Des de fa uns anyets el meu partner i jo anem a passar els tres, quatre o cinc dies del pont de desembre a la Costa Brava, aprofitant que, com que fa fred (i cada any, sens falta, també un dia o altre ens plou) i la gent no s'anima a anar a la platja, doncs allà s'hi està d'allò més bé.
Aquest any, aprofitant que m'ha tocat fer l'assignatura de literatura catalana i que precisament en aquests moments estem parlant de Solitud, de Víctor Català, hem aprofitat per fer una mena de vacances literàries anant a la recerca d'imatges per poder ensenyar als meus alumnes.
M'explicaré una mica millor. Víctor Català era el pseudònim que feia servir l'escriptora Caterina Albert (1869-1966) per poder publicar els seus textos sense que se la miressin malament per ser una dona. Ella va néixer i morir a l'Escala, així que la nostra primera visita va ser aquest poble de l'Alt Empordà, on vam poder veure, per fora, la casa on ella va viure tota la seva vida.
De passada, òbviament, també vam donar una volteta per la vila, i vam anar a veure tota la panoràmica del Golf de Roses, amb les ruines d'Empúries i els aiguamolls, i el Cap de Creus al fons de tot.
El dia següent, divendres, vam anar a descobrir una zona que fa un parell d'anys que ens té força intrigats. Es tracta de les dunes que hi ha a la zona del Montgrí. Des del dia que vam veure un indicador a la carretera entre Torroella i l'Estartit on hi diu "Les Dunes" que ens hem estat preguntant a què es deu referir. L'any passat ja vam fer un primer intent de descoberta, però se'ns va posar a ploure de valent i ho vam haver d'ajornar, però aquesta vegada ens va fer molt bon dia, així que ens vam dirigir cap allà.
Doncs resulta que sí, que quan parla de "dunes" es refereix precisament a això, a unes dunes.
El cert és que a primer cop d'ull no semblen res d'especial, ja que tenen l'aparença d'un bosc normal i corrent com tants altres que hi ha per la nostra terra. Però quan comences a caminar per la zona, sobretot per alguns indrets on no hi ha les arrels dels pins que aguanten la terra, llavors sí entens què volen dir amb això de "dunes". I és que aleshores la sorra és tan tova que fa la sensació d'estar caminant per una platja, però enmig de la muntanya!
A més, aquest recorregut per les dunes ens va deixar algunes imatges curioses, com algunes barraques que hi havia escampades per tot arreu, alguns pous mig amagats entre els arbustos, una taula de formigó (com veieu, ideal per celebrar-hi sacrificis rituals), líquens d'un color groc fluorescent que vés a saber si deuen fer llum en la foscor, un pi que no va acabar d'entendre que havia de créixer cap amunt i no cap avall o un altre pi, força més gran, que fa la impressió d'haver-li quedat tot el tronc colgat per la sorra (malgrat que en la imatge no s'acaba d'apreciar).
El mateix dia a la tarda vam continuar amb la nostra recerca literària i ens vam arribar fins a l'ermita de Sta. Caterina, situada al mig de la serra del Montgrí, indret en què se suposa que es va inspirar la Caterina Albert a l'hora de descriure l'ermita i el paisatge muntanyenc on ambienta la seva famosa novel·la, Solitud.
El dissabte, malgrat que a la tarda ens va ploure una miqueta, al matí va fer molt i molt bon dia, així que vam decidir fer una altra excursioneta, però canviant la muntanya del dia anterior per la costa. Vam fer una senzilla ruta per la Cala Falaguer, el Cap d'Utrera i la Cala Pedrosa, itinerari que ens va permetre contemplar unes vistes com aquestes:
I amb això vam acabar les nostres vacances de quatre dies. El diumenge ens vam llevar tard, vam recollir els trastos i vam retornar cap al nostre piset, prèvia parada a dinar a casa dels sogres. Ara, a planificar les properes vacances!!
Aquest any, aprofitant que m'ha tocat fer l'assignatura de literatura catalana i que precisament en aquests moments estem parlant de Solitud, de Víctor Català, hem aprofitat per fer una mena de vacances literàries anant a la recerca d'imatges per poder ensenyar als meus alumnes.
