dimecres, 25 de juliol del 2012

Ai, la Minyona...

Tercera visita en pocs dies a la zona de Sau-Collsacabra. Aquesta vegada l'excursioneta ha estat una mica més llarga que les dues anteriors, amb alguna que altra sorpresa inclosa. Quan vam pujar a l'ermita de Cabrera, vam veure que molt a prop d'allà hi havia un altre petit cim amb una altra ermita al seu damunt. Buscant informació vam descobrir que es tractava del Santuari de Bellmunt i la vam apuntar a la nostra llista de projectes. No va durar gaire com a projecte, ja que pocs dies després, aprofitant les vacances, el bon temps i les ganes de moure'ns una mica, ja hi tornàvem a ser. Divendres, bon esmorzar, cotxe i cap al Collsacabra de nou.

Arribar fins a l'ermita va ser fàcil: deixem el cotxe a Vidrà, reculem una mica per la carretera fins a trobar el GR i l'anem seguint en suau ascens, primer per pista i després per corriol, fins a arribar al Santuari. Precioses vistes de tota la plana, malgrat que la boirina que ho entelava tot no ens va deixar localitzar amb claredat els altres punts que ja havíem visitat.


El retorn  el vam fer per una altra banda, agafant un sender que ens havia de portar fins al PR-C47 i aquest fins a Vidrà. El sender se'ns va fer llarg i monòton, fins que vam arribar al PR i, just agafar-lo, a uns metres de l'enllaç, vam poder comprovar per què a la Tosca de Degotalls se l'anomena d'aquesta manera. Al peu de la tosca hi havia una pedra sorrenca plenament habitada per tot tipus d'animalons que aprofitaven la seva porositat. Sobretot, hi havia un munt de petits rèptils, un dels quals va decidir "posar" per a la foto i, a més, ens va regalar l'espectacle de veure com caçava una mosqueta sense despentinar-se i se la cruspia tranquil·lament al nostre davant.


El PR, que anava seguint per un corriol per dins del bosc, de sobte es va convertir en una pista molt ampla, amb sorra de platja, sense ombra enlloc, que ens va desanimar una mica, pensant que tot el tram que ens quedava seria del mateix estil. Però no va ser així, ja que recorreguts uns quants metres, el PR agafava novament un corriol, que baixava fins al riu i l'anomenat Salt del molí, que ens va agafar desprevinguts, perquè no ens ho esperàvem tan bonic i, sobretot, no comptàvem amb que hi hagués ni gota d'aigua. Vam aprofitar per fer una pausa, remullar-nos una mica els peus, esmorzar, i agafar forces per seguir endavant. Havíem baixat fins al riu, això volia dir que ara tocaria tornar a pujar per arribar fins al poble.




Vam anar seguint el PR fins a arribar al Pont de Salgueda, un pont romànic al costat del qual sortia un sender que ens serviria de drecera per arribar fins a Vidrà. El recorregut se'ns va fer llarg, però finalment van localitzar la petita depuradora de Vidrà, signe inequívoc que ens trobàvem ja prop del poble. I així era, estàvem just a la punta contrària d'on havíem deixar el cotxe, així que vam poder fer la visita turística al poble sense haver-nos-ho proposat.


Uns dies més tard, dimarts, nova i, per ara, última visita al territori dels voltants del pantà de Sau. Aquesta vegada, l'excursioneta va ser molt més curta i, tot s'ha de dir, menys interessant. Vam deixar el cotxe al km 8 de la carretera, passat Folgueroles i cap a Vilanova de Sau. D'allà vam agafar una pista que, entre una cosa i altra, ens va portar fins al mirador del Salt de la Minyona. Aquesta vegada el paisatge no ens va impressionar gaire, potser perquè portàvem ja uns dies veient-lo des de diverses perspectives. A la foto de sota s'hi pot veure, d'esquerra a dreta: el pla d'Aiats, el Castell de Tavertet, el Puig de la Força, l'Agullola de Rupit i, finalment, a l'extrem, el Santuari del Far. I a la tercera fotografia, lamentablement, s'hi pot veure tota la capa de fum sorgit de l'incendi que ha estat cremant aquests dies tot l'Alt Empordà.


