dissabte, 30 d’agost del 2014

Pi de les Tres Branques I, Pi de les Tres Branques II (Castellar del Riu)

En una col·lecció de "fitxes" sobre els arbres Monumentals de casa nostra no hi podia faltar l'Arbre Monumental per excel·lència, el més simbòlic de tots els nostres arbres, el Pi de les Tres Branques, representació dels tres puntals dels "Països Catalans". Curiosament, tantes vegades que l'hem vist per televisió i n'hem sentit parlar i fins ara mai l'havíem arribat a veure en directe.

Aquest arbre, que va viure més de dos-cents anys, va morir als volts de l'any 1915, però les seves restes s'han mantingut ben dretes fins als nostres dies. Una de les tres branques ja fa temps que es va partir i, recentment, uns desconeguts li han tallat amb motoserra una altra de les seves tres branques. Així doncs, el seu aspecte actual és el que podeu veure més avall.

Pi de les Tres Branques

Declarat Arbre Monumental: 1987
Propietari:
Terme municipal: Castellar del Riu (pla de Campllong)
Coordenades UTM ED50 (m): X 399390  Y 4662968
Alçaria total: 25 m
Volt de canó: 1,85 m
Capçada mitjana:  
Edat estimada:

Per arribar-hi, des de Berga hem d'agafar la carretera en direcció als Rasos de Peguera. A uns cinc quilòmetres, trobarem a mà esquerra un trencall cap a Castellar del Riu (BV-4243), cap on hem de dirigir-nos. Un quilòmetre més endavant, arribarem al pla de Campllong, on localitzarem ràpidament el Pi just al costat de la carretera.

Pi de les Tres Branques (agost de 2014)

Pi de les Tres Branques II

Declarat Arbre Monumental: 1987
Propietari:
Terme municipal: Castellar del Riu (pla de Campllong)
Coordenades UTM ED50 (m): X 399152  Y 4662835
Alçaria total: 19 m
Volt de canó: 2,97 m
Capçada mitjana: 12,6 m
Edat estimada:

El Pi Jove és un altre pi, molt més jove que l'anterior, i en plena vitalitat, que curiosament també té tres branques i creix esplèndid molt a prop del Pi de les Tres Branques. Per veure'l, hem d'avançar uns metres i, just a l'altra banda de la carretera, endinsar-nos per la pista forestal que hi ha. No tardarem gaire a trobar-nos davant d'aquest preciós exemplar. 

Ens va espantar veure-hi en una de les branques senyals de motoserra, com si algú hagués intentat tallar-li també una de les branques, però finalment s'ho hagués repensat. Deixant de banda temes ideològics i polítics que no vénen al cas, em sabria molt greu que l'arbre acabés pagant una factura que no li pertoca. Que hagin tallat una branca al Pi de les Tres Branques, més enllà del fet simbòlic que representa, no deixa de ser una bretolada feta a un cadàver de gairebé cent anys que probablement hauria caigut pel propi pas del temps, però aquest exemplar, que es troba en ple creixement, no es mereix acabar d'aquesta manera.

Pi de les Tres Branques Jove (agost de 2014)

divendres, 29 d’agost del 2014

Faig Setrill de la Baga de Gresolet (Saldes)

Declarat Arbre Monumental: l'any 2016
Propietari: Família Capmasats de Gresolet
Terme municipal: Saldes (Baga de Gresolet)
Coordenades UTM ED50 (m): X 395492  Y 4680009
Alçaria total: 28 m
Volt de canó: 3,79 m
Capçada mitjana: 24,5 m
Edat estimada:

Per completar l'excursió a les Molleres podem visitar també el Faig Setrill de la Baga de Gresolet, que no ve de passada, però no es troba massa allunyat dels altres futurs arbres Monumentals (bé, comptant que n'hi ha dos més morts que vius, no sé si arribaran a ser-ho, d'oficialment Monumentals...).

Malgrat que s'hi pot arribar a peu, nosaltres vam decidir anar-hi amb el cotxe, aprofitant el bon estat de la pista. Des del santuari del Gresolet, on nosaltres vam fer una parada tècnica per recuperar energies, s'ha de continuar pista amunt una estona més, fins que trobarem una corba pronunciada de gairebé 180º cap a la dreta. Ens hem d'aturar just abans d'entrar a la corba, quan a mà esquerra veurem una pista amb una gran roca a l'entrada, barrant el pas als vehicles, senyalitzada amb un vistós punt vermell.