M'explicaré una mica millor. Víctor Català era el pseudònim que feia servir l'escriptora Caterina Albert (1869-1966) per poder publicar els seus textos sense que se la miressin malament per ser una dona. Ella va néixer i morir a l'Escala, així que la nostra primera visita va ser aquest poble de l'Alt Empordà, on vam poder veure, per fora, la casa on ella va viure tota la seva vida.
De passada, òbviament, també vam donar una volteta per la vila, i vam anar a veure tota la panoràmica del Golf de Roses, amb les ruines d'Empúries i els aiguamolls, i el Cap de Creus al fons de tot.
El dia següent, divendres, vam anar a descobrir una zona que fa un parell d'anys que ens té força intrigats. Es tracta de les dunes que hi ha a la zona del Montgrí. Des del dia que vam veure un indicador a la carretera entre Torroella i l'Estartit on hi diu "Les Dunes" que ens hem estat preguntant a què es deu referir. L'any passat ja vam fer un primer intent de descoberta, però se'ns va posar a ploure de valent i ho vam haver d'ajornar, però aquesta vegada ens va fer molt bon dia, així que ens vam dirigir cap allà.
Doncs resulta que sí, que quan parla de "dunes" es refereix precisament a això, a unes dunes.
El cert és que a primer cop d'ull no semblen res d'especial, ja que tenen l'aparença d'un bosc normal i corrent com tants altres que hi ha per la nostra terra. Però quan comences a caminar per la zona, sobretot per alguns indrets on no hi ha les arrels dels pins que aguanten la terra, llavors sí entens què volen dir amb això de "dunes". I és que aleshores la sorra és tan tova que fa la sensació d'estar caminant per una platja, però enmig de la muntanya!
A més, aquest recorregut per les dunes ens va deixar algunes imatges curioses, com algunes barraques que hi havia escampades per tot arreu, alguns pous mig amagats entre els arbustos, una taula de formigó (com veieu, ideal per celebrar-hi sacrificis rituals), líquens d'un color groc fluorescent que vés a saber si deuen fer llum en la foscor, un pi que no va acabar d'entendre que havia de créixer cap amunt i no cap avall o un altre pi, força més gran, que fa la impressió d'haver-li quedat tot el tronc colgat per la sorra (malgrat que en la imatge no s'acaba d'apreciar).
El mateix dia a la tarda vam continuar amb la nostra recerca literària i ens vam arribar fins a l'ermita de Sta. Caterina, situada al mig de la serra del Montgrí, indret en què se suposa que es va inspirar la Caterina Albert a l'hora de descriure l'ermita i el paisatge muntanyenc on ambienta la seva famosa novel·la, Solitud.
El dissabte, malgrat que a la tarda ens va ploure una miqueta, al matí va fer molt i molt bon dia, així que vam decidir fer una altra excursioneta, però canviant la muntanya del dia anterior per la costa. Vam fer una senzilla ruta per la Cala Falaguer, el Cap d'Utrera i la Cala Pedrosa, itinerari que ens va permetre contemplar unes vistes com aquestes:
I amb això vam acabar les nostres vacances de quatre dies. El diumenge ens vam llevar tard, vam recollir els trastos i vam retornar cap al nostre piset, prèvia parada a dinar a casa dels sogres. Ara, a planificar les properes vacances!!
4 comentaris:
alguns pobrets treballàvem el divendres, buuuuuuuuuaaaaaaaaaaaa!!!!
Almenys vaig anar al cine a disfrutar en v.o.s.e. "promesas del este"
Veig que tenim alguna cosa en comú, tu tens un "partner" i jo un "silent partner"... I si algun dia et cal ajuda per fer un d'aquests sacrificis rituals, ja saps on sóc !
Per cert, el tema de les dunes és que les fixaven amb pins perquè és la manera que deixen de moure's i ocupar conreus.
Tu que n'ets l'expert, una pregunta: Per què en diuen "duna continental"? Per diferenciar-les d'unes dunes marítimes?
Això d'expert és molt relatiu, però les dunes continentals són les que no estan relacionades amb les platges actuals.
Fixa't que la major part de les dunes estan en zones de platja o reraplatja, llavors a les poques d'interior les anomenen així.
Publica un comentari a l'entrada