diumenge, 29 de novembre del 2009

Vídeos, ferrades, bona gastronomia...i pluja!

Aquest cap de setmana, prenent com a excusa un cicle de projeccions que el Centre Excursionista de Solsona tenia previst emetre el dissabte 28 a les 22h, amb el Mohawk vam decidir complementar la visita a la capital solsonenca per augmentar la meva col·lecció de vies ferrates amb dues noves incorporacions: la ferrata Puig Arnau, que es troba a prop de Coll de Jou, i la ferrata Regina de Peramola (a Oliana), que tinc pendent de fa força temps.

Quan vam trucar al càmping Solsonès per llogar un bungalow on passar la nit, ens van dir que durant els mesos d'octubre i novembre es feien les V Jornades Gastronòmiques del Solsonès, per promocionar els productes tradicionals de la zona. El restaurant del càmping participa en aquestes Jornades amb el seu menú gastronòmic i, amb això, al càmping fan una oferta de bungalow + menú gastronòmic a un preu força raonable. No cal dir que, malgrat que en principi no era la nostra intenció, quan vam sentir parlar de bon menjar no ens ho vam pensar dues vegades i vam acceptar ràpidament l'oferta. I val a dir que no ens va decebre pas: com ens hi hem posat les botes aquests dos dies que hem estat allà!

Pel que fa a l'aspecte ferratil, ahir, tot just arribar a Solsona, vam fer acte de presència al càmping, vam deixar la bossa i vam marxar ràpidament a localitzar la ferrata Puig Arnau (que a les 14h hores havíem de ser al restaurant per tastar el seu "menú gastronòmic"!). Trobar la urbanització de Puig Arnau-Pubilló no va ser difícil. Ara, trobar les marques del GR-1 que ens havien de guiar fins a l'inici de la ferrata ja no va ser tasca tan senzilla. El cert és que vam anar donant tombs, intentant seguir les indicacions que vam trobar per Internet, ja que als primers metres no hi havia ni rastre de les conegudes marques blanc-i-vermelles.

Ara bé, a partir de trobar la primera marca, llavors el camí ja no tenia pèrdua possible, perquè anàvem veient més senyals a cada deu metres. En un petit tram del recorregut hi havia uns cartells indicadors didàctics, amb el nom dels arbres i arbustos que es podien veure a la zona. Alguns, però, sospitosament ben col·locats...no els senyals, sinó els arbres que assenyalaven, ja que, sobretot en el cas d'un petit avet i d'un minúscul teix, feia tota la sensació d'haver estat plantats allà on eren expressament per poder-hi posar el cartellet al seu davant...

I l'altra nota curiosa va ser el tronc gegant d'una heura, que vist de prop ens va recordar no sé ben bé què...

La primera idea, abans d'haver descobert l'oferta gastronòmica del càmping, era baixar amb ràpel el Salt de la Perdiu, al barranc d'Urdell, que va a parar a pocs metres de l'inici de la via ferrada, però finalment vam descartar la possibilitat i vam limitar-nos a accedir caminant a peu de via i tornar al cotxe pujant verticalment per la paret.

La ferrata de Puig Arnau-Pubilló l'afegiré a la llista de vies ferrades que he fet, però segur que no apareixerà entre les meves predilectes. No sé si els escalonets metàl·lics estaven molt mal posats o bé és que no vam acabar d'entendre la "filosofia" de la via, però no em va agradar gens com estaven distribuïts, ja que en lloc de seguir un recorregut vertical, com solen fer totes les vies ferrades, estaven posats a dreta i esquerra, cosa que no era precisament còmode. A més, entre uns i altres a estones hi havia tanta separació que algú de la meva estatura ho tenia difícil per arribar-hi. És cert que hi havia preses naturals que es podien agafar, però veient com estava de tensat el cable de vida, una no se n'acabava de fiar gaire.

Total, que no ens va acabar de convèncer. I no era tant per la dificultat de la via, sinó per la sensació de poca seguretat que teníem constantment. Bé, ja està feta i no caldrà tornar-hi. Bé, potser algun dia, a baixar el barranc que vam deixar pendent.

