dijous, 19 d’octubre de 2017

Roures dels Vilars de Valldarques (Coll de Nargó)

Declarats Arbres Monumentals: l'any 1988
Propietari: Francesc Fàbrega i Vilana
Terme municipal: Coll de Nargó (Valldarques)
Coordenades UTM ED50 (m): 
Alçària total: 26 m (I); 19 m (II)
Volt de canó: 4,8 m (I); 5,27 m (II)
Capçada mitjana: 12,5 m (I); 20 m (II)
Edat estimada:


Per arribar fins als Roures dels Vilars (o de Cal Vilàs) de Valldarques ens hem de dirigir a Coll de Nargó i d'allà agafar la carretera L-511 cap a Isona. Unes quantes (moltes) corbes més endavant, trobarem a mà esquerra una pista amb el cartell indicador de "Valldarques". Seguirem la pista principal, ignorant una bifurcació a la dreta, fins que veurem els grans roures. 

Malgrat que n'hi ha dos amb la placa identificativa d'Arbre Monumental, escampats per la zona hi trobarem una bona colla de roures dignes de contemplar. Ara bé, se'ns dubte, el Roure II és el més espectacular de tots (dic Roure II per les dimensions que posa a la web de la Generalitat, tot i que no tinc del tot clar quin seria l'I i quin el II).  

Marco en el mapa en vermell els dos roures amb placa identificativa i en blau els altres roures que teniu per aquí fotografiats.

Roures dels Vilars de Valldarques (octubre de 2017)
Tot i haver-hi anat a mitjans d'octubre, les altes temperatures feien que als arbres els costés més perdre la fulla, així que nosaltres els vam trobar amb el fullatge encara ben verd. De fet, em va sorprendre aquest color tan intens que tenien, potser també per efecte del dia radiant que ens va fer, digne de la millor primavera.
Roure II dels Vilars de Valldarques (octubre de 2017)
Roure II dels Vilars de Valldarques (octubre de 2017)
Roure II dels Vilars de Valldarques (octubre de 2017)

Altre roure (octubre de 2017)
Altre roure (octubre de 2017)
La part negativa de la visita va ser descobrir que el Roure I tenia el tronc ben partit per la meitat (ens va fer la sensació que devia ser recent), cosa que fa preveure que li queda poc temps de vida. Una llàstima.
Roure I dels Vilars de Valldarques (octubre de 2017)

Roure I dels Vilars de Valldarques (octubre de 2017)

Roure I dels Vilars de Valldarques (octubre de 2017)

Altre roure (octubre 2017)

dimarts, 17 d’octubre de 2017

Alzinera de Coma Servera (Ribera d'Urgellet)

Declarat Arbre Monumental: l'any 1988
Propietari: C. Baraut Jordana
Terme municipal: Ribera d'Urgellet (Montant de Tost)
Coordenades UTM ED50 (m):
Alçària total: 11 m
Volt de canó: 3,46 m 
Capçada mitjana: 17,6 m
Edat estimada:

Per arribar a l'Alzinera de Coma Servera (o Cervera, segons posa a la placa identificativa), de la C-14, entre Organyà i Hostalets de Tost, agafarem la carretera LV-4001 i farem les seves mil corbes fins a Montan (o Montant) de Tost. Seguirem avançant per la mateixa carretera, que aviat deixarà de ser asfaltada, tot i que fàcilment transitable, en direcció a Colldarnat/Sorribes, fins que veurem a la nostra esquerra una pista amb un cartell que ens indica la presència de l'alzina. L'Alzinera es troba pocs metres més endins.

Inici de la pista, amb l'antic cartell indicador d'arbre monumental

Alzinera de Coma Servera (octubre de 2017)




diumenge, 20 d’agost de 2017

Avets de les Bagues (Riu de Cerdanya)

Declarats Arbres Monumentals: l'any 2016
Propietari: Ajuntament de Riu de Cerdanya
Terme municipal: Riu de Cerdanya
Coordenades UTM ED50 (m):
Alçària total:  27,5 m (I); 30,5 m (II)
Volt de canó: 4,11 m (II); 4,04 m (II) 
Capçada mitjana: ?? m
Edat estimada:

Arribar als Avets de les Bagues (o de la Baga de Riu) és força senzill. Primer de tot, hem d'anar fins a la població de Riu de Cerdanya, agafant la carretera que surt de l'àrea de servei de la boca nord del túnel del Cadí (per cert, si hi aneu des de la banda de Berga, ja podeu anar preparant els gairebé 12€ que val el peatge del túnel...).

