dimecres, 28 de juliol del 2010

I al cinquè dia...es va fer la llum!

Doncs sí, dissabte, just el dia que marxàvem d'Ordesa, es va aixecar així de radiant

Sort que encara ens quedaven tres dies més per gaudir del bon temps. Així doncs, al matí vam recollir la tenda ràpidament i dues hores més tard la tornàvem a muntar al càmping de La borda d'Arnaldet, on ja ens comencen a conèixer, de les vegades que hi hem estat.

Fa temps que sé que el Mohawk té una sola idea al cap, així que aquella tarda vaig decidir fer realitat el seu desig i, òbviament, el vaig acompanyar a escalar. Vam estar una estona provant les vies d'escalada que hi ha a Aigues Pases, un sector que queda just a sobre del pàrquing de la vall de Benasque, més a munt del qual ja no s'hi pot accedir si no és amb autobús. El Mohawk va poder fer una via i gairebé aconseguir-ne una altra, fins que vaig començar a rondinar perquè els mosquits havien decidit destrossar-me a picades.

A la nit, per donar-nos una alegria al cos, vam anar fins a Benasque, a sopar a una pizzeria que ja coneixem d'altres anys, que ja n'hi havia prou de menjar de càmping. Al sortir del local vam poder comprovar que el "ventet" que ens havia acompanyat a Torla, vulguis o no ens acompanyiria també a Benasque. Per sort no va durar gaire i a la nit vam poder dormir tranquil·lament, novament acompanyats pel so del riu veí, l'Ésera en aquesta ocasió.

El diumenge no teníem massa clar què fer, perquè es preveia un dia dens, amb molts "dominguerus" voltant per tot arreu. Vam buscar alternatives menys concurregudes, així que vam dedicar el matí a visitar cascades properes al càmping, que desconeixíem. Primer vam pujar cap a Cerler i poc abans d'arribar a les pistes d'esquí, a mà esquerra vam trobar una petita esplanada on deixar el cotxe i un caminet que ens va portar fins a les cascades del Boom. L'aigua baixava amb tanta força que no ens hi vam poder ni acostar i, a més, com que bufava una mica el vent, les gotes d'aigua no em van deixar fer més d'un parell de fotografies de la cascada. Potser aquesta cascada no serà tan coneguda com la Cola de Caballo, però vam pensar que no li té res a envejar.

Després vam agafar novament el cotxe i vam anar fins a Liri, on vam trobar tot un grup de gent baixant el seu barranc. Només vam poder contemplar el primer dels seus salts d'aigua, però si tota la resta és igual, el seu descens ara mateix ha de ser impressionant.

Havíem aconseguit el nostre doble objectiu: evitar aglomeracions i poder contemplar indrets interessants. Però encara quedava molt dia per davant, i no el vam desaprofitar. A la tarda, després de dinar i fer una bona migdiada, vam travessar el congost de Ventamillo, porta d'entrada a la vall de Benasque, i vam anar fins a Foradada del Toscar, on fa cosa d'any i mig hi van muntar una via ferrada. El cartell indicava que el recorregut durava gairebé dues hores i en aquest cas no anava pas errat. La via no és perfecta, però ens va agradar molt. Té una mica de tot: trams totalment verticals, altres horitzontals, un parell de ponts i fins i tot una petita cima.

No la vam acabar del tot, perquè a les 21h havíem reservat taula per sopar al restaurant del càmping (on s'hi menja de meravella) i se'ns estava fent tard. Quan ja portàvem una hora i tres quarts de recorregut, vam trobar un "escape" de la via, que vam aprofitar i vam retornar cap a Sesué.

No cal dir que vam sopar com reis, així que vam canviar una mica la idea inicial de marxar del càmping al matí següent i els vam dir que ens quedaríem fins al migdia, per dinar també allí. Dilluns al matí, abans de recollir la tenda i tota la resta, encara vam tenir temps de visitar una altra cascada (tan boniques que estan aquest any, s'havia d'aprofitar!). Vam anar fins a Eriste i allà vam seguir les indicacions cap al refugi Ángel Orús per arribar a la cascada Espigantosa.