Deixarem el cotxe en aquest punt, ben aparcat, que no molesti als vehicles que circulin per la pista (en deu minuts que hi vam ser, vam veure passar tres cotxes, així que es podria dir que és una pista força transitada) i entrarem al bosc per aquesta segona pista. Mentre anem caminant, podrem observar que els faigs d'aquesta fageda no són tan poca cosa com semblava a primera vista. Vam trobar almenys tres faigs que nosaltres afegiríem sense problemes a la llista d'arbres remarcables, fins que van aparèixer de nou els pals-fita amb marques grogues, que ens van indicar que el nostre objectiu era ben a prop.
Un altre faig també prou remarcable (agost de 2014)

La veritat és que no vam acabar d'entendre per què es destaca aquest faig en concret i no altres del seu voltant, des del nostre punt de vista, més interessants. Potser pel fet de tenir altres arbres molt alts a prop, vam tenir la sensació que aquest faig tampoc era tan espectacular. I, sobretot, quan feia poca estona havíem vist el Faig Gros i el seu imponent tronc que deixava en ridícul qualsevol altre exemplar. 

Ara, només veure'l, el que queda clar és el motiu del nom de Faig "Setrill".
Faig Setrill de la Baga de Gresolet (agost de 2014)

Faigs del Clot de l'Om, Faig Gros de les Molleres i Avet de les Molleres (Saldes)

Dins del PNIN del Pedraforca, al Bosc del Gresolet, s'hi poden trobar diversos arbres amb previsió de ser declarats Monumentals. Com que de moment es tracta tan sols d'una previsió, cap d'ells té la placa identificativa d'Arbre Monumental. Ara bé, trobar-los és relativament senzill, ja que contínuament anem trobant cartells pel camí que ens indiquen clarament cap a on hem d'anar i, fins i tot, pals-fita amb pintura groga en aquells punts que podrien ser una mica més perdedors. 

Bona part del recorregut va per pista forestal en molt bon estat (no transitable en cotxe, perquè el camí està vallat) i la resta pel mig del bosc, amb les fites que ens van marcant el camí, així que l'excursioneta és força agradable. Més si tenim en compte que comença als peus del Pedraforca, una de les muntanyes més boniques de casa nostra.


Per arribar als arbres que teniu a continuació, ens hem de dirigir cap a l'ermita-refugi-àrea recreativa del Gresolet. Per anar-hi hem d'agafar la carretera que ens porta al Pedraforca i agafar la pista cap al Collell i Gresolet. Són uns vuit quilòmetres de pista, asfaltada en algun tram, que està en molt bon estat. Uns 200 metres abans d'arribar a l'ermita veurem a mà esquerra (clarament indicada) la pista a Les Molleres, que anirem seguint. Nosaltres vam deixar el cotxe al costat dels indicadors, però es pot deixar també al costat de l'ermita, on hi ha més espai per aparcar.

Al mateix lloc on hi ha l'indicador de Les Molleres, trobarem el primer cartell que ens guiarà fins als arbres. Bé, ara ja sabem que l'excursió serà de sis quilòmetres.


Ara toca caminar per la pista forestal, sota els peus del Pedraforca, que nosaltres amb prou feines vam veure, ja que estava envoltat de núvols, dirigint-nos cap al Bosc de Gresolet.


A la primera bifurcació ja veurem el cartell que ens indica la proximitats dels primers grans arbres, els quatre faigs del Clot de l'Om. Aquí deixarem momentàniament la pista i començarem a trobar els primers pals amb pintura groga que ens portaran fins als peus dels arbres. Hem de creuar el rierol, així que potser cal preveure una tovalloleta si ha plogut recentment, malgrat que nosaltres vam poder passar sense cap problema saltant per sobre dels còdols.