Creuarem el poble i continuarem per la carretera, seguint l'indicador cap al coll de Pendís, que aviat es convertirà en una pista de terra en bon estat, però força pedregosa. Recorrerem cinc quilòmetres de la pista, fins que arribarem al refugi del Serrat de les Esposes, lloc on deixarem el vehicle.

Refugi del Serrat de les Esposes (forma part del recorregut dels Cavalls del Vent)

Ara toca caminar, però pràcticament tot trajecte es fa per pista forestal en molt bon estat (com que no hi circulen vehicles, no s'erosiona gaire), així que no comportarà cap mena de dificultat. Bàsicament, es tracta d'anar seguint els punts taronges pintats a les pedres i també en alguns arbres, durant uns tres quarts d'hora. Com dic, no té pèrdua, perquè va resseguint la pista. Si ho volem fer una mica més interessant, a l'inici, en lloc de començar per la pista, podem dirigir-nos avall, cap al torrent, seguint un petit sender força fressat, on també anirem trobant marques taronges. Aquest sender baixa al torrent, el creua, puja per l'altra banda i es retroba novament amb la pista, que seguirem cap a l'esquerra.

Anirem caminant durant una mitja hora per aquesta pista, veient com de mica en mica el bosc de pins es va convertint en una bonica i ben cuidada avetosa.
 

Passats uns 35 minuts des de l'inici del recorregut, trobarem una bifurcació de la pista, deixarem la que anàvem seguint, que fa una corba cap a la dreta, i seguirem per la de l'esquerra, igual de còmode que l'anterior. Prop de l'encreuament hi podrem veure aquesta "escultura" (al costat del refugi n'hi ha una altra).


Continuarem caminant uns quinze-vint minuts més, encara acompanyats pels punts taronges, però ara pintats als arbres.

Quan la pista creua la carena, veurem a mà dreta un corriol marcat amb unes estaques de fusta pintades amb el mateix color taronja. Deixarem la pista i seguirem aquest corriol, que va resseguint la carena, una estona no massa llarga.

 

Aviat les estaques de color taronja passaran a ser estaques de color verd festuc, fites que haurem d'anar seguint, perquè ens portaran directament fins als peus dels grans avets que estem buscant. Mentrestant, podem anar contemplant els avets de l'Avetosa de Riu, ja que n'hi ha alguns de realment preciosos.

 
Fets uns deu minuts per aquest corriol, el deixarem que segueixi carenejant i nosaltres agafarem un petit sender a mà dreta, indicat també amb una estaca pintada de verd, que de manera força planera recorre aquest vessant i ens portarà als peus dels Avets. De fet, el camí s'acaba allà. En algun moment, aquest sender es desdibuixa, suposem que a causa de la neu que deu cobrir el terra cada hivern, però no passa res, encara que no acabem de veure el sender, simplement hem de seguir avançant en línia recta, sense desnivells, i uns quinze minuts després d'haver-lo començat, trobarem el primer dels grans avets. Hi ha una placa identificativa d'Arbre d'Interès Local (suposo que aviat hi posaran la d'Arbre Monumental), però us asseguro que no cal cap cartell que ens indiqui de quin avet es tracta. El segon avet es troba uns metres més endavant, seguint el mateix camí. 

He de confessar que nosaltres vam començar aquesta recerca amb no massa ganes, ja que els avets declarats monumentals normalment destaquen per la seva alçada, cosa que és difícil de veure quan es troben enmig d'una avetosa i rodejats d'altres avets pràcticament igual d'alts. Aquest fet, a més, fa que sigui impossible fer una fotografia on aparegui tot l'arbre en la seva magnitud, ja que des dels seus peus no es veu la part alta de la copa i tampoc no es pot fer a distància, perquè hi ha molts altres avets pel mig que els tapen. Vaja, que de tots els arbres que formen part de la llista de Monumentals, els avets són els que menys ens interessen, per la dificultat de trobar-los en molts casos (en tenim més d'un pendent que hem anat a buscar, però hem estat incapaços de trobar) i la impossibilitat de treure'n una fotografia decent.

