Om del Trinquet (Vilaller)

Declarat Arbre Monumental: l'any 1990

Propietari:

Terme municipal: Vilaller

Coordenades UTM ED50 (m): X 312351  Y 4705527

Alçària total: 15 m 

Volt de canó: 3,6 m 

Capçada mitjana: 14,5 m 

Edat estimada:

L'Om del Trinquet va morir a finals del segle XX, però l'any 2008 al costat de les restes encara dretes del tronc mort en va sortir un rebrot que avui dia ja és un preciós petit arbret. Així doncs, es pot dir que l'Om de Vilaller continua viu, encara que les seves mides actuals no siguin tan espectaculars com havien estat. Però només és qüestió de donar-li temps, oi?

Per trobar l'Om del Trinquet o Om de Vilaller només cal anar a la població de Vilaller i localitzar el carrer del Trinquet. Així de fàcil.

Avet del Barranc de Morrano (Vall de Boí)

Declarat Arbre Monumental: l'any 1995 

Propietari: Generalitat de Catalunya 

Terme municipal: Vall de Boí (barranc de Morrano) 

Coordenades UTM ED50 (m): X 329448  Y 4712968 

Alçària total: 38 m 

Volt de canó: 3,98 m 

Capçada mitjana: 9 m 

Edat estimada: 

 L'Avet del Barranc de Morrano es troba enmig d'una avetosa amb altres exemplars gairebé tan vistosos com ell. Seria difícil de reconèixer si no fos per la placa identificativa d'Arbre Monumental i les estaques amb pintura groga que ens indiquen el camí. L'Avet està format per dos troncs bessons, malgrat que en les nostres fotos gairebé només se'n veu un dels dos, ja que l'altre quedava més amagat darrere altres arbres.

Nosaltres vam anar a la recerca de l'avet quan baixàvem de l'Estany Llong. Resseguint la pista de retorn cap a la caseta d'informació, arribarem a un punt on hi ha un itinerari adaptat per a minusvàlids, un pont de fusta que creua el riu i segueix baixant per l'altra banda.

Per trobar l'avet, s'ha de passar el pont i just arribar a l'altre costat, trobarem un sender que s'endinsa cap el bosc. A partir d'aquí hem d'anar seguint les fites grogues (el camí no sempre és evident, així que no hem de perdre de vista les estaques), que ens portaran fins a l'avet.

Avet del Barranc de Morrano (juliol de 2014)

De tornada podem anar seguint la passarel·la de fusta per la banda esquerra del riu o bé retornar a la pista forestal de la banda dreta. Una i altra ens conduiran fins a la caseta d'informació del parc.

Pi de Peixerani (Vall de Boí)

Declarat Arbre Monumental: l'any 1995
Propietari: Generalitat de Catalunya
Terme municipal: Vall de Boí (barranc de Peixerani, prop de l'Estany Llong)
Coordenades UTM ED50 (m): X 332307  Y 4715522
Alçària total: 15 m
Volt de canó: 5,01 m
Capçada mitjana: 14,8 m
Edat estimada:

Per arribar al Pi de Peixerani primer de tot ens hem de dirigir a la caseta d'informació/pàrquing de taxis del Parc d'Aigüestortes. Des d'allà agafarem el recorregut que ens portarà fins al refugi de l'Estany Llong i deu minuts més enllà, fins a l'estany mateix. 

Anirem resseguint el llac fins que trobarem la passera sobre el barranc de Peixerani. Creuat el torrent, la pista es bifurca en dues parts, una que va cap al llac o l'altra que es dirigeix cap a altres refugis de la zona. Hem d'agafar aquesta de la dreta. Uns metres després, a mà dreta veurem un sender que s'endinsa cap al prat. L'anirem seguint, guiats per estaques, fins a localitzar el Pi. No és difícil de veure, ja a distància, perquè es troba sol enmig del prat, al costat del rierol. 

Pi de Peixerani (juliol de 2014)

Una excursió molt recomanable, senzilla, que transcorre per paratges idíl·lics que val la pena visitar.

Canvi de bàndol: de Catalunya a Aragó

El cinquè dia de les nostres minivacances, divendres, vam recollir els trastets del bungalow i ens vam dirigir cap a la tercera vall que visitaríem, de Boí, passant per l'Aran, i ara cap a Benasque. Hi vam arribar al migdia, vam muntar la tenda a corre-cuita, vam dinar i ens vam refugiar sota l'impermeable de la tenda, perquè a les 14h, exactament a l'hora que havia dit la previsió meteorològica, va començar a ploure. La veritat és que van ser quatre gotes, però ja ens va aigualir la tarda, literalment. Total, que vam estar una bona estona fent el mandrós al càmping i al vespre vam anar a fer la nostra visita anual al Barrabés. En vaig sortir ben contenta, amb unes sabates noves NorthFace que no tardaria gaire en estrenar i després ens vam dirigir a la pizzeria La Pirenaica, que també passem a visitar cada vegada que voltem per Benasque.

