diumenge, 31 d’octubre del 2010

Component compostes

Fa temps que no poso al blog respostes dels exàmens dels meus noiets, així que, ara que estic corregint uns exàmens força infumables, vaig a donar-vos quatre joies que he trobat, a veure què us semblen.

Abans, però, una mica de teoria perquè pugueu entendre de què va la història. Estem tractant el tema de les paraules derivades i compostes. Les paraules compostes, aquelles que estan formades per dues o més paraules, del tipus parallamps, rentavaixelles, etc. tradicionalment sempre s'havien escrit amb un guionet al mig, que feia d'unió entre les dues paraules que formen la composta, però que, alhora, les mantenia totes dues per separat.

Ja fa uns anyets, l'Institut d'Estudis Catalans, l'organisme que s'encarrega de gestionar el tema de l'ortografia de la llengua catalana (podríem dir que és com la Real Academia Española de la Lengua, però catalana), va considerar que aquests guionets eren innecessaris, així que va decidir eliminar-los tots.

Ara bé, al fer-ho, van veure que hi havia alguns casos en els quals, si s'eliminava el guionet i s'ajuntaven directament les dues paraules, algunes consonants canviaven la seva pronuncia. Per exemple, quan una consonant r es troba a inici de paraula (roda) no es pronuncia igual que si la trobem entre dues vocals (vora) o bé darrere de t o d. Així, si ajuntàvem pit + roig per formar el nom de l'ocellet ens sortia pitroig, que això, separat en síl·labes, seria pi-troig.

Per evitar aquests canvis en la pronuncia, l'IEC va decidir mantenir el guionet (pit-roig) de manera excepcional en aquelles paraules compostes on la unió de les dues paraules pogués comportar algun canvi d'aquests tipus. Això passa amb les consonants s, r i x (no es pronuncia igual xocolata que taxi, així que escura-xemeneies també necessita el seu guionet).

Bé, no sé si m'acabeu d'entendre (els meus alumnes està clar que no em van entendre), però segueixo endavant. La pregunta de l'examen era "Quan formem paraules compostes, en alguns casos hi hem de posar un guionet. Quan el posem i per què ho fem?". Algunes de les respostes han estat aquestes (òbviament, amb l'ortografia corregida):

- Si el posem, ho fem entre dues paraules que volem ajuntar. El posem per a que la pronúncia no canviï.
Segons això, totes les compostes portarien guionet i totes canviarien la seva pronuncia.

- Quan la vocal següent al guionet és s, x, r [...]
Buf, si comencem així val més que tornem a primària...

- El posem quan una paraula té millor concordança amb el guionet, per motius de paraules tòniques, i si les poséssim algunes paraules sense guionet la vocal tònica deixaria de ser-ho.
Si no ho enteneu, no us preocupeu, jo tampoc.

- Es posa quan la segona paraula té més d'una síl·laba.
La imaginació al poder: no tinc ni idea de la resposta, doncs me la invento, a veure si cola...

- Posem el guionet per separar les paraules i perquè si les ajuntéssim per norma ortogràfica es tindrien de pronunciar diferent o tindríem de posar-hi lletres de més com poca-solta si vulguéssim que sonés igual sense guió seria així: pocassolta.
Lamentablement, aquesta resposta, encara que no s'entén massa, és de les més encertades.

- Per no pronunciar, per exemple: pocassolta o para-lamps.
Sic

- Quan són dos substantius, perquè no porta cap terminació ni forma verbal.
Bé, això està relacionat amb la pregunta anterior, on demanava si les paraules donades eren compostes o derivades. Segons ell, es posa guió quan la paraula no és derivada...

- El posem quan una acaba o l'altra comença en consonant i l'altra no. Perquè si no no es pronunciarien les dues síl·labes tòniques sinó una.
Quina mania amb les síl·labes tòniques. No sé d'on ho han tret, jo no n'he parlat mai.

- Es posa per no canviar la pronunciació.
Toma ja! Us imagineu que jo a classe ho expliqués de la mateixa manera?

