Dies de boira, pluja i neu

Aquest cap de setmana llarg, aprofitant que estem a inicis d’octubre, quan ja no fa tanta calor, però tampoc es nota encara el fred, amb una colla de sis “amiguetes bloqueros” hem decidit anar a passar quatre dies a Font-Romeu, a la Cerdanya francesa, per anar a fer boulder a Targasonne.

La jugada no ha sortit del tot bé, ja que ens ha estat plovent pràcticament cada minut que hem estat a la zona, tot i que ja estàvem avisats des de feia dies (el servei meteorològic portava una setmana advertint de l’arribada d’un front fred provinent de l’Atlàntic, amb bona quantitat de pluja i baixada notable de les temperatures.

Vam arribar a Font-Romeu el dissabte a la tarda. Vam deixar les coses a l’apartament i ràpidament ens vam dirigir, sense ni tan sols dinar, cap a la població veïna de Targasonne, a aprofitar al màxim la tarda, ja que es preveia que a la nit començaria el diluvi universal. Una servidora, que amb les parets de vegades encara s’hi atreveix, però que no sent cap mena d’interès pels blocs, va aprofitar l’estona per llegir un dels llibres que toca treballar a classe aquest curs: El fantasma de Canterville, d’Oscar Wilde.

Al vespre, amb alguns ja sense iemes, vam tornar a l’apartament, lloc que a estones semblava més aviat l'aparador d'una botiga de material esportiu.

Allà vam poder gaudir d’un bon sopar casolà, mentre començaven a caure les primeres gotes. Tal com ens van aconsellar sàviament fa un temps, quan vam passar dies a Ordesa també sota la pluja (tot i que en aquella ocasió anava acompanyada d’unes bones tempestes): “si no podeu fer res més, almenys aprofiteu per menjar bé” i des de llavors que ens ho prenem al peu de la lletra. Així doncs, amb el Mohawk vam preparar una interessant amanida de moniato, pebrot i plàtan, acompanyada d’unes botifarres i un bon allioli. No sé els altres, però una servidora es va estar recordant de que bo estava el pebrot i l’allioli durant la resta de la nit...
Diumenge, després de tota la nit plovent lleument, el dia es va llevar tot ben ennuvolat i no va deixar de caure aigua en tot el matí.

Vam decidir fer matí de relax, així que vam esmorzar com uns senyors i després ens vam repartir els sofàs i butaques de l’apartament entre els set que érem. De sobte, van aparèixer llibres i revistes de tots costats, així que en poca estona el menjador semblava més aviat una sala de lectura d'alguna biblioteca. Hauria estat un bon matí, si no fos que la tarda pintava que seria exactament igual.

A la tarda, a la que va parar de ploure un breu instant, vam agafar els abrics i vam sortir a donar una volta pel poble, abans que algú comencés a esmolar la destral per estar tancats a l’apartament el dia sencer i sense poder anar a fer bloc (que era l’objectiu principal del viatge).

El poble té la particularitat de ser conegut per tenir el four solaire més gran del món, amb una alçada de 40 metres i més de 50 metres d’amplada. Així doncs, vam anar baixant carrers fins a arribar finalment sota l’impressionant parabòlica del forn solar.

I de camí ens vam trobar amb un parell de curiositats que ens van fer molta gràcia:

Vam retornar a l’apartament i alguns van aprofitar les últimes estones de claror per anar fins a Targasonne novament, a descobrir nous objectius per a properes visites, ja que aquesta vegada, amb tanta pluja, poca cosa més hi podrien fer (malgrat múltiples propostes, com les de provar d’assecar les roques amb un assecador de cabell, paper de cuina ultraabsorvent, magnesi, etc.).

Dilluns, quan ens vam despertar, no plovia. Però la pausa va durar el temps just de sortir a fora la terrassa a comprovar si realment ja no plovia. Va ser posar un peu a fora i començar a espurnejar de nou. Vam veure, a més, que la sensació de fred que sentíem era més que una sensació, ja que els cims de les muntanyes properes, del Pirineu, es veien ja enfarinats per la neu.

Ens vam fer el propòsit de fer qualsevol cosa, fos el que fos, mentre fos fora de l’apartament, perquè no estàvem disposats a passar un altre dia com l’anterior (que un dia de relax va bé, però dos dies ja cansa…).

Com que no hi havia cap possibilitat de trobar roca eixuta on enfilar-se, vam pensar d’aprofitar el temps (cronològic, que no meteorològic) per fer el turista. L’objectiu va ser el llac des Bouilloses, lloc que em va semblar preciós. Vam baixar del cotxe el temps just per fer quatre fotos, ja que no tan sols plovia, sinó que pràcticament nevava (el termòmetre del cotxe marcava 5º!). Amb el Mohawk, però, ens hem apuntat a la nostra llista de projectes per l’estiu l’excursió que recorre els diversos llacs de les Bulloses.

De retorn a Font-Romeu, vam fer parada a Mont Lluís, un poble rodejat de muralles, que recordava, tant per l’aspecte com pel nom, al nostre castell de Montjuïc.

A la tarda, continuava la situació exactament igual. Tarda de gossos, tots apalancats a qualsevol racó. Cap a mitja tarda, va parar momentàniament la pluja, moment que uns van aprofitar per sortir a córrer una estona i altres per anar a Targasonne, a intentar localitzar unes roques; altres, en canvi, van preferir seguir fent el vago al costat de la calefacció de l’apartament (“Sortir ara, amb el fred que fa! Tant bé com s’hi està, a casa”).

Dilluns al vespre, unes bones pizzes i algunes estrelletes que treien el nas per entre la boira, cosa que ens va permetre mantenir l'esperança en el matí següent. Però no, dimarts es va llevar sense pluja, però amb una boira pixanera que ho deixava tot ben humit. Adéu a les últimes esperances de poder enfilar-se per les roques de Targasonne. Un altre dia serà.

Vam recollir les coses i cap a caseta hi falta gent! Es podria dir que la sortida va ser un fracàs, però la meva impressió no és pas aquesta: vam menjar bé, vam riure i jugar amb bona companyia; no vam (van) poder escalar, és cert, però ens ho vam passar d'allò més bé durant aquests quatre dies. Així doncs, a planificar la pròxima sortida, a veure si aquesta vegada el temps ens acompanya.