Tot recorrent el Camp de Tarragona

Durant dos caps de setmana consecutius, amb el Mohawk hem anat a fer una visita per terres tarragonines.

La setmana passada em va enredar per, malgrat l'amenaça de pluja imminent (que de fet acabaria sent gran i històrica nevada imminent), anar a enfilar-nos a una petita agulla al terme de la Riba (Alt Camp). Feia temps que no li treia la pols al meu arnés seminou i als meus peus de gat no tan nous, així que no vaig tenir més remei que acceptar la proposta.

El primer que em va sorprendre va ser la Riba, un petit poble fumejant construït al voltant de la indústria paperera.

Després d'atravessar el poble i recórrer un bon tros de pista amb l'ai al cor, per si ens trobàvem trams amb fang o neu que ens impedissin continuar endavant, per sort, malgrat algunes basses conseqüència de les roderes dels tot-terreny que deuen circular per la zona, vam poder arribar a destí sense problemes.

Vam deixar el cotxe en el lloc indicat per les ressenyes que ens guiaven i vam iniciar un tram a peu, mirant consecutivament amunt i avall, amunt vigilant els amenaçadors núvols que ens saludaven i avall per trobar el caminet per arribar fins a l'agulla Fetitxe, l'objectiu del dia. Finalment, vam arribar a la conclusió que no existia tal caminet, així que quan vam localitzar l'agulla vam tirar herbes i arbustos a través fins arribar a la seva base.

La via té uns set metres de llargada i un grau de V. Crec que la dificultat més gran va ser l'entrada de la via, però no per la via en si, sinó perquè estava sota un munt d'agradables plantetes amb punxes. Reconec que no estava gens inspirada (seria pel mal dia que feia? O potser pel costipat que arrossegava feia un parell de dies?), així que pujar fins al cim em va costar més del que calia, però finalment hi vaig arribar.

El que no em va costar gaire va ser el seu descens en ràpel (si és que ja en sóc una pofesionà), com podeu veure en la sèrie de fotos monogràfica que em va fer el Mohawk des d'una agulla pròxima. Llàstima que a un metre de terra em va relliscar un peu i baix acabar fregant la paret amb la mà. Bé, d'això en diuen marques de guerra, oi? Doncs això, que ara mateix encara tinc la mà ben marcada.

Aquest diumenge, junt amb el Podarcis i el Corpix, l'Imma, la M. José i la menuda Lucía, vam anar fins a Poblet-Vimbodí. L'excusa oficial era d'anar (els machotes del grup) a pujar l'Aresta GER del Roc Ponent; la raó extraoficial era la calçotada que venia després, com a recompensa per les gestes aconseguides per uns i la paciència infinita de les altres.

La M. José i la Lucía es van afegir al grup just a l'hora de la teca (mira-les elles que espavilades!), mentre que l'Imma i una servidora ens vam llevar ben d'hora per acompanyar i donar ànims als nostres herois, davant el gran repte que es proposaven, no per la dificultat de la via, sinó pel maleït fred que feia a la zona.

Els vam deixar allà, a punt d'iniciar el llarg i nevat ascens fins al peu de via, i ens en vam anar a fer de turistes visitant el monestir de Poblet. Realment ens vam sentir com unes turistes, perquè a la mateixa hora que nosaltres van arribar dos autocars plens de jubilats, més un tercer que ja s'esperava pel torn següent. És el que té anar a visitar Poblet un diumenge al matí...

Malgrat l'acumulació de gent, la visita va ser d'allò més tranquil·la i ordenada, tot i que a estones ens feia una mica la impressió que ens feien pressing perquè just darrere nostre, trepitjant-nos els talons, ja hi havia un altre grup. Tot i no ser espectacular, trobo que la visita va valdre la pena.

Potser el millor de la visita va ser el moment de sortir del monestir, en què, després de molts i molts dies, vam poder notar l'escalforeta del sol a la cara!

Com que ens sobraven encara un parell d'hores per trobar-nos amb els nostres companys, vam aprofitar per esmorzar i després esperar-los una estona més gaudint de l'escalfor del sol des de dins del cotxe (fora l'aire fred a estones encara es notava). Quan finalment els nois van tornar victoriosos, i ja amb la M. José i la Lucía amb nosaltres, vam anar ràpidament cap al restaurant, a menjar-nos una molt bona calçotada amb bona companyia.

L'anècdota divertida del dia va passar durant el dinar. La Lucía portava un llibret d'aquests per nens amb dibuixos d'animals on hi ha adhesius amb la forma de les potes i demés per anar completant els dibuixos. De sobte, vam sentir que al nostre darrere el cambrer que ens estava servint els calçots es posava a riure tot sol. Ens el vam mirar tot estranyats i ell ens va explicar que, pendent com estava de la seva feina, havia sentit algú dient-li a la nena "Ven, que te saco los ojos". Òbviament, la M. José es referia a uns dels adhesius, però com que ell no ho havia vist, es va sorprendre molt de sentir pronunciar aquella frase. No cal dir que tots plegats ens vam fer un tip de riure.