- Posem el guionet per separar la paraula a causa no sonaria i aleshores ho separem per mantenir la pronuncia.
En defensa seva diré que fa relativament poc temps que es troba al nostre país...

- El posem en certes paraules per evitar que el so d'algunes lletres canviï.
Aquest nano va per polític, segur: un clar exemple de com dir moltes coses sense dir res en absolut!

- En el cas de la s i la r. Per fer que tinguin els seus sons i que es pronunciï la s forta [...]
Es veu que tota s o r, si volem que es pronunciïn, han de portar un guionet al davant...

- Quan una paraula acaba en s o en r es posa el guionet perquè si no no es pot pronunciar la r o la s.
Esclar, per això en cantar, saltar, carrer, etc. no pronunciem la r, perquè no hi posem el guionet al darrere!

- Ho fem per trencar el diftong que es formaria si les uníssim sense guió: poca-solta, paraigües.
Un diftong, per si no ho recordeu, són dues vocals juntes que es pronuncien dins una mateixa síl·laba. Ara, en poca-solta jo encara l'hi estic buscant...

- Posem el guionet segons les lletres que s'ajunten, el posem per la s i per la r.
I ja està tot dit.

- Perquè no es podria llegir bé. No es llegeix igual pocasolta que poca-solta.
Té raó, però ho hauria d'explicar una mica millor...

- Ho posem perquè així ho pronunciem molt millor.
Doncs ja està, solucionat el problema de la gent que intenta aprendre a parlar anglès: guionets per tot arreu!

- Doncs el posem quan les paraules necessitem posar alguna cosa entremig per poder-ho llegir bé.
No sé, jo, per poder llegir bé, em poso les ulleres, no he provat mai a fer servir guionets...

- El posem per trencar diftongs, hi posem quan hi ha diftongs.
Quina mania amb els diftongs.

- Perquè unim dues paraules diferents.
Home, sí, però podries donar més detalls, no?

- Per diferenciar-les.
Que útils són els guionets, no? Ara també em serviran per diferenciar les meves alumnes bessones, que són clavadetes i impossibles de distingir!

- Ho posem en casos en què si no es posés la paraula no tindria el mateix significat i sonaria de diferent manera.
Ja, tothom sap que pocasolta i poca-solta tenen significats totalment diferents.

- Quan hi ha dos verbs. Per separar un de l'altre.

- El posem perquè les dues paraules no es poden ajuntar.
perquè...?

- Perquè tenen dos significats, però s'utilitza de vegades.

- El guionet es posa per separar els dos verbs de la frase, per exemple, poca-solta, i es posa per poder pronunciar bé.
Queda clar: poca i solta són dos verbs que formen una frase...

- El posem per separar una paraula d'una altra perquè soni correctament.
D'acord-em-sembla-que-ja-ho-vaig-entenent...

- Ho posem per separar les síl·labes i perquè no soni malament.

- En la x, la r i la s, per poder fer bé el so.
Doncs- ja ho s-abeu, per- poder pr-onunciar bé aquests- s-ons- cal que hi hagi un guionet.

- El posem quan fa falta, ho fem perquè hi ha algunes paraules que ho necessiten si algunes paraules que necessiten guionet no el porten no es podrà pronunciar bé.
Un altre que va per polític!

- Sí, quan la paraula tindria la síl·laba tònica en un altre lloc i sonaria diferent.
Tornem-hi amb la síl·laba tònica!

I consti que això és el que van respondre els que van respondre, perquè la majoria simplement ho van deixar en blanc. I això que ho vaig explicar a classe afegint un "Serà pregunta de l'examen"...

dimecres, 13 d’octubre del 2010

Dies de boira, pluja i neu

Aquest cap de setmana llarg, aprofitant que estem a inicis d’octubre, quan ja no fa tanta calor, però tampoc es nota encara el fred, amb una colla de sis “amiguetes bloqueros” hem decidit anar a passar quatre dies a Font-Romeu, a la Cerdanya francesa, per anar a fer boulder a Targasonne.