El que més ens va cridar l'atenció d'aquest recurregut va ser el Gorg de Llitons, un petit gorg, de 20m de llargada i 5m de profunditat, que ens hauria passat desaparcebut si no hagués estat pel cartell que l'indicar clarament. 
I també les múltiples papallones que vam anar trobant durant tota la pista, que ens anaven fent companyia amb els seus bonics colors.


dijous, 19 de juliol del 2012

I una miqueta més

Segona visita en pocs dies al Collsacabra. Vista la bona experiència de l'excursioneta a Tavertet, amb el Mohawk vam decidir aprofitar el recurs Sau-Collsacabra per fer algunes sortides lleugeres per una zona que ens agrada molt, que tenim força prop de casa i que fins ara no hem aprofitat gaire.


Aquesta vegada vam agafar una víctima que ens va acompanyar a fer la volta per Cantonigròs, la nostra cosina, que últimament té moltes ganes de sortir de casa. Vam anar fins al pla d'Aiats i d'allà vam seguir el pla fins a l'ermita de Cabrera, on s'arriba després de pujar uns 200 escalons.

 

Crec que el més complicat del dia va ser trobar el mas des d'on començava la pujada cap al pla d'Aiats i decidir on deixar el cotxe, ja que no ens vam atrevir a deixar-lo davant de la masia. Un cop localitzat l'inici de la pujada, vam anar fent poc a poc, fins que vam haver de parar una estona per deixar pas a tot un ramat d'ovelles que venia, precisament, del pla cap a on ens dirigíem nosaltres. Vam acabar ben coberts per una bona capa de pols, però després d'uns 40 minuts de tranquil·la ascensió, vam arribar al pla d'Aiats, antigament plantacions de patates, actualment camps de falgueres.


D'allà vam agafar el camí cap a l'esquerra que ens va portar, per entre falgueres i fagedes, i sempre seguint les marques de color blau, a estones mig descolorides, per la cinglera cap al coll del Bram i la penya on hi ha situada l'ermita de Cabrera.

Des del mirador es pot veure tota la plana i les grans muntanyes que la rodegen: des del Montseny, fins a Montserrat, el Pedraforca o el Pirineu, encara que la boirina no els deixava veure amb molta claredat.

De retorn, vam agafar el sender que conduïa cap a Cantonigrós, que baixava fins a la riera d'Aiats, riera que vam anar seguint fins que va aparèixer, de sobte i com per art de màgia, el nostre cotxe al raconet on l'havíem deixat aparcat.

divendres, 13 de juliol del 2012

Una mica de Força

Dimecres, aprofitant que el metge li va dir al Mohawk que li aniria molt bé caminar i, ja que hi érem, posar a prova tant el seu bessó com el genoll, vam decidir anar a fer una excursioneta a una zona que hem voltat ja per totes bandes, però mai deixa de sorprendre'ns: Sau-Collsacabra. Per no forçar gaire la maquinària, vam triar una ruta que segueix una pista totalment apta per a cotxes i sense pràcticament desnivell i que va resseguint un dels cingles que envolten el pantà de Sau, des de Tavertet al Puig de la Força. 

Com que no hi ha gran cosa per destacar, millor no dic res més i us deixo quatre fotos que vam fer. Entre tanta aigua, qui és capaç de trobar la punteta del campanar de Sau?
 



 



dimarts, 10 de juliol del 2012

Actualitzant el marcador

Rellegint la meva última entrada al blog, veig que les coses han evolucionat molt des del 22 d'abril que la vaig escriure. I no precisament cap a bé, sinó més aviat tot el contrari. 

