L'inici del retorn

Dimecres, després de fer un bon esmorzar a la cuina de la guesthouse, vam agafar novament el cotxe per iniciar el camí invers cap a Reykjavik. Vam fer una nova parada al Jökulsarlón, per poder fer moltes fotos amb la llum del matí als nous icebergs que havien aparegut durant la nit.

Vam continuar carretera enllà, deixant enrere ja la glacera Vatnajökull, fins a un poble de nom impronunciable: Kirkjubaejarklaustur, on vam fer una parada per fer un petit recorregut fins a una zona on la natura, amb fragments de basalt, ha creat un terra que sembla totalment fet per l’home.

Vam dinar al poble mateix (Islàndia està plena de taules de fusta per fer pícnic; n’hi ha per tot arreu i en els llocs més inversemblants) i vam continuar el trajecte. Durant el dia vam poder comprovar allò que diuen de la variabilitat del temps a Islàndia: vam sortir de Hoffell amb el cel mig tapat pels núvols, vam dinar a Kirkjubaejarklaustur sota un sol gairebé radiant i, pocs quilòmetres més endavant vam entrar en una zona emboirada que ens va fer descobrir com engegar els netejaparabrises del cotxe. 

Enmig del plugim de la boira vam parar a Reynisfjara, una platja de sorra negra prop de Dyrholaey on no havíem pogut anar dies abans perquè l'accés estava tallat per obres. La platja, a part de la sorra negra, es caracteritza per unes parets de basalt ben curioses.

I una estona més tard arribàvem a Steig, una altra guesthouse (aquesta vegada força més presentable que l’anterior), on passaríem la nit. Allà vam trobar la segona curiositat dels hotels islandesos: la falta de llençols. És a dir, que si vols que els llits tinguin llençols, els has de pagar a part; si no, toca dormir amb sacs de dormir, cosa que vam fer nosaltres. He dormit moltes vegades dins d'un sac de dormir, però fins ara mai ho havia fet sobre un llit i sota una teulada. Una sensació d'allò més curiosa.

Aquella nit, per un moment vaig pensar en les nombroses històries de criatures fantàstiques que circulen per Islàndia i gairebé crec en la presència d’algun esperit burleta disposat a aigualir-nos el son (també literalment, ja que des que va començar el plugim a la tarda, que no havia parat de ploure). Primer em vaig despertar al sentir unes passes i unes veuetes com de nens fora la nostra finestra (una planta baixa); com que estava tot fosc (sí, ara ja es començava a notar com el dia s’escurça a marxes forçades i gaudíem d’algunes hores de foscor a la nit), vaig mirar cap al sostre i, de sobte, vaig començar a veure unes llumetes intermitents que brillaven cada certs segons. Al cap de no res, a l’habitació del costat, el nostre petit acompanyant va començar a plorar com un desesperat, sense que els seus pares el poguessin consolar de cap manera.  Quan finalment es va calmar, el Mohawk es va despertar de cop amb la sensació que s’ofegava i dient que havia sentit un camió aparcant allà al costat. I tot plegat acompanyat del continu xip-xip de la pluja incessant que queia des de la tarda anterior.

Vam obrir una mica la finestra per tal que entrés aire fresquet i ens vam tornar a adormir. Més tard, quan semblava que ja tot estava tranquil, ens van tornar a despertar sorolls de fora la finestra, aquesta vegada un inconfusible velar de les ovelles que campen per tot arreu (és increïble la quantitat d’ovelles que hi ha per tota Islàndia i en els llocs més inversemblants). Les llumetes que veia al sostre van resultar ser del detector antiincendis i els plors del menut, una petita indigestió a causa del sopar del dia anterior. El camió que només va sentir el Mohawk no tenim idea de què era, però els vels de les ovelles eren inconfusibles. Total, que no hi devia haver cap esperit burleta fent-nos la guitza...o potser sí?