Diccionari enciclopèdic de l'escalada. Volum I (2a edició)

Materials diversos

Arnés - "Baudrier" o talabard. Dispositiu format per unes corretges i un centre al qual l'esportista s'aferma per raons de seguretat o per descansar. Mena de cinturó de castedat, tot i que força menys rígid, on es penja part del material necessari per a fer una via.

Assegurador - Individu amb camisa i corbata que sempre t'intenta vendre alguna cosa. // Individu que es troba a l'altre extrem de la corda que subjecta l'escalador.

Baga - Escaladora molt mandrosa, que no es cansa gaire fent les vies. // Tros de corda o cordino per a emprar en les assegurances, per a portar el material, etc.

Blog - Indret cada vegada més freqüent d'obtenció d'informació sobre sectors, vies, materials, etc.

Buril - Rebló, clau de ferro dolç o d'un altre metall mal·leable, de grossa cabota, al qual, un cop ficat en el forat corresponent, es forma una segona cabota batent o comprimint l'altre extrem, usat per a unir d'una manera definitiva entre elles dues o més peces. Ferro ja obsolet empotrat a un forat de la paret que quan no en saps aguanta molt i quan en saps no aguanta gens (que vol dir que si a algú se n'hi trenca un, ja no se'n fia mai més).

Casc - Peça de diversos materials durs que cobreix i defensa el cap.

Cinta - Dos mosquetons units per una tira de roba utilitzats per unir la corda que assegura l'escalador amb els diversos elements (punts d'assegurança) que hi pugui haver enganxats a la paret.

Corda - Cordill gruixut i flexible format per un conjunt de dos o més cordons retorts, antigament de cànem o d'espart, actualment de material sintètic. Únic element que uneix l'escalador amb el seu assegurador; és essencial en l'escalada, ja que protegeix l'escalador contra possibles caigudes que podrien fer molt mal. Donar corda - No és animar a algú a seguir endavant, sinó deixar menys tensa la corda per tal que la persona pugui seguir pujant.

Cordino - Corda de diàmetre reduït, emprat com la baga.

Croll - Germà petit del júmar, aparell autobloquejant que permet ascendir per la corda, sense el perill de descendir-ne involuntàriament.

Empotrador - Encastador o fissurer. Un tascó, un tros d'acer o d'un aliatge especial dues cares del qual formen un angle diedre molt agut, emprat en escalada per tal d'assegurar-se: es col·loca en les fissures o forats de la roca introduint-lo per la part més ampla, i es deixa fins que resta encaixat dint la part més estreta. Així, queda travat i serveix com a punt d'assegurança.

Escalador - Individu que s'enfila per les parets de casa seva quan no pot anar a enfilar-se per les parets de la muntanya.

Estrep - Petita escala de corda amb travessers de metall lleuger, plstic o baga que hom fa servir per a superar algun pas difícil o algun sortint. Si algú perd els estreps es pot trobar en un bon embolic.

Ferralla - Conjunt d'estris emprats per l'escalador, generalment metàl·lics.

Friend - Un amic que mai t'abandona. // Aparell d'assegurança que treballa com un tascó en expansió, basat en leves.

Gat, peus de - D'etimologia desconeguda, sabates amb sola de goma molt adherents, que ajuden els humans a enfilar-se per les parets com les sargantanes.

Ganxo - Peça de metall corba i acabada en punxa que serveix per a repenjar-se a les cornises de la roca.

Grigri - Peça metàl·lica que canta durant les nits d'estiu i que col·labora amb l'assegurador a resistir les caigudes de l'escalador.

Júmar - Germà gran del croll, que es diferencia d'aquest per una empunyadura.

Magnesi - Polsim emprat pels escaladors més nerviosos per evitar que els suin les mans i rellisquin quan intentin enganxar-se a la paret. El seu ús és merament manual, no nasal, com creuen alguns.

Maillon - Anella de metall que permet l'obertura mitjançant una rosca. S'usa com a mosquetó per a abandonar, ja que és més barat.

Mosquetó - Mosca petita. // Arma de foc que actualment només s'utilitza durant les festes majors, per despertar els veïns. // Fermall metàl·lic en forma d'anella que es tanca automàticament mitjançant una molla.

Parabolt - Cargol d'expansió que aguanta la paret a les xapes, o a l'inrevés.

Pitó - Nom de diverses serps no metzinoses anàlogues a la boa, dels gèn. Python, Calabaria i Loxocemus, de crani gros i dents molt desenvolupades. // Clau que hom clava a les esquerdes de la roca, amb un forat o una anella que permet de fixar-hi el mosquetó o l'estrep.

Plom - Company escalador a qui ningú aguanta. // Metall blavenc, inelàstic, fusible i pesant que s'empra per assegurar-se d'una fissura.

Punt de descens - Més conegut com a descuelgue, punt d'assegurament doble que es troba al final d'una via i permet el seu descens amb seguretat.

Químic - Persona versada en la química. // Clau que s'aguanta a la paret amb resina sintètica.

Ressenya - Comentari crític que un escalador fa d'una via que ja ha fet per tal que futurs escaladors que vulguin fer la mateixa via sàpiguen què hi trobaran.

Reverso - Cara oposada a l'anverso. // Aparell d'assegurament que combina la cistella i l'autobloqueig.

Spit - Tac autoperforant a expansió utilitzat com a punt d'assegurança fixa. Actualment a caigut en desús, igual que el seu avi, el buril.

Tascó - Empotrador.

Vuit - Que va després del set. // Allò que queda sota els peus dels escaladors, sobretot quan fan vies molt llargues. // Aparell per rapelar. Antigament feia les funcions del grigri, però era molt perillós en segons quines mans, ja que no és autoblocant.

Xapa o plaqueta - Petita placa foradada que es troba al llarg de tota una via equipada on s'aguanta la corda mitjançant les cintes i que ha salvat la vida a més d'un, ja que evita que, en cas de relliscada, l'escalador vagi a visitar directament el terra. Ha d'estar fermada amb un punt d'assegurança fix, com pot ser un spit o un parabolt.

Col·laboracions:

-Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans (DIEC)
-Rodrigo, Isidre, Què és l'escalada?
- Mohawk

Imatges

http://www.onaclimb.com/caiguda/material.htm
http://www.arrakis.es
http://www.barrabes.com

4.3433

No, no és el número guanyador de la loteria de demà, sinó tot el contrari: 4.3433 és la nota final que m'han posat a les opos. Què vol dir això? Doncs, òbviament, que no arribo al 5 i, per tant, no passo les proves.

Sé que hi ha diverses persones, sobretot alguns membres de la meva família, que no se sorprendran del resultat, perquè mai han cregut que fos capaç de passar-les. La frase que més sento a dir és: "Tampoc has estudiat gaire, no?" com si això fos l'explicació de tot. Doncs no senyor, independentment de si he estudiat molt o no (reconec que no m'he tancat al despatx a estudiar dia i nit, però això no vol dir que no hagi fet res de res!), crec que no és el més important a l'hora de passar unes opos.

Ho dic perquè és cert que de segons quins temes no hauria sabut ni com començar, però no és el cas del tema que vaig fer a la prova escrita, ja que era un tema que domino força bé i sé del cert que no hi vaig posar cap animalada. Quin és el problema, llavors? Doncs suposo que la manera que tinc d'explicar les coses, que es veu que no s'adiu amb els criteris del tribunal. Es veu que qui més en sap és aquell que és capaç de parlar de la manera més pedant possible: com més paraules rares i altisonants hi posis, més bona nota tindràs.

L'altra part era la de defensar davant del tribunal una programació i una unitat didàctica. La part de la unitat és aquella que vaig fer a l'institut, la que em van fer un informe no del tot favorable. Si hagués tingut el "chollo" d'haver-me tocat un d'aquells inspectors que no es van ni acostar pels centres i van deixar que fos la direcció el qui fes l'informe, em sembla que la situació seria força diferent, ja que jo tindria un 3 d'aquesta part en lloc de 1.7 o així que dec tenir, amb la qual cosa ja hauria passat del 5 i ara no m'estaria lamentant d'aquesta manera. Clar que aquest "Si..." no em serveix d'excusa, perquè jo vaig tenir la possibilitat de renunciar a aquest informe i repetir la prova davant del tribunal, cosa que no vaig fer.

I l'altra part, la de la programació, per més que hi dono voltes no sé què va fallar. Potser hauria anat millor si hagués portat un powerpoint amb tot de colorets i amb lletres que van ballant per la pantalla i cosetes d'aquestes, perquè a part d'això no sé què vaig fer malament. Però això del Powerpoint no pot ser una raó, perquè enlloc diu que sigui obligatori portar materials diversos (els pots portar, sí, però no és obligatori). Vaig estar parlant els 20 minuts de temps que ens van donar, gairebé sense respirar, perquè és molt poc temps per tot el que hem de dir. Vaig explicar tot el que havia d'explicar i, fins i tot, al final em van dir que no tenien cap pregunta perquè estava "tot clar". Llavors què vol dir això? No ho acabo d'entendre...

Ara porto uns dies que no sé si m'he de deprimir o passar de tot i gaudir de les vacances. Normalment opto per la segona opció, tot i que hi ha moments, com ara, en què no puc evitar entristir-me pel meu mal resultat i llavors em vénen ganes de plorar i engegar-los a tots a la merda.

Almenys ara mateix tinc un petit projecte entre mans que em té ocupada: un diccionari enciclopèdic de l'escalada, del qual espero que demà podré treure el primer volum (que vaig publicar fa uns dies, però degut a certs problemes tècnics he de retocar) i, tan aviat com sigui possible, treure el segon volum, de parts de la via, tipus de preses, etc. Com ja vaig dir fa temps, si algú hi vol col·laborar, benvingut serà, així que si teniu una llista de noms, ja ho sabeu.

Una altra cosa que m'ha animat força ara mateix és que acabo de veure que he passat de les 1000 visites!! Comparat amb les més de 11000 que porta el Mohawk no és gaire, però a mi em fa molta il·lusió. Gràcies a tots aquells que em llegiu de tant en tant per la vostra paciència!!

Problemes tècnics

Per motius aliens a l'empresa, la segona edició del diccionari de l'escalada ha estat retirat momentàniament del blog. Tan bon punt solucionem aquests inconvenients, publicarem de nou aquest primer volum.
Per cert, el segon volum, sobre les diverses parts d'una via, està en construcció. Esperem poder-los-el oferir ben aviat.

Acaba la fase d'oposició: part B

Avui m'ha tocat fer la part B de la fase d'oposicions, de fet l'última prova que em faltava, ja que, suposant que hagi passat les dues proves (part A i part B) només faltarà entregar els mèrits que et donen puntets i ja està.

La part B consisteix en presentar-defensar davant del tribunal la programació didàctica que vam entregar el dia de la presentació (que vam fer fa una setmana, tot i que sembla que hi portem una eternitat!!)i preparar durant una hora i després defensar davant del tribunal una unitat didàctica. La part de la unitat didàctica ja la vaig fer a l'institut i, malgrat que no en vaig obtenir molt bons resultats, almenys avui ja no l'he hagut de fer.

El cert és que aquesta part és la que menys em preocupava, perquè simplement es tracta de posar-se davant del tribunal i explicar què has posat en la programació. Ara, això no exclou els nervis, que sempre són inevitables en aquests casos.

