divendres, 29 d’agost del 2008

Molta llonganissa...

Dimecres passat, dia 27, vam anar per primera vegada a una pre-estrena, la del musical Spamalot. La veritat és que quan vaig comprar les entrades no tenia ni idea que l'obra s'estrenava el 9 de setembre i que des del dia 26 d'agost es feien funcions prèvies (si són dies de 'proves' no s'hauria de notar en el preu de l'entrada?). La cosa va quedar clara quan, just abans de començar la funció, van sortir a escena els directors de l'obra (la gent del Tricicle; bé, dos d'ells, perquè el tercer feia estona que anava donant voltes entre el públic...), ens van agrair la nostra presència i ens van demanar que els ajudéssim per veure què anava bé i què fallava en l'obra. És a dir, ens van dir que si alguna cosa ens feia gràcia, que riguéssim amb ganes i que si no ens agradava, doncs que també ho féssim saber.

Spamalot és un musical fet a Broadway pels Monty Python, basada (més o menys) en la pel·lícula Els cavallers de la taula quadrada, que tracta, amb l'humor habitual surrealista i corrosiu del grup anglès, sobre el rei Artús i els cavallers de la taula rodona, i la seva recerca del Sant Graal.

Aquesta és la primera vegada que es fa una adaptació de l'obra fora dels països anglosaxons. No sé si és habitual que es facin musicals d'aquest tipus a Barcelona, però jo és la primera vegada que en ve¡g un així. Vull dir que he vist diverses obres musicals (Mar i cel, Flor de nit, Poe, etc. (totes de Dagoll Dagom?)), en les quals els actors, a estones, en lloc de parlar, canten, però fins ara no n'havia vist cap tant a l'estil "Broadway", amb cantants i ballarins, molt moviment, i múltiples decorats que canvien gairebé en cada escena, i tot de llumets i moltes coloraines...He de dir que em va sorprendre agradablement, i que no devia ser l'única, vistos els aplaudiments que hi va haver al final de la representació.

Com he dit, l'obra és, més o menys, una adaptació de Els cavallers de la taula quadrada. Té algunes escenes molt divertides, i surrealistes, gairebé calcades de la pel·lícula (la discussió inicial sobre les orenetes i l'origen dels cocos, la baralla amb els francesos, la trobada amb els cavallers que diuen "Ni"...) altres lleugerament modificades (el príncep Herbert que busca un cavaller que el rescati del seu casament, la camperola/camperol anarquista...) i moltes escenes més que no tenen cap relació amb la pel·lícula, però que no vol dir que no siguin igualment divertides (apareix, per exemple, la Dama del Llac (la Lady of the Lake) i en un moment donat, Camelot s'acaba convertint en una mena de Las Vegas, on no hi pot faltar la seva 'taula rodona', la ruleta!).

Crec que val la pena veure l'obra, sobretot per aquells fans dels Monty Python a qui els agradin els musicals. Estic pensant portar els meus alumnes (sí, d'aqui no res ja tornaré a tenir alumnes...) a veure-la, ja que l'any passat no els vaig treure a passejar enlloc. Només tinc un inconvenient: l'obra és en castellà i jo sóc profe de català! Com ho podria colar?


dimarts, 19 d’agost del 2008

Investigacions vàries

Ara que ja es comencen a respirar els aires del nou curs, per oblidar totalment la feina que hauré de fer m'he decidit a cercar informació sobre tres temes que em van cridar l'atenció durant les minivacances a la Vall Fosca: la central hidroelèctrica de Sallente, el carrilet de l'estany Gento i el telefèric. Desconeixia l'existència dels tres (digueu-me ignorant), així que, intrigada com estava (i una mica avorrida també, que últimament pràcticament no surto de casa...), finalment m'he decidit a posar-me a investigar. Això és el que he descobert:

El telefèric que va des de Sallente fins a l'estany Gento va ser construït l'any 1981 per la companyia FECSA (Fuerzas Eléctricas de Cataluña S. A.) per facilitar l'accés i el transport de personal i material durant la construcció de la central hidroelèctrica, evitant així l'antic sistema, compost per dos funiculars i un carrilet.

El telefèric pot transportar tant viatgers com mercaderies i és un dels de més gran capacitat d'Europa: pot arribar a transportar fins a 25.000 kg de pes. Segons sembla, durant la construcció de la central va arribar a pujar un camió formigonera amb tota la seva càrrega!

Els bonics paisatges que envolten l'estany Gento van fer que cada vegada més més gent s'acostés fins a la zona per poder contemplar la seva bellesa. Per això, el 1991, la companyia propietària del telefèric va decidir obrir-lo al públic, malgrat que només ho fa durant els mesos d'estiu.

El recorregut consta de 692 metres de longitud, salvant un desnivell d'uns 384 metres. Avança a un ritme de 1 metre/segon, cosa que vol dir que tarda uns 12-15 minuts en fer el trajecte.

