dimarts, 1 d’agost de 2017

Pi de la Valleta Seca (Espot)

Declarat Arbre Monumental: l'any 2016
Propietari:
Terme municipal: Espot (la Valleta Seca)
Coordenades UTM ED50 (m): X 3
Alçària total: 8 m
Volt de canó: 3,45 m
Capçada mitjana:17,3 m
Edat estimada: 500 anys?

Arribar al Pi de la Valleta Seca implica armar-se de paciència, ja que malgrat que no és complicat arribar-hi, l'accés tampoc seria el més còmode del món. Bàsicament, perquè es troba al parc nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, a la zona de la Valleta Seca, al costat del camí de pujada del Gran Encantat. Diguem que en línia recta no està massa allunyat del Pi de Monestero ni de l'Avet de la Solaneta, però sí que hi ha uns quants metres de desnivell de distància entre uns i altres.

 
Per agafar el sender cap al Gran Encantat, anirem al refugi d'Ernest Mallafré, prop de l'estany de Sant Maurici, i des d'allà prendrem el camí cap a la Valleta Seca (si anéssim cap a la dreta entraríem a la vall de Monestero, per on podríem anar a l'estany de Monestero i el seu Pi). És un corriol que no està senyalitzat, però com que hi accedeix força gent, està ben fressat. 

El Pi es troba abans de començar la tartera d'ascens a l'Encantat. Malgrat no tenir placa identificativa, és evident de quin arbre es tracta, ja que als seus voltants no hi ha cap altre pi amb les seves dimensions. Segons diu a la web de la Generalitat, li calculen uns 500 anys de vida, amb totes les seves cicatrius ben marcades de diversos impactes de llamps  i el pas del temps, cosa que voldria dir que es tracta d'un autèntic supervivent.


Pi de la Valleta Seca (setembre de 2016)
Pi de la Valleta Seca (setembre de 2016)

diumenge, 30 de juliol de 2017

Llistat de comarques

  1. Alt Camp
  2. Alt Empordà
  3. Alt Penedès
  4. Alt Urgell
  5. Alta Ribagorça
  6. Anoia
  7. Bages
  8. Baix Camp
  9. Baix Ebre
  10. Baix Empordà
  11. Baix Llobregat
  12. Baix Penedès
  13. Barcelonès
  14. Berguedà
  15. Cerdanya
  16. Conca de Barberà
  17. Garraf 
  18. Garrigues
  19. Garrotxa
  20. Gironès
  21. Maresme
  22. Moianès
  23. Montsià
  24. Noguera
  25. Osona
  26. Pallars Jussà
  27. Pallars Sobirà
  28. Pla de l'Estany
  29. Pla d'Urgell
  30. Priorat
  31. Ribera d'Ebre
  32. Ripollès
  33. Segarra
  34. Segrià
  35. Selva
  36. Solsonès
  37. Tarragonès
  38. Terra Alta
  39. Urgell
  40. Vall d'Aran
  41. Vallès Occidental
  42. Vallès Oriental

Avet del Barranc de la Fou (Alàs i Cerc)

Declarat Arbre Monumental: l'any 2016
Propietari:
Terme municipal: Alàs i Cerc
Coordenades UTM ED50 (m):
Alçària total: 25 m
Volt de canó: 3,98 m 
Capçada mitjana: 9,5 m
Edat estimada:

Per trobar l'Avet del Barranc de la Fou primer haurem d'anar fins a la població de Cerc. Per arribar-hi, des de la Seu d'Urgell agafarem la carretera C-462. Seguirem en direcció a Adraén (passant de llarg El Ges, el poble més ben senyalitzat del món, ja que en cinc metres hi ha quatre indicadors diferents que ens diuen on som!), però abans d'arribar-hi trobarem, al quilòmetre 71,8 una pista a mà esquerra, que agafarem. La pista dona la volta i retorna a la carretera al quilòmetre 69,5, així que es pot agafar des d'una banda o altra.


