Puig Rodó (Moià)

Quan fa uns anyets ja amb el Mohawk vam iniciar la nostra particular col·lecció de cims comarcals (que, ara per ara, tenim força aturada), el Puig Rodó ni tan sols hi apareixia. No perquè el puig no existís, sinó perquè el que encara no existia era la seva comarca, el Moianès. 

Així doncs, ja era hora d'incloure'l a la llista i, ja que ens hi posàvem, anar a fer-li una visita personalment.

Com que el recorregut ja està ben explicat en altres pàgines web, en lloc de repetir la mateixa informació us redirigiré al wikiloc que vam anar seguint nosaltres aquell dia i que ens va permetre arribar al cim del Puig Rodó (i poder afegir un "cromo" més a la nostra col·lecció), contemplar el dolmen que hi ha molt a prop. passar pel costat de l'Observatori astronòmic de Montjoia i retornar a la bonica població de l'Estany, amb el monestir romànic de Santa Maria de l'Estany, fundat l'any 1080.

Vistes de Sant Llorenç i Montserrat

Puig Rodó

Desviament per pujar al cim del Puig Rodó

Vistes des del Puig Rodó

Caseta que hi ha al cim...tot i que no sabem què hi deu haver dins

Dolmen del Puig Rodó

Observatori Astronòmic de Montjoia

Companyia que vam trobar fent camí

Font de Canaleta

 

Santa Maria de l'Estany

 

Una excursió assequible, pràcticament tota ella per pista forestal planera i en molt bones condicions (vaja, que es podria fer en cotxe, però perdria tota la gràcia), que val la pena fer, tot i que potser tampoc caldria fer-la a -2º com vam fer nosaltres.

Faig de la Pedra (La Jonquera)

Faig de la Pedra

Espècie: fagus sylvatica

Declarat Arbre Monumental: l'any 2016
Propietari: ?
Terme municipal: La Jonquera (el Xalamí, Requesens)
Coordenades: UTM 31N x,y (m): 0494219,4700756
Alçària total: 20 m
Volt de canó: 4 m
Capçada mitjana: 26 m
Edat estimada: 500 anys

Fins fa uns mesos, teníem la nostra col·lecció pel que fa als Arbres Monumentals de l'Alt Empordà. Fins que un bon dia, remirant la web de la Generalitat, vaig descobrir que hi havia aparegut un nou arbre, desconegut per nosaltres fins aquell moment, que ha estat inclòs oficialment al llistat d'arbres catalogats en l'última actualització feta fa poc temps (el 2016). Es tracta del Faig de la Pedra, un impressionant faig que ve es mereixia una visita.

Ara, novament, hem tornat a completar la nostra llista particular de l'Alt Empordà, a l'espera que n'aparegui algun altre, idea que no és descartable.

Arribar fins al Faig de la Pedra és relativament fàcil i còmode, ja que pràcticament tot el trajecte es fa per pista forestal en molt bon estat, amb poc desnivell i clarament senyalitzat. Primer de tot, de la zona comercial de la Jonquera, agafarem la carretera que ens portarà fins a Cantallops. Des d'allà, agafarem la pista (de sorra, però transitable per a qualsevol vehicle) fins al nucli de Requesens (uns 7 quilòmetres de pista). Deixarem el vehicle prop de la cantina (amb vistes al castell, que podrem visitar si es tracta de cap de setmana o festiu) i iniciarem el camí a peu.

Castell de Requesens

Primer de tot, desfarem uns quants metres de la pista que uns instants abans haurem recorregut amb el vehicle. De seguida trobarem els primers pals indicadors i descobrirem que tenim diverses opcions. Per exemple, hi ha dos itineraris marcats com a "Faig de la Pedra", l'itinerari 3 i l'itinerari 3b. Nosaltres vam optar per la versió llarga, el 3, tot i que veient la volta que vam fer, potser val més escurçar-la una mica i agafar la variant del 3b. Tot dependrà de les ganes de caminar que tinguem, perquè la dificultat ve a ser la mateixa. 

Aquest recorregut és ideal per a fer una classe intensiva de botànica, ja que anirem trobant arbres de molts tipus diferents. Nosaltres hi vam ser a finals de tardor, amb la qual cosa vam poder comprovar clarament quins són de fulla perenne i quins de fulla caduca. A més, vam poder contemplar els grèvols carregats de fruit, amb les seves típiques boletes vermelles decorant-ho tot. 