Actualment el telefèric funciona de juliol a setembre i fa quatre viatges al dia: dos de pujada (a les 9:00 i a les 15:00) i dos de baixada (a les 13:00 i a les 18:00). Excepcionalment, si hi ha passatge suficient per omplir almenys la meitat de la cabina (té capacitat per unes 60 persones), es fan altres viatges complementaris.

De fet, quan nosaltres el vam agafar de baixada al juliol, esperàvem el de les 18h, però com que érem força colla allà esperant, a les 17:20 aproximadament va fer un altre recorregut, cosa que no cal dir que ens va anar d'allò més bé, tot i que vam haver de pendre'ns a corre-cuita el refresc que acabàvem de demanar.

El carrilet de l'estany Gento era un ferrocarril de via estreta (60 cm.), començat a construir el 1912, del qual actualment se'n conserven les vies en gran part del seu recorregut (s'han tret les vies de dins dels quatre túnels per facilitar-ne l'accés) i consta com a via verda en la web de la Fundación de Ferrocarriles Españoles. Tenia un traçat d'uns cinc quilòmetres que unia l'estany Gento amb la cambra d'aigües de Cabdella (Cabdella o Capdella?), i servia per transportar materials per les preses i tots aquests sistemes hidroelèctrics que es van anar construint durant el segle XX.

La Central Hidroelèctrica reversible de Sallente és la més moderna de l'Estat, acabada de construir el 1985. S'anomena 'reversible' perquè pot bombar aigua des del llac inferior (Sallente) fins al superior (Gento), per així poder absorvir part de la producció elèctrica de la central en hores de baix consum.

És a dir, com que l'energia elèctrica no es pot emmagatzemar, durant les hores nocturnes, quan el consum d'electricitat disminueix, la central de Sallente rep l'energia sobrant produïda per les centrals d'Ascó i Vandellós (que no poden deixar de produir-ne contínuament). Aquesta energia s'utilitza per bombar l'aigua del pantà de Sallente fins a l'estany Gento, aigua que després accionarà novament les turbines per produir més electricitat durant les hores diürnes, moment de màxim consum elèctric.


Per a més informació:

http://www.trenscat.com/funis/gento_ct.html
http://www.viasverdes-ffe.com/viasv_htm/vv_vallfosca.htm
http://www10.gencat.net/probert/pdf/El%20carrilet%20de%20l'estany%20Gento1.pdf
http://www.pallarsjussa.net/pdfs/intineraris/01_gento_cat.pdf
http://es.wikipedia.org/wiki/Central_hidroel%C3%A9ctrica_reversible
http://www.iec.es/institucio/societats/SCGeografia/Scg9/Scg92/Scg92001/S9200111.htm

dimecres, 6 d’agost del 2008

Calorosa matinal al Berguedà

Aquest matí, desafiant l'amenaça meteorològica de ser un dels dies més calorosos de l'any, amb el Mohawk hem decidit llevar-nos relativament d'hora i arribar-nos fins a Vallcebre, al Berguedà, a fer una via ferrada que acabem de descobrir: la Ferrada de les Roques de l'Empalomar. Per a més informació us envio a la web dels seus creadors, imparables.cat.


Només arribar a l'aparcament, el primer que hem trobat ha estat un cartell indicatiu amb totes les informacions necessàries per fer la ferrada: material imprescindible, aproximació a la via (des d'allà un quart d'hora de pujada i un quart d'hora de baixada després de retorn), recorregut de la ferrata, durada aproximada, desnivell, etc.


Si us fixeu bé en la fotografia anterior, a part del recorregut de la ferrada hi podreu veure una espècie de reflex. No és cap fantasma, sinó el meu estimat acompanyant amb el seu fabulós gurritu de pescador fent la seva tasca del dia, la de fotògraf (avui m'ha tocat fer de "model"). Sembla que estan tots decidits a prendre'm la feina!

Seguint les indicacions d'accés a la ferrada, hem atravessat el torrent que teníem just darrere del cartell i ràpidament hem localitzat les marques verdes i blanques que indiquen el sender dels "Camps del tabac" que hem anat seguint vessant amunt. Ha estat una agradable pujada d'uns deu-quinze minuts. 'Agradable' perquè és un caminet que passa per dins del bosc, no per la pujadeta que fa, ja que no la qualificaria de suau precisament, tot i que tampoc és extremadament dura. Però trobar-se amb la pujada així de sobte quan tot just acabes de sortir del cotxe costa!

Hem pujat fins al Coll de la Canalasa (calq ue digui que hi hem arribat esbufegant?) i acte seguit hem començat a baixar. Ens ha fet una mica la sensació de presa de pèl, que ens feien pujar total per tornar a baixar, però ara anàvem per una altra vessant. Hem anat seguint el caminet cap avall fins que hem trobat un indicador que ens ha indicat (per això és un 'indicador', no?) on era la ferrata, tot i que no ens feia gaire falta, perquè de seguida hem localitzat a tres persones més matineres que nosaltres (bé, això és un dir, perquè llavors eren ja les 10:30...) que ja n'estaven a la meitat.