La pista està en molt bon estat, però quan hi vam anar nosaltres ens vam trobar amb una sorpresa al mig del camí que va fer que haguéssim de deixar el cotxe en aquell punt i, ja que hi érem, seguíssim a peu la nostra recerca.


Passarem pel Coll de la Mà, on trobarem una bifurcació. deixarem la pista que fa una corba tancada a la dreta, i seguirem per la pista que ens surt cap a l'esquerra. Poc després trobarem un cartell que ens indicarà que hem de deixar la pista i endinsar-nos al bosc, seguint unes estaques amb pintura color verd-groc (color festuc, com ens va dir l'expert) que ens guiaran fins als peus de l'Avet.


La veritat és que aquesta vegada vam fer la nostra "cacera" amb un company, tècnic del Parc Natural del Cadí-Moixeró, bon coneixedor de la zona, que ens va guiar fins a l'arbre, perquè nosaltres sols no sé pas si l'hauríem trobat. Bàsicament perquè, vés a saber per quin motiu, algun "simpàtic" va decidir arrencar el pal indicador del sender i també la primera fita que indica el sender, no massa fressat, així que si no hagués estat pel company, hauríem passat de llarg el sender, intentant localitzar un cartell que en aquells moments estava mig amagat a terra. El vam tornar a recol·locar al seu lloc, però no descartem que qui el va treure la primera vegada ho torni a fer un altre cop.

 

Avet del Barranc de la Fou (juliol de 2017)
Com podeu comprovar a les imatges, a l'Avet se li noten el pes dels anys i, sobretot, de la neu que ha hagut d'aguantar al llarg del temps. Té totes les branques de la part de baix seques i està força tocat també d'una de les bandes, mentre que per l'altra banda va resistint més o menys bé. Crec que li aniria bé una bona poda de tanta branca morta.

Tronc de l'Avet del Barranc de la Fou (juliol de 2017)

Avet del Barranc de la Fou (juliol de 2017)
Molt a prop del nostre Avet, en vam veure un altre de ben curiós. No té res d'especial pel que fa a la seva mida, però sí per la forma, ja que té el tronc diguem-ne que poc vertical. Probablement, va quedar mig aterrat pel pes de la neu, però va sobreviure i va continuar creixent, prenent aquest forma tan curiosa, que hem vist en pins, però crec que fins ara no havíem trobat en cap avet.

Avet veí
Aprofitant que aquell dia anàvem amb bona companyia vam descobrir un indret molt proper a la pista de l'Avet que desconeixíem totalment que existís. Si ho voleu veure, només cal deixar el cotxe uns metres passada l'entrada a la pista, al coll de la Trava, i caminar per la pista que trobarem a mà esquerra fins que trobem algun indret on acostar-nos al marge dret. En aquest cas, la pista també és transitable, però no està en tan bones condicions com l'anterior. 


Ràpidament vam entendre per què a tota aquesta zona l'anomenen "Les terres vermelles".


Avui aprofitaré per fer una mica de propaganda d'un llibre, publicat fa uns mesos, ideal per als interessats en conèixer el Parc Natural del Cadí-Moixeró (parc que engloba zones de les comarques de la Cerdanya, el Berguedà i l'Alt Urgell) fent recorreguts força assequibles:

- Parc Natural del Cadí-Moixeró. 50 indrets amb encant, de Joan Casòliva, editorial Farell

Us podria dir que nosaltres vam seguir un dels seus itineraris (la Ruta 5, concretament), però seria cert a mitges, ja que més que el llibre, nosaltres seguíem el seu autor. D'aquí uns dies, si aconseguim quadrar les agendes, esperem fer-ne un altre.

dissabte, 22 de juliol de 2017

Alzina de Pelleu (Isona i Conca Dellà)

Declarat Arbre Monumental: l'any 1992
Propietari:
Terme municipal: Isona i Conca Dellà
Coordenades UTM ED50 (m):
Alçària total: 15 m
Volt de canó: 5,28 m 
Capçada mitjana: 21,3 m
Edat estimada:

Ja aviso, abans de començar, que aquesta entrada serà llargueta, així que si us interessa, haureu de tenir una mica de paciència...

