dissabte, 23 de desembre del 2006

Argument de la novel·la

Ok, ja sé que l'entrada anterior és una mica llarga, però és que hi ha joies que no vaig poder evitar de posar. Els textos corresponen al resum que em van fer els meus noiets sobre la novel·la que hem estat llegint durant aquest trimestre. Jo insisteixo amb què han d'aprendre a dir bé les coses, perquè si ells no expliquen què volen dir, la gent no els llegirà pas el pensament! Ells sempre contesten que jo ja sé què volen dir, que ja ho puc deduir, i tenen raó, perquè jo també he llegit el llibre, però...i vosaltres? Heu entès alguna cosa de què va la història? Va, us l'explicaré una mica, a veure si així queda més clar.

El llibre es diu El secret de l'ordinador. Tracta de dos noiets adolescents, el Pol i la Bet, els pares dels quals marxen un temps per feina a Baltimore i ells, per no deixar el curs a mitges, se'n van a viure a Girona amb els seus avis. El camió de mudances que els transportava l'ordinador té un accident i resulta que casualment portava dos ordinadors iguals. Un dels dos ordinadors queda totalment destrossat en l'accident i l'altre se salva, però l'etiqueta amb el nom del propietari s'esborra, així que no saben si aquest és el dels nois o no. Ells se l'emporten a casa dels avis, el munten tot i quan l'engeguen comencen a rebre missatges estranys, que òbviament no eren per ells, on algú diu que no queda temps, que està malalt i que si no l'ajuden aviat haurà de matar algú. Els noiets es queden molt intrigats (i no cal dir que espantats amb això d'haver de matar algú) i, amb l'ajuda del seu profe d'informàtica, l'Albert, comencen a investigar el cas. Descobreixen que l'ordinador anava cap a Portbou i que el seu destinatari és un tal Hans Pruger, un lladre que estava planejant robar unes valuoses pedres precioses i canviar-les per unes falsificacions. I els missatges els enviava un còmplice seu que estava esperant algú a qui després havia de matar en un refugi perdut al mig dels Pirineus.

I ara, una curiositat: S'entén el meu resum? O faig com els meus alumnes i em va més ràpida la ment que la mà?

dilluns, 18 de desembre del 2006

Algú em pot explicar de què va l'argument de la novel·la?

Son uns nois que viuen a Barcelona els seus pares han d’anarse de viatje i els deixen a Girona amb els seus avis. Els nois estan impacients per que arribi el ordinador i quan arriba el que els entrega s’aquivoca de ordinador i li dona el de una altre persona, la contrasenya era OKAM i quan l’enxegan posa que l’e de matar.

Dos nois marxen a Girona amb els seus avis perque els pares s’en van a l’extranger. Els nois tenian un ordinador i trigaren molt a portarlo de Barcelona. Cuan el seu avi va arribar amb l’ordinador en enchegarlo van sortir unes frases molt estranyes. Per salvar a la persona de les frases van descobrir que tot era un pla per robar unes yoyes molt cares.

Són uns nens en Pol i la Bet que viuen a Barcelona i se’n van a casa dels seus avis i coneixen a la Narcisa i al Jimmy. S’en van a un refugi.

El argument de la novel·la es que reben l’ordinador equivocat, hi havia una enganxina amb les lletres OKAM i a en pol se li va acudir escriu-les. Quan les va escriure li van sortir uns missatges preguntant: l’aure de matar? I coses aixi i van comenzar a investigar amb en Albert. Passen per un hotel i coneixen al Jimmy un nen molt presumit que els ayuda a arribar al refugi.

Són uns nois que es tenen que quedar a casa dels avis a Girona perque els seus pares s’en van de viatge pel treball i tenen que descobrir el secret de l’ordinador.

Uns noies es traslladen a girona i el camió de les mudances te un accident i apartir d’aqui comença l’aventura.

Els pares de la Bet i d’en Pol han de marxar de la provincia per qüestions de treball i deixen als dos nois a casa dels seus avis. Al dia següent l’Albert porta un ordinador i el pol el prova tecleja les lletres OKAM i surt un misatje d’auxili. Després l’Albert s’en va a Portbou amb un Jeep i els nois si col·len d’intre, quan l’albert sen adona a de fer una reserva a l’hotel s’iqueden uns dies i en Pol coneix a en Jimmy, que els acabara giant fins on són les joies.

[...] La Bet i en pol estavan esperant l’ordinador que abien demanat. Un camioner va tindre un accident on adins portava un ordinador, els nens es pensaben que eren dells i sel van emportar. Quant tenien l’ordinador van trocar a l’Albert perque el poses i una vegada posat van apareixe unes lletres dient que volia Matar amb uns numeros. pero l’ordinador no eran dells si no del Hans prugel que era un delinquent. I els nois van a port bou per donali...ect.

Un dia a barcelona han de derrumbar la casa on hi viuen i els pares aprofiten i s’en van de viatge per un treball de feina i els nois es queden a casa dels avis i els hi han de portar l’ordinador de casa seva a casa dels avis aleshores s’enteren de que el camio on hi hanava l’ordinador ha tingut un accident i l’avi el va a buscar a l’agencia i quan el tenen instalat en Pol veu una enganxina que hi posa OKAM i la tecleja a l’ordinador i li apareixen unes paraules molt rares algo de que l’he de matar...etc i truquen a l’albert l’home que ha instal·lat l’ordinador i el substitut del profesor d’informàtica aleshores començen a investigar-ho tot i van a Portbou, van al refugi decobreixen lo dels diamants i al final es queden els diamants.

Son 2 nens una nena i un nen Que es diuen pol i Bet son dos germas que ara viuen a casa dels seus abis. els seus avis van encargar un ordinador pero aquet no arrivava. el seu abi comenzaba a posarse una mica isteric. l’avi va trocar a la compañia i en uns dias va arrivar van tenir que anar a Port Bou. en un hotel van trobar un home molt sospechos i...

Dons que son uns nois que van acasa dels seus avis de Girona perque els seus pares es van a Baltimore. Despres que els avis compra un ordinador i en aquell ordinador surt missatges estranys i els nois van a investigar que era allo. I van anar a Portbou. I quan van saber qui era van ayudar a aquell home misterios.

Són dos nois (germans) que se’n van a viure a casa dels seus avis perque els seus pares han de fer un viatge de feina, i els nois habien demanat que els hi portessin un ordinador i el primer dia que l’obren es troben amb unes lletres perque el Pol un dels germans, veu unes lletres i les tacleja i mira...els hi surt unes frases: “L’he de matar”, “Manquen pocs dies”... S’en van a Portbou i allà en un hotel troben mes informació i s’en van al refugi i allà es troben amb un senyor i...

Quan van a casa els avis desideixen comprar un ordinador per a els nens i els avis pro resulta que el camio que porta el ordinador i s’intercanvien els ordinadors. A partir d’aixo començen a passar coses misterioses amb l’ordinador lletres, paraules, que inquieten a la familia.

Uns nens que s’han de anar de cassa per obres. Per transportar l’ordinador va amb un camió i te un axident. Se equivoquen quan el van a agafar i agafen el de uns delincuents que volen robar.

[...] Quan van arribar es van instalar (a casa dels avis) i tot i els pares es van anar, després van pensar en comprar un ordinador, Peró el camió en que habia de venir va tenir un accident, dies després el avi va venir amb un ordinador peró en apretar les lletres OKAM van començar a sortir missatges, llavorens aqui començen a passar coses com per exemple anar a Portbou, saber sobre el Hans Pruger i fins i tot conèixer el home del refugi...

Els pares de la Bet i en Pol van marxar de casa seva per portar els nois a casa dels avis perque casa seva s’estava derrumban.
Els nois volien un ordinador per estudiar, jocs...!! mentres que esperaven al ordinador van pujar a dalt a les golfes els avis per havera on el posarien.
El tiet dels nois els i va montar pero quan el van encendre li posavan unes lletres, le de matar.
Els nens van passar el nadal amb els seus avis.

La Bet i en Pol s’envan a Girona perque els seus pares senvan a Baltimore. I ells van a casa els avis a viure.
Els pares els i envien l’ordinador per correu. pero el camio te un accident i el ordinador s’espatlla. L’Avi va a buscarne un pero no es el seu i l’ordinador diu coses rares aixi q l’Albert s’enva a portbou amb els nois a veure que pasa. A poc a poc van descubrint que era, van aberiguant fins que troben les pedres...

dilluns, 4 de desembre del 2006

Ja s'acaba el primer trimestre...

Doncs sí, avui dia 5 de desembre oficialment s'acaba el primer trimestre. Ostres, que ràpid passa el temps!! La veritat és que això és més teòric que res més, perquè les avaluacions d'uns cursos es van fer la setmana passada, així que per a alguns el trimestre va acabar fa una setmana, i la resta d'avaluacions es faran la setmana vinent, així que per a alguns altres el trimestre encara no ha acabat.

El balanç que puc fer d'aquest primer trimestre és força positiu, tot i que podia haver anat millor. No he suspès excessivament, cosa que no vol dir que no tingui suspesos, que en tinc uns quants, però altres anys n'he tingut força més.
Ara mateix estem en un moment en què els nanos comencen a desmadrar-se, tot i que no tinc gaire clar si el motiu és que van agafant confiança i es van destapant (cosa que vol dir que si ara ja estan així, com estaran d'aquí dos o tres mesos!) o és que veuen les vacances tan a prop que estan impacients i per això es posen més nerviosos.
Avui he sentit a dir que demà, dimarts, és com divendres, perquè és la vigília d'un festiu, i això m'ha fet pensar una cosa: els nanos sempre, sempre tenen algun bon motiu per no voler fer classe, ja veureu:
- Quan és dilluns, perquè és dilluns, el primer dia de la setmana i, clar, tampoc cal començar la setmana estressant-se.
- Quan és divendres, perquè és divendres, l'últim dia de la setmana abans del cap de setmana i, clar, estan cansats de tota la setmana i tenen ganes de plegar (us asseguro que aquest any, fer classe el divendres a l'última hora m'és impossible, és una hora perduda, perquè els nanos ja han decidit que com que és divendres i, a més, a última hora, doncs no es fa classe i ja està). Aquesta excusa serveix per qualsevol dia que sigui vigília de festiu, com és el cas de demà.
Quan és dimarts, dimecres o dijous, serveixen altres excuses:
- Quan és la primera hora, perquè és primera hora i, clar, tenen son.
- Quan és la segona hora encara serveix la mateixa justificació que a la primera.
- Quan és la tercera hora, perquè és just abans de sortir al pati i, clar, tenen molta i molta gana.
- Quan és la quarta hora, la de després del pati, perquè, clar, estan cansats del molt esforç que han fet durant la mitja hora precedent.
- Quan és la cinquena hora, la raó és que és l'última hora (del matí) i, clar, estan cansats, tenen gana i ganes de plegar.
- Quan és a la tarda, perquè, clar, estan cansats de fer classe durant tot el dia.
- Quan és l'última hora de la tarda, òbviament, perquè és l'última hora i, clar, per una hora que queda...
I si no serveix algun d'aquests motius, doncs encara en poden trobar altres:
- Que acaben de fer un examen i estan molt cansats.
- Que acaben de fer educació física i estan molt cansats.
- Que després hauran de fer un examen i estan nerviosos i no es poden concentrar.
- Que s'acosten les vacances o el final del trimestre i estan nerviosos i no es poden concentrar.
- Que estan en època d'exàmens i han d'entregar molts treballs i estan nerviosos i no es poden concentrar (a més això els serveix també per demanar que no els posem deures per fer a casa).
- Que els afecta el canvi de temps, si fa fred perquè fa fred i si fa calor perquè fa calor.
- Etc., etc.

dilluns, 27 de novembre del 2006

I després diran que la nostra feina no és estressant...