Si a la tarda van caure quatre gotetes, a la nit no se'n va estar i vam poder gaudir de la nostra tempesta anual dins de la tenda. No sé si és que a la Vall de Benasque hi plou molt o nosaltres tenim mala sort, però cada any ens en cau alguna. La primera vegada que vam sentir aquells trons que ressonen per les parets, vam acabar dormint dins del cotxe, per si de cas; ara, passats uns quants anys (i unes quantes tempestes) ja no en fem cas, ens despertem el temps just per sentir que comença a tronar i ens tornem a adormir com si res. 

Al matí següent ens vam llevar amb la indecisió de no saber què fer, perquè volíem fer una excursioneta una mica llarga per camp totalment obert i al cel tornaven a haver-hi núvols amenaçadors. Després d'esmorzar ens vam armar de valor, vam creuar els dits perquè aquells núvols no continuessin creixent i ens en vam anar cap a l'Hospital de Benasque (que és un balneari, malgrat que el seu nom ens pugui confondre), on deixaríem el cotxe i agafaríem l'autocar per pujar fins a La Besurta, on s'inicia el recorregut fins al Forau d'Aigualluts. 

Alguna vegada hem fet el recorregut caminant des del pàrquing mateix, però aquesta vegada vam preferir agafar el bus, perquè l'objectiu no era anar al Forau (40 minuts des de La Besurta), sinó al Coll de Toro (40 minuts des del Forau), on ens feia gràcia arribar per poder veure l'Artiga de Lin des de dalt del coll. Al final vam poder fer l'excursió que ens havíem proposat i sense pluja, però quan arribàvem al Coll va començar a bufar un ventet lleugerament molest que es va intensificar força al coll estant, així que no vam poder fer exactament la foto que volíem, però almenys vam arribar al nostre destí.

Aquella mateixa tarda, després de la migdiada de rigor, encara vam tenir temps d'anar fins a Guayente i escalar una estoneta en un sector que no coneixíem. Bé, un escalar, l'altra fer de noia gri-gri mentre intentava evitar que els mosquits s'hi posessin les botes amb ella. Al vespre vam sopar al restaurant del càmping, on ja fa temps vam descobrir que s'hi menja molt bé i a dormir sentint la nena de la tenda veïna, que li va agafar la rebequeria i no parava de plorar. Per sort, estàvem prou cansats com per ignorar-la i dormir com uns angelets...i aquesta vegada sense trons!

Al matí següent va tocar recollir-ho tot i tornar cap a caseta. Primer havíem pensat quedar-nos un dia més, però vista la rapidesa com creixien els núvols aquell matí, vam canviar d'opinió. I vam fer bé, perquè mentre fèiem camí cap a casa anàvem veient com aquells "bolets atòmics" anaven creixent a una velocitat espectacular i vam poder comprovar al radar meteorològic que, efectivament, hi va caure una bona quantitat d'aigua. 

Ara toca anar pensant en què fer l'any vinent!

Un Monument que es perd

Tercer dia al Pirineu, aquesta vegada ens dirigim cap a la Vall d'Aran, a fer una excursioneta per localitzar l'Avet de Canejan, un avet espectacular, que en el seu moment havia estat el més gran de mida i d'edat de les terres catalanes, però que ja fa força anys que és mort i, malgrat que les seves restes encara perduren, l'estat en el que el vam veure nosaltres fa preveure que no aguantaran gaire temps més.

Aprofitant que érem a la Vall d'Aran, vam anar fins a l'Artiga de Lin, amb el Còth deth Hòro al fons, i els Uelhs deth Joeu uns metres més avall, naixement del riu Joeu. La part divertida i curiosa va ser que uns dies més tard veuríem la part del darrere d'aquesta mateixa zona, és a dir, la Vall de Benasque, on vam fer una excursió fins al llac de Còth deth Hòro (o Coll de Toro) i vam contemplar la sempre sorprenent cascada d'Aigualluts, amb el seu Forau per on es filtra l'aigua que després ressorgirà en aquests "ulls" de Joau.

Ja ho he dit en alguna altra ocasió, però el Pirineu no deixa mai de sorprendre'm.

 

 

Malgrat que l'any passat ja vam poder observar, a la Vall de Benasque, els efectes dels grans aiguats de fa un any a la zona, aquesta vegada hem pogut comprovar també les destrosses que hi va haver a la Vall d'Aran. Aquesta foto que veieu a sota correspon al riu Joau, un riuet que neix poquíssims quilòmetres més amunt, però que aquell dia devia fer molta por de veure.