Comencem. Si feu cas de les instruccions que ens dona la web d'Arbres Monumentals per a arribar fins a la fantàstica carrasca, "Per arribar-hi, un cop a Tremp, cal creuar el Pont del Riu i allà agafar el camí de la Coma, que segueix el barranc de la Coma. Resseguir aquest camí uns 2,5 km. Allà cal deixar el cotxe i resseguir el camí que queda a l’esquerra (uns 100 m) i ja es podrà veure l’Alzina."

Si feu, com deia, exactament el que ens diu, trobareu la pista que comenta, avançareu aquests 100 metres i probablement us passarà el mateix que ens va passar a nosaltres: que anireu donant voltes i voltes per la zona camí amunt i camí avall, pensant que potser la pista a la que es refereix no és una, sinó una altra i que bàsicament el problema és vostre per no haver calculat prou bé els 2,5 km i seguireu buscant i buscant i el màxim que trobareu serà aquesta alzina, molt bonica, això sí, però amb un tronc que ni de bon tros s'aproxima als 5 metres que se suposa que ha de tenir l'alzina que esteu buscant.

Si a això li afegiu que nosaltres hi vam anar passades les 12 del migdia d'un dia radiant de ple juliol, pensant que trobaríem l'alzina ràpidament (havia de ser ben a prop de la pista, oi?) i podríem anar a dinar, que ja anava sent hora, comprendreu que acabéssim recordant-nos de tots i cada un dels ossos de la persona que havia fet aquestes indicacions. 

Total, que aquell dia vam decidir dinar sota l'ombra d'aquella preciosa alzina, que d'aquí un temps perfectament podrà entrar a la llista de Monumentals, acceptar que havíem fracassat totalment en la nostra recerca (tan fàcil que semblava d'entrada) i a la tarda preguntar a sant Google, que ho sap pràcticament tot, on ens havíem equivocat. 

Quina va ser la nostra sorpresa quan sant Google no ens va donar una resposta, sinó diverses i que, a més, eren contradictòries entre elles! Quin embolic!! On carai devia ser l'Alzina de Pelleu que, segons sembla, molta gent coneix, però ningú és capaç de situar-la correctament sobre un mapa i posar-hi unes indicacions clares per arribar-hi? Ni tan sols el mapa de l'Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC) la marca al lloc on toca, ja que la situa gairebé al mateix punt que la web dels Arbres, però ja us dic jo que allà hi ha unes quantes alzines, però cap d'elles és la de Pelleu.

Algun dia, quan estigui emprenyada de debò, faré una llista amb totes les fitxes d'Arbres Monumentals que hem trobat amb errors, molts d'ells amb l'arbre mal situat sobre el mapa, fet que no tan sols ens ha portat diverses vegades a donar voltes sobre les nostres pròpies passes intentant localitzar un arbre que no existeix (almenys no en el lloc assenyalat), sinó que en alguna ocasió podria haver estat pitjor, ja que jo no, però el Mohawk, que és més atrevit i molt més tossut que jo, insisteix en anar-se'n pendent amunt, pendent avall per indrets on no hi ha camí fins a trobar el que busca.

Per sort, el meu company, com ja he dit, és molt tossut, així que aquella tarda va començar una exhaustiva investigació per a descobrir on és realment la carrasca i, finalment, va elaborar la seva pròpia teoria, que resulta que va ser encertada, com vam poder comprovar dos dies més tard.

Així doncs, ara sí, em posaré seriosa i us intentaré explicar on ÉS de debò de debò l'Alzina de Pelleu. Perquè sí que existeix, però es troba a uns cinc quilòmetres del punt on la situa la web de la Generalitat. El més curiós és que, per exemple, les mides de l'alzina i la fotografia que acompanyen la fitxa sí que corresponen a la carrasca i, a més, hi ha cartells indicadors en diversos punts del camí que ens diuen clarament on es troba, cartells que són, òbviament, de la Generalitat...Un misteri, tot plegat...