La jugada no ha sortit del tot bé, ja que ens ha estat plovent pràcticament cada minut que hem estat a la zona, tot i que ja estàvem avisats des de feia dies (el servei meteorològic portava una setmana advertint de l’arribada d’un front fred provinent de l’Atlàntic, amb bona quantitat de pluja i baixada notable de les temperatures.

Vam arribar a Font-Romeu el dissabte a la tarda. Vam deixar les coses a l’apartament i ràpidament ens vam dirigir, sense ni tan sols dinar, cap a la població veïna de Targasonne, a aprofitar al màxim la tarda, ja que es preveia que a la nit començaria el diluvi universal. Una servidora, que amb les parets de vegades encara s’hi atreveix, però que no sent cap mena d’interès pels blocs, va aprofitar l’estona per llegir un dels llibres que toca treballar a classe aquest curs: El fantasma de Canterville, d’Oscar Wilde.

Al vespre, amb alguns ja sense iemes, vam tornar a l’apartament, lloc que a estones semblava més aviat l'aparador d'una botiga de material esportiu.

Allà vam poder gaudir d’un bon sopar casolà, mentre començaven a caure les primeres gotes. Tal com ens van aconsellar sàviament fa un temps, quan vam passar dies a Ordesa també sota la pluja (tot i que en aquella ocasió anava acompanyada d’unes bones tempestes): “si no podeu fer res més, almenys aprofiteu per menjar bé” i des de llavors que ens ho prenem al peu de la lletra. Així doncs, amb el Mohawk vam preparar una interessant amanida de moniato, pebrot i plàtan, acompanyada d’unes botifarres i un bon allioli. No sé els altres, però una servidora es va estar recordant de que bo estava el pebrot i l’allioli durant la resta de la nit...
Diumenge, després de tota la nit plovent lleument, el dia es va llevar tot ben ennuvolat i no va deixar de caure aigua en tot el matí.

Vam decidir fer matí de relax, així que vam esmorzar com uns senyors i després ens vam repartir els sofàs i butaques de l’apartament entre els set que érem. De sobte, van aparèixer llibres i revistes de tots costats, així que en poca estona el menjador semblava més aviat una sala de lectura d'alguna biblioteca. Hauria estat un bon matí, si no fos que la tarda pintava que seria exactament igual.

A la tarda, a la que va parar de ploure un breu instant, vam agafar els abrics i vam sortir a donar una volta pel poble, abans que algú comencés a esmolar la destral per estar tancats a l’apartament el dia sencer i sense poder anar a fer bloc (que era l’objectiu principal del viatge).

El poble té la particularitat de ser conegut per tenir el four solaire més gran del món, amb una alçada de 40 metres i més de 50 metres d’amplada. Així doncs, vam anar baixant carrers fins a arribar finalment sota l’impressionant parabòlica del forn solar.

I de camí ens vam trobar amb un parell de curiositats que ens van fer molta gràcia:

Vam retornar a l’apartament i alguns van aprofitar les últimes estones de claror per anar fins a Targasonne novament, a descobrir nous objectius per a properes visites, ja que aquesta vegada, amb tanta pluja, poca cosa més hi podrien fer (malgrat múltiples propostes, com les de provar d’assecar les roques amb un assecador de cabell, paper de cuina ultraabsorvent, magnesi, etc.).

Dilluns, quan ens vam despertar, no plovia. Però la pausa va durar el temps just de sortir a fora la terrassa a comprovar si realment ja no plovia. Va ser posar un peu a fora i començar a espurnejar de nou. Vam veure, a més, que la sensació de fred que sentíem era més que una sensació, ja que els cims de les muntanyes properes, del Pirineu, es veien ja enfarinats per la neu.

Ens vam fer el propòsit de fer qualsevol cosa, fos el que fos, mentre fos fora de l’apartament, perquè no estàvem disposats a passar un altre dia com l’anterior (que un dia de relax va bé, però dos dies ja cansa…).

