On bufa la tramuntana

Aquests dies d'inici de Setmana Santa, amb el Mohawk hem anat a passar quatre dies a l'Estartit, període durant el qual hem tingut temps de tot: d'escalar, de caminar, de menjar bé i de fer unes llargues i merescudes migdiades.

Vam pujar el divendres al vespre, per així poder aprofitar al màxim el dissabte. I hi tant si el vam aprofitar! Al matí, veient el bon i tranquil dia que feia, vam anar fins a la cala Montgó, al costat de l'Escala, on el PGB ens havia ensenyat fa cosa d'un any una zona d'escalada molt a prop del mar. Tot i que aquell dia el temps no era tan esplèndid!

Dissabte feia un dia radiant, així que vam estar tot el matí pujant i baixant per les diverses vies del sector. Bé, un pujava i baixava, mentre l'altra l'assegurava...

A la tarda havíem pensat d'anar a fer el turista a Roses, però finalment, per acabar d'arrodonir el dia, vam anar fins a Roca Maura, zona que ens queda just a sobre de l'apartament on ens allotgem, a escalar de nou.

Des de dalt de Roca Maura es pot contemplar una bona panoràmica de la zona, amb l'Estartit als seus peus, la Gola del Ter i els verds camps regats per l'últim tram del riu.

I, com no, les illes Medes

Va ser trist comprovar els estralls que havia causat, també allà, tan a prop del mar, la gran nevada de fa unes setmanes.

Diumenge havíem quedat amb la meva família per dinar en un restaurant de l'Estartit, així que ens vam llevar d'horeta i ens en vam anar a fer una excursió a la recerca de la cala Ferriol, situada en algun punt entre l'Estartit i l'Escala.

Passant prèviament per damunt de la Foradada

I com a curiositat, una sortida d'aigua dolça subterrània en un racó de la cala Ferriol.

Una explicació poc clara del llibre que ens guiava va fer que acabéssim caminant un parell de quilòmetres més dels previstos, però finalment (gràcies a les oportunes indicacions d'un grup de ciclistes que anaven també donant voltes per allà) vam poder assolir el nostre objectiu i, a més, retrobar el cotxe a temps per tornar a l'apartament, fer una dutxa ràpida i arribar al restaurant just a l'hora prevista.

Vam dinar com reis, ens vam acomiadar de la família després de la sobretaula, i vam retornar a l'apartament, on vam poder gaudir d'una llarga i agradable migdiada que, entre una cosa i altra, es va allargar fins pràcticament l'hora de sopar.

Dilluns el dia es va llevar una miqueta més fosc que el dia anterior (la predicció del temps havia anunciat pluges pel vespre), així que vam decidir fer una altra excursioneta, però sense moure'ns de l'Estartit, per si de cas el temps empitjorava. Vam descobrir que ens quedava una cala de la zona per conèixer, així que motxilla a l'esquena i caminada fins als Arquets i la cala Calella.

De retorn cap a l'apartament, vam tornar a comprovar la força de la nevada de fa uns dies i, també, la força del vent, que en aquells moments començava a notar-se amb més intensitat.

De camí, quan passàvem a prop de les valles de l'antiga base nordamericana, vam veure un animaló que fugia corrents al veure'ns. Vam tenir el temps just de fer-li una foto al seu pandero, així que no estem gaire segurs de què era, però semblava una guineu.

A l'hora de dinar vam estar discutint què cuinàvem i, finalment, vam optar per ajudar a reactivar l'economia de la zona anant novament de restaurant. Vam posar-nos les botes amb un fantàstic arròs negre i a la tarda vam quedar-nos a l'apartament sentint com el vent bufava a fora.

Dimarts ens vam llevar amb tota la tranquil·litat del món, vam recollir-ho tot i ens vam acomiadar de l'apartament que ens havia acollit els últims quatre dies. Al sortir al carrer vam poder comprovar que, tal com havien predit els meteoròlegs, havia plogut durant la nit. Ho vam notar, sobretot, quan vam veure que el nostre cotxe havia canviat el seu color coure habitual per un to marronós poc afavoridor.