He de dir que, malgrat que és la part que sempre he vist més clara de les opos, fa un parell de dies tenia els meus dubtes. Després de comentar amb els companys l'informe de l'institut sobre la unitat didàctica, vaig veure que, com era d'esperar, aquí hi ha hagut molt favoritisme. És a dir, que en aquells centres on l'inspector ha fet d'inspector han sortit unes notes més aviat pèssimes (com la meva, que vist el que he vist deu ser dels pitjors informes que s'han fet i això que jo el considerava normalet...) mentre que en altres centres, on l'inspector només ha aparegut per allà per dir a la direcció que s'ho fessin ells mateixos, òbviament han sortit unes notes excel·lents.

Total, que davant d'aquesta injustícia, vaig veure clar que no passaria les opos ni de broma, perquè entre el tema de l'altre dia, que de ben segur altres van fer més interessant que el meu, i el maleït informe aquest, poques esperances em quedaven.

Però ara ja no sé què pensar. El tema, malgrat que no era gran cosa, sé que el vaig fer bé (vull dir que no hi vaig posar cap bestiesa) i que el vaig llegir bé (afortunadament, llegir en veu alta no em costa gaire). I la presentació d'avui crec que ha anat força bé. Quan acabes la presentació, el tribunal es reserva cinc minutets per fer preguntes d'aquelles que et deixen blanc, però a mi no m'han preguntat res de res (cosa que pot voler dir que ho has fet molt bé o que ho has fet tan malament que ni tan sols es molesten en preguntar res...). M'ha sorprès tant que quan la inspectora m'ha dit "Doncs ja està" li he preguntat "No hi ha cap pregunta?" i ella m'ha respòs "Cap pregunta, tot clar". Això deu ser un bon senyal no? Jo crec que sí...o això espero!!

En resum, que fa dos dies veia clar que no passaria les opos i ara, en canvi, encara hi veig alguna possibilitat. Ja veurem què decideixen els membres del tribunal...D'aquí un parell de setmanes ho sabrem!

Buf, dues setmanes d'espera!! Quins nervis!!!

Game over

Doncs sí, divendres passat es va acabar oficialment el curs, així que ara, abans de començar les vacances (relatives, perquè encara estem liats amb les opos...) és el moment de fer balanç del que ha donat de si aquest curs.

Vist en general he de dir que ha anat força bé. He tingut grups per a tots els gustos:

De primer curs hi havia un grup normalet, tirant a dolent pel que fa a les capacitats mentals dels seus membres, una mica massa infantils encara, però amb alguns alumnes brillants pels qui valia la pena molestar-se a fer classe.

Un altre grup de primer, des del meu punt de vista molt més bo que l'altre, no perquè fossin més intel·ligents, sinó perquè eren més madurs i es prenien la feina més seriosament. M'he trobat molt a gust fent classe amb ells i també m'hi he divertit força, així que estic contenta amb ells.

El tercer grup de primer, en canvi, era el grup de reforç (o de "desdoblament", que sembla que queda millor). El problema no és el nivell dels nanos, que era francament mínim, sinó el seu comportament. No perquè fossin maleducats, sinó que tenien la ment més a fora de l'aula que a dins, així que no hi havia manera de treballar amb ells perquè sempre estaven més pendents del colom o la gavina que voltava pel pati buscant les restes dels seus entrepans que del que fèiem a la classe!!

Pel que fa a tercer, els nanos, en les assignatures de català, castellà i mates, estaven dividits per nivells, així que d'entrada ja se suposava que hi hauria un grup bo, un de mitjanet i un altre de dolent. Tot i que a principi de curs no ho semblava, al final ha quedat clar que és així, que hi havia un grup bo, un mig-mig i un dolent.

El grup bo era molt bo acadèmicament parlant, però no tant pel que fa al comportament, ja que parlàvem més del que caldria.

El grup mitjanet no era tan bo acadèmicament, però era un grup força més divertit que l'altre, no perquè es dediquessin a jugar, sinó perquè eren més simpàtics i molt més participatius a la classe, així que fer classe amb ells es feia més interessant i agradable.

I del tercer grup potser val més no parlar-ne gaire, perquè era el grup dels escalfacadires, dels que s'estan allà aparcats esperant a fer els setze anys per poder marxar de l'institut, o bé alguns que ja tenen els setze, però vénen a passar l'estona sense estudiar ni treballar mentre els seus pares no els obliguin a fer res. També n'hi havia alguns que treballàvem una mica, però que tenien un nivell molt justet. És gràcies a aquests que es pot anar tirant endavant la classe, perquè si fos pels altres, en lloc de molestar-se en intentar fer classe valdria més entrar a l'aula i posar-se a dormir tots plegats o a jugar amb la videoconsola com acostumen a fer ells.

Com veieu hi ha hagut grups per a tots els gustos, així que he de concloure que no ha estat un any dolent. Ara falta veure on aniré a parar el curs vinent...

Part A. Dia 2

Doncs sí, avui he anat a fet el segon pas de la prova A de les opos. És a dir, m'han fet anar a llegir en veu alta davant del tribunal la prova escrita que vaig fer dissabte passat. Llegir i prou, sense afegir ni treure res, sense donar explicacions de cap mena ni canviar absolutament res del nostre text.

Com que no diu enlloc que saber llegir bé en veu alta compti per a res, sembla obvi que aquesta lectura no la fem per demostrar la nostra capacitat lectora. Llavors, per què ho hem de fer? Aquí comencen les suposicions de tota mena, que no crec que vagin gaire desencaminades.

La teoria més estesa entre els qui avui érem allà esperant el nostre torn és que ens ho fan llegir a nosaltres perquè així s'estalvien d'haver-ho de fer ells, malgrat que en teoria s'ho han de llegir igualment.

L'altra teoria és que així van eliminant candidats, perquè qui no es presenta a alguna de les proves, queda exclòs del procediment selectiu, així que si algú no hi va, queda automàticament expulsat. Com que tots sabem com vam fer el tema i també ens haurem adonat de si hi vam posar alguna bestiesa molt gran, segurament amb aquesta lectura pública aconsegueixen eliminar tots aquells textos que haurien suspès igualment, sense la necessitat d'haver-los de corregir.

Una companya m'ha dit avui que això de les opos, més que un procediment per veure qui són els millors, és una cursa d'obstacles que guanya aquell que aconsegueix resistir fins al final de tot el procès. Per ara ja n'han eliminat uns quants: dissabte unes 20-25 persones ja no es van presentar; avui, de les 25 convocades, també en deuen haver faltat unes 5 com a mínim, i demà segurament en faltaran més. I quan sigui l'hora de defensar la programació didàctica sens dubte a més d'un l'hi agafarà el cangueli i també ho deixarà córrer per un altre any. I així anem fent...

El següent pas que em toca, ara mateix, és esperar a que acabin totes les lectures i comencin la part B, la defensa de la programació i la unitat didàctica, que probablement serà a finals d'aquesta setmana o bé la setmana vinent.

Comença la fase d'oposició: part A

Ja ha arribat el temut dia, el dia d'inici de les opos!

Avui han fet primer una presentació en la qual ens han explicat com anirien les diverses proves, quin calendari tenien previst, han recollit les programacions didàctiques i, de pas, han passat llista, per veure quanta gent s'havia fet enrere ja abans de començar, que en són uns quants.

Després ens han deixat una hora per esmorzar, i acabar de posar-nos més nerviosos, i a continuació ha començat la primera prova, la part A de la fase d'oposició.

La veritat és que aquesta primera prova que hem fet, que consisteix en desenvolupar un tema, s'assembla molt als exàmens que hem fet tota la vida, sobretot durant els últims cursos d'institut i a la universitat, així que no té res d'espectacular. El que sí que preocupa força és que el temari es compon de 71 temes diferents i, és clar, t'ho miris com t'ho miris, són moooolts temes per poder tenir-los controlats tots, així que la gent fa una selecció i va a provar sort, a veure si li toca fer algun tema dels que domina...

Per sort, fan un sorteig i et deixen escollir entre cinc possibles temes diferents, així que un o altre et sona i alguna cosa mínimament decent pots escriure; per això poca gent deixa l'examen en blanc (de fet, en el grup on era jo ningú l'ha deixat en blanc) i tothom, més o menys, omple dos o tres fulls tranquil·lament.

El problema és que, òbviament, es tracta d'unes oposicions, així que no n'hi ha prou amb escriure alguna cosa mínimament decent, sinó que s'ha de fer molt ben fet (o almenys més ben fet que la resta de gent que hi ha allà amb tu). Personalment, estava preocupada per quin tema em tocaria escriure i quan he vist el primer que han posat, un que domino força bé, gairebé he fet un salt d'alegria. He escrit uns quants fulls durant les dues hores de temps que ens deixen i he sortit tota satisfeta de l'aula. Estava molt feliç fins que he començat a parlar amb els companys. Què ha passat? Doncs que, dels cinc temes possibles que hi havia, tres de llengua i dos de literatura, resulta que la majoria de gent (almenys de la gent amb qui he parlat) ha tingut la mateixa idea i pràcticament tots hem fet el mateix tema!!

Sé que el tema l'he fet bé, però també sé com escric i sé quin va ser el resultat de l'altra vegada que em vaig presentar a les opos, fa dos anys (quan també vaig sortir tota contenta amb el meu escrit i després resulta que em van posar tan sols un 3), així que ara ja no estic tan segura de que m'aprovin el meu examen.

Afortunadament, aquesta vegada les proves no són eliminatòries i podré seguir endavant encara que aquesta part me la suspenguin. Ja ens han avisat que no sabríem el resultat fins al final de tot, així que ara mateix no val la pena que em capfiqui amb com haurà anat la prova, sinó que he d'anar pensant en el pas següent.

Ara, el que toca, és anar el dilluns a llegir davant del tribunal el text que hem escrit avui, cosa que no vam haver de fer fa dos anys. Almenys aquesta part no s'ha de preparar ni estudiar ni res, només cal tenir una mínima capacitat de lectura en veu alta. Si els nervis no em traeixen, d'aquesta part me'n sortiré bé, perquè en la lectura crec que no hi tinc cap problema...A veure què hi diuen ells...

Seguirem informant...

Un test d'ortografia, per anar practicant...

En l'últim examen que els vaig posar als de primer hi he trobat una quantitat tan gran de faltes d'ortografia que he decidit recol·lectar-les en aquesta entrada, que promet ser llarga. A veure si vosaltres ho faríeu millor...

1. Quina és l'opció correcta?

a) Nevot
b) Nebot
c) Navot
d) Nabod

2. Quins errors hi ha en les paraules següents (alguns fan realment mal a la vista!)?

a) Varbaritats
b) Nerbios
c) Varalla
d) Sovraben
e) Bol, bolen o bulguin (del verb "boler", suposo...)
f) Vusquen
g) Beritat o vritat
h) Vona sort
i) Saver
j) Rovar-li

3. Tria l'opció correcta:

a) Esena
b) Ecena
c) Acena
d) Escena

o si ho prefereixes:

e) Esenari
f) Ecenari
g) Acenari
h) Escenari

4. Tria l'opció correcta

a) Disfreci
b) Disfraci
c) Disfraca
d) Disfressa
e) Disfrasat
f) Disfraça

5. Quins errors hi ha en les paraules següents?

a) Pugi o puges (del verb 'poder')
b) Ages (del verb 'haver')
c) Fuguir (del verb 'fugir')
d) Apages (del verb 'apagar')
e) Diges (del verb 'dir')
f) Veguada

6. Tria l'opció correcta:

a) Apotecari
b) Ipotecari
c) Apotacari
d) Eputacari
e) Apocatari

7. Tria l'opció correcta:

a) Iglesia
b) Isglesia
c) Església

8. Què deu voler dir?

a) Vaí
b) Aseptar
c) Pença
d) Falços
e) Recusitat (la meva preferida)
f) Presis
g) Noses
i) Quiners
j) S'epiguen
k) Varellar
l) Po
m) Cada escú

9. També hi ha problemes amb les vocals:

a) Devant (davant)
b) Espactadors (espectadors)
c) Nusaltres (nosaltres)
d) Para (pare)
e) Obre de teatra (obra de teatre)
f) Enamurada (enamorada)

10. Altres curiositats...

a) M'ha fet gràcia que, en diversos exàmens, ha aparegut l'expressió "donar garrotades de bastó", quan el significat de 'garrotada' ja implica el garrot; és a dir, que ells diuen, amb altres paraules, "donar garrotades de garrot". De què, si no? És una redundància, que vol dir que diuen dues vegades el mateix i, per tant, una de les dues és innecessària.
b) Una altra cosa que ja fa temps que observo és que els nois no veuen la diferència entre sentir i escoltar. Escoltar implica un acte voluntari, mentre que sentir és involuntari. Per exemple, un pot sentir una cançó o escoltar una cançó, que no és el mateix; o bé pot sentir què explica el professor o escoltar què explica el professor, que tampoc és el mateix! Doncs ells no entenen aquesta diferència i sempre em trobo amb expressions del tipus "De sobte es va escoltar un soroll"...un soroll no s'escolta, se sent!!