Per arribar a l'Alzina de Pelleu ho podem fer des de les dues bandes de la pista que passa molt a prop seu (de Tremp a Orcau), així que jo us explicaré la que vam fer nosaltres, perquè de l'altra banda no us en puc donar informació. D'entrada, resulta que les indicacions de la web no eren tan errònies, ja que sí que hem d'anar a trobar el camí de la Coma, però passant força de llarg els 2,5 km.

Per arribar al camí de la Coma, des de Tremp agafarem la carretera C-1412b en direcció a Isona i algun quilòmetre més endavant, després de creuar el riu Noguera Pallaresa, a mà esquerra veurem l'indicador cap a la central hidroelèctrica. Allà mateix, al costat de la carretera, podeu fer una petita parada per admirar els tres espectaculars plàtans que ni tan sols, inexplicablement, estan considerats d'interès local.


Creuarem el pont sobre el canal i agafarem el trencall cap a la dreta. Malgrat que hi ha un bon tram asfaltat, de seguida descobrirem que el recorregut el farem per una pista de sorra, però que està en molt bon estat, així que no hi ha cap complicació per passar-hi amb qualsevol vehicle.

Farem uns 3-4 quilòmetres, fins que trobarem una bifurcació. Allà deixarem el cotxe, ja que la pista que seguirem, la de la dreta, no és apta gairebé per a cap tipus de vehicle (a no ser que es tracti d'una moto, un quad o un tot-terreny dels de veritat, no de joguina com el meu petit tot camí, que m'ha portat per moltes pistes forestals sense queixar-se, però que dubto molt que aquesta li hagués fet cap gràcia). Mentre anem avançant, podrem contemplar el paisatge que anem deixant enrere, amb el pantà de Sant Antoni acompanyant-nos tot el camí.



A l'inici de la pista, on haurem deixat el cotxe, veurem el primer indicador que ens anirà guiant, malgrat que no fa massa falta, ja que bàsicament anirem fent revolts, durant aproximadament una hora, seguint aquesta pista. En alguns trams trobarem petits corriols ben fressats que ens podran servir per tallar camí i fer-lo menys monòton, malgrat que nosaltres, com que no teníem massa clar si anàvem bé, vam preferir anar seguint la pista (sí que els vam agafar, però, en el trajecte de tornada).

Al cap d'una hora arribarem a un encreuament de pistes al coll, però ara trobarem un altre indicador que no només ens dirà com anar fins a Orcau, sinó que fins i tot ens indicarà el camí per arribar fins a l'Alzina de Pelleu.



Així doncs, només caldrà anar seguint els cartells per trobar l'Alzina. Pocs metres passat aquest indicador, podrem veure des de lluny la capçada de la gran carrasca i el pantà de Sant Antoni darrere seu.


Tot i que hi podríem arribar baixant "camp a través" per un corriol mig fressat, nosaltres vam preferir accedir-hi còmodament seguint la pista i els indicadors. Malgrat que faci la sensació d'estar-nos allunyant del nostre objectiu, poca estona després trobarem un altre indicador que ens dirà, clarament, que anem per bon camí: aquí deixarem la pista i agafarem el sender que ens deixarà als peus de l'Alzina.

Alzina de Pelleu (juliol de 2017)
Alzina de Pelleu (juliol de 2017)

Després d'admirar l'espectacular tronc de l'Alzina de Pelleu, retornarem al cotxe pel mateix camí per on haurem vingut...o no, perquè ara, per estalviar temps i, sobretot, distància, podem agafar corriols que hem anat trobant en l'anada.

divendres, 21 de juliol de 2017

Avets de Forns (Alins)

Declarats Arbres Monumentals: l'any 2016
Propietari: EMD d'Àreu
Terme municipal: Alins (Àreu)
Coordenades UTM ED50 (m): X 361858  Y 4716173
Alçària total:  22,7 m (I); 21 m (II)
Volt de canó: 4,4 m (I); 3,4 m (II)
Capçada mitjana: 10,6 m (I); 14,7 m (II)
Edat estimada:

Arribar als Avets de Forns té una gran part relativament fàcil i una altra petita part un pèl més complicada.