Tot recorrent el Camp de Tarragona

Durant dos caps de setmana consecutius, amb el Mohawk hem anat a fer una visita per terres tarragonines.

La setmana passada em va enredar per, malgrat l'amenaça de pluja imminent (que de fet acabaria sent gran i històrica nevada imminent), anar a enfilar-nos a una petita agulla al terme de la Riba (Alt Camp). Feia temps que no li treia la pols al meu arnés seminou i als meus peus de gat no tan nous, així que no vaig tenir més remei que acceptar la proposta.

El primer que em va sorprendre va ser la Riba, un petit poble fumejant construït al voltant de la indústria paperera.

Després d'atravessar el poble i recórrer un bon tros de pista amb l'ai al cor, per si ens trobàvem trams amb fang o neu que ens impedissin continuar endavant, per sort, malgrat algunes basses conseqüència de les roderes dels tot-terreny que deuen circular per la zona, vam poder arribar a destí sense problemes.

Vam deixar el cotxe en el lloc indicat per les ressenyes que ens guiaven i vam iniciar un tram a peu, mirant consecutivament amunt i avall, amunt vigilant els amenaçadors núvols que ens saludaven i avall per trobar el caminet per arribar fins a l'agulla Fetitxe, l'objectiu del dia. Finalment, vam arribar a la conclusió que no existia tal caminet, així que quan vam localitzar l'agulla vam tirar herbes i arbustos a través fins arribar a la seva base.

La via té uns set metres de llargada i un grau de V. Crec que la dificultat més gran va ser l'entrada de la via, però no per la via en si, sinó perquè estava sota un munt d'agradables plantetes amb punxes. Reconec que no estava gens inspirada (seria pel mal dia que feia? O potser pel costipat que arrossegava feia un parell de dies?), així que pujar fins al cim em va costar més del que calia, però finalment hi vaig arribar.

El que no em va costar gaire va ser el seu descens en ràpel (si és que ja en sóc una pofesionà), com podeu veure en la sèrie de fotos monogràfica que em va fer el Mohawk des d'una agulla pròxima. Llàstima que a un metre de terra em va relliscar un peu i baix acabar fregant la paret amb la mà. Bé, d'això en diuen marques de guerra, oi? Doncs això, que ara mateix encara tinc la mà ben marcada.

Aquest diumenge, junt amb el Podarcis i el Corpix, l'Imma, la M. José i la menuda Lucía, vam anar fins a Poblet-Vimbodí. L'excusa oficial era d'anar (els machotes del grup) a pujar l'Aresta GER del Roc Ponent; la raó extraoficial era la calçotada que venia després, com a recompensa per les gestes aconseguides per uns i la paciència infinita de les altres.

La M. José i la Lucía es van afegir al grup just a l'hora de la teca (mira-les elles que espavilades!), mentre que l'Imma i una servidora ens vam llevar ben d'hora per acompanyar i donar ànims als nostres herois, davant el gran repte que es proposaven, no per la dificultat de la via, sinó pel maleït fred que feia a la zona.

Els vam deixar allà, a punt d'iniciar el llarg i nevat ascens fins al peu de via, i ens en vam anar a fer de turistes visitant el monestir de Poblet. Realment ens vam sentir com unes turistes, perquè a la mateixa hora que nosaltres van arribar dos autocars plens de jubilats, més un tercer que ja s'esperava pel torn següent. És el que té anar a visitar Poblet un diumenge al matí...

Malgrat l'acumulació de gent, la visita va ser d'allò més tranquil·la i ordenada, tot i que a estones ens feia una mica la impressió que ens feien pressing perquè just darrere nostre, trepitjant-nos els talons, ja hi havia un altre grup. Tot i no ser espectacular, trobo que la visita va valdre la pena.

Potser el millor de la visita va ser el moment de sortir del monestir, en què, després de molts i molts dies, vam poder notar l'escalforeta del sol a la cara!

Com que ens sobraven encara un parell d'hores per trobar-nos amb els nostres companys, vam aprofitar per esmorzar i després esperar-los una estona més gaudint de l'escalfor del sol des de dins del cotxe (fora l'aire fred a estones encara es notava). Quan finalment els nois van tornar victoriosos, i ja amb la M. José i la Lucía amb nosaltres, vam anar ràpidament cap al restaurant, a menjar-nos una molt bona calçotada amb bona companyia.