Ara sí que ja ens podíem donar per satisfets: havíem fet una excursió per Ordesa, dues vies ferrades, una tarda d'escalada i fotografies a multitud de cascades esplendoroses. A més havíem seguit el savi consell que ens van donar els nostres pares respectius: "si la pluja no us deixa fer res més, almenys aprofiteu-ho per menjar bé". I així ho vam fer!

Després de recollir-ho tot i dinar al càmping, vam dirigir-nos fins a Aínsa, on pràcticament cada any passem una nit al Mesón de l'Aínsa abans d'iniciar el definitiu retorn cap a la normalitat. Dimarts, després d'esmorzar, ara sí, vam carregar-ho tot al cotxe i, després d'unes tres hores llargues de camí, tornàvem a ser a caseta.

dimarts, 27 de juliol del 2010

Sant Pere no mou mobles...fa mudança!

Hola, estimat blog meu. Fa temps que et tinc una mica abandonat, així que avui dedicaré una estoneta a explicar-te com han anat les vacances d'aquest any.

Per no perdre la tradició, amb el Mohawk vam decidir anar a passar una setmana al Pirineu aragonès, un lloc que ens té el cor robat. Aquest any, a més, amb les múltiples pluges i grans nevades que ha fet, esperàvem trobar les cascades ben ufanoses. I així ha estat.

Aquesta vegada vam decidir passar tres dies a Ordesa i després uns altres tres a Benasque, als càmpings de San Antón i La borda d'Arnaldet, que ja coneixem d'altres anys. Dimarts 20 de juliol vam iniciar el viatge sota l'amenaça d'un front fred atlàntic, amb posibilitat de pluges, potser fins i tot tempestes intenses, pels pròxims tres o quatre dies. Ens ho vam repensar una mica, però com que ja ho teníem tot empaquetat, vam decidir no fer gaire cas de les previsions meteorològiques i fugir ràpidament de l'enganxifosa xafogor mediterrània que patim per aquí.

A mesura que anàvem acostant-nos a Huesca, el cel cada vegada anava confirmant-nos més l'encert de les per nosaltres tristes prediccions meteorològiques, però no volíem perdre l'esperança, així que vam seguir endavant, fins a arribar, cinc hores més tard d'haver sortit de casa, a Torla, a les portes del Parc Nacional d'Ordesa-Monte Perdido. Allà ens va caure una galleda d'aigua freda a sobre; d'acord, l'aigua no procedia de cap galleda, però sí que ens va caure a sobre i era lleugerament freda.

Tot just arribar al càmping San Antón li vam comentar al noi de la recepció com es preveia el temps i ell ens va dir que sí, que el dia estava rarot, tant bon temps que havia fet fins llavors. Si és que va ser arribar nosaltres i començar el diluvi! Bé, diluvi no, però ens va començar a espurnejar just quan acabàvem de treure tot el material per muntar la tenda. Buf, que malament començaven les vacances! Almenys va tenir l'amabilitat de deixar de ploure l'estona necessària perquè poséssim a lloc tots els trastos.

A la tarda havíem pensat d'anar a repetir la ferrata del Sorrosal, al poble veí de Broto, però vist el panorama, ens vam limitar a anar a visitar la cascada del Sorrosal, que baixa paral·lela a la ferrata (o és a l'inrevés?).

Al vespre vam poder sopar amb certa tranquil·litat al càmping, tot i que no podem dir el mateix del dormir. Mentre sopàvem a l'aire lliure, de tant en tant anàvem veient com clarors al cel, però arribada la matinada, llavors sí que va començar la gran tempesta: llamps encegadors, trons que ressonaven per tota la vall i una pluja a estones intensa que ens va fer patir per les nostres pertinences dins la tenda, ja que és força nova i encara no l'havíem posat a provar sota aquestes circumstàncies. Per sort, la tempesta va passar, la tenda va aguantar a la perfecció i nosaltres vam poder dormir unes horetes tranquil·lament, acompanyats contínuament del so del riu Ara, que baixava a uns quants metres de distància.