Dic això perquè els Avets de les Bagues ens van deixar bocabadats. Són impressionants, no tan sols per les seves dimensions, sinó també per la seva morfologia: estem acostumats a veure avets ben verticals, amb el seu tronc recte, llarg i més aviat prim de més de trenta metres d'alçada, i sovint peladets, degut a que amb el temps van perdent les fulles de les branques inferiors i amb prou feines aguanten les de les parts superiors.
Amb aquestes imatges comprovareu que els Avets de les Bagues no s'assemblen gens a aquests altres avets que hem anat trobant: els seus troncs, de més de quatre metres de volta, es ramifiquen en diverses besses molt gruixudes, que fins i tot ens van fer dubtar que realment es tractessin d'avets. Deixeu-me que ho posi en majúscules: ESPECTACULARS! Aquests sí fan honor al qualificatiu de MONUMENTALS.

Avet de les Bagues I (agost de 2017)
Avet de les Bagues I (agost de 2017)
Avet de les Bagues II (agost de 2017)
En la imatge de sota no queda massa clar, però els troncs que es veuen entre el tronc principal i el secundari de l'esquerra formen part del mateix arbre. I n'hi ha més, que aquí no es veuen. 

Avet de les Bagues II (agost de 2017)
Avet de les Bagues II (agost de 2017)
 Quan ens hagi acabat de caure la baba, desfarem el camí fet fins arribar al refugi.

I una mica de publicitat: Podeu trobar l'itinerari al llibre Parc Natural del Cadí-Moixeró. 50 indrets amb encant, concretament la Ruta 44: "Avetosa de Riu", igual que la de l'Avet del Barranc de la Fou (Ruta 5) o els Faigs de les Molleres de Gresolet (Ruta 29).

dimarts, 1 d’agost de 2017

Pi de la Valleta Seca (Espot)

Declarat Arbre Monumental: l'any 2016
Propietari:
Terme municipal: Espot (la Valleta Seca)
Coordenades UTM ED50 (m): X 3
Alçària total: 8 m
Volt de canó: 3,45 m
Capçada mitjana:17,3 m
Edat estimada: 500 anys?

Arribar al Pi de la Valleta Seca implica armar-se de paciència, ja que malgrat que no és complicat arribar-hi, l'accés tampoc seria el més còmode del món. Bàsicament, perquè es troba al parc nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, a la zona de la Valleta Seca, al costat del camí de pujada del Gran Encantat. Diguem que en línia recta no està massa allunyat del Pi de Monestero ni de l'Avet de la Solaneta, però sí que hi ha uns quants metres de desnivell de distància entre uns i altres.

 
Per agafar el sender cap al Gran Encantat, anirem al refugi d'Ernest Mallafré, prop de l'estany de Sant Maurici, i des d'allà prendrem el camí cap a la Valleta Seca (si anéssim cap a la dreta entraríem a la vall de Monestero, per on podríem anar a l'estany de Monestero i el seu Pi). És un corriol que no està senyalitzat, però com que hi accedeix força gent, està ben fressat. 

El Pi es troba abans de començar la tartera d'ascens a l'Encantat. Malgrat no tenir placa identificativa, és evident de quin arbre es tracta, ja que als seus voltants no hi ha cap altre pi amb les seves dimensions. Segons diu a la web de la Generalitat, li calculen uns 500 anys de vida, amb totes les seves cicatrius ben marcades de diversos impactes de llamps  i el pas del temps, cosa que voldria dir que es tracta d'un autèntic supervivent.


Pi de la Valleta Seca (setembre de 2016)
Pi de la Valleta Seca (setembre de 2016)

diumenge, 30 de juliol de 2017

Llistat de comarques

  1. Alt Camp
  2. Alt Empordà
  3. Alt Penedès
  4. Alt Urgell
  5. Alta Ribagorça
  6. Anoia
  7. Bages
  8. Baix Camp
  9. Baix Ebre
  10. Baix Empordà
  11. Baix Llobregat
  12. Baix Penedès
  13. Barcelonès
  14. Berguedà
  15. Cerdanya
  16. Conca de Barberà
  17. Garraf 
  18. Garrigues
  19. Garrotxa
  20. Gironès
  21. Maresme
  22. Moianès
  23. Montsià
  24. Noguera
  25. Osona
  26. Pallars Jussà
  27. Pallars Sobirà
  28. Pla de l'Estany
  29. Pla d'Urgell
  30. Priorat
  31. Ribera d'Ebre
  32. Ripollès
  33. Segarra
  34. Segrià
  35. Selva
  36. Solsonès
  37. Tarragonès
  38. Terra Alta
  39. Urgell
  40. Vall d'Aran
  41. Vallès Occidental
  42. Vallès Oriental