Ja fa temps que vaig parlar de la gràcia que ens fa, als profes, haver de fer guàrdies. És cert que de vegades, si la cosa està tranquil·la, van molt bé, perquè tens una horeta de descans entre classes (com la meva d'aquest matí, en la qual he pogut estar llegint el diari tranquil·lament). Però altres vegades, quan la cosa no està tan tranquil·la, una guàrdia pot arribar a ser angoixant. I si no us ho creieu, mireu què m'acaben d'explicar d'un institut que no és el meu:

Eren les 11h del matí quan una noia, per motius encara desconeguts, s'ha desmaiat al mig de la classe. Els professors de guàrdia han trucat demanant una ambulància. Quan l'ambulància ha arribat, ja a l'hora del pati, un altre noi, per solidaritat amb la seva companya, també ha tingut la brillant idea de desmaiar-se, i com que en una ambulància només hi pot anar un pacient, doncs han hagut de trucar demanant una altra ambulància per a aquest noi. I mentre dos professors havien d'anar a l'hospital amb les dues ambulàncies i els dos alumnes que s'havien desmaiat, una tercera professora ha dit que es trobava malament, que no aguantava més i que se n'anava cap a casa, així que algú (un tercer professor de guàrdia) s'havia de fer càrrec de la seva classe. Total, que dels quatre professors que hi havia de guàrdia, en quedava un de sol per ocupar-se de qualsevol altra incidència que hi pogués haver a l'institut.

Amb tot això, pràcticament al mateix moment, un parell d'alumnes de cicles formatius, que també es cursen en el mateix institut, han començat a barallar-se a cops de puny, així que com que l'ambient ja estava prou crispat, han acabat expulsats durant tres dies, si no més, per aquest fet.

dijous, 23 de novembre del 2006

Diccionari escalador - català. Volum I

Materials diversos

Arnès - "Baudrier" o talabard. Mena de cinturó de castedat, tot i que força menys rígid, on es penja part del material necessari per a fer una via. Dispositiu format per unes corretges i un cap proveït de mosquetons, amb el qual l'esportista s'aferma per raons de seguretat o per descansar.

Assegurador - Individu amb camisa i corbata que sempre t'intenta vendre alguna cosa. // Individu que es troba a l'altre extrem de la corda que subjecta l'escalador.

Baga - Escaladora molt mandrosa, que no es cansa gaire fent les vies. // Tros de corda o cordino per a emprar en les assegurances, per a portar el material, etc.

Blog - Indret cada vegada més freqüent d'obtenció d'informació sobre sectors, vies, materials, etc.

Buril - Rebló, clau de ferro dolç o d'un altre metall mal·leable, de grossa cabota, al qual, un cop ficat en el forat corresponent, es forma una segona cabota batent o comprimint l'altre extrem, usat per a unir d'una manera definitiva entre elles dues o més peces. Ferro ja obsolet empotrat a un forat de la paret que quan no en saps aguanta molt i quan en saps no aguanta gens (que vol dir que si a algú se n'hi trenca un, ja no se'n fia mai més).

Cinta - Dos mosquetons units per una tira de roba utilitzats per unir la corda que assegura l'escalador amb els diversos elements (punts d'assegurança) que hi pugui haver enganxats a la paret.

Corda - Cordill gruixut i flexible format per un conjunt de dos o més cordons retorts, antigament de cànem o d'espart, actualment de material sintètic. Únic element que uneix l'escalador amb el seu assegurador; és essencial en l'escalada, ja que protegeix l'escalador contra possibles caigudes que podrien fer molt mal. Donar corda - No és animar a algú a seguir endavant, sinó deixar menys tensa la corda per tal que la persona pugui seguir pujant.

Cordino - Corda de diàmetre reduït, emprat com la baga.

Empotrador - Encastador o fissurer. Un tascó, un tros d'acer o d'un aliatge especial dues cares del qual formen un angle diedre molt agut, emprat en escalada per tal d'assegurar-se: es col·loca en les fissures o forats de la roca introduint-lo per la part més ampla, i es deixa fins que resta encaixat dint la part més estreta. Així, queda travat i serveix com a punt d'assegurança.

Escalador - Individu que s'enfila per les parets de casa seva quan no pot anar a enfilar-se per les parets de la muntanya.

Estrep - Petita escala de corda amb travessers de metall lleuger que hom fa servir per a superar algun pas difícil o algun sortint. Si algú perd els estreps es pot trobar en un bon embolic.

Ferralla - Conjunt d'estris emprats per l'escalador, generalment metàl·lics.

Friend - Un amic que mai t'abandona. // Aparell d'assegurança que treballa com un tasco en expansió, basat en leves.

Gat, peus de - D'etimologia desconeguda, sabates amb sola de goma molt adherents, que ajuden els humans a enfilar-se per les parets com les sargantanes.

Ganxo - Peça de metall corba i acabada en punxa que serveix per a repenjar-se a les cornises de la roca.

Gri-gri - Peça metàl·lica que canta durant les nits d'estiu i que col·labora amb l'assegurador a resistir les caigudes de l'escalador.

Magnesi - Polsim emprat pels escaladors més nerviosos per evitar que els suin les mans i rellisquin quan intentin enganxar-se a la paret.

Mosquetó - No és una mosca petita, sinó un fermall metàl·lic en forma d'anella que es tanca automàticament mitjançant una molla.

Parabolt - Cargol d'expansió que aguanta les xapes a la paret.

Pitó - Nom de diverses serps no metzinoses anàlogues a la boa, dels gèn. Python, Calabaria i Loxocemus, de crani gros i dents molt desenvolupades. // Clau que hom clava a les esquerdes de la roca, amb un forat o una anella que permet de fixar-hi el mosquetó o l'estrep.

Plom - Company escalador a qui ningú aguanta. // Metall blavenc, inelàstic, fusible i pesant que s'empra per assegurar-se d'una fissura.

Ressenya - Comentari crític que un escalador fa d'una via que ja ha fet per tal que futurs escaladors que vulguin fer la mateixa via sàpiguen què hi trobaran.

Xapa - Petita placa foradada que es troba al llarg de tota una via equipada on s'aguanta la corda mitjançant les cintes i que ha salvat la vida a més d'un, ja que evita que, en cas de relliscada, l'escalador vagi a visitar directament el terra.

Col·laboracions:

-Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans (DIEC)
-Rodrigo, Isidre, Què és l'escalada?
- Mohawk

diumenge, 19 de novembre del 2006

Nou diccionari

Com que cada vegada que vaig a la muntanya amb escaladors acabo entenent només la meitat d'allò que diuen, he decidit fer un minidiccionari enciclopèdic escalador - català (no necessàriament normatiu), a veure si així m'hi entenc una mica millor.

A part del treball de camp (o, més ben dit, de muntanya) que he estat fent durant les últimes setmanes, necessito una mica de col·laboració d'aquells que entenen millor aquest llenguatge escalador que una servidora. Per això, si algú vol afegir alguna informació al meu nou diccionari (que òbviament mai es trobarà a les llibreries), ho pot fer enviant-me un mail a la meva adreça gmail. A veure què tal surt l'invent...

dijous, 16 de novembre del 2006

I una mica de literatura...

Durant l'època medieval voltaven per Catalunya una sèrie de poetes cultes que, tot i ser catalans, escrivien les seves poesies en llengua provençal, o llengua d'oc, una llengua que es parlava (i crec que en algun racó encara es parla) al sud de França. Eren coneguts com a trobadors. Aquests trobadors no només escrivien poemes, sinó que també acostumaven a acompanyar les seves composicions amb una melodia i, de vegades, fins i tot amb una dansa.
En aquesta mateixa època hi havia els joglars, uns personatges que es dedicaven a anar amunt i avall fent espectacles i cantant els poemes escrits pels trobadors.
Tot i que trobadors i joglars no són el mateix, sovint se'ls confon, probablement per aquest fet que uns recitaven les composicions que havien escrit els altres.

El trobador segons el DIEC: "Artista que creava composicions literàries i musicals alhora destinades a ser difoses mitjançant el cant dels joglars."

El trobador segons el Diccionari Barcanova de la Llengua: "Poeta medieval, en llengua occitana. Ell mateix componia i cantava les melodies que acompanyaven les poesies."

El joglar: "Persona que anava pels castells i corts dels senyors i per les festes públiques cantant, ballant, sonant instruments o fent jocs d'enginy o d'habilitat." Més o menys com els artistes de carrer actuals.

Els trobadors segons els alumnes (literalment):

- Els trobadors eren les persones que es guanyaven la vida fent malavarismes. Tambe eren poetes que escribien poemes de tots tipus i eren nobles.
(malgrat els meus comentaris, molts nanos confonen trobadors i joglars...)

- Van apareixer al s. XII i aquesta gent era gent que es guanyaven la vida anant per pobles cantant i actuant. [...] Els trobadors eren compositors de poesia i eren nobles.
(nobles anant pels pobles cantant i actuant?)

- Eren uns poetes i actors de l'espectacle. [...] Eren molt importants en aquesta època els trobadors, perquè entretenien a la gent.
(sobretot, el més important del món és tenir la gent entretinguda; sort d'ells, que si no...)

- Eren poetes que feien espectacles per els pobles.
(un altre que els confon amb els joglars...)

- Els trobadors eren els que anaven de poble en poble cantant i fen espectacles. I els que defenien al seu senyor.
(ara resulta que també eren soldats...)

- Els trobadors eren gent que vivia amb nobles que es dedicaven a escriure poemes per als joglars a canvi de un benefici.
(que sospitós sona això del benefici...quina mena de negocis deurien fer?)

-Eren uns poetes que pertanyien a la noblesa que interpretaven amb llengua d'oïl les seves poesies.
(la llengua d'oïl és la francesa, la llengua d'oc, l'occitana. El problema no és que la resposta estigui malament, sinó que ells ho posen sense tenir ni idea de què vol dir...).

- Eren les persones que feien poemes, cançons...en el seu idioma o d'oïl o d'oc.
(aquest segur que no sap què vol dir oïl i oc...)

- Eren unes persones que escrivian poesias i històrias, amb els joglars a canvi de benefici.
(altra vegada el benefici! d'on ho deuen haver tret?)

- Poetes de l'edat mitjana, interpretaven la poesia.
(interpretar la poesia deu voler dir explicar teatralment els versos? O bé es refereix a que en feien una crítica discutint sobre el significat d'aquells versos?)

- Uns homes que escribien poesies per al noble i tambe s'enamoraben de la
dama del noble.
(en la poesia trobadoresca, sovint el poeta dedicava les seves composicions a la dama del senyor, de la qual deia que s'havia enamorat, però era tan sols un recurs literari. Només faltaria que tots els trobadors s'haguessin d'enamorar per força de la dona del seu senyor!)

- Els trobadors eren gent que acostumaven a ser pobres. Es dedicaven a fer espectacles, dances, etc. les quals escribia el seu amo, que era un noble al qual aquest noble cuidava al que li representava lo que ell havia escrit.
(si algú ho entén, que m'ho expliqui...)

- Eren unes persones que a l'edat mitjana eren poetes o compositors que feyan art.
(aquest s'ha inventat una paraula nova: feyan. Encara no ho havia vist mai escrit així!)

- Eren persones que feien cançons, o millor dit poesies i les feien sobre moltes coses, pero sobretot en amor i coses aixi.
(ho explica com qui explica a les amigues què ha fet el cap de setmana...)

