Anem cap al fred!

Dimarts ens vam llevar, vam esmorzar acompanyats dels plors del petit, que estava molest perquè no l’havien deixat jugar com ell volia amb el munt de joguines que amablement li havien deixat a l'hotel, vam recollir ràpidament les quatre coses que portàvem i vam reprendre el nostre itinerari. 

Ara tocava anar a conèixer la zona sud-est de l’illa, sobretot el gran Parc Nacional de Vatnajökull, on diuen que s’hi troba la glacera més gran del món, després de la zona del pol nord i l’Antàrtida. Era curiós anar observant com canviava el paisatge d'un moment a l'altre, passant del verd intens a les zones devastades per la lava del volcà Laki, per trobar-nos després amb grans extensions de sorra ben negra a una banda i les grans llengües de la glacera Vatnajökull a l'altra.

Primer de tot vam fer uns quants quilòmetres fins a Skaftafell, on vam fer un parell de passejos, l’un a veure l’Svartifoss, una petita cascada que es caracteritza per caure paral·lela a unes parets de basalt que li donen una aparença ben curiosa, i l’altra, a veure la part final d’una de les múltiples llengües de la glacera, amb un gel ennegrit per la cendra dels seus volcans.

Ara, sens dubte, el més interessant del dia va ser la primera visió que vam tenir del Jökulsarlón, un preciós llac que s’ha format al final d’una altra de les llengües de la glacera, que està sempre replè d’icebergs de totes mides, trossets de gel de la glacera que s’han anat trencant i passen pel llac en el seu camí cap al mar.

 

 

 

Aquella nit vam dormir a Hoffell, en una guesthouse (bàsicament una casa amb habitacions rellogades) als peus d’una de les llengües de la glacera, la Hoffelljökull. Això és el que es veia des de la finestra de l’habitació: 

Vam sopar a Höfn, població que celebra no sé quan un dia dedicat a la llagosta. Vam anar a un restaurant especialitzat en aquest animal, així que ja podeu imaginar que els meus companys s’hi van posar les botes amb el sopar a base de llagostes.