Grèvol

De camí, anirem trobant cartells indicadors allà on hi hagi alguna bifurcació, fites amb una fletxa en aquells punts on ens podríem perdre i, ja arribant al Faig, marques grogues, que després anirem seguint en el camí de retorn fins a la cantina (molt més ràpid que el d'anada, així que val la pena fer l'itinerari circular en lloc de retornar desfent el camí fet). L'Itinerari 3 són unes 3 hores de recorregut circular (temps al que cal sumar l'estona que ens parem per fer fotos, ja que el lloc dona per a molt).

Punt on se separen les dues variants de l'itinerari

I ara us deixo unes quantes fotografies de la varietat arbòria que vam poder contemplar. Si n'he identificant algun malament, feu-m'ho saber, eh?

Blada

Castanyer (i alguna castanya que encara vam arreplegar)

Roure (amb les fulles a mig caure)

La pista per on va el recorregut

Uns estranys arbres plantats al mig del camí

Avellaner

Auró blanc

Un altre avellaner

Fageda

Faig

Roure (aquest ja ben peladet)

Pi Roig (de pins en vam veure molt pocs)

Faig de la Pedra (desembre de 2016)

Pedra del Faig (desembre de 2016)

Alzines

Sureres

Pi de Monestero (Espot)

Pi de Monestero

Espècie: pinus uncinata

Declarat Arbre Monumental: l'any 2016
Propietari: ?
Terme municipal: Espot (Vall de Monestero)
Coordenades UTM ED50 (m): 336390 Y 4714016
Alçària total: 14,5 m
Volt de canó: 4,1 m
Capçada mitjana: 10,3 m
Edat estimada: ?

Amb arbre monumental o sense, l'excursió fins a l'estany de Monestero val la pena de fer.  Són unes dues hores i mitja d'anada, més unes dues hores de tornada, però que es pot reduir a gairebé la meitat si decidim pagar un taxi que ens porti fins a l'estany de Sant Maurici. Nosaltres, com a bons catalans que som, vam preferir caminar abans que rascar-nos la butxaca, així que vam anar fins a Espot i d'allà vam recórrer els tres quilòmetres de pista fins a l'aparcament del Parc, des d'on ja només poden continuar circulant els mítics taxis tot-terreny que pugen fins a Sant Maurici o al refugi d'Amitges.

Així doncs, ara tocava posar-se a caminar. La veritat és que l'excursió fins a l'estany de Sant Maurici és un goig de fer. Està tot tan ben condicionat pel turisme, que el camí s'inicia amb una passarel·la que va pel mig del bosc, fins al pont que creua el riu Escrita.

A partir d'aquí ja no trobarem passarel·la, però el camí segueix sent molt còmode, primer passant pel mig dels camps i més endavant per dins l'avetosa, on començarem a trobar alguns avets que ve podrien merèixer-se el qualificatiu de "monumental". El recorregut no té pèrdua: quan sortim de l'avetosa, ens trobarem amb una pista força ampla que anirà ascendint lentament fins a arribar al llac.

Però el nostre objectiu no és l'estany de Sant Maurici, sinó un altre estany força més discretet: l'estany de Monestero. Anar fins a Monestero no és tan còmode com el camí que haurem fet fins ara, però de totes maneres es pot anar fent sense massa dificultats. El recorregut està indicat amb cartells informatius i el camí ben fressat fa que en cap moment poguem perdre'ns. 

Per començar el camí, quan ens dirigim cap a Sant Maurici, poc abans d'arribar al llac, la pista es bifurca i un cartell ens assenyala el camí cap al refugi Ernest Mallafré, situat a pocs metres d'allà. Passarem de llarg el refugi, seguirem una mica més la pista i de seguida trobarem el primer indicador de l'estany de Monestero. Ja només es tracta d'anar seguint el camí, aixecant la vista de tant en tant per poder contemplar els Encantats des de diverses perspectives. 

Es tracta d'entre una hora i quart i una hora i mitja de recorregut força planer, que en alguns moments presenta un lleu pendent i en algun altre moment ens fa saltar per sobre les pedres d'una tartera, però sense més complicacions.

Hora i mitja més tard, arribarem a l'estany de Monestero, on podrem exclamar el típic "oohh, que maaacuuu" i seure una estona, descansar i esmorzar, tot contemplant el paisatge.

