Avui hem fet l'examen de suficiència, aquella enganyifa pensada per tenir una justificació per aprovar aquells que no foten ni brot durant tot el curs, però que d'una manera o altra se'ls ha de passar al curs següent per tal de perdre'ls de vista com més aviat millor.
He de confessar que m'he quedat una mica sorpresa, perquè considero que l'examen que he posat no era excessivament fàcil, però, en canvi, m'han aprovat alguns individus que no esperava que l'aprovessin! A veure si al final resultarà que s'han enterat d'alguna cosa...
També he de dir que han vingut certs elements que pensava que preferirien quedar-se dormint a casa, però no, han vingut a tocar el nas com han fet durant tot el curs. El millor és que han fet l'examen exactament de la mateixa manera: han posat el nom, s'han esperat uns minutets i després me l'han entregat en blanc. El que em fa més gràcia és que entreguen l'examen tot orgullosos i amb un somriure sota el nas, com si m'estiguessin prenent el pèl d'alguna manera, però no entenc com pensen que se'n riuen de mi, si m'estan fent un favor: quan menys escriguin, menys feina tindré per corregir!
El que em sap greu és que hi ha una colla de noietes de primer curs que per molt que les ajudis, no arriben ni de bon tros al nivell mínim, així que, per molt treballadores que siguin i per molt bona voluntat que hi posem tots, no les podré aprovar. Llàstima...
Conclusió: la vida és molt injusta...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada