dijous, 30 de juliol del 2009

El paisatge favorit...d'una selenita

Quan fa uns mesos a TV3 van començar a anunciar un nou programa, titulat El paisatge favorit de Catalunya, vaig reflexionar sobre quin era el meu paisatge favorit i ho vaig tenir clar de seguida. Ara, m'hauria servit poc per votar en aquest programa, perquè el paisatge favorit de la Selene no es troba a Catalunya, sinó a Aragó, concretament al Pirineu aragonès: la vall de Benasque, sota l'imponent massís de Posets-Maladeta.

Ja fa uns anyets (concretament l'estiu del 2004) que amb el Mohawk vam conèixer la zona del nord de Huesca. El motiu en principi va ser merament econòmic: buscàvem un lloc baratet lluny de la costa on poder anar a passar quatre dies comptats (érem uns pobres, què voleu...) i vam descobrir que al Pirineu aragonès els preus eren lleugerament més baratets que els del Pirineu català, així que com que no teníem cap preferència en especial vam decidir anar a provar a veure què tal.

Només arribar ja vam quedar sorpresos, i no pel paisatge precisament: per arribar a la vall de Benasque s'han de travessar un parell de congostos amb carreteres d'aquelles en les que desitges no trobar cap camió o autobús que et vingui en sentit contrari. Doncs en un dels trams més estrets i amb més corbes (i menys visibilitat), mentre anàvem circulant tranquil·lament darrere tres o quatre cotxes, de sobte vam veure com l'energúmen que dúiem al darrere canviava al carril esquerre i començava a avançar-nos a tots, posant clarament la seva vida en perill i també la nostra! Nosaltres en vam sortir amb una cara d'al·lucinats, però l'avi que anava el primer de la fila no va tenir la mateixa sort, perquè l'imbècil de torn li va trencar el retrovisor i, a sobre, va continuar circulant com si no hagués passat res. Aquell dia vam aprendre que el lloc visualment és molt atractiu, però que la gent conduint és una mica suïcida (hi hem viscut altres situacions semblants), així que sempre ens fa cert respecte passar per allà.

Passat el primer ensurt, vam arribar al poble de Sesué, on vam trobar el millor càmping que hem vist mai, la Borda d'Arnaldet. El càmping no té res d'especial, però dels que hem anat coneixent durant aquests anys, no n'hem trobat cap en el que ens hi sentim tant còmodes com en aquest.

Així, aquest estiu, després d'acabar ben cansada el curs i sortir (altra vegada) escaldada de les opos, més que tenir-ne ganes, sentia la necessitat urgent d'anar novament cap allà. Necessitava la simpatia del càmping, l'aire de la muntanya, la immensitat de la vall (i potser també les seves impressionats tempestes de tarda), contemplar novament aquell paisatge que em va enamorar ja el primer cop que el vaig trepitjar.

I com cada vegada que hi hem anat (i ja en van cinc) no ens va decebre. La vall de Benasque, a part del paisatge, ofereix un munt de possibilitats: excursions per la vall més o menys llargues, i amb més o menys dificultat, kayaks, escalada, vies ferrades, etc., a part de ser un lloc excel·lent per contemplar la fauna, la flora i també les estrelles...quantes que se n'hi veuen!

A més, al costat del càmping hi ha una via ferrada i un sectoret d'escalada, així que òbviament no es pot desaprofitar l'oportunitat! Després de temps insistint, aquesta vegada el Mohawk finalment em va convèncer perquè jubilés d'una vegada el meu vellet arnés i, aprofitant que teníem la mítica botiga Barrabés tan a prop, me'n comprés un de nou. Era diumenge al matí i quan el dependent que ens el va vendre ens va dir "¿Quereis una bolsa?" li vaig respondre "No gracias, me lo llevo puesto." I gairebé va ser així, perquè un quart d'hora més tard (el temps de recórrer els cinc quilòmetres que separen el poble de Benasque del càmping) ja l'estava estrenant! I el Mohawk descobrint a la seva nova guia d'escalada a Benasque, també recentment adquirida, que hi ha als voltants més sectors d'escalada dels que coneixíem, així que tenim feina per estona!!