Des del llac ens hem de dirigir cap a l'esquerra, amb l'esperança de veure, en un moment o altre, un pi que destaqui enmig de la resta i que ens confirmi que es tractava del Pi de Monestero. El lloc no és gaire accessible, ja que es tracta d'una tartera amb rocs força més grans que els que havíem trobat fins al moment, així que avançar per aquest terreny és més lent i dificultós.

Minuts més tard, veurem un gran pi, no molt alt, però amb un tronc que fa el doble de gruix que el dels seus veïns. 

Pi de Monestero (juliol de 2016)

El Mohawk, que és més tossut que jo, va decidir que no marxaríem d'allà fins a tocar el tronc del pi; jo vaig decidir que em conformava amb veure'l a distància, que les tarteres i jo no ens portem precisament bé. 

Avet de Canejan (Canejan)

Avet de Canejan

Espècie: abies alba

Declarat Arbre Monumental: l'any 1988
Propietari: ?
Terme municipal: Canejan (prop de la pista entre Les i Toran)
Coordenades UTM ED50 (m): X 316534  Y 4742560
Alçaria total: 22 m
Volt de canó: 5,5 m
Capçada mitjana: 20,5 m
Edat estimada: ?

L'Avet de Canejan, que havia estat l'avet més gran d'edat i de mida de Catalunya, va morir l'any 1995. Des d'aleshores el temps ha anat fent de les seves i actualment queda ben poca cosa de la formositat passada d'aquest excepcional exemplar. Comparant la fotografia que apareix a la web de la Generalitat i l'estat en què vam trobar nosaltres les restes de l'arbre, queda clar que li queda ben poc temps d'existència.

No val la pena molestar-se en fer una caminada fins a l'arbre per veure'n les restes, perquè fa venir ganes de plorar veure'l en aquell estat. De totes maneres, l'excursió que us proposo crec que val la pena fer-la no per l'arbre en si, sinó pels paisatges que anirem trobant de camí. Nosaltres vam anar seguint una ressenya d'un llibre (que és la que us posaré aquí), però hi ha altres maneres més ràpides d'arribar fins a l'Avet. Ara, jo em quedo amb la nostra versió, ja veureu per què.

La caminada la començarem des de la carretera que puja de Pontaut a Canejan. Passats uns tres quilòmetres des de Pontaut, trobarem un camí a mà dreta que s'endinsa muntanya amunt, que correspon a un tram del sender PR-C 114 (hi ha marques grogues i blanques pel camí, però passen força desapercebudes). A la carretera, al lloc on hem de deixar el vehicle, hi veurem un pal indicador de "Bordius", així que no hi ha dubte que estem al lloc adequat.

Ara toca caminar i, sobretot, prendre molta calma i paciència, perquè ens espera una horeta de pujada còmoda, però força intensa i contínua pel mig del bosc, fins a arribar a les bordes de Bordius. Quan a la nostra dreta localitzem un gran roure al costat del camí, calculem que estem a mitja pujada aproximadament. A partir d'aquí el "paisatge" anirà canviant, deixarem de veure tants avellaners, roures i pins, i entrarem de ple en territori de faigs, uns faigs centenaris espectaculars que no entenc per què no són declarats Monumentals.

Roure

Quan arribem a Bordius, tornarem a veure el cel i podrem contemplar la vall de Toran, que hem anat recorrent per dins del bosc. És un bon moment per fer una parada,  contemplar el paisatge, beure un glop d'aigua, fer un mos i recuperar l'aire que haurem perdut amb la pujada.

Bordius

En aquest punt deixarem el sender que hem anat recorrent fins aquí i, quan passem pel costat de la casa amb la xemeneia ran de camí farem un gir de 90 graus cap a la dreta i ens endinsarem pel prat que queda damunt seu. El creuarem camp a través i, en molt poca estona, arribarem a una pista forestal que queda per damunt de les teulades de les bordes.

Anirem seguint aquesta pista cap a la dreta una bona estona, fins que, en uns quaranta minuts, anirem a parar a la pista principal provinent de Les. Malgrat la monotonia d'anar caminant per pista forestal, per mi aquesta part és la més interessant de tota l'excursió, ja que es va avançant per entremig d'una fageda màgica, amb uns arbres amb formes increïbles que ens fan pensar que tot és possible.

