiu d'Aulà. El més senzill per arribar als arbres és que anem seguint el sender fins a la cabana. Aquí sí que està força desdibuixat, però podem passar per on volguem, mentre no perdem de vista la cabana. Un cop a la cabana, anirem cap a l'esquerra uns 100 metres, fins als pins que veiem al nostre costat. Altra vegada, vistos des d'aquest punt els pins no semblen tenir res d'excepcional. Hi hem d'anar fins als seus peus per adonar-nos de com són realment.



Contemplar els Pins Orcs del Pletiu d'Aulà és una meravella. Malgrat que la web de la Generalitat posa les dades de cinc pins, la veritat és que tota la pineda és espectacular, així que com que no tenen placa identificativa, no sabem exactament a quin pi correspon cadascuna de les informacions. De totes maneres, no importa quins siguin els indicats, perquè per nosaltres tots ells són dignes de ser considerats Monumentals. Vaja, que si no fos perquè estava a punt de posar-se'ns a ploure, m'hauria passat una bona estona fent fotos per tot arreu.
Pi Orc del Pletiu d'Aulà (juliol de 2016)










Anècdota: A l'acabar la "cacera", quan ja tornàvem cap a Alós d'Isil, en un moment concret ens vam creuar amb un altre cotxe que llavors pujava (eren les quatre de la tarda i ara sí, estava plovent). El conductor em demana que pari i em pregunta: "¿Le queda mucho a esta carretera?" La veritat, no vaig saber massa què contestar-li...

dimecres, 27 de juliol del 2016

Avet de la Solaneta (Espot)

Declarat Arbre Monumental: l'any 2016
Propietari:
Terme municipal: Espot
Coordenades UTM ED50 (m): X
Alçària total: 26 m
Volt de canó: 4,4 m
Capçada mitjana: 11,4
Edat estimada:

Igual que en el cas del Pi de Monestero, l'Avet de la Solaneta és una nova incorporació a la llista d'Arbres Monumentals de la Generalitat, tan nova que encara no té la seva fitxa pertinent. Així doncs, trobar-lo és una mica una aventura, malgrat que no ens caldrà anar tan lluny com en el cas del Pi de Monestero. 

De fet, per arribar a l'Avet (o el que suposem que deu ser l'Avet de la Solaneta) hem de fer el mateix recorregut inicial que en el cas del Pi de Monestero, ja que l'avet es troba molt a prop del sender que porta cap a l'estany de Monestero. 

Ens situarem al refugi Ernest Mallafré i continuarem per la pista, seguint els indicadors a l'estany de Monestero. Uns metres més endavant, la pista es bifurca en dos: la banda esquerra, cap a Monestero; la dreta, cap a Portarró-Subenuix. Òbviament, per anar a buscar el Pi de Monestero, agafarem la de l'esquerra; per trobar l'Avet de la Solaneta, anirem cap a la dreta. De fet, la zona de la Solaneta és tota aquesta que tenim al davant. 

Caminarem uns metres per la pista i de seguida trobarem una corba força tancada i moltes ortigues a la banda esquerra. L'Avet es troba molt a prop, uns quants metres per sobre de la pista. No es veu des de la pista, així que ens hem d'endinsar dins de l'avetosa per a localitzar-lo. I tampoc hi ha cap sender ni res per a arribar-hi, així que haurem d'anar avançant per entre les herbes. Per sort, a aquella banda no hi ha tantes ortigues i es pot passar amb certa facilitat.

L'Avet de la Solaneta oficialment encara no és Arbre Monumental, així que no té cap placa identificativa, per això ens va costar força de trobar. Al seu voltant hi ha molts altres avets dignes d'admirar, així que vam estar una bona estona donant voltes pel lloc, fent apostes sobre quin de tots aquells grans, alts i vells arbres devia ser el que es mereixia el qualificatiu de "monumental", perquè per nosaltres tots ho podrien ser. Fins que vam anar uns metres més amunt i el vam veure: ara no hi havia dubte (a no ser que més amunt encara n'hi hagués un altre de més gran). 

Malgrat que nosaltres normalment no portem GPS ni similar, crec que el punt al mapa que apareix a la web de la Generalitat està ben situat, cosa que no passa en altres casos.





Avet de la Solaneta (juliol de 2016)

Altres avets

Altres avets
([agost de 2017] Actualitzo la informació: Malgrat que ara ja apareix la informació a la fitxa de la web dels Arbres Monumentals, les imatges que hi han posat no ens aclareixen massa si vam encertar amb l'avet que buscàvem o no. Ara bé, agafant el que diu la mateixa fitxa, "Al voltant hi ha altres avets de gran magnitud, cap d’ells, però, s’acosta a la grandària del nostre Avet." Així doncs, a no ser que hi hagués algun altre avet encara més gran que no haguéssim vist, l'Avet de la Solaneta ha de ser el que suposem. De totes maneres, al seu voltant hi ha tants avets espectaculars, que ve podrien declarar Monumental l'avetosa sencera.)