Faigs del Clot de l'Om I, II, III i IV

Declarats Arbres Monumentals: l'any 2016
Propietari: Capmasats de Gresolet
Terme municipal: Saldes (les Molleres de Gresolet)
Coordenades UTM ED50 (m): X393559  Y 4679396
Alçaria total: 35 m (el més alt)
Volt de canó: 4,64 m (el més ample)
Capçada mitjana: 26,5 m (la més gran)
Edat estimada:

Els quatre arbres, com tota la zona del seu voltant, estan molt ben cuidats. Tot i això, un d'ells presenta un aspecte deplorable, que fa preveure que li queda poc temps de vida. Els altres tres es veuen en força més bon estat. Us deixo una foto de cada un dels faigs, tot i que no sabria dir-vos a quin correspon cada número (I, II, III i IV).
Tal com deia fa uns dies, a la "fitxa" de l'Avet de Canejan, els faigs són uns arbres que tenen un aspecte fantasmagòric. Aquests, al trobar-se en una forta pendent, tenen algunes arrels a la vista, cosa que augmenta aquesta sensació de ser màgics. Nosaltres hi vam anar a finals d'agost i les seves fulles encara continuaven ben verdes. D'aquí unes poques setmanes, el seu color serà ben diferent.





([Agost de 2017] Faig una actualització a la fitxa: m'informen els meus "ocellets" que el tronc del Faig que aquí ja comentava que presentava un aspecte deplorable finalment s'ha partit per la meitat i ha caigut, així que ara sí deu ser definitivament mort. De totes maneres, espero que m'ho confirmin, a més de l'estat del Faig Gros, que fa tres anys també tenia un aspecte ben lamentable. Una llàstima perdre uns exemplar tan excepcionals.)

Faig Gros de les Molleres de Gresolet

Declarat Arbre Monumental: l'any 2016
Propietari: Capmasats de Gresolet
Terme municipal: Saldes (les Molleres de Gresolet)
Coordenades UTM ED50 (m): X 392765  Y 4679260
Alçaria total: 20 m
Volt de canó: 5,22 m
Capçada mitjana: 20,5 m
Edat estimada:

Vistos els Faigs del Clot de l'Om, retornem a la pista i seguim el nostre camí. En una nova bifurcació veurem el següent cartell indicador. 


Aquesta vegada ens diu que toca deixar la còmoda pista per la que veníem i entrar de ple a dins del bosc. A partir d'aquest moment, el passeig ja no serà tan agradable, ja que començarem a trobar més d'una pujadeta i aquests 600 metres se'ns faran eterns, en comparació al tram recorregut fins llavors. Novament, apareixeran els pals-fita amb pintura groga que ens aniran marcant el camí. Aquí sí caldrà seguir-los en compte, ja que hi ha algun moment que el sender queda amagat per les herbes, així que ens podríem perdre fàcilment si no fos per les fites.
Quan arribem al Faig Gros descobrirem que hi hem arribat una mica massa tard. Malgrat que segueix viu, el seu aspecte és força lamentable. I si comparem aquesta imatge amb la que apareix a la web de la Generalitat, veiem clarament que està empitjorant per moments. Una llàstima, ja que es deu tractar del faig més gros que hem vist fins el moment i d'aquí poc tan sols en quedaran les restes.

Faig Gros de les Molleres de Gresolet (agost de 2014)


Avet de les Molleres de Gresolet

Declarat Arbre Monumental: l'any 2016
Propietari: Capmasats de Gresolet
Terme municipal: Saldes (les Molleres de Gresolet)
Coordenades UTM ED50 (m): X 392712  Y 4679175
Alçaria total: 35 m
Volt de canó: 4,08 m
Capçada mitjana: 13,5 m
Edat estimada:

Seguim dos-cents metres més camí amunt enmig del bosc fins a arribar a l'Avet, on finalitzarem el nostre recorregut. Per cert, us adverteixo que a la zona hi ha una bona colla de mosquits que no tenen cap mena de problema per travessar tot tipus de roba: deu minuts que vam seure al costat de l'Avet per menjar els cacauets salats que portàvem i...com ens van deixar l'esquena!!

Avet de les Molleres de Gresolet (agost de 2014)

Només faltarà desfer el camí fet i anar fins a l'àrea recreativa del Gresolet, on trobarem taules i bancs de fusta on podrem seure i esmorzar o dinar còmodament.

