Els cingles de Bertí

Avui, aprofitant els últims dies que tinc el Mohawk per a mi soleta, hem anat a fer un itinerari circular que en principi prometia força: Figaró-cingles de Bertí-Figaró.

Per saber l'itinerari, us redirecciono cap a la web de Madteam, d'on l'hem tret nosaltres, ja que amb tants encreuaments i bifurcacions, segur que ho explica millor de com ho explicaria jo; o bé, si us convenç més, també podeu mirar aquesta: El Sot del Bac.

Segons les indicacions del meu cutrepodòmetre Decathlon, hem fet aproximadament 15 km en total des del cotxe fins al cotxe, durant unes cinc hores i mitja, clar que cal comptar-hi l'estoneta de l'esmorzar, de contemplar el paisatge (que pel Mohawk vol dir contemplar les parets i vies d'escalada) i del dinar.

Malgrat que sembla que és un recorregut que fa força gent, a mi no m'ha acabat de convèncer. Primer de tot, perquè el dia s'ha llevat emboirat, cosa que no ens ha permès poder veure el paisatge en tot el seu esplendor (que d'altra banda cal dir que tampoc sembla que en tingui massa...).

El circuit que hem fet comença en una zona industrial situada passat el viaducte ferroviari de Sant Jordi, construït el segle XIX (ara podria fer la brometa típica de "té més de dos-cents anys"...). Hem atravessat el polígon i hem seguit per la pista que comença on acaba l'asfalt. Una estona de passeig per la pista (sempre agafant les bifurcacions per la banda dreta) ens ha portat fins a la masia de ca n'Oliveres, des d'on hem tingut una bona perspectiva dels cingles que anàvem a atravessar.

Hem passat de llarg la masia i hem continuat el nostre ascens (bé, de fet, en aquest moment l'hem començat, perquè fins ara el camí havia estat bàsicament pla). Malgrat que hi ha diverses alternatives, nosaltres hem anat seguint el camí indicat al Madteam, cosa que potser no ha estat la millor elecció...

El problema és que en un moment donat hem agafat una drecera, indicada amb marques vermelles, que és feta pels caçadors i no per excursionistes; és un tram poc transitat, estret i embrossat, cosa que vol dir que està ple de romagueres i teranyines per totes bandes, i sense cap mena d'interès ni atractiu. Aquest ha estat el segon motiu pel qual l'excursioneta no m'ha acabat d'agradar.

Però sens dubte el motiu pel qual m'ha ratllat tant la sortida d'avui ha estat el que ve a continuació. Sortint d'aquest caminet hem arribat al mas de Montmany, on, encara no he descobert com ni perquè, hi ha tota una col·lecció de cotxes abandonats per allà escampats que fan força pena, per no dir fàstic o angúnia.


Fins aquí tot hauria quedat com una curiositat, si no fos perquè quan ja anàvem a deixar enrere la casa, hem passat pel costat d'un burret que estava menjant tot aficionat. Innocent de mi, com que m'agrada col·leccionar imatges dels animalons que vaig trobant per aquests móns, he tret la meva fantàstica càmera i li he fet una foto a la bèstia.


De sobte, ens ha aparegut de la casa un altre "burro" (aquest caminava a dues potes), que s'ha posat a bramar dient coses així com que ja n'hi havia prou de fotos (era la primera que feia!) i que continuéssim el nostre camí, que "¡el mundo está lleno de desempleados!" o alguna cosa per l'estil.

Ja sé que diuen allò de "a palabras necias, oídos sordos", però m'ha molestat tant l'actitud d'aquest individu que m'ha amargat ja la resta del dia.

Uns metres més amunt, hem passat pel costat del santuari de Sant Pau de Montmany, però no m'he atrevit a treure la càmera altra vegada, no fos cas que ens aparegués aquell energumen amb una màscara de hoquei sobre gel i una serra elèctrica, així que no en tinc cap imatge.

Perduda de vista la masia, hem continuat pujant cap als cingles, seguint ara unes marques de color blau. Aquí ha començat l'ascens de debò, ja que amb pocs metres hem pujat un bon tros. El camí anava a estones per dins de bosc i de tant en tant per alguna clariana, deguda a la línia elèctrica d'alta tensió que atravessava la zona. Val a dir que era un camí poc interessant, sobretot per la contínua presència dels cables elèctrics per damunt nostre i perquè no hi havia manera de perdre de vista el maleït mas de Montmany, amb la seva multitud de cotxes ronyosos.

Ja dalt dels cingles de Bertí, la situació ha canviat una mica. Novament, ha tornat a canviar el color dels indicadors: ara les marques eren verdes. Hem trobat la Taula, una taula de pedra situada en un mirador des d'on es podia observar la vall que acabàvem de deixar (sí, i el mas també...).


En aquells moments, el meu podòmetre marcava 6.95 km des que havíem sortit del cotxe. Ens hem assegut una estoneta a la taula, hem mirat el paisatge que hi havia sota nostre i hem continuat el nostre recorregut. Hem anat seguint la pista, que ens ha portat ràpidament al GR-5. A partir d'ara, hem anat durant una bona estona a la recerca i captura de les marques blanquivermelles del GR. I més endavant, les groguiblanques del PR-C33 que ens duria de retorn al Figaró.

Al Mohawk gairebé li queien les llàgrimes de l'emoció quan ha vist cada vegada més a prop les parets de la Trona, sobretot recordant un dia, en ple agost, en què, després d'escalar alguna via de la zona, els va atrapar una d'aquelles pluges d'estiu que et deixen xop fins al moll de l'os.



Des de dalt de la Trona hem pogut contemplar el paisatge, que havia millorat respecte al que es veia des de la Taula i, a més, des d'allà hem pogut resseguir amb la vista tot l'itinerari que havíem fet (sí, sí, el mas Montmany també es veia...). 9.30 km segons el podòmetre.

A partir d'aquest moment ha començat el descens cap al poble. Ha estat un trajecte força llarg i monòton, tot i que més agradable que el de pujada. Mentre anàvem avançant, els núvols damunt nostre també avançaven lentament. Durant uns segons han caigut algunes gotetes que ens han fet témer una nova jornada sota la pluja, però afortunadament per a nosaltres, no ha passat d'això.

Bona estona més tard, després d'anar resseguint les marques del PR, hem arribat al Sot del Bac. Allà al Mohawk novament se li ha anat la vista cap a les parets de la zona, tot i que en aquesta ocasió jo també me les he quedat mirant, ja que ha estat la part més agradable de tot el recorregut. Després de baixar uns quants metres més pel camí, les hem pogut observar des de baix, al costat de la cascada del Salt del Prat, per on no baixava gaire aigua, però era bonic de veure igualment.

Com que el temps seguia amenaçant pluja, no ens hem entretingut massa i hem continuat la pista que ens ha portat de nou al Figaró. 14.75 km en arribar al cotxe.