Pi de Monestero (Espot)

Declarat Arbre Monumental: l'any 2016
Propietari:
Terme municipal: Espot (Vall de Monestero)
Coordenades UTM ED50 (m): 336390 Y 4714016
Alçària total: 14,5 m
Volt de canó: 4,1 m
Capçada mitjana: 10,3 m
Edat estimada:

Una de les més recents incorporacions a la llista d'Arbres Monumentals. Tan recent que de moment ni tan sols té la fitxa completa, així que no en tenim més dades de les que tenim.

El que sí tenim clar és com arribar fins a l'Estany de Monestero, lloc on se suposa que hi ha el pi monumental, però el que no tenim tan clar és on es troba el Pi, així que jo us explico el que nosaltres vam veure i quan la fitxa de la Generalitat estigui completa podrem comprovar si ho vam encertar o no (tot i que ens veiem a venir que no...).

De totes maneres, amb arbre monumental o sense, l'excursió fins a l'estany de Monestero val la pena de fer.  Són unes dues hores i mitja d'anada, més unes dues hores de tornada, però que es pot reduir a gairebé la meitat si decidim pagar un taxi que ens porti fins a l'estany de Sant Maurici. Nosaltres, com a bons catalans que som, vam preferir caminar abans que rascar-nos la butxaca, així que vam anar fins a Espot i d'allà vam recórrer els tres quilòmetres de pista fins a l'aparcament del Parc, des d'on ja només poden continuar circulant els mítics taxis tot-terreny que pugen fins a Sant Maurici o al refugi d'Amitges.

Així doncs, ara tocava posar-se a caminar. La veritat és que l'excursió fins a l'estany de Sant Maurici és un goig de fer. Està tot tan ben condicionat pel turisme, que el camí s'inicia amb una passarel·la que va pel mig del bosc, fins al pont que creua el riu Escrita.


A partir d'aquí ja no trobarem passarel·la, però el camí segueix sent molt còmode, primer passant pel mig dels camps i més endavant per dins l'avetosa, on començarem a trobar alguns avets que ve podrien merèixer-se el qualificatiu de "monumental". El recorregut no té pèrdua: quan sortim de l'avetosa, ens trobarem amb una pista força ampla que anirà ascendint lentament fins a arribar al llac.

Però el nostre objectiu no és l'estany de Sant Maurici, sinó un altre estany força més discretet: l'estany de Monestero. Anar fins a Monestero no és tan còmode com el camí que haurem fet fins ara, però de totes maneres es pot anar fent sense massa dificultats. El recorregut està indicat amb cartells informatius i el camí ben fressat fa que en cap moment poguem perdre'ns. 

Per començar el camí, quan ens dirigim cap a Sant Maurici, poc abans d'arribar al llac, la pista es bifurca i un cartell ens assenyala el camí cap al refugi Ernest Mallafré, situat a pocs metres d'allà. Passarem de llarg el refugi, seguirem una mica més la pista i de seguida trobarem el primer indicador de l'estany de Monestero. Ja només es tracta d'anar seguint el camí, aixecant la vista de tant en tant per poder contemplar els Encantats des de diverses perspectives. 

Es tracta d'entre una hora i quart i una hora i mitja de recorregut força planer, que en alguns moments presenta un lleu pendent i en algun altre moment ens fa saltar per sobre les pedres d'una tartera, però sense més complicacions.



Hora i mitja més tard, arribarem a l'estany de Monestero, on podrem exclamar el típic "oohh, que maaacuuu" i seure una estona, descansar i esmorzar, tot contemplant el paisatge.


I ara ve la part incerta. Com he dit abans, el Pi de Monestero de moment no té fitxa a la pàgina d'Arbres Monumentals de la Generalitat. L'única informació que hi ha, ara mateix, és un mapa amb un punt que marca la seva localització, però com que altres vegades ens hem trobat que aquests punts no sempre estan ben situats, no podem estar segurs que realment ens indiqui el lloc exacte on es troba l'arbre. 

Amb aquesta idea clara, des del llac ens vam dirigir cap a l'esquerra, a la zona indicada en el mapa, amb l'esperança de veure, en un moment o altre, un pi que destaqués enmig de la resta i que ens confirmés que es tractava del Pi de Monestero. El lloc no és gaire accessible, ja que es tracta d'una tartera amb rocs força més grans que els que havíem trobat fins al moment, així que avançar per aquest terreny és més lent i dificultós.

