"Si tu marido te pega
no te debes enfadar
te pega porqué te quiere...
...porqué te quiere pegar."
Fa anys en l'envoltori d'un d'aquells típics caramels durs de Saragossa em va sortir aquesta "poesia" que he posat aquí sobre. Han passat uns vint anys, però encara me'n recordo perfectament, potser perquè em va impressionar el seu significat.
Dilluns passat, a l'institut, ens va aparèixer una noieta de la meva tutoria amb un bon cop de puny al costat de l'ull esquerre i un petit trau al cap. Segons ella, s'ho havia fet en una caiguda, però saltava a la vista que allò era fals. Encara que ella es negués a reconèixer-ho, sembla que tothom tenia molt clar què havia passat: el seu noviet, un noi segons sembla molt gelós i possessiu de primer de batxillerat.
Reconec que la situació a mi em sobrepassa, així que ho vaig deixar en mans de la direcció del centre, que alhora ho va deixar en mans del psicopedagog, que és qui millor sabrà descobrir què va passar realment. Parlant amb un i altra, he anat descobrint detallets de la història, tot i que encara em falten moltes peces per encaixar.
Parlant amb la tutora del noi, ella estava tan o més sorpresa que jo, perquè justament el divendres anterior havia estat parlant amb el noiet (quan encara no havia passat res d'això), perquè l'havia vist molt nerviós i ell li havia dit que el problema era la nena, que el posava molt nerviós, perquè havia començat a anar amb males companyies, que feia campana de l'escola i fumava porros; que ell se'n sentia molt protector i que quan la veia comportar-se d'aquesta manera es posava furiós.
Una bona justificació per a una pallissa, sí senyor: com que no fas el que jo et dic, una bona bufetada i tot solucionat! Puc entendre que el noiet es posi nerviós veient com la seva novieta se'n va pel mal camí, però mai dels mais em convencerà del seu dret a clavar-li una bufetada (que, segons sembla, no era la primera). Estic temptada de dir "ni que fos el seu pare!", però ni que realment ho fos, que no ho és, res justifica una reacció com aquesta.
El pitjor de tot (si això no fos prou dolent), és que el dilluns, totes les noietes de 4t estaven superpreocupades per l'estat de la noia. Quan va arribar dimarts, en canvi, van començar a parlar malament d'ella, que si d'acord que no està bé que la peguin, però que si és que ella el provoca, que si va insultant i rient-se de la gent i això no pot ser, etc, etc. Dimecres gairebé ja justificaven i defensaven que el noi li hagués clavat aquell cop. I això que totes elles van de feministes i solen parlar no precisament bé dels homes! Hipocresia? Cinisme? No ho acabo d'entendre...Insisteixo, per mi, independentment de que realment la noia el provoqui, faci campana, fumi porros, etc., etc., coses que probablement són totalment certes, RES JUSTIFICA QUE LI CLAVI UNA PALLISSA!!
El que em va sorprendre més de tot (per si no ho estava prou, ja), va ser quan la meva companya, la tutora de l'altre grup de 4t, on van pràcticament totes aquestes noietes, em va comentar que una de les nenes havia estat parlant amb ella en privat i li havia dit, referint-se al noi, el que he posat com a títol del post. Això és el que entenen elles per amor? Al·lucinant!
He arribat a la conclusió que alguna cosa està fallant i molt. Com és possible que unes noies del segle XXI, suposadament feministes, que han tingut males experiències amb els homes (tipus pare que les abandona, padrastre amb qui no es porten gens bé, etc.) i que solen malparlar força d'ells, ara estiguin defensant un energumen que anomena "puta" a la seva nòvia davant de totes les seves amigues, que l'obliga a tapar-se perquè ningú la miri i que la pega quan li porta la contrària? De debò d'això en poden dir AMOR? I tan sols tenen 16-17 anys! Què passarà quan en tinguin 30 o 40?!
Hi ha una gran diferència entre AMOR i POSSESSIÓ. Hi ha gent que no és capaç de veure-la, però la diferència és enorme. Pensava que les jovenetes d'ara estaven més avançades i tenien clar que una cosa i altra no són el mateix, però aquesta setmana m'ha quedat sorprenentment clar que no és així, que (suposo que en part influenciades per la merda de sèries que veuen per televisió) segueixen amb la mateixa mentalitat de l'època medieval, en la que un home podia imposar la seva voluntat a la seva dona i aquesta no hi podia dir res ni fer res més que obeir. Que poc hem avançat...