El quart dia ens el vam prendre de relax, ja que portàvem dos dies d'excursions llarguetes i començava a apretar la calor de valent. El matí vam pujar fins a Cavallers, a fer una matinal escalatòria (anant amb el Mohawk, el dia d'escalada no hi podia faltar), al migdia vam fer un bon dinar en un restaurant de Taüll, després d'admirar novament el preciós campanar de l'ermita de sant Climent de Taüll, migdiada al bungalow i a la tarda visita a les ermites romàniques de Durro.

Taüll

Durro

Durro

Taüll

Boí

Aigüestortes

Segon dia de vacances i canvi radical de registre. Si el primer dia ens vam dedicar a enfilar-nos per la paret, el segon dia el vam ocupar buscant els arbres monumentals de la comarca. Dels cinc arbres que hi ha a l'Alta Ribagorça, quatre es troben dins del parc nacional d'Aigüestortes i es poden veure tranquil·lament tots quatre en un matí si se sap a on trobar-los. Nosaltres anàvem amb el GPS per localitzar-los, ja que els avets es troben al mig del bosc, amagats entre altres avets també força vistosos, però ni amb l'aparell a la mà vam arribar a trobar-los tots. 

Total, que dels quatre arbres que buscàvem aquell dia (un pi, dos avets i uns grèvols), tan sols en vam trobar dos amb seguretat (amb les seves plaques identificatives corresponents), el tercer no estem segurs d'haver localitzat l'arbre pertinent (tot i que sospitem que no...) i els grèvols ens van semblar impossibles de trobar. Resultat: 2 de 4. Una llàstima, perquè vam marxar amb la sensació d'haver fracassat, tot i haver passat el matí en un dels llocs més bonics que hem visitat. Dels Pirineus en coneixem ja bastants llocs, però mai deixa de sorprendre'ns, te'ls miris per on te'ls miris són espectaculars.

Per accedir al Parc s'ha d'anar a Boí i agafar un taxi que ens deixarà a la caseta d'informació del parc. No s'hi pot anar en cotxe particular, així que o bé s'agafa el taxi (5,10€ el bitllet) o es camina des de l'últim pàrquing a on podem arribar (cal sumar una hora llarga de caminada més, llavors).

Paret amunt!

Aquest juliol, com gairebé cada any i per no perdre el costum, amb el Mohawk hem anat a passar uns quants dies al Pirineu. Aquesta vegada les zones escollides han estat una catalana i l'altra aragonesa: la Vall de Boí i la Vall de Benasque. 

A la Vall de Boí ja hi havíem estat fa uns quants anyets, fent el recorregut de les ermites romàniques. Aquesta vegada hem canviat de temàtica i hem vingut a fer què? Doncs a l'activitat que em té més ocupada últimament: buscar Arbres Monumentals!! A l'Alta Ribagorça, comarca on es troba la Vall de Boí, hi ha cinc arbres declarats monumentals, però com que gairebé tots es troben dins del Parc Nacional d'Aigüestortes, alguns d'ells envoltats de molts altres arbres gairebé igual d'espectaculars, no són tots fàcils de localitzar. Les dades relacionades amb aquests arbres ja les posaré a les "fitxes" corresponents, així que aquí em limitaré a explicar què hem estat fent aquests dies.

Tot va començar un dilluns de bon matí, quan ens vam llevar ben d'hora, ben d'hora, vam agafar els trastos (com pot ser que portem tantes coses per a tant pocs dies?!) i ens vam dirigir cap a la Vall de Boí.

 
Just arribar ens vam instal·lar al bungalow on viuríem els pròxims quatre dies, vam dinar i ràpidament ens vam dirigir cap a Pont de Suert, a fer la via ferrada del Tossal de Miravet. Feia molt temps que no havia fet cap ferrata i  no estava massa segura de com aniria. Al final no em puc pas queixar, perquè em va sortir força bé.


És una via amb tres trams diferenciats, que van augmentant de dificultat, amb la possibilitat de deixar-la en diversos moments si no ho veiem clar. El primer tram és força senzill, considerat d'iniciació, així que no hi va haver cap problema per superar-lo.

Al segon tram ja s'anava complicant el tema, amb algun petit desplom, que també vam superar més o menys bé.

 

El tercer tram té un desplom més pronunciat ja arribant al final de la via, que sí va afegir dificultat a l'ascenció. Això, sumat a la calor i el cansament que ja portava a sobre va fer que no veiés massa clar com acabar la via,. Per sort, a part del dissipador, sempre porto una baga de suport, per si de cas, que em va ser molt útil en aquesta ocasió.