Solucions:

1. L'opció correcta és la b) Nebot (tot i que he de confessar que al final ho vaig haver de comprovar al diccionari...)

2. Les formes normatives són: barbaritats, nerviós, baralla, sobraven, vol, volen o vulguin, busquen, veritat, bona sort, saber, robar-li.


3. Les opcions correctes són la d) Escena i la h) Escenari.


4. L'opció correcta és la d) Disfressa (del verb 'disfressar'); per tant, les formes verbals seran disfressi, disfressat o disfressa.


5. Les formes normatives són: pugui o pogués, hagués, fugir, apagues, digués, vegada.


6. L'opció correcta és la a) Apotecari. Ja sé que aquesta és més difícil, però el millor de tot és que, com que ja comptava que no sabrien escriure-la, la vaig posar a la pissarra, perquè no s'equivoquessin...potser necessiten tots plegats una visita a l'oculista? Per cert, un apotecari no és el senyor del banc que es dedica a fer 'apoteques', sinó algú que prepara medecines, un farmacèutic, podríem dir.

7. L'opció correcta és la c) Església.

8. Posaré la forma normativa, a veure si així queda més clar: veí, acceptar, pensa, falsos, ressucitat, precís, noces, cuiners, sàpiguen, barallar, por, cadascú. Seguiu pensant que l'ortografia no és important?

Si en voleu més, haureu d'esperar al curs vinent, que aquest ja s'ha acabat!!!

Exàmens finals

Avui hem fet l'examen de suficiència, aquella enganyifa pensada per tenir una justificació per aprovar aquells que no foten ni brot durant tot el curs, però que d'una manera o altra se'ls ha de passar al curs següent per tal de perdre'ls de vista com més aviat millor.

He de confessar que m'he quedat una mica sorpresa, perquè considero que l'examen que he posat no era excessivament fàcil, però, en canvi, m'han aprovat alguns individus que no esperava que l'aprovessin! A veure si al final resultarà que s'han enterat d'alguna cosa...

També he de dir que han vingut certs elements que pensava que preferirien quedar-se dormint a casa, però no, han vingut a tocar el nas com han fet durant tot el curs. El millor és que han fet l'examen exactament de la mateixa manera: han posat el nom, s'han esperat uns minutets i després me l'han entregat en blanc. El que em fa més gràcia és que entreguen l'examen tot orgullosos i amb un somriure sota el nas, com si m'estiguessin prenent el pèl d'alguna manera, però no entenc com pensen que se'n riuen de mi, si m'estan fent un favor: quan menys escriguin, menys feina tindré per corregir!

El que em sap greu és que hi ha una colla de noietes de primer curs que per molt que les ajudis, no arriben ni de bon tros al nivell mínim, així que, per molt treballadores que siguin i per molt bona voluntat que hi posem tots, no les podré aprovar. Llàstima...

Conclusió: la vida és molt injusta...

Quina bestiesa!!

El Mohawk sempre em diu que per fer més interessant o atraient el meu blog hi he de posar fotos o imatges, així que li faré cas i posaré fotos d'algunes bèsties...però bèsties de debò, no de les que tinc a classe...

Aquest bonic pit-roig ens va estar acompanyant un dia d'escalada a Subirats, a St. Sadurní d'Anoia.

Encara que ho sembli, no és la mateixa granota, sinó tres de diferents. Aquest estiu passat vam estar en el càmping de Zuriza, perdut enmig dels Pirineus aragonesos, a prop de Navarra. Allà, quan es feia de nit, començaven a sortir les granotes i us asseguro que n'hi havia un munt!!

Necessiteu una lupa per veure'l? Nosaltres també! El que tinc al meu dit és el cargol més petit que he vist mai! El vam trobar a les Gorges de Kakuetta, al sud de França, que vam anar a veure l'estiu passat, mentre érem a Zuriza. El dia que teníem previst anar-hi, vam pujar per la vall del Roncal fins a la frontera amb França. Durant tota la pujada portàvem un camió de l'exèrcit al darrere i quan vam arribar al coll vam entendre per què: aquell dia precisament acabava allà l'etapa del Tour, així que, a part dels militars, ens vam trobar la carretera plena de ciclistes i, òbviament, el camí tallat, així que ho vam haver de deixar pel dia següent.

Aquest noiet, juntament amb la seva mare, ens van acompanyar durant tot el dia mentre fèiem (més ben dit, feien) boulder a Sabassona. Això va ser unes horetes abans que haguéssim de marxar per potes abans que ens caigués una bona pedregada a sobre!!

Aquesta col·lecció d'animalets la vam veure al Parc animal de Sobrestany, prop de Torroella de Montgrí. D'esquerra a dreta i de dalt a baix hi ha: dues àguiles, un mussol, un paó reial, un emu, un cèrvol, un guanac, una cabra hispànica i un bisó americà. Al parc hi havia més animals: moltes daines, oques, galls i gallines, llames, etc.

I aquí hi tenim alguns insectes. El primer és una bonica papallona que ens va venir a saludar mentre dinàvem en el Parc Nacional d'Ordesa. El segon és una mantis religiosa que pretenia ocupar-nos la tenda de campanya al càmping de Els Ports, a Arnes. El tercer és l'única libèl·lula o espiadimonis que he aconseguit fotografiar de prop; aquesta és dels Aiguamolls de l'Empordà.

Últimament, el que veig més sovint quan m'acosto a la muntanya són rèptils. Aquí en teniu quatre exemples. A la primera fila hi ha una sargantana que vam veure fent una excursioneta cap al Salt de Sallent, prop de Rupit. En la segona fila, força mimetitzats amb la roca, hi ha dues salamanqueses o dragonets; bé, els dos només es 'veuen' en la primera foto, perquè en les altres dues, un dels dos va desaparèixer entre les roques; aquests els vaig veure a Cèllecs. I a la tercera fila hi ha les meves preferides, més que res perquè fins ara mai a la meva vida havia vist serps de tan a prop (exceptuant les del zoo, és clar). La primera, una culebra bastarda, segons m'han dit, la vam veure a Arenys de Munt, tot fent una excursioneta amb la gent del poble per anar a descobrir el naixement de la riera de Subirants. La segona és una petita serp de ferradura que ens vam trobar després de fer un parell de ferrates a Canillo, a Andorra. Finalment, un altre dragonet, aquest de Pineda de Mar.

Tot i que tinc algunes fotos més, em sembla que per avui ja n'hi ha prou. Només em queda posar la foto del meu animalet preferit. El vaig trobar fa uns set anys en una escala de la meva facultat. Des d'aquell moment ha estat part important de la meva vida, sobretot durant els últims quatre anys...i molt més des de fa un mes!

Ja queda menys!!

Doncs sí, liquidat ja el crèdit de síntesi, ara ja només ens queden els exàmens de suficiència i quatre reunions per acabar el curs.

Avui els noiets han fet les presentacions orals del crèdit de síntesi i hi ha hagut de tot. Hem de tenir en compte que són alumnes de primer curs i que poques vegades (o potser mai) abans han fet una exposició oral, així que hem de ser benèvols amb ells.

Porto tot el curs insistint que quan comencin un text, el primer que han de fer és una introducció dient de què tracta el text que comença, però vistes les exposicions d'avui ha quedat clar que no els ha quedat clar. Ni un de sol, almenys dels que jo he vist, ha començat dient un "parlarem del crèdit de síntesi que hem fet". Però no en puc dir res, perquè a classe en cap moment els he explicat com fer una exposició oral, així que no puc demanar que ho sàpiguen fer bé.

El que queda molt clar veient aquestes presentacions és qui ha fet la feina i qui s'ha passat els tres dies gratant-se la panxa. Afortunadament hi ha gent que treballa i que s'entera molt bé del que està fent, encara que el tema exposició encara se li escapa una mica. Paciència, que aquests noiets amb el temps ho arreglaran...els que miren el sostre no...

Quan acaben de fer la presentació, el tribunal, que som dos o tres profes, podem fer preguntes, que són aquelles típiques preguntes amb mala bava que ja saps que el nano no sabrà contestar perquè no s'ha enterat absolutament de res. La millor pregunta amb trampa d'avui ha estat: Quin riu desemboca al Delta de l'Ebre? Resposta: "el Delta
de l'Ebre", que pel que es veu també és una ciutat molt important que hi ha per allà (i vés a saber on deu ser 'allà'...), "el x", "molts rius", etc.

En mínima defensa d'ells (tot i que molt mínima) he de dir que són les respostes del grup més fluixet que teníem i que ells han hagut de fer tot el treball sense sortir de l'institut, així que és obvi que no hauran entès les coses igual que els altres.

Però ara ja està, ja ho hem passat i les notes finals ja estan posades, així que ara mateix toca pensar en les opos!!

Per cert, el riu que desemboca al Delta de l'Ebre és el riu Ebre...

El crèdit de síntesi

Aquesta setmana a l'institut estem ocupats amb els crèdits de síntesi. La majoria de nanos no hi són, perquè els de primer han marxat tres dies al Delta de l'Ebre, els de tercer són a la Garrotxa i els de segon van i vénen fent excursionetes pels voltants.

Així doncs, al centre s'han quedat les estrelles de cada curs, els típics que es passen tot el curs sense agafar un bolígraf, parlant a classe, movent-se, llençant avionetes de paper o trossets de goma de tant en tant, fent obres pictòriques a les taules, etc. Aquests elements se suposa que han de fer la mateixa feina que els seus companys, cosa que suposa, com a mínim, tenir molta fe.

La part més positiva que té el crèdit de síntesi és que, miraculosament, no sé què passa que durant aquests dies aquests noiets que no han mogut un dit durant nou mesos, de sobte els agafen ganes de treballar i els veus ben aficionats fent el treball que han de fer.

Òbviament hi ha casos i casos, com es pot veure clarament aquests dies a classe. En general, a primer tenim totes les perles del curs allà reunides (dic 'en general' perquè també n'hi ha dos o tres que no han anat al Delta per motius diversos que no són comportamentals) i sorprèn veure'n treballar a alguns. Altres segueixen sense moure un dit ni a punta de pistola...

El dilluns, quan va començar el crèdit i els vam donar el dossier que haurien de fer, hi va haver uns minuts crítics, perquè la primera reacció de tots ells va ser anar passant els fulls sense ni mirar-se'ls amb expressió de fàstig tot dient que no sabien què havien de fer, que allò no sabien com es feia, que no tenien el material necessari, etc.