Primer de tot, per arribar-hi, des d'Alins ens hem de dirigir al poble d'Àreu. Deixarem el cotxe a l'aparcament i ens prepararem per caminar en pujada constant durant una hora i mitja. És una excursió que es pot fer a l'estiu, ja que va alternant sol i ombra, així que, malgrat la calor, a estones descansem de l'exposició al sol.

Quan haguem aparcat, ens dirigirem a peu cap al final del poble i a la nostra esquerra agafarem una pista asfaltada amb diversos cartells indicadors. Un d'aquests cartells ens diu: Avets de Costuix 1h 30'. Encara que a la llista d'Arbres Monumentals aquests avets hi apareixen com a "Avets de Forns", són els mateixos que aquí anomenen "de Costuix".


Així doncs, aquí comença la part fàcil de l'excursioneta, ja que durant una hora i mitja l'únic que hem de fer és anar seguint tranquil·lament aquests indicadors. Les indicacions temporals per mi són força encertades. Suposo que el Kilian Jornet ho faria amb uns deu minuts, però nosaltres hi vam estar més o menys l'estona que anaven indicant els cartells.
Que no ens enganyi l'inici de la pujada: el camí no està asfaltat ni és tan ample com aparenta d'entrada, perquè l'asfalt s'acaba amb les últimes cases. Als pocs metres, just passar la darrera caseta, comença un corriol estretet, però molt ben fressat i amb marques del GR-11 que ens acompanyaran durant bona estona del nostre recorregut, a part dels continus indicadors que ens asseguren que anem pel bon camí (tot i que seria difícil perdre-s'hi, va bé que hi siguin). 


Mentre anem avançant en continu ascens, no exagerat, però sense descans, a estones el nostre sender anirà creuant una pista forestal només apta per a cotxes especialitzats (tot i veure's en molt bon estat, no crec que al meu petit tot-camí li fes cap gràcia passar-hi). Desconec si hi deu transitar algun vehicle habitualment: hi havia marques de roderes, però nosaltres no en vam veure cap. Vaja, que si algú s'avorreix del sender, pot anar fent el mateix recorregut, encara que més llarg, per la pista.


Al cap d'una hora, aproximadament, arribarem a les Bordes de Costuix, on s'acabarà per fi la pujada i començarem el camí planer que ja no deixarem. El que sí deixarem aquí són les marques del GR, que, anant cap a la dreta, condueixen cap el coll de Tudela, mentre que nosaltres agafarem la pista cap a l'esquerra.


Al cap de ben poc trobarem un nou cartell indicador que ens marca 25' fins als Avets. Ara anirem seguint el que suposo que deu ser una antiga pista forestal en desús, perquè el camí es fa ample i segueix planer, però aquí ja no hi ha marques de roderes de cotxe.


Avançant còmodament per aquesta pista, podrem contemplar el paisatge, on es diferencia clarament la zona que va cremar un incendi l'any 2002, que van tardar cinc dies en poder apagar-lo, ja que en part s'anava propagant subterràniament. Els Avets de Forns se'n van salvar per poc, ja que vam trobar restes de brases no massa lluny d'on són.



Tenint en compte que fins aquest moment haurem anat trobant indicadors clars de camí cap els Avets, suposarem que quan arribem als arbres també veurem algun cartell que ens els indiqui. Doncs sí i no, perquè aquí és on apareix la petita part complicada.

Anem per parts: passats els 25 minuts, veurem a l'esquerra del camí un pal que ens indica "Avets singulars de Costuix", i esperarem aixecar la vista i fer un "ooohhh", però d'entrada no els veurem per enlloc. 


Primer de tot, us recomano que arribeu fins al final de la pista, uns minutets després de passar pel costat d'aquest cartell. No té res d'especial, però es tracta d'una petita glorieta que a nosaltres ens va semblar molt agradable i ideal per a asseure's una estona i esmorzar amb tranquil·litat.