L'anècdota divertida del dia va passar durant el dinar. La Lucía portava un llibret d'aquests per nens amb dibuixos d'animals on hi ha adhesius amb la forma de les potes i demés per anar completant els dibuixos. De sobte, vam sentir que al nostre darrere el cambrer que ens estava servint els calçots es posava a riure tot sol. Ens el vam mirar tot estranyats i ell ens va explicar que, pendent com estava de la seva feina, havia sentit algú dient-li a la nena "Ven, que te saco los ojos". Òbviament, la M. José es referia a uns dels adhesius, però com que ell no ho havia vist, es va sorprendre molt de sentir pronunciar aquella frase. No cal dir que tots plegats ens vam fer un tip de riure.

Una més al sac!

Aquest dissabte, amb el Mohawk volíem tatxar un projecte que feia temps que teníem a la nostra llista d'objectius: baixar fins a la serra de Prades i fer les vies ferrades de la Feixa dels Colom, a Montblanc, i Grau de la Cova, a Mont-ral. Si us fixeu amb la fotografia d'aquí a sota, veureu que el cel no estava precisament amistós, fet pel qual el nostre projecte es va quedar a mitges, ja que vam poder fer la ferrata de Montblanc, però ja no vam ser a temps de fer la de Mont-ral, perquè just arribar al poble i baixar del cotxe ens va començar a ploure, poc, però suficient per treure'ns les ganes de passar fred i mullar-nos i decidir deixar-ho per un altre dia.

Per arribar a la ferrata de la Feixa dels Colom, vam deixar el cotxe a la sortida de Montblanc i vam fer una horeta de pista seguint el GR-171 fins arribar a l'ermita de sant Joan de la Muntanya, que es troba dins de la Ruta del Cister i on, segons diu un cartell, a inicis del segle XV hi va viure fins a la seva mort, el 1430, Elionor d'Aragó, germana de Jaume d'Urgell, un dels candidats a ocupar el tron del regne de Catalunya-Aragó al morir Martí I l'Humà sense successor. Finalment, pel Compromís de Casp, el tron va passar a ser ocupat per Ferran de Trastàmara, que es va convertir en Ferran I d'Aragó el 1412 (com ho domino, eh? es nota que ho vaig explicar precisament la setmana passada als meus noiets de batxillerat...).

Des de l'ermita (que estan rehabilitant des del 1993) es veu clarament el cingle Blanc de sant Joan, per on transcorre la via que anàvem a fer. Òbviament, des de dalt del cingle es pot observar l'ermita des de lluny, a més de tota la Conca de Barberà.

La via, malgrat posar que és de dificultat mitjana, jo la vaig trobar força fàcil, sobretot tenint en compte l'excel·lent equipament que té, en algun moment fins i tot excessiu (suposo que val més curar-se en salut i evitar que algú s'hi pugui fer mal) i comparant-la amb la cutreferrata que vam fer la setmana passada a Canalda...

Segons sembla, la via està pensada perquè es pugui fer en dues direccions, així que hi ha trams que es pugen, però també hi ha trams que es baixen. És una ferrata curiosa, perquè, aprofitant al màxim la poca roca que hi ha, fa una mena de 4: primer puja uns vint metres totalment verticals fins al cim del cingle.

A mitja pujada es creua amb un tram horitzontal pel qual es passarà després, però que ara toca vaignorar. Dalt del cim, s'ha de caminar cap a l'esquerra fins a arribar al final, on hi ha l'equipament amb cadena primer i escalonets després, per iniciar el descens.

I per salvar el desplom, un pal metàl·lic ben falcat a la roca.

Aquí s'inicia un flanqueig per una feixa natural, on vam trobar un tram de via que està en construcció, cosa que vol dir que, un cop acabat, la via serà més llarga i, probablement, més recargolada encara.

Passat aquest tram, vam trobar un flanqueig molt ben equipat amb clavijas en lloc d'escalonets i vam creuar el tram vertical que havíem pujat minuts abans.