- Normalment eren nobles, perque tenian estudis. Escribien poesies d'amor cortès i les recitaven els seus senyors a les seves dones normalment.
(no m'imagino aquells nobles que bàsicament es dedicaven a la guerra recitant poesies a les seves esposes...)

- Eren nobles.
(això sí! o no...de fet, de trobadors n'hi havia de tots els estaments)

- Eren persones que biatjaven fen obres de teatre abulat.
(suposo que vol dir ambulant...).


La majoria de les respostes són tal qual les he posat aquí, ni més ni menys, quan haurien de ser força més llargues (al llibre ocupa dues pàgines). I amb aquestes respostes d'una línia en la qual pràcticament no diuen res es queixen perquè no els he posat la nota màxima...

divendres, 10 de novembre del 2006

Que nosaltres també hem estat estudiants!!

Cada curs, el primer dia de classe, explico als meus nous alumnes què tinc intenció de fer durant el curs i més o menys què espero d'ells, que bàsicament consisteix amb què hi posin una mica d'interès i facin la feina que els demano mínimament bé.

També el primer dia els aviso que no se'ls acudeixi entregar-me la feina copiada, perquè hi sortiran perdent. Quan els dic que si copien, sigui en els exercicis o en els exàmens, ho notaré a quilòmetres de distància es queden tot sorpresos i pregunten com puc estar tan segura de que s'han copiat. Doncs la veritat és que no costa gaire; de fet, de vegades és molt i molt fàcil veure-ho, encara que ells ens deuen prendre per tontos i es pensen que ens enganyen. La primera pista que tenim és el fet que nosaltres, abans de profes, també hem estat alumnes, així que ja sabem què vol dir copiar la feina feta per altres.

A part d'això, només cal fixar-se una mica amb les respostes que posen. Òbviament no puc recordar tot el que han escrit cada un d'ells, però sí que detecto quan llegeixo alguna cosa que ja he llegit abans, així que quan alguna cosa em sona d'haver-ho llegit s'activa l'alarma i m'ho miro amb més atenció.

Amb els anyets una va aprenent a detectar còpies, bàsicament perquè sempre hi ha qui, malgrat les advertències, intenta colar-ne alguna i és molt fàcil descobrir-ho.

Alguns són tan poc espavilats que intenten colar un text calcat d'un altre. Aquests és clar que se'ls atrapa de seguida. El més divertit és quan treuen textos d'internet i t'intenten fer creure que ho han escrit ells. Normalment, quan fan això, posen la paraula a buscar al Google, agafen la primera pàgina web que els surt i imprimeixen el primer text que apareix sense ni tan sols llegir-lo. És en aquests casos quan trobes anotacions del tipus "veure la pàgina 14" quan el treball que han fet té només tres fulls (cosa que jo encara no he vist, però m'ha explicat un company a qui sí li va passar).

Una vegada, fa tres anys, vaig demanar als noiets de 4t d'ESO que tenia llavors que em donessin un resum de la part de literatura que havíem fet a classe. Doncs bé, hi va haver un parell de noietes que em van entregar un text que clarament estava tret d'internet. Per si hagués pogut tenir algun dubte, resulta que allà hi apareixia tot d'informació que jo en cap moment havia donat a classe; de fet, fins i tot sortien corrents literaris que no havíem treballat per a res. A més, fixeu-vos que he posat 'un parell de noietes' quan el treball que vaig demanar era individual. Doncs sí, van ser tan espavilades que no només em van donar el text tret d'internet, sinó que a més me'l van donar per duplicat!! Això sí, van intentar dissimular-ho: una em va donar tot el text tret de la web i l'altra em va donar un 'resum' (el problema és que el que entenen per resum és bàsicament anar retallant paràgrafs per aquí i per allà, amb la qual cosa el text resultant no tenia cap mena de sentit, perquè, a més, no va retallar paràgrafs sencers, sinó que en alguns casos va retallar a mitja frase!). Total, que com que m'havien donat el mateix treball, els vaig repartir la nota entre les dues i els vaig posar un 3 a cada una per l'esforç d'haver anat a buscar la informació a internet ;-)

Però tampoc cal arribar a aquest extrem, només cal veure el vocabulari que apareix al text, perquè quan agafen els textos i no els canvien hi ha tot de paraules que saps del cert que ells mai farien servir (que, de fet, en molts casos ni tan sols deuen saber què volen dir).

Altres intenten dissimular que han copiat canviant una paraula aquí, una altra paraula allà, però com que el sentit d'allò que posen segueix sent el mateix, també es nota que la idea és compartida amb algú altre (copiada d'un company, vaja).

El millor de tot és quan es produeix una còpia en cadena. En aquests casos sí que no puc evitar comentar-ho amb els companys i riure una estona dels 'espavilats' dels alumnes. Perquè els qui tenen costum de copiar la feina, acostumen també a fer moltes faltes d'ortografia, així que afegeixen als possibles errors del text original els seus propis errors. Així, si la còpia es fa en cadena, es van acumulant els errors i pots anar resseguint el camí que ha seguit el text. El curs passat li explicava a una companya que el curs anterior m'havia trobat amb una noia que m'havia intentat colar un text calcat d'un altre. Va tenir la mala idea d'anar-ho a copiar d'una altra noia de qui jo recordava força bé el treball, així que no només vaig poder dir que ho havia copiat, sinó que tenia molt clar de qui ho havia copiat. Li explicava a la companya l'anècdota perquè aquesta noieta, que no era molt intel·ligent, no va acabar d'entendre la lletra del text original, així que es va posar a escriure les lletres que a ella li semblava i van començar a aparèixer en el seu text tot de paraules inexistents que s'havia inventat (tot i que segur que ni tan sols se'n va adonar). La meva companya va quedar al·lucinada de sentir això, però el millor va ser que, aproximadament una setmana més tard, va venir i em va dir que a ella, uns alumnes de primer curs li havien fet exactament el mateix!! No cal dir que ens vam fer un tip de riure.

Ara, quan els alumnes em pregunten tot sorpresos com puc saber que han copiat un text no puc evitar que se m'escapi el riure. Si ells sabessin que fàcil és enganxar-los...i es pensen que ens prenen el pèl a nosaltres...que innocents...

dimecres, 8 de novembre del 2006

On anirem a parar?

Fa uns dies vam rebre a l'institut un e-mail del CEIP Eduard Marquina del barri del Besòs de Barcelona (per qui no ho sàpiga, les sigles CEIP signifiquen Centre d'Educació Infantil i Primària). Doncs bé, en aquest mail ens informaven d'un conflicte que havien tingut al centre: resulta que la directiva de l'escola va ser agredida verbalment i pel que sembla també físicament pels familiars d'un alumne que, segons deia el correu (tot i que sense gaires detalls), volien deixar el seu nen a l'escola una hora abans del que li pertocava. Total, que volien que la guarderia obrís una hora abans perquè a ells els anava millor deixar el nen allà a aquella hora que no a l'hora oficial. Com a conseqüència d'aquest fet, aquesta escola va decidir organitzar una concentració a la plaça Sant Jaume per demanar solucions a la Generalitat davant situacions com aquesta. Per això van enviar correus als diversos centres d'ensenyament (ai, no, que ara som d'educació...) perquè tots ens afegíssim a la seva queixa. De seguida van rebre el suport de tots els grans sindicats (CCOO, UGT, USTEC-STES, CGT i altres), així que aquesta concentració, que s'ha de fer aquesta mateixa tarda, ha ocupat les portades de diversos mitjans de comunicació.
La veritat és que fets com aquest, que molts encara s'entesten en qualificar de 'puntuals i aïllats', com si per això fóssin menys greus, cada vegada són (i malauradament seran) més habituals. Els mestres i professors cada dia tenim menys credibilitat i menys autoritat, així que poc hi podem fer si aquells que ens haurien de donar tot el seu suport sistemàticament ens donen l'esquena.
Els alumnes no ens tenen respecte simplement perquè els seus pares tampoc ens en tenen. Quan un tutor concerta una visita amb un pare (i quan dic 'pare' vull dir pare o mare indistintament), cada vegada és més habitual que aquest pare no es presenti a la cita i, de vegades, sense ni tan sols avisar o donar cap mena d'explicació. Això sí, si el nen està a classe escoltant el seu nou MP3 de trinca o jugant amb el seu mòbil últim model i li prens l'aparell, llavors sí, al dia següent tens el seu pare allà, demanant amb quin dret li hem agafat al seu nen allò que és seu. Al final resultarà que agafar el mòbil als nanos serà l'única manera d'aconseguir tenir una reunió amb els seus pares!!
Resposta d'un pare davant la petició d'una visita amb el tutor: " Hi ha el mateix tros de casa meva a l'escola que de l'escola a casa meva, així que si em volen veure ja saben on sóc". Amb actituds així, com volem que responguin els noiets...
Afortunadament fa un parell d'anys que tinc alumnes força descents, amb els quals no tinc excessius problemes. Però fa uns anyets sí que vaig tenir un alumne, del qual em sembla que ja he parlat alguna vegada, que sí que va decidir que ell a mi no calia que em tingués cap respecte, així que es podia permetre el luxe de dir-me el que vulgués. Cada dia, quan era a la classe, intentava buscar alguna cosa per criticar-me. Òbviament no es podia ficar amb els meus coneixements, perquè en sé una estona llarga més que ell, així que buscava qualsevol altra excusa: el meu vestit, el meu pentinat, la meva manera de moure'm per la classe, etc. A mi els seus comentaris em relliscaven força, així que no li vaig donar més importància, però ara que està tan de moda parlar de mobing al treball i bulling a les escoles, com en dirieu d'aquestes actituds que hem d'aguantar els professors, sigui per part dels alumnes o dels seus pares? Si algú pot denunciar el seu cap perquè no li valora prou el seu treball i li diu que és un inútil, què hauríem de fer nosaltres, quan tenim un nano que ens diu exactament el mateix davant de tot un grup d'altres nanos que o bé li donen la raó o bé callen i fan veure que no han sentit res? El fet de ser menors fa que el seu comentari sigui menys ofensiu i menys important? De debò que no m'estranya que cada dia hi hagi més baixes per depressió entre el meu col·lectiu, perquè una situació així, que a més es repeteix dia sí dia també, pot arribar a ser absolutament insuportable...

dimecres, 1 de novembre del 2006

Primers exàmens...

Sí, sí, ja sé que he fet una cosa que no havia d'haver fet...però ara ja està fet, no? El que vull dir és que la setmana passada vam fer la preavaluació i vaig posar unes primeres notes quan encara no havia fet ni un sol examen, o sigui que ja em direu quines notes podia posar! De fet, ja he avisat als noiets que no facin massa cas d'aquestes notes que he posat, perquè són molt i molt orientatives i provisionals i poden canviar força durant aquesta setmana. Dic que poden canviar perquè ara sí que he fet un examen, així que ja tinc unes notes 'objectives' en què basar-me...

Normalment no acostumo a tardar tant per fer un tema, però no sé què passa aquest curs (que jo vaig molt lenta o bé els temes del llibre de text són massa llargs...) que fins ara no he pogut liquidar el tema 1. La veritat és que no em preocupa gaire si a final de curs acabo el temari o no (normalment no s'acaben, perquè són massa ambiciosos), però trobo una mica ridícul està a principis de novembre i anar encara pel primer tema del curs! Si ara mateix hauria d'estar ja acabant el segon!!

