dilluns, 22 de desembre del 2008

Oh la la!


Aquest cap de setmana passat, aprofitant-nos una mica de l'hospitalitat d'uns bons amics que viuen a la ciutat, amb el Mohawk hem anat a fer una visita a la ciutat de l'amor, de la llum, la capital de la gastronomia, de la moda...en resum, París!

Vam agafar l'avió a Girona el divendres al vespre i amb tan sols una hora i mitja vam arribar a l'aeroport de Beauvais-Tille, a uns 80 km de la capital francesa. Allà ens esperava el que més ens preocupava del viatge, la manera de traslladar-nos des de l'aeroport fins a la ciutat. Afortunadament, la cosa va resultar molt més senzilla del que esperàvem, ja que l'autocar-llançadora que fa el trajecte d'una banda a l'altra estava esperant just a la sortida, així que no ens va costar gaire de trobar. A més, com que ja teníem els bitllets comprats via internet, només va caldre ensenyar el paperet i pujar al vehicle.

Una hora i quart més tard (sobre les onze de la nit) arribàvem davant del Palau de Congressos de París acompanyats de les exclamacions d'un parell de noietes adolescents que estaven al nostre costat i que no s'acabaven de creure que realment eren a París.

Arribats a Port Maillot, on ens va deixar l'autocar, ràpidament vam localitzar els nostres amfitrions, i vam iniciar la nostra ruta turística per la ciutat. El primer que vam conèixer va ser la part de París que veuríem més sovint durant els dos dies següents: el metro.


París està molt ben comunicat via subterrània, amb nou línies de metro i quatre de tren que arriben a tots els racons de la ciutat. Malgrat que el preu és una mica més alt que el de Barcelona (una mica, però tampoc molt), els vagons són més estrets i que en general es veu força més vellet que el transport de la nostra ciutat comtal, la valoració general que en vam fer va ser molt bona.

El matí següent, dissabte, vam posar-nos els nostres millors vestits de turista i vam iniciar, càmera en mà, el nostre recorregut per la mítica ciutat, sempre ben acompanyats pels nostres guies, gràcies als quals tot va ser molt més fàcil. El primer pas va ser fer un bon esmorzar a base d'un croissant d'ametlla que estava tremendament bo, cosa que ens va donar l'energia necessària per aguantar el llarg dia de caminades que ens esperava.

El nostre primer objectiu va ser el Centre Pompidou, (el que en podríem dir el MACBA francès) famós per la seva façana, que sembla estar en obres perpètuament, i les escales situades a l'exterior de l'edifici, que van des de baix fins a dalt de tot. No hi vam entrar; de fet, pràcticament no vam entrar en cap edifici, perquè teníem moltes coses per veure i poc temps per fer-ho tot.

Vam continuar caminant carrer avall i ens vam trobar amb aquesta font plena de curioses escultures que van fer les delícies dels més petits (és a dir, que al Mohawk, com a bon enginyer que és, li van encantar).

Vam seguir avançant fins a trobar-nos amb el Sena. El primer gran edifici que va aparèixer als nostres ulls va ser la Conciergerie o Palais de la Cité, impressionant edifici que, entre altres coses, va servir de presó durant la Revolució Francesa.


D'aquí vam anar seguint el Sena fins a arribar al lloc que més m'interessava veure de París: el museu del Louvre. He de dir que em va impressionar, perquè si normalment, quan ens trobem amb edificis mítics diem allò de "me l'imaginava més gran", en aquest cas va ser just al contrari, ja que el vaig veure molt més gran i espectacular del que m'esperava. Tampoc hi vam entrar, perquè hauríem necessitat dos dies sencers per poder contemplar tot el seu interior, però en vam tenir prou en veure'l per fora per quedar-nos bocabadats.


Però el nostre recorregut no va acabar aquí. Passant per sota l'art de triomf del Carrousel, fet construir per Napoleó Bonaparte el 1806 per commemorar les seves victòries militars, es passa el Jardí de les Tulleries i, seguint recte, s'arriba a la plaça de la Concòrdia, amb el seu obelisc de Luxor, on comença l'avinguda dels Champs-Élysées.


La plaça de la Concòrdia és el lloc on es va instal·lar la guillotina durant la Revolució Francesa. Acabava l'època del terror, es va rebatejar com a Place de la Concorde. L'obelisc de Luxor es trobava originàriament al temple de Luxor (Egipte) i va ser transportat a París el 1830, cedit a França pel llavors virrei d'Egipte Muhammad Alí.

Els Champs-Élysées, malgrat que té nom que sona a grans jardins, és una avinguda que sembla més el Passeig de Gràcia de Barcelona que altra cosa. Això sí, a l'arribar al final de l'avinguda s'hi troba el conegut arc de triomf de l'Étoile, fet construir també per Napoleó el 1806, malgrat que no va ser acabat fins el 1836.

Arribats a aquest punt, quan eren aproximadament les 14h, la gana va començar a deixar-se notar (es van acabar els efectes del croissant d'ametlles), així que vam decidir que era bona hora per anar a dinar. Després de discutir-ho uns breus moments, vam decidir que, ja que érem a la capital de la gastronomia, el millor que podíem fer era anar a dinar a un restaurant mexicà, així que vam agafar el metro i uns minuts més tard estàvem assaborint uns bons burritos en ple centre de París.

Amb les bateries plenes de nou, van reiniciar el nostre recorregut. Ara tocava la catedral gòtica de Notre-Dame, dedicada a la verge Maria, situada a la Ile de la Cité, una de les dues illes que forma el riu Sena al seu pas per la ciutat, i que es va començar a construir el 1163, malgrat que no es va acabar fins el 1220. La catedral és coneguda potser sobretot gràcies a la novel·la de Victor Hugo, El geperut de Notre-Dame, així com per les seves múltiples gàrgoles que decoren tota la façana lateral.


Ja pràcticament de nit (no oblidem que era dia 20 de desembre, per tant, el dia més curt de l'any), ens vam dirigir cap al Panteó, edifici d'estil neoclàssic del 1780, on hi ha enterrades personalitats il·lustres com Victor Hugo, Voltaire, Rousseau, Émile Zola, Marie Curie, Alejandro Dumas, etc., i on el 1851 León Foucault va instal·lar el seu conegut pèndol que demostra la rotació de la Terra.

Per ser el primer dia de turisme parisenc no estava gens malament. Però ens faltava el monument estrella de París, la tour Eiffel, construïda el 1889 amb motiu de l'Exposició Universal de París. Així doncs, vam agafar novament el metro, vam travessar mitja ciutat i ens vam situar als peus de la mítica torre. Era ja de nit, així que la vam poder veure ben il·luminada. Aquests dies, des del juliol fins al desembre, la torre està il·luminada amb focus blaus en lloc dels tradicionals ataronjats per commemorar els sis mesos de presidència francesa de la Unió Europea. Pel mateix motiu, al centre de la torre hi brillaven les estrelles de la bandera europea que la feien més atractiva. No la vam arribar a veure ni de dia ni de color ataronjat, però així de color blau i amb les estrelletes ens va encantar.