En aquell moment els companys que fan guàrdia allà amb mi i jo vam pensar que patiríem, perquè ja ens veiem tres dies veient-los contemplar el sostre i aguantant les seves contínues queixes durant quatre hores diàries! Però, sorprenentment, després de repensar-s'ho durant un quart d'hora, alguns d'ells van començar a treballar!! Dimarts va anar com una seda, perquè se'ls veia molt motivats.

Clar que ha arribat el dimecres i ja hauria estat massa que tot hagués seguit igual. Avui han aguantat més o menys la primera hora i després han decidit que ja en tenien prou de fer aquell treball i que, estigués com estigués, ja l'havien acabat. Sort que era l'últim dia, perquè un dia més i sí que hauríem començat a patir!!

Ara bé, avui sí que m'he passat tot el matí sentint les queixes d'un noiet en concret. És el meu bon amic, aquell que un dia va decidir fer veure que es desmaiava a classe perquè no el deixava anar al lavabo. Aquest és dels que no treballen per res del món, així que necessitava alguna excusa per justificar que no fotia ni brot. Avui el "motiu" era, primer, que li feia molt mal la panxa, després que li semblava que tenia febre i encara després, un cop comprovat que no tenia ni una dècima de febre, que li feia molt mal el cap. Total, que s'ha passat tot el matí voltant d'una banda a l'altra sense fer res de res. Sort que demà ja el perdré de vista, perquè que em diguin mentides és una cosa que em molesta molt.

Demà dijous, últim dia de crèdit de síntesi, tots els noiets (els del Delta tornen avui) han de fer una presentació oral davant d'un tribunal format per dos o tres professors del treball que han fet. A veure com sortirà...

Això s'acaba!

Doncs sí, podríem dir que, tot i que oficialment el curs no acaba fins el 22 de juny, a la pràctica, almenys en el meu institut, s'ha acabat avui. Bé, el que s'han acabat són les classes-classes, perquè la setmana vinent es farà el crèdit de síntesi i la següent els exàmens de suficiència.

I d'això precisament volia parlar avui, perquè si ho critico gairebé tot del sistema educatiu, la suficiència no podia ser menys!

Cada any, quan arriba el final de curs em trobo amb el mateix problema: la suficiència. Suposo que tots sabeu a què em refereixo, als exàmens de recuperació que es fan a final de curs per donar una empenteta a aquells nanos que van fluixos i que estan a la línia entre la vida i la mort (vull dir entre l'aprovat i el suspès...).

Sempre s'havia parlat de recuperacions, però ara se'n diu "suficiència" perquè són uns exàmens de mínims molt mínims, és a dir, d'assolir suficientment els coneixements més bàsics, però sense necessitat de més. De fet, a la suficiència només es poden treure dues notes: insuficient o suficient (ja no s'hi pot anar a 'pujar nota'...).

I aquí és on entra allò de "feta la llei, feta la trampa". Les instruccions de la Generalitat o del Govern (no sé exactament qui s'ho inventa tot això) diuen que han de ser uns exàmens de mínims, del que anomenen 'competències bàsiques', és a dir, els coneixements més elementals que tothom ha (o hauria) de tenir a l'acabar l'ESO.

On hi ha el problema? Doncs en el fet que els nanos saben que aquests exàmens són molt i molt fàcils, així que poden passar-se el curs sense fotre ni brot, anar a l'examen de suficiència, escriure bé el seu nom i aprovar el curs sencer!! I això, almenys a mi, em sembla una presa de pèl! Tinc un alumne que avui, quan ha vist que l'havia suspès (perquè òbviament s'ha passat el curs sense treballar i parlant tota l'estona amb els companys) i que hauria d'anar a suficiència, gairebé m'ha amenaçat dient que l'examen de suficiència ha de ser molt fàcil, eh? que a ell li han dit que ha de ser molt fàcil! I el pitjor de tot és que té raó i que probablement l'aprovarà sense problemes!!

No us imagineu quina ràbia em fa això. Em sento com una ingènua que s'ha passat tot un curs pencant per no res. Sempre amenaço als alumnes dient que si no treballen no aprovaran el curs i resulta que arribem a juny i les meves advertències fan riure, perquè aquells que menys treballen són precisament els qui més fàcilment aproven. I el que més em molesta és que no hi puc fer res de res per evitar-ho, perquè la llei diu que els exàmens de suficiència han de ser de nivell mínim i jo no sóc ningú per canviar-ho!

Total, que la suficiència, com tantes altres coses, és només una excusa del govern per aconseguir més aprovats i així poder millorar les estadístiques que tan els preocupen. I, mentrestant, nosaltres treballant per no res i els nanos cada dia més tontos, perquè si nosaltres baixem el nivell, ells encara el baixen més, fins que arribarem a ser els tontos més tontos de tot Europa gràcies a aquests percentatges d'aprovats tan macos que volen aconseguir!!

Seguim amb les opos...

Segueixo amb el tema que ara més m'ocupa...

En la prova de la Part B de les oposicions, la que consisteix en preparar i defensar davant del tribunal una programació ì una unitat didàctica, aquest any hi han introduït una novetat que se suposa que ha de beneficiar als qui ja tenen un temps d'experiència respecte als qui acaben d'acabar la carrera, que sembla que sempre estan en millors condicions, ja que ells estan acostumats a estudiar, mentre que els profes que porten temps treballant ja s'han oblidat de què vol dir això.

Doncs bé, la programació, que ha d'ocupar uns 60 fulls, s'ha de preparar a casa i lliurar-la al tribunal el primer dia de les proves. La unitat didàctica, en canvi, s'ha de preparar allà mateix el dia que et diuen. És el que popularment es coneix com a la "tancada", perquè durant una hora et deixen tancat en una aula, amb tot el material que vulguis, però sense cap mena de connexió amb l'exterior, per tal que preparis la unitat que per sorteig t'ha tocat desenvolupar.

Aquí és on s'ha introduït la novetat d'aquest any, que encara no sé si serà bona o dolenta. Suposo que per treure feina als tribunals, encara que ells diguin que és per afavorir els interins, a aquells interins que hem estat més de sis mesos treballant al mateix lloc, ens han donat l'opció de fer la prova de la unitat didàctica al nostre lloc de treball. És a dir, que ens podem escaquejar de la "tancada" fent més o menys la mateixa prova, però davant d'una comissió (formada per l'inspector, el director de l'institut i el cap de departament) en lloc del tribunal de les oposicions. Aquesta comissió elabora un informe que entregarà al tribunal de les opos, si nosaltres hi estem d'acord, perquè si no ens agrada el resultat, podem dir que no volem entregar l'informe i fer la prova davant del tribunal el dia corresponent.

No sé, no sé, tot plegat no m'acaba de convèncer, perquè trobo que és un mètode massa subjectiu, perquè això de que el teu director i el teu cap de departament t'avalui...no sé jo...Si hi ha bon rotllo, cap problema, però què passa si el profe interí no s'acaba d'entendre amb el director del seu institut? Per sort, sempre té l'opció de no acceptar l'informe i fer la prova davant del tribunal...Però realment dubto que surtin mals informes fets d'aquesta manera, cosa que encara pot ser pitjor, perquè llavors tots tindrem la mateixa bona puntuació!

No sé si m'he explicat gaire bé, però ara mateix estic una mica saturada. Demà sabré què diu el meu informe...a veure què han decidit sobre mi els membres de la meva comissió...

Però ara us deixo, que estic molt ocupada fent la meva programació! Que, per si no ho he dit abans, les proves comencen el dia 23 de juny (sí, sí, el dia de la revetlla...)!! D'aquí només 20 dies!!!!

¡Si lo se no vengo!

Com que és el que ara em volta més pel cap, tornaré a parlar de les opos que ja s'acosten perillosament.

Les proves consisteixen en diverses parts:

a) Una fase d'oposició, que consisteix en una prova dividida en dues parts.

1. En la primera part de la prova, la part A, es tracta de demostrar que tenim els coneixements necessaris per impartir la docència. Això vol dir que tenim un llistat de 71 temes diferents sobre la llengua i la literatura catalana i, d'aquests, n'haurem de desenvolupar un.

Fins l'any passat, en aquesta part A s'havien de fer també un parell de comentaris sobre dos textos que ells ens donaven, però no sé per quin motiu, aquest any han decidit eliminar aquesta part.

2. En la segona part de la prova, la part B, es tracta de demostrar ja no coneixements, sinó aptitud pedagògica, és a dir, demostrar que podem ser bons profes. Aquesta part s'avalua mitjançant la presentació per escrit i posterior defensa oral davant del tribunal d'una programació i una unitat didàctica que haguem preparat nosaltres mateixos.

Pels qui no sou del món de la docència, diré que la programació consisteix en planificar què es faria durant tot un curs: quins continguts hi hauria, quines activitats es farien, quina mena d'exàmens, amb quins objectius, etc. I la unitat didàctica és el que sempre fins ara s'havia anomenat "tema", que és el mateix que hi ha a la programació (allà hi ha un mínim de 9 unitats posades esquemàticament), però desenvolupat amb tota mena de detalls.

b) Una fase de concurs, en el qual es presenten els 'mèrits' que et donen punts, com són els estudis o cursets varis que hagis fet relacionats amb la teva assignatura (com a estudiant, no com a professor), l'expedient acadèmic, els anys d'experiència, etc. i que se sumen als punts que hagis tret en la fase d'oposició.

Tot plegat un bon maldecap...

Comença el compte enrere per acabar!

Sí, tot i que, de fet, ja fa dies que estem tots (alumnes i professors) descomptant mesos, setmanes, dies...per acabar el curs.

Ara mateix queden menys de dos mesos per acabar el curs. I de les set setmanes que queden, una està dedicada als exàmens de suficiència i l'altra al crèdit de síntesi, així que de classe-classe només queden cinc setmanetes!

Avui volia parlar, justament, del crèdit de síntesi. Em sona que ja n'he parlat alguna vegada, però no sé pas on ni quan, així que, per si de cas, com acostumo a fer amb els meus alumnes, començaré des del principi.

L'anomenat 'crèdit de síntesi' és una altra de les brillants innovacions de la reforma educativa de fa quinze anys. Consisteix en dedicar una setmana a un tema concret. És a dir, durant una setmana (en principi, tot i que ara ha quedat en tres o quatre dies) totes les assignatures es dediquen a un mateix tema, o dit d'una altra manera, es tracta de veure un sol tema des de la diferent perspectiva de cada una de les assignatures.

Preparar un crèdit de síntesi porta molta feina. Primer s'ha de buscar un tema adequat a l'edat dels noiets, que tingui alguna relació amb allò que s'ha anat fent a classe durant el curs, que es pugui tractar des de totes les matèries i que més o menys convenci a tothom.

Després cada professor ha de trobar activitats de la seva àrea que tinguin ocupats els noiets durant una estona, però no massa, perquè també hauran de fer les activitats de les altres àrees.

I després s'han de refer els horaris i organitzar-ho tot per tal que tots poguem cabre al centre, ja que normalment aquests treballs es fan en grups de quatre persones i acostumen a necessitar més espai de l'habitual, a part de la biblioteca, els ordinadors, etc.

Només de pensar-ho, ens agafa una mandra increïble, perquè ja tenim prou feina per, a sobre, haver d'estar preparant tot aquest merder. Així que cada vegada és més habitual que els instituts facin el crèdit de síntesi fora del centre. En la teoria, el que fan és que els noiets vagin a investigar sobre el terreny en lloc d'aprendre les coses d'un llibre, que sempre serà més educatiu i interessant; en la pràctica, el que fan és deixar el marron d'organitzar les activitats en mans d'altra gent i així treure's la feina de sobre.