Arbres Monumentals del Berguedà

La comarca central del Berguedà té nou arbres declarats Monumentals, un d'ells potser l'arbre més conegut del nostre territori, malgrat portar gairebé cent anys mort:

- Pi de les Tres Branques (Castellar del Riu)
- Pi de les Tres Branques II (Castellar del Riu)
- Alzina dels Colls (Casserres)


dimecres, 20 d’agost del 2014

Auró del Remei (Camprodon)

Declarat Arbre Monumental: l'any 2016
Propietari:
Terme municipal: Camprodon (Creixenturri, Santuari del Remei)
Coordenades UTM ED50 (m): X 448587  Y 4682463
Alçaria total: 18 m
Volt de canó: 3,22 m
Capçada mitjana: 18,7 m
Edat estimada:

Per localitzar l'Auró del Remei, el primer que haurem de fer és, òbviament, localitzar l'ermita del Remei, a Creixenturri. Per arribar-hi, hem d'agafar la carretera C-38 des de Sant Pau de Segúries en direcció Camprodon. En un moment que la carretera fa una corba força tancada, veurem a mà dreta l'entrada d'una pista amb molts cartells indicadors, el més vistós dels quals diu "Can Peric" (si arribem a veure el càmping Vall de Camprodon ens haurem passat de llarg...).

Anirem seguint aquesta pista, seguint els cartells, un pèl descolorits, que ens guiaran fins a l'ermita del Remei. La pista està en força bon estat, tot i que a partir de l'última bifurcació que trobarem la cosa canvia. Nosaltres vam arribar fins a l'ermita amb el cotxe, però els últims metres ens van fer patir una mica, havent de passar entre roques i bassals que feien la conducció una mica més complicada. S'hi pot passar bé amb el vehicle, però si no ho veieu clar, millor deixeu el cotxe a l'encreuament i continueu els últims metres a peu.


L'ermita del Remei ens va semblar preciosa, situada en un lloc molt agradable i tranquil. L'únic inconvenient és que el terra està ple de "mines" de les vaques que pasturen per la zona, algunes mig amagades entre l'herba, així que s'ha d'anar en compte amb on posem els peus si no volem tornar cap a casa amb un regalet a les sabates.

Ermita del Remei
Al costat de l'ermita hi ha un petit prat i, al seu lateral, el nostre objectiu, l'Auró, ara per ara sense placa identificativa, ja que oficialment encara no ha estat declarat com a Monumental.


Auró del Remei (agost de 2014)

Just a tocar de l'ermita, però a la banda dreta en aquest cas, hi trobem un altre auró de dimensions molt més reduïdes, però que té la particularitat que el seu tronc ha crescut en horitzontal en lloc d'anar vertical, així que les branques, verticals, van perpendiculars al tronc. Per això se l'anomena l'Auró "Tombat".
Auró Tombat (agost de 2014)

dimarts, 19 d’agost del 2014

Avet del Torrent de la Comella (Planoles)

Declarat Arbre Monumental: l'any 2005
Propietari:
Terme municipal: Planoles (Torrent de la Comella)
Coordenades UTM ED50 (m): X 425228  Y 4683067
Alçaria total: 28,5 m
Volt de canó: 3,43 m
Capçada mitjana: 15,2 m
Edat estimada:

L'Avet del Torrent de la Comella, també anomenat Avet del Forn de la Calç, és un dels avets més espectaculars que hem vist fins ara. Després d'uns dies veient arbres morts (Avet de Canejan, del que gairebé no en queden ni les restes) i altres més morts que vius (Avet de la Baga de la Berruga), trobar-nos amb aquest preciós exemplar en ple creixement i amb tanta vitalitat, ha estat un veritable plaer. A més, se li suma el fet que es pot arribar fins a ell sense massa dificultats, fent una petita caminada d'un parell d'hores llargues entre anar i tornar.

Avet del Torrent de la Comella (agost de 2014)
Potser la part complicada del dia és localitzar la pista asfaltada que va des de Campelles fins a Planoles, pista que hem d'agafar per arribar fins al lloc on deixarem el cotxe abans de posar-nos a caminar. Aquí us proposo dues opcions:

a) Agafar la pista des de Campelles en direcció a Planoles. Això ho recomano si abans de passar a veure l'Avet del Torrent de la Comella voleu passar a visitar, prèviament, els dos avets de Campelles. Si només voleu fer l'excursioneta que ara explicaré, llavors us recomano l'opció b).

b) Agafar la pista des de Planoles en direcció Campelles. Per arribar a la pista asfaltada, s'ha de creuar el poble per dins i dirigir-se cap a l'estació de tren. Quan gairebé arribem a l'estació, veurem un cartell on diu "Les casetes"; seguim aquest camí i, passada la depuradora i un abocador clausurat, trobarem a mà dreta l'inici de la pista (hi ha un indicador on diu "Campelles", però està amb lletra petita i costa de veure). 