Ara, però, no seguiríem amunt (si no, es convertiria en un bucle infinit), sinó que aniríem cap a la dreta, seguint de nou la feixa, fins uns quants metres més enllà, on trobaríem el tram final, també descendent.

Algun dia, quan tinguem falta de plans, anirem a repetir la via, però en sentit contrari, ja que aquesta vegada, fent-la com la vam fer, vam estar més estona baixant que pujant.

Acabada la via, vam iniciar el camí de retorn al poble. Una horeta més de baixada i de nou al costat de les muralles de Montblanc. Vam agafar el cotxe i vam anar fins a Mont-ral, però allà els núvols ja van deixar clar que no ens permetrien complir amb el nostre objectiu, així que ens vam menjar l'entrepà que portàvem per dinar i vam retornar cap a caseta.

Vídeos, ferrades, bona gastronomia...i pluja!

Aquest cap de setmana, prenent com a excusa un cicle de projeccions que el Centre Excursionista de Solsona tenia previst emetre el dissabte 28 a les 22h, amb el Mohawk vam decidir complementar la visita a la capital solsonenca per augmentar la meva col·lecció de vies ferrates amb dues noves incorporacions: la ferrata Puig Arnau, que es troba a prop de Coll de Jou, i la ferrata Regina de Peramola (a Oliana), que tinc pendent de fa força temps.

Quan vam trucar al càmping Solsonès per llogar un bungalow on passar la nit, ens van dir que durant els mesos d'octubre i novembre es feien les V Jornades Gastronòmiques del Solsonès, per promocionar els productes tradicionals de la zona. El restaurant del càmping participa en aquestes Jornades amb el seu menú gastronòmic i, amb això, al càmping fan una oferta de bungalow + menú gastronòmic a un preu força raonable. No cal dir que, malgrat que en principi no era la nostra intenció, quan vam sentir parlar de bon menjar no ens ho vam pensar dues vegades i vam acceptar ràpidament l'oferta. I val a dir que no ens va decebre pas: com ens hi hem posat les botes aquests dos dies que hem estat allà!

Pel que fa a l'aspecte ferratil, ahir, tot just arribar a Solsona, vam fer acte de presència al càmping, vam deixar la bossa i vam marxar ràpidament a localitzar la ferrata Puig Arnau (que a les 14h hores havíem de ser al restaurant per tastar el seu "menú gastronòmic"!). Trobar la urbanització de Puig Arnau-Pubilló no va ser difícil. Ara, trobar les marques del GR-1 que ens havien de guiar fins a l'inici de la ferrata ja no va ser tasca tan senzilla. El cert és que vam anar donant tombs, intentant seguir les indicacions que vam trobar per Internet, ja que als primers metres no hi havia ni rastre de les conegudes marques blanc-i-vermelles.

Ara bé, a partir de trobar la primera marca, llavors el camí ja no tenia pèrdua possible, perquè anàvem veient més senyals a cada deu metres. En un petit tram del recorregut hi havia uns cartells indicadors didàctics, amb el nom dels arbres i arbustos que es podien veure a la zona. Alguns, però, sospitosament ben col·locats...no els senyals, sinó els arbres que assenyalaven, ja que, sobretot en el cas d'un petit avet i d'un minúscul teix, feia tota la sensació d'haver estat plantats allà on eren expressament per poder-hi posar el cartellet al seu davant...

I l'altra nota curiosa va ser el tronc gegant d'una heura, que vist de prop ens va recordar no sé ben bé què...

La primera idea, abans d'haver descobert l'oferta gastronòmica del càmping, era baixar amb ràpel el Salt de la Perdiu, al barranc d'Urdell, que va a parar a pocs metres de l'inici de la via ferrada, però finalment vam descartar la possibilitat i vam limitar-nos a accedir caminant a peu de via i tornar al cotxe pujant verticalment per la paret.