A més, per celebrar el Nadal, durant cinc minuts cada hora (a l'hora en punt) la torre sencera es converteix en un mar de chispitas, com vam poder contemplar a les 20:00.



Ara sí que ja havíem complert, així que era el moment de retornar a "casa", sopar i anar a dormir per recuperar forces per l'endemà.

El diumenge al matí ens vam dirigir cap a Montmartre, a visitar el Sacré Coeur, una bonica basílica contruïda dalt del turó de Montmartre entre 1875 i 1914 amb la intenció de retre homenatge a les víctimes franceses de la guerra franco-prusiana.

Des de dalt de la cima de Montmartre es pot contemplar una panoràmica de bona part de la ciutat. Allà també hi vam veure uns altres habitants de la ciutat que no havíem conegut fins llavors: els corbs.

Ara bé, de corbs, on sí en vam veure va ser en el nostre següent destí, el Cimetière du Père-Lachaise, un dels grans cementiris de París, on s'hi troben, per exemple, les tombes d'Oscar Wilde, Chopin o Jim Morrison, entre molts altres.


Abans, de camí cap al cementiri, vam passar per davant del mític Moulin Rouge, malgrat que no vam poder fer cap foto al molí, ja que estava envoltat d'una bastida. I en el mateix carrer vam fer una parada tècnica per esmorzar, com no, un croissant acompanyat de te uns i cafè l'altra.

Vistes les tombes, vam decidir que havia arribat l'hora de dinar, així que vam tornar a agafar el metro de nou i vam travessar la ciutat per anar a menjar crepes a una creperia que ens van recomanar els nostres guies (i qui érem nosaltres per portar-los la contrària?).

Ben tips, vam sortir de la creperia i ens vam dirigir cap al que seria el nostre darrer objectiu per acabar de fer bé el turista: una volta en barca pel Sena. Comptant que la volteta va durar una hora sencera i que vam tenir la brillant idea de posar-nos a coberta en lloc de a cobert, em sembla que algú s'haurà emportat un bon refredat de record de París!

Ara sí, ben satisfets de tot allò que havíem pogut veure en tan sols dos dies (i després d'uns deu viatges en metro i tren), vam donar per finalitzada la nostra ruta turística. Vam anar a sopar a "casa" i el dia següent ens vam acomiadar au revoir dels nostres companys i vam iniciar el retorn cap a casa, aquesta vegada sense cometes.


divendres, 12 de desembre del 2008

Perigeu

En dies (nits) com avui, val la pena contemplar-me una bona estonal!!


Pels qui no ho sàpiguen, la Lluna, en el seu recorregut al voltant de la Terra, no sempre es troba a la mateixa distància, sinó que unes vegades està més a prop i altres més allunyada.

El perigeu, que és avui mateix, és el moment en què el nostre estimat satèl·lit es troba en el seu punt més pròxim al planeta, per aquest motiu es veu més gran que de costum.

Quan es troba en el punt més allunyat, s'anomena apogeu, moment en què sembla que es faci més petiteta.

divendres, 28 de novembre del 2008

Visca la burrrrrocràcia!!

Cada any la mateixa història. A inicis de cada curs, com que no tenim prou feina, en demanen des de les altes esferes que fem una programació de la nostra matèria (bé, de cada una de les asignatures que fem, perquè no en fem només una). Això vol dir que posem per escrit de manera detallada però esquemàtica allò que tenim pensat fer durant el curs sencer. En el fons es tracta simplement de burocràcia (és a dir, una total i absoluta pèrdua de temps), perquè aquestes programacions als profes ens serveixen de ben poc, per no dir absolutament de res.

D'acord, ho explicaré amb una mica més de detall, per aquells que no sou del mundillo. Fer una programació consisteix en especificar, amb més o menys detall:

- quins objectius esperem assolir durant el curs.

- quins continguts donarem, desglossats en conceptes (el que vindria a ser la teoria), procediments (posar en pràctica allò que s'ha vist teòricament) i actituds (quins valors n'han de treure els nens de tot plegat: respectar l'opinió dels companys, tenir afany de superació, respectar el material, etc.) per poder assolir aquests objectius.

- quines activitats farem per tal que els noiets assoleixin els continguts per tal de poder complir amb els objectius proposats de bon principi.

- com s'avaluarà la matèria.

- quin mètode es té previst per recuperar aquells que hagin suspès (no insistiré més en el tema...).

- quins continguts mínims (competències bàsiques, que en diuen) caldrà que tinguin els nens per poder donar per superada la matèria (és a dir, si n'hi haurà prou amb què escriguin el seu nom correctament o els demanarem que, a més, també siguin capaços d'escriure bé la data, clar que això potser ja serà massa...).

Com ja dic, es tracta simplement de burocràcia, perquè ja podeu imaginar que aquestes programacions no es poden fer de qualsevol manera, sinó que s'ha de seguir un patró molt concret i fer servir exactament el mateix vocabulari que ells proposen (ja en teniu una mostra aquí sobre: objectius, competències, conceptes, procediments, etc.), i que pot anar variant d'un curs a l'altre, perquè si no resulta que no ho estàs fent bé i, per tant, ets molt, però que molt mal profe.

A la pràctica, com que els profes ja anem prou estressats per entretenir-nos amb aquestes tonteries que, com dic, a nosaltres de poc ens serveixen (cosa que no vol dir que no tinguem un programa del nostre curs, vull dir que no ens fa falta posar-ho d'aquesta manera), normalment el que s'acostuma a fer és agafar l'índex del llibre de text que es fa servir a classe i copiar-lo en l'apartat de "conceptes", buscar quatre objectius que quedin bé amb aquests continguts i afegir-hi algunes activitats que semblin originals i, sobretot, que incloguin en alguna banda les paraules "noves tecnologies". Això si no anem directament a la guia del professor que porten aquests llibres de text, en la qual ja solen haver-hi programacions fetes; en aquest cas es fa un ràpid "retallar i enganxar" i feina feta.

Ara bé, resulta que no n'hi ha prou amb fer la programació de l'assignatura general, sinó que ara també ens hem de dedicar a fer programacions per totes i cada una de les assignatures, optatives incloses. És a dir, que aquella assignatura que faig jo aquest curs, que he preparat jo mateixa pel meu compte i que a partir del curs vinent ja ningú no tornarà a fer mai més també necessita la seva programació (es veu que si no n'hi ha no es pot fer classe, com si jo no sabés el que estic fent sense necessitat de posar-ho per escrit en un paper!).

Doncs bé, per ara, aquest curs he de fer sis programacions: la de llengua de 3r, la de llengua de 4t, la de literatura de batxillerat, més la de les tres optatives que faré aquest curs (d'aquestes que faig jo però no farà ningú més)! Ui, i espera que no me'n demanin alguna també de la tutoria, perquè al pas que anem aviat hi haurem de fer exàmens i tot!!