Això sí, l'ascens va durar l'estona justa per arribar al restaurant a temps per assaborir el remenat de bolets i botifarra blanca i negra; el timbal de puré i bacallà, acompanyat de bolets i cruixent de moniato, i el pastís de mató amb figues confitades i fruits de tardor. Deliciós.

A la tarda vam anar a fer el turista per Solsona i, per una d'aquelles casualitats tan casuals, el Mohawk es va trobar amb un company de batalles de la facultat, que és del poble, però que rarament volta per allà. Així, vam passar la tarda entretinguts recordant velles anècdotes universitàries i vam retornar al càmping, a veure què ens esperava per sopar. Per sort no va ser tan contundent com el menjar del migdia, ja que consistia en un parell de torrades de pa de pagès acompanyades d'embotit, truita, escalivada o el que volguéssim.

El cicle de projeccions s'iniciava a les 22h, però no vam poder començar a sopar fins a les 21:15h aproximadament. A mig sopar, i veient que, al pas que anàvem, no tindríem temps d'acabar de menjar a temps, vaig dir-li al Mohawk que se n'anés ell solet cap al teatre (on havia quedat amb el Jortx), que una servidora es quedava allà per poder assaborir amb tota la tranquil·litat del món el seu sopar. No hauria dit mai, quan planificàvem el cap de setmana, que acabaria sola al bungalow veient la pel·lícula d'Antena3...bé, no, veient els interessants anuncis publicitaris d'A3, interromputs de tant en tant per fragments de pel·lícula...

Diumenge al matí volíem anar a fer la ferrata d'Oliana, però previnguts pels avisos dels meteoròlegs de TV3, que portaven dies anunciant pluja per diumenge a la tarda, vam decidir preveure un pla B, per si de cas. Així, finalment, quan ens hem llevat i hem vist el cel tot ben ennuvolat com estava, hem decidit deixar la ferrata d'Oliana per un altre dia (ja veig que serà un d'aquells projectes eterns que mai trobem moment de portar a terme) i anar fins al pla de Busa, on hi ha alguns sectors d'escalada que el Mohawk i el Jortx volen explorar un dia d'aquests. Hem pogut anar fins al mirador, des d'on hem tingut l'oportunitat de contemplar la Llosa del Cavall, que desconeixia i m'ha ben impressionat.

Volíem arribar fins al Capolatell, la presó de Busa, però ja al mirador ens ha començat a espurnejar i hem decidit retornar al cotxe i anar marxant, ja que l'últim tram de la pista era molt pedregós i no estàvem segurs que el cotxe pogués passar-hi bé amb els còdols mullats. Hem donat per acabat el nostre cap de setmana ferratil-gastronòmic i hem retornat a caseta, on ens esperava, impacient com sempre, la nostra gateta.

dijous, 12 de novembre del 2009

Un, dos, tres...pica paret!

Diumenge passat, amb el Mohawk, el Jortx i el Salva, ens vam apuntar a la Segona Jornada del Kaos organitzada per la botiga esportiva Camp Base, de Granollers-Mataró. La idea consisteix en reunir una bona colla d'amics bloquers, llogar un autocar i fer una sortida a algun sector amb molta pedra perquè els fanàtics del bloc puguin passar el dia enfilant-se per les pedretes en bona i nombrosa companyia.

L'any passat es va celebrar la primera edició de les Jornades del Kaos. Va ser tot un èxit: un autocar ple, un bon dia, un bon destí (Targassone) i molta diversió (imagineu-vos cinquanta tios caminant pel costat d'una carretera, tots amb pinta sospitosa i una mena de matalàs a l'esquena...). Així doncs, calia repetir-ho.

En la primera edició no hi vaig participar, perquè si l'escalada m'interessa poc, el bloc encara menys. Sí que hi van anar, en canvi, els meus companys. S'ho van passar tan bé, que aquest any van decidir repetir experiència i, a més, em van enredar a mi perquè els acompanyés.