La ferrata de Puig Arnau-Pubilló l'afegiré a la llista de vies ferrades que he fet, però segur que no apareixerà entre les meves predilectes. No sé si els escalonets metàl·lics estaven molt mal posats o bé és que no vam acabar d'entendre la "filosofia" de la via, però no em va agradar gens com estaven distribuïts, ja que en lloc de seguir un recorregut vertical, com solen fer totes les vies ferrades, estaven posats a dreta i esquerra, cosa que no era precisament còmode. A més, entre uns i altres a estones hi havia tanta separació que algú de la meva estatura ho tenia difícil per arribar-hi. És cert que hi havia preses naturals que es podien agafar, però veient com estava de tensat el cable de vida, una no se n'acabava de fiar gaire.

Total, que no ens va acabar de convèncer. I no era tant per la dificultat de la via, sinó per la sensació de poca seguretat que teníem constantment. Bé, ja està feta i no caldrà tornar-hi. Bé, potser algun dia, a baixar el barranc que vam deixar pendent.

Això sí, l'ascens va durar l'estona justa per arribar al restaurant a temps per assaborir el remenat de bolets i botifarra blanca i negra; el timbal de puré i bacallà, acompanyat de bolets i cruixent de moniato, i el pastís de mató amb figues confitades i fruits de tardor. Deliciós.

A la tarda vam anar a fer el turista per Solsona i, per una d'aquelles casualitats tan casuals, el Mohawk es va trobar amb un company de batalles de la facultat, que és del poble, però que rarament volta per allà. Així, vam passar la tarda entretinguts recordant velles anècdotes universitàries i vam retornar al càmping, a veure què ens esperava per sopar. Per sort no va ser tan contundent com el menjar del migdia, ja que consistia en un parell de torrades de pa de pagès acompanyades d'embotit, truita, escalivada o el que volguéssim.

El cicle de projeccions s'iniciava a les 22h, però no vam poder començar a sopar fins a les 21:15h aproximadament. A mig sopar, i veient que, al pas que anàvem, no tindríem temps d'acabar de menjar a temps, vaig dir-li al Mohawk que se n'anés ell solet cap al teatre (on havia quedat amb el Jortx), que una servidora es quedava allà per poder assaborir amb tota la tranquil·litat del món el seu sopar. No hauria dit mai, quan planificàvem el cap de setmana, que acabaria sola al bungalow veient la pel·lícula d'Antena3...bé, no, veient els interessants anuncis publicitaris d'A3, interromputs de tant en tant per fragments de pel·lícula...

Diumenge al matí volíem anar a fer la ferrata d'Oliana, però previnguts pels avisos dels meteoròlegs de TV3, que portaven dies anunciant pluja per diumenge a la tarda, vam decidir preveure un pla B, per si de cas. Així, finalment, quan ens hem llevat i hem vist el cel tot ben ennuvolat com estava, hem decidit deixar la ferrata d'Oliana per un altre dia (ja veig que serà un d'aquells projectes eterns que mai trobem moment de portar a terme) i anar fins al pla de Busa, on hi ha alguns sectors d'escalada que el Mohawk i el Jortx volen explorar un dia d'aquests. Hem pogut anar fins al mirador, des d'on hem tingut l'oportunitat de contemplar la Llosa del Cavall, que desconeixia i m'ha ben impressionat.

Volíem arribar fins al Capolatell, la presó de Busa, però ja al mirador ens ha començat a espurnejar i hem decidit retornar al cotxe i anar marxant, ja que l'últim tram de la pista era molt pedregós i no estàvem segurs que el cotxe pogués passar-hi bé amb els còdols mullats. Hem donat per acabat el nostre cap de setmana ferratil-gastronòmic i hem retornat a caseta, on ens esperava, impacient com sempre, la nostra gateta.

Un, dos, tres...pica paret!

Diumenge passat, amb el Mohawk, el Jortx i el Salva, ens vam apuntar a la Segona Jornada del Kaos organitzada per la botiga esportiva Camp Base, de Granollers-Mataró. La idea consisteix en reunir una bona colla d'amics bloquers, llogar un autocar i fer una sortida a algun sector amb molta pedra perquè els fanàtics del bloc puguin passar el dia enfilant-se per les pedretes en bona i nombrosa companyia.