Avet del Barranc de la Fou (Alàs i Cerc)

Declarat Arbre Monumental: l'any 2016
Propietari:
Terme municipal: Alàs i Cerc
Coordenades UTM ED50 (m):
Alçària total: 25 m
Volt de canó: 3,98 m 
Capçada mitjana: 9,5 m
Edat estimada:

Per trobar l'Avet del Barranc de la Fou primer haurem d'anar fins a la població de Cerc. Per arribar-hi, des de la Seu d'Urgell agafarem la carretera C-462. Seguirem en direcció a Adraén (passant de llarg El Ges, el poble més ben senyalitzat del món, ja que en cinc metres hi ha quatre indicadors diferents que ens diuen on som!), però abans d'arribar-hi trobarem, al quilòmetre 71,8 una pista a mà esquerra, que agafarem. La pista dona la volta i retorna a la carretera al quilòmetre 69,5, així que es pot agafar des d'una banda o altra.


La pista està en molt bon estat, però quan hi vam anar nosaltres ens vam trobar amb una sorpresa al mig del camí que va fer que haguéssim de deixar el cotxe en aquell punt i, ja que hi érem, seguíssim a peu la nostra recerca.


Passarem pel Coll de la Mà, on trobarem una bifurcació. deixarem la pista que fa una corba tancada a la dreta, i seguirem per la pista que ens surt cap a l'esquerra. Poc després trobarem un cartell que ens indicarà que hem de deixar la pista i endinsar-nos al bosc, seguint unes estaques amb pintura color verd-groc (color festuc, com ens va dir l'expert) que ens guiaran fins als peus de l'Avet.


La veritat és que aquesta vegada vam fer la nostra "cacera" amb un company, tècnic del Parc Natural del Cadí-Moixeró, bon coneixedor de la zona, que ens va guiar fins a l'arbre, perquè nosaltres sols no sé pas si l'hauríem trobat. Bàsicament perquè, vés a saber per quin motiu, algun "simpàtic" va decidir arrencar el pal indicador del sender i també la primera fita que indica el sender, no massa fressat, així que si no hagués estat pel company, hauríem passat de llarg el sender, intentant localitzar un cartell que en aquells moments estava mig amagat a terra. El vam tornar a recol·locar al seu lloc, però no descartem que qui el va treure la primera vegada ho torni a fer un altre cop.

 

Avet del Barranc de la Fou (juliol de 2017)
Com podeu comprovar a les imatges, a l'Avet se li noten el pes dels anys i, sobretot, de la neu que ha hagut d'aguantar al llarg del temps. Té totes les branques de la part de baix seques i està força tocat també d'una de les bandes, mentre que per l'altra banda va resistint més o menys bé. Crec que li aniria bé una bona poda de tanta branca morta.

Tronc de l'Avet del Barranc de la Fou (juliol de 2017)

Avet del Barranc de la Fou (juliol de 2017)
Molt a prop del nostre Avet, en vam veure un altre de ben curiós. No té res d'especial pel que fa a la seva mida, però sí per la forma, ja que té el tronc diguem-ne que poc vertical. Probablement, va quedar mig aterrat pel pes de la neu, però va sobreviure i va continuar creixent, prenent aquest forma tan curiosa, que hem vist en pins, però crec que fins ara no havíem trobat en cap avet.

Avet veí
Aprofitant que aquell dia anàvem amb bona companyia vam descobrir un indret molt proper a la pista de l'Avet que desconeixíem totalment que existís. Si ho voleu veure, només cal deixar el cotxe uns metres passada l'entrada a la pista, al coll de la Trava, i caminar per la pista que trobarem a mà esquerra fins que trobem algun indret on acostar-nos al marge dret. En aquest cas, la pista també és transitable, però no està en tan bones condicions com l'anterior. 


Ràpidament vam entendre per què a tota aquesta zona l'anomenen "Les terres vermelles".