Dilluns passat, a l'institut, ens va aparèixer una noieta de la meva tutoria amb un bon cop de puny al costat de l'ull esquerre i un petit trau al cap. Segons ella, s'ho havia fet en una caiguda, però saltava a la vista que allò era fals. Encara que ella es negués a reconèixer-ho, sembla que tothom tenia molt clar què havia passat: el seu noviet, un noi segons sembla molt gelós i possessiu de primer de batxillerat.
Reconec que la situació a mi em sobrepassa, així que ho vaig deixar en mans de la direcció del centre, que alhora ho va deixar en mans del psicopedagog, que és qui millor sabrà descobrir què va passar realment. Parlant amb un i altra, he anat descobrint detallets de la història, tot i que encara em falten moltes peces per encaixar.
Parlant amb la tutora del noi, ella estava tan o més sorpresa que jo, perquè justament el divendres anterior havia estat parlant amb el noiet (quan encara no havia passat res d'això), perquè l'havia vist molt nerviós i ell li havia dit que el problema era la nena, que el posava molt nerviós, perquè havia començat a anar amb males companyies, que feia campana de l'escola i fumava porros; que ell se'n sentia molt protector i que quan la veia comportar-se d'aquesta manera es posava furiós.
Una bona justificació per a una pallissa, sí senyor: com que no fas el que jo et dic, una bona bufetada i tot solucionat! Puc entendre que el noiet es posi nerviós veient com la seva novieta se'n va pel mal camí, però mai dels mais em convencerà del seu dret a clavar-li una bufetada (que, segons sembla, no era la primera). Estic temptada de dir "ni que fos el seu pare!", però ni que realment ho fos, que no ho és, res justifica una reacció com aquesta.
El pitjor de tot (si això no fos prou dolent), és que el dilluns, totes les noietes de 4t estaven superpreocupades per l'estat de la noia. Quan va arribar dimarts, en canvi, van començar a parlar malament d'ella, que si d'acord que no està bé que la peguin, però que si és que ella el provoca, que si va insultant i rient-se de la gent i això no pot ser, etc, etc. Dimecres gairebé ja justificaven i defensaven que el noi li hagués clavat aquell cop. I això que totes elles van de feministes i solen parlar no precisament bé dels homes! Hipocresia? Cinisme? No ho acabo d'entendre...Insisteixo, per mi, independentment de que realment la noia el provoqui, faci campana, fumi porros, etc., etc., coses que probablement són totalment certes, RES JUSTIFICA QUE LI CLAVI UNA PALLISSA!!
El que em va sorprendre més de tot (per si no ho estava prou, ja), va ser quan la meva companya, la tutora de l'altre grup de 4t, on van pràcticament totes aquestes noietes, em va comentar que una de les nenes havia estat parlant amb ella en privat i li havia dit, referint-se al noi, el que he posat com a títol del post. Això és el que entenen elles per amor? Al·lucinant!
He arribat a la conclusió que alguna cosa està fallant i molt. Com és possible que unes noies del segle XXI, suposadament feministes, que han tingut males experiències amb els homes (tipus pare que les abandona, padrastre amb qui no es porten gens bé, etc.) i que solen malparlar força d'ells, ara estiguin defensant un energumen que anomena "puta" a la seva nòvia davant de totes les seves amigues, que l'obliga a tapar-se perquè ningú la miri i que la pega quan li porta la contrària? De debò d'això en poden dir AMOR? I tan sols tenen 16-17 anys! Què passarà quan en tinguin 30 o 40?!
Hi ha una gran diferència entre AMOR i POSSESSIÓ. Hi ha gent que no és capaç de veure-la, però la diferència és enorme. Pensava que les jovenetes d'ara estaven més avançades i tenien clar que una cosa i altra no són el mateix, però aquesta setmana m'ha quedat sorprenentment clar que no és així, que (suposo que en part influenciades per la merda de sèries que veuen per televisió) segueixen amb la mateixa mentalitat de l'època medieval, en la que un home podia imposar la seva voluntat a la seva dona i aquesta no hi podia dir res ni fer res més que obeir. Que poc hem avançat...