Quan haguem recuperat forces, retornarem al punt on haurem vist el pal indicador. No veurem cap avet espectacular a prop nostre (sí que hi ha una soca d'un antic avet que devia ser força gros, però del qual ja tan sols en queda aquest tros) ni cap corriol que ens permeti accedir còmodament al barranc on imaginem que haurien de trobar-se els arbres que busquem.

Ara bé, si mirem més enllà, a través de les copes dels avets més propers, podrem intuir on es troba el nostre objectiu. Per un moment haurem pensat que algú ens estava prenent el pèl i que allà no hi havia cap arbre Monumental, però resulta que sí que hi són, uns metres més avall de la pista i confosos amb la resta d'avets.

Nosaltres hi vam arribar a través d'una mena de corriol no massa fressat que comença uns cinquanta metres abans del pal indicador. Com que no és massa evident, hi vam deixar una fita per marcar-ho, tot i que no sé si hi aguantarà gaire temps.


Aquí comença la petita aventura: anem baixant uns metres per la banda esquerra del barranc i un moment o altre localitzarem la placa verda identificativa d'Arbre Monumental, ara sí, com a Avets de Forns. Per sort, la placa es veu a força distància, abans que l'avet mateix, així que potser és més senzill dedicar-nos a localitzar aquesta placa (almenys mentre hi sigui) que els arbres. Quan arribem fins allà, comprovarem que realment hi ha dos avets que destaquen entremig de la resta d'arbres del seu voltant, per l'amplada dels seus troncs més que per la seva alçada. Un dels avets és al costat de la placa, l'altre força a prop, uns metres més avall. 

Avet de Forns I (juliol de 2017)
Avet de Forns II (juliol de 2017)
Si seguiu aquesta mena de corriol que vam agafar nosaltres, passareu pel costat d'una altra soca, espectacular, que, junt amb l'anterior, que havíem vist prop de la fita d'"Arbres singulars de Costuix", ens fa pensar en el que devia haver estat aquesta avetosa en algun moment del passat recent.  

dissabte, 27 de maig de 2017

Pi de Nerola (Odèn)

Declarat Arbre Monumental: l'any 2000
Propietari:
Terme municipal: Odèn (Llinars-Cambrils)
Coordenades UTM ED50 (m): X 366160  Y 4667152
Alçària total: 25,5 m
Volt de canó: 3,3 m 
Capçada mitjana: 19 m
Edat estimada:

Per arribar al Pi de Nerola, si ens situem a Sant Llorenç de Morunys, primer de tot ens haurem de dirigir per la carretera L-401 cap a Cambrils (no confondre'l amb el Cambrils del Baix Camp). Travessarem el poble i, quan veiem la Fonda Agustí, agafarem el trencall a l'esquerra, cap al càmping La Comella. Passat el càmping, trobarem una pista asfaltada a mà dreta, que agafarem. Seguirem avançant uns 900 metres, atents a mà esquerra per veure l'indicador que ens assenyala el Pi. La pinassa queda amagada enmig del bosc, així que des de la pista no es veu, per això cal estar atents a no passar-nos de llarg el cartell, ja que si no no la trobarem. 


La pista és força estreta i té pocs llocs on apartar-se. Passats on bon tros del pi, trobarem en una corba un molt bon lloc on deixar el cotxe i retrocedir aquest tram a peu per la mateixa pìsta. El Pi, encara que no es vegi des de la pista, es troba molt a prop del cartell indicador, així que tan sols hem de caminar una mica seguint el petit sender que ens hi portarà. 

Pi de Nerola (maig de 2017)
Ferida d'un llamp
Peu de la pinassa, amb alguns forats de pigot negre
Capçada de la pinassa vista des de la pista

La comarca del Solsonès sempre es mereix una visita. Prop del Pi de Nerola hi ha multitud de llocs preciosos per visitar a la Vall de Lord: les Fonts del Cardener, el pantà de la Llosa del Cavall, el Santuari de Lord, des d'on es poden veure unes vistes espectaculars, etc.

A falta d'un trèvol de quatre fulles, em quedo amb aquesta flor amb cinc pètals
Fonts del Cardener