dilluns, 22 de desembre de 2008

Oh la la!


Aquest cap de setmana passat, aprofitant-nos una mica de l'hospitalitat d'uns bons amics que viuen a la ciutat, amb el Mohawk hem anat a fer una visita a la ciutat de l'amor, de la llum, la capital de la gastronomia, de la moda...en resum, París!

Vam agafar l'avió a Girona el divendres al vespre i amb tan sols una hora i mitja vam arribar a l'aeroport de Beauvais-Tille, a uns 80 km de la capital francesa. Allà ens esperava el que més ens preocupava del viatge, la manera de traslladar-nos des de l'aeroport fins a la ciutat. Afortunadament, la cosa va resultar molt més senzilla del que esperàvem, ja que l'autocar-llançadora que fa el trajecte d'una banda a l'altra estava esperant just a la sortida, així que no ens va costar gaire de trobar. A més, com que ja teníem els bitllets comprats via internet, només va caldre ensenyar el paperet i pujar al vehicle.

Una hora i quart més tard (sobre les onze de la nit) arribàvem davant del Palau de Congressos de París acompanyats de les exclamacions d'un parell de noietes adolescents que estaven al nostre costat i que no s'acabaven de creure que realment eren a París.

Arribats a Port Maillot, on ens va deixar l'autocar, ràpidament vam localitzar els nostres amfitrions, i vam iniciar la nostra ruta turística per la ciutat. El primer que vam conèixer va ser la part de París que veuríem més sovint durant els dos dies següents: el metro.


París està molt ben comunicat via subterrània, amb nou línies de metro i quatre de tren que arriben a tots els racons de la ciutat. Malgrat que el preu és una mica més alt que el de Barcelona (una mica, però tampoc molt), els vagons són més estrets i que en general es veu força més vellet que el transport de la nostra ciutat comtal, la valoració general que en vam fer va ser molt bona.

El matí següent, dissabte, vam posar-nos els nostres millors vestits de turista i vam iniciar, càmera en mà, el nostre recorregut per la mítica ciutat, sempre ben acompanyats pels nostres guies, gràcies als quals tot va ser molt més fàcil. El primer pas va ser fer un bon esmorzar a base d'un croissant d'ametlla que estava tremendament bo, cosa que ens va donar l'energia necessària per aguantar el llarg dia de caminades que ens esperava.

El nostre primer objectiu va ser el Centre Pompidou, (el que en podríem dir el MACBA francès) famós per la seva façana, que sembla estar en obres perpètuament, i les escales situades a l'exterior de l'edifici, que van des de baix fins a dalt de tot. No hi vam entrar; de fet, pràcticament no vam entrar en cap edifici, perquè teníem moltes coses per veure i poc temps per fer-ho tot.

Vam continuar caminant carrer avall i ens vam trobar amb aquesta font plena de curioses escultures que van fer les delícies dels més petits (és a dir, que al Mohawk, com a bon enginyer que és, li van encantar).

Vam seguir avançant fins a trobar-nos amb el Sena. El primer gran edifici que va aparèixer als nostres ulls va ser la Conciergerie o Palais de la Cité, impressionant edifici que, entre altres coses, va servir de presó durant la Revolució Francesa.


D'aquí vam anar seguint el Sena fins a arribar al lloc que més m'interessava veure de París: el museu del Louvre. He de dir que em va impressionar, perquè si normalment, quan ens trobem amb edificis mítics diem allò de "me l'imaginava més gran", en aquest cas va ser just al contrari, ja que el vaig veure molt més gran i espectacular del que m'esperava. Tampoc hi vam entrar, perquè hauríem necessitat dos dies sencers per poder contemplar tot el seu interior, però en vam tenir prou en veure'l per fora per quedar-nos bocabadats.


Però el nostre recorregut no va acabar aquí. Passant per sota l'art de triomf del Carrousel, fet construir per Napoleó Bonaparte el 1806 per commemorar les seves victòries militars, es passa el Jardí de les Tulleries i, seguint recte, s'arriba a la plaça de la Concòrdia, amb el seu obelisc de Luxor, on comença l'avinguda dels Champs-Élysées.


La plaça de la Concòrdia és el lloc on es va instal·lar la guillotina durant la Revolució Francesa. Acabava l'època del terror, es va rebatejar com a Place de la Concorde. L'obelisc de Luxor es trobava originàriament al temple de Luxor (Egipte) i va ser transportat a París el 1830, cedit a França pel llavors virrei d'Egipte Muhammad Alí.

Els Champs-Élysées, malgrat que té nom que sona a grans jardins, és una avinguda que sembla més el Passeig de Gràcia de Barcelona que altra cosa. Això sí, a l'arribar al final de l'avinguda s'hi troba el conegut arc de triomf de l'Étoile, fet construir també per Napoleó el 1806, malgrat que no va ser acabat fins el 1836.