Però no us penseu que ens vam passar els dies escalant, eh? No! Seguint les recomanacions del "doctor" Jortx, vam intentar evitar l'escalada (cosa difícil, tenint les vies tant a tocar...) i ho vam limitar a la matinal del diumenge. El divendres al migdia vam arribar al càmping, vam muntar la tenda (com vam poder, perquè era nova i encara no sabíem com anava), vam dinar, vam esperar que el sol baixés una mica i ens en vam anar a fer la ferrata del Castellaso, que està just sobre el càmping. És una bona via, perquè no és molt llarga ni molt difícil, però té dos o tres desplomets que la fan prou interessant, a part de les vistes que es poden contemplar des de dalt.

El dissabte teníem pensat pujar a veure el llac de Cregüeña, un dels més grans del Pirineu, però la gent que hi ha anat ens ha dit que la pujada és força intensa, i donada la meva pobra condició física al final vam decidir canviar el nostre objectiu i endinsar-nos per la vall d'Estós. Vam fer un recorregut d'uns 14 quilòmetres seguint el curs del riu Estós fins pràcticament arribar a les Agulles de Perramó (on sabem que un conegut nostre hi va obrir una via d'escalada...) i tornar.

Diumenge a la tarda, estrenat ja l'arnés, a la tarda vam agafar el cotxe i vam fer el turista. Vam pujar fins al port de Sahún per la pista que va des de Chía fins a Plan, des d'on vam poder contemplar les vistes de la vall de Benasque.

Després, quan ja s'anava fent fosc, vam anar a descobrir les pistes d'esquí de Cerler, ara ben peladetes perquè no hi ha gens de neu. Per acabar de fer els burgesos, aquell vespre vam sopar d'allò més bé al restaurant del càmping, que encara no havíem provat, malgrat les vegades que hem estat allà.

Dilluns vam decidir fer una nova excursió per acabar d'amortitzar la vall i dos dels regals que em van portar els reis aquest any: el fantàstic pal de trekking i la càmera reflex que encara no hem après a fer funcionar.

Buscàvem un itinerari menys dur que el de dissabte, que havia estat una pujada constant, així que vam decidir tirar vall amunt, cap al Forau d'Aigualluts i direcció a la Forcanada i el Pas dels Aranesos.

La presència d'uns núvols amenaçadors que anaven creixent, i comptant que ens trobàvem totalment a descobert i a tres hores de camí del cotxe, van fer que abandonéssim quan ens trobàvem a una mitja hora del nostre objectiu. Malgrat això, vam fer un agradable recorregut de pràcticament vint quilòmetres que pel meu gust va ser una delícia.

Dimarts vam desmuntar la tenda i vam anar fins a Aínsa, on volíem passar una nit d'hotel. Vam intentar anar a veure el naixement del riu Yaga, a Escuaín, però ens vam trobar que el sender que hi portava estava tallat per una esllavissada (que ara, mirant per internet, he descobert que va ser l'any 2005!!!), així que ens vam limitar a contemplar el congost des de dalt, fer quatre fotos i anar a fer el turista per Aínsa.

Dimecres al matí, després d'un bon esmorzar a l'hotel, vam iniciar el nostre retorn cap a l'estrés de la civilització, prenent nota ja dels objectius per l'any vinent.

Per cert, us deixo aquí una mostra de per què dic que la vall de Benasque és el meu paisatge favorit...


dissabte, 11 de juliol del 2009

Professora de secundària busca nova professió...

Fa uns dies, el Gatsaule em comentava, en un dels meus escrits, que em notava una mica cremadeta. Ara mateix li diria que sí, que té tota la raó, que em noto molt cremada amb el sistema educatiu i que ara per ara se m'està fent molt difícil pensar en positiu i mirar endavant.

Cada curs em trobo un moment o altre amb la idea que m'he equivocat de feina i que valdria més dedicar-se a alguna altra cosa menys estressant. Ja sé que hi ha molta gent que creu que la nostra feina és "un chollo", però jo no ho veig de la mateixa manera. És cert que fem "només" divuit hores de classe, però això no vol dir que treballem només divuit hores a la setmana, sinó el que he dit, que fem divuit hores de classe. Darrere les classes hi ha hores de preparació de la classe pròpiament, d'activitats, d'exàmens, de correccions de tot tipus, de reunions (amb els companys d'assignatura, amb els companys que fan classe a un mateix curs, de tot el professorat en general, dels qui fan classe a grups de reforç, per no dir les reunions de tutors d'un mateix curs, de caps de departament, de coordinadors diversos...) i, cada vegada més, de munts de paperassa burocràtica que no serveixen per a res, que ningú es mira ni es mirarà mai. I les guàrdies, no oblidem les dues, tres o quatre hores d'insuportables guàrdies que et poden caure a la setmana!