Gràcies a aquesta brillant idea, els profes ens traiem de sobre haver de muntar tot aquest merder (que ja us asseguro que no ens fa cap mena d'il·lusió), els nanos marxen tres o quatre dies de colònies (que ja els aniria bé, si no fos que allà els fan treballar igualment) i, a més, les cases de colònies han descobert una nova manera de fer el gran negoci.

La part més negativa de tot això és que els nanos que no aniran al crèdit, que són, bàsicament, aquells que no els deixem anar per motius comportamentals (les nostres millors estrelles, vaja), hauran de venir a classe, cosa que vol dir que els profes que no acompanyem la resta del grup a les 'colònies' haurem d'aguantar una setmana amb aquests nanos, amb els quals no es podrà fer classe (quan es pot fer classe amb ells?), però a qui haurem de tenir entretinguts durant tot els dies durant una setmana! Buf, per uns moments gairebé tinc ganes d'anar-me'n de viatge amb la resta dels nanos!

Buf, la primavera!

Després d'aguantar un dia com divendres passat, en el qual els noiets estaven olorant aquests quatre dies de festa que tenim gràcies al pont del dia del treballador, i, en conseqüència, estaven absolutament insuportables, una (i em consta que no sóc única) no pot evitar posar-se per uns instants en la pell d'aquell noi de Virgínia que va agafar dues armes, se'n va anar a la universitat i va començar a disparar a tothom qui trobava pel davant.

Us asseguro que hi va haver un moment que m'estava a classe intentant corregir tres simples exercicis, mirant com tots els noiets anaven a la seva, explicant-se què havia passat al capítol de Los hombres de Paco, qui sortiria o deixaria de sortir en la nova temporada de Aquí no hay quien viva, ara anomenada La que se avecina (cosa que sé gràcies a ells, és clar) i, quan van acabar, van començar a repassar les últimes novetats de la cartellera cinematogràfica, és a dir, totes les pel·lícules que s'estrenen durant el mes de maig. En aquell moment vaig pensar que què feia jo allà, perdent el temps d'aquella manera, amb la de coses mil vegades més interessants que podia haver estat fent.

Però el millor va venir a l'hora següent, en què tinc un grup que, per definició, és el grup dels escalfacadires, dels que vénen a l'institut a passar l'estona i esperar a fer setze anys per poder marxar. Aquests sempre comencen la classe del divendres dient-me un (suposadament graciós) "és divendres" i després afegeixen "última hora", cosa que vol dir que com que és l'última hora de la setmana doncs, clar, no cal fer classe. I així és, no hi ha manera que em deixin fer res de res. I ja sé que m'ho hauria de prendre d'una altra manera, que hauria de pensar que, total, si no volen fer classe, doncs no en fem, que cobraré igualment sense haver de fer res, però em molesta perdre el temps d'aquesta manera.

I va ser llavors quan per un moment em vaig imaginar traient una escopeta i començant a disparar contra tot aquell grupet de nanos que van de perdonavides per la vida, que es pensen que em prenen el pèl quan en realitat se'ls veu el llautó des del moment que posen un peu a l'aula, que es creuen molt espavilats quan el més important que faran serà dedicar-se a amuntegar una totxana sobre l'altra. Són els típics que es dediquen a fer campana, però que no en fan, perquè saben que els seus pares se n'enteraran i els renyaran (però que si vénen a classe a no fer res, sembla que d'això no els diuen res). Buf, i això que jo tinc moooolta paciència, de debò! Sort d'aquests quatre dies que tenim per desconnectar i oblidar-nos d'ells.

Si ara ja estan així, com estaran d'aquí un mes? I se suposa que estic estudiant per passar unes opos per dedicar-me a fer això mateix durant la resta de la meva vida...No sé, no sé...

Sobre Ausiàs March...

No us espanteu, que ara mateix no faré cap xerrada sobre aquest gran poeta, que ara no tinc temps (això de corregir exàmens és un no acabar mai!), però no he pogut evitar posar una resposta que m'ha donat un noi en el seu examen.

Segons la teoria que jo els he explicat: Ausiàs March va néixer l'any 1397 a Gandia o a València (no se sap del cert on va néixer...)

Segons el meu alumne: Ausiàs March va néixer l'any 1397 a València o Sierra Leone. (!)

Suposo que devia confondre Gandia amb Gàmbia i d'aquí deuria posar el nom del primer país africà que se li va ocórrer...

Això em recorda el tema anterior, quan vam parlar de l'humanista Bernat Metge, i la teoria deia que "Bernat Metge va néixer a Barcelona entre els anys 1340 i 1346" i diverses persones (sí, sí, no una, DIVERSES PERSONES) em van posar en el seu examen: "Va néixer a Barcelona el 1340 i el 1346." (!!) I es van quedar tan amples!! Quan els vaig tornar la correcció ens vam fer un fart de riure tots plegats. ;-)

Espero que aquesta vegada ningú em dirà que "Ausiàs March va néixer a Gandia i a València"...

Si trobo alguna altra resposta interessant ja us la faré arribar.

Compte, opos a la vista!!!

Doncs sí, ja comencen a escalfar-se els motors per la pròxima convocatòria d'oposicions per entrar a formar del sector de la societat conegut com a "funcionariat", més concretament, per formar part del conjunt del professorat, sigui de primària o secundària.

Just abans de Setmana Santa va sortir publicada al DOGC la convocatòria d'oposicions d'aquest any. Per qui no sàpiga què és el DOCG, doncs es tracta del Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, és a dir, el BOE (Boletín Oficial del Estado) a la catalana.

La veritat és que aquesta convocatòria s'ha fet esperar, perquè portàvem des del desembre sentint-ne a parlar, però no hi havia manera que sortís publicada al DOGC (i si no surt al DOGC oficialment no existeix). Però ara ja s'ha publicat, així que ja us podeu imaginar quin ambient comença a haver-hi a l'institut, sobretot entre interins i substituts! Sempre hi ha els que estan més enterats, que van donant consells a tothom, i els que baixen de l'hort i no tenen ni idea de en què consisteixen les proves, però entre uns i altres, amb tant intercanvi d'informacions, quan arriba el moment ens coneixem tots el DOCG de memòria.

Al final les proves es faran a finals de juny i principis de juliol, cosa que anirà bé, perquè no ens agafarà en plena època d'exàmens i avaluacions finals, com em va passar fa dos anys.

Aquest any, com que l'Administració té previst fer una megaconvocatòria i, segons ells, oferir moltes i moltes places, han canviat les proves que es feien fins ara i, bàsicament, les han simplificat força. Però això no vol dir per res del món que les opos siguin més fàcils, més aviat al contrari, perquè malgrat que hagin ofert molts llocs de treball, també som molta (moltíssima diria jo) gent que ens hi presentem, així que malgrat el nombre de places, serà molt complicat poder passar aquestes proves

Serà la segona vegada que em presento a les opos i, vist el resultat de la primera vegada, es pot dir que no estic precisament animada. Entenc que ens facin una prova en la qual haguem de demostrar tenir els coneixements necessaris per fer la nostra feina, el problema que hi veig és que el nivell que demanen en aquesta prova està a anys llum del que es dóna a l'institut (de fet, per mi va més enllà, fins i tot, del nivell de la universitat) i això m'indigna, perquè si no explico el tema en qüestió (un qualsevol dels setanta que hi ha al temari) com si en fos una autèntica experta, la seva conclusió serà que no serveixo per ser professora!! Però això és totalment incoherent, perquè sovint la gent que en sap tant i tant són els que tenen més dificultats per explicar les coses de manera senzilla, tal com necessiten els nanos per poder-ho entendre.

No defenso pas que facin funcionaris els que són uns ignorants, però em molesta que em diguin que no estic prou capacitada per fer classes quan és precisament el fet de no ser una erudita i utilitzar un llenguatge senzill el que fa que expliqui les coses de manera prou simple perquè els nanos em segueixin perfectament. I si no, que els ho preguntin a ells!

Ja sé què dirien els nanos: que les meves classes podrien ser més interessants o més divertides, que podríem fer jocs o mirar alguna pel·lícula o... qualsevol altra cosa que impliqui no treballar, però no podran pas dir que no sé què dic o que no entenen el que els explico! En canvi, segons els criteris de les oposicions, jo no estic prou capacitada per fer aquesta feina...Buf, no sé pas com la passaré, jo, aquesta prova...

Últimes novetats...

Ahir em preguntaven com havia quedat el tema del nostre company professor que havia donat una empenta a un alumne.

La veritat és que no sé exactament com està el cas, perquè sembla que a l'institut, sobretot la direcció, eviten parlar del tema. El que sé és que ell està de baixa, però no sé quan de temps hi estarà.

Del nano, puc dir que aquesta setmana ha tornat a ser expulsat uns dies perquè, altra vegada, va insultar i amenaçar de mort a diversos dels seus companys. Al final s'ha decidit que se l'expulsarà definitivament del centre, així que, com que encara no té els 16 anys i la llei diu que obligatòriament ha d'estar escolaritzat, el Departament d'Educació o qui sigui s'haurà d'encarregar de trobar-li un altre lloc. Pel que van dir, anirà a un centre on van a parar els casos com el seu, on fan més hores de tallers que estudis, així que de ben segur serà la millor opció per tothom, perquè probablement ell també s'hi trobarà millor allà, fent manualitats, que a classe, escalfant cadira durant set hores diàries.

Comentàvem amb els companys que el seu, de fet, no és un cas extraordinari. No és el primer nano (ni serà l'últim) que té aquest tipus de comportament a classe; més o menys a totes les classes n'hi ha un o altre que ha de donar la nota. El que l'ha fet especial va ser l'incident que hi va haver amb el professor i la por que té la directiva del centre davant la mala fama que aquest fet pot portar a l'institut. De no haver estat per tota aquesta situació, segur que aquest noiet hauria seguit com si res donant la guitza fins a final de curs. Una prova: fins que va passar allò, aquest nano no havia acumulat gaires faltes de disciplina, ni se l'havia expulsat en cap ocasió; des d'aquell dia, ja l'han expulsat dues vegades...També cal dir que, últimament, està més nerviós que abans i a la mínima ja salta.

Buf, sort que ara tenim una setmaneta de vacances per poder desconnectar i oblidar-nos per uns dies de tots aquests noiets i els seus problemes!!

Buf, per fi: vacances a la vista!!

Sí, sí, ja sé que ara feia temps que no escrivia res, però és que últimament tampoc ha passat res digne de ser mencionat.

Diuen que la primavera la sang altera, i en el cas dels nanos puc confirmar que realment és així. A l'hivern, com que no es poden moure gaire, perquè tenen fred, doncs les classes solen ser força tranquil·les, però quan comença a fer bon temps i comencen a desfer-se de les capes de roba, els noiets comencen a despertar-se, a moure's, a parlar, a cridar, etc.

El problema és que aquest hivern que acabem de deixar enrere no ha estat precisament fred, així que fa com tres o quatre mesos que a l'institut tenim la sensació de ser ja primavera! Això vol dir que a hores d'ara estem tots ben esgotats, sobretot després de pràcticament tres mesos sense ni un sol dia de festa (suposo que ja ho haureu notat, però no hi ha hagut ni un sol festiu des del 6 de gener...i el Carnaval no compta, perquè encara que no es facin classes normals, és un dia laboral, que acaba sent molt més esgotador que qualsevol dia ordinari!). Recordo que a finals de gener algú ja comentava que sentia aquell cansament típic de la primavera, que té un nom, però ara no recordo com es diu...