El millor és comprovar que, malgrat la molta estona que he dedicat al tema, els noiets segueixen sense enterar-se pràcticament de res. Mentre ells feien l'examen (que els vaig passar ahir i que ara estava corregint) els vaig demanar que em deixessin les seves llibretes, per veure com tenen els apunts i si van fent els exercicis que els poso, i vaig quedar ben sorpresa. Són vagos fins i tot a l'hora de copiar quatre línies de la pissarra. Hi ha moments en què no sé si riure o plorar.

Ells, que amb prou feines saben què vol dir 'fer un resum', resulta que quan prenen apunts decideixen que allò que escric jo (que ja és un resum del que explico en veu alta) és massa llarg i s'ha de resumir. I, és clar, el que ells entenen per resumir és, simplement, tallar la frase a la meitat i oblidar-se de l'altra meitat. No m'estranya que després no aprovin els exàmens, perquè és impossible que entenguin alguna cosa del que han escrit! I això, comptant que la meitat de la frase que han escrit estigui ben escrita, perquè el més normal és que comencin a posar paraules mal escrites o que directament no siguin les que toquen. Si segueixen així, al final els hauré de dir que facin el favor de no prendre apunts i estudiar només del llibre!

I no ens oblidéssim dels exercicis que fem. Tota la feina que els poso per fer, la corregim a classe un moment o altre, però es veu que ells en saben tant que ho fan tot bé i no els cal corregir res, així que mentre jo corregeixo els exercicis per mi mateixa, ells es dediquen a fer feina d'altres assignatures, dibuixar, parlar amb els companys o bé (i això ho fan sobretot les noietes de 1r curs) col·leccionar les fotos dels protagonistes de la sèrie Rebelde. Així, després resulta que, curiosament tenen la majoria de la feina feta (dic la majoria, que no tota), però totalment incorrecta, o sigui que ja em direu de què els pot servir. Suposant que realment estudiïn per l'examen, òbviament allò que estudiaran estarà tot malament, així que ja us podeu imaginar com surten els exàmens després...

Doncs en aquest punt estic jo ara, corregint exàmens que no tenen ni cap ni peus. Per diversos motius:

a) Perquè alguns no donen més de si...
b) Perquè no han estudiat el que havien d'haver estudiat...
c) Perquè no es llegeixen l'enunciat de les preguntes i contesten el primer que els passa pel cap...
d) Perquè l'enunciat té dues parts i només n'han vist una...
e) Perquè han llegit l'enunciat, però no l'han entès ni tampoc han preguntat allò que no entenen...
f) Perquè no estan acostumats a contestar bé una pregunta, així que les seves respostes semblen més telegrames que respostes coherents d'examen...
g) Etc., etc.

dissabte, 28 d’octubre del 2006

I més coses increïbles...

Doncs sí, les coses estranyes amb els alumnes no només em passen a mi. Avui us explicaré un parell d'anècdotes que m'han explicat a mi...

Tots sabem que els alumnes sempre que poden s'escaquegen de fer la feina (cosa que els no alumnes també fem...). El millor són les mil excuses que són capaços d'inventar per justificar-ho (algun dia n'hauria de fer un recull...).
En un centre que no és el meu, tres noiets de 3r d'ESO es veu que han decidit que l'assignatura d'educació física no és per a ells, així que cada vegada que els toca fer classe, no porten el material (és a dir, el xandall) i, és clar, així els expulsen de la classe i se salven d'haver-la de fer. El cas és que cada vegada que no porten la roba adequada, el professor que els fa fora de la seva classe els posa una falta de disciplina (un 'parte') per no portar el material. Aquests noiets es queden voltant pel pati fins que algun dels professors de guàrdia els veu i els va a demanar explicacions. Segons sembla, ja porten vuit faltes d'aquest tipus i cada setmana, curiosament, tenen una justificació nova i cada vegada més increïble de per què no han portat el xandall. De moment, n'hem recollit tres, però segur que n'hi haurà més:

- Un dels nois no portava el xandall perquè resulta que, segons ell, no té diners per comprar-se'n un (i això ho diu un que va amb cinturó i calçotets de Calvin Klein i un mòbil d'última generació a la butxaca...). Aquest noi, a més, molt amablement va comentar als professors de guàrdia que si volien parlar amb el seu pare, que el truquessin al mòbil, perquè en aquells moments no el trobarien a casa...
- La noia, en canvi, va ser un pèl més original i resulta que no el portava perquè, justament aquell dia, tenia el xandall brut i a punt per posar a la rentadora!
- Però sens dubte la millor excusa és la del tercer noi: simplement no porta el xandall perquè diu que sembla un Teletubbie!! És clar, és obvi que si la roba no l'afavoreix no la portarà, així que suspendrà l'assignatura per un motiu merament estètic...bé, aquesta és l'excusa, clar...

La segona anècdota em va sorprendre molt més que aquesta i, curiosament, també relació amb l'assignatura d'educació física. Resulta que una tarda, mentre estaven fent classe, estaven jugant a hoquei i en un moment donat la professora, sense voler, va donar un cop d'stick a un dels alumnes, amb tan mala sort que el va tocar molt a prop de l'ull. Al noi li van posar una mica de gel pel cop i aquí no ha passat res. L'endemà, però, es veu que el noiet es va llevar i hi veia una mica borrós. Així que el seu pare, tot decidit, va portar el nano a l'institut, es va queixar perquè el dia anterior no l'havien avisat del que havia passat i va afegir que com que tot plegat havia estat culpa de l'institut i a ell no li havien dit res, doncs que se n'ocupessin ells de portar-lo al metge, que ell se n'havia d'anar a treballar. I, efectivament, se'n va anar i va deixar el seu fillet estimat a càrrec del professor de guàrdia d'aquella hora. El pitjor és que oculista d'emergència no n'hi ha pertot arreu, així que van haver de portar el noi a la Vall d'Hebron perquè li miressin l'ull. I després diran que no ens preocupem dels nostres alumnes!!

dijous, 26 d’octubre del 2006

Increïble, però cert...

Ahir em va passar una cosa que em va deixar ben al·lucinada, tot i que començo a pensar que de fet no tinc perquè sorprendre'm.

Va ser durant l'última hora de classe que tenia. Era el grup de reforç que tinc de primer curs (els petites de l'institut), on han anat a parar, com sol passar, els pitjors elements del curs. En aquest grup hi ha un individu que comença a donar indicis de que serà dels més conflictius durant tot el curs. El cas és que té tota la pinta de ser un nen maco (segons ell mateix, és el terror de les nenes, perquè és tan guapo que fins i tot les noietes de quart li van al darrere...sí, ja, segur...) mimat (un 'niñato', com va dir una companya meva) que està acostumat a aconseguir sempre tot allò que vol.

Fa uns dies, la meva companya, que també fa classe a aquest grup, em va explicar que li havia fet un numeret a la seva classe: va demanar d'anar al lavabo (quan sap perfectament que durant l'hora de classe no hi poden anar) i com que ella no el va deixar sortir, va seguir insistint i, com que va veure que no se'n sortia, va trencar un boli expressament per embrutar-se amb la tinta i així poder sortir (cosa que no va fer, perquè la meva companya no té un pèl de tonta).

A mi també porta uns dies que m'està buscant les pessigolles. Fa cara de bon minyó, però és tot el contrari: es passa l'estona molestant (i de tant en tant insultant) els companys, parlant i, de vegades, fins i tot cantant a mitja veu. Quan li crido l'atenció posa cara d'innocent i fa veure que no ha fet res i a continuació es gira i, dissimuladament, continua fent el mateix (perquè òbviament ho fa per molestar-me a mi més que als companys), com si jo fos tan tonta que no me n'adonés. I, és clar, quan li poso un 'parte', comunicat d'incidències o falta de disciplina (digueu-ne com vulgueu) es fa l'ofès i em diu que li tinc mania (cosa que comença a ser veritat...).

Doncs bé, ahir, durant la classe va seguir amb el seu comportament habitual (cada dia més insolent). En un moment donat, es va aixecar (sense permís, clar), va anar fins a la bossa d'un company i li va agafar (sense permís, no cal dir-ho) unes pipes que ell hi duia. Li vaig dir que a la classe no es menja i ja podeu imaginar què va fer: primer em va dir 'perdó, ja no ho faré més' amb la seva carona de bon minyó, després es va aixecar (altra vegada sense permís) per llençar les restes de les pipes a la paperera i de retorn a la seva cadira va tornar a allargar el braç cap a la bossa del company. Però aquesta vegada ell no es va quedar tan tranquil i li va clavar un clatellot (una carícia, diria jo). El nano va seure (per fi!) i va començar a dir que volia anar al lavabo, que es marejava pel cop que li havia donat el company. Com que diu més mentides que veritats, òbviament ni jo ni ningú no s'ho va creure, així que veient que no li feia cap cas, va decidir fer-ho més dramàtic, així que per confirmar que realment es marejava, es va deixar caure a terra, com si s'hagués desmaiat. Suposo que esperava que jo corrés a veure si estava bé, però no ho vaig fer, així que es va aixecar tot indignat perquè l'ignorava, em va dir que era veritat que es marejava i va sortir de la classe (sense permís de nou). Devia esperar que correria darrere seu, però tampoc ho vaig fer. Ell es va quedar fora la classe uns segons esperant que jo fes alguna cosa i, al veure que no feia res, va tornar a entrar posant la seva millor cara de nen malalt. I després encara em va mig amenaçar d'anar a queixar-se al director perquè no me'l creia. Em vaig quedar tan sorpresa que no vaig saber com reaccionar, si enfadar-me i posar-li una falta, posar-me a riure en tota la seva cara o fer veure que no havia passat res (aquesta vegada vaig optar per l'última opció...).

Avui, que he tornat a tenir classe amb ells, el noiet s'ha afanyat a dir ben alt, perquè tots el sentissin, que ahir a la tarda havia hagut d'anar al metge amb el seu pare perquè va estar tota la tarda sentint-se marejat. Em sembla que ni el més tonto del grup no se l'ha cregut...

Avui, a més, a mitja classe m'ha tornat a deixar anar que li tinc mania i que aniria a queixar-se al director. Cada vegada que algun nano em diu això (que no és la primera vegada que ho sento) se m'escapa el riure, perquè no puc evitar imaginar-me la situació: "senyor director, la profe em té mania i no em deixa anar al lavabo quan hi vull anar..." Realment aquest nano té un comportament d'un crio malcriat de tres anyets, no us sembla?

Ara m'ha fet recordar un dia, durant el meu primer any de profe, en què un nano d'aquests em va amenaçar d'anar a queixar-se al director perquè no li deixava fer servir el diccionari durant un examen!! Aquell dia sí que vaig riure...

dimecres, 25 d’octubre del 2006

I les primeres vagues també...