La veritat és que en aquesta via em va semblar més difícil baixar que pujar, ja que vam estar una hora i mitja pujant i una hora més baixant per un caminet a estones amb força pendent, sorra i pedres que no ens ho van posar gens fàcil. Però bé, ja està feta, així que en podem apuntar una més a la llista!

Arbres Monumentals de l'Alta Ribagorça

A la comarca de l'Alta Ribagorça hi ha cinc arbres declarats Monumentals, dos avets, un pi roig, un om i uns grèvols, que es troben pràcticament tots dins del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, per tant, alguns d'ells no gaire senzills de localitzar.

- Pi de Peixerani (Vall de Boí)

- Avet del barranc de Morrano (Vall de Boí)

- Avet de la Cremada (Vall de Boí)

- Grèvols de les Llaveades (Vall de Boí)

- Om del Trinquet (Vilaller)

Carrasca Grossa de les Vallcaneres, Pi Gros, Faig Pare (La Sénia)

Contemplar aquests arbres significa fer un recorregut per la fageda del Retaule, dins del Parc Natural dels Ports. La seva particularitat radica en el fet de trobar una fageda en latituds tan càlides, ja que el faig és un arbre que prefereix el fred a la calor. De fet, el Retaule és la fageda més meridional d'Europa, cosa que ja la fa excepcional. Al tractar-se d'una fageda, i com podeu endevinar pel seu nom (Retaule), és gairebé obligat fer-hi una visita a la tardor, quan mostra tota la seva gran varietat cromàtica i fa realment honor al seu nom.

Us deixo aquest enllaç, on podreu trobar una bona explicació de l'excursió.

Carrasca Grossa de les Vallcaneres

Declarat Arbre Monumental: l'any 1992
Propietari:
Terme municipal: La Sénia (les Vallcaneres, Font de la Carrasca Grossa)
Coordenades UTM ED50 (m): X 268251  Y 4515149
Alçària total: 16,5 m
Volt de canó: 2,25 m
Capçada mitjana: 17 m
Edat estimada:

Carrasca Grossa de les Vallcaneres (novembre de 2012)

 Pi Gros del Retaule

Declarat Arbre Monumental: l'any 1992
Propietari:
Terme municipal: La Sénia (el Retaule)
Coordenades UTM ED50 (m): X 269164  Y 4514538
Alçària total: 31,5 m
Volt de canó: 4,6 m
Capçada mitjana: 22,5 m
Edat estimada: 700 anys

Pi Gros del Retaule (novembre de 2012)

Faig Pare del Retaule

Declarat Arbre Monumental: l'any 1992
Propietari:
Terme municipal: La Sénia (el Retaule)
Coordenades UTM ED50 (m): X 270116  Y 4515004
Alçària total: 25 m
Volt de canó: 4 m
Capçada mitjana: 28 m
Edat estimada: 250 anys

Faig Pare del Retaule (novembre de 2014)

En part, aquests arbres són els culpables que el Mohawk i jo ens aficionéssim, uns quants mesos enrere ja, a anar a la recerca i captura (fotogràfica) d'Arbres Monumentals de Catalunya. Quan a l'Espai Terra, un bon dia, van estar parlant d'aquesta llista d'arbres protegits per la Generalitat, vam descobrir que, sense saber-ho, ja n'havíem fotografiat més d'un, concretament aquests tres del Montsià. 

Del Faig Pare i el Pi Gros no ens va sorprendre gaire, perquè al voltant dels dos arbres hi havia força altra gent fotografiant-los, així que ens vam limitar a imitar el que feien els altres. El que va ser tota una sorpresa va ser tenir la foto de la Carrasca Grossa, ja que li vam fer la foto per casualitat, perquè vam parar a la font de la Carrasca i vam veure un arbre molt bonic al seu costat que ens va cridar l'atenció i vam decidir fer-li una foto com a tants altres que també vam fotografiar aquell mateix dia. La sorpresa va ser fer un repàs a la llista d'Arbres Monumentals i descobrir que aquell arbre amb el que no es fixava ningú, que passaven pel seu davant sense ni tan sols veure'l, també formava part de la llista. 

A partir d'aquí vam pensar que ja que teníem la "col·lecció" començada (també teníem la foto del fantàstic Roure de Santa Maria del Montseny, que ja no existeix), podíem intentar completar-la...i en això estem, augmentant de mica en mica la quantitat de "cromos" de la nostra col·lecció particular (i ja en portem 113!). Sabem que serà impossible d'acabar-la, perquè molts dels arbres que hi apareixen ja són morts i d'alguns d'ells no en queda ni rastre; altres es troben dins de finques privades i no són accessibles a no ser que ens posem d'acord amb els seus propietaris, cosa que no sempre és fàcil. Però bé, mentre hi hagi ganes, seguirem endavant i a veure fins on podem arribar.