Després de baixar una mica més, hem trobat un altre amable indicador que assenyalava l'inici de la via. Doncs vinga, arnés, dissipador, enèrgica, casc, guants i...cap amunt! Ups, prèviament, litres i litres de crema solar, no fos cas!! I dos litres d'aigua, per no deshidratar-se!!! No em direu que no vaig ben equipada, eh?


Primer tram de la ferrata amb el primer desplomet. Cap problema, si no fos perquè cada vegada que m'aturava per canviar els mosquetons de lloc, una o altra cama començava a tremolar (sí, allò que en diuen "fer la moto"). Si ja ho dic jo, que la pujada de cop, en fred, tot just sortir del cotxe no és bona...

Acabat el primer tram, comença el tros de flanqueig, primer amb uns llistons de fusta, després amb els típics escalonets. Diuen que és el tros clau de la via, tot i que després d'haver fet el tram nou de la ferrata de Centelles, aquest m'ha semblat bufar i fer ampolles! Per cert, avui he comprovat que el meu arnés està vellet i necessita una jubilació, així que si hi ha algun voluntari que s'animi a regalar-me'n un de nou...


Acabat el flanqueig, nou tram vertical, amb nous desplomets, cap de crític. Uns metres més amunt i trobem un pontet de fusta de dos metres i poc de llargada posat allà més per fer la gracieta que altra cosa, perquè serveix per salvar un torrent que queda un o dos metres més avall.

Passat el pont, últim tram vertical (i últim tram de qualsevol tipus) de la via ferrada. En aquest tros els escalonets estan posats en diagonal, amb la qual cosa és més còmode anar avançant pujant pels escalons com si fos una escala, però agafant-nos amb les mans al cable de vida.

Queden ja pocs metres de via, que es poden anar fent sense excessives dificultat.


Arribats al cim, ens resta contemplar el bonic paisatge que tenim als nostres peus, amb la serra del Cadí-Moixeró de fons.


Acabada l'ascensió, ara tocava el descens. Si la pujada fins a peu de via havia estat prou pronunciada, doncs la baixada, que es feia bàsicament pel mateix lloc, també. Per això, en els primers trams del camí hem anat trobant un seguit de cadenes que ens han facilitat força les coses, sobretot a una servidora, que segueix pensant que de vegades costa més baixar que pujar.
Una hora i mitja després d'haver deixat el cotxe, completàvem el cicle retornant al punt de partida, just davant del cartell informatiu. Prou aviat per tenir temps, fins i tot, d'arribar a casa just a l'hora de dinar.

En conclusió diré que des del meu punt de vista (totalment subjectiu) és una de les ferrates més interessants que he fet últimament. La ferrata no és excessivament llarga (1 hora aproximadament d'ascens) i està molt ben equipada. Potser fins i tot resulta un pèl curta, però per treure'm el mono de ferrata a mi m'ha semblat la llargada ideal. Hi ha desploms, com a mi m'agrada, però no exageradament desplomats (és a dir, que els braços no arriben a cansar-se gaire); un tros de flanqueig força aeri, però prou curt per no arribar a passar por o avorrir-se; un graciós pont, i molts escalonets posats exactament allà on jo els voldria (segons el Mohawk, en canvi, en sobra un de cada dos...). Es podria dir que la ferrada està feta a la meva mida, així que la meva valoració de l'experiència és molt bona.

L'única cosa negativa que he trobat és que, sobretot en el tram de flanqueig, el cable de seguretat queda tan a prop de la roca que fins i tot es fa difícil passar-hi el mosquetó del dissipador i encara més fer-lo córrer. A més, en aquest tram, on has d'anar agafant-te amb les mans al cable, trobo que hi ha molt poca separació entre el cable i els graons, cosa que per algú de poca estatura com jo ja va bé (com ja he dit abans, la ferrata l'he trobada feta a la meva mida), però per altres més alts no és precisament còmode.

Malgrat haver estat un dels dies més calorosos de l'any, durant la ferrata (orientada cap a l'est) no hem arribat a patir la calor ni cremar-nos amb el sol. Potser perquè no hi hem estat prou temps com per notar-ho o potser perquè portàvem una crema solar de factor prou elevat. Ara bé, després, de retorn cap a casa, sí que hem pogut "gaudir" de l'escalforeta del nostre cotxe sense aire condicionat mentre anàvem per l'autopista amb les finestres ben tancades, veient com l'indicador de temperatura del vehicle anava pujant fins a arribar als 38º...

(Nota pel Gatsaule: Per un moment hem tingut la pensada de passar a visitar-te, aprofitant que voltàvem per les teves contrades, però després hem decidit que presentar-nos així de sobte sense avisar i just a l'hora de dinar hauria quedat una mica lleig, així que finalment hem optat per enviar-te ànims virtualment a través del blog...)