Aquest matí, aprofitant el "dia com el de sant Jordi" que feia, és a dir, assolellat com fa dies que rarament es veu, hem decidit anar amb els coleguitas fins a L'Esquirol, a l'Osona, a visitar la cascada del Salt de la Barra de Ferro, aprofitant la formositat que tenen tots els salts d'aigua gràcies a les contínues pluges que no paren de caure.
Hem iniciat el recorregut deixant el cotxe al costat de l'ermita romànica de sant Bartomeu Sesgorgues, ermita que ens ha costat trobar, ja que les indicacions que seguíem deien que la pista que hi porta s'iniciava al quilòmetre 8 de la carretera de l'Esquirol (o Santa Maria de Corcó, segons ideologies) a Tavertet quan en realitat es troba poc abans del quilòmetre 5.
Tot i que per trobar el sender que havíem de seguir podíem haver reculat fàcilment uns metres de la pista feta en cotxe, hem seguit el recorregut de les indicacions trobades per internet (ja ho dic jo que no ens podem fiar de tot el que circula per la xarxa!), hem anat camp a través i
poc després ens hem trobat amb la primera prova de la gimcana: travessar un terreny minat de...endevineu què?
Bé, superada la primera prova del dia, ara ja no calia preocupar-se per l'estat dels nostres calçats, ja que era difícil que quedessin pitjor del que estaven en aquells moments...
Passat aquest "agradable" tram hem trobat (oh, sorpresa) la pista que porta a l'ermita. Hem caminat uns metres cap a l'esquerra i de seguida hem descobert el pal indicador del sender, és a dir, l'inici de la nostra excursió.
He de dir que quan més conec la zona del Collsacabra, més m'agrada. Trobo que el seu paisatge és impressionant, sobretot ara, amb tots els seus salts ben plens d'aigua.
Hem seguit avançant i hem passat la segona prova de la gimcana, aquesta la més senzilla: travessar una petita riera, on amablement hi han construït un pont de pedra.
Primer encreuament. Dreta o esquerra? Cap amunt o cap avall? Bé, no costa gaire de decidir, simplement es tracta de seguir els pals indicatius.
Uns metres de baixada relliscosa pel fang que cobreix tot el sòl i hem arribat al Torrent de les Gorgues, poc abans que caigui pel Salt del Tornall. Abans de creuar el torrent, a mà esquerra hem trobat un sender que ens ha portat fins a baix de la cascada, petitona, però d'allò més bonica i exuberant amb tanta aigua. Per mi, el millor del dia.
Ara sí, continuava la gimcana: creuar el torrent, suposadament saltant per unes pedres. Algú veu les pedres? Doncs nosaltres tampoc, així que els més valents no s'ho han pensat dues vegades, s'han descalçat i han creuat les congelades aigues del torrent sense gaires dificultats. Els més indecisos ens ho hem hagut de pensar una mica més, però finalment no ens ha quedat altre remei que passar també el petit riuet d'aigües gèlides. Per cert, he dit ja que l'aigua del torrent estava glaçada? Brruuuff! Quin fred!!
Entre anades i vingudes (és a dir, de perdre'ns pel camí i haver de tornar enrere, per trobar el que buscàvem) portàvem aproximadament uns dos quilòmetres recorreguts.
Hem continuat avançant pel sender, ara en sentit ascendent, fins a trobar la part superior del cingle.
De nou, un altre encreuament. Dreta o esquerra? Amunt o avall? Després d'hores i hores de dura deliveració (com podeu observar en la imatge inferior), hem decidit triar, novament, el camí de l'esquerra.
Aquest tram discorre força prop de la cinglera, cosa que permet contemplar la bonica vista del congost del torrent de les Gorgues (he de dir que la meva càmera compacta no fa gaire justícia a la bellesa del paisatge...).
Una estona més tard hem trobat la segona cascada del dia: el Salt de la Barra de Ferro. El nostre recorregut ens ha permès contemplar-la des de diversos angles, des de dalt i des de baix.
I ara us preguntareu: com han pogut veure una mateixa cascada des de dalt i des baix? des de la dreta i des de l'esquerra? Doncs molt fàcil: baixant i pujant, i saltant per damunt les aigües (bé, saltant, saltant...).
El primer que havíem de fer era creuar el torrent de la Bertrana (força més petit que el de les Gorgues), poc abans que aquest torrent baixi en picat pel Salt de la Barra de Ferro. Aquesta vegada sí, saltant per les pedres que hi havia (bé, val a dir que ara mateix n'hi ha alguna més de les que hi havia quan hi hem arribat...).
