Actualitzant el marcador

Rellegint la meva última entrada al blog, veig que les coses han evolucionat molt des del 22 d'abril que la vaig escriure. I no precisament cap a bé, sinó més aviat tot el contrari. 

Per començar, el tema econòmic, que cada vegada va a pitjor. Ara mateix ja estan insinuant que s'apujarà l'IVA una barbaritat, entre altres coses. Segons la llumenera del govern, no ens queixem tant, que estem pagant poc respecte la resta de països europeus i, a sobre, té la barra de dir que tot plegat és culpa dels qui no paguen aquests impostos: que si tothom pagués el que ha de pagar, els altres no haurien de pagar més. 

O sigui, que tenim un país ple de xoriços i, a sobre, entre tots els altres hem de pagar els impostos que aquests s'embutxaquen! Quina il·lusió fa saber-ho!! A la nòmina de juny, on cobrem, per ara, mentre no decideixin eliminar-la totalment, una paga extra, aquest any ens han robat a cada un de nosaltres entre 800 i 1000 euros o més. Sí, ja sé que molts diran que no em queixi, que almenys hem cobrat, però què voleu que us digui, a mi, això, no em consola, sobretot sabent que m'estan prenent el que em pertoca mentre altres segueixen embutxacant-se el que els dóna la gana sense que passi res de res.

Pel que fa al tema laboral, tampoc és que sigui per tirar coets. Fa uns mesos em preocupava com ens ho faríem el curs vinent treballant 28 hores a l'institut (això, sense comptar les hores necessàries per preparar classes, elaborar exàmens o corregir-los, feina que es fa a casa, perquè al centre no hi ha temps per fer-ho), fent 20 hores de classe diferents i amb 30 munts d'hormones amb potes per aula. Ara mateix, però, la meva màxima preocupació és saber, precisament, si el curs vinent podré "gaudir" de tots aquests "privilegis", ja que tal com estan les coses ara mateix no estic segura que al setembre tingui feina. Com que la Generalitat s'ha pres tan seriosament el tema d'eliminar personal em veig, després de nou anys fent classes, entrant novament a la roda de les substitucions com si fos una novatilla. Això sí, ells seguiran insistint que la qualitat de l'ensenyament no es veurà afectada per res amb tots aquests canvis, perquè total, com que nosaltres som professionals...

Ara, el més divertit de tot plegat és el tema genoll del Mohawk. En l'anterior entrada m'havia quedat amb l'asseguradora de la FEEC, que es negava a fer-se càrrec del tractament que necessita amb l'excusa que a la ressonància no s'hi veu res. Vam demanar aquell informe fet "amb carinyo" al traumatòleg, que, com era d'esperar, no es va molestar en fer, així que vam aconseguir que l'asseguradora ens permetés demanar una segona opinió a un altre traumatòleg, a veure si aquest es dignava a fer bé la seva feina. Amb tot, el Mohawk va decidir pagar de la seva butxaca una segona ressonància, per si aconseguíem que es veiés alguna cosa que demostrés que té alguna cosa al genoll. 

Aquest segon traumatòleg tampoc va saber trobar res en cap de les dues ressonàncies, però va demanar que li portéssim el CD amb el resultat de l'escaneig, ja que la "radiografia" es veia tan petita que era impossible descobrir-hi res estrany. De totes maneres, va fer un informe demanant rehabilitació, ja que era obvi que al genoll del Mohawk li passava alguna cosa. Ara, el pèrit de l'asseguradora va decidir passar-se pel forro totes les visites als traumatòlegs i basant-se exclusivament en el primer informe que havia fet vés a saber qui sobre la primera ressonància, on deia que tot es veia normal, va denegar taxativament qualsevol tipus de tractament, ni tan sols de deu dies de rehabilitació.