Per si tot plegat no fos suficient (compteu l'estona que he de perdre per fer cada programació, buscant continguts, objectius, activitats, etc. i sobretot, buscant altres programacions ja fetes per copiar-ne el vocabulari utilitzat), l'última novetat: aquest any s'han inventat una forma nova per donar-nos encara més feina. Ara resulta que, fins i tot, ens demanen que fem programacions individualitzades per aquells alumnes amb NEE (necessitats educatives específiques)!!

És a dir, que hi ha alguns alumnes que vénen a l'institut amb informes fets per vés a saber qui que diuen que necessiten una atenció individualitzada, sigui pel motiu que sigui, i que han de tenir una programació adaptada a les seves necessitats. Això no és nou, fa molts anys que es parla d'atenció a la diversitat (més parauletes d'aquestes...), però fins ara mai ens havien dit que ho haguéssim de posar per escrit! Per sort, són pocs nanos amb informe, perquè si no, ja em veig fent una programació per cada un dels 25+24+17+12+7+15+19 alumnes que tinc!!!

Això ja em sembla el colmo de la ridiculesa. Si ja trobo absurd fer una programació de les matèries optatives que faig jo i només jo i que probablement no farà ningú més, algú em pot explicar de què c... serveix que posi per escrit en un bonic esquema (que necessitaré com a mínim una hora per fer) què és el que penso fer amb aquests dos nanos que tenen informe? Què creuen que faré amb ells? Doncs el que bonament pugui, com amb tota la resta!! Potser sí que es pensen que els profes tenim la capacitat de dividir-nos en vint-i-cinc parts diferents i fer vint-i-cinc classes diferents alhora per tots i cada un dels diferents alumnes que tenim a la classe!

Maleïda burrocràcia...

La qüestió és aprovar


Dins de les moltes novetats amb les que ens trobem aquest curs (noves programacions, noves assignatures, etc.), un altre aspecte que canvia és el tema de les avaluacions. Bé, canviar, canviar, molt no canvia, simplement es complica encara una mica més.

Sempre he sentit a dir que, quan algú passa al curs següent tenint pendents una o dues matèries del curs anterior, durant aquest curs següent ha de recuperar aquestes matèries pendents del curs anterior. Per no complicar-nos massa la vida, habitualment el que fan tots els departaments és dir: si l'alumne en qüestió aprova com a mínim el primer trimestre del curs següent (o, millor, tot el curs següent), se li aprova automàticament el curs anterior, ja que se suposa que si ha estat capaç d'aprovar, per exemple, el quart curs és perquè com a mínim ha assolit els coneixements del tercer.

Fins aquí no hi ha cap novetat, perquè, com dic, la idea de les recuperacions de matèries pendents de cursos previs sempre hi ha sigut. Ara bé, la brillant idea que han tingut las mentes pensantes aquest any ha estat que per tal d'aprovar matèries suspeses de cursos anteriors no n'hi ha prou amb aprovar el curs present, ni tampoc n'hi ha prou posant un examen de recuperació, sinó que s'ha d'avaluar amb alguna cosa més.

ÉS a dir, com que no tenim prou feina amb el nostre curs present, ara resulta que també ens hem de preocupar de veure qui té la matèria suspesa dels curs passat i posar-los una feina extra ( que com dic no pot ser només un examen), per tal que aprovin la matèria dels curs anterior. Això tenint en compte que el profe que ha de fer tota aquesta feina per començar no sap qui va suspendre el curs anterior, no va tenir els nanos el curs anterior, no sap què van fer o deixar de fer ni què és exactament el que ha de recuperar. Doncs res, ¡buscate la vida!

Per si amb tot aquest rotllo no n'hi hagués prou, a més, resulta que, i això sí que és novetat, a partir d'ara s'hauran de fer recuperacions de cada trimestre suspès. És a dir, que aquells noiets que em suspenguin ara el primer trimestre (que al pas que anem seran uns quants...), durant el segon trimestre els hauré de posar feina extra per recuperar aquest primer trimestre suspès. Si seguim així, no hi ha manera d'avançar amb res, perquè contínuament haurem de tornar sobre el que ja s'ha fet, amb la qual cosa no es pot fer cosa nova.

Per entendre'ns, un exemple: si un noiet suspèn el primer trimestre de 3r d'ESO, al segon trimestre se li farà una recuperació per aprovar-lo. Si segueix suspenent, al tercer trimestre tindrà una nova oportunitat per aprovar-lo. Si tot i això, encara no se'n surt, hi ha una prova extraordinària al juny (que ara ja no és suficiència, sinó prova extraordinària, cosa que vol dir que no només s'hi presentaran els que hauran suspès, sinó que hi podrà anar qualsevol alumne que vulgui pujar nota. Apa, més feina, que no ha estat res!). Si, malgrat tot, no aprova la matèria, doncs no passa res, perquè la podrà aprovar tranquil·lament el curs següent, però no amb un sol examen (si no fa la feina al primer trimestre, doncs ni poses més pel segon i, si tampoc la fa, doncs al tercer i el que faci falta! I potser encara hi haurà proves extraordinàries al juny per aprovar les matèries del curs anterior! Això últim és broma, però al pas que anem...).

Conclusió: no hi poden haver suspesos, s'ha d'aprovar sí o sí. Si un nen suspèn per manta, se li fa una recuperació; si no l'aprova perquè no s'ha molestat ni en obrir el llibre, se li fa una altra recuperació (que òbviament haurà de ser més senzilla, perquè si no ha aprovat abans, no ho farà ara); si continua suspenent, doncs una altra recuperació; i així ad eternum fins que, sigui com sigui, al final acabi sortint de l'institut amb totes les matèries aprovades sense haver agafat un bolígraf en, com a mínim, quatre anys, simplement per haver estat capaç d'escriure bé el seu nom. El que compta aquí són les estadístiques i el nombre de títols que es donen, la resta és irrellevant.

I després encara s'omplen la boca parlant de qualitat...

divendres, 14 de novembre del 2008

I això uns bons estudiants-II


No m'ho puc creure: ho han tornat a fer!! Fa uns dies rondinava perquè els meus cinc noiets de literatura havien estat misteriosament abduïts (veure aquí). Doncs bé, després de la bronca que els va caure, esperava que no se'ls acudiria tornar-ho a fer, però m'equivocava: avui, els ara set alumnes que tinc a literatura han tornat a desaparèixer amb tota la barra del món!! Sí, ara són set, perquè un parell de nanos han decidit canviar de modalitat, del batxillerat social a l'humanístic (suposo que per veure si en l'humanístic poden aprovar més fàcilment i treballant menys).

L'altre vegada que ho van fer després em van venir amb una historieta que no es creien ni ells mateixos. Em van dir que, com que no m'havien vist en tot el matí, ells solets, sense que ningú els digués res, havien deduït que no hi era, així que havien anat a preguntar al conserge i ell els havia dit que tampoc m'havia vist (cosa que no vol dir necessàriament que no hi fos, perquè està clar que hi era!!) i, òbviament, en lloc d'anar a la classe a veure si realment la profe hi era o no hi era, van decidir que no hi era i van marxar tan feliços.

