Avet de Canejan (Canejan)

Declarat Arbre Monumental: l'any 1988
Propietari:
Terme municipal: Canejan (prop de la pista entre Les i Toran)
Coordenades UTM ED50 (m): X 316534  Y 4742560
Alçaria total: 22 m
Volt de canó: 5,5 m
Capçada mitjana: 20,5 m
Edat estimada:

L'Avet de Canejan, que havia estat l'avet més gran d'edat i de mida de Catalunya, va morir l'any 1995. Des d'aleshores el temps ha anat fent de les seves i actualment queda ben poca cosa de la formositat passada d'aquest excepcional exemplar. Comparant la fotografia que apareix a la web de la Generalitat i l'estat en què vam trobar nosaltres les restes de l'arbre, queda clar que li queda ben poc temps d'existència.

No val la pena molestar-se en fer una caminada fins a l'arbre per veure'n les restes, perquè fa venir ganes de plorar veure'l en aquell estat. De totes maneres, l'excursió que us proposo crec que val la pena fer-la no per l'arbre en si, sinó pels paisatges que anirem trobant de camí. Nosaltres vam anar seguint una ressenya d'un llibre (que és la que us posaré aquí), però hi ha altres maneres més ràpides d'arribar fins a l'Avet. Ara, jo em quedo amb la nostra versió, ja veureu per què.

La caminada la començarem des de la carretera que puja de Pontaut a Canejan. Passats uns tres quilòmetres des de Pontaut, trobarem un camí a mà dreta que s'endinsa muntanya amunt, que correspon a un tram del sender PR-C 114 (hi ha marques grogues i blanques pel camí, però passen força desapercebudes). A la carretera, al lloc on hem de deixar el vehicle, hi veurem un pal indicador de "Bordius", així que no hi ha dubte que estem al lloc adequat.

Ara toca caminar i, sobretot, prendre molta calma i paciència, perquè ens espera una horeta de pujada còmoda, però força intensa i contínua pel mig del bosc, fins a arribar a les bordes de Bordius. Quan a la nostra dreta localitzem un gran roure al costat del camí, calculem que estem a mitja pujada aproximadament. A partir d'aquí el "paisatge" anirà canviant, deixarem de veure tants avellaners, roures i pins, i entrarem de ple en territori de faigs, uns faigs centenaris espectaculars que no entenc per què no són declarats Monumentals.

Roure

Quan arribem a Bordius, tornarem a veure el cel i podrem contemplar la vall de Toran, que hem anat recorrent per dins del bosc. És un bon moment per fer una parada,  contemplar el paisatge, beure un glop d'aigua, fer un mos i recuperar l'aire que haurem perdut amb la pujada.

Bordius

En aquest punt deixarem el sender que hem anat recorrent fins aquí i, quan passem pel costat de la casa amb la xemeneia ran de camí farem un gir de 90 graus cap a la dreta i ens endinsarem pel prat que queda damunt seu. El creuarem camp a través i, en molt poca estona, arribarem a una pista forestal que queda per damunt de les teulades de les bordes.

Anirem seguint aquesta pista cap a la dreta una bona estona, fins que, en uns quaranta minuts, anirem a parar a la pista principal provinent de Les. Malgrat la monotonia d'anar caminant per pista forestal, per mi aquesta part és la més interessant de tota l'excursió, ja que es va avançant per entremig d'una fageda màgica, amb uns arbres amb formes increïbles que ens fan pensar que tot és possible.

Faig centenari

Fins i tot, en un moment donat, vam pensar que se'ns havia aparegut algun esperit del bosc quan, mentre anàvem caminant tranquil·lament, bocabadats amb la bellesa del nostre entorn, de sobte ens vam trobar amb un ocellot plantat al mig del camí, molt a prop nostre, mirant-nos fixament i sense intenció de moure's. Es va quedar quiet a terra, a metre i mig de distància de nosaltres i finalment va decidir anar-se'n, però per un moment vam pensar que intentava dir-nos alguna cosa i gairebé el vam sentir parlar i tot!

Quan arribem a la pista principal, que seguirem cap a l'esquerra, ens trobarem amb un altre canvi de paisatge, de fageda a avetosa. Aquest tros es fa més monòton, ja que els arbres no són tan espectaculars i res ens crida l'atenció (bé, sí, la gran quantitat de petits escarabats que hi havia voltant per tot arreu), però també és el tram més còmode, ja que la pista és molt plana i no costa gens avançar per ella.

Seguirem caminant per la pista fins que passarem un petit pont de ciment que creua el riu. Uns deu minuts més tard, haurem de deixar la pista i agafar un sender a mà dreta que porta fins a l'estany de Laujò. Aquesta és la part més complicada de l'excursió, ja que el sender no és gens evident i, a més, no hi ha cap indicador que ens marqui que allà hi ha les restes d'un arbre monumental ni tampoc que sigui el camí per arribar fins a un llac.

Per guiar-nos, comptem uns 700 metres des del pont de ciment. Quan veiem que a la nostra esquerra desapareixen els arbres i ens trobem amb un prat ben verd i, a més, localitzem les restes d'una petita borda a pocs metres del camí, en aquest punt hem de girar cap a la dreta i intentar localitzar l'entrada al sender. Nosaltres hi vam deixar unes pedres a mode de fita, però vés a saber si encara hi deuen ser. Si no, pugem camp a través entre els matolls fins a trobar el camí una mica més ben definit uns metres més amunt.

Ara només cal seguir-lo uns minutets i de seguida trobarem el que queda del monumental Avet.

Avet de Canejan (juliol de 2014)

Si ens ve de gust, podem seguir avançant pel sender fins a arribar al llac de Laujò, però són uns tres quarts d'hora més de camí. Nosaltres, però, vam decidir que ja en teníem prou, així que vam fer una parada tècnica als peus de l'arbre i vam retornar cap al lloc on havíem deixat el cotxe. En total van ser unes quatre hores de camí a ritme lent i pausat.