Minuts més tard, vam veure un gran pi, no molt alt, però amb un tronc que feia el doble de gruix que el dels seus veïns. Com que ja estàvem cansats i avorrits de saltar pedres, vam decidir que aquell havia de ser el pi monumental, li vam fer quatre fotos i vam donar la recerca per finalitzada. 


Pi de Monestero (juliol de 2016)


De totes maneres, l'arbre que vam veure no estava en el lloc indicat en el mapa, així que és molt probable que avançant més pel mig de la tartera hi hagi un altre pi encara més gran que aquest, que nosaltres no vam arribar a veure. Quan aparegui més informació a Internet podrem confirmar les nostres sospites. Fins llavors, per nosaltres aquest és el Pi de Monestero.

([agost 2017] Actualitzo la informació: el Pi de Monestero va entrar oficialment a la llista d'Arbres Monumentals en l'última actualització feta l'octubre del 2016. Actualment ja té la seva fitxa completa a la web de la Generalitat, així que podem confirmar que el que nosaltres vam suposar que devia ser, realment és el Pi de Monestero)

dimarts, 26 de juliol del 2016

Oma de Peramea (Baix Pallars)

Declarat Arbre Monumental: 1995
Propietari: Ajuntament
Terme municipal: Baix Pallars (Peramea)
Coordenades UTM ED50 (m): X 339254  Y 4688324
Alçària total: 13,5 m
Volt de canó: 2,82 m
Capçada mitjana: 14 m
Edat estimada:

L'Oma de Peramea va morir l'any 2014 a causa de la grafiosi. Un any més tard es va decidir tallar les branques seques de la seva capçada pel perill que es trenquessin i poguessin fer mal a algú. Actualment es conserva el tronc en record del que havia estat.

Restes de l'Oma de Peramea (juliol de 2016)
De totes maneres, si voleu anar a visitar el que queda del gran om, des de Gerri de la Sal i, gairebé ja sortint del poble, a mà esquerra si venim de la Pobla de Segur, trobarem la carretera que ens portarà fins a Peramea. Trobar l'arbre no és gens complicat, ja que el veurem just al davant quan entrem al poble.

Com a curiositat, si en lloc d'anar-hi físicament, preferiu fer-hi una visita virtual a través de Google Maps, hi podreu veure l'oma plena de vitalitat. No sé de quan deu ser feta aquesta foto, però em sembla que hi hem arribat tard per molt poc temps. Una llàstima.



dilluns, 25 de juliol del 2016

Clop de Bernat (Llavorsí)

Declarat Arbre Monumental: l'any 2016
Propietari:
Terme municipal: Llavorsí (camí a l'ermita de Biuse)
Coordenades UTM ED50 (m): X 353184  Y 4704495
Alçària total: 25 m
Volt de canó: 5,34 m
Capçada mitjana: 17 m
Edat estimada:

El Clop de Bernat es troba situat al costat de la pista que porta cap a l'ermita de Biuse. No té placa identificativa d'Arbre Monumental, ja que oficialment encara no ho és, però tampoc li cal cap indicador, perquè no es pot passar pel seu costat sense veure'l, no només per l'alçada, sinó sobretot pel seu enorme tronc. 

Per arribar, primer de tot caldria un tot terreny o ganes de caminar, ja que la pista està en bon estat, però és força pedregosa i és fàcil que un cotxe no gaire alt rasqui amb alguna pedra. Des de Llavorsí hi ha un itinerari per anar-hi a peu, però són uns 16 km en total, així que nosaltres vam optar per fer corbes pedregoses amb el cotxe. 

Em sembla que no ho he comentat mai, però el meu vehicle no és tot terreny i acostuma a passar amb certa comoditat per aquestes pistes, però es tracta del que anomenen un crossover, així que és més alt que altres cotxes. Vaja, que amb el Peugeot 106 que tenia abans no m'hauria atrevit a fer aquest tipus de recorregut, perquè hauria anat acariciant totes les pedres que trobés pel camí! 

Tornem al tema: per trobar la pista cap a l'ermita de Biuse, des de la població de Llavorsí agafarem la carretera en direcció Rialp i, passat el quilòmetre 141, a mà esquerra trobarem l'entrada a la pista, que els primers metres està asfaltada, però s'acaba aviat. Malgrat que es trobi a la banda esquerra, entrar-hi venint de Rialp és dificultós, per això val més donar la volta i agafar-la en sentit contrari.


Són uns cinc quilòmetres de pista amb moltes corbes, com podeu veure a la imatge de sota, però es poden anar fent amb paciència. Malgrat que l'arbre es troba una corba per sota de l'ermita, val la pena d'arribar-hi i contemplar el paisatge des d'allà.
 

Ermita de Biuse



Clop de Bernat (juliol de 2016)