Dimecres es va llevar tot ennuvolat,

així que vam decidir plantejar-nos un canvi de plans. Volíem pujar al parc, anar fins a la cascada Cola de Caballo, que ja havíem vist fa uns anyets, però en època de sequera i, per tant, poca aigua, i tornar per l'anomenada Faja de Pelay, que transcorre uns cent metres per damunt la vall. Com que la previsió del temps deia que el front fred duraria més o menys fins el dijous, vam decidir quedar-nos a Ordesa un dia més, a veure si divendres hi havia sort i podíem fer l'excursió prevista. El dimecres, aprofitant que al matí no plovia, tot i el cel lleugerament amenaçador, vam anar fins a Biescas, a repetir la ferrata de Santa Elena que, malgrat l'1 hora i 45 minuts de durada que indica el panell informatiu, es pot fer amb mitja horeta.

De baixada vam veure com els núvols s'anaven tornant amenaçadors de veritat, així que vam tornar ràpidament a Torla. El temps es va aguantar fins a mitja tarda, justament quan vam sortir a fer un cop d'ull a la petita ermita que dóna nom al càmping de San Antón. Just tocar la paret, va sonar el primer tro, així que vam decidir anar a contemplar la tempesta tot prenent un refresc al bar del càmping. I a la nit, novament, altra vegada la gran tempesta que va començar com a les 3 de la matinada i que amb prou feines ens va deixar dormir.

Dijous va començar el dia encara més fosc que l'anterior,

així que vam decidir passar un dia de relaxament total sense pràcticament moure'ns de la tenda. Vam anar a passejar per Torla, vam dinar en un restaurant del poble i després, a la tarda, van estar jugant a l'Scrabble dins la tenda, gaudint de l'agradable temperatura que ens envoltava, uns 20º.

Divendres ens vam aixecar envoltats de boira per tot arreu, però vam decidir que ja que ens havíem quedat un dia més a Ordesa per anar a fer l'excursió, hi aniríem igualment, encara que plogués. Així doncs, vam agafar l'autocar que ens va portar a dalt del parc (al juliol i l'agost està prohibit l'accés amb cotxe particular i s'hi ha d'anar amb els autocars del parc; 4,5€ el bitllet d'anada i tornada). Allà tot seguia sota la boira, però ens vam abrigar i vam iniciar el recorregut cap a Cola de Caballo, unes dues hores i mitja de camí (uns 8 km segons el meu probablement mal calibrat podòmetre).

Al sortir de la part més estreta de la vall i entrar a la zona del Circ de Soaso, de sobte es va acabar tota aquella boira i darrere seu va aparèixer un dia radiant que feia dies que no vèiem.

Per fi, havia valgut la pena arriscar-se: el dia era esplèndid i les cascades baixaven tan plenes com esperàvem!

De retorn, el Mohawk, preocupat per la seva Selene, va decidir canviar els plans i evitar passar per la Faja de Pelay, ja que la boira i els núvols incipients que tornaven a treure el nas per darrere les muntanyes no la feien gaire recomanable. Així doncs, queda pendent per un altre any.

Aquella nit ja no va ploure, no, però en el seu lloc va començar una bona ventada que, altra vegada, va posar a prova la instal·lació de la nostra tenda. Afortunadament, sembla que la vam muntar prou bé, així que no hi va haver cap problema ni amb la pluja ni amb el vent. La part positiva va ser que el vent va eixugar la humitat que les tempestes havien deixat a la nostra tenda, així que dissabte al matí la vam poder recollir fàcilment, sense mullar-nos ni enfangar-nos gens.

Completada la primera part del nostre viatge, ens en vam anar cap a la segona vall que volíem visitar: Benasque.