Ara toca seguir aquesta pista una estona fins que trobarem a mà dreta una pista senyalitzada com a itinerari per córrer, amb el nom de "Roca Aguda". Agafem aquesta pista, que ens deixarà en una àrea recreativa, amb taules de fusta on podrem dinar quan acabem l'excursió. Deixarem aquí el cotxe, malgrat que la pista continua endavant, perquè està tancada amb una valla, ja que la resta de la pista està pensada per a fer corrent o, com en el nostre cas, caminant.

Aquesta és la part més còmode del camí i, alhora, la més avorrida, ja que consisteix en anar seguint els tres quilòmetres de pista fins arribar a Roca Aguda. Si teniu sort, com nosaltres, potser veureu algun esquirol creuant el camí per davant vostre, dirigint-se al bosc de pi roig que hi ha al costat. És un recorregut totalment pla i en molt bon estat, així que la dificultat és nul·la.

Dic això perquè un cop acabada la pista, la cosa canvia radicalment. Quan arribem al final d'aquest recorregut, on trobarem un cartell indicatiu de l'excursió que anem a fer (que no té pèrdua, només cal anar seguint els indicadors cap al "Montgrony"), agafarem el corriol que surt a mà dreta d'aquest cartell. Creuarem el rierol i agafarem aire, perquè comença la pujada. Per sort, només són uns 25 minuts de puja i baixa, creuant un altre rierol, fins arribar al cim de la Serra de Malcastell. 

Quan trobem l'indicador que marca "Montgrony" cap a una banda i "Serra de Malcastell" cap a l'altra, nosaltres hem de seguir cap al Montgrony, Ara bé, si pugem fins al cim de la Serra, que està allà mateix, podrem veure ja a distància el nostre objectiu, traient el nas per sobre de la resta d'arbres del seu voltant.


Seguim avançant pel corriol, ara més planer, passem pel costat d'una petita pedrera i, pocs metres més enllà, ens trobarem amb el nostre Avet just al costat dret del camí. Ara bé, si el volem veure des de dalt, tal com apareix a la primera fotografia d'aquesta entrada, haurem de seguir avançant una mica més pel corriol, perquè des de sota és impossible veure'l tot sencer.



Si teniu ganes de seguir caminant, podeu acabar de fer tot el recorregut circular fins a retornar a Roca Aguda. Nosaltres ens vam donar per satisfets havent localitzat l'Avet, així que, fetes les fotos de rigor, vam desfer de tornada el camí que havíem fet d'anada.

dissabte, 9 d’agost del 2014

Avet de Canejan (Canejan)

Declarat Arbre Monumental: l'any 1988
Propietari:
Terme municipal: Canejan (prop de la pista entre Les i Toran)
Coordenades UTM ED50 (m): X 316534  Y 4742560
Alçaria total: 22 m
Volt de canó: 5,5 m
Capçada mitjana: 20,5 m
Edat estimada:

L'Avet de Canejan, que havia estat l'avet més gran d'edat i de mida de Catalunya, va morir l'any 1995. Des d'aleshores el temps ha anat fent de les seves i actualment queda ben poca cosa de la formositat passada d'aquest excepcional exemplar. Comparant la fotografia que apareix a la web de la Generalitat i l'estat en què vam trobar nosaltres les restes de l'arbre, queda clar que li queda ben poc temps d'existència.

No val la pena molestar-se en fer una caminada fins a l'arbre per veure'n les restes, perquè fa venir ganes de plorar veure'l en aquell estat. De totes maneres, l'excursió que us proposo crec que val la pena fer-la no per l'arbre en si, sinó pels paisatges que anirem trobant de camí. Nosaltres vam anar seguint una ressenya d'un llibre (que és la que us posaré aquí), però hi ha altres maneres més ràpides d'arribar fins a l'Avet. Ara, jo em quedo amb la nostra versió, ja veureu per què.