El millor és que la classe anterior la fan a l'aula just al costat de la que ens tocava, i jo no hi vaig arribar precisament tard (de fet, vaig ser d'allò més puntual), cosa que vol dir que l'excusa no s'aguanta, perquè si no em van veure ni jo vaig tenir temps de veure'ls marxar, vol dir que quan va acabar la classe d'anglès que fan just abans van sortir esperitats com perseguits pel dimoni, ràpidament, no fos cas que jo hi fos, els veiés i llavors no tinguessin excusa per fotre el camp.

Ara, avui s'han superat, perquè no han faltat només a la meva classe, sinó també a les dues anteriors! Això vol dir que a l'hora del pati han sortit de l'institut (els de batxillerat poden sortir a esmorzar fora, si volen) i ja no han tornat a entrar. A les 13:35, mentre esperava a l'aula que apareguessin (tot i que no sé per què, ja m'olorava que no ho farien...), ha passat per allà un coleguita que m'ha posat al dia de la situació. Ell és el seu profe de llengua catalana i resulta que, precisament avui, després de l'hora del pati, els noiets tenien un examen amb ell. Això ho explica tot: han marxat per no fer l'examen i ja no han tornat!

No sé en què deuen pensar aquests noiets o què esperen treure'n de la seva gracieta, perquè està clar que el profe no els deixarà fer l'examen un altre dia, així que hi tindran tots un zero ben rodonet. Això, sense tenir en compte les bronques que s'emportaran per la seva malfeta, perquè la primera vegada vaig ser força benèvola amb ells, però aquesta vegada no penso ser-ho tant.

El meu company ja ha decidit que a partir d'ara tots els exàmens que hagin de fer els els posarà els divendres i jo m'estic rumiant de posar-los un examen "sorpresa" per la pròxima classe, que no seria exactament "sorpresa", perquè està clar que jo, avui mateix, els he dit clarament que el pròxim dia faríem l'examen, o no? Suposo que al final no ho faré, perquè ara no em ve de gust posar un altre examen i haver-lo de corregir després, però de moment no descarto la idea...


dijous, 13 de novembre del 2008

Un nou dia festiu anomenat VAGA

Ja fa dies (de fet, em sembla que des d'inici de curs) que sento dir que el dia 13 de novembre hi havia convocada una vaga dels sindicats de professors (a la qual, com pràcticament sempre, s'han apuntat també els d'estudiants) per queixar-se de la nova llei d'educació tot just estrenada.

Doncs bé, finalment ha arribat el dia assenyalat i efectivament avui s'ha fet vaga. Havia pensat desfogar-me una mica aquí expressant què en penso dels sindicats i les seves vagues, però remirant entrades anteriors del blog (estava segura que no seria la primera vegada que parlava d'aquest tema) m'he trobat amb això, del 25 d'octubre de 2006:

"Doncs sí, ja portem més d'un meset de curs i ja era hora que hi hagués alguna de les tradicionals vagues. La millor època per fer vaga és el segon trimestre, perquè no hi ha cap dia de festa des de Nadal fins a Setmana Santa, així que un o altre dia de vaga sempre va bé. Però, incomprensiblement sempre s'entesten en fer-les a l'octubre o novembre, encara no he descobert el perquè...
La qüestió és que sempre un sindicat o altre (sigui d'alumnes o professors) ha d'organitzar un dia de fer el vago (ups, vull dir de vaga) per fer-se notar i demostrar així el seu poder de convocatòria. I és clar, els estudiants o treballadors afectats, quan senten la paraula 'vaga' (que tenim ja associada a un dia de festa, no sé molt bé perquè...), de seguida s'hi apunten.
Demà, dijous 26 d'octubre de 2006, el Sindicat d'Estudiants ha organitzat una 'Jornada de lluita estudiantil' (paraules extretes del full que ells mateixos han repartit) per demanar un 'futur digne per a la joventut'. I és clar, quin millor moment per fer-ho que una setmana abans de les eleccions al Parlament, com si així els haguessin de fer més cas els polítics..."

Total, que allò que anava a dir avui resulta que ja ho havia dit fa exactament dos anys! Això confirma que no devia anar massa desencaminada amb el que pensava el 2006...

dissabte, 25 d’octubre del 2008

Roco-romeria a Savassona

Aquest dissabte, a falta d'un pla millor, amb el Mohawk hem decidit anar a fer una visita a l'Ozzy, que havia quedat amb uns companys del rocòdrom de Bufalà per anar a gastar crashpad a les roques de Savassona.

Fa tres anys ja hi havíem anat amb el Preky, la Mireia i el Guillem, però d'aquell dia en recordo bàsicament dues coses. La primera és que durant tot el dia vam estar ben acompanyats d'una euga i la seva preciosa cria, que anaven voltant pel mateix descampat que nosaltres.

La segona cosa, que recordo encara amb més detall, és que després d'estar tot el matí veient com creixien els núvols sense fer-ne gaire cas, finalment a l'hora de dinar vam haver de marxar per potes perquè ens van començar a caure pedres, però del cel. Ostres tu, quina pedregada ens va fer!! Per sort, vam tenir el temps just per recollir les coses i arribar al cotxe abans que comencés la tempesta de debò. Vam refugiar-nos allà dins una bona estona mentre dinàvem, vèiem ploure i llampegar sense parar i el nostre conductor s'estirava els cabells veient com les pedres rebotaven sobre la carrosseria del seu apreciat Megane.

Avui, allò que en principi havia de ser una sortida d'un grupet de bloquers, al final s'ha acabat convertint en una mena de romeria, ja que teníem la meitat dels assidus al rocòdrom reunits allà. En total, comptant-nos nosaltres dos més els dos benjamins de la "família" (el Marc, que aviat farà dos anys, i la Daniela, que va néixer fa tot just mig anyet), érem uns quinze. En la imatge de sota els podeu veure pràcticament a tots en plena "acció", tenint en compte que els dos que es veuen al fons no anàven amb nosaltres...

Com que nosaltres no hem anat a enfilar-nos a les pedres, sinó simplement de visita, hem decidit arribar-nos fins a l'ermita de st. Feliu de Savassona (s. X-XI), que queda just a sobre de les roques on estaven els nostres companys.

No ha estat gens difícil trobar-la, ja que el camí està molt ben indicat.

L'ermita està situada en el mateix lloc on molts anys abans hi havia hagut un poblat ibèric, cosa que es veu clarament en les nombroses excavacions en la roca que hi ha al voltant de l'ermita.

En una d'aquestes basses hi hem trobat el primer "amic" del dia: una simpàtica salamadra que estava nedant tranquil·lament fins que ens ha vist o sentit arribar. Llavors s'ha quedat totalment petrificada, tant que semblava de plàstic, i no s'ha mogut fins que ens n'hem allunyat una mica. Uns segons més tard, quan ha vist que encara voltàvem per allà, s'ha camuflat hàbilment sota les plantes aquàtiques, fins que l'hem arribat a perdre de vista.

