diumenge, 19 d’agost del 2012

Curiositats islandeses


A partir de dissabte i fins dimarts al matí que agafàvem l'avió de retorn a Barcelona ja no ens vam moure de Reykjavik. Vam aprofitar el fantàstic sofà del pis que ens havien deixat, vam voltar pel passeig marítim, vam mirar botiguetes, vam comprar alguns regalets, i, sobretot, vam comentar com trobaríem a faltar la fresqueta que feia a Islàndia mentre ens arribaven les notícies de l'onada de calor que hi havia a Catalunya.

Per acabar, us deixo algunes curiositats del viatge.

El primer que ens va cridar l'atenció de Reykjavik va ser la seva catedral, la Hallgrímskirkja, feta exclusivament de formigó, però imitant les columnes de basalt que vam veure a diversos llocs de l'illa. És un edifici que et pot agradar o desagradar, però segur que no et deixa indiferent.

La segona cosa que vaig trobar interessant del lloc són les escultures que es poden trobar per tot arreu, moltes d'elles representant personatges importants dins la història d'Islàndia. Aquesta de sota es troba al Tjórnin, el llac que hi ha davant de l'edifici de l'Ajuntament de la ciutat; la segona representa una barca viquinga, i es troba en ple passeig marítim, prop del port; la tercera ens va fer molta gràcia, perquè a simple vista semblen peixos morts, fins que t'hi apropes i t'adones que no són reals.


Islàndia és un país que ha passat en pocs anys d'estar pràcticament aïllat de la resta del món a ser el país amb més connexions d'internet i més mòbils per habitant. Aquest gran salt a la modernitat es nota també en l'arquitectura, que ha fet un canvi de les cases més tradicionals a les més modernes. A la imatge de sota s'hi veu la façana de l'Ajuntament de Reykjavik, novament, un edifici que agrada o no agrada, però no deixa indiferent.



Reykjavik té pocs edificis alts, la majoria tenen com a molt dues o tres plantes, però l'especulació també hi va arribar i per això s'hi poden trobar alguns blocs com aquests, tot i que afortunadament n'hi ha molt pocs.


Reykjavik és una ciutat molt tranquil·la, fins que arriba el cap de setmana. Aleshores, divendres i dissabte al vespre sobretot el jovent surt al carrer principal i el recorre de bar en bar bebent sense parar. A sota hi teniu la façana del Kaffibarinn, un dels llocs de moda de la ciutat. 


Una de les il·lusions del Mohawk en aquest viatge era el poder provar, ni que sigui per un cop a la vida, la carn de balena. Finalment el dia abans de marxar va poder fer realitat el seu desig i va poder assaborir aquests filets de balena que estaven, diu ell, d'allò més bons.


També vaig fer un petit vídeo de la fantàstica Skogafoss, així que aquí la podeu veure en plena acció:


I aquesta imatge crec que va ser la que ens va fer riure més: un conjunt d'ànecs que, en fila índia, travessaven el carrer per anar a beure aigua en una bassa que hi havia a l'altra banda de la carretera. No només ens va fer molta gràcia el seu caminar, sinó que no s'immutaven ni una mica quan els cotxes els passaven pel costat i alguns pitaven perquè s'apartessin. Ells al seu rotllo!


Un altre detallet: fa un parell d'anys, quan l'Eyjafjallajökull va decidir entrar en acció, els periodistes, incapaços de pronunciar-ne el nom, parlaven d'"El volcà islandès". Tenint en compte que l'illa té uns 200 volcans i almenys 30 d'ells segueixen actius, els islandesos es devien fer un fart de riure en sentir parlar d'"EL VOLCÀ islandès" com si només n'hi hagués un!! A més, l'Eyjafjalla no és precisament ni dels més grans ni molt menys dels més actius!! El dia que el Katla decideixi fer acte de presència...


I acabo amb una foto que vaig tirar des de l'avió, quan ens allunyàvem de l'illa i ja s'anava fent fosc.


dissabte, 18 d’agost del 2012

Voltant per Mordor...dic Thorsmork

Al matí següent vam esmorzar i recollir ràpidament, perquè a les 10h havíem de ser a Hvolsvöllur, uns 65 quilòmetres enllà d’on érem, on deixaríem el cotxe per agafar un autobús que ens portaria fins a una de les zones preferides també dels islandesos: Thorsmork, una vall situada entre les glaceres de Eyjafjallajökull i Myrdalsjökull, és a dir, novament als peus del famós volcà, tot i que per una altra banda. 