Jo he de confessar que he fet una mica de trampa (de fet, n'he fet durant tot el trajecte), perquè m'ajudava amb el meu fantàstic pal de trekking que em van portar els reis el gener passat, però que fins avui no havia trobat l'oportunitat per estrenar-lo (la veritat és que durant aquests mesos ha servit de "recogepelotas", per recuperar de sota el sofà les pilotetes de joguina de la gata..).
Passat el torrent, ens ha costat una mica localitzar el sender que baixa gairebé vertical al costat dret (o esquerre, segons com es miri...) de la cascada. En el tram de roca hi ha col·locades unes cadenes per facilitar el seu descens, però la veritat és que ens ha costat més tota la resta, ja que la sorra estava totalment molla per la pluja i relliscava en excés. Sort dels arbres!
Hem baixat a baix del barranc i hem retrobat un vell amic: el Torrent de les Gorgues. Ara, però, no baixava tan calmat com uns metres més amunt, així que fins i tot els més decidits s'ho han repensat dues vegades abans de creuar-lo. El que no havia variat gens era la temperatura de l'aigua: seguia estan gelada!!
Portàvem llavors uns cinc quilòmetres caminats, ara amunt, ara avall. Arribats al punt més baix, era moment de pujar per retornar al punt de sortida, a l'ermita de sant Bartomeu Sesgorgues.
Un cop allà, retrobats els nostres mitjans de transport, hem decidit buscar algun lloc amb taules i cadires i, sobretot, ombra, per poder muntar el pícnic i fer un bon dinar. Finalment hem optat per anar a la zona de pícnic del santuari del Far, encara que això ens suposaria una excursioneta en cotxe d'uns vint minuts. Ara, el lloc val l'esforç, ja que des del mirador del Far sí que es té una fabulosa i impressionant perspectiva de tota la zona del Collsacabra i més enllà.
Finalitzada l'excursió, amb el Mohawk ja estem discutint quina serà la nostra pròxima visita a la zona.
Hem iniciat el recorregut deixant el cotxe al costat de l'ermita romànica de sant Bartomeu Sesgorgues, ermita que ens ha costat trobar, ja que les indicacions que seguíem deien que la pista que hi porta s'iniciava al quilòmetre 8 de la carretera de l'Esquirol (o Santa Maria de Corcó, segons ideologies) a Tavertet quan en realitat es troba poc abans del quilòmetre 5.
Tot i que per trobar el sender que havíem de seguir podíem haver reculat fàcilment uns metres de la pista feta en cotxe, hem seguit el recorregut de les indicacions trobades per internet (ja ho dic jo que no ens podem fiar de tot el que circula per la xarxa!), hem anat camp a través i
poc després ens hem trobat amb la primera prova de la gimcana: travessar un terreny minat de...endevineu què?
Bé, superada la primera prova del dia, ara ja no calia preocupar-se per l'estat dels nostres calçats, ja que era difícil que quedessin pitjor del que estaven en aquells moments...Passat aquest "agradable" tram hem trobat (oh, sorpresa) la pista que porta a l'ermita. Hem caminat uns metres cap a l'esquerra i de seguida hem descobert el pal indicador del sender, és a dir, l'inici de la nostra excursió.
He de dir que quan més conec la zona del Collsacabra, més m'agrada. Trobo que el seu paisatge és impressionant, sobretot ara, amb tots els seus salts ben plens d'aigua.
Hem seguit avançant i hem passat la segona prova de la gimcana, aquesta la més senzilla: travessar una petita riera, on amablement hi han construït un pont de pedra.
Primer encreuament. Dreta o esquerra? Cap amunt o cap avall? Bé, no costa gaire de decidir, simplement es tracta de seguir els pals indicatius.
Uns metres de baixada relliscosa pel fang que cobreix tot el sòl i hem arribat al Torrent de les Gorgues, poc abans que caigui pel Salt del Tornall. Abans de creuar el torrent, a mà esquerra hem trobat un sender que ens ha portat fins a baix de la cascada, petitona, però d'allò més bonica i exuberant amb tanta aigua. Per mi, el millor del dia.
Ara sí, continuava la gimcana: creuar el torrent, suposadament saltant per unes pedres. Algú veu les pedres? Doncs nosaltres tampoc, així que els més valents no s'ho han pensat dues vegades, s'han descalçat i han creuat les congelades aigues del torrent sense gaires dificultats. Els més indecisos ens ho hem hagut de pensar una mica més, però finalment no ens ha quedat altre remei que passar també el petit riuet d'aigües gèlides. Per cert, he dit ja que l'aigua del torrent estava glaçada? Brruuuff! Quin fred!!