Malgrat no tenir cap mena d'afició pel bloc, m'agrada molt Savassona, perquè trobo que és un racó molt agradable, sobretot si no hi ha gaire gent voltant per allà. Val la pena anar fins a l'ermita per poder contemplar tot el paisatge que s'hi veu, des del cingle d'El Far fins al Puigmal.

A part de la salamandra, avui també hem vist un parell de cavalls que han fet les delícies de la multitud de nens que voltaven per allà igual que nosaltres. I una bonica papallona que durant uns segons s'ha posat sobre la bossa del Marc.



Ara bé, les dues curiositats del dia han estat trobar que algú ha deixat la "meva foto" en una de les roques...

I el símbol de Savassona, que la nostra experta liquenòloga, la Gatta (sí, fa unes setmanes ens la vam trobar a la Fira del llibre de muntanya, a Rupit, i avui hem anat a coincidir amb ella a Savassona!), ens ha fet saber que no es tracta de cap missatge extraterrestre, sinó d'una colònia de líquens que amb el temps han anat creant aquesta curiosa forma.





dimarts, 21 d’octubre del 2008

A pasturar!

Segon any que em toca ser tutora; segon any, per tant, que em toca anar a la sortida tutorial. Fa un any ja vaig explicar de què va la història, així que no em repetiré i aniré per feina.

El curs passat, amb els de 3r vam anar al Bosc Vertical, a Dosrius-Canyamars. Aquest curs, amb els de 4t, hem tornat molt a prop d'allà, al Coll de Parpers, però no a enfilar-nos pels arbres, sinó a fer una barbacoa.

L'objectiu d'aquesta sortida, que consisteix bàsicament en relacionar-se amb els alumnes que tens a la tutoria en un ambient més distès, fora de les aules, per poder conèixer-los una mica millor, en el meu cas es podria dir que ha servit de poc, ja que com que bàsicament tinc els mateixos alumnes que el curs passat, doncs poc més els havia de conèixer.

Ara bé, l'excursioneta m'ha servit per confirmar que, malgrat que els nanos a l'aula no hi ha manera que estiguin calladets ni dos minuts seguits (almenys a la meva classe), quan es tracta de sortir a fora, la veritat és que es pot confiar força en ells. Ja el curs passat totes les sortides que van fer van anar molt bé, perquè es van comportar de manera gairebé exemplar, però avui s'han superat.

Els hem deixat córrer pel camp sense controlar-los massa, els hem deixat que ells mateixos, en grups, s'organitzessin el dinar i, amb una mica d'ajuda, ells mateixos han fet les brases i han cuit la carn. Es pot dir que el resultat ha estat molt bo. En alguns grups ha sobrat molt menjar, però això passa en les millors famílies, ja que sol ser difícil encertar la quantitat de menjar que es consumirà. Per no quedar-nos curts en passem de llarg.

Una altra cosa que he confirmat avui és que crec que els meus noiets, tot i que ells no en seran conscients fins d'aquí molts anys, són molt afortunats amb els professors que tenen aquest any (la majoria dels quals ja els tenien el curs passat). No vull dir que jo sigui molt bona professora, però sí que em prenc la meva feina molt seriosament, i veig que almenys els dos companys que han vingut avui amb mi també ho fan. A més, els tres ens entenen molt bé i sovint ens anem transmeten informació sobre com van les classes i els alumnes, cosa que crec que als nanos els afavoreix molt.

Total, malgrat que normalment surto de la classe amb ganes d'escanyar-los a tots, perquè no em fan cas, no em justifiquen les faltes d'assistència, no m'entreguen els papers signats pels pares que m'han d'entregar, no fan la feina que han de fer, i quan la fan, la fan mal feta, i etc., etc. avui he de dir que estic orgullosa de com s'han comportat i no tinc ni un sol motiu per queixar-me'n. Llàstima que aquesta il·lusió duri tan poc...

divendres, 17 d’octubre del 2008

Què fer?

Fa uns dies una companya de l'institut em va demanar si podia o volia omplir un paper que em donava. Era un escrit, fet clarament per ella mateixa, en el qual deia que jo, com a companya seva d'equip docent que havia estat el curs passat, no havia sentit en cap cas, ni de boca d'alumnes, professors ni pares, que ella tingués cap problema a l'hora de fer classe i que en la meva opinió, el curs passat havia anat amb absoluta normalitat.

El paperet em va agafar mig per sorpresa, tot i que no del tot. Resulta que fa un parell d'anys uns pares van decidir posar-li una demanda perquè ells consideren que no és suficientment bona profe per fer classe als seus fills. Durant tot el curs passat vaig estar sentint comentaris aïllats sobre el tema, comentaris dels alumnes i també d'alguns professors que no la deixaven del tot ben parada, però fins ara no havia sentit a dir que li haguessin posat realment la demanda.

El fet que em demanés d'omplir un paper que diu que no he sentit a parlar malament d'ella em va obrir un debat intern que encara no sé molt bé com acabarà.

La meva primera reacció va ser pensar en la meva pròpia situació i vaig recordar diverses vegades en què he necessitat un cop de mà, que en alguns casos m'han donat, però en altres casos malauradament no.

Vaig recordar, sobretot, un cas que em sembla que no oblidaré mai: era el meu primer any en un institut i tenia els alumnes més xungos de l'institut (òbviament, com sempre passa, a la novata li van donar el grup que no volia ningú més). Tot i que he de dir que en general em portava força bé amb ells, un dia es van entossudir que volien anar a fer classe a l'aula d'informàtica. Jo els vaig dir que no hi podíem anar, que aquell dia no tocava i que probablement ja estaria ocupada.

Tot i això, els noiets van decidir que hi volien anar igualment i que hi anirien. Quan ja estaven a punt de sortir per la porta, va passar el director per fora de l'aula i li vaig dir "Digue'ls-hi tu, que no poden anar a l'aula d'informàtica, que a mi no em volen fer cas" i la seva simpàtica resposa va ser "Digue'ls-hi tu, que per això és la teva feina. Si els hi dic jo, també ho hauria de cobrar jo". Em va deixar al·lucinada, sobretot comptant que ho va dir tan tranquil davant de tots els nanos. D'això se'n diu companyerisme!

Sempre que veig algun professor amb dificultats per controlar una classe (que no vol dir que jo no en tingui, que també en tinc, però afortunadament cada dia menys) recordo aquesta situació. No crec en el corporativisme, però penso que ens hem de donar suport uns als altres, perquè si no ens ajudem entre nosaltres, està clar que ningú ho farà, ni els alumnes ni tampoc els pares, que cada vegada més vénen a atacar el professorat i defensar els seus nens en lloc de fer-ho al revés.

Però d'altra banda, també penso que hi ha molts professors que estan en un institut quan realment no hi volen ser, gent que s'ha cansat de treballar a l'empresa privada i ha decidit tirar pel "camí fàcil" de l'educació. O gent que no suporta els adolescents, però es fa funcionari per tenir una feina fixa que li asseguri un sou cada mes. O bé aquells que s'hi posen pel suposat bon horari que tenen els professors (d'acord que a l'institut només hi estem 24 hores a la setmana, però què passa amb tota la feina que s'ha de fer a casa? O és que es pensen que les classes, les activitats i els exàmens es preparen i corregeixen sols?). Etc.