La caminada la començarem des de la carretera que puja de Pontaut a Canejan. Passats uns tres quilòmetres des de Pontaut, trobarem un camí a mà dreta que s'endinsa muntanya amunt, que correspon a un tram del sender PR-C 114 (hi ha marques grogues i blanques pel camí, però passen força desapercebudes). A la carretera, al lloc on hem de deixar el vehicle, hi veurem un pal indicador de "Bordius", així que no hi ha dubte que estem al lloc adequat.

Ara toca caminar i, sobretot, prendre molta calma i paciència, perquè ens espera una horeta de pujada còmoda, però força intensa i contínua pel mig del bosc, fins a arribar a les bordes de Bordius. Quan a la nostra dreta localitzem un gran roure al costat del camí, calculem que estem a mitja pujada aproximadament. A partir d'aquí el "paisatge" anirà canviant, deixarem de veure tants avellaners, roures i pins, i entrarem de ple en territori de faigs, uns faigs centenaris espectaculars que no entenc per què no són declarats Monumentals.

Roure

Quan arribem a Bordius, tornarem a veure el cel i podrem contemplar la vall de Toran, que hem anat recorrent per dins del bosc. És un bon moment per fer una parada,  contemplar el paisatge, beure un glop d'aigua, fer un mos i recuperar l'aire que haurem perdut amb la pujada.

Bordius

En aquest punt deixarem el sender que hem anat recorrent fins aquí i, quan passem pel costat de la casa amb la xemeneia ran de camí farem un gir de 90 graus cap a la dreta i ens endinsarem pel prat que queda damunt seu. El creuarem camp a través i, en molt poca estona, arribarem a una pista forestal que queda per damunt de les teulades de les bordes.


Anirem seguint aquesta pista cap a la dreta una bona estona, fins que, en uns quaranta minuts, anirem a parar a la pista principal provinent de Les. Malgrat la monotonia d'anar caminant per pista forestal, per mi aquesta part és la més interessant de tota l'excursió, ja que es va avançant per entremig d'una fageda màgica, amb uns arbres amb formes increïbles que ens fan pensar que tot és possible.

Faig centenari
Fins i tot, en un moment donat, vam pensar que se'ns havia aparegut algun esperit del bosc quan, mentre anàvem caminant tranquil·lament, bocabadats amb la bellesa del nostre entorn, de sobte ens vam trobar amb un ocellot plantat al mig del camí, molt a prop nostre, mirant-nos fixament i sense intenció de moure's. Es va quedar quiet a terra, a metre i mig de distància de nosaltres i finalment va decidir anar-se'n, però per un moment vam pensar que intentava dir-nos alguna cosa i gairebé el vam sentir parlar i tot!

Quan arribem a la pista principal, que seguirem cap a l'esquerra, ens trobarem amb un altre canvi de paisatge, de fageda a avetosa. Aquest tros es fa més monòton, ja que els arbres no són tan espectaculars i res ens crida l'atenció (bé, sí, la gran quantitat de petits escarabats que hi havia voltant per tot arreu), però també és el tram més còmode, ja que la pista és molt plana i no costa gens avançar per ella.

Seguirem caminant per la pista fins que passarem un petit pont de ciment que creua el riu. Uns deu minuts més tard, haurem de deixar la pista i agafar un sender a mà dreta que porta fins a l'estany de Laujò. Aquesta és la part més complicada de l'excursió, ja que el sender no és gens evident i, a més, no hi ha cap indicador que ens marqui que allà hi ha les restes d'un arbre monumental ni tampoc que sigui el camí per arribar fins a un llac.

Per guiar-nos, comptem uns 700 metres des del pont de ciment. Quan veiem que a la nostra esquerra desapareixen els arbres i ens trobem amb un prat ben verd i, a més, localitzem les restes d'una petita borda a pocs metres del camí, en aquest punt hem de girar cap a la dreta i intentar localitzar l'entrada al sender. Nosaltres hi vam deixar unes pedres a mode de fita, però vés a saber si encara hi deuen ser. Si no, pugem camp a través entre els matolls fins a trobar el camí una mica més ben definit uns metres més amunt.

Ara només cal seguir-lo uns minutets i de seguida trobarem el que queda del monumental Avet.