Entre anades i vingudes (és a dir, de perdre'ns pel camí i haver de tornar enrere, per trobar el que buscàvem) portàvem aproximadament uns dos quilòmetres recorreguts.Hem continuat avançant pel sender, ara en sentit ascendent, fins a trobar la part superior del cingle.
De nou, un altre encreuament. Dreta o esquerra? Amunt o avall? Després d'hores i hores de dura deliveració (com podeu observar en la imatge inferior), hem decidit triar, novament, el camí de l'esquerra.
Aquest tram discorre força prop de la cinglera, cosa que permet contemplar la bonica vista del congost del torrent de les Gorgues (he de dir que la meva càmera compacta no fa gaire justícia a la bellesa del paisatge...).
Una estona més tard hem trobat la segona cascada del dia: el Salt de la Barra de Ferro. El nostre recorregut ens ha permès contemplar-la des de diversos angles, des de dalt i des de baix.
I ara us preguntareu: com han pogut veure una mateixa cascada des de dalt i des baix? des de la dreta i des de l'esquerra? Doncs molt fàcil: baixant i pujant, i saltant per damunt les aigües (bé, saltant, saltant...).El primer que havíem de fer era creuar el torrent de la Bertrana (força més petit que el de les Gorgues), poc abans que aquest torrent baixi en picat pel Salt de la Barra de Ferro. Aquesta vegada sí, saltant per les pedres que hi havia (bé, val a dir que ara mateix n'hi ha alguna més de les que hi havia quan hi hem arribat...).
Jo he de confessar que he fet una mica de trampa (de fet, n'he fet durant tot el trajecte), perquè m'ajudava amb el meu fantàstic pal de trekking que em van portar els reis el gener passat, però que fins avui no havia trobat l'oportunitat per estrenar-lo (la veritat és que durant aquests mesos ha servit de "recogepelotas", per recuperar de sota el sofà les pilotetes de joguina de la gata..).Passat el torrent, ens ha costat una mica localitzar el sender que baixa gairebé vertical al costat dret (o esquerre, segons com es miri...) de la cascada. En el tram de roca hi ha col·locades unes cadenes per facilitar el seu descens, però la veritat és que ens ha costat més tota la resta, ja que la sorra estava totalment molla per la pluja i relliscava en excés. Sort dels arbres!
Hem baixat a baix del barranc i hem retrobat un vell amic: el Torrent de les Gorgues. Ara, però, no baixava tan calmat com uns metres més amunt, així que fins i tot els més decidits s'ho han repensat dues vegades abans de creuar-lo. El que no havia variat gens era la temperatura de l'aigua: seguia estan gelada!!
Portàvem llavors uns cinc quilòmetres caminats, ara amunt, ara avall. Arribats al punt més baix, era moment de pujar per retornar al punt de sortida, a l'ermita de sant Bartomeu Sesgorgues.Un cop allà, retrobats els nostres mitjans de transport, hem decidit buscar algun lloc amb taules i cadires i, sobretot, ombra, per poder muntar el pícnic i fer un bon dinar. Finalment hem optat per anar a la zona de pícnic del santuari del Far, encara que això ens suposaria una excursioneta en cotxe d'uns vint minuts. Ara, el lloc val l'esforç, ja que des del mirador del Far sí que es té una fabulosa i impressionant perspectiva de tota la zona del Collsacabra i més enllà.
Finalitzada l'excursió, amb el Mohawk ja estem discutint quina serà la nostra pròxima visita a la zona.
4 comentaris:
"la meva càmera compacta no fa gaire justícia a la bellesa del paisatge..."
Sacrilegio !!! ¿una excursión como esa y no te llevas tu D40? Con esas cascadas y un tripodillo pequeño hubieses podido hacer fotos dignas de Lothlorien. Por no hablar del HDR...De todas formas felicidades por la excursión y el estreno del palo de trekking :-)
Recorda que tenim pendent una excursió/dinar al Far..., que aquesta zona la conec molt poc i costa trobar excuses per anar-hi!
GhostDog, no vaig agafar la D40 perquè ja ens oloràvem que acabaríem submergits almenys fins als genolls, així que no vaig voler arriscar-me a endur-me-la i vaig optar per agafar la petita, que és més transportable. Ara, si tal com tenim pensat, la setmana vinent repetint visita al Collsacabra, llavors probablement sí que agafaré la reflex.
Buf, i del tema retoc fotogràfic he de confessar que en sóc totalment negada, així que millor ho deixo pels que en saben!
Gatsaule, precisament amb el Mohawk vam comentar que teníem aquesta sortida pendent. Però això ho hauràs de negociar amb ell, ja que sou vosaltres els qui teniu el projecte entre mans. Ara, si es tracta de dinar bé, jo m'hi apunto!!
Publica un comentari a l'entrada