El problema és que la nostra feina no és tan fàcil com pot semblar vist des de fora (no es tracta d'arribar, explicar quatre coses i ja està, sinó que prèviament has d'aconseguir que els nanos entrin a l'aula, s'asseguin a la cadira, treguin el llibre, la llibreta i el bolígraf, estiguin mínimament calladets...). I clar, n'hi ha molts que ho descobreixen quan ja hi són ficats i llavors ja no saben com sortir-se'n.

No tothom serveix per ser professor i aquí és on surt el meu dimoniet, que em diu que no he d'omplir el paper que em va donar la meva companya. Perquè, tot i que crec que està bé que els professors fem un front comú "contra l'enemic", la veritat és que hi ha molta gent que potser no hauria de ser professor, però es resisteix a reconèixer-ho. No podria ser que el fet que la facin fora de les llistes de substitucions fos la seva millor sortida? Potser és precisament el que li convé, deixar l'ensenyament, que sembla que no és el seu fort, i dedicar-se a alguna altra cosa que li provi més...

Cada any em trobo en un moment o altre en què em vénen ganes d'engegar-ho tot a la merda, sobretot als alumnes adolescents, que de vegades són d'allò més pesats. Però ho reflexiono i sempre arribo a la conclusió que estic fent la feina que m'agrada fer i que no em veig treballant en una altra banda. Ara, hi ha professors que dubto molt que poguessin dir el mateix.

No diré pas que siguem profes per vocació, perquè si no hi hagués un sou cap de nosaltres estaria fent aquesta feina, però hi ha gent que la fa millor i altres que la fan pitjor i pel bé de tots plegats, aquests potser valdria més que es busquessin la vida per una altra banda. no?



diumenge, 5 d’octubre del 2008

Fira del llibre de muntanya

Aquest cap de setmana, aprofitant l'excusa de la 7a fira del llibre de muntanya, amb el Mohawk vam decidir anar a passar la nit a Rupit, una idea que feia temps que ens ballava pel cap, però que mai havíem portat a la pràctica, més que res per mandra, perquè el poble es troba a poc més d'una hora en cotxe de casa.

Després de fer una ullada al programa de la fira, el Mohawk va marcar amb retolador vermell un parell de conferències, una que feia l'Araceli Segarra sobre la seva trajectòria alpinística, el dissabte a les 19:30, i l'altra una taula rodona sobre la "Relació de les dones amb la muntanya", moderada per l'Antoni Bassas, el diumenge a les 12:00. Així doncs, ens quedava la resta dels dos dies per ocupar mirant llibres, assaborint el bon (excel·lent) menjar de la zona i, ja que hi érem, escalar una miqueta pel Collsacabra.

La via escollida va ser la via Normal de l'Agullola de Rupit, d'uns 60 metres, amb tres llargs i una dificultat d'entre III i IV+. Sí, ja sé que és molt senzilla i, de fet, el Mohawk la va fer amb vamves en lloc de peus de gat, però a mi ja m'està bé.

Així doncs, el dissabte al matí ens vam llevar d'horeta i ens en vam anar cap a Rupit. Vam arribar al poble i sense baixar del cotxe vam poder veure on estava instal·lada la fira (al pàrquing de l'entrada, com era d'esperar). Vam passar de llarg, seguint la carretera cap al monestir de sant Joan de Fàbregues, per anar a trobar l'Agullola que volíem conèixer.

Poc abans d'arribar al monestir, la carretera-pista que estàvem seguint es bifurcava en dues, així que vam deixar el cotxe a la mateixa bifurcació i vam anar caminant pel camí de l'esquerra (el de la dreta ens portaria al monestir), malgrat que les indicacions que ens guiaven deien que deixéssim el cotxe una mica més avall, al pla del Roquer.

Ràpidament vam descobrir amb sorpresa que havíem pres una molt bona decisió, ja que la zona del pla estava totalment ocupada per una gent amb pinta d'urbanitas rancis que deurien d'estar filmant alguna cosa. Vam seguir caminant, malgrat les males mirades que ens van fer aquella gent (ni que el camp fos seu!) i vam localitzar com vam poder el camí cap a llevant que ens havia de portar cap el Pla Xic, amagat darrere d'alguns dels seus múltiples camions i tot terrenys que ho invadien tot.

Vam atravessar el pla de Fàbregues pel camí fins a divisar l'Agullola Xica. Llavors van deixar el camí i vam dirigir-nos cap a l'Agullola a través de les herbes i arbustos, ja que no vam trobar corriol que ens hi portés.

Quan practicament ja érem a tocar de l'Agullola, vam descobrir que no ens havíem equivocat de camí, ja que vam localitzar una pedra on s'indicava el grau de Saltabocs, que havíem de travessar.

El grau de Saltabocs sembla complicat de passar a primera vista, però un cop hi ets t'adones que hi ha una mena d'escaleta artificial picada a la pedra per on es pot anar passant amb relativa facilitat (tot i que cal anar en compte). Val a dir, però, que és molt més senzill travessar-lo en sentit contrari del que anàvem, ja que llavors l'escaleta queda en sentit ascendent.

Passat el grau, el caminet baixa un tros i després va resseguint la cinglera fins al peu de l'Agullola de Rupit, tot i que a estones és més intuïtiu que evident.

La via Normal no es pot dir que sigui cap meravella: la pedra es va desfent i hi ha sorra, arbres i arbustos per tot el seu recorregut (de fet, les reunions es fan en arbres). Però val molt la pena fer-la, primer per la poca dificultat que té i segon per les impressionants vistes que es poden contemplar des del seu cim.

Recordant la nostra classe intensiva de botànica de la setmana passada, vam observar aquesta bonica alzina que estava solitària al costat del camí cap a l'Agullola.

I no cal dir que el Mohawk va quedar encantat amb l'Agullola Xica del Grau, així que ja està planificant a veure a qui podrà enganyar per anar a fer la via que hi ha...


Després de fer la via, vam dinar, vam retornar cap al cotxe i vam anar a l'hostal de Rupit on havíem fer reserva per una nit. He de dir que malgrat tenir dues estrelles, el lloc ens va semblar una delícia. Vam comprovar la comoditat de l'habitació fent una bona migdiada i a la tarda vam sortir a recórrer el poble, que com que no és precisament enorme vam acabar amb mitja hora. Vam fer una volta per la carpa on hi havia els estants d'editorials i llibreries, malgrat que no ens vam inspirar i finalment en vam sortir sense comprar res (ja em diràs, anar a una fira del llibre i no comprar cap llibre!). A les 19:30 ens vam traslladar a la carpa del costat, on s'hi feien les conferències, on l'Araceli Segarra ens va passar una projecció d'impressionants fotografies (aquestes sí que eren impressionants de debò) d'algunes de les seves expedicions: l'Everest, el K2, el Naranjo, etc.