Arribats a aquest punt, quan eren aproximadament les 14h, la gana va començar a deixar-se notar (es van acabar els efectes del croissant d'ametlles), així que vam decidir que era bona hora per anar a dinar. Després de discutir-ho uns breus moments, vam decidir que, ja que érem a la capital de la gastronomia, el millor que podíem fer era anar a dinar a un restaurant mexicà, així que vam agafar el metro i uns minuts més tard estàvem assaborint uns bons burritos en ple centre de París.

Amb les bateries plenes de nou, van reiniciar el nostre recorregut. Ara tocava la catedral gòtica de Notre-Dame, dedicada a la verge Maria, situada a la Ile de la Cité, una de les dues illes que forma el riu Sena al seu pas per la ciutat, i que es va començar a construir el 1163, malgrat que no es va acabar fins el 1220. La catedral és coneguda potser sobretot gràcies a la novel·la de Victor Hugo, El geperut de Notre-Dame, així com per les seves múltiples gàrgoles que decoren tota la façana lateral.


Ja pràcticament de nit (no oblidem que era dia 20 de desembre, per tant, el dia més curt de l'any), ens vam dirigir cap al Panteó, edifici d'estil neoclàssic del 1780, on hi ha enterrades personalitats il·lustres com Victor Hugo, Voltaire, Rousseau, Émile Zola, Marie Curie, Alejandro Dumas, etc., i on el 1851 León Foucault va instal·lar el seu conegut pèndol que demostra la rotació de la Terra.

Per ser el primer dia de turisme parisenc no estava gens malament. Però ens faltava el monument estrella de París, la tour Eiffel, construïda el 1889 amb motiu de l'Exposició Universal de París. Així doncs, vam agafar novament el metro, vam travessar mitja ciutat i ens vam situar als peus de la mítica torre. Era ja de nit, així que la vam poder veure ben il·luminada. Aquests dies, des del juliol fins al desembre, la torre està il·luminada amb focus blaus en lloc dels tradicionals ataronjats per commemorar els sis mesos de presidència francesa de la Unió Europea. Pel mateix motiu, al centre de la torre hi brillaven les estrelles de la bandera europea que la feien més atractiva. No la vam arribar a veure ni de dia ni de color ataronjat, però així de color blau i amb les estrelletes ens va encantar.

A més, per celebrar el Nadal, durant cinc minuts cada hora (a l'hora en punt) la torre sencera es converteix en un mar de chispitas, com vam poder contemplar a les 20:00.



Ara sí que ja havíem complert, així que era el moment de retornar a "casa", sopar i anar a dormir per recuperar forces per l'endemà.

El diumenge al matí ens vam dirigir cap a Montmartre, a visitar el Sacré Coeur, una bonica basílica contruïda dalt del turó de Montmartre entre 1875 i 1914 amb la intenció de retre homenatge a les víctimes franceses de la guerra franco-prusiana.

Des de dalt de la cima de Montmartre es pot contemplar una panoràmica de bona part de la ciutat. Allà també hi vam veure uns altres habitants de la ciutat que no havíem conegut fins llavors: els corbs.

Ara bé, de corbs, on sí en vam veure va ser en el nostre següent destí, el Cimetière du Père-Lachaise, un dels grans cementiris de París, on s'hi troben, per exemple, les tombes d'Oscar Wilde, Chopin o Jim Morrison, entre molts altres.


Abans, de camí cap al cementiri, vam passar per davant del mític Moulin Rouge, malgrat que no vam poder fer cap foto al molí, ja que estava envoltat d'una bastida. I en el mateix carrer vam fer una parada tècnica per esmorzar, com no, un croissant acompanyat de te uns i cafè l'altra.

Vistes les tombes, vam decidir que havia arribat l'hora de dinar, així que vam tornar a agafar el metro de nou i vam travessar la ciutat per anar a menjar crepes a una creperia que ens van recomanar els nostres guies (i qui érem nosaltres per portar-los la contrària?).

Ben tips, vam sortir de la creperia i ens vam dirigir cap al que seria el nostre darrer objectiu per acabar de fer bé el turista: una volta en barca pel Sena. Comptant que la volteta va durar una hora sencera i que vam tenir la brillant idea de posar-nos a coberta en lloc de a cobert, em sembla que algú s'haurà emportat un bon refredat de record de París!

Ara sí, ben satisfets de tot allò que havíem pogut veure en tan sols dos dies (i després d'uns deu viatges en metro i tren), vam donar per finalitzada la nostra ruta turística. Vam anar a sopar a "casa" i el dia següent ens vam acomiadar au revoir dels nostres companys i vam iniciar el retorn cap a casa, aquesta vegada sense cometes.


divendres, 12 de desembre de 2008

Perigeu

En dies (nits) com avui, val la pena contemplar-me una bona estonal!!


Pels qui no ho sàpiguen, la Lluna, en el seu recorregut al voltant de la Terra, no sempre es troba a la mateixa distància, sinó que unes vegades està més a prop i altres més allunyada.

El perigeu, que és avui mateix, és el moment en què el nostre estimat satèl·lit es troba en el seu punt més pròxim al planeta, per aquest motiu es veu més gran que de costum.

Quan es troba en el punt més allunyat, s'anomena apogeu, moment en què sembla que es faci més petiteta.