Doncs sí, ja portem més d'un meset de curs i ja era hora que hi hagués alguna de les tradicionals vagues. La millor època per fer vaga és el segon trimestre, perquè no hi ha cap dia de festa des de Nadal fins a Setmana Santa, així que un o altre dia de vaga sempre va bé. Però, incomprensiblement sempre s'entesten en fer-les a l'octubre o novembre, encara no he descobert el perquè...
La qüestió és que sempre un sindicat o altre (sigui d'alumnes o professors) ha d'organitzar un dia de fer el vago (ups, vull dir de vaga) per fer-se notar i demostrar així el seu poder de convocatòria. I és clar, els estudiants o treballadors afectats, quan senten la paraula 'vaga' (que tenim ja associada a un dia de festa, no sé molt bé perquè...), de seguida s'hi apunten.
Demà, dijous 26 d'octubre de 2006, el Sindicat d'Estudiants ha organitzat una 'Jornada de lluita estudiantil' (paraules extretes del full que ells mateixos han repartit) per demanar un 'futur digne per a la joventut'. I és clar, quin millor moment per fer-ho que una setmana abans de les eleccions al Parlament, com si així els haguessin de fer més cas els polítics...
Ja us podeu imaginar quina il·lusió que els ha fet als alumnes de l'institut (menys als petits, que encara no tenen dret a vaga, així que hauran de venir a l'escola tant si volen com si no, cosa que consideren totalment injusta, és clar: "Per què els grans poden fer 'vaga' i nosaltres no?"). Quan senten anomenar la 'vaga' se'ls il·lumina la vista i de seguida diuen que ells s'hi apunten i, òbviament, no ho fan perquè hi creguin, sinó perquè ja s'estan veient saltant-se totes les classes i quedant-se tot el dia apalancats al sofà de casa mirant la tele.
El millor és quan els preguntes per què fan vaga i no n'hi ha ni un que t'ho sàpiga explicar. Ahir, de fet, van passar per les aules uns noiets, que suposo que eren de batxillerat, per explicar als altres de què anava la vaga i per preguntar si anirien a la manifestació que es farà a Barcelona. I el que més em va divertir va ser que ni ells mateixos, que venien a fer la propaganda, no tenien gaire clar de què anava tot plegat. Portaven el full aquest del sindicat, això sí, però no estic gaire segura que l'haguessin llegit i, el que és més important, que l'haguessin entès.
No em sorprèn gens l'actitud dels meus alumnes, perquè tots hem fet (i potser encara fem) el mateix. I com que ja sé per què els noiets tenen tan d'interès en fer vaga (que, com dic, no té res a veure amb allò pel qual es protesta), no vaig poder evitar fer la gracieta de dir-los que justament aquest dia havíem de fer l'examen que toca un dia d'aquests. Buf, llavors sí que van protestar!! Em van dir que no ho podia fer, que hi havia vaga, i jo els vaig explicar, espero que prou clarament, que la vaga la feien ells, no jo, que jo aniria a fer la meva feina com sempre i que, si tenia alumnes, doncs faria la meva classe com tocava, i que si em donava la gana de posar l'examen justament aquest dia, doncs que tenia tot el dret de fer-ho, i que si ells no es presentaven, doncs que tindrien un suspès tots. Jo em vaig quedar tan ampla i ells ben espantants! ;-) No cal dir que l'examen el farem la setmana vinent, perquè fer-lo en un dia de vaga hauria estat un bon merder...

dissabte, 21 d’octubre del 2006

Primeres avaluacions...

Doncs ja està, ja hi som: la setmana vinent tenim la preavaluació. Acabem de començar el curs i ja ens demanen que posem les primeres notes...però si encara no he tingut temps de conèixer tots els nanos!! Ja em direu com puc posar ara mateix un examen (perquè, és clar, la nota s'ha de basar en alguna mena de prova...) si encara no he tingut temps d'acabar ni el primer tema?!

Apa, una mica més de teoria. Entre les seves múltiples novetats, la reforma educativa comportava un canvi en la concepció de les avaluacions (és a dir, de la manera de posar les notes). Fins llavors, les avaluacions anaven per trimestres i a final de curs es feia una mitja de les notes dels tres trimestres i s'extreia la que seria la nota final. Amb la reforma va aparèixer l'avaluació contínua.
La idea de l'avaluació contínua consisteix en creure que els coneixements que van adquirint els noiets (suposant que els arriben a adquirir, clar...) es van acumulant, així que si són capaços d'aprovar la prova de final de curs, això vol dir que, necessàriament, han anat adquirint tots els conceptes que s'han anat donant durant el curs. Així doncs, l'única nota realment important és la nota de final de curs i la resta de notes són només orientatives per anar comprovant l'evolució de l'alumnat (cosa que val més que els alumnes no sàpiguen, perquè si no es passen tot el curs sense fer res i es posen a treballar tan sols quinze dies abans de l'examen final!!).

De fet, es va introduir tota una nova nomenclatura relacionada amb les avaluacions:
- Avaluació inicial o diagnòstica. Es una prova que se suposa que s'ha de fer a l'inici de cada tema per veure el nivell que tenen els alumnes i així saber quin nivell hem de donar nosaltres, si cal començar del principi o bé anar més enllà, etc.
- Avaluació formativa. En la qual es va observant l'evolució de cada alumne en l'adquisició dels coneixements.
- Avaluació sumativa. La de tota la vida, la prova o examen que es fa al final d'un tema per veure si s'han assolit els objectius.

Ara mateix, segons l'assignatura o el professor, es fa un tipus d'avaluació o un altre: alguns compten per trimestres, altres compten només la nota final.
La idea de l'avaluació contínua té la seva lògica, almenys en la meva assignatura, perquè realment els coneixements es van acumulant i cada curs es treballa sobre la base del que es va treballar en el curs anterior (fet pel qual els alumnes tenen la sensació que cada curs es fa el mateix...cosa que en part és certa, però no del tot...).
El problema és que no absolutament tot el que es fa segueix aquesta línia, per exemple: l'ortografia i la literatura no tenen res a veure una cosa amb l'altra, així que no es pot dir que algú que a final de curs sigui capaç d'escriure perfectament sense faltes d'ortografia sigui un as de la literatura. Però si hem de seguir una avaluació contínua, resulta que funciona així i que l'alumne pot aprovar els continguts fets durant l'últim trimestre i, per tant, aprovar el curs sencer, sense tenir idea del que s'ha fet els trimestres anteriors.
Per evitar aquests problemes, jo prefereixo fer una avaluació contínua, però a la meva manera, que vol dir que l'alumne no aprovarà el final de curs si prèviament no ha anat aprovant (més o menys) tota la resta.
Recordo especialment un alumne que vaig tenir fa tres anys. Era un nano amb moltes capacitats (que vol dir que no tenia un pèl de tonto), però es va voler passar d'espavilat. Durant el primer trimestre va anar treballant, però fent els mínims per aprovar. A l'arribar el segon trimestre, de sobte va deixar de treballar i es va dedicar a fer absolutament res de res durant els tres mesos. Quan va arribar el tercer trimestre i ja s'acostava el final de curs, un dia li vaig dir que si no s'espavilava i m'entregava tota la feina que havia d'haver fet (i no havia fet) durant el segon trimestre, no li aprovaria el tercer i, per tant, no aprovaria el curs. La seva resposta em va fer molta gràcia: em va dir que havia aprovat el primer trimestre i que aprovaria el tercer, així que el segon no calia fer res i es podia suspendre tranquil·lament, ja que per mitja (dos trimestres aprovats contra un de suspès) li sortia el curs aprovat. I jo li vaig respondre que "no, noi, no, això no funciona així, o m'entregues toooot el que et falta o no aprovaràs." I hi devia posar una cara molt seriosa quan li vaig dir això, perquè va treballar més durant aquell mes que quedava del que havia fet durant la resta del curs. Per tocar-li una mica més la moral li vaig suspendre la tercera avaluació i el vaig fer anar a l'examen de suficiència, tot i que sabia perfectament que l'aprovaria...que si ells són espavilats, jo també ho sóc! I a més, tinc més anys d'experiència que ells!!

dimecres, 11 d’octubre del 2006

Tancat temporalment per falta d'econnexió...

Ostres, a veure si aquesta gent de l'internet ens dóna la connexió a casa d'una vegada, que a la feina no hi ha manera d'escriure un blog!!!

dijous, 5 d’octubre del 2006

Resultat del partit

Resultat final (almenys de moment...) de la baralla :

Agressor: expulsat sis dies lectius (amb la qual cosa ha empalmat amb el pont de la pilarica...).
Víctima 1: cap conseqüència, almenys visible...
Víctima 2: cap conseqüència, a part del seu amor propi...
Germà de la víctima 1: dos dies expulsat (perquè òbviament va anar a defensar el seu germanet petit i també va acabar repartint faves...)

Pel que en sé, els pares d'aquests dos germans, que normalment es despreocupen totalment d'ells, ara resulta que estan super preocupats pels seus fillets, tant que fins i tot han posat una denúncia als mossos per l'agressió. Però no en sé més detalls.
Ara bé, el que a mi més em preocupava, que era la reacció dels companys amb l'agressor (perquè, és clar, hauran de continuar convivint amb ell durant la resta del curs), m'ha sorprès, perquè sembla que ja s'hagin oblidat de tot i segueixen a l'aula com si no hagués passat res. Encara sort!!

dissabte, 30 de setembre del 2006

Ara sí que sí, ja han començat oficialment els problemes!

Ostres, si només portem tres setmanes de classe!!
Ja ho dic jo que els nens cada dia estan pitjor. I no vull dir que siguin maleducats, sinó que estan totalment malament del cap. El dijous passat hi va haver la primera baralla del curs. Explico el que en sé, sempre tenint en compte que és la versió de les meves alumnes, que van ser testimonis directes del succés.
El dijous, a l'hora del menjador, estaven els nanos jugant més o menys tranquil·lament quan, no se sap molt bé perquè, un dels nois (de 1r curs, tot i que hauria d'estar fent 3r...) va començar a donar cops de puny a un altre noiet (també de 1r, però candidat segur a repetir curs l'any vinent). Segons les meves noietes, que van a la mateixa classe de l'agressor, li va donar tants cops a l'altre que gairebé el mata. Dic que és la seva versió, perquè el divendres aquesta víctima va venir tranquil·lament a classe i l'únic signe visible que tenia de la baralla era una petita taca vermella en un ull, però res més.
Per si no n'hi havia hagut prou, a la tarda, quan ja estaven tots a l'aula, però encara no havia arribat el professor, el noi que havia començat la baralla (i repeteixo que no sé encara el perquè, tot i que coneguent els dos implicats me'l puc imaginar...) va començar a pegar a un company de la seva aula (la seva primera víctima era del seu curs, però d'un altre grup), el qual va acabar amb un petit trau al cap (el divendres va venir a classe, però es va estar queixant tot el matí de mal de cap) i després, encara no del tot satisfet, va agafar una taula i la va estampar més o menys contra la paret!
No cal dir que aquest noi, el divendres no va aparèixer per l'institut. Encara no sé com acabarà el tema, però el que és segur és que els seus companys de classe, sobretot algunes noies que estaven molt a prop quan va passar tot i el noi que va rebre sense tenir-ne cap culpa, li tenen una mica de por i no tenen cap ganes de tornar-lo a veure prop seu. Trobo que és un cas molt complicat, perquè encara que la baralla no hagués tingut molta importància (insisteixo, només tinc la versió dels alumnes, així que no sé si realment va estar a punt de matar els seus companys o, com sol passar, ho exageren una mica) aquest noi no pot tornar a l'aula com si res, perquè la resta del grup li fara el buit: no voldran parlar amb ell ni seure al seu costat, més que res per por que no torni a reaccionar un altre dia de la mateixa manera. No sé pas com acabarà tot plegat...

dimarts, 26 de setembre del 2006

Ja comencen els problemes...