Avui aprofitaré per fer una mica de propaganda d'un llibre, publicat fa uns mesos, ideal per als interessats en conèixer el Parc Natural del Cadí-Moixeró (parc que engloba zones de les comarques de la Cerdanya, el Berguedà i l'Alt Urgell) fent recorreguts força assequibles:

- Parc Natural del Cadí-Moixeró. 50 indrets amb encant, de Joan Casòliva, editorial Farell

Us podria dir que nosaltres vam seguir un dels seus itineraris (la Ruta 5, concretament), però seria cert a mitges, ja que més que el llibre, nosaltres seguíem el seu autor. D'aquí uns dies, si aconseguim quadrar les agendes, esperem fer-ne un altre.

dissabte, 22 de juliol de 2017

Alzina de Pelleu (Isona i Conca Dellà)

Declarat Arbre Monumental: l'any 1992
Propietari:
Terme municipal: Isona i Conca Dellà
Coordenades UTM ED50 (m):
Alçària total: 15 m
Volt de canó: 5,28 m 
Capçada mitjana: 21,3 m
Edat estimada:

Ja aviso, abans de començar, que aquesta entrada serà llargueta, així que si us interessa, haureu de tenir una mica de paciència...

Comencem. Si feu cas de les instruccions que ens dona la web d'Arbres Monumentals per a arribar fins a la fantàstica carrasca, "Per arribar-hi, un cop a Tremp, cal creuar el Pont del Riu i allà agafar el camí de la Coma, que segueix el barranc de la Coma. Resseguir aquest camí uns 2,5 km. Allà cal deixar el cotxe i resseguir el camí que queda a l’esquerra (uns 100 m) i ja es podrà veure l’Alzina."

Si feu, com deia, exactament el que ens diu, trobareu la pista que comenta, avançareu aquests 100 metres i probablement us passarà el mateix que ens va passar a nosaltres: que anireu donant voltes i voltes per la zona camí amunt i camí avall, pensant que potser la pista a la que es refereix no és una, sinó una altra i que bàsicament el problema és vostre per no haver calculat prou bé els 2,5 km i seguireu buscant i buscant i el màxim que trobareu serà aquesta alzina, molt bonica, això sí, però amb un tronc que ni de bon tros s'aproxima als 5 metres que se suposa que ha de tenir l'alzina que esteu buscant.

Si a això li afegiu que nosaltres hi vam anar passades les 12 del migdia d'un dia radiant de ple juliol, pensant que trobaríem l'alzina ràpidament (havia de ser ben a prop de la pista, oi?) i podríem anar a dinar, que ja anava sent hora, comprendreu que acabéssim recordant-nos de tots i cada un dels ossos de la persona que havia fet aquestes indicacions. 

Total, que aquell dia vam decidir dinar sota l'ombra d'aquella preciosa alzina, que d'aquí un temps perfectament podrà entrar a la llista de Monumentals, acceptar que havíem fracassat totalment en la nostra recerca (tan fàcil que semblava d'entrada) i a la tarda preguntar a sant Google, que ho sap pràcticament tot, on ens havíem equivocat. 

Quina va ser la nostra sorpresa quan sant Google no ens va donar una resposta, sinó diverses i que, a més, eren contradictòries entre elles! Quin embolic!! On carai devia ser l'Alzina de Pelleu que, segons sembla, molta gent coneix, però ningú és capaç de situar-la correctament sobre un mapa i posar-hi unes indicacions clares per arribar-hi? Ni tan sols el mapa de l'Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC) la marca al lloc on toca, ja que la situa gairebé al mateix punt que la web dels Arbres, però ja us dic jo que allà hi ha unes quantes alzines, però cap d'elles és la de Pelleu.

Algun dia, quan estigui emprenyada de debò, faré una llista amb totes les fitxes d'Arbres Monumentals que hem trobat amb errors, molts d'ells amb l'arbre mal situat sobre el mapa, fet que no tan sols ens ha portat diverses vegades a donar voltes sobre les nostres pròpies passes intentant localitzar un arbre que no existeix (almenys no en el lloc assenyalat), sinó que en alguna ocasió podria haver estat pitjor, ja que jo no, però el Mohawk, que és més atrevit i molt més tossut que jo, insisteix en anar-se'n pendent amunt, pendent avall per indrets on no hi ha camí fins a trobar el que busca.