Per començar, el tema econòmic, que cada vegada va a pitjor. Ara mateix ja estan insinuant que s'apujarà l'IVA una barbaritat, entre altres coses. Segons la llumenera del govern, no ens queixem tant, que estem pagant poc respecte la resta de països europeus i, a sobre, té la barra de dir que tot plegat és culpa dels qui no paguen aquests impostos: que si tothom pagués el que ha de pagar, els altres no haurien de pagar més. 

O sigui, que tenim un país ple de xoriços i, a sobre, entre tots els altres hem de pagar els impostos que aquests s'embutxaquen! Quina il·lusió fa saber-ho!! A la nòmina de juny, on cobrem, per ara, mentre no decideixin eliminar-la totalment, una paga extra, aquest any ens han robat a cada un de nosaltres entre 800 i 1000 euros o més. Sí, ja sé que molts diran que no em queixi, que almenys hem cobrat, però què voleu que us digui, a mi, això, no em consola, sobretot sabent que m'estan prenent el que em pertoca mentre altres segueixen embutxacant-se el que els dóna la gana sense que passi res de res.

Pel que fa al tema laboral, tampoc és que sigui per tirar coets. Fa uns mesos em preocupava com ens ho faríem el curs vinent treballant 28 hores a l'institut (això, sense comptar les hores necessàries per preparar classes, elaborar exàmens o corregir-los, feina que es fa a casa, perquè al centre no hi ha temps per fer-ho), fent 20 hores de classe diferents i amb 30 munts d'hormones amb potes per aula. Ara mateix, però, la meva màxima preocupació és saber, precisament, si el curs vinent podré "gaudir" de tots aquests "privilegis", ja que tal com estan les coses ara mateix no estic segura que al setembre tingui feina. Com que la Generalitat s'ha pres tan seriosament el tema d'eliminar personal em veig, després de nou anys fent classes, entrant novament a la roda de les substitucions com si fos una novatilla. Això sí, ells seguiran insistint que la qualitat de l'ensenyament no es veurà afectada per res amb tots aquests canvis, perquè total, com que nosaltres som professionals...

Ara, el més divertit de tot plegat és el tema genoll del Mohawk. En l'anterior entrada m'havia quedat amb l'asseguradora de la FEEC, que es negava a fer-se càrrec del tractament que necessita amb l'excusa que a la ressonància no s'hi veu res. Vam demanar aquell informe fet "amb carinyo" al traumatòleg, que, com era d'esperar, no es va molestar en fer, així que vam aconseguir que l'asseguradora ens permetés demanar una segona opinió a un altre traumatòleg, a veure si aquest es dignava a fer bé la seva feina. Amb tot, el Mohawk va decidir pagar de la seva butxaca una segona ressonància, per si aconseguíem que es veiés alguna cosa que demostrés que té alguna cosa al genoll. 

Aquest segon traumatòleg tampoc va saber trobar res en cap de les dues ressonàncies, però va demanar que li portéssim el CD amb el resultat de l'escaneig, ja que la "radiografia" es veia tan petita que era impossible descobrir-hi res estrany. De totes maneres, va fer un informe demanant rehabilitació, ja que era obvi que al genoll del Mohawk li passava alguna cosa. Ara, el pèrit de l'asseguradora va decidir passar-se pel forro totes les visites als traumatòlegs i basant-se exclusivament en el primer informe que havia fet vés a saber qui sobre la primera ressonància, on deia que tot es veia normal, va denegar taxativament qualsevol tipus de tractament, ni tan sols de deu dies de rehabilitació.

Amb tot això, el temps anava passant i, tres mesos després d'haver-se fet mal, va arribar el dia que la seguretat social li havia donat hora al Mohawk pel traumatòleg. Un parell de dies abans, el Mohawk es va llevar amb molt mal al bessó esquerra, just a sota del genoll lesionat i, com que se li va posar dur com una roca, vam decidir fer una visita al metge de capçalera, per demanar-li la seva opinió. Aquest, després d'observar-lo, va arribar a la conclusió que, al caminar malament degut al mal del genoll, segurament s'havia fet un trencament fibrilar al bessó i per això li feia tant mal. 