En la foto anterior s'hi poden veure els efectes de l'última erupció de l'Ejyafjalla. La llengua de la glacera que es veu a l'esquerra, la guia que ens acompanyava al bus ens va explicar que acabava en un llac glacial, però la lava del volcà fa dos anys el va fer desaparèixer.

Vam sortir d’Steig plovent, vam agafar el bus plovent i vam arribar a Thorsmork plovent. Ens vam instal·lar a la cabana on passaríem la nit i vam dinar contemplant com a fora queia l’aigua i comptant que el mal temps, d’altra banda no del tot inesperat, no ens permetria fer l’excursió que teníem prevista. Ara bé, quan vam haver dinat, la pluja havia parat i semblava que s’obrien algunes clarianes, així que sense perdre ni un minut vam agafar els abrics (aquí sí que calien abrics) i muntanya amunt! Vam pujar amb mitja hora llarga fins al cim del Valahnúkur, just sobre el refugi on ens trobàvem, des d’on es podia contemplar tota la vall. Impressionant.

 

A la tarda, els núvols pràcticament havien marxat, però va començar a bufar un airet que resultava encara més molest, així que vam passar la resta del dia de relax a la cabana. 

Al matí següent el temps tenia molt més bona pinta. Estava força ennuvolat, però no amenaçava pluja ni bufava el vent ni feia fred, així que vam esmorzar i els meus companys van aprofitar el matí per anar a fer una altra volta per Thorsmork. Jo vaig preferir quedar-me a la sala del càmping, fent una tria de les fotos que havíem anat fent per omplir el blog. Al migdia vam dinar com uns senyors al mateix refugi i després vam fer la sobretaula fins a les 16h que sortia el bus que ens tornaria a Hvolsvöllur, on havíem deixat el cotxe. 

En una guia d’Islàndia vaig llegir que Thorsmork gaudeix d’un clima especial, diferent del dels voltants, degut al fet que es tracta d’una vall entre muntanyes que impedeixen el pas dels núvols. Vam poder comprovar que això efectivament és així, ja que des del refugi, on feia força bon dia, vèiem els núvols que hi havia vall enllà i quan hi vam arribar amb el bus vam descobrir que, tal com semblava des de la distància, hi plovia sense parar des de feia un parell de dies.

 

M’he oblidat de comentar que vam anar fins a Thorsmork amb bus perquè el camí no és apte per a vehicles, a no ser que siguin tot-terrenys de debò, ja que no és tan sols que el camí no estigui en molt bones condicions, sinó que s’han d’anar travessant contínuament rius més o menys amples provinents de les glaceres. Òbviament, els autobusos que pugen fins allà són 4x4 i, per sort, vaig poder fotografiar-ne un en acció:


Al vespre arribàvem novament al pis de Reykjavik després de la nostra sortida de quatre dies, curiosament amb la sensació de ser de nou a casa.

divendres, 17 d’agost del 2012

L'inici del retorn

Dimecres, després de fer un bon esmorzar a la cuina de la guesthouse, vam agafar novament el cotxe per iniciar el camí invers cap a Reykjavik. Vam fer una nova parada al Jökulsarlón, per poder fer moltes fotos amb la llum del matí als nous icebergs que havien aparegut durant la nit.


Vam continuar carretera enllà, deixant enrere ja la glacera Vatnajökull, fins a un poble de nom impronunciable: Kirkjubaejarklaustur, on vam fer una parada per fer un petit recorregut fins a una zona on la natura, amb fragments de basalt, ha creat un terra que sembla totalment fet per l’home.


Vam dinar al poble mateix (Islàndia està plena de taules de fusta per fer pícnic; n’hi ha per tot arreu i en els llocs més inversemblants) i vam continuar el trajecte. Durant el dia vam poder comprovar allò que diuen de la variabilitat del temps a Islàndia: vam sortir de Hoffell amb el cel mig tapat pels núvols, vam dinar a Kirkjubaejarklaustur sota un sol gairebé radiant i, pocs quilòmetres més endavant vam entrar en una zona emboirada que ens va fer descobrir com engegar els netejaparabrises del cotxe. 



Enmig del plugim de la boira vam parar a Reynisfjara, una platja de sorra negra prop de Dyrholaey on no havíem pogut anar dies abans perquè l'accés estava tallat per obres. La platja, a part de la sorra negra, es caracteritza per unes parets de basalt ben curioses.


