diumenge, 20 de setembre del 2015

Pi Camat de la Tossa Blanca (Arnes)

Declarat Arbre Monumental: l'any 2016
Propietari: Ajuntament
Terme municipal: Arnes
Coordenades UTM ED50 (m): X 272442  Y 4525760
Alçària total: 23 m
Volt de canó: 3,3 m 
Capçada mitjana: 15,2 m
Edat estimada:

Arribar a trobar el Pi Camat no és tasca fàcil. Es troba a la Tossa Blanca i s'hi pot arribar per dues bandes, des de la banda d'horta de Sant Joan o bé des de la banda de Roquetes. Nosaltres ho havíem intentat des d'Arnes, però aquell dia, potser perquè no ho vam veure clar o perquè se'ns estava fent tard i començava a fosquejar, ho vam deixar per una altra ocasió. 

Aprofitant una visita a Sant Carles de la Ràpita, vam decidir intentar arribar-hi des de la banda del Baix Ebre. Vam anar fins a Roquetes i passat el poble vam agafar la carretera camí del Caro. Anirem avançant una bona estona, passant pel costat del Restaurant Pous de la Neu, el refugi de la UEC i el Restaurant del Port. Poc després de passar aquest últim restaurant, a mà dreta agafarem la pista, en principi asfaltada, cap a la font del Mascar. Trobarem una bifurcació: a l'esquerra, la Font del Mascar; la dreta, la que agafarem, el Camí dels Clots. Veurem alguna marca de GR que ens indicarà que anem per bon camí. Aquesta pista és molt llarga, està en bon estat, però no és apta per a qualsevol cotxe, ja que hi ha moltes pedres que poden ser difícils d'evitar si el vehicle no és prou alt.

Uns quants quilòmetres més enllà, arribarem al pla de Llinars, una zona plana d'antics camps de conreu. Divisarem una caseta blanca sobre una elevació, que ens indicarà la bifurcació a la dreta que haurem d'agafar. Aquest pot ser un bon lloc on deixar el cotxe, ja que més endavant trobarem un cartell indicant la prohibició de pas a qualsevol vehicle no autoritzat. Així doncs, a partir d'ara continuarem a peu.

Seguint la pista de la dreta, ben aviat arribarem a l'esplanada de La Foia, lloc on ens vam trobar una sorpresa que no ens va fer massa gràcia:


Ja havíem llegit en algunes ressenyes que en aquesta zona hi pasturen bous habitualment, però una cosa és trobar-se un grup de bous pacífics pasturant tranquil·lament i l'altra és veure aquest animal amb les seves imponents banyes al costat d'un cartell com el de sobre!

Tenint en compte que el camí ens obligava a creuar el camp, quan vam veure que hi havia una bona colla de bous  i alguns vedells voltant per allà en total llibertat (com ha de ser!), per un moment vam estar a punt de girar cua i tornar-nos-en per on havíem vingut, més quan la manada va començar a córrer tan bon punt va detectar la nostra presència. Però ben aviat ens vam adonar que, de fet, no corrien cap a nosaltres per atacar-nos, sinó que se n'anaven en sentit contrari, com si fugissin.

Així doncs, vam travessar el prat dissimuladament, intentant mantenir-nos tan allunyats dels animals com poguéssim, fins a l'altra banda del camp, on vam localitzar una pista que vam anar seguint una bona estona cap a l'esquerra, passant per darrere del corral de Maraco. 

Com que a partir d'aquí se'm fa difícil d'explicar com arribar fins al Pi Camat, us remeto al blog d'un bon coneixedor de la zona dels Ports, de qui en vam anar seguint les indicacions i, sobretot, el track que ens va anar guiant per senders que tallen camí. La seva excursió fa una mica de volta, perquè s'endinsa enmig del bosc per anar a trobar el Pi de Baio, que no és monumental, però bé es mereix que li fem un cop d'ull.



Mas del Torrero



Pi de Baio (setembre de 2015)
No sé si vull saber què és...
Després de veure el pi, seguirem el track que ens portarà cap a la Tossa Blanca. Anirem fins al cim i ja des de la carena podrem divisar el nostre objectiu.


Carena de la Tossa Blanca



Pi Camat (setembre de 2015)



Ja de tornada cap al cotxe, el cel sobre el Caro tenia aquest aspecte que veieu a sota, així que ja podeu suposar que hi vam arribar lleugerament mullats. Per sort, després d'amenaçar pluja durant tot el matí, finalment van començar a caure les primeres gotes quan pràcticament ja arribàvem al final de la nostra excursió, així que no ens podem pas queixar. Objectiu assolit!

dilluns, 14 de setembre del 2015

Teix de la Coscollosa (La Sénia)

Declarat Arbre Monumental: l'any 2005
Propietari: Generalitat de Catalunya
Terme municipal: La Sénia
Coordenades UTM ED50 (m): X 265402  Y 4516240
Alçària total: 14,5 m
Volt de canó: 4,38 m 
Capçada mitjana: 16 m
Edat estimada:

Probablement localitzar aquest fabulós teix en una altra època hauria estat gairebé un miracle, ja que es troba al mig d'un petit barranc amb molta vegetació. Actualment, el recorregut dels Estels del Sud passa pel seu costat, així que no tan sols trobem un sender ben fressat per arribar-hi, sinó que a més anem trobant contínuament les marques blaves en forma d'estrella dels Estels que ens acompanyen en el nostre camí.