Portem tot just dues setmanes de classe i ja comencen a aparèixer els primers elements conflictius. Òbviament, alguns els tens clitxats ja des del primer moment en què entren a l'aula (només cal veure com entren (sense bossa), com seuen (de qualsevol manera menys el que es considera seure bé), com contesten (amb el típic ppsshh), etc.), però d'altres necessiten alguns dies per agafar confiança i mostrar-se llavors en tot el seu esplendor.
La veritat és que, almenys de moment, no tinc excessius problemes amb els meus nous alumnes. N'hi ha alguns de vagos, vagos, això sí, però cap que sigui conflictiu en excés. Amb els qui veig que tindré més problemes és el grup de reforç que m'ha tocat fer a primer curs. En aquest grup, de tan sols 13 persones, hi ha els alumnes més problemàtics del curs (i estic parlant de primer curs, que vol dir que tenen entre 11 i 13 anys...). Tots ells hi van perquè tenen serioses dificultats per poder seguir una classe normal.
Alguns simplement són lents en entendre les coses i necessiten que se'ls expliqui tot ben a poc a poc (són NEE, és a dir, nens de Necessitats Educatives Especials...buf, que malament sona! A mi em diuen això i els pego!!).
Altres, però, són un altre món, tot i que també tenen les seves dificultats per entendre res. Són precisament aquests nanos els que em fan més por. El primer dia que vaig fer classe amb ells, hi va haver una revolta a l'aula perquè tots es van posar a cridar (i vull dir literalment cridar) que a veure per què ells estaven allà i que per què no els deixàvem anar amb la resta de la seva classe! El millor de tot va ser la seva justificació de per què volien tornar amb la resta del seu grup: perquè allà s'ho passaven millor! Com si vinguessin a l'institut a divertir-se!!
La segona classe que vaig fer amb ells va anar relativament bé, bàsicament pel fet que era la primera hora del dia i encara estaven una mica adormidets.
En la tercera classe (i última, de moment) hi va haver una nova revolta, però aquesta vegada per motius diferents (qui diu motius diu excuses per no fer classe...). Les dues noies que més havien cridat el primer dia, aquesta vegada es van comportar força bé, però resulta que el lloc de 'folloner' el va ocupar un altre, que curiosament les altres dues classes havia estat molt calladet. Com que devia estar cansat i sense ganes de fer res de feina, en un moment donat (i encara no sé molt bé per què) va començar a dir-me (a cridar-me, més aviat...) que si només afavoria les nenes i que tenia mania als nens. I així durant tota la classe. A cada cosa que jo deia, ell confirmava la seva teoria que deixava a les nenes que fessin el que volguessin, mentre que als nens, com que els tenia mania, no els deixava fer res. Fins i tot en un moment es va posar amb el cap sobre la taula, igual com fan els nens petitets de tres o quatre anys quan s'enfaden perquè no aconsegueixen el que volen, i va estar a punt de reaccionar amb una rebequeria igual com fan aquests nens petits!! Ostres, poc que m'agrada fer classe als nens petits (ja dic jo que si volgués ensenyar a llegir i escriure seria mestra i no professora de secundària), només em faltava que me'n toquessin uns amb la mentalitat d'una criatura de pocs anys!! Jo tinc moooolta paciència, però amb comportaments d'aquest tipus aquesta paciència se m'acaba ràpidament...Que dur que serà aquest curs!!
Demà tinc la quarta classe amb aquests noiets...a veure amb quina em sortiran per escaquejar-se de fer la feina...

dimecres, 20 de setembre del 2006

O potser m'han vist cara de psicòloga?

Avui he sentit la notícia d’un noi a qui han hagut d’ingressar a l’hospital a causa de la seva addicció als videojocs. Això que d’entrada pot semblar sorprenent, als qui treballem amb gent joveneta habitualment comencem a pensar que això és del tot normal i fins a cert punt lògic: Com no han d’acabar així els nanos si quan arriben a casa a la tarda, quan surten de l’escola, es troben que està buida i que ningú els espera per donar-los el berenar i preguntar-los què tal els ha anat el dia? I tampoc hi ha ningú que els digui que deixin ja de mirar la tele i es posin a fer els deures. O que se’n vagin a dormir quan és l’hora. Molts nens, i no tan nens, es passen les hores de la tarda (i alguns també de la nit) davant d’una pantalla, sigui del televisor o de l’ordinador, sense que ningú es preocupi per ells.
Els adolescents que vénen a l’institut, sembla que cada vegada estiguin més trastornats. Quan més temps passes amb ells t’adones que, de fet, si aquests nois acaben tenint problemes mentals, en el fons no és pas culpa seva, sinó del seu entorn familiar. En la gran majoria dels casos (per no dir tots), els individus més conflictius amb qui ens hem de barallar dia sí i dia també provenen de situacions familiars complicades: pares separats (alguns dels quals amb altres parelles i fills amb la nova parella), alcohòlics, drogoaddictes, empresonats o, fins i tot, morts. Com pot estar bé un nen de 12 o 13 anys que té, posem per cas, la mare que el va abandonar quan era petit perquè va canviar el seu marit per un altre home; el pare que beu més del compte i es despreocupa totalment del seu fill, i uns avis que, per molt bona voluntat que hi posin, són ja massa grans per ocupar-se d’un adolescent? Potser pot semblar que exagero, però us puc assegurar que m’he trobat amb casos així en la realitat.
Després, quan són a l’institut, com que solen ser una molèstia a l’aula, estem desitjant que facin els 16 anys per així poder treure’ns de sobre el problema. Cada vegada més, ens diuen que cada alumne és un món diferent i ens demanen que estiguem pendents de totes i cadascuna de les necessitats de tots i cadascun d’ells. Ens diuen, sobretot, que hem de tenir paciència amb ells. Però com podem estar pendents de les necessitats de cada individu quan tenim en una sola aula més de vint-i-cinc individus diferents, cada un amb les seves pròpies dificultats? Sincerament, ja em costa prou poder fer la meva feina en un ambient així (feina que consisteix, o hauria de consistir, en ensenyar la llengua catalana) com per, a sobre, haver d’estar pendent dels problemes psicològics de cada un dels alumnes. Tot perquè a casa seva estan massa ocupats per preocupar-se per ells. No en tenia prou amb haver de fer de policia, que ara, a més, em demanen que faci de psicòloga. Doncs francament, considero que no estic preparada per fer una cosa així, i la veritat és que tampoc m’interessa gaire estar-ho, perquè si volgués dedicar-me a resoldre els problemes psicològics de la gent estaria fent de psicòloga o educadora social o alguna cosa així, no us sembla?

dilluns, 18 de setembre del 2006

Una mica d'ortografia...

Normes d'accentuació segons Pompeu Fabra i companyia:

a) Les paraules agudes (les que tenen la síl·laba tònica o forta en l'última síl·laba de la paraula) porten un accent quan acaben en una vocal (cosí), en una vocal seguida de s (pastís), en (depèn) o in (Pequín).
b) Les paraules planes (les que tenen la tònica en la segona síl·laba començant pel final de la paraula) porten accent exactament en els casos contraris que les agudes (és a dir, si acaben en vocal, vocal + s, en o in no portaran mai accent).
c) Les paraules esdrúixoles (les que tenen la tònica en l'avantpenúltima síl·laba de la paraula o tercera començant pel final) porten accent sempre.

Normes d'accentuació segons els alumnes:

Respostes d’examen reals transcrites no literalment (els originals tenien força més faltes d’ortografia...)

Intempèrie (s’accentua perquè és una paraula esdrúixola: in-tem-pè-ri-e)
- Perquè és una paraula plana i compleix les normes.
- Perquè és la síl·laba tònica i perquè acaba en e.
- La paraula intempèrie porta accent obert perquè si no sonaria intemperie.
- Perquè no porta cap vocal ni davant ni darrere.
- S’accentua perquè és plana i totes les paraules planes que tenen e o i s’accentuen.
- És aguda i quasi totes les agudes porten accent i l’accent de les agudes quan acaben en vocal no porten accent.
- Perquè és vocal i el té obert.
- Perquè l’última lletra de la paraula e és igual que la de l’accent una altra e de la síl·laba anterior.
- Perquè és aguda i la e està entre dues consonants i la síl·laba tònica està a la e.

Germà (s’accentua perquè és una paraula aguda acabada en vocal)
- La paraula germà porta accent perquè si no sonaria germa.
- Perquè potser hi ha una altra paraula que és igual però sense accent.
- Perquè és el germà de la persona que està, per tant si fos germana no porta accent però com està en masculí pos porta accent.
- Perquè és a oberta.

Més (no segueix les normes, s’accentua per distingir-la de mes (gener, febrer...))
- Porta accent perquè sempre després de la M ha de portar accent.
- Per distingir el mes de sumar entre el més de quantitat.
- Porta accent perquè la tònica és forta i acaba en s.
- Perquè és la síl·laba tònica i perquè acaba en s.
- Perquè està enmig de vocals.
- Perquè és esdrúixola.
- Perquè on porta l’accent és una vocal.
- Perquè es refereix a més, de que aquella persona vol més del que té.

Ombrívol (s’accentua perquè és una paraula plana acabada en consonant)
- La paraula ombrívol porta accent per denominar la paraula.
- Perquè si no no sonaria com sona.

Afortunadament (o desgraciadament) no som els únics de patir aquest fenomen. Si no ho creieu, mireu això:


M'han vist cara de policia o què?

Una de les coses que menys m'agrada de la meva feina són les guàrdies. Pels qui no sàpiguen de què parlo els diré que fer guàrdia vol dir que tens una hora en què et menges tots els marrons de l'institut: si falta un profe, l'has d'anar a substituir a la seva classe; si algú es fa mal, l'has d'acompanyar al metge i quedar-te amb ell fins que arribi algú de la família; si algú s'ha deixat alguna cosa a l'aula, també et toca fer de 'amo de las llaves', etc. Hi ha dies en què fa pànic anar a l'institut només de pensar que s'haurà de fer una guàrdia, sobretot durant l'època de les passes de grip! I aquest any en tinc quatre a la setmana!!
Fer guàrdia normalment implica que, si falta un professor, hauràs d'estar aguantant durant una hora els seus alumnes. Poseu-vos en la situació: uns nanos que no coneixes de res (perquè potser et toca anar amb alumnes teus, però el més probable és que no...), que intenten prendre't el pèl tant com poden, que et diuen que no tenen feina per fer (quan tu saps perfectament que el profe els ha deixat feina, més que res perquè ell mateix t'ho ha dit el dia abans...) o, si l'excusa no cola, també intenten fer-te creure que no porten el material (llibre, llibreta, etc.) i que, per tant, no poden fer la feina que els ha deixat per fer el seu profe, que no paren de parlar, que es mouen de lloc...Buf, són hores realment interminables!!
No recordo si quan jo estudiava hi havia la figura del 'profe de guàrdia', però del que sí estic segura és que, si hi era, no es passava l'hora vigilant-nos a l'aula com hem de fer nosaltres ara. Recordo que quan anava a l'institut i ens faltava algun professor, com a molt venia algú que ens deia que tal profe no hi era i que anéssim a la biblioteca a fer feina, i després desapareixia. Nosaltres fèiem camí cap a la biblioteca i, curiosament, sempre teníem certa tendència a desviar-nos del nostre camí i anar a parar al pati no se sap molt bé com.
Ara, però, com que els alumnes que tenim són més petitets (i els que no són tan petitets es comporten com si ho fossin) no els podem deixar sols ni un segon. Això vol dir que no només els hem d'avisar que el seu professor no hi és, sinó que ens hem d'estar allà amb ells vigilant-los durant toooooota la classe, perquè si no de ben segur que passaria alguna desgràcia.
A més, aquí també hi entra el més o menys companyerisme que tenen alguns professors. Alguns, quan els toca fer guàrdia, desapareixen misteriosament i ningú sap on paren; altres van cap a classe tranquil·lament perquè saben que 'ja hi ha el de guàrdia' (que vol dir que saben que arriben tard, però que no se'n preocupen gaire, perquè ja hi ha 'el de guàrdia' que li estarà cuidant els nens), etc. I el millor de tot és quan s'ajunten diversos factors i llavors sí que ja és una hora de bojos: hi ha dos professors de guàrdia (un dels quals desaparegut), falten dos professors i un noiet s'acaba de fer mal i se l'ha de portar al CAP a que el curin...què fas en un cas com aquest? Doncs molt fàcil, tens dues solucions:
a) Fas el que pots, et tornes lelo corrent d'una aula a l'altra vigilant els noiets i buscant algú que estigui desocupat que pugui acompanyar a l'altre noiet al metge.
b) Fas com el teu company desaparegut, t'amagues en una de les aules i esperes que algú de la direcció del centre s'encarregui de la resta, perquè una sola persona no es pot encarregar de tot. Que no som supermans!!

dijous, 14 de setembre del 2006

Doncs sembla que ja ha començat el curs...