Fins aquí no hi hauria cap problema, si no fos perquè amb tota aquesta feina que fas de la millor manera possible, no tan sols ningú t'agraeix mai l'esforç ni et felicita per la feina feta, sinó que contínuament ens van posant més pals a les rodes: més burocràcia absurda; més alumnes per classe, però amb l'exigència d'atendre a les necessitats específiques de cada un d'ells; un Departament d'Educació que només es preocupa de les estadístiques i del què diran i que en lloc de donar suport al professorat, s'hi posa sistemàticament en contra; uns pares que defensen els seus nens per sobre de tot, malgrat tenir proves irrefutables del seu mal comportament; mocosos cada vegada més maleducats que saben perfectament que el sistema sempre els afavoreix a ells en lloc dels professors i se n'aprofiten tant com poden i, sobretot, la culpa de tots aquests problemes que sempre la té el professor, que no està prou ben preparat per fer bé la seva feina! És indignant.

Si escric aquest text avui en lloc d'haver-ho fet fa una setmana, quan vaig acabar el curs, és perquè ahir, després d'haver-me presentat per tercera vegada a les opos, per tercera vegada m'han suspès amb un 4 i poc. He sentit molts comentaris per animar, del tipus "és que sou molta gent per tan poques places", "no passa res, un altre any serà", etc., etc. Sí, sí, ja sé que les oposicions són un mètode de selecció com ho podria ser qualsevol altre (treure boletes d'un bombo?), però el que em molesta és que cada any m'acaben suspenent per motius burocràtics; és a dir, que ningú es preocupa de veure si faig bé o no les classes, si els nanos m'entenen, si surten ben preparats, si estan contents amb mi, etc., sinó que es limiten a demanar textos burocràtics en els quals, si no segueixes les normes al peu de la lletra, resulta que ja no serveixes per a res. Hauríeu d'haver vist la carona d'angelets que posaven els meus noiets de 4t el dia que va venir la inspectora a la classe: es van portar de meravella (com a agraiment, els vaig convidar a un chupa-chups), però això ella no ho va valorar per a res, només es va encaparrat en què no tenia posat per escrit tot allò que feia a la classe...

El tribunal de les opos té una plantilla amb tota una sèrie d'ítems que han de valorar, però que nosaltres desconeixem. Així, probablement els qui passen és perquè han tingut la sort de dir les paraules adequades en el moment adequat, mentre que els qui hem fet servir vocabulari diferent quedem com uns tontos. No vull pas dir que els qui han aprovat les oposicions no s'ho mereixin, segur que han treballat molt per aconseguir-ho, però és que jo també he treballat molt i he dedicat moltes hores a fer la maleïda programació i preparar el temari, però tot aquest esforç ha acabat sent una absoluta pèrdua de temps, perquè no m'ha servit de res.

I no només això, sinó que ara mateix estic en un moment incert, en què suposo que tindré feina el curs vinent (això m'ha promès la Generalitat, però no sé si fiar-me'n), però no sé a on aniré a parar ni quines assignatures em tocarà fer. Ja em veig el dia 1 de setembre arribant a un institut desconegut i que el director o el cap del departament em digui "aquest curs seràs tutora d'un grup de 30 nanos de 1r d'ESO, hauràs de fer la literatura universal a 2n de batxillerat i, com que ens hem quedat sense professor de clàssiques, t'hem posat també a fer llatí amb els de 4t d'ESO; ah, també tindràs el grup de reforç de 2n, amb 20 nanos a la classe, i un variable de publicitat que començaràs el segon dia de classe". ¡Toma ya! Això potser sembla exagerat, però veient com van les coses no és impossible.

Això sí, en un cas així, aniria tot el curs "de puto cul" i encara m'hauria de sentir dir que el problema és meu, perquè no estic prou preparada!!

Doncs sí, malgrat que alguns pensin que tinc la millor feina del món, jo em plantejo canviar-la. El problema és que no em veig fent una altra cosa i com que tinc una hipoteca per pagar em temo que hauré de seguir resistint, almenys un curs més...

I per si tot això no fos suficient, al poble estem de Festa Major i el cel amenaça pluja, així que em temo que aquesta nit ens quedarem amb les ganes de poder anar al nostre esperat Correfoc!!