Malgrat que pertanyi al municipi de la Sénia, per trobar al teix primerament ens hem de dirigir a la població de Fredes, on hi arribarem  a través de la CV-15, passant pel costat del pantà d'Ulldecona i el monestir de Santa Maria de Benifassà.

Un cop a Fredes, agafarem la pista forestal seguint les indicacions que ens portarien cap al Caro. La pista està en un fantàstic bon estat (almenys el dia que hi vam ser nosaltres), malgrat que no és apta per a qualsevol cotxe (de fet, un cartell al seu inici recomana l'ús de vehicle 4x4). Seguirem la pista uns deu quilòmetres, fins que arribarem a un encreuament de quatre camins, lloc on deixarem el cotxe. A partir d'ara seguirem a peu. A pocs metres, trobarem una bifurcació de la pista al costat d'una bassa. Deixarem la pista del Caro i anirem per la de l'esquerra, on de seguida trobarem una cadena que barra el pas a vehicles. 

Farem uns pocs metres d'aquesta pista i de seguida veurem, a l'esquerra, el primer dels estels blaus que ens aniran assenyalant el camí. Primer el sender passa pel mig del bosc, però després arriba a una gran i idíl·lica esplanada, el Prat d'en Rubera, on es troba el "Xalet del Rei".
Xalet del Rei
Anirem avançant en línia recta, seguint el curs del petit rierol, i poc després trobarem una bassa i l'inici de l'estret del barranc de la Coscollosa. La bassa està plena d'animalons de tot tipus (espiadimonis, peixets, sabaters i granotetes, entre altres) que demostren la qualitat de la seva aigua.


En aquest moment el recorregut passa per la llera del barranc, així que cal anar en compte si hi ha perill de riuades. Nosaltres hi vam ser a mitjans de setembre i el vam trobar pràcticament sec, a excepció d'algunes petites basses amb aigua estancada, però és probable que, si es fa en alguna altra època, s'hagi d'anar preparat per mullar-se lleugerament els peus. 

Estret del barranc de la Coscollosa
Passat aquest tram de congost, el barranc s'eixampla una mica, malgrat que el sender continua passant per la seva llera. Començarem a trobar els primers teixos, cap comparable al que busquem. La densitat de la vegetació en aquest punt i els trams posteriors pel mig del bosc humit i ple de falgueres, en alguns moments ens recordaven molt les excursions canàries pels boscos de laurisilva. 

Mentre el sender continuï tan ben cuidat com el vam trobar nosaltres, el recorregut no té pèrdua ni dificultat. De fet, els aproximadament dos quilòmetres que quedaven fins a localitzar el gran teix em van semblar d'allò més agradables. 

Anàvem avançant, mirant a totes bandes, no fos cas que passéssim pel costat del teix i no el veiéssim. Fins que el vam trobar i vam descobrir que és impossible passar pel seu costat i no veure'l. Es troba al costat esquerre del camí, no cal desviar-se ni un centímetre del sender, així que quan el trobem el veurem sí o sí.  

 

Teix de la Coscollosa (setembre de 2015)
 
 

Nosaltres aquell dia anàvem amb la idea de trobar el teix i prou, així que quan vam haver fet les fotos de rigor, vam girar cua i vam desfer el camí que havíem. A més, el cel amenaçava pluja i comptant que ens trobàvem al bell mig d'un barranc més aviat estret, vam pensar que potser un altre dia ja ens dedicaríem a fer algun tram més d'aquest recorregut.

dissabte, 5 de setembre del 2015

Encara seguim aquí!

Qui m'hauria dit a mi, aquell ja llunyà 4 de setembre de 2006, quan publicava la meva primera entrada en aquest blog, que nou anys més tard encara seguiria en ple funcionament!! 

La vida dóna moltes voltes i la temàtica de les meves publicacions ha anat variant amb el temps, passant de parlar d'anècdotes de la meva feina (motiu pel qual vaig decidir iniciar aquesta petita aventura) a fer un seguiment de la nostra monumental recerca arbòria que, ara per ara, trobo molt més interessant.

Doncs res, estimat blog meu, felicitats pel teu novè aniversari! I que en vinguin molts més!!