Faig centenari

Fins i tot, en un moment donat, vam pensar que se'ns havia aparegut algun esperit del bosc quan, mentre anàvem caminant tranquil·lament, bocabadats amb la bellesa del nostre entorn, de sobte ens vam trobar amb un ocellot plantat al mig del camí, molt a prop nostre, mirant-nos fixament i sense intenció de moure's. Es va quedar quiet a terra, a metre i mig de distància de nosaltres i finalment va decidir anar-se'n, però per un moment vam pensar que intentava dir-nos alguna cosa i gairebé el vam sentir parlar i tot! Cercant informació per Internet, estem gairebé segurs que es tractava d'una femella de gall fer, animal que diuen que és força difícil de veure, cosa que ens fa encara més il·lusió. Ja dic jo que el lloc és màgic.

Quan arribem a la pista principal, que seguirem cap a l'esquerra, ens trobarem amb un altre canvi de paisatge, de fageda a avetosa. Aquest tros es fa més monòton, ja que els arbres no són tan espectaculars i res ens crida l'atenció (bé, sí, la gran quantitat de petits escarabats que hi havia voltant per tot arreu), però també és el tram més còmode, ja que la pista és molt plana i no costa gens avançar per ella.

Seguirem caminant per la pista fins que passarem un petit pont de ciment que creua el riu. Uns deu minuts més tard, haurem de deixar la pista i agafar un sender a mà dreta que porta fins a l'estany de Laujò. Aquesta és la part més complicada de l'excursió, ja que el sender no és gens evident i, a més, no hi ha cap indicador que ens marqui que allà hi ha les restes d'un arbre monumental ni tampoc que sigui el camí per arribar fins a un llac.

Per guiar-nos, comptem uns 700 metres des del pont de ciment. Quan veiem que a la nostra esquerra desapareixen els arbres i ens trobem amb un prat ben verd i, a més, localitzem les restes d'una petita borda a pocs metres del camí, en aquest punt hem de girar cap a la dreta i intentar localitzar l'entrada al sender. Nosaltres hi vam deixar unes pedres a mode de fita, però ves a saber si encara hi deuen ser. Si no, pugem camp a través entre els matolls fins a trobar el camí una mica més ben definit uns metres més amunt.

Ara només cal seguir-lo uns minutets i de seguida trobarem el que queda del monumental Avet.

Avet de Canejan (juliol de 2014)

Si ens ve de gust, podem seguir avançant pel sender fins a arribar al llac de Laujò, però són uns tres quarts d'hora més de camí. Nosaltres, però, vam decidir que ja en teníem prou, així que vam fer una parada tècnica als peus de l'arbre i vam retornar cap al lloc on havíem deixat el cotxe. En total van ser unes quatre hores de camí a ritme lent i pausat.

Avet del Barranc de Morrano (Vall de Boí)

Avet del Barranc de Morrano

Espècie: abies alba

Declarat Arbre Monumental: l'any 1995 

Propietari: Generalitat de Catalunya 

Terme municipal: Vall de Boí (Barranc de Morrano) 

Coordenades UTM ED50 (m): X 329448  Y 4712968 

Alçària total: 38 m 

Volt de canó: 3,98 m 

Capçada mitjana: 9 m 

Edat estimada: ?

L'Avet del Barranc de Morrano es troba enmig d'una avetosa amb altres exemplars gairebé tan vistosos com ell. Seria difícil de reconèixer si no fos per la placa identificativa d'Arbre Monumental i les estaques amb pintura groga que ens indiquen el camí. L'Avet està format per dos troncs bessons, malgrat que en les nostres fotos gairebé només se'n veu un dels dos, ja que l'altre quedava més amagat darrere altres arbres.

Nosaltres vam anar a la recerca de l'avet quan baixàvem de l'Estany Llong, de visitar el Pi de Peixerani. Resseguint la pista de retorn cap a la caseta d'informació, arribarem a un punt on hi ha un itinerari adaptat per a minusvàlids, un pont de fusta que creua el riu i segueix baixant per l'altra banda.

Per trobar l'avet, s'ha de passar el pont i just arribar a l'altre costat, trobarem un sender que s'endinsa cap el bosc. A partir d'aquí hem d'anar seguint les fites grogues (el camí no sempre és evident, així que no hem de perdre de vista les estaques), que ens portaran fins a l'avet.

Avet del Barranc de Morrano (juliol de 2014)

De tornada podem anar seguint la passarel·la de fusta per la banda esquerra del riu o bé retornar a la pista forestal de la banda dreta. Una i altra ens conduiran fins a la caseta d'informació del parc. O, si ens ve de gust seguir la nostra cacera, podem anar a buscar l'Avet Gros de la Cremada.