Portem dos dies de classe i ja he vist les cares a la majoria dels meus nous alumnes (em falta conèixer un grup, però demà els veuré). De moment la cosa pinta força bé, clar que són els primers dies i aquestes coses no es poden saber fins que han passat un parell de setmanes, quan els nanos ja et coneixen i tenen més confiança per ser ells mateixos.
Per ara no tinc anècdotes per explicar, perquè no ha passat gran cosa. El més destacat d'avui ha estat quan de poc mossego una noieta perquè acabava de dir-los que no escrivissin res en el full que els he donat, perquè me l'havien de tornar, i endevineu què ha estat el primer que ha fet ella? Doncs sí, és clar, posar el seu nom i cognom i la data! Buf, de vegades tinc la sensació que parlo, però la meva veu no surt de la meva boca...

dimarts, 12 de setembre del 2006

Dia D

Ja està, ja ha arribat el temut, i esperat per altres, dia D: dotze de setembre. Dic esperat per alguns perquè molts pares estan esperant amb candeletes que arribi aquest dia, per així poder-se treure de sobre aquesta molèstia que tenen a casa durant tot l'estiu i encolomar-nos-la a nosaltres (i després diuen que els nens ja estan cansats de tantes vacances i que tenen ganes de començar a l'escola; que els hi preguntin als noiets si tenen ganes de deixar de jugar i posar-se a fer deures!). I si no ho creieu, mireu el TN i veureu com surten alguns pares (i avis també) dient que ara que els nens van a escola, comencen les vacances per a ells!! Em fa gràcia que després diguin que els profes som uns exagerats i que ens queixem per no res: nosaltres hem de suportar durant nou mesos (de setembre a juny) aquests nens que ells no aguanten ni quatre dies! I no en tenim només un, sinó vint-i-molts a cada grup!!
Ara que dic això, una altra de les màximes amb què va començar la ESO va ser la de fer grups reduïts, classes de vint alumnes com a molt, perquè així es podria treballar molt millor (cosa que és certa). Doncs bé, no sé on va anar a parar aquesta idea, però ha quedat clar que s'ha perdut pel camí, perquè ara mateix a les aules hi ha classes de més de vint-i-cinc nanos, i fins a trenta o més en alguns casos, sobretot al batxillerat. En aquest aspecte sí que hem retornat al vell sistema del BUP, ja que nosaltres vam estudiar en classes de trenta i molts alumnes, fins i tot quaranta. Una de les poques coses bones que tenia la reforma educativa, la de reduir el nombre d'alumnes per classe, s'ha perdut, suposo que per motius econòmics (ja sabeu, la sempre present excusa 'és que no hi ha prou diners...').
Vinga, deixo la teoria i passo a la pràctica. Avui per fi ens hem vist les cares alumnes i professors i hem pogut fer una primera valoració intuitiva de com anirà aquest curs. Com que és el primer dia, almenys jo no he tingut cap problema, més que res perquè avui tots es porten més o menys bé (tot i que sempre hi ha excepcions...). No perquè estiguin molt interessats en allò que els expliques, sinó perquè aprofiten per examinar el professor: si els farà treballar molt, si l'entendran quan parla, si podran aprovar fàcilment, si podran prendre-li el pèl a gust...Suposo que em caldrà esperar a la segona classe (la que de debó serà l'inici del curs, ja que avui ha estat una mena de presentació) per veure com són realment i si podré treballar bé amb ells o no.
La part dolenta és una altra de les novetats de la ESO: l'avaluació inicial. Resulta que algun il·luminat va decidir que per res del món no es podia començar un tema sense abans fer una prova per veure què saben o no saben els alumnes sobre el tema en qüestió. Això òbviament no es fa, perquè no acabaríem mai si haguéssim d'anar fent exàmens al començar i a l'acabar cada tema (compteu, són dotze temes durant el curs, que ja farien vint-i-quatre exàmens, sense comptar els que fem dels llibres de lectura!!), però sí que a inici de curs es fa una prova inicial, per veure mínimament què recorden del que van estudiar el curs anterior. I què vol dir això? Doncs que només començar el curs, quan encara no hem agafat el ritme de treball, ja tenim una pila de feina per corregir! Bé, de fet, abans de corregir, s'ha de preparar aquesta prova, així que ja veieu, comencem el curs ja estressats!! Buf, només de pensar-ho m'he cansat d'escriure...doncs res, fins una altra!

dilluns, 11 de setembre del 2006

Sobre el barranc del Clot de Sajolida...

Vaig a intentar posar algunes fotos del barranc de diumenge, però primer hauré de descobrir com funciona...a veure què tal surt l'invent...



En la primera foto s'hi pot veure una de les gairebé inesquivables badines del barranc; en la segona, un dels ràpels més llargs; en la tercera (o primera de baix), la Selene baixant per un dels múltiples ràpels, i en l'última foto, la imatge d'un barranc amb aigua, per si no quedava clara la diferència...

S'acaba el compte enrere!!

Buf, ja està, ja queden poques hores pel gran moment, quan per fi ens veurem les cares els meus nous alumnes d'aquest curs i jo. Però com que ara mateix no hi vull ni pensar, faré un petit parèntesi i avui parlaré d'un tema totalment oposat: el fantàstic món del barranquisme.

Doncs sí, ahir, per segona vegada a la meva vida vaig anar a baixar un barranc. El primer va ser fa uns quants anys i estava ple d'aigua, així que més que baixar, el que vam fer va ser nedar (amb el neoprè, clar) i anar saltant de tant en tant. Ahir, però, el barranc estava gairebé del tot sec, així que no tenia res a veure amb l'altre.
Les parts més tècniques de l'aventura deixo que les expliqui el meu partenaire, que jo segur que m'equivocaria. Per si de cas, perquè no posi malament els noms, el meu col·lega m'ha passat una xuleta amb algunes dades, però no ho digueu a ningú, eh? ;-)
Doncs bé, ahir al matí, amb el Mohawk i el meu cunyao Ozzy, vam anar a baixar el barranc del Torrent del Clot de Sajolida, a Montserrat. Com que es tracta d'un barranc, tota la setmana vam estar pendents del temps, perquè si plovia òbviament no hi podríem anar. Afortunadament, ens va fer sol, tot i que en arribar a Montserrat vam veure tota la muntanya coberta per la boira; però a mesura que anàvem pujant va anar marxant i al final vam haver de treure la crema solar del fons de la bossa.
Després d'una pujada interminable (o això em va semblar a mi...) vam començar el descens, perquè, com va dir aquell, 'tot el que puja, tard o d'hora baixa'. El barranc consisteix en un seguit de ressalts que, tret de quatre casos comptats, s'han de salvar amb un ràpel. Fins ara jo havia fet alguns ràpels en alguna via ferrada, però us puc assegurar que ara en sóc una experta, perquè ahir vaig fer un curset intensiu de més de tres hores! Tot i que no els vaig poder comptar, segur que en vam fer una vintena llarga. De ràpels en vam trobar per a tots els gustos: llargs (de 13, 15 i 20 metres), curts (de 3 i 6 metres), en rampa, amb desplom, amb arbustos pel mig, relliscosos, etc. Uns eren fàcils i altres més complicats. La principal dificultat que vam trobar, almenys des del meu punt de vista, van ser les petites basses d'aigua estancada i no precisament cristal·lina que hi havia al final d'alguns d'aquests ràpels (ja he dit abans que el barranc estava 'GAIREBÉ del tot sec'). La nostra marxa es va fer lenta a causa sobretot dels nostres esforços perquè la corda no anés a parar a dins d'aquests bassals...i nosaltres encara menys! Total, que al final em sembla que ens en vam sortir força bé, malgrat alguna inevitable remullada de sabates (sobretot d'una servidora, ho confesso) i una bona dutxa de la corda, que va anar a parar just al centre de la badina d'un dels últims ràpels. L'experiència m'ha servit per a dues coses:
1) per aprendre a fer ràpels gairebé amb els ulls tancats
2) per retrobar-me amb alguns dels meus músculs que tenia una mica oblidats (que tinc agulletes, vaja...sort que avui és festa...)

divendres, 8 de setembre del 2006

Comença el compte enrere...

Ja està, s'han acabat les reunions inicials i ja està tot a punt (almenys teòricament). Ara només falta esperar el fatídic dia D (dimarts dia dotze), moment en què tots aquells noms que hem estat veient durant tota la setmana en una llista passaran a tenir una cara i, el que és pitjor, una personalitat! Tampoc cal ser fatalista, perquè s'ha de reconèixer que de vegades hi ha alumnes que són molt macos, però també n'hi ha altres que semblen fills del diable i que et poden fer la vida impossible durant tot el curs (d'aquí l'elevat nombre de baixes per depressió que hi ha en la meva professió). El curs passat vaig ser molt afortunada, perquè em vaig trobar amb uns alumnes molt agradables amb qui era molt fàcil treballar, amb qui m'ho vaig passar molt bé (i em sembla que ells també...) i vaig poder fer molta feina. A veure aquest curs com anirà...
De moment ja n'hi ha uns quants que vénen de primària amb l'etiqueta de 'possibles conflictius', però fins que no els tinguem davant no ho sabrem. La veritat és que fins ara no he tingut seriosos problemes amb cap alumne, perquè segueixo una política que segurament titllarien de totalment antipedagògica: passo olímpicament d'ells. Teòricament hem d'estar a sobre dels alumnes i, si no treballen, doncs obligar-los a fer-ho, principalment a base de càstigs i bronques. Jo crec que si ells no volen ser a classe, jo tampoc vull que hi siguin, així que els deixo estar mentre no em molestin, així segur que no ens barallarem, ells no es ratllaran i jo no hauré de perdre el temps de la classe intentant aconseguir que agafin paper i llapis. Ja sé que això vol dir que no tindran cap oportunitat d'aprovar el curs, però si m'hi enfronto el suspendran igualment i, a sobre, jo sortiré de molt mal humor de la classe, així que prefereixo no fer res.
De fet, sí que recordo un cas que vaig tenir problemes amb un alumne. Era el meu segon any treballant en un institut, així que devia portar la paraula 'novata' escrita a la cara. En aquell moment feia un 4t d'ESO (és a dir, noiets de 14-15 anys que en feien dos com jo). En un dels tres grups que tenia hi havia un energumen que devia tenir problemes d'autoestima, perquè tenia la necessitat de ficar-se amb tothom: se'n reia dels seus companys i, quan se'n cansava, doncs també intentava riure's de mi. Suposo que és precisament gràcies a troglodites com aquest que tants professors acaben malament dels nervis. Per sort, a mi els seus comentaris estupits em relliscaven, així que no va aconseguir el seu objectiu, que probablement era aconseguir que marxés de la classe plorant. Gairebé a final de curs, aquest noiet va celebrar el seu setzè aniversari, moment en què ja no era obligatori que vingués a classe, així que em vaig poder donar el gust de dir-li en tota la cara que no tornaria a entrar mai més a les meves classes. Vist des de la distància (i l'experiència) hi ha unes quantes coses més que m'hauria agradat dir-li, no agradables precisament...

dijous, 7 de setembre del 2006

Una mica més de teoria...