Acabada la projecció, ens en vam anar ràpidament cap a l'hostal, després de provar el fred que s'hi gasta a l'Osona. Ara, no ens queixarem pas, perquè vam sopar com uns reis, així que ens en vam anar a dormir més que contents. Abans, però, fins i tot vam tenir temps de veure, de principi a fi, un partit de futbol (Barça, 6-Atlético de Madrid, 1), cosa que es podria dir que feia anys que no havia vist.

Diumenge teníem previst arribar-nos fins a Cantonigròs i anar a veure la Foradada, però vist que el Salt de Sallent estava pràcticament sec, vam pensar que la Foradada probablement estaria més o menys igual, així que al final vam decidir amortitzar una mica més el que ens costava l'hostal, llevar-nos tardet i fer un mooolt booon esmorzar.

A les 12:00 vam tornar a la carpa de conferències, on es va fer una taula rodona per parlar sobre la relació de la dona amb l'esport i més concretament amb la muntanya. Com que hi havia cinc ponent, la xerrada es va allargar un parell d'hores.

Després d'això, amb el Mohawk vam decidir que ja havíem complert el nostre objectiu del cap de setmana, així que vam iniciar el retorn cap a caseta. Potser no vam fer moltes coses, però la sortida ens va anar d'allò més bé per desconnectar del món quotidià.

I això uns bons estudiants!!

El dimarts de la setmana passada, quan era la meva hora de guàrdia, a les 12:30, anava pel passadís comprovant que no faltés cap professor, que cap alumne s'hagués perdut pel camí i que, en definitiva, tothom fos allà on li tocava ser, quan al passar pel costat de la porta de sortida, em vaig trobar amb tot un grupet de noiets de batxillerat gairebé a punt per marxar cap a casa, quan encara els quedava una hora de classe.

Els vaig preguntar quin profe tenien, perquè a mi no em constava que faltés ningú. Ells em van dir que els tocava anglès, però que la profe estava malalta, així que no tenien classe i com que eren de batxillerat podien marxar. Jo, molt amablement, els vaig fer saber que, efectivament, la profe estava malalta, però que ja li havien enviat un substitut, així que SÍ tenien professor i, per tant, SÍ tenien classe.

Ells van respondre que ja sabien que hi havia substitut, però que no sabien on carai s'havia ficat la persona en qüestió. Mentre la meva companya de guàrdia anava a comprovar on era aquell noi, hi havia alguna cosa que no em quadrava. Vaig preguntar a aquells noiets per què estaven allà a la porta quan se suposa que havien d'estar a l'aula que els tocava, esperant el professor o, si fos el cas, el professor de guàrdia.

Un parell de noietes sembla que llavors es van il·luminar i van decidir anar a mirar a la classe, a veure si, per casualitat, hi havia algú allà esperant-los. Van tornar al cap de ben poc dient que no només el profe substitut era a l'aula, sinó que hi havia alguns dels seus companys també allà i que la classe ja havia començat!

No sé si qualificar-los de "burros" o de massa espavilats...

Però per "espavilats" els meus cinc noiets de batxillerat (sí, tinc CINC noiets a literatura...), que ja em sentiran quan els torni a veure, ja. Què van fer? Doncs això, passar-se d'espavilats: divendres teníem classe a les 13:30 i clar, ja se sap, és divendres, última hora del dia, última hora de la setmana, hi ha gana i s'acosta el cap de setmana...

Total, que van desaparèixer. Vaig anar a a l'aula on teníem classe i ja em va estranyar no trobar-hi ningú, però com que cada dia ens toca anar a una aula diferent, vaig esperar uns minuts, per si s'havien perdut. Era difícil perdre's, perquè a aquella hora els d'ESO ja han plegat, així que en tot l'institut només queden tres o quatre grupets fent classe.

Doncs res, van passar uns quinze minutets i ja va quedar totalment clar que o bé s'havien perdut molt o havien estat abduïts o bé havien decidit fer una campana col·lectiva. Fa poc temps que els conec, però no sé perquè m'inclino a quedar-me amb l'última opció: van fer campana TOTS! Ja m'agradarà veure quina excusa em donaran el pròxim dia de classe...


dimarts, 30 de setembre del 2008

Això sí que són bons funcionaris!

Situacions verídiques que donen bona imatge del funcionariat de casa nostra:

Una professora, comença el curs (els primers dies de setembre, abans de començar les classes). Veu el seu horari d'aquest curs i comenta amb tota la tranquil·litat del món: "Aquest horari no m'agrada. Demanaré la baixa." Dit i fet, ara mateix, quan portem dues setmanetes de classe, ja té substitut en camí...

Un professor, en hora de guàrdia (és a dir, aquelles hores en què un professor ha d'anar a substituir a l'aula els companys que falten). Falten quatre professors (sí, sí, en només dues setmanetes de curs!) i hi ha dos profes de guàrdia. Què faran si són dos i se n'han de substituir quatre? Resposta del funcionari:
- Jo m'agafo un grup i tu un altre
- I la resta? Són 4 grups sense profe!
- I jo què vols que t'hi faci?
Doncs exactament el que ha dit, triar un grupet, tancar-se dins l'aula i oblidar-se de tota la resta, que es veu que no és el seu problema...

Un professor, quan fa deu minuts que hauria de ser a l'aula, parlant tranquil·lament amb un coleguita al mig de l'escala. "Tu no hauries d'anar a classe?" "És igual, ja hi anirà el de guàrdia...


Un professor, arriba deu minuts tard a primera hora del matí. Arriba, puja al segon pis, al despatx, després se'n va al lavabo i potser fins i tot a fer un cafetó. Quan ja han passat 20 minuts de classe se'n va parsimoniosament (tampoc cal estressar-se de bon matí!) cap a l'aula on "el de guàrdia" està fent la feina que li correspon a ell...

El mateix professor, primera hora de la tarda, un grup que no suporta (ni el suporten). Entra a l'aula i tal com ell entra, cinc nanos surten expulsats sense temps d'haver fet res dolent. Un atac preventiu? Els expulsa abans que puguin "liar-la"? O bé és que es treu els problemes de sobre i que se n'ocupi "el de guàrdia"?

Podria seguir així, però és hora d'anar a classe i com que jo no sóc funcionària, m'agrada ser al lloc on em toca ser i a l'hora que em toca...

diumenge, 28 de setembre del 2008

Redescobrint el Montnegre

Avui, després de molts intents fallits, per fi he estrenat un interessant llibre que em va regalar fa un temps el Gatsaule: Itineraris pels parcs naturals de Catalunya. El llibre consisteix en un recull de 26 recorreguts pels diversos parcs naturals d'arreu de Catalunya, des del Cap de Creus fins al Delta de l'Ebre, passant també per Aigüestortes i St Maurici, el Cadí-Moixeró, el Montseny, etc. Un volum d'allò més recomanable, no tan sols pels bonics itineraris que s'hi descriuen, sinó també per la multitud de fotografies que conté, algunes increibles, de la gran i variada fauna i flora que poblen les nostres terres.