Avet de Canejan (juliol de 2014)

Si ens ve de gust, podem seguir avançant pel sender fins a arribar al llac de Laujò, però són uns tres quarts d'hora més de camí. Nosaltres, però, vam decidir que ja en teníem prou, així que vam fer una parada tècnica als peus de l'arbre i vam retornar cap al lloc on havíem deixat el cotxe. En total van ser unes quatre hores de camí a ritme lent i pausat.

dimarts, 5 d’agost del 2014

Avet de la Baga de la Berruga (Campelles)

Declarat Arbre Monumental: l'any 1991
Propietari: Ajuntament de Campelles
Terme municipal: Campelles (prop del refugi del Pla dels Prats)
Coordenades UTM ED50 (m): X 427353  Y 4681236
Alçaria total: 33,5 m
Volt de canó: 3,9 m
Capçada mitjana: 11,8 m
Edat estimada:

L'any 1990 un llamp va caure de ple sobre l'Avet i el va deixar molt malmès, li va fer caure part del tronc i va quedar ferit de mort. Es va parlar de tallar-lo, però a dia d'avui encara segueix dempeus ja que, malgrat que els quinze metres superiors de l'arbre són ben morts, els altres 8 metres inferiors restants segueixen vius, amb algunes branques una mica tocades, però altres amb plena vitalitat. Així doncs, es tracta d'un arbre que es considera decrèpit des de fa més de vint anys, però que segueix resistint tossudament el pas del temps.

Per arribar fins a l'Avet de la Baga de la Berruga primer de tot hem d'anar fins a la població de Campelles (a sis quilòmetres de Ribes de Freser, passant per sobre les vies del tren i del cremallera de Núria). Passem el poble i ens dirigim cap al Pla dels Prats. Per no perdre'ns, només cal que anem seguint contínuament els indicadors de la travessa de la transhumància cap al Montgrony. 

Primer anirem seguint una pista asfaltada i a mig camí, agafarem el trencall cap a la dreta, una altra pista que no està asfaltada, però que es troba en molt bon estat, tot i que els còdols que entapissen el terra fan que no sigui recomanable per a qualsevol tipus de cotxe.

Quan arribem a l'àrea recreativa del Pla dels Prats deixarem el cotxe al seu aparcament i seguirem deu minutets a peu fins a trobar l'Avet monumental (o el que queda d'ell). Seguim la pista rodejant l'àrea recreativa i, a pocs metres, trobarem a mà esquerra una pista no apta per a vehicles. Anem pujant per aquesta pista uns minuts, fins que observem que el camí s'aclareix. És a dir, els primers metres d'aquesta pista queden coberts amb les branques dels avets del seu entorn; de sobte, les copes dels arbres deixen de tapar tota la vista i es pot veure el cel. 

En aquest moment, quan trobem un accés decent, ens hem d'endinsar a l'avetosa que hi ha a la banda esquerra del camí. Si no portem GPS tocarà donar voltes per l'arbreda, fins que aconseguim localitzar l'Avet. Com que es tracta d'una zona d'explotació forestal, trobarem moltes traces per terra, però n'hi ha per totes bandes, fetes pels llenyataires que recullen la fusta, així que no hi ha un camí senyalitzat clar que ens condueixi fins al nostre objectiu. Hem de mirar enlaire i intentar localitzar, entre avets, el tronc, inconfusible, del nostre Avet. 
Avet de la Baga de la Berruga (agost de 2014)
Reconec que nosaltres, que no portem més tecnologia a les mans que un paper amb les quatre referències que trobem per Internet, hi vam estar donant voltes una estona, però va ser una mica per tossuderia, perquè insistíem en voler-lo localitzar prop del camí i s'ha d'anar més endins de l'avetosa per a trobar-lo.  

 
 
 

dissabte, 2 d’agost del 2014

Surolí de cal Músic (Massanes)

Declarat Arbre Monumental: l'any 1995
Propietari:  M. D. Alemany Cambrerol
Terme municipal: Massanes (Bosc de cal Músic)
Coordenades UTM ED50 (m): X 468941  Y 4625558
Alçaria total: 19 m
Volt de canó: 2,48 m un peu; 2,40 l'altre peu
Capçada mitjana: 19,5 m
Edat estimada:

El Surolí de cal Músic és un dels pocs arbres que ens quedaven per visitar de la comarca de La Selva. El que ens feia tirar enrere era veure que es trobava enmig del bosc en una zona amb moltes pistes forestals i al no portar GPS, no estàvem segurs de poder-lo localitzar. A més, tampoc havíem trobat gaires explicacions per Internet d'altra gent que l'hagués visitat abans que nosaltres, així que no teníem cap referència clara de com arribar-hi. A més, ja hem comprovat que de vegades la localització que s'indica a la web dels Arbres Monumentals de la Generalitat no sempre és exacta, cosa que també passa en aquest cas, ja que l'arbre no es troba ben bé allà on marca el mapa de la Gencat (dit d'altra manera, que les coordenades que donen no deuen estar bé...).