L'any passat es va celebrar la primera edició de les Jornades del Kaos. Va ser tot un èxit: un autocar ple, un bon dia, un bon destí (Targassone) i molta diversió (imagineu-vos cinquanta tios caminant pel costat d'una carretera, tots amb pinta sospitosa i una mena de matalàs a l'esquena...). Així doncs, calia repetir-ho.

En la primera edició no hi vaig participar, perquè si l'escalada m'interessa poc, el bloc encara menys. Sí que hi van anar, en canvi, els meus companys. S'ho van passar tan bé, que aquest any van decidir repetir experiència i, a més, em van enredar a mi perquè els acompanyés.

Aquesta segona edició es volia canviar el lloc de destí, però finalment es va decidir tornar a Targassone, perquè al cap i a la fi si una cosa funciona, per què l'has de canviar? El problema no va ser el destí, ni la quantitat de gent, ni la falta de ganes. Què va fallar, doncs? El temps! Sí, després de dies i dies de bon temps, la Segona Jornada del Kaos va anar a caure, precisament, en un dels dies més ventosos que portem de tardor. Buf, quina mandra sortir de casa amb aquell vent i fred (més tenint en compte que l'autocar sortia de Mataró a les 7h del matí!). Però el fanatisme sembla que va poder més que el mal temps, perquè malgrat els temors inicials de ser els únics de presentar-nos al punt de sortida, a l'arribar-hi ens vam trobar que pràcticament tothom ja hi era.

Amb mitja hora de retard sobre l'horari previst, vam iniciar el trajecte (amb parada a Granollers, per recollir la resta del personal i acabar d'omplir l'autocar de gent i, sobretot, de matalassos que amb prou feines cabien al maleter). I cap a Targassone hi falta gent!

El viatge es va anar allargant a causa de la lenta velocitat que portava l'autocar, tant que a estones semblava que es pararia a mitja carretera i hauríem de sortir a empènyer-lo tots plegat. Mentrestant, la gent s'entretenia mirant per la finestra i intentant endevinar quin panorama trobaríem al nostre destí.

Cap a les 11h arribàvem al túnel del Cadí i el dia seguia sent força ventós. Ara bé, la sorpresa va venir just passat el túnel: allà no hi feia vent, no, hi nevava! Vam trobar el terra tot emblanquinat i una temperatura d'aquelles que et fan trobar a faltar una bona llar de foc.

Vam parar a esmorzar a l'àrea de servei del Cadí i, ja amb la panxa plena i de nou a l'autocar, vam celebrar una assemblea per decidir què fèiem: tornàvem enrere o seguíem endavant? Comptant que allà el terra ja estava mig blanc i que la nostra destinació estava encara més al nord, vam acabar decidint per majoria que donaríem mitja volta, malgrat els vots en contra dels més fanàtics, que volien arribar a Targassone sí o sí. Democràticament, doncs, després d'haver recorregut mitja Catalunya i, el que és pitjor, haver pagat el peatge del Cadí, vam girar cua (i, per tant, vam tornar a passar pel peatge del Cadí), però no per anar cap a casa, sinó per canviar la nostra destinació: de Targassone a Savassona.

Una estoneta més de trajecte i finalment vam arribar a Savassona. Impagable la cara de la gent que hi havia en aquells moments a l'aparcament quan van veure arribar un autocar ple de fanàtics amb cara de bojos ansiosos d'enfilar-se per les parets després de cinc hores de visita turística pel centre de Catalunya.

Al final el canvi va resultar haver estat una bona idea. A Savassona no hi nevava, tot i que a estones hi bufava una mica de vent i, quan ho feia, ja podies anar ben abrigat. Ara, malgrat algunes ràfegues, el temps es va comportar i qui més qui menys tothom va poder fer alguna coseta. Alguns enfilar-se per les parets, altres preparar una paella que va fer les delícies de tots els seus comensals.