Sí, ja sé que els qui no treballeu en aquest món em direu que de què em queixo, quan d'aquí deu dies tindré tota una setmana de festa, quan la majoria de gent té, amb sort, només quatre dies festius per Setmana Santa. Doncs ja us puc assegurar que els necessito!

Als qui teniu fills petitets proveu a imaginar com és aguantar la seva energia durant unes cinc hores cada dia, però no només d'un, sinó de vint o vint-i-cinc alhora! I als qui no teniu fills petitets, doncs una altra comparació: imagineu estar durant cinc hores cada dia sentint al costat de l'orella el batre d'ales d'una mosca...Cansat, oi?

Tot i que hi ha grups que van bé i altres que no van tan bé (algun cada dia va pitjor...), no em queixo de com estan anant les classes per ara. De fet, ara que acabem de fer les avaluacions del segon trimestre, em sembla que mai havia aprovat a tanta gent com aquest curs! Però malgrat això, ara mateix sento que NECESSITO UNES VACANCES!!

Com va néixer el català (segons els alumnes d'ESO)?

- Gràcies a Ramon Llull.

- El català va néixer perquè Ramon Llull va començar a fer paraules derivades i va compondre llibres i obres.

- El català va néixer gràcies a Ramon Llull, que va ser el que primer va escriure en català.

Segons sembla, els meus alumnes deuen pensar que una llengua neix del no-res quan algú comença a escriure-la...És a dir, que abans que Ramon Llull comencés a escriure textos en català, la llengua no existia...

He de dir, en defensa dels meus alumnes, que hem repetit moltes vegades a classe que Llull, al segle XIII, va ser el primer d'utilitzar el català en textos literaris i científics, que fins llavors sempre s'havien escrit en llatí, així que entenc la seva confusió: jo preguntava per l'origen de la llengua catalana i ells em van explicar els primers textos que s'havien escrit en aquesta llengua...

- A partir de les llengües romàniques.

- Derivant de les llengües romàniques. Va ser Ramon Llull qui va ampliar o formar el vocabulari català.

- Va néixer de la barreja de llengües romàniques.

El català no prové d'una llengua romànica, ÉS una llengua romànica

- El català va néixer quan el llatí va arribar a Catalunya i com la gent del poble no sabia ni llegir ni escriure, les paraules les deien malament i després es van començar a redactar com es deien al carrer.

- El català ja existia, però només per intercanvis comercials. El que va fer Ramon Llull va ser convertir la majoria de paraules en llatí que no s'utilitzaven en el comerç al català utilitzant sobretot la derivació.

I d'on va sortir? La van portar els extraterrestres?

- El català va sorgir dels funcionaris de la Cancelleria Reial, que van traduir unes obres del llatí al català i va ser un acte molt important.

Ara ja no és Llull, sinó els humanistes del segle XV els qui es van inventar el català...

- El català va néixer a partir d'un home, que va començar a inventar-se lletres, per poder completar-lo, i després va escriure llibres amb llengües vernacles perquè així entenguessin què volia dir.

Una altra cosa que trobo curiosa és que pensin que una llengua se la inventa una persona perquè li ve de gust escriure un llibre...

- El català va néixer gràcies a que la gent dels pobles de Cat no sabien escriure gaire en llatí i l'escrivia malament i al final van fer que sigues una llengua nova.

Ei, el Cat no l'he posat jo, eh? En l'original estava així!

- A través del llatí, va ser modificat perquè la gent pogués parlar-lo.

Com s'ho devien fer els romans per entendre's, si el llatí no es podia parlar?

- Els romans van poblar la península Ibèrica i anaven agafant paraules en llatí i en grec i així es va formar el català.

Ja m'imagino els pobres romans recollint paraules del llatí i el grec per formar una llengua com qui recull floretes en un camps per fer-ne un ram...

- El català va sorgir del llatí, però aleshores, el català era una llengua més aviat estranya, però llavors la gent la va anar parlant, i cada cop més gent. Fins als dies d'avui.

- Va néixer quan la gent de Catalunya va començar a parlar una llengua diferent.

- Va néixer gràcies a alguns escrits del segle XII.

- Ve de l'occità.

Ara pregunteu-li què és l'occità...

- Va néixer a través del llatí. I de petites poblacions que parlaven català que es van anar expandint.

Ja la tenim liada-2!!

No, no hi ha hagut una altra baralla!! Poso el títol per informar de les novetats del cas que vaig explicar.

La veritat és que ara per ara no puc dir gran cosa, perquè ja sabeu que la "burrocràcia" va molt lenta.

De moment, el nano segueix venint a classe com si res (amb tots els companys a favor seu, és clar) i el profe no ha aparegut per l'institut en tota la setmana.

Pel que fa a les denúncies, encara no sé si el nano, o més ben dit, la seva pobra mare pensa posar alguna denúncia, però potser no ho farà, perquè em sembla que ja sap la joia que té a casa...però potser al final decideixen fer-ho...ja veurem...

Pel que fa a l'institut, es veu que sí pensen posar una denúncia a l'individu, perquè, pel que ens ha explicat avui el director, el nano es va quedar ben descansat abans de rebre la pallissa (vull dir que li va dir de tot al profe, amenaçant-lo de mort i tot). Així doncs, faran una col·lecta de totes les faltes que ha anat acumulant durant el curs i demà mateix ho presentaran a l'inspector que portarà el cas.

De moment les coses estan així. A veure què més passarà...

Avui toca una miqueta d'història...

L'any 218 aC, un grup de soldats procedents de la regió del Laci (més concretament, de la ciutat de Roma) van arribar a la que més endavant seria la península Ibèrica perseguint uns cartaginesos amb qui estaven en guerra.

Ja a la península, aquests soldats, que a partir d'ara anomenarem 'romans', van veure que la zona d'Empúries i rodalies no estava malament del tot, així que van decidir instal·lar-s'hi.

Els romans van anar conquerint gran part d'Europa i, allà on anaven, hi portaven les seves lleis, la seva cultura i, com no, la seva llengua, el llatí. Aquesta llengua que parlaven els romans es va anar estenent per tot Europa, però com que en cada zona, abans de la seva arribada, ja es parlaven altres llengües, dels pobles que hi vivien, doncs el llatí es va anar barrejant amb cada una d'aquestes llengües i poc a poc es van començar a formar variants de la llengua llatina.

Aquestes variants del llatí van anar evolucionant, fins que va arribar un moment, l'any 813, en què un grup de bisbes,en el conegut Concili de Tours, es van adonar que la gent del poble no entenia les misses que feien en llatí, perquè, de fet, allò que ells parlaven ja no era llatí, sinó una llengua diferent.

En aquest moment es considera que van néixer les llengües romàniques, totes aquelles llengües d'arreu d'Europa derivades a partir del llatí: català, castellà, portuguès, francès, italià, romanx, romanès, etc.

Felicitats!!

Ja m'imagino que per alguns de vosaltres això no voldrà dir res, però a mi em fa molta il·lusió: el meu blog ha tingut ja 200 visites!!! :-D

Val, d'acord, ja sé que una quarta part són meves i que la meitat de la resta són del Mohawk, que de vegades s'ho mira més per compromís que per ganes, però de totes maneres, són 200 visites!!

Potser no és gran cosa, però és suficient perquè m'animi a seguir escrivint de tant en tant... :-)

I gràcies a vosaltres per llegir-lo!

Ja la tenim liada!!

Ostres, quin sarau avui a l'institut!! Que què ha passat? Doncs que un professor li ha clavat un parell de bones bufes a un alumne! No en puc donar més detalls, perquè jo no ho he vist (de fet, ni me n'he enterat, perquè estava tranquil·lament fent classe amb els meus noiets de primer), però m'ho puc perfectament imaginar.

El cas és que un professor s'ha barallat amb un alumne, tant que fins i tot han hagut de separar-los per evitar que li fes més mal. L'alumne en qüestió és un nano del qual ja heu sentit (o llegit) parlar abans: aquell mateix nano que, amb els pantalons sota el cul, va dir 'pava' a una companya de castellà, quan ni tan sols la coneix (que per cert, van quedar amb el tutor que es disculparia amb la professora i encara l'estan esperant...). Avui m'he assabentat que a una altra companya la va amenaçar de rebentar-li totes les rodes del cotxe i suposo que deu tenir un historial força més llarg.

No disculparé l'actitud del meu company, ja que no crec que les coses s'hagin d'arreglar amb violència, però l'entenc molt bé. A tots ens ha vingut de gust més d'una i dues (i potser tres...) vegades donar una bona plantofada a algú, però normalment ens resignem i aguantem.

El pitjor de tot és que, després d'un fet com aquest, absolutament tothom es posa a favor del nano i en contra del professor. Menys els professors, és clar, perquè entenem molt bé com s'havia de sentir el nostre company per arribar a fer una cosa així (és clar que després ens hem de sentir dir allò de "Clar, entre ells tots es protegeixen..."). Això sí, tots els nanos, que ni tan sols coneixen a l'individu en qüestió, de seguida s'han aliat (fossin del curs que fossin) per fer pinya al voltant seu...

Ostres, tots alarmats perquè un professor ha pegat a un alumne! "Això no pot ser!!" diuen tots. Els alumnes resulta que et poden dir de tot, però compte, que a ells no els pots dir res, pobre de tu que se t'acudeixi dir-li 'tonto' a un alumne, que l'endemà (o al migdia mateix) tens tota la família plantada allà, amenaçant de denunciar-te per haver insultat el seu estimat nen!

Ara bé, què passa amb les agressions diaries d'aquests elements, que vénen a classe amb l'única intenció de divertir-se i que si, de pas, aconsegueixen fer-te plorar, doncs molt millor? No seria la primera vegada que sento algun d'aquests energúmens explicar tot orgullós davant de la classe com va aconseguir fer plorar a la pobra substituta que van tenir de matemàtiques, que va sortir de la classe i no va voler tornar mai més...

No vull ser pessimista, però vist el panorama, fets com aquests aniran a més. Mentre aquest tipus de persones segueixin pul·lulant pels instituts, no anirem bé. Ells no hi volen ser (i nosaltres, òbviament, tampoc volem que hi siguin) i, com que s'avorreixen, doncs es dediquen a tocar el nas tant com poden. Com que normalment fan el que volen i veuen que tant l'administració com els seus pares estan sempre de la seva banda, amb l'excusa de que 'són menors d'edat', es creuen amb el dret de fer el que els doni la gana, encara que això vulgui dir faltar al respecte a companys i professors. I efectivament ho fan: t'insulten, t'humilien davant de tota la classe, t'amenacen, però clar, com que són 'menors d'edat', resulta que tot això no té cap importància, són criaturades!!

I nosaltres què? Doncs allà, aguantant com podem, perquè veiem que no hi tenim res a fer, que ningú no ens defensa, perquè quan hi ha algun problema tots automàticament es posen a favor del nano. I després resulta que som nosaltres, que no els sabem motivar, que no els sabem controlar, etc. Doncs sí, aguantem fins que ja no podem més. Alguns simplement demanen la baixa per depressió, perquè no poden suportar més una situació com aquesta, que es repeteix dia rere dia i, de vegades, hora rere hora. Altres, com el meu company avui, aguanten fins que no poden més i exploten. Però és clar, la culpa serà seva, perquè el noiet és un pobre 'menor d'edat' totalment innocent... No sé com acabarà tota aquesta situació, però m'ho puc anar imaginant...