Per sort, el meu company, com ja he dit, és molt tossut, així que aquella tarda va començar una exhaustiva investigació per a descobrir on és realment la carrasca i, finalment, va elaborar la seva pròpia teoria, que resulta que va ser encertada, com vam poder comprovar dos dies més tard.

Així doncs, ara sí, em posaré seriosa i us intentaré explicar on ÉS de debò de debò l'Alzina de Pelleu. Perquè sí que existeix, però es troba a uns cinc quilòmetres del punt on la situa la web de la Generalitat. El més curiós és que, per exemple, les mides de l'alzina i la fotografia que acompanyen la fitxa sí que corresponen a la carrasca i, a més, hi ha cartells indicadors en diversos punts del camí que ens diuen clarament on es troba, cartells que són, òbviament, de la Generalitat...Un misteri, tot plegat...

Per arribar a l'Alzina de Pelleu ho podem fer des de les dues bandes de la pista que passa molt a prop seu (de Tremp a Orcau), així que jo us explicaré la que vam fer nosaltres, perquè de l'altra banda no us en puc donar informació. D'entrada, resulta que les indicacions de la web no eren tan errònies, ja que sí que hem d'anar a trobar el camí de la Coma, però passant força de llarg els 2,5 km.

Per arribar al camí de la Coma, des de Tremp agafarem la carretera C-1412b en direcció a Isona i algun quilòmetre més endavant, després de creuar el riu Noguera Pallaresa, a mà esquerra veurem l'indicador cap a la central hidroelèctrica. Allà mateix, al costat de la carretera, podeu fer una petita parada per admirar els tres espectaculars plàtans que ni tan sols, inexplicablement, estan considerats d'interès local.


Creuarem el pont sobre el canal i agafarem el trencall cap a la dreta. Malgrat que hi ha un bon tram asfaltat, de seguida descobrirem que el recorregut el farem per una pista de sorra, però que està en molt bon estat, així que no hi ha cap complicació per passar-hi amb qualsevol vehicle.

Farem uns 3-4 quilòmetres, fins que trobarem una bifurcació. Allà deixarem el cotxe, ja que la pista que seguirem, la de la dreta, no és apta gairebé per a cap tipus de vehicle (a no ser que es tracti d'una moto, un quad o un tot-terreny dels de veritat, no de joguina com el meu petit tot camí, que m'ha portat per moltes pistes forestals sense queixar-se, però que dubto molt que aquesta li hagués fet cap gràcia). Mentre anem avançant, podrem contemplar el paisatge que anem deixant enrere, amb el pantà de Sant Antoni acompanyant-nos tot el camí.



A l'inici de la pista, on haurem deixat el cotxe, veurem el primer indicador que ens anirà guiant, malgrat que no fa massa falta, ja que bàsicament anirem fent revolts, durant aproximadament una hora, seguint aquesta pista. En alguns trams trobarem petits corriols ben fressats que ens podran servir per tallar camí i fer-lo menys monòton, malgrat que nosaltres, com que no teníem massa clar si anàvem bé, vam preferir anar seguint la pista (sí que els vam agafar, però, en el trajecte de tornada).

Al cap d'una hora arribarem a un encreuament de pistes al coll, però ara trobarem un altre indicador que no només ens dirà com anar fins a Orcau, sinó que fins i tot ens indicarà el camí per arribar fins a l'Alzina de Pelleu.



Així doncs, només caldrà anar seguint els cartells per trobar l'Alzina. Pocs metres passat aquest indicador, podrem veure des de lluny la capçada de la gran carrasca i el pantà de Sant Antoni darrere seu.


Tot i que hi podríem arribar baixant "camp a través" per un corriol mig fressat, nosaltres vam preferir accedir-hi còmodament seguint la pista i els indicadors. Malgrat que faci la sensació d'estar-nos allunyant del nostre objectiu, poca estona després trobarem un altre indicador que ens dirà, clarament, que anem per bon camí: aquí deixarem la pista i agafarem el sender que ens deixarà als peus de l'Alzina.

Alzina de Pelleu (juliol de 2017)
Alzina de Pelleu (juliol de 2017)

Després d'admirar l'espectacular tronc de l'Alzina de Pelleu, retornarem al cotxe pel mateix camí per on haurem vingut...o no, perquè ara, per estalviar temps i, sobretot, distància, podem agafar corriols que hem anat trobant en l'anada.