Aquesta segona edició es volia canviar el lloc de destí, però finalment es va decidir tornar a Targassone, perquè al cap i a la fi si una cosa funciona, per què l'has de canviar? El problema no va ser el destí, ni la quantitat de gent, ni la falta de ganes. Què va fallar, doncs? El temps! Sí, després de dies i dies de bon temps, la Segona Jornada del Kaos va anar a caure, precisament, en un dels dies més ventosos que portem de tardor. Buf, quina mandra sortir de casa amb aquell vent i fred (més tenint en compte que l'autocar sortia de Mataró a les 7h del matí!). Però el fanatisme sembla que va poder més que el mal temps, perquè malgrat els temors inicials de ser els únics de presentar-nos al punt de sortida, a l'arribar-hi ens vam trobar que pràcticament tothom ja hi era.

Amb mitja hora de retard sobre l'horari previst, vam iniciar el trajecte (amb parada a Granollers, per recollir la resta del personal i acabar d'omplir l'autocar de gent i, sobretot, de matalassos que amb prou feines cabien al maleter). I cap a Targassone hi falta gent!

El viatge es va anar allargant a causa de la lenta velocitat que portava l'autocar, tant que a estones semblava que es pararia a mitja carretera i hauríem de sortir a empènyer-lo tots plegat. Mentrestant, la gent s'entretenia mirant per la finestra i intentant endevinar quin panorama trobaríem al nostre destí.

Cap a les 11h arribàvem al túnel del Cadí i el dia seguia sent força ventós. Ara bé, la sorpresa va venir just passat el túnel: allà no hi feia vent, no, hi nevava! Vam trobar el terra tot emblanquinat i una temperatura d'aquelles que et fan trobar a faltar una bona llar de foc.

Vam parar a esmorzar a l'àrea de servei del Cadí i, ja amb la panxa plena i de nou a l'autocar, vam celebrar una assemblea per decidir què fèiem: tornàvem enrere o seguíem endavant? Comptant que allà el terra ja estava mig blanc i que la nostra destinació estava encara més al nord, vam acabar decidint per majoria que donaríem mitja volta, malgrat els vots en contra dels més fanàtics, que volien arribar a Targassone sí o sí. Democràticament, doncs, després d'haver recorregut mitja Catalunya i, el que és pitjor, haver pagat el peatge del Cadí, vam girar cua (i, per tant, vam tornar a passar pel peatge del Cadí), però no per anar cap a casa, sinó per canviar la nostra destinació: de Targassone a Savassona.

Una estoneta més de trajecte i finalment vam arribar a Savassona. Impagable la cara de la gent que hi havia en aquells moments a l'aparcament quan van veure arribar un autocar ple de fanàtics amb cara de bojos ansiosos d'enfilar-se per les parets després de cinc hores de visita turística pel centre de Catalunya.

Al final el canvi va resultar haver estat una bona idea. A Savassona no hi nevava, tot i que a estones hi bufava una mica de vent i, quan ho feia, ja podies anar ben abrigat. Ara, malgrat algunes ràfegues, el temps es va comportar i qui més qui menys tothom va poder fer alguna coseta. Alguns enfilar-se per les parets, altres preparar una paella que va fer les delícies de tots els seus comensals.

Finalment, cap a les 18h per fi vam aconseguir desenganxar les últimes "sargantanes" de les parets i ens vam dirigir cap a l'autocar, per iniciar el retorn, aquest cop sí, cap a casa. De tornada, a l'autocar es va fer el sorteig de diversos productes relacionats amb la gran afició de tots els presents. Gairebé ningú en va sortir amb les mans buides: el Salva amb una capsa de preses per rocòdrom, el Jortx amb una samarreta que, curiosament, era de la seva talla, i el Mohawk amb uns fantàstics peus de gat FiveTen que, de fet, no li van tocar a ell, sinó a la seva senyora, però, clar, com que ella no escala gaire i ja en té prou amb els peus de gat que té...

Curiosament, el trajecte de tornada fins a Mataró es va fer molt més curt que el de l'anada, no sé molt bé per què. Malgrat el vent i la neu, i el no haver pogut anar a Targassone i acabar fent una volta de cinc hores per acabar, com qui diu, escalant al costat de casa, cap dels assistents a la Segona Jornada del Kaos va perdre ni un moment el bon humor, cosa que fa preveure que hi haurà una tercera edició, tot i que esperem que sense neu ni fred.