Vist tot això, em considero molt afortunada, perquè tinc alumnes molt i molt vagos, però per sort no n'hi ha cap que arribi al punt de faltar-me al respecte d'aquesta manera...simplement m'ignoren i ja està...

Pla de millora?

Fa uns dies, al claustre de l'institut (és a dir, a tots els profes que hi treballem) ens van preguntar si ens volíem acollir a un Pla de millora proposat per la Generalitat.

Ja fa uns anyets que les autoritats veuen que cada vegada hi ha més nanos que surten de l'institut sense haver aconseguit el seu graduat escolar. I, és clar, sobretot quan senten que es comença a pronunciar la paraula 'eleccions', tenen la necessitat de fer-hi alguna cosa per evitar-ho.

Doncs bé, segons aquests plans de millora, els nens no suspenen perquè són una colla d'energúmens que es passen les hores de classe escalfant la cadira i les hores de la tarda a casa mirant la tele o jugant amb la consola, sinó que la culpa de tot la tenen, com és normal, els professors, que no en saben prou i són incapaços de motivar els seus alumnes com cal. Com si nosaltres féssim malament les classes expressament i suspenguéssim als alumnes perquè ens vingués de gust!!

Quan vam començar a sentir a parlar d'un Pla de millora, de primer ja ens va semblar estrany que la Generalitat estigués tan generosa, quan sempre que li demanes alguna cosa té la mateixa resposta: "No hi ha pressupost".

Després ens van dir que havíem de fer un estudi del nostre centre per veure què hi faltava i què calia per millorar. Aquí tot va començar a sonar una mica millor, per un moment vam pensar que potser seria veritat que podríem aconseguir algunes millores.

La veritat és que no ens cal fer cap estudi per saber què ens fa falta: més instal·lacions, més professors per poder reduir el nombre d'alumnes per classe, menys alumnes problemàtics, un gimnàs, una calefacció que funcioni, etc.

Van presentar aquest estudi a la Generalitat i aquesta va començar a tatxar la majoria de coses que demanàvem. Quin va ser el resultat? Doncs bé, que, si ens acollim al seu Pla de millora, durant tres anys ens donaran una certa quantitat de diners en forma d'ordinadors nous, DVD i projectors per totes les aules, etc. És a dir, que allò que ells entenen per "millora" vol dir, simplement, dotar l'institut de més tecnologia.

Sincerament, ens sentim molt estafats. Notem que ens estan prenent el pèl, que ens intenten subornar, o comprar, amb ordinadors i altres trastos per tal que pugem les notes i aprovem a més gent. El que realment els interessa no és que l'ensenyament millori, sinó que variïn les estadístiques d'aprovats i suspesos.

Doncs senyors pensants de la Generalitat, les notes no canviaran mentre segueixin havent-hi classes amb més de 35 alumnes, on gran quantitat dels alumnes hi són per obligació, quan realment voldrien estar fent qualsevol altra cosa menys estudiar. Ja us asseguro que per molt que em vulguin comprar, no aprovaré un nano que s'ha passat el curs xerrant a classe, sense fer la feina, sense portar el llibre ni res i entregant-me els exàmens en blanc

Un parell de casos reals:

- Com es pot fer classe, per exemple, d'anglès a un batxillerat amb 38 alumnes a l'aula, la meitat dels quals hi són perquè els seus pares els obliguen a anar-hi.

- Com s'entén que hàgim estat dues setmanes amb tres professors de baixa per motius diversos i no hagi vingut ni un sol substitut? Això vol dir que els alumnes d'aquests tres professors s'han passat dues setmanes sense fer determinades hores de classe! La famosa sisena hora de primària ja no ens serveix com a excusa...

Mentre segueixin havent-hi casos com aquests, ja poden anar donant tants ordinadors com els vingui de gust, que ja els assegurem que els resultats no milloraran, més aviat al contrari...I no serà pas perquè nosaltres no ho intentem!!

Quin personal que corre per aquí!!

Fa uns dies explicava una anècdota que ens havia explicat una companya (29-01), la d'un noiet de primer de batxillerat que es va quedar tota una hora en una classe de quart esperant que la professora li tornés la seva gorra.

Doncs bé, avui ens n'ha explicat una altra que ens ha fet riure molt, però que pensant-ho una mica, més que riure fa plorar.

Resulta que fa uns dies ella estava tranquil·lament al nostre despatxet quan, de sobte, es va obrir la porta i van aparèixer volant uns pantalons. Darrere dels pantalons va aparèixer un noiet, repetidor de 2n d'ESO (curiosament, un dels elements que formen part del meu estudi sobre l'alçada dels pantalons i el grau d'intel·ligència...), que va entrar sense demanar permís ni res al despatx a buscar-los. Quan la meva companya li va demanar explicacions, al nano no se li va ocórrer res millor que contestar "Que no ves que no he sido yo, pava". La companya es va quedar tan sorpresa que no va poder ni reaccionar. Li va preguntar que què havia dit, perquè no estava segura d'haver-lo entès bé, i el noi va afegir un "Sí, pava, que eres una pava" i es va quedar tan ample! Òbviament, ella li ha posat una falta de disciplina, ara falta veure què passarà...De moment, el tutor ha parlat amb ell i em sembla que han quedat que li demanaria perdó a la professora...ja veurem...

Segona trobada blogger a Berga

Ahir vam fer una segona trobada de bloggers, després de l'èxit de la primera trobada que vam fer fa uns mesets a Solsona. Aquesta vegada el lloc escollit va ser Berga, on resideixen alguns dels nostres companys bloggers.

En aquesta segona trobada vam ser força més colla que en la primera, ja que el nombre d'assistents va variar entre els divuit i les vint-i-dues o vint-i-tres persones, força més del que s'havia previst al principi. Total, que pel que fa a la participació, va ser tot un èxit!!

Del tema escalatori no en parlaré, més que res perquè una en lloc d'escalar es va dedicar a fer fotos, ja que poca cosa més hi podia fer allà...

Del que sí puc parlar és del dinar i, sobretot del que més em va agradar, la companyia.

Va ser una llàstima que a la zona de barbacoes hi fes tant de vent, ja que no ens va permetre poder gaudir d'un bon dinar tots reunits al voltant d'una taula. Gràcies a una curiosa i inesperada ràfega de vent, que es va emportar tot el que hi havia sobre la taula de pedra (platets amb olives, berberechos, patates, formatge, un rotllo de paper de cuina, gots diversos, etc.) vam acabar tots aixoplugats sota un cobert que hi havia prop de les barbacoes. Això va fer que el grup quedés dividit en tres grupets, perquè en el cobert hi havia com dues 'habitacions' separades per una paret que impossibilitava que d'una banda es veiés qui hi havia a l'altre costat i, a més, tampoc es veia el personal que s'estava barallant amb la barbacoa, la carn i les botifarres.

A part d'això, crec que internet i els blogs són un gran invent, perquè ens ha permès conèixer gent d'arreu de Catalunya amb qui ens trobem molt a gust. Encara que, qui més qui menys, tots hem parlat a través dels blogs d'uns i altres, això no vol dir que, trobats cara a cara ens haguem d'entendre. Però resulta que sí, que ens veiem per primera vegada a la vida i amb cinc minuts sembla que siguem de la família i que ens coneguem des de sempre. Si fins i tot hi ha qui ens ha convidat a sopar a casa seva i qui ens ha deixat un racó del seu piset per dormir i això que només ens havíem vist abans una o dues vegades i no ens coneixem pràcticament de res! Ho trobo sorprenent. Em fa molta il·lusió haver conegut una gent tan simpàtica i agradable. :-D

Ara toca esperar a que algú s'animi a organitzar la tercera trobada blogger. Però si pot ser, que sigui quan faci més bon temps i, sobretot, en alguna zona on una servidora, que ja té prou feina amb un 'cinquillo' facilet, hi pugui fer alguna cosa a part de tirar quatre fotos...Qui s'hi anima?

Per cert, no he posat fotos perquè, malgrat que en vaig fer moltes (en tenia 83 en total!), el meu coleguita m'ha pres les millors, així que ja les veureu al blog del Mohawk... ;-)

Això es mereix un estudi científic!

Fa uns dies que observo un fet que podria donar per fer una tesi. Es tracta de la relació inversament proporcional que sembla haver-hi entre el grau d'intel·ligència i la posició dels pantalons respecte a la cintura, sobretot en els nois.

Vull dir que, vistos els exemplars estudiats, quanta menys intel·ligència tenen alguns, més avall porten els pantalons i, conseqüentment, més quantitat de calçotets a la vista.

Sí, ja sé que el meu no és un estudi gaire científic, però he observat que la majoria dels energúmens que circulen per l'institut van tots amb els pantalons no una mica abaixats, sinó que els porten ja directament sota el cul, com si la resta del món tinguéssim alguna mena d'interès en saber de quin color porten la seva roba interior (clar que dir 'interior' en aquest cas només és un dir...).

El que està encara per comprovar és si aquest fenomen funciona també a la inversa, és a dir, si tots els qui porten els pantalons tan avall tenen el mateix nivell mínim de matèria gris...

Seguirem investigant...

Una qüestió divina

Com s'anomena la "Doctrina sobre Déu, els déus o el diví. Disciplina que estudia metòdicament els continguts de la fe cristiana"?
Segons el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans: teologia
Segons alguns alumnes de 3r d'ESO: fiologia, tecnologia, d'etologia...

Més coses curioses...tot i que no tant!

Avui, a l'hora del pati, una companya del departament de castellà ha vingut al despatx (que compartim tots els profes de llengües) al·lucinada per un fet que li ha passat a classe.

Resulta que té un grup de 1r de batxillerat que més que un batxillerat sembla vés a saber què. Són uns noiets la majoria dels quals estan a l'institut no per interès personal, sinó per interès dels seus pares, així que ja podeu imaginar amb quines ganes vénen a classe.

N'hi ha un en concret que, tal com explicava la companya, cada dia entra a classe amb una gorra d'aquestes de beisbol al cap. Les normes, ni que siguin de bona conducta, diuen que no poden estar a classe amb gorres ni gorros ni barrets de cap tipus, així que cada dia, invariablement, li ha de dir a aquest noiet que faci el favor de treure's la gorra mentre estigui a classe.

Avui, mentre la companya anava a fer classe amb un grup de 4t d'ESO, que té l'aula més o menys davant de la de batxillerat, ha vist volar una gorra, que ha anat a parar a dins de l'aula. Ella, ja ho podeu suposar, de seguida l'ha reconeguda.

El propietari de la gorra ha decidit que, naturalment, havia d'anar a buscar la seva gorra, així que ha entrat a l'aula (que no és la seva) sense demanar permís ni dir res. La profe li ha dit que, vist aquest comportament, no pensava donar-li la gorra i el noiet, que segons sembla necessita aquest objecte més que l'aire, ha decidit, i li ha contestat ben clarament, que no sortiria de l'aula fins que li donés la gorra.

I què ha passat a continuació? Doncs que la companya li ha dit que a ella li semblava molt bé, que si preferia quedar-se allà i perdre's la classe que li tocava esperant que li tornés la gorra ho podia fer, sempre i quan es posés al final de la classe i no molestés. I així ha estat, el nano s'ha passat tota l'hora de la classe allà palplantat esperant que li tornessin el seu apreciat objecte...

Coses curioses...

Fa aproximadament un mes, a l'institut vam viure una situació d'aquelles que s'han d'investigar.

Resulta que algú es dedicava a anar fent el dibuix d'un peix amb guix per les parets del centre. Un dia va decidir que no n'hi havia prou, així que va dibuixar un peix ben gros amb retolador a la porta del lavabo dels nois. Les senyores de la neteja el van treure i tot va quedar com una gracieta i ja està.