Finalment aquest matí, davant l'amenaça de pluja, ens hem decidit a anar a alguna banda no massa lluny de casa, així que hem optat per aventurar-nos a intentar localitzar l'arbre. S'ha de dir que amb l'ajuda del sr. Google Maps tot ha estat molt senzill i hem pogut trobar, primer sobre mapa i després sobre el terreny, primer les restes de la masia de cal Músic i, darrere seu, el Surolí.

Ara ve la part complicada, que és com puc explicar jo amb paraules clares i entenedores com arribar-hi. Almenys com hi hem arribat nosaltres, perquè segur que hi ha altres camins possibles, potser millors que el nostre.

Òbviament, el primer que hem de fer és dirigir-nos cap a Massanes, dins el terme del qual es troba el Surolí. Però no hem d'entrar al poble, sinó seguir per la GI-555 fins que a mà esquerra (si venim d'Hostalric) trobarem una carretereta amb indicadors de "Urb. Riuclar". Anirem seguint aquesta carretera una estona, passant pel costat de les masies de can Viader i can Molins i pocs metres després, a mà esquerra, veurem l'inici d'una pista forestal que haurem de seguir a peu, perquè té una cadena que en barra l'accés. Sabreu que esteu en el lloc correcte quan veieu una caseta de fusta que hi ha al costat de la pista. Nosaltres hem deixat el cotxe al lateral de la carretera, just al costat de l'entrada a la pista, però no hi ha massa espai, així que dos cotxes ja us dic ara que no hi caben ni de broma.

A partir d'aquí, com dic, toca caminar, però no hi ha problema, perquè es tracta d'una pista forestal en molt bon estat i sense gaires pujades ni baixades, així que es va fent amb calma. L'únic problema és que al tractar-se d'una pista per on no se circula amb vehicle, en alguns revolts ombrívols hi estan creixent les herbes amb molta rapidesa, així que en algun moment potser es perdrà el camí, però a part d'aquests dos o tres punts, la resta està molt bé.

Anirem trobant bifurcacions, però no n'hem de fer cas. Hi ha un punt en què ens trobarem una bifurcació amb tres pistes; hem de seguir la del mig, la que va en línia més recta, ignorant la que baixa per l'esquerra i la que puja per la dreta. Més endavant, una altra bifurcació ens pot fer dubtar; hem d'agafar el camí de la dreta, deixant de banda el que baixa per l'esquerra (tot i que suposem que aquest altre ens portaria cap al mateix lloc, passant per cal Müsic, però no ho hem comprovat, així que no us ho puc assegurar). 



Quan ens trobem en aquest punt, ja farà estona que anirem veient, a la llunyania, les ruïnes del mas de cal Músic, amb Les Agudes traient el nas al seu darrere.




Quan anem avançant per la pista uns metres més i perdem de vista el mas, fàcilment podrem identificar entre els altres arbres el nostre objectiu: el Surolí. Ja ens queda poc per arribar-hi.

Algú hi localitza el surolí?
I aquí?

Encara haurem d'avançar una estoneta més per la pista (creuant entremig de les herbes en algun moment), fins que veurem un parell de pistes que surten a mà esquerra en direcció a cal Músic. Ignorem la primera i agafem la segona. Caminem uns pocs metres i trobem que la pista de cop se'n va a dreta i esquerra. No hi ha dubte, hem d'anar cap a l'esquerra, ja que el Surolí ens espera al costat mateix.

Surolí de cal Músic (agost de 2014)
L'arbre té dos peus bessons que neixen ja pràcticament des de terra. Vist des de lluny sembla que es tracti de dos arbres diferents que hagin crescut molt juntets, però quan li donem la volta veiem que no, que es tracta d'un sol tronc bifurcat en dos.