Com que no hi havia cap possibilitat de trobar roca eixuta on enfilar-se, vam pensar d’aprofitar el temps (cronològic, que no meteorològic) per fer el turista. L’objectiu va ser el llac des Bouilloses, lloc que em va semblar preciós. Vam baixar del cotxe el temps just per fer quatre fotos, ja que no tan sols plovia, sinó que pràcticament nevava (el termòmetre del cotxe marcava 5º!). Amb el Mohawk, però, ens hem apuntat a la nostra llista de projectes per l’estiu l’excursió que recorre els diversos llacs de les Bulloses.

De retorn a Font-Romeu, vam fer parada a Mont Lluís, un poble rodejat de muralles, que recordava, tant per l’aspecte com pel nom, al nostre castell de Montjuïc.

A la tarda, continuava la situació exactament igual. Tarda de gossos, tots apalancats a qualsevol racó. Cap a mitja tarda, va parar momentàniament la pluja, moment que uns van aprofitar per sortir a córrer una estona i altres per anar a Targasonne, a intentar localitzar unes roques; altres, en canvi, van preferir seguir fent el vago al costat de la calefacció de l’apartament (“Sortir ara, amb el fred que fa! Tant bé com s’hi està, a casa”).

Dilluns al vespre, unes bones pizzes i algunes estrelletes que treien el nas per entre la boira, cosa que ens va permetre mantenir l'esperança en el matí següent. Però no, dimarts es va llevar sense pluja, però amb una boira pixanera que ho deixava tot ben humit. Adéu a les últimes esperances de poder enfilar-se per les roques de Targasonne. Un altre dia serà.

Vam recollir les coses i cap a caseta hi falta gent! Es podria dir que la sortida va ser un fracàs, però la meva impressió no és pas aquesta: vam menjar bé, vam riure i jugar amb bona companyia; no vam (van) poder escalar, és cert, però ens ho vam passar d'allò més bé durant aquests quatre dies. Així doncs, a planificar la pròxima sortida, a veure si aquesta vegada el temps ens acompanya.

diumenge, 3 d’octubre del 2010

Un deute pendent

Feia molt temps que amb el Mohawk teníem pendent una excursioneta: pujar des de Sadernes a l'ermita de Sant Aniol d'Aguja, a l'Alta Garrotxa. Fa uns dies que amb els de la troupe dèiem que teníem ganes de caminar una mica, així que finalment hem decidit unir dos plans en un: pujar tots junts fins a Sadernes i arribar fins a la cascada del Salt del Brull.

La predicció meteorològica deia que avui faria un dia radiant, amb possibles boires a la costa. Doncs bé, a la costa de boira no n'hi havia, però pujant per la C-17 (dit d'una altra manera, passant per la Plana de Vic...) pràcticament no vèiem més enllà de deu metres davant nostre. Per sort, passats els fantàstics túnels de Bracons ja no hi havia ni rastre de la boira, així que efectivament hem pogut gaudir d'un dia esplèndid, sobretot comptant que som a la tardor i el sol ja no escalfa tant com a ple estiu.

Hem aparcat al pàrquing que hi ha a prop de l'església de Santa Cecília, ja que amb els cotxes no ens deixaven anar més enllà, i hem iniciat la ruta seguint la pista (que posteriorment es converteix en caminet) que transcorre paral·lela a la riera de Sant Aniol fins a arribar a l'ermita del mateix nom.

És un camí molt marcat, amb continus pals indicadors que fan pràcticament impossible perdre's.

Ha estat una excursió molt agradable, sense gaire pendent i de poca dificultat (s'ha d'anar en compte de no relliscar al creuar la riera per sobre les pedres, però poca cosa més) i, sobretot, bona companyia.

En total, unes cinc horetes per pujar, dinar, mossegar-nos les ungles per no llençar-nos a l'aigua transparent de la riera i tornar a baixar fins al cotxe.


L'excursió en principi arriba fins a St Aniol, s'enfila fins dalt de la muntanya i torna vorejant els cingles, però nosaltres hem preferit estalviar-nos la pujada (digue'ns vagos) i hem retornat pel mateix camí de pujada. Objectiu complert.