Després d'anar-hi donant voltes, perquè n'hi ha molts que ens agraden, finalment ens hem decidit per visitar un dels parcs que ens queden més a prop de casa (que ja se sap que estem en crisi i no és moment de malgastar gasoil...): el parc natural del Montnegre i el Corredor.

El recorregut circular escollit és el que va des del santuari de sant Martí de Montnegre fins al cim del turó Gros, passant per les ruïnes de l'ermita de santa Maria de Montnegre. Com que el camí transcorre bàsicament per pistes forestals que travessen el bosc, no hem tingut moltes ocasions de contemplar el paisatge, tot i que sí hem pogut fer una classe avançada de botànica, intentant reconèixer (amb més o menys fortuna) la gran diversitat arbòria que ens anava indicant el llibre.

Per començar la nostra passejada (que en total ha durat unes dues hores i mitja, fent un recorregut d'uns 8.5 km segons el meu podòmetre) primer hem hagut de descobrir com arribar fins al santuari de st Martí de Montnegre. Tot i que teníem dues alternatives per arribar-hi (per pistes forestals des de Sant Celoni o des de Vallgorguina), ens hem decidit per la que teníem una mica més clara, la que surt des de la C-35 (de Sant Celoni cap a Hostalric), en el polígon industrial situat als afores de sant Celoni, a mà dreta, amb un cartell indicador on posa "cal Batlle" i "boscos del Montnegre".

La pista està en molt bon estat i va seguint el recorregut del GR-5. Hi ha un bon tros fins arribar a l'ermita, al costat de la qual hem deixat el cotxe.


Des del mirador de l'església hem pogut observar pràcticament l'únic paisatge que veuríem en tot el matí: el Montseny.


Deixat ben aparcadet el cotxe i contemplat el paisatge, hem pujat uns metres fins al restaurant i des d'allà hem agafat el camí que surt de la seva dreta, amb un indicador poc estable de paper que ens guia cap a "can Preses".


Val a dir que, tot i el bon estat dels camins, hi ha alguns indicadors que potser necessitarien una petita reforma...


Més o menys a l'alçada de can Preses (que hem vist tan sols de passada a l'esquerra del camí) , hem pogut fer una ullada ràpida (els pocs segons que el brancatge dels arbres ens ha permès veure més enllà) al nostre objectiu: el cim del Turó Gros, amb la torre de vigilància d'incendis saludant-nos des del seu punt més alt.

En aquest punt, el nostre llibre-guia ens informa que podrem observar dos arbres singulars: "un pollancre molt alt i una alzina de soca i de brancatge remarcables." Com que bàsicament estàvem totalment envoltats d'arbres de tot tipus i totes mides, el comentari ens ha semblat una mica presa de pèl: com havíem de saber exactament a quins arbres es referia, amb tanta varietat com hi havia per allà?! La incògnita ens ha durat ben poc, exactament els metres de camí que hem recorregut fins a localitzat sense cap mena de dubte els dos arbres a què es refereix. Del pollancre no en tinc cap foto descent, perquè era tan alt que la meva pobra càmera no arribava a més. Ara, de l'alzina sí que n'ha sortit alguna imatge impressionant.

Tal com ens deia la nostra guia, a uns tres quarts d'hora des de l'inici del recorregut hem trobat una cruïlla, moment en què hem deixat el GR-92 que hem anat seguint per agafar la pista de la dreta (en estat excel·lent igual que fins ara), seguint un indicador que no ens orientava precisament cap a les ruïnes de l'ermita de santa Maria de Montnegre, sinó cap al de nou impressionant ("monumental", segons el llibre) roure que l'acompanya.

Quan hem arribat a la zona (portàvem llavors aproximadament 3 km de recorregut) hem entès perfectament el perquè...

A continuació, hem agafat un caminet que surt just de la dreta de l'ermita, moment en què ha començat l'ascens al turó Gros. Fins aquest moment el camí havia estat molt planet, però s'havia acabat la bona vida...

Aquest camí va a parar a una pista, que hem seguit cap a la dreta fins a arribar a una pista més gran, el pla de la Tanyada, que també hem seguit cap a la dreta. Aquesta pista al cap de poca estona es bifurca en dos camins, un que baixa cap a Sant Iscle de Vallalta i l'altre que ens condueix cap al cim del Turó Gros, com diu el precari indicador. Portàvem ja uns 4 km de trajecte.


Per cert, el que es veu al costat esquerra de la pedra és exactament el que sembla, un collar de gos. I és que avui, a part de compartir pista contínuament amb una multitud de ciclistes que gaudien del bosc com nosaltres, també hem estat tot el matí sentint de lluny (i no tan lluny!), els trets de les escopetes dels caçadors i els lladrucs dels múltiples gossos que els acompanyaven.

Quan ja portàvem aproximadament uns 5.5 km fets des que havíem iniciat la passejada, hem arribat finalment al cim del Turó Gros, cosa que hem descobert no pel paisatge (els arbres no ens permetien veure res), sinó per l'alta torre de guaita contra incendis que hi ha situada just al centre.

Aquí hem fet un breu descans, el temps just per recuperar forces amb alguna barreta de cereals i un bon glop d'aigua, i hem continuat el camí, ara en descens. Durant aquest tram hem trobat altra vegada algunes alzines gegants

però sobretot hem vist molts i molts castanyers, amb la gran quantitat de fulles que ja han perdut i pràcticament entapissaven el terra.

Seguint el camí, poca estona més tard hem trobat el GR-5, que s'hi ajuntava per l'esquerra. A partir d'aquí, hem anat seguint els indicadors blanc-i-vermells del GR fins al final de l'itinerari que ens ha retornat al punt d'inici.

S'ha de vigilar el traçat, ja que hi ha força cruïlles, però no té pèrdua mentre es vagi seguint el GR. Ja a poca distància del final, hi ha un trencant amb un indicador metàl·lic que m'ha semblat com a mínim curiós.

S'ha d'agafar el trencall de la dreta, del GR-92, perquè si seguíssim recte aniríem a parar a la pista de Vallgorguina i Olzinelles. Mig quilòmetre més tard, arribem al punt d'inici del nostre recorregut, que suposarà també el punt final.

Abans d'acabar, però, encara hem tingut temps de passar pel costat d'un seguit d'alzines sureres a les quals feia poc que havien pres el pèl, així que quedava una imatge a estones una mica fantasmagòrica...


En resum, els arbres que hem après en la nostra lliçó de botànica d'avui han estat:

Alzines


Roures (sense més imatges)
Faigs (sense imatges)
Pollancres


Alzines sureres


Castanyers


I si hi havia castanyers i estem a la tardor, també hi havia...

Castanyes!


Però poques, que encara és aviat...


Hem vist també alguns cirerers. I aquest frondós arbre, que no sé molt bé què és...



Acostumada a fer fotos d'animalets (de vegades alguns que caminen per terra, altres que volen pel cel, de vegades altres que s'enfilen per les parets...), avui he canviat de temàtica i m'he dedicat a fotografiar l'únic que podia fotografiar, ja que a part de la pista i els ciclistes no em vist res més!