Amb tot això, el temps anava passant i, tres mesos després d'haver-se fet mal, va arribar el dia que la seguretat social li havia donat hora al Mohawk pel traumatòleg. Un parell de dies abans, el Mohawk es va llevar amb molt mal al bessó esquerra, just a sota del genoll lesionat i, com que se li va posar dur com una roca, vam decidir fer una visita al metge de capçalera, per demanar-li la seva opinió. Aquest, després d'observar-lo, va arribar a la conclusió que, al caminar malament degut al mal del genoll, segurament s'havia fet un trencament fibrilar al bessó i per això li feia tant mal. 

Com que li vam dir que al dia següent teníem visita amb el traumatòleg, el metge de capçalera li va receptar quinze dies de repòs absolut, esperant que el traumatòleg confirmés el seu diagnòstic. El dia següent, el traumatòleg de la seguretat social (el tercer ja que visitava el meu maridet), va agafar totes els papers que ell li va portar i, sense gairebé ni mirar-se'l, li va dir que fes repòs pel trencament fibrilar i que la lesió del genoll, segurament era degut a o sé què de la ròtula i que es prengués no sé quines pastilles durant tres mesos i que al setembre el tornés a visitar, a veure si havia funcionat o no.

Passats els quinze dies de repòs absolut, el bessó seguia exactament igual que el primer dia, o pitjor. Així que el Mohawk va decidir fer una segona visita al traumatòleg 2, que era el que més confiança inspirava. Li va portar el CD amb el resultat de la ressonància, com ell havia demanat i, ja que hi érem, li va preguntar sobre el suposat trencament fibrilar del bessó, que no hi havia manera que es desinflés. 

Aquella visita va suposar un punt d'inflexió important dins de tota aquesta història. Al mirar el CD i poder ampliar la imatge tant com fos necessari, el traumatòleg va descobrir un petit indici d'una fractura al menisc, així que després de tantes voltes i suposicions (que si el menisc, que si els lligaments, que si la ròtula, que si...) per fi algú donava una resposta una mica clara al problema del genoll del Mohawk. Ara, pel que fa al tema bessó, després de mirar-s'ho una bona estona, li va dir al Mohawk que ja podia anar corrents cap a urgències, perquè allò no podia ser del genoll i, a més, tenia molta pinta de ser una qüestió vascular. Així que ja ens veieu a la tarda corrent cap a l'hospital, perquè això de ser un "problema vascular" no ens va fer cap mena de gràcia. I així va ser, allà, després d'observar la seva cama i fer-li una anàlisi de sang, van confirmar que el bessó estava inflamat perquè havia tingut una bona trombosi!

El dia següent el van fer tornar a l'hospital, on li van descobrir ràpidament on hi havia el coagul (endevineu on? doncs just a la part del darrere del genoll esquerre) i van començar el tractament amb heparina per descoagular la sang. 

I així està la situació ara mateix: El bessó, gràcies als anticoagulants que fa un mes que s'injecta ha recuperat la seva forma habitual. El genoll sembla que ja no molesta, però probablement el traumatòleg-2 tenia raó i hi ha alguna cosa al menisc, ja que no el pot acabar de doblegar del tot. Però per ara haurà d'estar tres mesos amb la sang més líquida de l'habitual, amb la qual cosa l'especialista vascular li ha recomanant que faci vida normal, però que vagi en compte, perquè per qualsevol ferida de no res pot fer una bona sagnia. Això vol dir que encara que més o menys pugui, haurà d'aguantar un temps més sense escalar, per evitar possibles mals majors i, com que encara que tingui alguna cosa al menisc, ara per ara no s'hi podrà fer res, doncs esperarem a que passin aquests tres mesos per saber què hi ha exactament i decidir cap a on hem de tirar.


Només em queda donar irònicament les gràcies a l'asseguradora que es va desentendre de nosaltres i aquells que per mala gana no van voler o no van saber fer bé la seva feina i han aconseguit que, per deixadesa d'uns i altres, un tema que s'hauria pogut solucionar amb relatiu poc temps hagi acabat en una trombosi que, esperem, no tingui conseqüències posteriors. I unes altres gràcies, i aquest cop ben sinceres, al personal de l'hospital de Mataró, per la seva bona feina i, sobretot, el seu bon tracte.