La volta a la Mola

Seguint amb la necessitat de treure a passejar el Mohawk per evitar que s'enfili per les parets de casa mentre se li cura la petita lesió del dit, avui hem anat a repetir una excursioneta per Sant Llorenç que ja vam fer fa un parell d'anys, fiant-me de la promesa del Mohawk que allà no hi trobaríem la meva "estimada" processària del pi. I és cert, de cuc no n'hem vist ni un, però el que són bosses als arbres...

Com que a mi, això d'explicar itineraris no se'm dóna gaire bé, perquè tinc el sentit de l'orientació atrofiat i sóc ben capaç de perdre'm a la muntanya fins i tot anant seguint algú altre, posaré al final de l'entrada el plànol del recurregut que molt amablement ha elaborat el meu partner, i jo em limitaré a explicar com ha anat la sortida.

El nostre objectiu era anar a la Mola, però òbviament no podia ser pel camí senzill que fa tothom, així que hem triat una de les múltiples variants. Últimament, quan penso amb Sant Llorenç i la Mola (i el seu restaurant) ho associo amb molta pluja, tot i que no sé molt bé per què... (22/09/2007)

El nostre recorregut ha començat a les 9:40. Hem deixat el cotxe al costat de la "Mansió Blanca", una caseta formidable (com tantes altres que hi ha per allà) que sempre que la veig em recorda la cuberta del Titànic. Hem avançat carrer amunt fins passar la finca i, allà on acaba l'asfalt, hem començat a pujar cap amunt. Pocs metres més amunt ja hem descobert les primeres bosses als pins...Però val més que deixi estar el tema, que només de pensar-hi em pica tot!

Doncs bé, hem anat seguint camí amunt i després de passar pels Plecs del Llibre hem atravessat el lloc més temut per una servidora: el Mal-pas. Potser pels excursionistes experts allò no és res, però a mi em fa molt iu-iu passar per allà veient el penya-segat tan a prop!

Una estona més tard hem deixat el camí horitzontal i hem començat a pujar en vertical (no, escalant no, enfilant-nos per les pedres!). Hem pujat per la Canal Gentil, lloc per on sembla que no hi passa massa gent, malgrat aquest nom tan amable que té.

Val a dir que durant tot aquest primer tram de l'excursió, hem pogut anar contemplant la Castellassa gairebé des de tots els seus angles.

I, durant una estoneta, hem estat acompanyats per un parell d'habitants d'aquells paratges...

Per fi ha arribat el moment més esperat pel Mohawk: les zones d'escalada: la Soleia, la Sibèria...

Però hem seguit caminant i una estona més tard ens hem posat a fer literalment "el mono" pujant per la seva canal; és a dir, que en lloc de fer com la gent normal, que va per caminets, nosaltres hem passat per la Canal dels Micos, que és força més divertit.

Del final de la Canal dels Micos fins a la Mola hi ha tan sols una pujadeta. Quan hem arribat a dalt ens hem retrobat amb la civilització, ja que el lloc estava ple de gent esperant per dinar al restaurant o simplement contemplant la fantàstica vista que hi ha.


Darrere el restaurant ens hem menjat el nostre dinar enllaunat i una estona més tard hem iniciat el camí de retorn. De baixada hem atravessat un altre mal pas, el Mal-pas de can Pobla, però aquesta vegada no ha estat tan difícil, perquè a la paret hi ha un cable d'acer al qual m'he pogut agafar amb totes les meves forces.

Hem anat fent camí avall, hem passat pel costat de can Pobla i hem reiniciat el camí de la Mola, aquesta vegada per l'itinerari més habitual (altra vegada, per què el tinc associat a molta pluja?). Hem agafat la Canal dels Monjos i hem continuat el camí que ens ha portat de retorn a la Mansió Blanca i al nostre cotxe.