Finalment, cap a les 18h per fi vam aconseguir desenganxar les últimes "sargantanes" de les parets i ens vam dirigir cap a l'autocar, per iniciar el retorn, aquest cop sí, cap a casa. De tornada, a l'autocar es va fer el sorteig de diversos productes relacionats amb la gran afició de tots els presents. Gairebé ningú en va sortir amb les mans buides: el Salva amb una capsa de preses per rocòdrom, el Jortx amb una samarreta que, curiosament, era de la seva talla, i el Mohawk amb uns fantàstics peus de gat FiveTen que, de fet, no li van tocar a ell, sinó a la seva senyora, però, clar, com que ella no escala gaire i ja en té prou amb els peus de gat que té...

Curiosament, el trajecte de tornada fins a Mataró es va fer molt més curt que el de l'anada, no sé molt bé per què. Malgrat el vent i la neu, i el no haver pogut anar a Targassone i acabar fent una volta de cinc hores per acabar, com qui diu, escalant al costat de casa, cap dels assistents a la Segona Jornada del Kaos va perdre ni un moment el bon humor, cosa que fa preveure que hi haurà una tercera edició, tot i que esperem que sense neu ni fred.

Escalada (o no) al Collsacabra

Aquest cap de setmana, aprofitant el pla del Mohawk, el Jortx i el Gatsaule, d'anar a escalar la via Beltegeuse, que puja paral·lela al salt de Sallent (a Rupit) i acaba al mirador del salt, vaig enredar el meu partenaire per quedar-nos a dormir en un hostalet del poble i així sortir una mica de casa i oblidar-me, encara que només fos durant dos dies, de la vida quotidiana.

Dissabte, mentre els tres escaladors n'anaven fent de les seves, jo vaig estar donant voltes per la zona del Collsacabra, fent fotos de tant en tant a les tres formiguetes que anaven avançant lentament.

Com que la via es va allargar més del compte (entre una cosa i altra s'hi van passar unes sis hores, més o menys), després de tres horetes passejant amunt i avall, al final en vaig tenir prou, els vaig deixar allà, progressant lentament, i me'n vaig anar de retorn tota soleta cap a l'hostal de Rupit.

Malgrat anar sola, el trajecte no va ser del tot desagradable, ja que, al no haver de seguir el ritme dels meus companys, massa ràpid pel meu gust, vaig poder contemplar el paisatge que no havia tingut temps de veure durant l'anada. Vaig veure que la riera de Rupit estava plena de branques i arbres secs per totes bandes, probablement resultat de les nevades de l'hivern passat i alguna posterior rierada que s'ho devia endur tot cap avall. Una llàstima, perquè feia la sensació d'estar tot brut i deixat.

A l'hostal vaig aprofitar el temps per acabar de llegir un llibre que tenia a mitges de feia temps i, un cop acabat, seguir amb el joc de la Nintendo DS amb el que estic jugant últimament.

Finalment, cap a les 17:15 van arribar al poble els heroics escaladors. El Jortx i el Gatsaule van tenir el temps just per dir "adéu", perquè tots dos tenien compromisos als quals ja feien tard (com són aquests escaladors, eh?), i amb el Mohawk vam aprofitar la resta de la tarda per voltar pel poble (feina que s'acaba ràpid, perquè Rupit no és precisament gran) i amortitzar el preu de l'habitació fent el vago fins a l'hora de sopar.

Aquest matí teníem intenció d'anar a escalar (escalar altra vegada? Doncs sí, què hi farem...) a l'Agullola Xica de Rupit, però una servidora no se sentia gens inspirada, així que s'ha limitat a fer d'asseguradora mentre el seu coleguita s'enfilava dalt de l'agulla.

Després, a l'hora de dinar, hem anat a descobrir la pista que va des de Rupit fins al pantà de Sau, asfaltada, un pèl estreteta, però d'allò més bonica, sobretot ara, plagada de diverses tonalitats tardorenques. Ja feia temps que dèiem d'anar-hi i avui finalment, a falta d'una idea millor, ha estat el dia escollit.

Al pantà hi hem estat el temps just per fer la foto de rigor al campanar de st. Romà de Sau, fotografiar també els cingles del voltant, respirar l'ambient camacu que hi havia i fugir corrents d'allà. Finalment, hem acabat dinant a casa, on ens esperava impacient i malhumorada la nostra gateta, a qui queda clar que no fa cap gràcia que marxem.