I una estona més tard arribàvem a Steig, una altra guesthouse (aquesta vegada força més presentable que l’anterior), on passaríem la nit. Allà vam trobar la segona curiositat dels hotels islandesos: la falta de llençols. És a dir, que si vols que els llits tinguin llençols, els has de pagar a part; si no, toca dormir amb sacs de dormir, cosa que vam fer nosaltres. He dormit moltes vegades dins d'un sac de dormir, però fins ara mai ho havia fet sobre un llit i sota una teulada. Una sensació d'allò més curiosa.

Aquella nit, per un moment vaig pensar en les nombroses històries de criatures fantàstiques que circulen per Islàndia i gairebé crec en la presència d’algun esperit burleta disposat a aigualir-nos el son (també literalment, ja que des que va començar el plugim a la tarda, que no havia parat de ploure). Primer em vaig despertar al sentir unes passes i unes veuetes com de nens fora la nostra finestra (una planta baixa); com que estava tot fosc (sí, ara ja es començava a notar com el dia s’escurça a marxes forçades i gaudíem d’algunes hores de foscor a la nit), vaig mirar cap al sostre i, de sobte, vaig començar a veure unes llumetes intermitents que brillaven cada certs segons. Al cap de no res, a l’habitació del costat, el nostre petit acompanyant va començar a plorar com un desesperat, sense que els seus pares el poguessin consolar de cap manera.  Quan finalment es va calmar, el Mohawk es va despertar de cop amb la sensació que s’ofegava i dient que havia sentit un camió aparcant allà al costat. I tot plegat acompanyat del continu xip-xip de la pluja incessant que queia des de la tarda anterior.

Vam obrir una mica la finestra per tal que entrés aire fresquet i ens vam tornar a adormir. Més tard, quan semblava que ja tot estava tranquil, ens van tornar a despertar sorolls de fora la finestra, aquesta vegada un inconfusible velar de les ovelles que campen per tot arreu (és increïble la quantitat d’ovelles que hi ha per tota Islàndia i en els llocs més inversemblants). Les llumetes que veia al sostre van resultar ser del detector antiincendis i els plors del menut, una petita indigestió a causa del sopar del dia anterior. El camió que només va sentir el Mohawk no tenim idea de què era, però els vels de les ovelles eren inconfusibles. Total, que no hi devia haver cap esperit burleta fent-nos la guitza...o potser sí?

dijous, 16 d’agost del 2012

Anem cap al fred!

Dimarts ens vam llevar, vam esmorzar acompanyats dels plors del petit, que estava molest perquè no l’havien deixat jugar com ell volia amb el munt de joguines que amablement li havien deixat a l'hotel, vam recollir ràpidament les quatre coses que portàvem i vam reprendre el nostre itinerari. 

Ara tocava anar a conèixer la zona sud-est de l’illa, sobretot el gran Parc Nacional de Vatnajökull, on diuen que s’hi troba la glacera més gran del món, després de la zona del pol nord i l’Antàrtida. Era curiós anar observant com canviava el paisatge d'un moment a l'altre, passant del verd intens a les zones devastades per la lava del volcà Laki, per trobar-nos després amb grans extensions de sorra ben negra a una banda i les grans llengües de la glacera Vatnajökull a l'altra.

Primer de tot vam fer uns quants quilòmetres fins a Skaftafell, on vam fer un parell de passejos, l’un a veure l’Svartifoss, una petita cascada que es caracteritza per caure paral·lela a unes parets de basalt que li donen una aparença ben curiosa, i l’altra, a veure la part final d’una de les múltiples llengües de la glacera, amb un gel ennegrit per la cendra dels seus volcans.

Ara, sens dubte, el més interessant del dia va ser la primera visió que vam tenir del Jökulsarlón, un preciós llac que s’ha format al final d’una altra de les llengües de la glacera, que està sempre replè d’icebergs de totes mides, trossets de gel de la glacera que s’han anat trencant i passen pel llac en el seu camí cap al mar.

 
 
 

Aquella nit vam dormir a Hoffell, en una guesthouse (bàsicament una casa amb habitacions rellogades) als peus d’una de les llengües de la glacera, la Hoffelljökull. Això és el que es veia des de la finestra de l’habitació: 

Vam sopar a Höfn, població que celebra no sé quan un dia dedicat a la llagosta. Vam anar a un restaurant especialitzat en aquest animal, així que ja podeu imaginar que els meus companys s’hi van posar les botes amb el sopar a base de llagostes.