Pocs dies després, misteriosament, el peix va tornar a aparèixer al mateix lloc, cosa que ja va començar a molestar a la direcció de l'institut. El van tornar a netejar i, novament, per tercera vegada, el desconegut va tornar a dibuixar el mateix dibuix al mateix lloc.

Però la veritat és que no va costar gaire trobar el responsable, així que després d'una bona bronca per part del cap d'estudis (que em sembla que ja l'havia avisat després del segon intent), el peix no ha tornat a aparèixer més.

Dic que no va costar gaire trobar qui ho havia fet, perquè fins i tot jo, sense saber-ne gaires detalls, tinc les meves sospites. Tinc un noiet a 3r a qui, per similituds amb el seu nom, els companys l'anomenen 'peix'. No cal ser detectiu per sospitar que qui es dedica a dibuixar el peix és algun dels seus amics que acostumen a dir-li així. A més, dels tres amics que normalment li diuen això, resulta que només n'hi ha un a qui li encanta dibuixar (de fet, es passa les hores de classe fent dibuixets...), així que és fàcil fer l'associació...

Explico tot això perquè fa uns dies me'n van explicar una d'un altre institut que deixa aquesta anècdota en un no-res. Resulta que en aquell centre hi ha algú que, per fer la punyeta al personal, es dedica a anar al lavabo a fer-hi les seves necessitats més aviat sòlides que líquides. Fins a qui tot és normal. La part curiosa és que es dedica a fer-ho no en el mobiliari exprés per a aquesta mena d'activitats, sinó just al seu costat. Dit d'altra manera, que es dedica a cagar fora del vàter.

No en sé més detalls, només que ja ho ha fet cinc vegades i que la direcció està intentant descobrir qui n'és el responsable. De moment, l'únic que se'ls ha acudit ha estat tancar tots els lavabos del centre i deixar-ne només uns d'oberts. Però no ha servit de gaire, ja que ha tornat a passar altra vegada i ningú sap qui ho ha fet ni quan...

A veure com acabarà tot plegat...

Un dilema moral...

Fa uns dies, en una reunió d'equip docent (la que fem tots els professors que fem classe a un mateix curs) em van explicar una cosa que em va deixar sorpresa i que m'ha fet reflexionar.

Fa unes quantes entrades (28/10/06) vaig explicar un cas d'un pare que havia portat el seu fill a l'institut amb mal en un ull, perquè el portessin a l'hospital, ja que ell no podia perquè havia d'anar a treballar.

Doncs bé, la setmana passada em van explicar dues excuses encara millors que aquesta:

- La primera és la de la mare d'un noiet que tinc a 1r curs. Un dia, durant l'hora del pati, li van donat un cop al nano no sé amb què, però amb el resultat d'un bon nyanyo al front. Tot i que no era greu, van decidir portar-lo al metge, per si de cas. Després van trucar a casa seva per informar a sa mare que el nen s'havia fet mal, que no era greu, però que l'havien portat al metge per precaució. La mare, en lloc de córrer a veure què li havia passat al seu fillet, va respondre que no el podia anar a buscar en aquell moment perquè havia de fer el dinar! A més, com que no era greu i el nen ja estava acompanyat pel profe de guàrdia, doncs no era urgent que ella hi anés...(!!)

- De la segona no en sé els detalls, només l'excusa que va donar el pare per no anar a buscar el seu fill: És que ara tinc el cotxe molt ben aparcat...(!!!) Ja sé que segons en quines zones això és molt i molt important, però, ostres, que estem parlant del seu fill, que s'ha fet mal suficient com per portar-lo a l'hospital!!

D'aquestes surrealistes (però totalment autèntiques) situacions ha sortit el meu dilema. Puc entendre que un nano que s'ha fet mal no el ficaràs en una ambulància i l'enviaràs tot solet cap a l'hospital, que prou espantats estant ja per a sobre haver de passar la mala estona tots sols. Però, què se suposa que hem de fer quan aquest nano té una família tan impresentable com aquesta? El company que va acompanyar el meu alumne al metge s'hi va estar em sembla que hora i mitja o així esperant que vingués la seva mare. Què havia de fer, si no? Deixar al nano sol?

De debó que és una pregunta que no sé com respondre. Fins a cert punt estic d'acord amb què som responsables dels noiets mentre són a l'institut, però no accepto que em diguin que m'he d'ocupar d'ells també un cop som fora. Si la seva família no se'n preocupa, per què ho he de fer jo? Sóc professora, no cangur (teòricament...). Però, clar, el nano no en té cap culpa, de tenir una família així...

El millor del cas és que ara imaginem que el company hagués decidit que ja feia una hora que havia acabat el seu horari de treball i, a més, podria ser que tingués algun compromís a aquella hora (com podria ser, per exemple, anar a buscar els seus propis fills), així que hagués deixat al noiet allà i que la família l'anés a buscar quan volgués. Què hauria passat llavors? Doncs que probablement els familiars del nen haurien titllat el profe d'irresponsable per haver-lo deixat sol!!

Què s'ha de fer en casos així? Fins on arriba la nostra responsabilitat? No ho sé pas...

Alguns nanos són increïbles!

Avui parlaré d'un angelet que tinc a classe, a veure si desfogant-me aquí quan el torni a veure no l'escanyo.
El noiet en qüestió té uns 11 anys (és de primer curs) i començo a pensar que és un mentider compulsiu. És que realment diu una mentida darrere l'altra i, a sobre, després dissimula i posa cara de santet, com si ell no hagués fet res.
De fet, ja he parlat alguna vegada d'ell (26/10/06). És aquell mateix que un dia va fer veure que es desmaiava a mitja classe total perquè volia anar al lavabo i li vaig dir que no. Com vaig dir en aquella entrada, i cada dia confirmo més, és un nen maco mimat a més no poder que està acostumat a aconseguir sempre el que vol, sigui com sigui.
Avui he fet guàrdia a la seva classe i hi ha hagut un moment en què he enganxat un grup de noiets menjant pipes (això sí, han tingut el detall d'agafar la paperera i no llençar res a terra). Els he dit que a classe no es menja i de seguida tots han guardat les pipes i no han dit res més. El meu bon amic m'ha dit que ell (òbviament) no estava menjant (de fet, el que ha dit ha estat que jo no l'havia vist menjar...), cosa que era mentida, perquè abans ja l'havia vist perfectament com menjava alguna cosa. Com que ja hem començat amb les mentides, primer he fet veure que no passava res, però uns segons més tard, endevineu què? Doncs sí, l'he tornat a enganxar menjant pipes (de fet, ja és la segona vegada que em fa el mateix, que li dic que no mengi pipes, ell posa cara d'innocent i diu que no en menjarà més i després continua menjant-ne com si fos un hàmster). Aquesta segona vegada ja no he fet veure que no el veia, així que he deixat anar un crit que ha deixat sorprès a tothom i li he dit ben clar que em tornés a dir que no estava menjant (això quan tenia les pipes a la mà i tot el grup veia com estava menjant, clar).
La veritat és que ja fa dos dies que estic cremada amb ell. Aquest nano venia al grup de reforç, però com que no hi feia absolutament res (ni deixava fer), abans de Nadal vam decidir treure'l i posar-hi algú altre que aprofités millor el temps. Doncs bé, ell va venir el primer dia de classe al reforç (que era dimecres) com si res i em va dir que a ell ningú li havia dit res de que no hagués de venir i que el dilluns havia anat a classe amb l'altre professor i que tampoc li havia dit res. De moment l'he deixat venir a classe perquè la psicopedagoga que s'encarrega d'aquest grup no ha vingut aquests quatre dies i, clar, no tinc manera de comprovar si el nano realment ho sabia o no. Però em temo que ell sap perfectament que vam decidir que no vindria més al reforç, però com que fa el que li dóna la gana, ha decidit que, diguem el que diguem, ell vindrà i vindrà i punt. Espero poder comprovar si realment algú li havia comunicat la nostra decisió, que jo crec que sí, perquè quan ho sàpiga segur voldrà dir que m'ha dit una mentida a mi i també als altres companys que li fan classe i ja veurem llavors què passarà...

Sembla impossible!

Ostres, quin canvi d'un dia a l'altre! Ahir em queixava perquè els nanos s'havien passat tota l'hora exercitant la llengua i no per parlar de la meva assignatura precisament, i avui, en canvi, m'he de treure el barret davant el seu comportament exemplar.

No sé si és que ahir van passar-se tot el dia explicant-se les anècdotes del Nadal i avui ja no tenien res més per dir-se o estaven cansats de tant parlar ahir, però el cas és que avui les quatre classes que he tingut han anat molt i molt bé. Fins i tot els noiets que tinc a primera hora, que és un grup on la majoria de nanos són mantes rematats, d'aquells que per no fer ni tan sols treuen el llibre de la cartera (el més curiós, per això, és que el porten a classe, però els fa mandra treure'l de la bossa...) s'han estat quiets, calladets i fins i tot podria dir que gairebé atents a la classe! Increïble, aixó no passa gaire sovint!!

Si ahir vaig sortir de l'institut amb ganes d'engegar-los a tots a pastar fang i buscar-me una altra feineta, avui he sortit ben contenta, perquè m'he divertit molt a les classses.

Ara falta veure com anirà demà...

Ja hi tornem a ser...

Doncs sí, ha arribat el 8 de gener i ja tornem a ser tots a l'institut.

El primer que he notat quan he entrat a primera hora és el fet que l'edifici (de formigó i ivdre bàsicament) ha estat dues setmanes tancat, sense ningú voltant pels seus passadissos i la calefacció apagada. Això vol dir que, sobretot segons en quines aules, gairebé s'havia de fer classe amb la jaqueta posada. Per sort, normalment el fred em passa just entrar a l'aula, perquè quan una es posa davant dels nanos a rondinar perquè no han fet els deures, cridar perquè no callen, esbroncar perquè no es comporten com haurien de fer, etc. ja us ben asseguro que el fred passa de cop! De fet, ara mateix, mentre escric això m'estic congelant al despatxet que tenim els de llengües, però estic convençuda que em passarà tan bon punt toqui el timbre.

La segona cosa que m'ha sobtat aquest matí és que els noiets, que jo esperava que arribarien mig adormits com solen fer cada dilluns a primera hora ("profe, no fem res, que és primera hora...") doncs en lloc d'això estaven més moguts que mai. És clar, jo no havia comptat amb què fa quinze dies que no es veuen amb els companys i tenen moooltes coses per explicar-se! I és clar, quan ho faran si no és a l'hora de classe? Al pati, potser? I ara, quina tonteria, si quan arribi l'hora del pati tot això que és tan urgent d'explicar ja no tindrà cap gràcia! Avui fins i tot les noietes que normalment estan mínimament atentes s'han passat tota l'hora xerrant, o sigui que he sortit de la primera classe de l'any ja amb mal de coll!

Per sort, la classe amb els de 1r, els petitets, ha estat més normaleta. Suposo que deu ser perquè tot el que s'havien d'explicar ja ho deuen haver fet a primera hora, així que ara ja no tenien res més per dir-se. El més divertit de la classe ha estat quan els he donat un full amb un recull dels resums del llibre de lectura que ells mateixos havien fet (el mateix que podeu llegir dues entrades endarrere) i no veieu quin tip de riure que s'han fet veient les faltes que fan els altres! El més curiós és que em pregunten incrèduls si és veritat que algú ha escrit allò...

Un dia com avui...

En dies com avui, en què estic radiant, val la pena parar-se una estoneta a mirar el cel i contemplar bocabadat com brillo amb tot el meu esplendor.