Com que li vam dir que al dia següent teníem visita amb el traumatòleg, el metge de capçalera li va receptar quinze dies de repòs absolut, esperant que el traumatòleg confirmés el seu diagnòstic. El dia següent, el traumatòleg de la seguretat social (el tercer ja que visitava el meu maridet), va agafar totes els papers que ell li va portar i, sense gairebé ni mirar-se'l, li va dir que fes repòs pel trencament fibrilar i que la lesió del genoll, segurament era degut a o sé què de la ròtula i que es prengués no sé quines pastilles durant tres mesos i que al setembre el tornés a visitar, a veure si havia funcionat o no.

Passats els quinze dies de repòs absolut, el bessó seguia exactament igual que el primer dia, o pitjor. Així que el Mohawk va decidir fer una segona visita al traumatòleg 2, que era el que més confiança inspirava. Li va portar el CD amb el resultat de la ressonància, com ell havia demanat i, ja que hi érem, li va preguntar sobre el suposat trencament fibrilar del bessó, que no hi havia manera que es desinflés. 

Aquella visita va suposar un punt d'inflexió important dins de tota aquesta història. Al mirar el CD i poder ampliar la imatge tant com fos necessari, el traumatòleg va descobrir un petit indici d'una fractura al menisc, així que després de tantes voltes i suposicions (que si el menisc, que si els lligaments, que si la ròtula, que si...) per fi algú donava una resposta una mica clara al problema del genoll del Mohawk. Ara, pel que fa al tema bessó, després de mirar-s'ho una bona estona, li va dir al Mohawk que ja podia anar corrents cap a urgències, perquè allò no podia ser del genoll i, a més, tenia molta pinta de ser una qüestió vascular. Així que ja ens veieu a la tarda corrent cap a l'hospital, perquè això de ser un "problema vascular" no ens va fer cap mena de gràcia. I així va ser, allà, després d'observar la seva cama i fer-li una anàlisi de sang, van confirmar que el bessó estava inflamat perquè havia tingut una bona trombosi!

El dia següent el van fer tornar a l'hospital, on li van descobrir ràpidament on hi havia el coagul (endevineu on? doncs just a la part del darrere del genoll esquerre) i van començar el tractament amb heparina per descoagular la sang. 

I així està la situació ara mateix: El bessó, gràcies als anticoagulants que fa un mes que s'injecta ha recuperat la seva forma habitual. El genoll sembla que ja no molesta, però probablement el traumatòleg-2 tenia raó i hi ha alguna cosa al menisc, ja que no el pot acabar de doblegar del tot. Però per ara haurà d'estar tres mesos amb la sang més líquida de l'habitual, amb la qual cosa l'especialista vascular li ha recomanant que faci vida normal, però que vagi en compte, perquè per qualsevol ferida de no res pot fer una bona sagnia. Això vol dir que encara que més o menys pugui, haurà d'aguantar un temps més sense escalar, per evitar possibles mals majors i, com que encara que tingui alguna cosa al menisc, ara per ara no s'hi podrà fer res, doncs esperarem a que passin aquests tres mesos per saber què hi ha exactament i decidir cap a on hem de tirar.


Només em queda donar irònicament les gràcies a l'asseguradora que es va desentendre de nosaltres i aquells que per mala gana no van voler o no van saber fer bé la seva feina i han aconseguit que, per deixadesa d'uns i altres, un tema que s'hauria pogut solucionar amb relatiu poc temps hagi acabat en una trombosi que, esperem, no tingui conseqüències posteriors. I unes altres gràcies, i aquest cop ben sinceres, al personal de l'hospital de Mataró, per la seva bona feina i, sobretot, el seu bon tracte.