Seguiré, si us sembla (i si no també) explicant en què consisteixen les novetats de l'ESO respecte al sistema educatiu anterior.
Una de les grans innovacions d'aquest nou sistema educatiu va ser la introducció dels anomenats crèdits variables, inexistents fins llavors. És a dir, que les diverses assignatures que havia de fer un alumne passaven a dividir-se en dos grups: els crèdits comuns i els crèdits variables. Això de crèdit és una forma diferent de parlar d'assignatures, però comptant per trimestres en lloc de parlar del curs sencer, és a dir, una manera de marejar més la perdiu.
Total, que a més de les assignatures típiques (català, castellà, anglès, mates, naturals, socials, etc.) els estudiants tindrien també l'oportunitat de triar d'una llista, segons els seus gustos, quina assignatura volien fer. Aquesta mateixa idea es va traslladar a la universitat, on van aparèixer els crèdits de lliure elecció, que són el mateix amb un altre nom i que tenen exactament la mateixa utilitat: cap ni una.
La prova més clara de l'èxit que han tingut aquests variables és que al principi (fa quinze anys, vull dir) se'n feien tres de diferents, mentre que ara s'ha anat reduint a dos o només un, segons el centre. El problema principal dels variables és que els nanos, que ja es prenen poques coses seriosament, els variables encara menys! Els veuen com a 'maries', és a dir, assignatures que s'aproven amb bona nota en les que no cal molestar-s'hi gaire. El curs passat en vaig fer un per, teòricament, ajudar els noiets a millorar la seva manera d'expressar-se sigui oralment o per escrit. I què en vaig treure? Un grup de noiets poc motivats, amb ganes de jugar i no fer res, que un dia em van dir 'ei, que això és un variable! no voldràs que treballem tant!!'
M'avorreixen molt els variables, perquè considero que són una total pèrdua de temps. Anirien bé si realment els noiets poguessin triar què volen fer, però com que al final és el tutor el qui els reparteix entre els diversos variables, doncs sempre acaben fent justament el contrari del que volen fer:
els qui van malament de mates per res vmoldrien fer un variable de reforç de mates, però com que el tutor i el profe de mates decideixen que és el que més li convé, doncs li fan anar. Total, que a principi de curs li diuen que trii variables i després l'acaben posant a qualsevol lloc menys on ha triat, que era, òbviament, educació física o dibuix o informàtica o qualsevol cosa que porti poca feina.
La bona notícia és que aquest curs, per primera vegada en tota la meva vida laboral, m'he lliurat d'haver de fer variables! Visca!!

dimecres, 6 de setembre del 2006

Una mica de teoria...

Avui m'he deslliurat d'anar a l'institut, perquè de les reunions que es feien, no em tocava anar a cap, així que m'he quedat fent feina a casa. Com que no tinc cap anècdota, em limitaré a explicar en què consisteix això de l'ESO, perquè els que tenim uns quants anyets vam viure un món ben diferent.
Fa més de quinze anys, quan jo tot just començava a ser una adolescent, a casa nostra s'estudiava el BUP (tot i que ara no recordo què significaven aquestes sigles...). Després de vuit anys d'EGB (la primària), als catorze anys es passava a l'institut, on s'estudiava tres cursos de BUP i un últim curs de COU, per a aquells que volguessin seguir estudiant després a la universitat. Aquests cursos a l'institut no eren obligatoris, així que només hi anaven aquells que volien estudiar (o aquells a qui els seus pares havien amenaçat de fer-los treballar si no estudiaven...).
Doncs bé, fa aproximadament uns quinze anys, a algú (que de ben segur aquell matí s'havia donat un bon cop al cap...) se li va ocórrer que aquest sistema educatiu estava obsolet, que no funcionava prou bé i s'havia de canviar.
La primera brillant idea que va tenir va ser la d'allargar l'ensenyament obligatori dels catorze als setze anys, coincidint amb l'edat legal permesa per començar a treballar. Primer problema: això obligava (i obliga i obligarà) a molts nois a seguir a l'escola quan ells el que volien (volen i voldran) per sobre de tot era perdre de vista els llibres i poder fer feines més manuals (eren els futurs mecànics, paletes, lampistes, etc.).
La segona brillant idea va venir quan van decidir que l'ensenyament secundari (a l'institut) no començaria als catorze anys, com s'havia fet fins llavors, sinó dos anys abans, als dotze (al que per la meva generació era el setè d'EGB). Segon problema: noiets de tan sols dotze anys es van trobar de sobte que van passar de ser els grans de l'escola de primària a ser els petits de la secundària, on es trobaven amb nois de setze anys o més si a l'institut també s'hi cursa el batxillerat. La pitjor conseqüència d'aquest fet ha estat que en lloc de madurar els noiets abans d'hora, per trobar-se en contacte amb gent gairebé adulta, s'ha produït l'efecte contrari: els nois més grans han començat a comportar-se com els petits, amb la qual cosa l'institut s'ha convertit en una mena de segona primària.
I van seguir altres brillants idees que ja explicaré en un altre moment.

Total, que la situació en l'ensenyament secundari ha quedat així:

- Fins als 11 anys els noiets van a l'escola de primària (antic 6è d'EGB).
- Als 12-13 i 13-14 anys fan el primer cicle de l'ESO (primer i segon curs, antics 7è i 8è d'EGB).
- Als 14-15 i 15-16 anys fan el segon cicle de l'ESO (tercer i quart curs, antics 1r i 2n de BUP).
- Als 16 anys poden anar a treballar o seguir estudiant batxillerat (antics 3r de BUP i COU) o cicles formatius si ho prefereixen (la mítica formació professional de tota la vida, però amb un altre nom...)

dimarts, 5 de setembre del 2006

Reunions i més reunions...


Com vaig dir ahir, al final de la meva entrada, aquesta primera setmana de curs, quan encara no tenim els alumnes voltant per l'institut, la dediquem a preparar els continguts que desenvoluparem durant els pròxims mesos. Això vol dir que anem de reunió en reunió: primer toca reunió de departament (que en el meu cas vol dir que m'he de trobar i posar d'acord amb els altres profes que fan català com jo, tot i que a cursos diferents), després ve la reunió d'equip docent (és a dir, la reunió que fem tots les profes que farem classe a un mateix grup: de mates, de castellà, de socials, de dibuix, etc.), això per no parlar de les reunions de tutors que han de fer els que són tutors d'algun grup amb els altres tutors dels altres grups del mateix curs, a part, és clar, de les reunions amb els pares que es fan a principi de curs. I finalment queda la gran reunió, el claustre, la que reuneix a tots els professors (tots en teoria, perquè sempre hi ha algun espavilat que se n'escaqueja...) en la qual ens recorden les normes generals de funcionament del centre, normes que després haurem de transmetre i sobretot intentar fer cumplir als noiets.
Totes aquestes reunions serien molt útils si realment se'n treiés alguna cosa de bo. Malauradament, però, no sol ser així. Sovint, la informació que es dóna en una reunió acaba sent la mateixa que s'ha donat en la reunió feta el dia abans (és a dir, que resulta una pèrdua de temps). Altres vegades apareix algun tema de discussió que acaba degenerant en qualsevol altre tema relacionat amb qualsevol cosa menys amb el tema real del qual en principi s'havia de parlar (resultat: una altra completa pèrdua de temps, ja que al final s'acaba el temps destinat a la reunió i no s'ha tractat el tema principal, o almenys no se n'ha trobat una solució).
Recordo especialment una junta d'avaluació (una altra d'aquestes reunions que fem els profes, però que ara mateix encara no toca) a la qual vaig assistir fa un temps. En l'avaluació ens reunim tot l'equip docent per decidir quines notes posarem finalment a cada un dels alumnes i si hi podem fer alguna cosa per ajudar aquells amb més dificultats a poder superar amb èxit el curs. Doncs bé, en una d'aquestes reunions, la de final de curs de 4t d'ESO, on havíem de decidir si a tal o qual alumne se li ha de concedir el títol de la ESO o no, el tema va acabar degenerant tant que vam acabar oblidant-nos dels alumnes i discutint la llei educativa que hi havia en aquells moments (que amb tants canvis que hi ha hagut en els últims anys, ves a saber ja quina era!) i proposant solucions sobre com millorar-la, com si nosaltres tinguéssim alguna possibilitat d'interferir en la feina que fan des de Madrid. El que deia abans: una total pèrdua de temps. Això sí, la conclusió que en vam treure, malgrat que no vam poder arreglar el món aquell dia, va ser que tots estàvem més o menys d'acord amb què la ESO, respecte al que abans era el BUP, no ens acabava (ni ens acaba) de convèncer i que s'haurien de canviar moltes coses perquè la cosa funcioni bé.

dilluns, 4 de setembre del 2006

Sempre hi ha una primera vegada...

Després de mesos sentint-me dir que m'he de fer el meu propi blog, avui per fi m'he decidit a provar-ho. Primer de tot he de dir que no sé molt bé com va tot això, així que ja veurem com surt la cosa...
Diuen que escriure un blog és com escriure un diari personal, però que alhora pot llegir tothom, així que he decidit que hi ha coses que em passen que m'agradaria explicar a algú i on millor per fer-ho que aquí mateix?
La segona cosa que he de dir és que, malgrat que aquest sigui el 'blog d'una selenita', això no vol dir que sigui una llunàtica, tot i que de vegades penso que s'ha d'estar una mica boig per fer el que faig. M'explicaré: sóc profe. Sí, sí, una d'aquestes que, segons els qui no es mouen pel nostre món, passen any de vacances i l'altre meitat de l'any se'l passen jugant amb els seus alumnes tan feliços. Doncs bé, des del meu punt de vista, ser profe no és una ganga. És veritat que de vegades m'ho passo molt bé fent la meva feina, però altres vegades, segons quins alumnes et toquin, pot resultar un veritable infern. Diuen que és una de les professions on hi ha més baixes per depressió i jo, abans d'arribar a aquest extrem, he decidit desfogar-me explicant les meves anècdotes dins de l'aula, a veure si puc demostrar que realment no vivim tan bé com molts es pensen.
Doncs començo amb les meves historietes. Sóc profe de secundària i faig classes de llengua catalana a ESO i batxillerat (teòricament, perquè amb el temps que hi porto, només he aconseguit fer classe amb els més petits, ja que els batxillerats estan molt buscats i sempre hi ha qui em passa davant a l'hora de repartir-nos els cursos...). Això vol dir que els meus estimats alumnes són noiets d'entre 12 i 16, que, com molt bé sabran els qui tenen fills d'aquesta edat, és una etapa gens fàcil, ni pels nois ni per nosaltres. I si ja és difícil entendre's amb un noiet o noieta de catorze o quinze anys, imagineu-vos com ha de ser barallar-se amb no només un, sinó amb vint o trenta!
De moment, avui dia 4 de setembre, portem dos dies fent feina (perquè, malgrat el que molts creuen, no fem tres mesos de vacances a l'estiu, sinó amb sort dos, i dic amb sort perquè els que formen la directiva i el personal administratiu del centre amb prou feines en tenen un). Vam començar el dia 1, com cada any, i tenim una setmaneta per anar preparant el curs que estem a punt de començar, ja que el dia 12 (tres dies abans del que era habitual, ja que sempre s'havia començat el 15) començarem a treballar 'de debó', que serà quan ens haurem d'enfrontar per primera vegada amb els alumnes que tindrem durant els pròxims mesos. Per ara ens dediquem a fer reunions poc interessants, així que deixaré la meva explicació aquí i ja seguiré un altre dia.